Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
3amjimenezsantlluis
Col·legi Sant Lluís de Pla i Amell (Manyanet). Begues
Inici: Un any i mig
Mirant enrere
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 MIRANT ENRERE
Estem asseguts a taula, són les 14:43. Només han passat 11 minuts des de l’última vegada que he mirat de reüll el rellotge que hi ha davant meu. Mentre escoltem les notícies mengem un plat d’amanida ensopida i sense gaire ingredients amb unes hamburgueses a la planxa. Un dinar a l’alçada de la nostra relació. L’estic mirant; l’Arnau continua sent el jove que em va enamorar ara fa molt de temps, quan érem un parell d’adolescents amb el cap ple de pardals. Tot i que han passat molts anys, continua sent un home alt, amb un cos perfectament musculat, unes dents perfectes i blanques i uns ulls blaus i brillants. Sempre ha estat un home respectuós i treballador, un home d’empresa, un home que ja no és el mateix que abans, el veig més mort que mai, i si alguna cosa sé sobre ell és que no he vist a ningú, mai, amb tantes ganes de viure com les que tenia abans. Era un home que mai no parava quiet, un home d’aventures, un home que feia d’un dia normal, un dia inoblidable, amb milions d’anècdotes  per recordar al final del dia.

- Puc seure? – em va dir una veu coneguda. Vaig alçar el cap i se’m va il·luminar la cara. Ell, el noi que mai em va fer cas durant tota l’adolescència, el noi del qual vaig estar enamorada molt de temps i que mai es va fixar en mi.

- Sí, és clar. – vaig dir tímidament.

Van passar 20 minuts i vam creuar les mirades. Amb un to alegre em va dir:

- Tu ets la Marina, oi? Anàvem junts a l’institut.

- Sí, sóc jo. M’estranya que et recordis de mi.

- Quant de temps i que canviada estàs. M’haig d’anar a una reunió, però m’agradaria quedar algun dia amb tu. Dóna’m el teu número de telèfon. M’ha fet molta il·lusió veure’t. Et trucaré.

Em vaig quedar molt sorpresa, no em podia creure el que acabava de passar. Es va girar i va començar a caminar. Quan em vaig adonar, les papallones havien tornat a apoderar-se de mi. Aquell instant  va ser el principi de tot, el principi de milions de records impossibles d’oblidar al seu costat, el principi d’un amor sincer ple de somriures i petons robats, un amor real.

Ha passat només un any i mig des d’aquell dia que ens vam retrobar per casualitat, asseguts en un banc davant del port. M’agradava aquell lloc. Hi anava tots els migdies amb la meva carmanyola i un bon llibre. Estava a un pas de la feina. Dinar allà era el meu moment preferit del dia, el meu moment. Tenia 60 minuts per desconnectar de tot i de tots, abans de tornar a seure davant la taula del meu despatx, atapeïda de papers que es multiplicaven cada hora.

- Què vols de postres?

La pregunta de l’Arnau m’ha fet tornar al present, a la nostra realitat, en una cuina de quatre parets blanques. Què ens ha passat? Per moltes voltes que li dono no sé explicar-m’ho. O potser és que no vull saber-ho.

- No tinc més  gana, prendré un cafè.

Tot va anar molt ràpid. Aquella mateixa nit em va trucar i vam anar a sopar a l’endemà. Va ser meravellós, un sopar senzill, ple de riures i mirades còmplices que feien evident la nostra atracció.

No ens vam separar mai més. Als tres mesos em va demanar d’anar a viure junts i no m’ho vaig pensar dos cops. Havien estat tres mesos molt intensos i que m’havien fet adonar que era l’home de la meva vida, que estàvem fets l’un per l’altre. Per què esperar més temps? Érem dues persones adultes enamorades que no havien de donar explicacions a ningú. Vam llogar un àtic al carrer Balmes a prop de Travessera de Gràcia. La nostra vida en comú era un somni. Cada dia era diferent, no existien rutines. M’omplia la vida de sorpreses, petons i abraçades i una nit, quan tornàvem de passar uns dies a Menorca, a l’avió, em va demanar de casar-me amb ell.

- Com??? Estàs boig? Si només fa sis mesos que estem junts!!!

- Ho sé, però ha estat suficient per saber que ets la dona de la meva vida i que vull despertar cada dia amb tu al meu costat.

Les seves paraules em van fer plorar d’alegria. És clar que em volia casar amb ell!

- Marina, el cafè es refreda, sembla que no estiguis aquí...On tens el cap?

- Res, estava pensant que demà tinc aquella reunió que et vaig explicar i estic una mica nerviosa.

- T’anirà bé;  sempre fas que les coses vagin bé.

Es va aixecar i em va semblar que havia somrigut mentre em posava amb tendresa la mà a la cara. Feia tant de temps que no el veia somriure... ! Per un moment he tornat a tenir l’home que em va enamorar. Maleït el dia que vaig rebre aquella trucada. La trucada que em va canviar la vida.

 
Capítol 2 Segons que canvien anys
Aquell timbre de trucada, l'últim instant, els últims segons feliços de la nostra relació, de les nostres vides.

Vaig agafar el telèfon a corre-cuita, tenia un sopar amb unes amigues i anava de bòlit. En agafar el telèfon, vaig escoltar una veu desconeguda i freda d’un home preguntant per l’Arnau.

- En aquests moments no hi és. Qui el demana? - vaig respondre-li.

L’Arnau havia anat a Londres per temes de feina. De fet, hi viatjava sovint.

L'home em va contestar gairebé tallant-me i de manera molt seca. Em va dir que es deia Pau i que era el seu millor amic de la infància. Una mica sorpresa vaig assegurar-li que ja li diria que li havia trucat i sense dir res més, vaig penjar.  Em va deixar amb la paraula a la boca. Simplement, va penjar i prou.

El seu millor amic no era el Marc? No entenia res!

Quan vaig arribar al sopar, vaig explicar a les meves amigues el que m’acabava de passar amb aquella trucada tan estranya. La Marta, una noia que jo no coneixia, companya de feina de la Laia i que s'havia apuntat amb ella al sopar, em va dir que el Pau era la seva parella des de feia uns quants anys. Que estrany, segur que el teu Pau és l'amic del meu Arnau? Vaig ensenyar-li la foto que ens vam fer en un dels nostres viatges i que sempre porto a la cartera i mirant-la de reüll va dir que no li calia, que sabia perfectament qui era jo i que coneixia l'Arnau des que eren petits. Em pensava que coneixia tota la gent important per a l'Arnau... Allò em va deixar desconcertada. Durant tota la vetllada vaig intentar no donar-li més voltes i em vaig obligar a no demanar-li més coses, que m'expliqués per què no ens havíem conegut abans, ni en el nostre casament. La Marta durant tot el sopar va estar rara, molt silenciosa i pensativa. Incòmoda. Quan ens acomiadàvem, però, i gairebé xiuxiuejant em va parlar i em va donar el seu telèfon. Truca'm quan arribis a casa. Hem de parlar.

Per què no les tenia totes? Per què em veia venir que tota la meva vida, perfecta i feliç, deixaria de ser-ho? Què m'havia amagat l'Arnau? És això el que em vol dir la Marta? Em vaig posar el pijama, vaig agafar el mòbil i la meva vida va fer un tomb. Un tomb inesperat.

Qui era aquell home amb qui compartia els meus somnis? La Marta va explicar-me moltes coses que jo ignorava i que mai ningú m’havia dit. La seva dura infantesa, la mort de la seva germana Greta quan ell només tenia 9 anys, el seu primer amor d’adolescent, la Laura... Jo no recordava cap noia que es digués Laura, de fet no anava al mateix institut que nosaltres, em va aclarir la Marta. Eren una parella perfecta, estaven fets l’un per a l’altre, però quan van arribar a la universitat les seves vides van agafar camins diferents. Per què em parlava de la Laura? Per què m’explicava tants detalls? Morena, c nabell llarg i llis, oberta i encantadora....Mentre escoltava, anava lligant coses. Centenars d’imatges em passaven per davant mentre la veu de la Marta ressonava lluny, ben lluny. El nostre casament íntim, només nosaltres i els nostres dos millors amics com a testimonis. Els seus viatges de negocis. La tendresa que sentia quan em parlava de formar amb mi la família que ara no tenia perquè era fill únic i els seus pares havien mort dos anys abans del nostre retrobament.

- Que com ho he sabut? Això és el que et preocupa, Arnau? De veritat m’estàs demanant que com sé tot el que m’estàs amagant? Que com ho he descobert?

- Marina, no, és que no sé què dir-te, no sé com explicar-t’ho...no ho entendries!  Jo t’estimo, t’estimo molt i no vull perdre’t!

- Dius que m’estimes? No vull escoltar-te més, em fas fàstic i t’odio. Em sents? T’odio!

 

Recordo aquell malson; totes les paraules se’m reprodueixen com si les estigués escoltant ara mateix. Les tinc gravades dins meu. L’Arnau tenia una vida paral·lela. Tenia una dona, la Laura, i una filla petita de 4 anys que es deia Chloé. Vivien a Londres.

La Marta va deixar de parlar i jo també. Em vaig quedar en shock, paralitzada, amb la ment en blanc. Sentia una forta pressió al pit que m’ofegava. Em vaig quedar sense paraules, sense poder moure ni un dit. Vaig penjar i em vaig quedar allà, asseguda, molt de temps, gelada i trencada. No vaig plorar.
Capítol 3 Últims records, nova vida
- Adéu, Marina. Ens veiem a la nit.

El soroll de la porta en tancar-se m’ha fet tornar al present. Demà tinc una reunió important i no sé per què estic tan absent, em costa concentrar-me. Ja ho tinc decidit, no vull donar més voltes al que ha passat, a la vida que tinc ara. M’ha costat, però he agafat forces i el temps que ha passat des de llavors m’ha fet forta. Sé què és el millor per a mi. Amb tot, com si es tractés d’una pel·lícula segueixen venint al meu cap totes les converses que vam mantenir, tot el que ha passat des d’aquell descobriment inesperat i dolorós.

-No m’odiïs, Marina! M’has d’escoltar, m’has de donar l’oportunitat d’explicar-t’ho tot!

Jo no el volia escoltar. Què volia que entengués? Com havia estat capaç d’enganyar-me i de destrossar-me la vida?

-Ara no puc, Arnau! Vull estar sola, dormir, deixar de pensar en tot això, en el mal que m’estàs fent. Demà.

Em vaig estirar al sofà, envoltada amb una manta. Buida, sense res a dins. Era el final? La nostra relació acabava aquí? Tenia la necessitat de dir-li tot el que pensava d’ell, que em donés explicacions de tots aquells anys perduts. Però em feia por. Demà, em deia, ara no, no puc, vull dormir. Demà. El que em feia més mal és la seva fredor, la seva capacitat de mentir-me sense que jo m’adonés.

El dia següent em vaig llevar més d’hora. Ell dormia plàcidament. El vaig mirar. Per un moment em vaig tornar a enamorar d’aquella cara. L’estimava tant! Vaig entrar a la dutxa i m’hi vaig estar molta estona. L’aigua queia damunt meu i es barrejava amb les meves llàgrimes desconsolades. Vaig vestir-me de pressa, abans que ell es despertés i vaig sortir corrents cap a la feina. Al migdia vaig sortir a passejar. El dia se’m feia pesat i lent, estava nerviosa, indecisa i trista a la vegada perquè sabia que a partir d’aquell dia les coses mai tornarien a ser igual que abans. Vaig caminar i vaig acabar asseguda en el banc on ens vam retrobar per primera vegada. Se’m passaven pel cap moments meravellosos de la nostra vida en comú, els nostres viatges, els nostres dies a casa sense fer res, les nostres fotos, els nostres projectes... De nou, una llàgrima humida, plena de records perduts ja per sempre, corria desesperada per la meva galta. Em vaig eixugar, em vaig aixecar i me’n vaig anar. A la tarda, quan vaig sortir de la feina, vaig caminar, caminar i caminar sense cap rumb. L’Arnau m’esperava a casa; havíem de parlar.

Vaig arribar tard. M’esperava assegut al sofà, davant el televisor. Feien un partit de futbol, però no se’l mirava. Se’l veia pensatiu, trist, nerviós. Quan em va veure, es va posar a plorar, es va acostar a mi i em va abraçar. No vaig saber reaccionar. Vam estar així una estona llarga i quan va tenir forces em va demanar perdó.

- Marina, escolta’m. Si us plau- va demanar-me mentre m’agafava les mans. Necessito que ho sàpigues tot, que em deixis parlar.

- És massa tard, Arnau, però ho faré. Ho faré per entendre per què m’ho has fet. Jo també necessito saber-ho. No vull tenir la sensació que tot això és per culpa meva, que ho he espatllat jo, que m’has deixat d’estimar d’un dia a un altre.

- Jo no t’he deixat d’estimar ni ho faré mai. I tot això, Marina, és culpa meva. Sé que no em creuràs, però les coses han anat així; sabia que no estava bé el que us estava fent, però no he sabut com canviar-ho. I em sap greu perquè us he fet mal a les dues...

- A les tres, Arnau! T’oblides que tens una filla?

Va abaixar el cap i va començar a parlar. La Laura vivia a Londres i es van trobar un dia sortint d’un restaurant. Des de la universitat que no s’havien tornat a veure. Des d’aquell dia, cada cop que ell viatjava a Londres es veien i a poc a poc va ressorgir d’entre les cendres l’amor que havien viscut quan eren més joves. Van decidir viure junts i un dia, després de 6 mesos, la Laura va saber que estava embarassada. D’això feia 4 anys. La Chloé, la seva filla, havia estat per a ell un regal meravellós i se l’estima com mai ha estimat a ningú.

La Laura i jo érem molt diferents, l’una complementa l’altra i les dues juntes som la persona que ell necessita, la persona de qui està enamorat, la dona amb qui vol compartir la seva vida.

- T’estàs escoltant?- vaig cridar-li. Estàs boig , estàs malalt! Com pots parlar en singular, dir que estimes aquesta dona...! Quina dona?- Vaig cridar-li encara més fort- Som dues dones, Arnau, dues dones a qui has fet molt de mal!

- Ja sé que costa de creure, però és així. No puc deixar cap de les dues, no vull triar, no puc. Us estimo a les dues i no puc imaginar la meva vida si us perdo.

- Sembla que estigui davant la pantalla del cinema. I què pretens? Pretens que t’entengui i accepti dur aquesta mentida de vida, aquest muntatge perquè tu sigues feliç? I jo què? Has pensat en mi? I en elles?

- Sí, sé que sóc un egoista, però... és el que vull.

-T’estàs escoltant? Dones fàstic! Fàstic! Ho entens? No et conec! Qui ets? On és la persona que em va enamorar?

- Marina, sóc jo i t’estimo de veritat. No vull que s’acabi la nostra relació. Vull que seguim com ara. Parlaré amb la Laura, li ho explicaré tot. Ella és diferent que tu, ho entendrà. Tu has de fer-ho també. M’has de donar una oportunitat. La nostra vida serà igual que ara. Jo seguiré treballant a Londres i els meus viatges seran els mateixos... i aquí tot serà igual, també.

- Necessito sortir de casa. Ja t’he escoltat. No m’esperis despert.

I vaig acceptar. Per què ho vaig fer? No ho sé. L’estimava tant que no el volia perdre. Vaig aprendre a viure sense mirar als costats, només el present, l’instant que estàvem junts. Vaig conèixer la Laura i també la  Chloé. És una nena encantadora que roba el cor a qualsevol que s’acosti a ella. Ens avenim molt bé. Passa temporades amb nosaltres i ella també ha après a formar part d’aquest món tan estrany de l’Arnau. De fet és la que ho viu millor i està feliç sabent que té dues mares. Mare...No us ho he dit? A mi també em diu mare.

La veritat és que ho he intentat, però des de que ho sé tot, res és com abans. Ell segueix anant a Londres i mentre ell està allà, el trobo a faltar, i em dol perquè ara sé on està i amb qui. Cada cop que marxa em moro de gelosia per dintre i la ràbia és incontrolable malgrat sé que jo he acceptat el seu joc. Jo l’espero i l’espero, dies de completa desesperació. Quan torna, els primers dies em refredo i sense adonar-me, he après a viure sense ell, i a poc a poc m’he distanciat d’ell.  La trobada amb la Laura el primer cop que la Chloé va venir a casa va se cordial, agradable. Realment és una dona tan encantadora com la seva filla, amb molta personalitat i un somriure esplèndid. Al seu costat em vaig sentir petita. L’Arnau estava feliç; tots quatre sota el mateix sostre. Va ser estrany. Potser aquell va ser el moment en què vaig saber que m’havia equivocat, que aquesta relació no té cap sentit, que ningú amb seny ho trobaria normal. Però com sempre, la por a perdre’l em va fer seguir endavant, amb el meu orgull pel terra. Els dies han passat, mesos, anys i cada vegada em sento més buida. Tot ha deixat de tenir sentit. Em desperto, esmorzo sola al bar que hi ha a sota de casa i me’n vaig a treballar. He tornat a dinar al banc on he passat tants moments; dies plens d’amor i dies plens de tristesa i soledat. Després arribo a casa  on l’Arnau m’espera per sopar i finalment dormim. Hem perdut tota la complicitat que teníem, ja no hi ha projectes, ni rialles absurdes. Hem perdut les nostres llargues converses; hi ha moments que en tenir-lo al davant no sé què dir-li. A vegades tinc ganes de cridar-li, de dir-li que ho va espatllar tot.

Així són els dies, les setmanes, els mesos, anys... fins que avui, pensant, m’he adonat que no és la vida que vull viure, aquesta no. Noto com em cauen llàgrimes, una darrere l’altra, i sense adonar-me em trobo a l’habitació fent les maletes, per marxar definitivament. No vull estar més en aquesta casa, em vull acomiadar de tots els records. Em costa, em costa molt, però crec que serà el millor per a mi. M’aniré lluny, ben lluny.

He escrit una carta a la persona més important per a mi  explicant-li la meva definitiva decisió. Mentre ho faig, cada paraula se’m fa més dolorosa, i cada cop em trenco més. He acabat la carta amb un t’estimo i l’he deixada sobre el llit. Miro cada racó de la meva llar i m’acomiado dels meus records... costa de deixar tants anys enrere. Em vaig acomiadant de cada habitació, una per una, i pel cap se’m passen tots els moments viscuts, plens d’alegria i tristesa, d’amor i odi.

Quan arribo a la porta, faig una última mirada, una mirada que mai oblidaré, una mirada que em destrossa. Obro la porta i surto.

És l’hora de mirar endavant, de retrobar-me amb mi mateixa i de viure la vida que em mereixo.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]