Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Tania Monleon
IES Guinovarda. Piera
Inici: Marina
El noi que mai he estat
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 El noi inexistent
​Anys després la Marina m’explicava amb cara de preocupació els moments angoixosos que havien passat sense saber on era, a mercè de què o qui podia estar la setmana de la meva desaparició. Imaginaven i inventaven horribles fats per a la meva vida. Mai haguessin esperat trobar-se allò en el moment del meu retorn.

Recordo que aquell dia de maig el cel era preciós. Vaig sortir de casa sense cap intenció clara. Pul·lulava pels carrers sense rumb. Em perdia en els meus pensaments i tenia la capacitat de bussejar-hi durant hores. Sobretot vaig donar voltes a un d'ells: hauria d’haver-me posat un vestit aquell dia, ja que la calor de l’estiu s’apropava amb gran incipiència. Tenia un vestit molt bonic a casa que m’emprovava quan podia, encara que portar-lo pel carrer seria massa vergonyós, massa atrevit. Era dalt de l’armari de la mare, i es notava que li agradava, perquè el guardava amb molta cura i sempre em va prohibir tocar-lo, encara que no és del tot segur que fos per això que no me’l deixava. Tot i així, aquell dia vaig posar-lo a la motxilla sense que ningú ho notés.

Recordo que caminar em pesava, no el fet en si de caminar, sino mantenir-me amb vida, simplement, ja era un fet extraordinari que superava les meves forces. Era dur ser allà.

Avui dia no sabria dir-te de quina manera la fortuna em va somriure en trobar-me un home que conduïa direcció a Barcelona per la carretera. Ell mateix va oferir-se per portar-me finsEl cotxe feia flaire a cigarreta, fet que em va transportar a casa la iaia, al moment en que tots els tiets fumaven i jo seia als genolls del pare mentre els veia jugar al domino. Per aquella petita referència a la part feliç de la meva infantesa vaig saber que havia fet bé de fugir, només temporAquell home i jo vam entaular una amistat de tot just uns minuts, suficients com per veure l’essència de la persona. Era republicà, però intentava dissimular-ho. Seguia enamorat de la seva dona, però intentava amagar-ho. Era feliç, però no volia admetre-ho. Un trajecte en cotxe és suficient per observar de reüll l’ànima d’algú. Aquell dia vaig poder presenciar l’existència d’un home bondadós; només per allò va valer la pena ser allà.

Va posar-se a fumar i em va oferir una cigarreta, però la vaig rebutjar. El fum s’escolava per la finestra i el vent desfeia les bafarades sense treva. Admirant el paisatge vaig adonar-me que el nostre viatge havia acabat. Va parar i tots dos vam sortir del cotxe. Semblava que no ens volguéssim acomiadar l’un de l’altre.

Es va oferir a acompanyar-me i jo vaig acceptar la seva proposta. Caminàvem tots dos plegats cap al meu destí. Ell no sabia on ens dirigíem i, corcat per la intriga, m’ho va preguntar mentre jo gaudia de les vistes de la ciutat. No vaig respondre de seguida, no seria una resposta fàcil. Ni jo havia acceptat encara on anàvem. Però ja anava sent hora de fer-ho.

Va quedar sobtat per la notícia, però no va dir res. Només va posar cara de sorpresa i després va forçar un somriure que de mica en mica es va tornar real mentre semblava que a la seva ment tot cobrava sentit.

La porta era gegant, de fusta i amb uns relleus al voltant de l’arc preciosos. L’home em va donar la mà i va dir:

-Espero que la teva xicota apreciï el fet de venir-la a buscar des de tan lluny. Saps com tornareu o us quedareu per aquí?

-Xicota?- vaig dir, sorprès per la seva premonició fallida i llunyana de la realitat.

-Home, un noi com tu, alt i guapo, què farà sinó a un taller de disseny per a mestresses de casa?

-Mestresses de ca...?- vaig quedar-me a mitja frase, ja que algú va obrir la porta i, de seguida, l’home, mirant el rellotge, va dir:

-Perdona que se’m fa tard! Ja ens tornarem a trobar si Déu vol! Que vagi bé amb la novieta, jove, ara toca que festegeu!

Vaig quedar bocabadat, però també alleujat de no tenir l’oportunitat de treure’l del seu propi malentès.

Vaig obrir la porta i una noia em va rebre a la recepció amb un somriure. També va fer cara de sorpresa quan vaig dir-li que em volia apuntar a aquell curs, però no va objectar res.

Vaig treure la meva bossa i, al lavabo, vaig canviar-me. Em vaig veure reflectit al mirall i, amb la mà tremolant, vaig començar a pintar-me els llavis, sabent que aquell seria el primer cop que sortiria al carrer amb l’aparença que veritablement em representa.

L’únic defecte era la barba. Encara que aquell matí me l’havia afaitada, hi havia pèls incipients que vaig haver de cobrir amb maquillatge per tal de dissimular-los.

En travessar la porta d’aquell lavabo, vaig sentir com superava una barrera imposada de molt temps ençà. Però també vaig sentir com moltíssimes més s’imposaven al meu camí.

La meva complexió em delatava, però per fi em sentia còmode amb la meva imatge.

Sortir d’una gàbia, aquesta va ser la meva sensació. Va ser meravellosa. Va ser èpica. Però de cop, només trepitjar el carrer, quan el vent ni tan sols havia ondejat la meva faldilla, vaig poder escoltar com, entre la multitud d’aquell carrer infinit, una veu aguda deia:

-Un noi vestit de noia, mama!- ni tan sols la pròpia mare va escoltar el seu fill, però immediatament vaig murmurar:

-Una noia vestida com vol.
Capítol 2 La noia real
Un altre cop dins, contemplava el pany de la porta: daurat i molt nou. Vaig recolzar-hi la mà tremolosa i el vaig fer girar. Va venir-me al cap el moment quan vaig veure el cartell que anunciava el curs a la ciutat. El record em va infondre coratge, confiança en mi mateixa.

Dins l’estança m’esperaven vuit dones molt diferents entre si però amb una peculiaritat en comú: l’expressió de sorpresa en veure’m entrar. Cadascuna va demostrar-ho de manera diferent: algunes van mirar de seguida cap a terra, intentant dissimular, d’altres van somriure amb expressió burleta. Una dona, pentinada i maquillada de manera bastant recarregada, va posar-se a resar com si hagués vist el propi dimoni en persona.

Aquesta última va fer un bot poc subtil quan vaig seure al seu costat, en una de les poques cadires lliures. Mentre feia un altre res, va recollir les seves coses i va marxar ràpidament. Quan s’allunyava de mi va caure-li la bossa i tot el que portava dins va escampar-se per terra. Una noia de semblant bru va aixecar-se, igual que jo, i totes dues vam ajudar-la. Tot i això, la dona va agrair l'ajuda a la noia sense gaire entusiasme i a mi, no va dignar-se ni a fer-me un gest amable.

La noia va murmurar:

-No li tinguis en compte. Aquest perfil de dones sempre es creuen superiors a la resta i s’escandalitzen per tot –va dedicar-me un somriure i va continuar parlant-. Jo sóc la Zahara, la dissenyadora que t’ensenyarà a fer meravelles amb la màquina de cosir. Tu com et dius?

Bona pregunta: jo com em dic? La mare va decidir anomenar-me Eloi quan vaig néixer, però era obvi que jo NO era l’Eloi. No havia escollit el meu nom real, un nom que m’identifiqués com el que sóc en realitat: una dona.

La Zahara va haver d’intuir la tempesta que m’havia provocat aquella pregunta, o simplement s’havia avorrit d’esperar una resposta, perquè va continuar parlant:

-D’on véns? Jo vaig néixer aquí, però els meus pares són del Marroc, per això el meu nom és bastant peculiar, encara que a mi m’encanta, en àrab significa flor. – va fer una petita pausa mentre mirava el seu voltant- Crec que hauríem de començar la classe, així aquelles dones pararan de mormolejar sobre nosaltres, què et sembla? – el seu somriure no va canviar en cap moment, encara que va dirigir una mirada de reüll cap a les citades.

-D’acord... –vaig dir uns segons més tard, processant tota la informació: parlava increïblement ràpid!

Tot i això, va fascinar-me. Segurament va adonar-se que el meu cos corresponia al d’un home, biològicament parlant, i, tot i això, no va horroritzar-se ni va intentar evitar-me. Esperava que tothom em tractés igual o pitjor que la resta de dones de la sala, com si estigués malalta o, com segurament dirien elles, malalt.

Abans de poder continuar amb pensaments tòxics, la Zahara va aixecar-se de la cadira i amb veu potent va començar a dir:

-Hola a totes! El meu nom és Zahara i durant aquest curs seré la vostra mestra en l’art del disseny. Espero que totes tingueu moltíssimes ganes d’aprendre. – va fer una pausa i en aquell silenci tothom va poder escoltar el comentari d’una dona amb aires de grandesa:

-Jo pensava que era la criada! Genial: tenim una mora com a dissenyadora que s’ha fet amigueta d’un desviat vestit de dona. Això és un èxit rotund! Ara mateix vaig a queixar-me al responsable. –mentre ho deia, alguns riures acompanyaven els seus comentaris.

La Zahara va mantenir un somriure forçat al seu rostre i va continuar amb el seu discurs:

-Si alguna de vostès té cap tipus d’inconvenient prego que m’ho digui o que marxi directament. – mirava atentament la dona i, quan va advertir que ella no s’atreviria a dir-li res i que les seves amenaces eren falses, va seguir:- Si tot està bé, continuem si us plau. El meu treball durant aquest temps serà intentar fer de vostès grans dissenyadores, espero acomplir el meu objectiu. Avui començarem veient quines habilitats té cadascuna. Tothom sap cosir a mà i a màquina? – totes vuit vam assentir. El meu rostre hauria de reflectir l’emoció i la por barrejades al meu interior, ja que la Zahara em va dirigir un somriure encoratjador– Doncs comencem!- va dir mirant-me.

Vam acabar unes hores després, però quan estava a punt de sortir, una mà va tocar-me el braç, la de la Zahara. Va murmurar-me:

-Espera’m fora que sortirem juntes!

No vaig tenir temps de respondre, ja que ella va fugir dins a recollir-ho tot. Vaig esperar-la al costat de la porta, mentre algunes persones que passaven em dirigien mirades de repugnància o odi.

-Ei! Segueixes aquí! – va dir-me la Zahara amb cara de sorpresa mentre tancava la porta amb cura, minuts més tard.

-M’havies dit que t’esperés... jo...- vaig balbucejar nerviosa, pensant que l’havia malentès.

-Sí, sí, tranquil·la. Volia dir-te que el que ha dit aquella dona ha estat menyspreable. Hem d’aprendre a fer front a aquestes persones.

-Sincerament m’esperava aquest tipus de comentaris a mansalva. Hauria d’agrair que ningú ha trucat a la policia perquè se m’emportessin- un somriure em ballava als llavis mentre ho deia, adonant-me del to irònic de la meva veu. Ella va esbossar un somriure, aquest cop una mica tímid.

-Ara no tinc res a fer, vols donar un passeig o fer alguna cosa?- va proposar.

-D’acord, jo tampoc tinc res a fer, ni tan sols tinc lloc on quedar-me – vaig confessar-li amb la veu apagada però amb el mateix somrís, sense saber per què ho havia fet. Crec que la Zahara m’inspirava confiança.

-Anem-hi, doncs!

Vam caminar sense rumb, parlant de tot i de res a la vegada. La conversa sorgia amb fluïdesa, encara que gaudíem dels silencis, observant la ciutat en un dia quotidià. Ens miràvem amb ulls sincers, com si no amaguéssim cap secret a l’altra.

Vam veure la posta de sol i va xiuxiuejar, intentant no trencar l’ambient màgic que s’havia creat:

-Pots quedar-te a casa si no tens on dormir.

- Crec que em salves de dormir al carrer. Moltíssimes gràcies, si no et fa res, m’encantaria! – vaig contestar gairbé de seguida, quedant-me molt sorpresa per la seva proposta, però no tenia on dormir i la casa de la Zahara semblava un lloc segur.

Aquella nit va ensenyar-me casa seva i l’habitació on romandria durant la meva estança. Era un piset petit, cèntric i realment acollidor. Va explicar-me que vivia sola des de feia un temps i que era una experiència que li encantava, encara que la casa dels seus pares estava molt a prop de la ciutat ja que no ho aprovaven del tot.

Durant els dies següents la nostra rutina va consistir a voltar pels carrers de Barcelona, gaudir de bones converses i assistir al curs de disseny.

Vaig rebre tantíssimes mirades de fàstic i repulsió, fins i tot agressions verbals mentre passejàvem, que a vegades el pensament del meu subconscient que m’acusava d’actuar erròniament m’envaïa. En aquells moments, la Zahara em distreia: em dedicava un somriure o feia un comentari mordaç que feia descarrilar tots els pensaments que no tenien a veure amb ella.

La setena nit, mentre ella em relatava una història d’un dels llibres que omplien milers de prestatgeries al menjador, totes dues amb una tassa de cafè i assegudes a la catifa, vaig adonar-me que sentia una gran connexió amb la Zahara. Uns sentiments, que van evolucionar a pas de gegant durant aquells dies, em van inundar com si fossin l’única cosa real al món. Ella va continuar la seva narració i jo només vaig saber mirar-la amb il·lusió i esperança.

Totes dues vam anar a les nostres respectives habitacions després de desitjar-nos una bona nit. Asseguda al llit, no parava de pensar en ella: la seva actitud alegre, el seu atreviment,  l'acceptació immediata de la meva peculiaritat.

Vaig aixecar-me per veure-la dormint, observar el seu semblant serè i relaxat abans d’anar-me’n d’allà per sempre. Només volia ser feliç un cop més al seu costat, encara que ella no se n’adonés.

Vaig creuar l’estret passadís. La meva mà va tocar el pom i el vaig girar, intentant no fer cap soroll. La seva olor inundava l’habitació. Vaig adonar-me de seguida que no estava adormida i vaig intentar fugir, però va encendre una làmpada i va mirar-me confusa mentre s’aixecava. Va posar-se just davant meu i jo no vaig poder fer una altra cosa que apropar-m’hi i besar-la.

Va separar-se de mi però va observar els meus ulls mentre s’acostava amb lentitud un altre cop. Semblava que buscava la meva confirmació, com si jo li hagués de donar permís per correspondre’m el petó. Els seus llavis van trobar els meus un altre cop, aquesta vegada amb més passió, més certesa. 
Capítol 3 La dona que sóc



Els llençols fregaven la meva pell. Vaig donar voltes al llit, intentant fugir de la llum del sol, que entrava sense miraments a l’habitació.

-Crec que és hora de llevar-se – va dir la Zahara, amb veu pastosa, ulls clucs i un somriure permanent, just al meu costat.

Vaig emetre un soroll de queixa mentre la mirava. Ella va riure. Tenia un tipus de riure especial, d’aquells que et captiven al mateix instant que l’escoltes.

Va aixecar-se lentament i va revelar el seu cos nu a poc a poc. Sense vestir-se, va creuar la porta de l’habitació i va encendre el llum del lavabo. S’escoltava l’aigua caient de l’aixeta i també l’obrir i tancar de la cortina de la dutxa. Vaig posar-me els llençols sobre el cap i vaig intentar tornar a concebre el son, en comptes de seguir l’impuls d’anar a dutxar-me amb ella.

 

Totes dues seiem al voltant de la tauleta de la cuina i bevíem cafè mentre les nostres mirades es trobaven sense remei cada cop que aixecàvem la vista.

-Ara mateix em sento molt estranya – vaig confessar abruptament, encara que el silenci regnava i ella no m’havia preguntat res.

-Per aquesta nit? –va dir ella, amb un to que no transmetia decepció o molèstia, sinó sorpresa i curiositat.

-Sento una mica de culpabilitat perquè crec que t’hauria d’haver dit alguna cosa abans de plantar-me a la teva habitació sense avís.

-Va agradar-me la teva espontaneïtat.–va dir, intentant ser seriosa, però, com sempre, un somriure ballava als seus llavis i finalment ella va cedir i va mostrar-lo.

-No, no em referia a dir-te que m’agradaves,- vaig dir, intentant explicar-li tot allò que havia callat i que ella mereixia saber- sinó que... jo tinc una vida a la qual en algun moment o altre hauré de tornar... i... i penso que aquest moment ja ha arribat.- vaig murmurar amb veu tremolosa, sense voler dir veritablement les paraules que sortien dels meus llavis. – Tinc... –vaig empassar saliva i vaig dir abruptament:- tinc una dona.

Els seus ulls van expressar sorpresa, i uns segons després aquesta sorpresa va  transformar-se en un sentiment més profund: dolor, ràbia, fins i tot, fàstic. Al seu cap tots els pensaments s’arremolinaven, sense treure res en clar: ho podia veure a la seva expressió, als seus ulls.

-No et crec.- va dir. Semblava que ho deia per ella mateixa, intentant convèncer-se d’allò impossible - De veritat vius a un poblet de camp sent transsexual i, a sobre, tens una dona?

-Allà ningú sap qui sóc de veritat, al poble tothom em tracta d’home.

-Ah – va gairebé exhalar un soroll que va fer-me molt més mal que qualsevol paraula que em digués. Transmetia decepció, com si per fingir qui sóc al poble l’hagués decebut plenament, molt més que pel fet de mentir-li. Com si tingués una altra solució factible que no fos la de tornar.

Va aixecar-se i la cadira va fer un soroll sord mentre la col·locava bé i va llançar la tassa a la pica de la cuina. Vaig escoltar un cop de porta i de seguida vaig aixecar-me.

Vaig obrir i la vaig trobar asseguda al llit mentre una gota solitària es passejava per la seva galta.

-Vaig decidir venir al teu curs de disseny perquè alguna cosa em va cridar l’atenció. Perquè des de petita vaig sentir en el meu interior que era una noia i que també m’agradava maquillar-me i posar-me roba “de dona”. Vaig sentir que aquí estaria còmoda, que seria el meu lloc ideal. Però fins que no et vaig conèixer, no vaig saber com de certes eren les meves prediccions. Et vaig trobar, una persona que accepta sense vacil·lar la meva condició, que ni tan sols li dóna importància.- faig una pausa, mentre miro a terra durant pocs segons, però continuo:- Per això ara haig de marxar: abans de quedar-me encisada encara més d’aquesta ciutat, abans de poder aprendre més coses de costura, abans d’enamorar-me de tu... perquè sé que tot això passaria en un futur poc llunyà i que mai més voldria tornar. I, per desgracia, no m’ho puc permetre... faria massa mal... a tothom. – les últimes frases vaig recitar-les com si fossin un poema que feia temps que havia composat. Un poema sobre desamor, ardu i cruent. Les llàgrimes solcaven tota la meva cara, mentre m’abraçava a mi mateixa, intentant reconfortar-me. – Me n’haig d’anar abans d’estimar-te. – vaig xiuxiuejar sense forces ni alè. En sortir de l’habitació, ella mirava impassible la meva marxa.

 

Vaig fer la maleta sense veure pràcticament res, tot era borrós degut al meu plor. Vaig posar-me roba masculina, l’única que tenia a la ciutat, la del primer dia.

Vaig picar a la porta dos cops i vaig entrar. La Zahara continuava estirada al llit. Va mirar-me i els seus ulls en aquell moment (i sempre) eren preciosos, d’un marró-verdós molt intens, tacats de dolor per culpa meva. Va parlar:

-Crec que jo ja t’estimo, aquest és el problema. Ara ves-te’n a viure una vida que no et correspon i que no mereixes.  

Vaig fer-li cas: vaig sortir corrents, vaig fugir el més ràpid possible. Quan vaig tancar la porta principal, un “adéu” exhalat va quedar ofegat pel soroll de la porta. Gairebé saltant les escales de tres en tres, vaig escapar d’aquell pis, on residia segurament la persona més inefablement bella del món.

Vaig prémer el timbre i, en menys de dos batecs de cor, la Marina va obrir la porta. Va contemplar-me atònita durant menys d’un segon, però de seguida va abraçar-me mentre les seves llàgrimes tacaven la meva camisa. Mentre m’agafava amb força donava gràcies a Déu per portar-me sa i estalvi a casa. Vam entrar a casa i no parava de preguntar-me coses, a les quals no podia o no sabia respondre.

Els següents dies van ser una barreja d’alegria aliena i tristesa pròpia on els interrogatoris hi regnaven però no aconseguien ni un pista de realitat. Un altre cop vaig ser tractada en masculí, fet al qual vaig acostumar-m’hi, com sempre. Ningú va saber mai què va succeir veritablement a Barcelona. Va ser un secret que vaig decidir guardar amb la Zahara, encara que ella no ho sabés.

 

Encara avui penso diàriament en ella, en què podia haver sorgit d’haver continuat juntes. La Marina em mira des de l’altre costat del sofà, esbossant un somriure.

-Eloi, sembles absent. – afirma mentre s’apropa cada cop més- Penses en alguna cosa en particular? – La meva dona em coneix perfectament.

Com a resposta només faig un cop de cap. M’observa a través de les seves ulleres estil “vintage”, que realment són les mateixes que usava quan érem joves. És una dona intel·ligent, sempre ho he pensat, però amb l’edat aquesta característica s’ha accentuat encara més.

-Recordes aquella setmana? – dic sense necessitat d’especificar de quina parlo concretament. Efectivament, assenteix a l’instant i diu:

-Clar, vaig estar totes les nits en vetlla pensant què et podia haver passat: segrest, assassinat, fins i tot vaig plantejar-me el teu suïcidi.

-Només recordem allò que mai ha succeït- cito les seves pròpies paraules, una de les seves frases estrella, que serveix per a qualsevol situació i és tan poètica com certa.

-Mai vas confessar-nos què vas fer. Encara tinc por d’aixecar-me un dia i no trobar-te a l’altre costat del llit sense saber ni tan sols el perquè.

-La veritat sempre és complicada.

-Tu sempre tan filòsof. – diu, acceptant que mai ho admetré. Torna a agafar el seu llibre de la tauleta i reprèn la lectura.  

Ara sóc jo qui la observo durant llarga estona. La Marina i la Zahara no s’assemblen en res, gairebé són contràries. La Marina i jo portem anys casats, més de quaranta, però jo segueixo enamorat de la Zahara, o, més ben dit, del meu record de la Zahara, i, per desgràcia, això la Marina ho sap, sap que sempre hi ha hagut algú més.

-Què em diries si em volgués maquillar? – dic amb poca premeditació.

-Som al 2018, amor, hi ha milers d’homes que es maquillen. Jo mai t’ho impediria, però, si vols fer-ho, compra’t el teu propi maquillatge que no tenim el mateix to de pell - afirma com si res, amb un somriure, sense desenganxar la mirada del llibre. M’atreveixo a dir-ho, perquè mereix saber-ho:

-I si jo fos una dona realment? – aquest cop sí que aparta la mirada de la lectura i em mira als ulls, com desafiant-me.

-Quaranta anys casats i penses que mai m’he trobat tot el maquillatge gairebé gastat quan jo no l’havia utilitzat o els meus vestits nous i planxats tots arrugats sense que jo els hagués tocat? O que la meva roba estigués tota desordenada després de tot un dia fora de casa? O que mai veig les teves ganyotes quan algú t’inclou en el gènere masculí de manera reiterada? Potser penses que sóc imbècil, però amb més de seixanta anys crec que una mica d’experiència vital he recollit. Mai t’ho he comentat. Quan vaig començar a adonar-me’n vaig restar anys amb una gran ràbia interior, pensant que no et feia feliç com a dona o que jo feia alguna cosa malament. Després vaig comprendre que aquest assumpte no tenia res a veure amb mi, sinó amb tu, i que només tu hauries de decidir quan m’ho havies d’explicar.

Em quedo bocabadat amb el seu monòleg. Mai havia arribat a pensar, ni tan sols intuir, que la meva dona sabia que jo era transsexual. Unes llàgrimes rodolen per la seva cara i jo sento la necessitat de justificar-me:

-Sempre t’he estimat, d’una forma especial. Amb els anys he arribat a veure amb bons ulls la meva vida. Però aquesta vida realment no és meva. Jo sóc una dona. – és el primer cop que ho dic en veu alta a algú. L’emoció m’embolcalla i ella m’abraça. – mai li havia dit això a ningú. T’estimo, Marina, però m’haig d’estimar més a mi i fer el que em convé. – emet una rialla.

- Tants anys i finalment ara decideixes estimar-te. Estic amb tu, t’ajudaré i et donaré suport en tot el que faci falta.– l’alleujament m’envaeix i ens abracem durant minuts i minuts. Cap dels dos vol allunyar-se de l’altre.

-Aquella setmana... té relació amb això? – miro la seva cara, observo els seus ulls, sincers, com els de la Zahara, i li ho explico, perquè mereix conèixer-ho i jo mereixo explicar-ho.

 

Pico la porta de fusta que feia tants anys vaig estampar sense realment voler-ho. Sé que ella no hi serà, seria impossible que fos allà després de tant temps. La Marina m’agafa fort de la mà, donant-me ànims muts.

Un homenet obre la porta. Deu tenir uns vint anys menys que jo, potser més.

-Què volien? – diu amb un somrís contagiós.

-Hola, buscava una dona, s’anomena Zahara i vivia aquí fa uns quaranta anys, al 1980. Era dissenyadora i impartia cursos a uns carrers de distància d’aquí – dic, adonant-me que absurda és la situació per la poca informació d’ella la qual disposo. L’home em mira amb cara de tristesa, sé què dirà. Òbviament no té ni idea de qui és.

-Sóc el seu fill, la meva mare va morir fa menys de tres anys. Qui sou?- miro bocabadat la Marina, una llàgrima s’escapa de l’ull dret. No esperava això.

-Em dic Marina i ella és la Flor. – m’assenyala i jo estic encantada de veure-la tan resolta dient-me pel meu nom real.- La Flor i la teva mare van ser molt amigues de joves i només volíem veure-la, volíem saber...

-Vostè es diu Flor? - l’home talla la Marina, embriagat per la reconeixença del meu nom, cosa gairebé surrealista. Assenteixo amb intensitat, sense poder emetre cap so de l’emoció. - Déu meu, com pot ser?– sembla molt nerviós i, de seguida s’explica- La meva mare va deixar al seu testament una cosa adreçada a una tal Flor, però no vam saber qui era. Crec que el misteri queda resolt. Ara vinc, esperin.

Va cap a dins del pis. Em quedo molt quieta, sense saber què fer. La Zahara va morir. El pensament m’impedeix reflexionar en res més. Tinc mil preguntes per al seu fill, però decideixo no dir res quan torna. La Zahara va deixar alguna cosa per a mi. Em dona un llibre.

-Ho reconeix? No té gens de valor, la veritat. Creu que pot ser per a vostè?– diu, encara que quan em mira els seus dubtes queden resolts, ja que la meva expressió li ha contestat- Si no m’equivoco, al testament posava que hi havia una nota dins, així que intenti no perdre-la.

-Gràcies- diu la Marina per mi.

Ens acomiadem i la Marina i jo anem a casa. Un cop a casa em disposo a contemplar el llibre. Va ser el llibre que va llegir-me l’última nit que vam romandre juntes. Recordo perfectament aquella meravellosa nit, vaig ser molt feliç al seu costat.

-Et deixo sola, així podràs llegir la teva carta amb calma.

-Gràcies, Marina. Gràcies, de veritat. Per tot. – em mira i mussita un “t’estimo” sincer.

Regiro el llibre i trobo de seguida un full rebregat, però després en surt un altre de més curt:

“ Estimada Flor,

Estic escrivint aquesta carta hores després de la teva fugida i continuo pensant que t’estimo. També continuo pensant que ets una covarda, que hauries d’haver-te quedat. O, almenys, dir la veritat sobre qui ets a la teva dona i fer-te un favor a tu mateixa.

Ha estat només una setmana juntes, però tens el poder de fer-me sentir viva. Crec que jo també t’he ajudat a viure, a ser una mica més feliç. T’hauria d’haver parat quan has donat aquell cop de porta, però ara ja deus ser camí al teu poble. Desitjo que siguis feliç, que t’acceptis a tu mateixa i que t’acceptin.

Zahara.”

Agafo l’altre paper i continuo llegint, amb la visió molt borrosa, intentant lluitar contra els records que m’envaeixen:

“Mai vaig enviar aquella carta i no me’n penedeixo. Tot i que estem a 14 d’octubre de 2015 encara m’assalta el teu record de tant en tant sense remei. Potser ni recordes aquella setmana però vull pensar que ho fas tant com jo. Algun dia enviaré la carta, però de moment no sóc capaç. No vull adonar-me que vas refer la teva vida mentre jo et plorava durant setmanes. Pots etiquetar-me de covarda, però jo no vaig ser la primera en fugir.

Segueixo estimant el teu record”

Rellegeixo durant hores els dos escrits, però finalment surto. Em pinto els llavis de vermell i marxo cap al carrer, deixant que tothom em miri. Recorro el poble mentre les mirades, les rialles i els crits em persegueixen. Arribo al bosquet més proper i allà enmig, on ja ningú pot veure’m, calo foc als dos fulls després de besar-los i deixar-hi la meva marca per sempre.

Les cendres ballen al compàs del vent i cauen després d’una delicada dansa, mentre jo les acompanyo en el seu defalliment.

 



 



4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]