Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
MEL
IES SERRA D'IRTA. Alcalà De Xivert
Inici: Camps de maduixes
El camp de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 El telèfon
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es ca aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

-Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-És vostè Adolf Ramírez?

-Sí, sóc jo, qui ets?

Va ser pronunciar aquestes paraules i la persona que es trobava a l’altra línia va penjar el telèfon, deixant l’home impactat i dubtós.

Adolf va deixar córrer aquest incident i el dia va transcórrer amb normalitat. Va pilotar tots els vols que li corresponien amb seguretat.

Al dia següent, a la mateixa hora i els mateixos minuts i tal volta als mateixos segons va tornar a sonar el telèfon amb la mateixa veu desconeguda.

-No et puc dir el meu nom, per ara no el necessites.

-I què vols de mi?

-Avui a les 9:36, abans del teu segon vol, rebràs una trucada. Agafa-la i fes el que et digui. Si no compleixes o si crides la policia eixiran a la llum moltes intimitats teues.

-Com què?

-Com el que va ocórrer a l’estiu de fa dos anys.

-Però com saps…? Ai!

No va arribar a acabar l’oració quan el piip del telèfon va començar a sonar, avisant que l’altra línia s’havia desconnectat.

Va penjar el telèfon i va començar a sentir una angoixa que li oprimia el cor. Van començar a rondar preguntes pel seu cap: “Qui era aquell home?”, “Com sabia el que havia ocorregut aquell estiu?”...

A les 9:36, tal i com havia dit la misteriosa veu del telèfon, Adolf va rebre una trucada.

Després d’escoltar quatre vegades el ring del mòbil amb la mà tremolosa, va decidir despenjar el telèfon. Aquesta vegada la veu que li va parlar era diferent, era més aguda i fina i la va poder associar a la veu d’una dona.

No va tindre temps de formular paraula quan la veu va començar a dictar, incessantment, un estrany codi.

-3-1-13-16-4-5-13-1-4-20-9-23-5-19- Mètode DIMQV

-¿Què?

-3-1-13-16-4-5-13-1-4-20-9-23-5-19- Mètode DIMQV

En eixe moment es va adonar que havia d'escriure el codi: va agafar el primer que tenia a mà i, sense pensar-ho dues vegades va començar a escriure aquells números. La gravadora no deixava de repetir-ho i, finalment, li va penjar.

Es va quedar mirant el codi fixament i, una estona després, va recordar que la veu que en un principi li havia semblat agradable i ara no volia tornar a escoltar, havia dictat, junt a les xifres, una paraula desconeguda per a ell: DIMQV. Mètode DIMQV... Va decidir buscar-ho a internet i, quan es trobava a punt de prémer el botó per cercar-ho, li van anunciar que havia d'anar ja a pilotar el seu vol. Se’n va haver d’anar sense aclarir res. Què devia ser això???

Durant el vol, no se li n’anava del cap el soroll d'aquella gravadora que li dictava una vegada i altra aquells dígits que probablement devien ser obra d'aquella veu misteriosa que li havia estat trucant les últimes nits.

Últimament havia estat passant per situacions molt estressants, però com sabia aquell home el que havia passat l'estiu de fa dos anys? Què voldria d'ell? Per què ell? I aquells nombres? Què devien voler dir? La pressió no li podia més, així que va decidir deixar el  seu copilot a càrrec del vol i va anar corrent al bany, on es va tancar amb les mans agafant-se el cap tractant de calmar el dolor... Era una llàstima que no tingués el mòbil amb ell. Si hagués sigut  així… podria haver trobat el significat de aquella paraula tan estranya... Va sacsejar el cap tractant de llevar-sel tots aquells pensaments relacionats amb l'home misteriós. Va eixir del bany i amb un somriure forçat va tornar a agafar el control de l'avió.

A l’aterrar ja no va poder seguir fingint que tot anava bé. Amb el puny fortament tancat i dins el paper amb els dígits, va anar corrent al bany per treure el mòbil i, d'una vegada per totes, aclarir aquell assumpte.  Mètode  DIMQV, va escriure en el buscador. El Mètode DIMQV serveix per esbrinar, mitjançant nombres, la posició de cada lletra en l’abecedari...Això era! Cada xifra corresponia a una lletra... Desgraciadament, no li va donar temps a desxifrar tota la frase, i va haver d'esperar se fins aquella nit, arribar a casa.

El dia se li va fer etern. Vol rere vol, pensament rere pensament...  Torturant-se per no tenir temps de desxifrar aquell codi infernal que no es llevava del cap. Almenys, ja sabia com havia de desxifrar-lo... Però... què hi hauria rere tot aquell misteri?...

Aquella nit va tancar-se en la seva habitació sense mirar a ningú, sense formular cap paraula. No volia atemorir la seva dona, però ja havia fingit prou per aquell dia i no es veia amb forces d'inventar cap altra mentida... Un a un, número rere número, va aconseguir desxifrar aquella paraula: CAMPDEMADUIXES, CAMP DE MADUIXES, va deduir... Però, què significava? Ell no coneixia cap camp de maduixes... Va revisar la seua solució una vegada i una altra. Res. Estava ben escrit...
Capítol 2 No pot ser coincidència
Després del succés de l'altra nit, Adolf no va poder dormir en molt de temps, però, com si es tractés d'una coincidència, ninguna d'aquelles nits d’insomni, el telèfon va sonar. Es posava dels nervis cada vegada que sentia el soroll d'un d'aquells aparells, i la gent del seu voltant ho notava. Un dia, fins y tot, el seu veí va arribar a preguntar-li si necessitava ajuda professional, però poc a poc, aquesta por va anar passant, ja que aquell estrany, no havia tornat a trucar.

Un bon dia, el telèfon va tornar a sonar. Adolf estava amb la seva família celebrant el seu 38é aniversari i el telèfon tornà a sonar.

-Que estrany. Algú truca al telèfon fix. Feia ja temps que no rebíem una trucada en ell. Deu ser publicitat.- digué la seva dona, y va alçar-se amb un somriure a respondre la trucada, però el seu marit la va frenar ràpidament y la tornà a asseure.

No podia ser coincidència...

Adolf s'alça i es va quedar parat davant de l'aparell. Número desconegut.

No podia ser coincidència...

Es va quedar parat, escoltant cada truc y va començar a suar. Tal volta no havia d’agafar-lo, no volia tornar a sofrir com l'altra vegada, si no l'agafava... cessaria? Potser era sols publicitat, com la seva dona havia dit. De cop y volta el telèfon va parar de sonar, i a l’instant va tornar a sonar.

No podia ser coincidència...

Va allargar la mà y va mirar la seva dona. No pareixia haver-se donat compte del que havia ocorregut. Millor.

-Sí?

-Surt de la casa-

-Qui ets?

-Ja m'has oblidat? Adolf, ix de casa. ARA!- va sentir un calfred al sentir el seu nom.

Per un moment, el cap d'Adolf va ser un embolic d'idees i pensaments. Sols va reaccionar quant va sentir la veu de la seva dona.

-Qui era?

Quasi sense pensar, va agafar la mà de la seva dona, que era l'única que estava en casa i a espentes la va dur fora.

-Que fas? T'has tornat boig? Para! Em fas mal, deixa’m!-

Però Adolf seguia corrent. Ell no creia en Déu, però li resava perquè tot això fóra per alguna cosa i la seva dona sabés perdonar-li. S'aturà en la vorera davant de sa casa i quan va girar-se per veure sa casa, una llum roja, taronja, enlluernadora y un fort soroll li van fer caure a terra. Abans de desmaiar-se sols va poder pronunciar una paraula.

-Bomba.

Adolf va començar a obrir els ulls 3 hores més tard. Va mirar al seu voltant. Es trobava en l'habitació d'un hospital. Va tardar uns minuts en processar tot el que havia passat, i quan es disposà a alçar-se va entrar un doctor.

-Ei! On vas? T'has de quedar ací- li va dir el doctor.

-On esta la meva dona?- Preguntà mirant frenèticament d'un costat a l'altre buscant-la.

-La seva dona? Adolf, la seva dona estava amb vostè quan va ocórrer la explosió?- El doctor semblava preocupat.

-Clar que estava amb mi! La vaig treure de casa!- Va començar a estressar-se al no rebre la informació que demanava.

-Adolf, quan vam arribar, sols estava vostè, està completament segur de que la seva dona estava al seu costat?

-Per suposat, ¡Jo l’he tret de la casa!- La sang se li va gelar al recordar la trucada- Se l'ha endut! Estic segur! Aquell home se l'ha endut!- Adolf va tractar d’alçar-se del llit, però el doctor li va parar.

-Adolf, relaxat, qui se l'ha endut? Açò li ho has de dir a la policia-

A la policia... No li ho podia dir a la policia... Ja li ho havia avisat aquell misteriós home, no devia cridar a la policia... Però es tractava de la seva dona. Havia segrestat a la seva dona!

Aquella nit, Adolf no va poder dormir res. Milions de dubtes, pors i inquietuds li negaven el seu descans. I la seva dona, estaria bé? ...Com si es tractés d'una coincidència, quan començava a caure en les mans de Morfeu, alguna cosa en la seva butxaca va començar a vibrar. Es va congelar quan es va adonar de que aquella cosa que vibrava, era el seu telèfon.
Capítol 3 Jerald
Què feia el telèfon allí? No pensava que hagués pogut sobreviure a l’explosió, i encara així, no se suposa que els metges te l’agafen en ingressar-te?

El soroll començava a molestar-lo, potser a causa de l’explosió o potser per la por, i quasi sense pensar-ho el despenjà, com si fora una cridada del treball o de la família, però no era el cas. Darrere d’aquell aparell s’escoltà la veu misteriosa que vagament despertava un record d’abans de la gran explosió. Com havia eixit de sa casa? Eixa veu! Eixa veu li havia cridat abans de l’explosió! Eixa veu li havia... salvat la vida?

Tenia el telèfon en l’orella i en un acte de valentia va demanar respostes.

-Em vas cridar abans de l’explosió?

- Sí.

-Per què?

-Jo... jo volia salvar-te- i en aquell moment, va ocórrer l’inesperat.- La veu se li va trencar, i a l’altre costat de l’aparell es van sentir plors.- Ho sent molt, ho he fet el millor que he pogut.

Adolf no sabia què contestar però de sobte va recordar la seva dona i va aprofitar el moment de debilitat.

-On està la meua dona?

-Jo... no t’ho puc dir.

-Com que no m’ho pots dir?

-Jo... ho sent, sols cridava per assegurar-me que estaves viu...- Com si es tractés d’una altra persona, la veu es va tornar molt més ferma-. Ves abans que isca el sol al carrer Almirante Brown.

I va penjar.

Abans que isca el sol... Això seria en tan sols tres hores, no sabia per què, però s’alçà i començà a buscar algun lloc per on escapar. No sabia què el movia, si la por, les ganes de tornar a veure la seva dona... no ho sabia, però aniria a aquell carrer.

En aquell moment, l’oxímetre del dit li va caure i el monitor cardíac va començar a pitar. Què podia fer? Va tractar d’apagar la màquina de totes les maneres possibles, però sense èxit. En comptes d’això, va entrar una infermera.

-Què fa? No s’altere!

-No puc, he d’anar-me’n, he de salvar la meua dona!

- Com que salvar la seva dona? Què li ocorre?

-No ho sé, sols sé que he d’anar a un carrer i no puc perdre temps!

-Senyor, no sé  per què, però sent que he de deixar-lo marxar. Jo m’encarregaré que cap metge s’adone de la seva desaparició. Però, per favor, no faça cap bogeria.

Adolf, sense esperar que canviés d’opinió, corregué cap a l’ascensor. Encara que sentia dolor, era més fort el sentiment d’arribar al fons de l’assumpte.

Va baixar al vestíbul, allí estava vigilant la senyora de recepció. Va tindre el temps just per a amagar-se darrere d’una columna i que ella no el veiés. La infermera que l’havia ajudat va cridar a la recepcionista i ell va poder eixir.

Va caminar un poc i al veure que no podia més va decidir fer autoestop. Van passar uns quants cotxes fins que un es va parar. Era una senyora major, d’uns 60 anys i en veu afable li va dir:

-Què fa un xiquet tan xicotet sol a estes hores per ací? Vols que et porte a algun lloc?

-Sí, per favor. Voldria anar al carrer Almirante Brown.

-Vinga, doncs, no ens queda molt lluny. A uns 13 km.

-Tant? Podria anar ràpid?, és que tinc molta pressa.

El trajecte va passar molt lent, ja que Adolf estava preocupat i la senyora no anava a més de 50 km/h.

Finalment van arribar, Adolf li va donar les gràcies i va baixar del cotxe.

Estava en el carrer, però s’adonà que no sabia exactament on havia d’anar. Va recórrer tot el carrer fins que va veure un antic bar amb el nom de Camp de maduixes.

Havia de ser allí, per fi cobraven sentit aquelles paraules.

 En el Camp de maduixes els llums estaven apagats, no sabia l’hora exacta, però hi havia molt poca gent pel carrer i tampoc havia eixit el sol, cosa que significava que havia arribat a temps.

Obrí la porta amb una patada, eixe home devia estar esperant-lo. La fusta cruixia sota les seves passes, i estava tot ple de pols. Al fons, va apreciar una silueta que a mesura que s’apropava, va anar adoptant la forma d’una dona. La seva dona.

S’apropà corrent i l’agafà del braços.

-Ohhh, t’he trobat a faltar! Estàs bé?

-Uii.. Tu que fas ací? Ja has tornat? Com t’ha anat el vol?

-Com? Quin vol? Estàs bé?

-Per cert, vull que conegues a Jerald.

-Hola, Adolf, veig que has arribat a temps...- Eixa veu, allí estava, darrere seu. Va dubtar a girar-se, però no tenia altra opció.

En fer-ho, per fi va poder posar-li cara a aquella veu que havia estat turmentant-lo tots aquells mesos.

Era un home prim i baixet, no superaria els 1,65m; per un moment, no va tenir por, però tot va canviar al tornar a escoltar-li la veu. Eixa veu. No corresponia amb el seu cos...

-Pagaràs pel que vas fer l’estiu l’estiu de fa dos anys.

-Que? Com saps tu això?

-Creies que la policia seria capaç de cobrir-te per sempre? Tu vas matar a tots aquells passatgers. Tu vas matar la meua dona. Segur que també recordes el motiu de l’accident? Qui no estava en el seu lloc quan va ocórrer? Què estaves fent? Saps, no vaig a dir-ho davant de la teua dona perquè no seria educat.- Se li escapà una rialleta, i de sobte, bramà- Tot és culpa teua!- I va treure una pistola.

-No, per favor! No era la meua intenció.. No volia que acabés així! No saps totes les nits que no he pogut dormir per culpa d’això...-

Jerald va dirigir l’arma cap a Adolf, i quan Adolf pensà que tot estava a punt d’acabar, Jerald va caure de genolls plorant i suplicant perdó.

-Ho sent molt, jo no vull matar-te. Ell vol matar-te.

-Qui és ell?- preguntà, al veure una eixida per la seua vida.

De sobte, la cara li va tornar a canviar, i com si fora una altra persona, li va dirigir l’arma al cap, i disparà.

Bipp, bippp... sonava el monitor cardíac. Estava a l’hospital. Es trobava completament desorientat i de seguida va entrar un doctor a l’habitació.

-Per fi t’has despertat! Portes quatre hores dormint. Recordes com has acabat ací? En la teua casa va hi haure una explosió. Et vas salvar per poc i açò em costa dir-t’ho, aquestes noticies són de les que més ens costen dir als metges, però...

Una setmana després

Hi havia una tomba nova en el cementeri i s’acabava de col·locar un ram de flors damunt. Adolf estava observant-la fixament. Al seu costat estava la seua dona. La tomba era d’aquella infermera que en un principi li havia paregut tan simpàtica, però que finalment havien descobert que era la germana de Jerald i que l’havia deixat eixir de l’hospital sols perquè el seu germà el matara.

Quant a Jerald, en aquell moment estava en un hospital psiquiàtric i la parella desitjava de tot cor no tornar a veure’l mai més.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]