Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
albafagar@gmail.com
Maristes Valldemia. Mataró
Inici: Camps de maduixes
Camps de maduixes
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 La trucada
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Senyor Minguella, ens hem emportat la seva filla. Per recuperar-la té 6 hores i 38 minuts per pagar el seu rescat. Li anirem donant pistes de la quantitat de diners i de com fer-ho, bona sort.

El senyor Minguella es quedà descol·locat amb el que acabava de sentir, no entenia res. Trigà uns segons en reaccionar al que li acabaven de dir, llavors es va girar i va mirar a la seva dona que jeia al seu costat amb cara de por.

- Martí, que et passa? Qui era la persona que t’ha trucat?

- No ho sé Lídia, no entenc res, m’han dit que haig de pagar el rescat de la nostra filla Marta!

- De la Marta? Però si està dormint a la seva habitació, és impossible.

En Martí s’aixecà molt alterat, i anà cap a l’habitació de la seva filla a veure si hi era. En obrir la llum, va notar un vuit immens en aquella habitació, va mirar cap al llit, i efectivament la Marta havia desaparegut. En aquell moment el cor se li encongí, i li deixà de bategar, i tot el cos li començà a tremolar. Ell i la seva dona s’abraçaren i començaren a plorar, no podien creure el que els estava passant.

- Per què a nosaltres? No ho entenc? - li digué la dona.

- Jo tampoc ho entenc Lídia, nosaltres no ens mereixem aquesta desgràcia. - li respongué.


6 hores 20 minuts.

- Hola, sóc Lídia.

- Hola - digué desesperada.

- Què ha passat?

- La meva filla ha sigut segrestada- li contestà plorant.

- Si us plau calmi’s i expliqui’m detalladament què ha passat.

- Doncs, fa estona un home trucà al meu marit dient-li que havien segrestat la Marta, la nostra filla i que tornarien a trucar amb les indicacions que hauríem de seguir. Ens han donat 6 hores i 38 minuts per pagar el seu rescat a canvi d’una nombrosa quantitat de diners.

- D’acord no es preocupi, la trobarem. Hi ha algú del vostre entorn o del de la seva filla que pugui ser sospitós o hagi estat estrany aquests últims dies?

- Ara mateix no em ve ningú al cap, però de fet, aquestes últimes setmanes no he estat molt pendent d’ella. Jo i el meu marit hem estat molt enfeinats últimament, no crec que us puguem ajudar massa, de totes maneres, d’aquí a una estona el meu marit passarà per aquí.

- Tranquil·la està en les nostres mans, seria de gran ajuda si poguéssiu portar una fotografia el més recent possible.

- Bona idea, doncs quedem així, que després el meu marit passarà per comissaria amb una foto de la Marta.


6 hores i 5 minuts.

- Hola, sóc en Martí, el marit de la Lídia. Et porto la seva foto.

- Moltes gràcies. La difondrem per tots els mitjans de comunicació possibles perquè la recerca sigui més eficaç. Si li sembla bé ara podríem parlar dels amics de la Marta i dels seus familiars, per saber quina relació tenia amb cadascun d’ells i si podrien estar relacionats amb el segrest.

- Bé, no tenia gaires amics, acostumava a anar quasi sempre amb una companya de classe, però tampoc hi tenien gaire relació.

- Ara toca parlar dels seus familiars. Algun tenia algun comportament estrany amb ella?

- No que jo sàpiga, sempre hi ha hagut molt bona relació amb tots, tot i que gairebé mai ens veiem.

- Doncs, de moment això és tot, l’anirem informant.

- Adéu.


6 hores.

En Martí es dirigeix cap a casa però és interromput per una trucada. El cor se li comença a accelerar, agafa el telèfon i respon:

- Si?
Capítol 2 La preparació
- Senyor Minguella, la seva filla està fora de perill, tranquil.

- Tranquil? Com vols que estigui tranquil?

- No passarà res si segueix les nostres indicacions.

- D’acord, que és el que voleu?

- D’aquí 6 hores reuneixis a l’amarratge número 4 del port amb 100.000 euros en un maletí, nosaltres l’estarem esperant, sobretot vagi sol.

Els segrestadors van penjar el telèfon, el senyor Minguella va estar a temps de respondre. Per la cara que feia es notava que la conversació no havia anat força bé, estava pàl·lid i les cames li tremolaven. La Lídia ja sospitava que el mal de cap no havia fet més que començar. En Martí li va explicar el que li havien dit. Junts van començar a pensar com podrien obtenir tots aquests diners en menys de 6 hores. Després de quasi una hora rumiant que fer, els hi van començar a venir al cap les idees més desbaratades, vendre la casa, demanar un préstec al banc, demanar diners a familiars.

Al final es van decidir per demanar un préstec al banc, l' opció més assenyada,  però van tenir la mala sort que no els hi van donar, era massa quantitat de diners. Així doncs, van arribar a la conclusió que no aconseguirien els diners fent les coses ben fetes i van optar per fer una acció desesperada. Enfadats amb el banc que no els havia deixat el préstec, van decidir robar-lo. Si, era una opció bastant dràstica, però estava clar que farien el que calgués per salvar la seva filla. Com ho farien? Era tan fàcil atracar un banc així com així? Caldria molta preparació…

Coneixien a algú que els podia ajudar, un veí que havia tingut alguns problemes amb l’autoritat quan era més jove. Van contactar amb ell, va ser difícil convence’l perquè els ajudés però  al saber que s'em portava una gran part de diners dels que robessin, no s’ho va pensar millor. Ell els proporcionaria tot el material que necessitessin: armes, transport, màscares, plànols del banc… A part d'ajudar-los en l'execució del pla. Necessitaven saber on guardaven els diners, a quina hora hi havia menys vigilància, com passar desapercebuts. Un altre problema era la fugida, algú s’hauria de quedar al cotxe vigilant.

Totes aquestes coses les haurien d'aconseguir en menys de 5 hores i 30 minuts i tenir-les molt ben planificades:


5 hores i 30 min.

En Martí i la Lídia s’havien de repartir bé el temps que els quedava. Primer necessitaven elaborar el pla per robar al banc, després entrar a robar i finalment anar al port a portar els diners als segrestadors.

El pla del rescat de la Marta ja estava en marxa. Es van reunir en Martí i la Lídia amb el seu veí en el seu garatge. El veí havia trobat un plànol del banc de quan ell es dedicava a fer aquestes maldats. Però ja els va dir, a en Martí i la Lídia, que no era cent per cent fiable ja que havien passat alguns anys i el banc podia haver reformat algunes coses. Així que el millor seria que ell mateix anés a fer una volta pel banc, per veure-hi què s'hi cou a aquestes hores, com és distribuït tot, les càmeres que hi ha, i si pot esbrinaria on està la caixa forta. Mentre el veí anava al banc a fer les seves observacions, els va demanar a la Lídia i a en Martí que anessin a buscar una furgoneta seva que estava aparcada en un descampat de la ciutat. Així ho van fer, el veí va anar cap al banc i el Martí i la Lídia van anar a buscar la furgoneta.


4 hores i 50 min.

En Martí, la Lídia i el seu veí es van trobar de nou al garatge mitja hora més tard, tots ells havien aconseguit el que buscaven i ara ja podien planificar com seria el robatori. El veí els va explicar que a la porta del banc hi ha un home de seguretat, però que amb el temps que ha estat allà ha anat al lavabo unes tres vegades, llavors només seria qüestió d’entrar al banc quan el guàrdia se’n vagi a pixar. També els va explicar que de les càmeres no s’havien de preocupar ja que quan havia estat allà els havia col·locat un xip a cadascuna d’elles disimuladament, i només calia apretar un botó de l’ordinador perquè s’apaguessin totes. Entre els tres van decidir que la Lídia seria qui es quedaria a la furgoneta per poder escapar al més ràpid possible. El veí li va explicar a en Martí que ells dos haurien d’entrar amb una arma a la mà i amenaçar de mort a tota la gent que estigues allà. Van decidir que el Martí, que té menys experiència en això, seria qui aniria a buscar la caixa forta, agafaria els diners i marxaria corrents, i que el veí es quedaria fent la feina més desagradable que és desitjar-li la mort a algú.

Van agafar les màscares, les armes, que prèviament el veí els havia ensenyat a funcionar-les tant a en Martí com a la Lídia, i se’n van anar amb la furgoneta que allà hi havia tot un bon equipatge.


4 hores.

En Martí, la Lídia i el veí es trobaven davant del banc. Esperant que l’home de seguretat fes un pas en fals i ells poguessin atacar.
Capítol 3 La veritat surt a la llum
4 hores.

En Martí, la Lídia i el veí es trobaven davant del banc. Esperant que l'home de seguretat fes un pas en fals i ells poguessin atacar.

Aquest moment no va trigar gaire a arribar, l'home de seguretat va aprofitar que no hi havia massa gent per anar al lavabo. El pla es posava en marxa. Van entrar intentant no cridar massa l'atenció i quan van estar en les seves posicions van cridar alçant les seves armes:

Tothom a terra!

Si feu el que se us demana ningú resultarà ferit.



El pla era senzill, mentre en Marc, el seu veí, vigilava els ostatges en Martí havia d'agafar els diners de la caixa forta, sempre tenint en compte el poc temps que tenien.

Però no tot va sortir com esperaven, mentre en Marc recollia els últims bitllets van sentir les sirenes de la policia. Van deixar-ho tot com estava i van començar a córrer cap al cotxe, quan van arribar-hi el cotxe no hi era. No comptaven que la policia pogués aparèixer i menys que el cotxe no estigués al seu lloc. Van quedar paralitzats, sense saber què fer, quan la policia va arribar es trobaven a la porta del banc, armats i amb dues maletes plenes de diners. Els agents immediatament els van detenir i se'ls van emportar a comissaria.



3 hores i 30 minuts.

En Martí, després de respondre moltes preguntes i desesperat per no poder recuperar la seva filla, els va acabar explicant tot el succeït des d'aquella trucada de telèfon, feia unes hores, fins a quan la seva dona se n'havia anat. Va pensar que si explicava tota la veritat, als agents policials l'ajudarien a trobar la seva filla.

Li van dir que l'ajudarien, però abans, els faltava trobar un còmplice, la Lídia. Havia desaparegut sense motiu aparent, així que la policia es va posar a buscar-la de seguida, ja que no entenien per què s'havia esfumat.

La policia de seguida va localitzar-la, ja que per mala sort portava el seu mòbil amb ella i això els va facilitar poder rastrejar-lo i poder saber on era amb més facilitat.



3 hores.

Van portar a la Lídia a una sala diferent de la del seu marit i veí, li van dir que expliqués la seva versió de la història i ella no volia parlar, semblava nerviosa, tenia una postura que mostrava certa incomoditat amb el que estava succeint i li suaven les mans. La policia no es va donar per vençuda i va seguir pressionant-la fins que ella va cedir.

Va acabar confessant, la seva història era molt més complexa que la del seu marit:

Tot era fals, tot havia estat planejat. La Marta i ella volien separar-se d'ell, ja que no els hi agradaven les seves actituds i comentaris que tenia cap a elles. Com que sabien que el seu marit no se separaria d'elles perquè és molt possessiu i no tenien proves del que els feia, van pensar una manera de desfer-se d'ell. No en veien cap altra que no fos que ell estigués empresonat i es poguessin separar, així que van crear una història.

La Marta es quedaria amb uns amics d'ella i ella mateixa incitaria a cometre algun delicte al seu marit i quan s'estigués cometent, ella trucaria a la policia i l'enxamparien.

Així va ser, però va haver-hi alguns inconvenients. El primer va ser que el seu veí no havia d'estar involucrat i que ella no hauria d'haver estat arrestada i interrogada com si fos una còmplice. Però no tot havia sortit malament, gràcies a la seva col·laboració amb l'aportació de proves contra en Martí i la seva falta d'antecedents, la seva condemna va quedar reduïda a sis mesos de treballs comunitaris.

En Martí però, no va tenir la mateixa sort, en el seu cas, la condemna per robatori a mà armada i la de delicte sexual el faria estar una bona temporada tancat entre reixes, en total uns 10 anys. Tampoc la va tenir el seu veí, però ell només hi estaria tres anys.



1 hora.

La Lídia i la Marta marxaven de la comissaria acompanyades per dos agents. Mentre sortien una estranya preocupació les va envair, una sensació de culpabilitat però alhora un sentiment de satisfacció.

Els agents les van portar a casa, un cop allà ells van marxar i elles finalment es van quedar soles. Tot plegat havia estat un dia molt estrany i encara que les coses no havien sortit com estaven previstes, ho havien arreglat força bé. Tot i això la Lídia seguia tenint un mal pressentiment, aquest es va confirmar quan va sonar el primer truc del telèfon. Va despenjar i preguntà:

Sí?

Bona tarda Sra. Minguella truquem de la policia, tenim males notícies, el seu marit ha mort, l'hem trobat mort a la seva cel·la.

0 hores.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]