Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
GraeciSemidei
IES Felanitx. Felanitx
Inici: Joc de trons
Vestigis indelebles
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Condemna
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l'estiu. Es van posar en marxa a trenc d'alba per presenciar la decapitació d'un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d'estiu, i el setè en la vida d'en Bran.
 "Estiu", en aquest darrer sentit, de forma metafòrica com és evident.

Davallaren tots de les seves muntures i es disposaren a ocupar els respectius llocs preferents per presenciar l'execució. Lluïen amb l'elegància pròpia dels homes d'altes esferes les seves millors robes i perruques, seguint la recent moda de la Cort i fent pomposa gala del seu estatus social. Al capdavant s'hi erigia son pare, robust i amb posat seriós, com a màxima autoritat en qualitat de Governador de la província, acompanyat molt pròximament pel seu fill major. En Bran sempre l'havia vist amb un sentiment barrejat entre respecte, temor i enveja, i ara que havia assolit la majoria d'edat res no el privava de seguir sent el centre d'atenció. Tot i això, era conscient que en el seu primer dia en l'esfera pública l'atenció de son pare se centraria en la seva figura, idea que no feia sinó augmentar el seu estat d'excitació.

En Bran examinà visualment el seu voltant des de la posició privilegiada de què gaudia. Mai en sa curta vida no havia trepitjat aquell lloc on es trobava, una de les ciutats més perifèriques de l'imperi del Rei Sol (obviant les terres a les Índies), a prop de tres dies en diligència des de París. Son pare no havia fet gaire bona cara en assabentar-se dies enrere que el reclamaven a la província impia als desitjos reials on el feren governador, i molt manco quan l'havien despertat en bon diumenge per simplement fer-lo presenciar una decapitació. Sí, molestar un honorat Mariscal de l'exèrcit per tal minúcia, vaja despropòsit! No es renegava sols perquè fos lluny ni prest, sinó perquè odiava profundament la gent d'aquella província: eren, segons li havia explicat, camperols curts de gambals que de no saber, no sabien ni parlar com Déu mana... es comunicaven en un dialecte estrany i macarrònic que, per molt que hom s'esforçàs en comprendre, n'era incapaç.

Se sorprengué de la quantitat de persones, efectivament parlant en llur peculiar llengua vulgar, que havien acudit a la plaça per ser testimonis de l'execució. Tan important era aquell home com per atreure tal aglomeració de curiosos? La plaça porticada, d'aparença similar al peristil d'una domus romana, era plena a vessar de plebeus, possiblement acudits al centre de Perpinyà per assistir a la sagrada missa dominical, així que la seva presència a l'acte de justícia era merament casual. A en Bran li semblava bé, així se sabria què ocorre si s'incompleixen les lleis de Sa Majestat, sobretot si qui gosa fer-ho és simple pagès desafiant una patrulla de l'Armada Francesa i assassinant-ne l'oficial. El càstig, com no podia ser d'altra manera tenint en compte l'atrocitat del seu crim, era la llei de Talió; pena capital.

Els murmuris començaren quan el lloctinent, molt més conegut que el mateix governador i igualment repudiat, avançà una passa i es disposà a la lectura dels càrrecs que s'atribuïen a l'acusat pels quals era sentenciat a mort. A mesura que llegia a ple pulmó, un home amb el cap cobert per un sac negre avançava pesadament empès per dos agents de la guàrdia. En passar davant els ulls d'en Bran pogué constatar l'escassa corpulència del condemnat: de veres aquell sac d'ossos, prim i malaltís, havia pogut posar fi a la vida d'un alt rang del seu exèrcit?

El rebombori generalitzat s'emmudí en pronunciar el lloctinent les darreres paraules de la llista que llegia i revelar la cara del condemnat. Cabells llargs i descambuixats, faccions aspres però no gaire marcades, sense cap senyal de la nou que tocaria sobresortir del seu coll fi i masegat, tenia davant els seus ulls una criatura de trets tendents al ginandromorfisme. Li costà el temps just per adonar-se'n alhora que la resta dels allà presents: el condemnat era una dona. Sí, una dona, de pit poc voluminós i cabells retallats amb un estil impropi de l'elegància femenina, vestida amb la típica camisa blanca dels segadors que la feien semblar més un jove fadrí i esquelètic que una rea. El seu rostre no li resultava en absolut familiar, com no li ho resultaven tampoc tots els del públic que anaven mudant a pleret la seva expressió estupefacta per la ràbia.

Un d'ells, marcat per una esgarrifosa cicatriu a la galta dreta que li recorria de la templa a la mandíbula, la mirava fixament. S'havia esmunyit entre l'aglomeració fins a situar-se a primera fila i l'observava amb una expressió híbrida entre la incredulitat i desolació, estrenyent el puny dret amb força fins a fer-lo sagnar amb les descurades ungles de la mà sinistra. Ella, tot i això, no li prestava la més mínima atenció; tenia els ulls pansits fixos en un punt incert enmig de la massa humana que començava de nou a murmurar com si d'una freqüentada àgora es tractés aquella santa plaça.

L'homenot emmascarat, anomenat pel poble "el carnisser del rei", finia d'esmolar curosament la destral que segaria la vida de la jove, la qual semblava haver trobat ja la persona que cercava enmig de la multitud. El botxí se senyà davant el capellà, un sexagenari ornamentat amb la típica i ridícula sotana porpra, i la seva creu pectoral àuria i relluent demanant el perdó de Déu pel pecat contra el cinquè Manament que estava a punt de cometre. Un cop acabada la pregària, el lloctinent ordenà amb la seva veu potent i tronadora a la rea que s'agenollés, ordre que no pogué seguir negant-se a complir gaire estona a causa del cop de fusell que li etzibaren els sentinelles a la part posterior dels genolls.

− Voleu dir les vostres darreres paraules? − li demanà amb to menyspreador el lloctinent, deixant la pregunta volar per la plaça muda. L'al·ludida tossí i la seva veu femenina es féu present amb un alè seguit d'una remor gairebé inaudible. El lloctinent li exigí repetir-ho, i ella cridà amb totes les forces que encara retenia unes paraules en el seu dialecte ranci que en Bran fou capaç d'entendre: "Nostra és la terra, nostra serà la llibertat!".

Llavors, el silenci es va anar rompent a pleret amb la remor de les petjades que s'anaren succeint, d'un so esgarrifosament paregut a com se sentiria l'arribada dels quatre genets de l'apocalipsi. Començaren sent un simple renou emmudit dels peus de qualcú del públic, al qual s'hi anaren afegint cada vegada més i més ànimes mentre el bisbe seguia concentrat parlant amb la condemnada, possiblement donant-li l'extremunció en un va intent de salvar la seva ànima impura. Unes veus s'alçaren des de la multitud seguint una tosca melodia, un brogit col·lectiu i a l'uníson que no distava gaire d'un crit bel·licós. En Bran no entenia el que deien però l'expressió de preocupació que anà adquirint el rostre de son pare li semblà motiu suficient per preocupar-se ell també. Anava captant paraules soltes... "tan rica i plena", "ara és hora que fem guerra", "li burxa l'orella" havien dit? Parlaven tan estranyament, aquests perpinyanesos!

El jove de la cicatriu que s'havia situat al costat del Bran intentà seguir el cant... En Bran es compadia d'ell alhora que se'n feia un tip de riure en veure'l incapaç de pronunciar una miserable paraula, per molt que ho intentés. El populatxo avançà unes quantes passes en direcció al seu lloc cantant sobre la sega i fent palesa l'amenaça que els familiars d'en Bran duien moments tement i que ell, innocent, ni podia imaginar.

Amb la pronúncia excitada de les quatre darreres síl·labes, la plaça esdevingué un autèntic camp de batalla. Alguns dels espectadors empunyaren les seves falçs i ganivets com a armes improvisades al crit de "Segueu arran!" i avançaven decididament cap a la condemnada, que somreia ara amb goig i certa impaciència per ser alliberada en veure que el botxí seguia disposat a complir la seva funció.

La soldadesca allà present es col·locà en dues files en formació de barrera humana, amb els fusells carregats i apuntant amb les baionetes als tumultuaris, mentre que el germà segon d'en Bran l'agafava en braços i seguia la resta d'autoritats que, excepte el lloctinent, ja havien emprès la seva fugida a la recerca d'un lloc segur on guarir-se dels avalotats. Ell no entenia res: què acabava de passar? Amb quina casta d'esperança havien comès tal negligència aquells passius plebeus, la d'alliberar la rea? Pobres il·lusos! Son pare ja l'havia avisat de la ferocitat d'aquests que anomenava catalans, la seva patològica insubordinació en vers als seus superiors i del seu caràcter orgullós, però per res s'imaginava en la situació en què es trobava en aquell precís moment: fugint per sobreviure.

Des de la distància en Bran veié com el fum fruit de les detonacions dels fusells substituïa la boira matutina ja dissipada i ennuvolava la visió, impedint-li saber ben bé què ocorria. Oïa enmig de l'espessa calitja els crits decidits del lloctinent ordenant més i més rondes de detonació contra els revoltats, que segurament queien com a mosques preses del foc. Fou aleshores quan se sentiren un seguit de detonacions, d'un soroll clarament diferent i sense cap mena de patró evident, alienes als rigorosos deu segons que separaven les tongades de disparaments de les tropes. La distància que separava la plaça i en Bran augmentava a cada passa del cavall que havien muntat per fugir en direcció al Palau dels reis de Mallorca, i ell ja es veia incapaç quasi de sentir gaire més que una remor llunyana i confosa. Les detonacions de fusell seguien el seu típic patró, ara aparentment sense respondre a cap ordre doncs la veu del lloctinent s'havia deixat de sentir després dels trets dels revoltats, els quals semblaven decréixer tant en nombre com en forces. 

El darrer que les seves infantils orelles pogueren percebre abans d'abandonar per complet el centre de la ciutat fou un cop sec i feixuc, similar al d'una destral impactant contra un tronc vell i estellant-lo. El capellà abaixà el cap i es persignà doncs l'evidència era clara: tot i els contratemps, la voluntat del Rei Sol mai no s'incomplia.

Capítol 2 Captiveri
Fernando

En Fernando es despertava com qui ho fa en una barca immersa en la més ferotge de les tempestes. Sentia un dolor d’una intensitat diabòlica a la part posterior del seu crani, robust i dotat d’aquell espès niu de dissortades puces i llargs filaments greixosos que hom podria atrevir-se a descriure com cabellera. Hi dirigí la mà instintivament per palpar els sutzes cabells i esbrinar l’origen de tal mal, just per enretirar-la en sentir una sobtada fiblada conseqüència del contacte dels seus dits amb quelcom semblant a una crostera recent.

Maleint mig santoral catòlic per la seva absent fortuna, féu un va intent d’ubicar-se. On dimonis era? Intentà entreobrir els ulls a la recerca de respostes, un acte sovint senzill mes ara dolorós, i fou capaç de captar la pàl·lida llum de lluna que il·luminava les molsoses parets en un joc de clarobscurs fantasmagòrics. El nocturnal murmuri de roncs propers el sorprengueren ingratament, i la insuportable ferum d’orina i suor que s’hi respirava no feien més que constatar les seves incipients sospites.

Els més recents records que conservava eren el d’una estança petita i escassament il·luminada, plena a vessar d’ànimes cantant i omplint-la amb un xivarri infernal que encara li ressonava en les profunditats de la seva adolorida testa. Es tractava segurament d’una taverna de mala mort com les que sovint freqüentava, on devia haver-hi passat el capvespre anterior fent honor al més malenconiós i decadent ritu bàquic, el de beure fins a l’extenuació. Sols era capaç de recrear mentalment escenes fugaces i amb escassos detalls, superposades les unes sobre les altres: dones escainant en diversos idiomes, l’animat so d’un llaüt… hi havia també un home amb sotana? Efectivament, l’embriaguesa feia la seva funció i difuminava els confosos records, que començaven a perdre’s en el fred aire d'aquell desconegut cubicle.

Havent desistit de tan infructífer esforç, se’n proposà un altre igualment ociós. Intentà incorporar-se vanament però la manca de forces el féu besar el sòl estrepitosament, esclatant-se el seu prominent nas de la trompada. Mirà al seu volant amb l’esperança d’haver passat desapercebut, sols per adonar-se’n que en feia escarni un guarda a l’altra banda de la reixa, assegut prop de la torxa que il·luminava poc més de dues passes d’aquell estret passadís. “De què riu ara, aquest maleït gavatx?” remugà per si mateix, “si sabés davant qui es troba…”.

Sí, allà el teníem: aquella deixalla humana pudent brollant de la seva nàpia la sang blava que fluïa innoblement pel seu cos, el deplorable entreteniment d’un soldat avorrit… Es prengué uns moments per refer-se de la patacada i intentà posar en ordre les seves divagacions mentals: recordava clarament haver entrat a la taverna després de deixar en Safrà i el seu timbal a fora i acompanyat pel seu fidel amic, en Diego Ordúñez, amb qui no devia parlar d’altra cosa que de banalitats. Per cert, què se n’havia fet, d’ell? Per què no havia acabat al calabós també? No hi ha res més cruel que ser empresonat i no recordar-ne el motiu!

Abatut, mirà al seu voltant i li semblà distingir al fons de la cel·la contigua, amb l’esquena recolzada a la paret, la silueta d’una figura humanoide. Tenia els genolls flexionats i envoltats amb els seus esquàlids braços, el cap cobert per una curta cabellera també contra la paret i aprofitava les absències de llum per amagar-s’hi. A en Fernando li costà uns instants adonar-se’n que no feia altra cosa que observar-lo fixament, dedicant-li una penetrant mirada que no féu sinó cohibir-lo una mica.

– Vaja, ja et donava per mort – sonà una veu provinent d’aquell rostre de naturalesa sotjant. El desconcertaren per igual tant l’idioma en què li ho digué, un castellà no mancat de forà accent, com la dolça feminitat de les paraules que sentí. Quin temps feia que no sentia la seva llengua mare! En aquell món de bàrbars, el seu exili encobert, sols havia sentit parlar en la dels gavatxos o en la dels maleïts revoltats, i ja enyorava que algú tingués la decència de dirigir-s’hi en la seva.

– Qui ets i què en saps de mi, dona? – li inquirí en Fernando, conscient que potser ella li podria aportar alguna pista sobre les darreres hores, a la qual cosa respongué amb un senzill esbufec.

– Ai, l’alcohol, quin beuratge més traïdor… t’atorga una aparent glòria i acaba ensorrant-te a les profunditats de la misèria. O no recordes res, de les teves lloables proeses d’anit? Veient la cicatriu que llueixes a la cara, no degué ser la primera!

El to irònic d’aquella catalana irritava en Fernando fins a les juntes dels seus reials engonals. Com els odiava, els de la seva casta! Havia nascut en plena guerra contra ells i fins llavors encara li estaven tocant allò que en dirien “els pebrots”. De ben petit poc en sabia dels catalans, per ell tan sols eren una gent que s’estimava més salvar el cul que el del seu rei. Tot i això, tant li feia… cap bé desitjava a aquella escòria de família reial, la culpable primera de la seva desastrosa vida, però els catalans sempre havien estat una gent egoista i malèvola així que millor motiu no necessitava per guardar-los sever recel.

– O a part de betzol, ets mut? – la dona se’n fotia ara de bona gana – Digues-me que m’equivoc, que ho recordes tot, i m’estalviaré les hores d’espera rompent-me el cap contra la paret fins que Sant Pere em cridi.

El més trist de tot? Que tenia raó… Per les teranyines que tenia per cervell no hi dansava res més que el ressentiment propi el qual sols amb el vi era capaç de pal·liar. I és que no hi havia gaire a recordar… com en incomptables altres ocasions, hauria causat qualque destrossa anant gat i l’haurien arrestat. Aquests francesos no toleraven ni una cadira coixa! Ara, la seva imperiosa necessitat de reconstruir els esdeveniments passats s’anà substituint per la de descobrir qui era la seva sarcàstica interlocutora.

– No sóc aquí per qui sóc sinó per la idea que represent, la causa en què sempre he cregut i per la qual fins que em matin lluitaré.

– I quina és aquesta idea, si es pot saber? – preguntà intuint ja la resposta.

– Ets castellà, ni que t’ho expliqués amb dibuixos no ho comprendries.

Això sí que definitivament el crispà. Què en sabia ella, de defensar una causa? No és que fos ell, el trist timbaler d’una companyia militar, la viva imatge de la perseverança, però res podria defensar aquella camperola més digne que la legitimitat pròpia. Amb son pare biològic encara en vida havia mogut mars i muntanyes per rebre el tracte que es mereixia, reivindicar la carmesina saba que havia heretat dels més nobles d’Europa, però foren quasi tan infructífers com l’esforç que mantingué amb son pare difunt.

– Si sabessis qui sóc en realitat, no em parlaries amb tal descortesia.

– Ja, i jo sóc germana del papa Climent, no et fot!

"Típic…" pensà amb resignació. Sa santa mare ja l’havia advertit que desistís de tal lluita car, sense cap mena de paper pel mig, tothom el prendria per boig i aquell home mai no el reconeixeria com a fill seu. I ara que havia mort, què hi tenia a fer? La seva jove vídua, que manà fins que consideraren suficientment madur el seu fill deficient, havia enviat el pobre Fernando a la quinta forca perquè no hi fiqués més els nassos. I és que quina bona mare no voldria pel seu viciat de cocou millor regal de quart aniversari que un meravellós tron? El cèlebre marrec, literalment fill de la seva pròpia cosina, no necessitava cap germanastre que admirés la seva bellesa distreta prop de cort ni que, en el probable cas que qualque grip fatal li fes un favor al món emportant-se aquella horrorosa criatura, pogués acudir-hi com au carronyaire.

– Digues-me-la, no hi perds res – insistí en Fernando – i podràs escoltar la meva si vols comprovar que amb sobrietat seguesc creient-hi.

– Tant me’n fot la teva vida, però et contaré què m’ha portat aquí. Heu sigut tu i els de la teva estimada Castella que heu permès la corrupció de la meva terra, i la defensa d’aquesta em convertirà en una màrtir. Entendreu qualque dia que si seguiu oprimint un poble i imposant-hi la vostra cultura, els segadors sols seran l’espurna que encendrà la flama de l’esperança? Beneïts siguin els portuguesos, que han pogut escapar del vostre jou, i maleïts tots els que heu arrasat la terra dels meus germans i malvenut la meva als francesos per la glòria del seu absurd “Imperi del Sol”.

– Jo no hi he tingut res a veure, i sóc aquí precisament per retornar aquesta, la teva terra, als dominis del meu senyor el rei Carles II.

– Molt convençut no et mostrares anit, d’aquest propòsit! I digues-me, què faries tu si el teu rei, suposem-lo català per més inri, perdés una guerra i decidís regalar una zona de Castella a qui li fa la guerra? Nosaltres fa nou any que suportam aquest “Estiu” bàrbar i infernal, tenim dret a lluitar per sortir-ne.

El so d’una portada llunyana impedí que en Fernando pogués donar-li resposta, el qual es girà per veure com una parella de sentinelles reials gals desfilaven davant la seva cel·la i obrien la de la seva veïna. L’agafaren un per cada aixella amb la delicadesa pròpia d’un goril·la en zel i la van treure mentre ella mantenia l’actitud estoica amb què li havia recitat el seu discurs sediciós.

– Ei, espereu, jo també vull venir! – cridà als sentinelles tot sacsejant les reixes de la seva cel·la, encara tancada.

– Em porten a un lloc que presenta la forca com un destí envejable – li respongué ella, mirant-lo amb el rostre ara il·luminat per la primera claror de l’alba que es filtrava per les finestres –, és el preu que he de pagar. – Els sentinelles emprengueren el camí cap a la porta del final del passadís però ella seguí parlant, possiblement presa de la dèria discursiva – Vine i entona el cant a la lliberta, si no t’espanta envoltar-te de gent que, en el fons, és com tu: esclaus de les elits.

El renou de la portada fou suficientment fort com per despertar dos dels presos que fins llavors havien roncat, el crit sobresaltat dels quals rompé el silenci que hauria desitjat en Fernando per poder pensar. Abans que la porta es tanqués, però, una persona s’havia esmunyit en aquell estretíssim passadís i parlava amb el guarda senyalant amb el dit en direcció a la seva cel·la. Qui li hauria dit uns moments abans que el capità Ordúñez no estaria pagant la fiança per emportar-se’l a casa com tantes altres vegades havia fet ans per involucrar-lo, potser fatalment, en una lluita que ara s’havia fet en part seva. La causa dels rossellonesos li era aliena i cap motiu racional l’estirava a fer-ho, però es sentia amb l’obligació moral de presentar els seus respectes a qui realment havia lluitat per uns ideals en lloc d’escapar, com ell havia fet.

I és que diuen que no hi ha res més trist que un home sense llar ni família, excepte un home sense una excusa per continuar vivint. Si el destí li havia privat la seva, per què no adoptar-ne una d’igualment justa?

Capítol 3 Captura
Queralt

– No, no ho puc permetre.

La seva veu ronca i tronadora interrompé el xivarri que s'estava originant a la taula que solemnement presidia sense intervenir-hi. Tenia els seus pesats malucs reposant cansadament en una pulcra cadira de vellut amb braços i vestia amb l'hàbit que li pertocava i que tant dissonava amb l'estança on, ja per indeguda tradició, hi passava el primer dissabte de mes. Tot i la seva entretallada respiració i la rigidesa dels seus membres oposant-se a qualsevol mostra de vigorosa discrepància, aconseguí fer-se sentir.

– La voluntat del Senyor ens és desconeguda per tots nosaltres, benvolguda, – digué mossèn de Margarit amb envejable tranquil·litat – però segurament poc sentit hi veuria en encomanar tal tasca a una donzella inexperta.

La taulada emmudí esperant que proposàs una alternativa a la idea que tantes ments defensaven. Ella no gosava dir res, temorosa de trobar entre el seu vocabulari més groller les paraules per designar quant sentia i ofendre qui tants anys l'havia guiat. La sang li recorria les venes en plena ebullició i els nusos de ses mans cruixien per la força amb què els estrenyia en un intent de no flastomar contra la moral cristiana. Passaren per la seva ment els darrers anys de la seva vida; la solitud dels carrerons obscurs, la inclemència de les monges a qui havia acudit, la por que sentia cada vespre arraulida amb una manta com a únic bé material. Recordà també quant havia lluitat per arribar on era i per convèncer tal multitud d'ànimes de la seva recercada missió que amb tanta esma havia dissenyat. I ara no podia participar-hi? No, això no podia ser! S'ho mereixia més que ningú, a part de considerar-se l'única capacitada de la sala per complir-la.

Els assistents observaren amb justificat nerviosisme l'encreuament de mirades entre la ment pensant i la màxima autoritat. Un homenot de carn gruixuda i embotit dins les seves robes de seda feu befa de la situació i del complot en general. Qui els assegurava que l'endemà hi hauria una execució? I, en aquest cas, com podien hipotetitzar que l'home en qüestió acudiria a presenciar-ho?

– Segur que vostè en seria molt més capaç – li etzibà amb supèrbia en Jaume Fortuny abans que na Queralt es disposés a esclafar el nas d'aquell betzol i deixar-l'hi com el musell de porc que, a parer d'ambdós, tan adient li quedaria. La veritat és que poc s'equivocava en criticar la precisió del pla però la probabilitat que l'atzar els fos favorable era alta, tenint en compte la freqüència amb què es repetia l'acte que esperaven. En Jaume el mirava desafiant alhora que acovardit, sabent que el seu atractiu no podia salvar-lo davant la influència d'aquella botifarra amb potes. – Propòs ser jo qui porti endavant l'assalt.

La resta del reduït públic alternava les mirades entre el cap del gremi dels sastres, el valent qui havia gosat fer-li front, na Queralt i el bisbe, que romania de nou mut. Qui els hauria dit mai que mestres artesans, comerciants, clergues i plebeus acabarien compartint taula com bons germans! En Jaume obria de bat a bat els braços a l'espera d'algú que s'hi manifestàs a favor esvaint el silenci que s'havia teixit entre les closes boques dels presents, i no el trencà altra cosa que el xiulet a ple pulmó del taverner, provinent del pis inferior. Després d'uns instants de sentiment barrejat entre sorpresa i temor, tots ells s'aixecaren d'una revoltada dels seus tamborets i, en resposta al preestablert senyal, es precipitaren a davallar les pronunciades escales que els separaven del potencial perill. Brandien amb gosadia les armes improvisades que portaven per si es presentava tal compromesa situació al mateix temps que mossèn de Margarit romania assegut com no altrament podia, amb senil parsimònia i devota oració.

A baix els esperava l'escena típica dels antres vespertins urbans, de la qual defugien sempre en reunir-se a les golfes: ferum de begudes fermentades de més que qüestionable potabilitat, salvatges ballant i cridant al ritme d'un llaüt desafinat i senyores disposades a suportar tot això i els bavosos que les intentaven cortejar a canvi d'unes monedes. A l'entrada de la taverna s'hi trobaven un grup de tres homes uniformats capitanejats per un altre que semblava originari d'un terç de Flandes, armats tots ells i disposats a utilitzar el sabre que els penjava de la funda coxal si el cinquè del grup, de vestimenta civil, els ho demanava. Na Queralt li dirigí la vista amb recel, conscient que la seva presència allà no es devia a cap altre motiu que la seva particular cacera i incontenible afany de sucar els ja suficientment lleugers sacs d'argent dels pobres camperols.

Primerament renegà per haver estat alertada per una minúcia com una incursió recaptadora, de freqüència recurrent i problemàtica escassa, però prest s'adonà que qui venien a detenir no era cap dels paupèrrims usuaris que acudien al lloc per pal·liar els seus infortunis ans el mateix Joan Vicenç, el taverner. Ell mirava el recentment acudit grup de pollosos dissidents mostrant l'expressió facial pròpia d'un cadell orfe, a la intempèrie i d'una debilitat que implorava els socors que havia clamat interrompent la seva assemblea. Dos dels soldats subordinats intentaren obrir-se via entre els gats que els barraven el pas empenyent-los i dirigint-se a la barra, on es resguardava l'aguaitat amb la valentia com a única arma i una tapa d'olla com a escut. Na Queralt mirà els seus companys de taula i germans de lluita cercant-hi l'esperit justicier que els caracteritzava i el trobà; cap d'ells no estava disposat a contemplar passivament com s'emportaven als calabossos una de les peces angulars de la Resistència i els esfondraven el seu cau. Abans que ningú pogués interposar-se a la ferocitat d'aquella alienada extensió personificada de la res militaris, dos dels infeliços que ocupaven una de les taules més properes a la barra s'hi avançaren.

– Qui gosa envair tan innoblement l'espai vital de Don Fernando Felipe Francisco Villafuerte y Pacheco de Madrid? – demanà indignat en llengua cervantina el més baix d'ells mentre es llevava de sobre la mà del soldat que l'intentava fer fora. Aquest respongué amb la brutalitat pròpia dels gendarmes gals i li propinà un cop de puny que ferí més bé l'orgull que no el visatge esquàlid i cicatritzat de l'agredit. L'embriaguesa li jugà una mala passada en decidir en nom seu que la millor manera de resoldre el conflicte no era d'altra que imitant la brusquedat rebuda mentre el seu company l'animava amb sons guturals i s'arromangava la camisa, altre temps alba mes ara tacada de sutge i cervesa. A la pugna contra els castellans ebris s'hi afegí el segon soldat, de molt major corpulència, i la brega esdevingué un entreteniment afegit a les dissonants harmonies cacofòniques que la caixa del llaüt vomitava frenèticament i a les danses ridícules. Hi acudiren amb follia una quantitat ingent de cantaires ansiosos per contemplar com els dos borratxos rebien a tort i a dret per part dels sentinelles.

– No us preocupeu, catalanets! – bramava entre esbufecs i cops a les costelles en Fernando – Quan hagi deposat el meu germà del tron faré neta aquesta terra de gavatxos i la justícia tornarà a imperar amb la glòria de què la farem mereixedora.

Na Queralt mirava la baralla atònita, indecisa sobre si valia la pena involucrar-se en una absurda brega de taverna i, en aquest cas, quin bàndol secundar. Fou llavors quan s'adonà que l'oficial i l'altre soldat ras havien aprofitat el rebombori generalitzat per realitzar la seva comesa i endur-se'n pres el taverner. La indignació que li fluïa pel torrent sanguini era ara molt més notòria que moments abans, quan s'havia vist privada del seu dret a encapçalar l'atemptat que tenien programat. No ho havia manifestat però en aquell moment havia sentit l'irrefrenable impuls d'aixecar-se de la taula i marxar, enviar a porgar fum la Resistència i claudicar com feien els seus veïns doncs ni dins els mateixos aliats era capaç de trobar-hi la concòrdia i el respecte merescut; mes trobar-se de front contra tot quant lluitava, l'arbitrarietat de les detencions i el tracte injuriós vers tothom qui discrepava amb el règim de l'Estiu del rei Lluís, li reafirmà el seu compromís de defensar la poca dignitat com a poble que els quedava. Li permetia de veres la moral deixar que aquell bon home, fidel i servicial, fos una víctima més del monstre que dictava les lleis a la seva nova colònia meridional la cultura de la qual tan ofuscat estava a anihilar? De cap manera!

Així doncs, empunyà fermament la falç que havia pres de damunt la taula a la cambra superior i es dirigí al portal per on havien sortit ja els dos soldats i el recaptador d'imposts amb l'amo en Joan pres. La rubescència de l'incipient crepuscle l'enlluernà en posar el primer peu sobre la difusa silueta de diversos caps que es projectava en el sòl del carreró. Es girà en direcció a l'origen de les llargues penombres i s'hi apropà corrent mentre diverses preguntes li assotaven la consciència: què hi faria ella tristament armada davant dos emissaris de la mort? Valia la pena arriscar-se a ser captiva ella també? Mirà l'estança d'on acabava de sortir amb nostàlgia, recordant les bones estones que hi havia passat de petita tot i la misèria que patia; allà sempre hi havia estat ben rebuda, aixoplugada les nits de llampecs i nodrida les temporades de més escassetat. Ara aquell lloc era l'escenari d'un saqueig indiscriminat aprofitant l'absència del seu amo i el caos hi imperava fins al punt de defenestrar un home amb uniforme de capità, l'amic del sonat "salvador dels catalans". Aterrà entre un plugim de vidres romputs al costat d'un ase guarnit amb parafernàlia bèl·lica i un timbal, tot queixant-se en castellà amb major disconformitat per la humiliació rebuda que pel dolor físic.

Els soldats s'afanyaven a allunyar-se de la taverna entre els crits d'auxili del detingut, impotent en veure's custodiat per tres ànimes. Na Queralt seguia temorosa d'enfrontar-s'hi ella sola i ja estava considerant com opció factible l'abandonament del seu bon amic a la seva sort quan, de la porta, en sortí amb presses en Jaume, segurament també testimoni de com se'n portaven el taverner. Anava armat amb la seva pistola de pany de sílex, una de les poques que havien aconseguit reunir per perpetrar el magnicidi que havia de servir com a cop d'efecte per iniciar una nova revolta gairebé vint anys després. En veure el posat sever i disposat que lluïa en Jaume, el pit de na Queralt s'omplí d'eufòria i ànsies de revenja; aquell qui detenien no era un simple taverner ni un amic més, era un dels caps de la Resistència i (sent utilitaristes) no es podien permetre el luxe de tenir-lo podrint-se a un calabós o veure'l decapitat en la ja tradicional execució dominical, la qual els servia d'esca perfecta si d'un reu qualsevol es tractava el condemnat mes no un dels ideòlegs de tot plegat.

En Jaume devia pensar quelcom similar car caminava pausadament en direcció als cossos fugissers amb l'arma apuntant-hi fatalment. Sense previ avís, premé imprudentment el gallet cegat pel sol ponent efectuant un tret que ressonà per les parets del carreró i propulsà una bala amb nul·la precisió doncs, en lloc de ferir ningú, just els alertà de la presència d'una arma de foc. L'oficial francès es girà i fixà la seva mirada en la pistola encara fumejant d'en Jaume mentre treia la seva pròpia i la dirigia al cos del primer tirador. Na Queralt contemplà estupefacta la macabra escena durant els escassos segons que durà com un observador extern, captant tots i cada un dels ínfims. Primerament veié com les pupil·les del seu company de lluita es dilataven en resposta instintiva a un perill imminent i les clavava a la boca del canó que l'aguaitava amb amenaçador tarannà. Notà com li naixia una gota de suor freda a l'arrel del cuir cabellut i li recorria la galta alhora que el so d'una segona detonació li penetrava a les profunditats dels conductes auditius. Comsevulla, fou capaç de captar la trajectòria rectilínia de la petita bolla metàl·lica volant a vertiginosa velocitat a través de les set passes que separaven ambdós oponents. Ai, si en Jaume hagués sigut la meitat de bon tirador que el seu botxí! La bala impactà contra el seu pectoral esquerre i s'obrí pas llatinament entre teles, pell, teixits musculars i finalment les estructures òssies protectores dels seus òrgans vitals, que s'esquerdaren en mil bocins dins el seu pit baix la pressió del projectil supersònic i agreujaren (si tal acció és possible) la ferida que causà al cor d'en Jaume aquella endimoniada esfera. Mort a l'acte, les cames defalliren i el cos es desplomà com si d'un sac de patates es tractés, sense el temps suficient ni per mirar al cel implorant la redempció.

En aquell moment sortiren de la taverna els dos soldats restants, nafrats de tots els costats i arrossegant el castellà engrillonat que xampurrejava cançons de gesta com merament li permetia l’alcohol que el posseïa. Els acompanyava el bisbe, possiblement fins llavors a l'aguait dels esdeveniments a la seva trona mes ara alertat per les dues detonacions, i corregué per socórrer el difunt. Na Queralt, havent trigat uns segons per refer-se, es llençà amb ferocitat brandant la falç contra l'executor d'en Jaume, que no pogué fer altra cosa que sentir com la punta de l'arma corba se li clavava al pit. Una bola de plom precipità de les seves mans inerts, hom pot imaginar que envejosa la seva idèntica germana havent perdut l'oportunitat d'imitar-la i segar, ella també, la vida humana que li pertocava. La falç de na Queralt li penetrava les entranyes amb igual fatalitat que mil escorpins injectant el seu verí, immergint la seva víctima en una efímera però insuportable agonia.

L'estat d'excitació de l'assassina la féu vulnerable al sentinella que retenia en Joan, el qual fugí corrent en veure's alliberat i amb major preocupació aparentment pel seu negoci que per les dues víctimes. El soldat la desarmà, reduí i engrillonà, i ella a pleret prengué consciència de la pena que li suposaria el crim que acabava de cometre. El bisbe la contemplà amb buidor als ulls, una mirada que comprengué; qui s'havia ofert a liderar l'atemptat havia caigut, i la voluntat celestial li havia donat a na Queralt el protagonisme que tant anhelava. Cruel caprici de la divina providència car l'obligaria a veure l'execució des del caire menys envejable ni imaginat.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]