Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Crime
IES Baix Camp. Reus
Inici: Camps de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 23 de desembre
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-Hola Amin.

-Qui... qui ets?

-... –una lleu respiració es sentia a l’altra banda de la línia.

-Amb qui parles? –va preguntar preocupada la Mia.

-Ja li has dit a la teva dona, ho sap?

-Què vols?

-Vull que li diguis la veritat, la veritat que hi ha darrere aquesta màscara d’innocent.

-Aquesta, és una que mai podrà sortir a la llum. La meva família depèn del que tu anomenes “veritat”.

-La teva família fa temps que està destruïda. Tu la has destruïda amb els teus egoismes i la teva cobdícia.

Van ser els segons més incòmodes de les seves vides. El silenci del no res, només la respiració de la Mia anhelant conèixer l'interlocutor misteriós. El temps semblava passar més lentament, provocant una major expectació en l’ambient. Va ser la Mia qui va tallar aquell silenci espectral.

-Amin, què passa?

-Tot el que he fet ho he fet pel bé de la meva família, tant pel de la meva filla, com pel de la meva dona.

-Pel bé de la teva filla? Pel bé de la teva dona? Encara t’atreveixes a dir això? Quin bé els has pogut fer fent una cosa com aquesta? Et queda poc temps i ho saps, no t’arrisquis.

-Què em podries fer?

-Però qui t‘ha de fer res? Em pots contestar, cap d’ou? –la veu de la Mia denotava una preocupació que anava en augment.

-Un moment Mia –i l’Amin referint-se al desconegut interlocutor va afegir-  sé que encara ets aquí.

-Moltes conseqüències podrien haver-hi.

-Pitjors conseqüències podries patir tu, la presó és molt bonica si estàs afora. Però podries fer-hi molts amics, també hi ha bona gent allà.

-La presó no m’espanta, no em queda res pel que viure, com bé saps.

-... –L’Amin ja no va saber com respondre, i les cares dels innocents que havia ficat a la presó començaven a venir a la seva ment, provocant-li un mal de cap espantós. Era cert, havia acceptat suborns alguna vegada. Feia uns quants anys, havia tingut uns problemes de salut molt greus i per paga’ls es va haver d’endeutar fins al coll. Per a que la seva dona i la seva filla no fossin involucrades i ell pogués sortir del pou en el que havia caigut, no va tenir cap altre remei que tramitar sentencies falses, condemnant a tota aquella pobre gent. Encara que li peses en l’ànima, ho intentava portar amb el màxim orgull del que era capaç. I mai s’hauria pogut imaginar que allò del que estava parlant, no era la mateixa “veritat” de la que parlava la persona a l’altre costat del telèfon.

-Per ara deixem les coses aquí, t’ho torno a dir, se t’acaba el temps, no el malgastis, la venjança sempre es serveix freda. –la conversa va acabar aquí i el interlocutor, va penjar.


​                                             *              *             *



-Amin, si no li dius la veritat ràpid ... –ja no va poder aguantar més, mai s’hauria pogut imaginar que acabaria fent-li xantatge a ell. Mentre mil pensaments volaven pel seu cap, les llàgrimes no podien deixar de rajar per les seves suaus galtes, que s’havien convertit en portadores de records i d’imatges doloroses sobre els moments més feliços que havia passat amb en Gary. Llavors es va adonar que sense ell no era res, i de que potser podia haver fet alguna cosa per que allò no hagués passat. Potser sol un crit, un xiuxiueig, un sospir...

Es sentia una mica culpable, estava trista, però tot d’una, els seus sentiments canviaven de tristesa i culpabilitat a una rancúnia i un odi intensos. Últimament en l’únic que podia pensar era en la mort del seu home, en com l’Amin va ser capaç de matar-lo a sang freda. Mai s’ho hauria esperat d’ell. Però el pitjor era que, amb la mort del seu marit, un tros d’ella, també havia marxat d’aquest món que ara mancava de sentit. Recordava com l’havia conegut, en Gary. Sempre havia estat molt amable amb ella i encara que a vegades s’enfadessin i penses que li amagava coses, acabaven fent les paus. Ara li pesava en la consciencia el haver-se discutit amb el seu marit el dia abans de la seva mort i no haver fet les paus. No s’ho mereixia, era el millor marit, company i amic que hauria pogut demanar i li havia estat arrabassat.

Que n’era de cruel el destí, que jugava amb la vida de la gent com volia, però ja no podien fer res més, que continuar la partida.
Capítol 2 CAPÍTOL 2: LA SOMBRA DE LA MORT
-Si ella no visqués, l’Amin sabria el que tu sents.

-Però hi està, i l’únic que està fent és empitjorar les coses.

-Per això, hauria de desaparèixer- una noia amb de cabells llargs fins als malucs i molt prima, semblant a la mort, estava recolzada a la taula del menjador.

-No sé... encara li queda vida per davant- va dir la Leia afligida.

-Pensa en el teu bé, la teva vida seria millor si ella no hi fos. Tot seria més fàcil.

Els dubtes van començar a sorgir en l’interior de la Leia. Processava el que aquella misteriosa noia li deia i el seu sentit de la justícia començava a desaparèixer darrere la simple idea de que la seva vida fos millor.

-Podria fer-ho, però segueixo sense veure-ho del tot clar. Si em descobreixen podrien haver-hi molts problemes. Vull fer-li pagar a l’Amin el que em va fer, em va separar d’en Gary per sempre. Ja no el podré tornar a veure.

-No és aquest un motiu suficient, com tu no podràs tornar a veure el Gary, ell no podrà tornar a veure la Mia.

Una noia insistent, el seu aspecte era el de la mort i semblava que ella també la crides.

-I com podria fer-ho?- va preguntar la Mia mostrant una por reticent però a la vegada més interessada.

-Hi ha moltes maneres per a fer-ho, pots matar-la a sang freda, apunyalant-la o degollant-la; fer que sembli una mort accidental, un accident domèstic, una relliscada a la banyera...

Era evident que aquella noia era malèvola, en un segon havia pogut donar-li moltes idees per dur el crim  a terme. Havia pres una decisió, i ara, ja no pensava fer-se enrere.

-El més important, es que no hi hagi ningú més a casa.

 

                                                              *             *              *

Ja ho tenia gairebé tot planejat, sabia que el dijous a la tarda la Mia, tornaria a les set i mitja a casa, després d’anar al cinema amb les amigues,. Havien decidit anar-hi a les cinc per tenir temps de menjar amb tranquil·litat. El que no s’esperava seria trobar algú a casa seva que volgués arravatar-li la vida. Havia estat recopilant informació durant setmanes i escrivint-la en un diari i al final havia decidit que el més senzill era una mort que sembles accidental.  El seu pla era llançar-la per les escales, que és colpeges el cap i morís immediatament. Quan es trobes el cadàver ningú sospitaria i així només li caldria una última trucada telefònica per a l’Amin, per a recordar-li que ja l’havia advertit. Llavors si tot anava com s’havia previst, a la Mia li quedaven pocs dies de vida. Però hi havia una cosa que continuava donant-li voltes pel cap, que se n’havia fet d’aquella noia? Va desaparèixer en sec i no la va tornar a veure.

                                                                          *           *            *

Feia temps que no havia tornat a entrar en aquella casa, molt de temps, des que ho havia descobert tot. No havia pensat en tornar, es més no ho volia però per una vegada tenia el desig de visitar aquella vella casa que tant bé coneixia. Allí s’havien trobat més d’un cop, abans d’adonar-se’n de que realment passava.

Va dirigir-se cap a les escales, les set i vint, genial, no havia tingut gaires problemes per entrar sabent que sempre deixaven una clau amagada sota una rajola buida de l’entrada a la casa.

Va amagar-se a l’habitació contigua a les escales i va esperar a que la Mia arribés. Quan va sentir el so de les claus girant al pany, es va començar a inquietar i quan va sentir la Mia pujar per les escales  va sortir de l’habitació.

-Hola, quina sorpresa!- la Mia estava contenta per l’inesperada visita.

Llavors va intentar empenyent-la escales avall, però ella amb una reflexos rapidíssims se li va agafar a les mànigues de la camisa.

-Que hem vols matar?- seguia exaltada per aquell petit ensurt.

-Doncs si.- aquella resposta va sorprendre la dona, però quan aquesta encara no havia tingut temps de refer-se, l’intrús es va llançar escales avall amb ella i va començar a forcejar

-Deixem estar! Què t’he fet jo?- ara començava a veure perillar la seva vida de debò.

-Hem vau enganyar, tant tu com l’Amin.

-No sé de que m’estàs parlant.

Ella, ja s’estava quedant sense forces quan de sobte van xocar amb la taula, encara bruta de l’hora de dinar. Tot el que hi havia va caure i el visitant va agafar el ganivet i la va apunyalar.

Aquella absurda disputa, s’acabava de cobrar una víctima, però encara no se sabia con s’acabaria.

 
Capítol 3 La veritat amagada
LA VERITAT AMAGADA

Les llums dels cotxes no van tardar en aparèixer, l’Amin esperava impacientment i nerviós els oficials. Acabava de descobrir el cadàver sense vida de la seva estimada dona. La Mia estava pàl·lida, estirada al costat de la taula del menjador amb varies ganivetades al llarg del seu cos. Estava sobre un toll de sang tant vermella que augmentava la seva pal·lidesa.

No podia creure que la seva esposa hagués estat assassinada, la llum de la seva vida. Aquella persona que mai s’havia separat del seu costat, que encara que s’haguessin barallat sempre havia tornat. Es començava a culpar a sí mateix per no haver estat allà quan el necessitava, per no haver-la protegit, per haver pensat que la trobaria esperant-lo com cada dia...

La porta va sonar i l’Amin encara no recuperat va sortir al porxo.

-Bona tarda, on està? – l’oficial al càrrec va dirigir-se a l’home fredament mentre entrava dins la casa.

-Al menjador, no l’he tocada.

-Vingui, segui aquí. Està bé? – el policia acompanyant li va oferir una espatlla on plorar mentre els altres inspeccionaven l’escena del crim.

Cinc oficials observaven l’escenari que tenien davant i uns pocs recollien proves. Com havia dit l’Amin, tot estava intacte, es veia una violència extrema. Semblava que el culpable no tingués escrúpols. El pobre home no sabia com reaccionar davant d’aquella situació. Les llàgrimes queien per les seves galtes mentre la seva cara mostrava una expressió de xoc. L’oficial al càrrec se li va apropar amb intenció d’interrogar-lo i poder extreure la màxima informació possible sobre el cas. L’Amin sol va ser capaç de contestar:

-No sé qui ha pogut ser, ella era una bona persona, no tenia enemistats. En canvi jo... – no va ser capaç d’aixecar la vista del terra.

-Continuï, – va preguntar el policia – com més ens expliqui, abans podrem trobar al culpable, i si deixa les frases a mitges, les podem arribar a mal interpretar.

-Jo sóc jutge, per tant, molta gent podria desitjar fer-me mal. Però ella no s’ho mereixia, ella és innocent, ella no ha fet res!

-I vostè, senyor? – l’oficial es va dirigir en un to acusador a l’Amin, qui no va respondre a la pregunta. Tot seguit es va dirigir a l’acompanyant:- Crec que l’haurem de portar a comissaria per acabar d’extreure totes les seves declaracions. Per ara és l’únic culpable.



* * *



Merda. La Leia, havia estat tant nerviosa els dies abans del crim que no havia dormit, i justament aquell dia es va quedar adormida al sofà després de dinar. Encara no s’ho podia creure, havia perdut la seva oportunitat d-acabar amb la vida de la Mia per una estupidesa. Tot i això, va decidir anar cap a casa dels seus pares per veure si encara era a temps de dur a terme el seu pla, però quan hi va arribar va veure la casa precintada amb un munt de cotxes policials rodejant-la. Va decidir girar cua, no entenia res. Algú se li havia avançat? Que hi feia la policia allí? Un cop va arribar a casa seva, es va trobar al davant de la porta a qui menys s’esperava, a ell.

-Hola, amor meu.- en Gary li va dir.

-Pe... però tu, que no erets mort tu? – Li va costar treure aquelles paraules, no podia ser real.

- Però que dius. Jo he estat un mes en un viatge de negocis. No recordes que t’ho vaig explicar?- ell sabia molt bé que no li havia dit res, ni tan sols va deixar una nota, només volia abandonar a la boja de la seva dona i començar una nova vida.

-Jo... jo et vaig veure cobert de sang, assassinat pel meu pare.- la Leia ja no sabia ni on era, havia d’assimilar massa coses.

-Però que di...- el telèfon de la Leia va començar a sonar. Un numero desconegut era qui trucava. El va despenjar:

-Si... qui truca?

-Perdoni la molèstia, vostè és la Leia? Volíem informar-la de que el seu pare esta sota custodia policial i ens ha demanat que la truquem ja que ell no es veu amb cor de fer-ho. Li agradaria que vingués a veure’l.

-Què el meu pare què?

-Si, ha estat arrestat per l’assassinat de la seva dona, vaja, la mare de vostè, ja que de moment és l’únic possible culpable. Sento comunicar-li d’una manera tant impersonal aquesta noticia tant trista, però no ho podem fer d’una altra manera.

-Qui és?- va preguntar en Gary.

-La policia, el meu pare ha estat arrestat acusat de l’assassinat de la meva mare.-llavors per les galtes de la Leia van començar a rajar llàgrimes. És veritat que ella també volia matar a la seva mare, però mai havia imaginat que li afectaria tant. Ja no tornaria a veure més a la seva mare. El Gary la va abraçar dolçament i per fi, per primer cop en tot un mes es va sentir acompanyada i protegida.

-L’anirà a veure?- va preguntar la veu a l’altra banda del telèfon.

La Leia va dirigir una mirada cap en Gary i ell li va tornar una on deia: “Fes el que vulguis i creguis convenient, és el teu pare.”

-Sí, sí que vindré.

-D’acord, ara li direm al seu pare.

I la trucada va acabar aquí.

-M’hi acompanyaràs, oi?- va preguntar-li la Leia a en Gary.

-És clar, segueixo sent el teu marit, no? En el bo i en el dolent, recordes?- i va serrar les dents maleint haver pronunciat aquelles paraules anys abans.


                                                            *                  *                 *



-Pare, és veritat? Has matat la mare?- la Leia va anar directament al gra.

-Hola, filla meva.- va respondre l’Amin contemplant la filla que tant temps feia que no veia.

-Ni filla meva ni hòsties papa. Tu has matat la mare?- la Leia va tornar a repetir la pregunta, ara amb un to molest per la resposta del seu pare.

-No, no l’he matada.

-Llavors perquè aquesta gent t’acusa d’haver-ho fet?

-No hi havia marques que mostressin que la porta havia estat forçada i l’única persona que té la clau apart de nosaltres ets tu que fa mesos que no et relaciones amb nosaltres. De qui més vols que sospitin? De les amigues de la mare que no saben ni on vivia?

-Pare, ets un desgraciat! Tu l’has matada i ho saps, confessa-ho d’una vegada i acabem ràpid amb tot això.  A més, si ho dius potser t’estalvies uns anys de condemna. Però diguem una cosa, com la has matada?

-Que et dic que jo no l’he matada! Estimava a la teva mare més que res en aquest món, per què hauria de matar-la?- l’Amin estava desesperat, ni la seva pròpia filla el creia.

-No menteixis!- la Leia es va abalançar sobre l’Amin i en Gary va anar a cridar un agent perquè s’emportessin la Leia.


                                                                   *                   *                  *



-Gràcies Gary de veritat, no se que li ha agafat ara.-l’Amin li ho deia de tot cor, no sabia que hauria arribat a fer si no hagués cridat als agents.

-Segur que no saps per què a reaccionat així?- la pregunta portava certa malícia integrada.

-No, sinó no diria això, no creus?

-Doncs no et crec. Sé que saps perfectament el perquè la Leia a vegades per no dir sempre reacciona d’aquesta manera.

-I, per què ho dius amb aquest “sé que saps perfectament”?

-Perquè vosaltres em vau estafar, mai m’ho vau explicar. Tant tu com la Mia mai hem vau dir que la vostra filla és una boja esquizofrènia amb un trastorn afectiu bipolar!

L’Amin es va quedar mut, no sabia com respondre a en Gary. Era veritat que no li havia dit que la seva filla tenia problemes psicològics, però no ho havia fet amb mala fe. La seva filla havia millorat en els anys anteriors a conèixer el Gary i quan va començar a sortir amb ell, havia tingut una millora tant bona, que va pensar que mentre la seva relació seguis sent estable no passaria res. Ell mai s’hauria pogut imaginar que en els últims mesos, la seva filla havia començat a empitjorar ràpidament i que ara estava pitjor que al començament de tot.

-Vosaltres només vau voler que me l’emportés, no us va importar que ella algun dia em pogués arribar a fer mal seguint una de les veus del seu cap. Tant tu com la Mia...

-No, la Mia no en té la culpa. No t’ho vaig dir perquè havia millorat i creia que ella tenia dret a tenir una vida normal amb algú que l’estimés tal com és, sense la malaltia pel mig.

-I creus que mai m’adonaria de que la Leia té problemes? Ja vaig veure que tenia alguns comportaments que no eren normals, i tal com dius, van anar desapareixent, però mai els va deixar de tenir. Ara ja ha arribat el moment de posar-la en mans de professionals, i amb els diners de l’herència de la Mia ho pagaré tot.

-Com penses aconseguir aquests diners? Són de la meva filla i tu no heretaràs res, no estàs inclòs al testament.

-Molt fàcil, acabo de gravar tota la nostra conversa i si ho entrego davant d’un jutge i demostro que no està en ple ús de les seves facultats mentals, se’m deixarà administrar l’herència com a marit seu que soc.

-No t’hauries d’haver casat mai amb la meva filla.-l’Amin acabava de descobrir moltes coses sobre aquell home que considerava molt més que un gendre, gairebé un fill.

-Mira, en això estem d’acord els dos. I tu, tu et podriràs a la presó, perquè penso declarar davant un jutge que vaig veure com mataves la teva dona a ganivetades.

-Un moment, com saps tu que va morir apunyalada diverses vegades?

En la cara d’en Gary es va dibuixar un somriure maliciós. L’Amin va comprendre qui havia estat el verdader culpable d’aquell crim i va maleir el cel i la terra per haver conegut aquell home.

El dia següent es va produir el judici i l’Amin va ser culpat per un assassinat que no havia comès i va ser empresonat de per vida. D’altra banda, la seva filla va ser ingressada en un psiquiàtric.

I en Gary, va sortir lliure d’aquella situació, sense pagar cap dels crims que havia comès. Poc després, va començar una nova vida a Itàlia. Va ser injust, però la vida no sempre és justa. Potser el temps ho cambiaria tot.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]