Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
mariamarzagil
CENTRE PRIVAT LA SALLE. BENICARLÓ
Inici: Marina
Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 CAPÍTOL 1
MARINA

CAPÍTOL 1


La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers  de mala reputació en un rapte d'amnèsia. Tothom volia saber on era, si encara era viu o si ja era mort, però ningú es podia imaginar el que realment estava passant.

El primer dia que vaig estar desaparegut vaig anar fins a certa ciutat encantadora per tal de trobar allò que tan necessitava, i no, no buscava els meus pares, ni diners, ni res que no fos trobar-me a mi mateix. Perquè quin sentit té viure si no sas qui ets?

Heu de comprendre que no em refereixo al meu nom o coses així, em refereixo a saber què és allò que vuic, a saber quin sentit té tot açò. Ve, ara que tinc les idees més clares, i ja vos he situat en els meus pensaments, vaig a explicar-vos què es el que em va passar durant aquells set magnífics dies.

El primer record que em ve al cap és la meva arribada a aquella ciutat, les muralles permaneixien intactes a pesar del temps, i les portes de la ciutat donaven al parc més tranquil del món, on et pots sentir acompanyat  rodejat per desconeguts. I si pugueu comprendre la perfecció d’aquells instants comprovarieu que no estic boig.

Coneixia els carrers de tal manera que podria arribar a qualsevol punt de la ciutat amb els ulls tancats, així que vaig tancar els ulls i amb una mà per les façanes vaig recórrer la ciutat fins reconèixer la porta d’aquell edifici on vaig viure tants moments feliços, tants bons moments que quan vaig obrir els ulls i vaig observar aquella antiga façana, em pareixia impossible pensar que era la mateixa casa. Sempre diuen que de petits la vida és més fàcil, més bonica, però això es culpa dels adults que no es esforcen per a mantindre eixa il·lusió en els nens, per tal de canviar això en aquell instant em vaig prometre retornar aquella casa als seus dies de glòria.

La porta de ferro s’havia oxidat amb el pas del temps i com a conseqüència grinyolava al obrir-la. Vaig aconseguir entrar i, per a la meua sorpresa, les llums i l’aigua funcionaven perfectament. Acàs algú havia estat vivint ahí? Era l’única manera possible i racional d’explicar aquell fet, però perquè havien deixat la casa tan descuidada? Perquè?

Hem vaig decidir per acabar de revisar la casa, per tal de vore si m’esperaven més sorpreses, i en efecte, les parets del menjador havien sigut marcades amb expressions com aquesta : “63D80L”. Quin sentit tenien? A mesura que mirava aquelles quatre parets les ganes per averiguar el significat de totes aquelles expressions creixien dins meu com un foc al que li afegeixen llenya.

La meua ment no parava de formular una i altra vegada la mateixa pregunta, què signifiquen? Com que volia saber si al llarg de la casa hi havien mes expressions vaig decidir seguir la pista , així que vaig anar a veure les altres habitacions,les vaig revisar una per una, però les altres habitacions estaven intactes, tal i com un xiquet de cinc anys recordava haber-les deixat, aquest fet sols em feia pensar més i més. Si algú havia estat vivint ahí, perquè no dormir en les habitacions? Perquè no deixar rastre a exepciò dels gravats del menjador? Perquè seguir pagant llum i aigua? No era capaç de respondre cap d’aquelles preguntes, així que hi vaig decidir tornar a aquella habitació, quan de sobte em vaig trepitjar,em vaig adonar que hi havia un tros de parquet solt, així que vaig decidir obrir-lo, s'assemblava a un amagatall, al aixecar la peça de parquet vaig descobrir un tros d’una pagina d’un llibre, com si s’haguera arrancat la cantonada d’una de les fulles d’un llibre però en ella nomes es podia veure la paraula “ajuda” escrita amb un bolígraf de color roig i el numero de la pagina, el 638 , no tenia pensat deixar aquella casa, aquella ciutat, sense haver resolt aquest misteri.
Capítol 2 CAPÍTOL 2




Vaig decidir anar al supermercat ha comprar qualsevol cosa per menjar i vaig aprofitar per comprar unes llibretes i un bolígraf (per anotar tot alló que em pogués resultar important). En l’eixida hi vaig trovar-me amb Carol, una antiga amiga amb la que encara mantenia relació. Vaig sentir un impuls que em va fer preguntar-li si coneixia als individus que hi havien habitat en la casa, però em va dir que no havia vist a ningú entrar després de que nosaltres marxarem. El mateix impuls que m’havia fet preguntar-li també em feia sentir que m’estava mentint, que no em contava tot el que hi savia. Però per qué ocultarme algun fet? De moment, tan sols podia asegurar que a quelcom que hi havia estat en la casa li havia ocurrit qualsevol cosa molt misteriosa i, suposo, que no massa bona.

Vaig entrar a la casa i vaig anotar en la llibreta verda totes les expressions que hi estaven anotades en les parets del menjador. Em vaig adonar que realment sols hi havien unes vint o vint-i-cinc expressions distintes que es repetien aleatoriament per les quatre parets. Vaig intentar desxifrar-les pero em resultava impossible trobar un sentit, un alfabet comú o qualsevol tipus de relació existent. Aparenment sols eren lletres i xifres combinades a l’atzar per tal de crear expressions de no més de 8 caràcters.

Vist el meu éxit hem vaig dedicar a buscar una relació entre els colors amb els que hi havien sigut escrites les expressions, vaig descobrir que el 25% de cada expressió estava escrit en verd, un altre 25% en blau i el 50% restant en roig. Peró de què em servia? No era capaç de entendre res del que pasava amb aquella casa, tot era tant misteriós, tan enigmatic, tan incomprensible, inclós podria dir que sentia una mica de por. Aquestos fets em resultaven típics de película de por, on hi ha assassinats i lladres, no pareixia una experiéncia real.

Aquella nit em va passar pel cap l’idea de que tot sigués una broma de la Marina, qui m’havia sentit parlar de la casa i de la ciutat, pero no recordava haver-li dit el nom de la població, estava segur que mai li havia dit el lloc d’on venia. Llavors, no em va quedar més remei que acceptar que era un misteri real i que no em quedava altra opció que resoldre’l, perquè al fi i a la cap, estava segur de que no podria abandonar la ciutat sense saver el que hi havia passat.

Em vaig quedar adormit al menjador, damunt del parque, i em vaig despertar quan un raig de sol es va colar per la finestra, iluminant tota l’estància. Vaig canviar-me i vaig emprendre una ruta per la ciutat, ja que estava convençut de que no hi podria trobar cap informació lógica i útil en aquella casa. Vaig començar per l’ajuntament. La meva conversa amb la secretaria va ser aquesta:

-Hola.Bon dia, et puc ajudar en algun assumpte?-va dir la dona mentre m’analitzava de cap a peus.

-Pense què si, sap vosté si la casa del carrer major, aquella que te una façana semblant a les del romanticisme, ha estat habitada últimament?

La xica va fer cara de sorpresa i amb un fil de veu em va dir:

-No, no hi se res, pero perquè s’hi interessa? Fa molts anys que la família que hi vivia la va abandonar per complet i mai han tornat. Potser vol vostè comprar-la?

-No, que va. Es sols que m’ha dolgut veure una casa del carrer major tan descuidada. Ningú li fa cap mena de manteniment.

-Doncs, ara que ho diu, crec que farà dos o tres mesos hi va vindre un èquip tècnic que va estar reparant  l’instalació elèctrica i fent feines de fontaneria. Però no hi van estar ni una setmana.

-I aixó?

-Van assegurar que hi és una casa poseïda, on ocorreixen estranys sucessos. Un d’ells afirmava que mentre estava ell asoles va sentir uns sorolls en el menjador, i que quan va anar a veure el que hi era va poder observar com en la paret s’acabava d’escriure no recordó el que.

-Successos estranys, sense dubte.

                                  
 

Capítol 3 capitol 3
Després d’aquella conversa vaig anar al centre cultural, on es solen reunir els habitants, des de els més nens fins els de 90 anys. De petit, solia anar i escoltar les històries del Tio Ramón. Aquella ciutat, era com un poble, on tots hi estàn per a tots, on les festes són de tots i les alegries i les penes són compartides. Del poc que recorda la memória d’un nen de cinc anys, aquestos fets hi destaquen.

Tornar a entrar-hi em va resultar un colp de records que em van fer sentir-me petit de nou. Vaig mirar l’amplitud del saló, era més gran del que recordava. A la dreta hi estava el despatx de l’encargada de controlar l’ambient, al costat hi era el racó dels més petits, on destacaven les rialles per dalt de tots els sorolls. En el centre hi havia una mena de passadís que acabava amb un semicercle de cadires, on es solien reunir els més majors, per parlar de quan eren joves i contar anècdotes als adolescents, sempre dispostos a escoltar. A l’esquerra hi havia una mena de biblioteca, a excepció del silenci tenia tot el necessari per ser considerada com a tal. Hi havien tres grans estanteries repletes de llibres amb mil històries que contar, també hi havien dos grans taules grogues amb les cadires de color blanc.

Vaig decidir acostar-me als més grans, ja que solien ser els més savis i amb ells estaven els adolescents, qui no es perdien ni una. Hi vaig prendre seient en el semicercle i quan havien acabat el tema de conversa vaig preguntar per si havia passat algun fenòmen extraordinari últimament i , per sort, un dels jovenets va parlar sense pensar. Tan sols va poder dir :’’ Si!, la casa dels assassinats.’’ quan un dels més grans va fer-li callar pronunciant un suau tsss. L’home va canviar de tema dient, hi han certs fets que és millor no recordar.

Vaig eixir amb una nova averiguació, un fet interessant, ja que per lo vist, en aquella casa no sols hi havien ocorregut sorolls i pintures estranyes com m’havia dit la secretària de l'ajuntament; sinó també´r hi havien ocorregut assassinats.

Cada vegada l’assumpte era, més complicat, tot pareixia dir-me que ho deixara estar, que m’olvidera del tema, però serien vostès capaços de quedar-se amb la intriga, d’evitar recordar aquest fet o fins i tot d’olvidar-lo?

No crec no. Jo no hi vaig ser capaç hi al migdia vaig decidir anar al bar per dinar a vore si algú tenia la llengua solta i aconseguia endevinar algo més. Per a la meva sort, el bar estava ple i la majoria anaven contentets. No em va resultar difícil fer-me amb la confiança d’uns quants, però tan pompte comentava alguna cosa sobre la casa, quelcom corria lluny meu evitant dir-me res. Què dimonis hi va passar en eixa casa per a que ni tan sols amb un litre de cervesa al cos m’ho diguen? Tan terrorrífic va ser? Ningú no obria boca i pompte vaig marxar ja què no hi averiguaria res més. Però el destí així ho va voldre i em va fer tripetjar amb el jovenet del centre cultural, l’únic al que pareixia no importar-li fer-me coneixedor de tals fets. Vaig decidir parlar en ell, però ara no era el mateix xicot alegre de la matinada; hi estava molt seriós, massa per al meu gust, i no va voler estableir conversa. Jo tan sols desitjava descobrir el que hi pasava i poder tornar a dormir per la nit. Un nombre incontable de preguntes sense reposta pasaven pel meu cap, fen-me pensar si estava boig o realtment tot hi era veritat. Dubtava de tot i de tots a excepció d’una cosa que hi tenia segura, jo no mouria un peu fora d’aquella ciutat fins saber que havia passat en la casa; i vist la gran colaboració que em van brindar els ciutadans, no em quedava altre remei que treballar sol fins averiguar el que hi havia passat.

L’endemà pasaria tot el dia buscant per casa i establint la relació entre les pintures, els assassinats i la pàgina del llibre, on em demanaven ajuda. Però ajuda per a què? Per a matar? Per a sobreviure?

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]