Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Eloi Montes
Escola Palcam. Barcelona
Inici: Li deien Lola
Una petita història del poble català
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Nous camarades
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.


Juny de 1941

-Després d'aquesta xerrada que vaig mantindre amb el Ramsès i el Boada, encara conservo aquella sabata, la única veritable possessió de valor que conservo després d'aquesta cruenta guerra civil, en la que, per desgràcia, vaig escollir el bàndol equivocat.

Després de dir-se això per a si mateix, va anar directament a una oficina de reclutament per allistar-se a la Divisió Blava, on va ser acceptat el dia 1 de juloil, a un dia de que ja no es poguessin presentar més voluntaris.

Després de passar un exàmen mèdic, va ser cridat a les files el dia 3 de juliol. Va rebre un entrenament de 10 dies (bastant curt per els estàndars de la època), va ser enviat a Madrid el dia 13 del mateix mes, junt amb altres divisionaris catalans. Durnat el viatge, en Josep, va conèixer a un parell de catalans, anomenats Pere i Antoni, amb els quals va fer molt bones migues durant el viatge, i més tard, durant el trajecte, es van donar compte de que estaven assignats a la mateixa unitat, el 263 regiment de fusellers (part de la 250 Divisió de voluntaris espanyols, la "Divisió Blava"), 3er Batalló, 9ª Companya de fusellers. Aquest batalló estava principalment format per catalans, encara que era difícil de donar-se compte, ja que la majoria no parlaven català, per por al que diguessin els seus oficials i companys, ja que els hi podia costar la vida o l'empresonament.

El dia 15, després de passar un dia en la caserna de Madrid, va ser enviat a un tren, junt amb els seus amics, en direcció cap a Alemanya, on començaria una de les seves majors aventures, junt amb els seus nous amics, en Pere i l'Antoini. Junt amb tot això, d'alguna manera miraculosa, va conseguir ser enviat amb la seva preciada sabata.

Durant el seu viatge de 4 dies, el tren i els seus ocupants van ser rebuts de molt diverses maneres. En la majoria d'estacions de França els rebien a pedrades, i al contrari, al passar a territori alemany, tot eren celebracions i menjar.

El dia 19 de juliol, el seu tren va arribar finalment al seu destí, el caserna militar de Grafenwöhr, Alemanya. El dia 23 de juliol, quan va arribar l'últim convoi al caserna militar, van rebre uniformes alemanys i els seus horaris d'instrucció. El dia 31, van jurar fidelitat al Führer i a Alemanya en la lluita contra el comunisme mundial. Després d'aquesta mostra de fidelitat (que va ser emesa per la radio alemanya), va ser formada de manera oficial, la 250 Divisió d'Infanteria de la Wehrmacht, coneguda com a Divisió Blava.


Agost de 1941

Fins el dia 20 d'agost, la 250 Divisió d'Infanteria va ser entrenada per a lluitar en el front oriental. El seu entrenament va ser molt dur, i gairebé cada dia, en Josep i els seus companys acavaben amb els peus destrossats. El dia 22 d'agost, el tren que portava a en Josep i els seus inseparables dos amics, va sortir en direcció al front, on, segons els hi va dir un oficial del camp (amb el poc alemany que havien aprés), serien enviats al front oriental, per a captuar Moscú.

El dia 28 d'agost, va arribar l'ultim tren a Suwalki. A partir d'ara, els hi esperava una marxa de 900 km per territori soviètic i lituà.


Setembre de 1941

El 24 de setembre, després de gairebé arribar a Smolensk, per a atacar a Moscú, en Josep i la seva divisió van rebre la ordre de dirigir-se a Nòvgorod.


Octubre de 1941

El dia 10 d'octubre, van arribar les últimes tropes a Nòvgorog, i es van reunir la Divisió al complet, després de 23 dies de marxa.


12 d'octubre de 1941

-El dia està molt tranquil- va pensar en Josep quan es va aixecar.

El dia 12 d'octubre era la Festa Nacional d'Espanya, i les tropes estaven bastant contentes, incloent a en Josep. Els seus comandants i oficials, van repartir vodka i schnaps a les tropes, les quals estaven celebrant (dintre del que es podia, amb les baixes temperatures del mes) la festa.

El dia anterior, s'estava preparant un assalt per a creuar el riu Voljov. Però el que va passar aquest dia, no se li oblidarà mai a en Josep.

Mentres estava bevent una ampolla de vodka que li havia donat l'Antoni (que coneixia a en Ricado Suárez Roselló, el seu comandant de la companyia), van començar a escoltar trets a la seva dreta, i un crit:

-"¡Alerta, vienen los rus...!"- i no va dir res més aquesta veu, probablement, li haurien disparat.

En aquell moment, va semblar com si el mon s'acavés de despertar. Van començar a sortir homes del cau de la seva dreta, carregant les armes i posicionant les metralladores, i en aquell moment, va apareixer un rus armat per sobre de la trinxera, el qual va caure cap a enrera després de rebre una ràfega de metralladora de l'Antoni.

En aquell moment,a  en Josep i en Pere, se'ls hi va despretar la por, ja que, un segon més, i el rus els hagués matat amb el seu fusell.

-Gràcies- va ser l'únic que va poder dir en Josep a l'Antoni abans de que comencés a crepitar una MG 34 a la seva esquerra.

El front semblava que estigués erupcionant. El projectils de les seves bateries d'obusos de 105 i 155 mm, junt amb els seus morters de 80 i 50 mm escombraven els atacants rusos que venien de la distància, i els que s'apropaven, eren ben rebuts amb un foc de metralladores, fusells i subfusells.

Quan van veure que els rusos es començaven a retirar, després de dues hores d'atacs massius i esporàdics, es van començar a relaxar, a mesura que el foc de la seva artilleria anava decreixent. En un moment donat, en Pere, que creia que ja havia acabat tot, va aixecar el cap per sobre de la seva trinxera, i abans de que l'Antoni i ell es donessin compte del que acabava de fer, va caure cap a enrere. L'Antoni i ell es van quedar gelats, però al veure que s'aixecava, es van començar a tranquil·litzar, el seu casc tenia un bony. Probablement, un frantirador rus (mol temut per les tropes), li hauria disparat al cap, però el seu casc li havia salvat la vida.

-Idiota- li van dir els dos a l'uníson, al veure que s'aixecava.

Després de recollir els seus morts, i portar els seus ferits a l'hospital de campanya, van tornar a entrar al seu cau (o búnquer). Van tumbar-se al seu llit, amb la intenció de dormir i no aixecar-se mai més.


14 d'Octubre de 1941

Després de dos dies de l'atac rus, i de netejar la ciutat de Nòvgorod de tropes soviètiques, en Josep i alguns dels seus companys van veure com alguns soldats del 3 regiment, junt amb un gran grup de soldats alemanys, anaven a lluitar contra els russos propers al riu de Voljov (el que més tard seria anomenat com a la primera batalla de Voljov). Això significava que tindrien alguns dies de relativa tranquil·litat, si no es trobaven amb partisans.


22 d'Octubre de 1941

La resta de la Divisió Blava va creuar el riu Voljov, una vegada s'havia assegurat un cap de pont en l'altre banda del riu.

 

29 d'Octubre de 1941

El 3er Batalló del 263 Regiment es enviat a atacar i conquerir el poble de Nikitlino, en una ofensiva més gran la qual es va fer per reduïr la presió del cap de pont de Nòvgorod.

La ciutat es capturada amb poques sorpreses i gairebé cap baixa. En la ciutat s'instal·la el 3er batalló de la Divisió Blava.


 

Capítol 2 Això és Rússia
2 de Novembre de 1941


Aquell matí estava estranyament tranquil, el que va fer que tot el batalló es mantingués en alerta. Poc abans de l'atac de 2 batallons i 40 canons, en Josep estava preocupat.


-"Antoni, estate alerta, que me huelo que esos bastardos comunistas estan planeando algo."


-"Tranquilo, seguro que no nos ataca; será una impresion tuya."- A pesar que es va posar alerta.


Quan el Josep s'allunyava de la posició de l'Antoni, va escoltar una espècie de crit d'àguila, i ja sabia el que allò volia dir, era el so d'un projectil de l'artilleria pesada soviètica a molta distància, ja que no s'havia escoltat el tret.


-"¡Cuerpo a tierra!"


Va cridar l'operador de la metralladora poc abans que detonés el projectil d'un obús  M1931 de 203 mm soviètic. Aquest obús va fer un forat d'unes dimensions espectaculars a unes desenes de metres de la trinxera. Abans de caure, la majoria de les tropes havien anat a refugiar-se als seus caus o búnquers. Aquell obús va anar seguit d'un bombardeig de peces d'artilleria lleugera sobre les seves posicions. Després d'una hora de bombardeig, el qual va danyar greument la defensa alemanya, es va escoltar un -"Urra!"- i tot seguit un foc de metralladores continu, que donaven suport a les tropes avançant.


Quan va escoltar que la artilleria havia cessat tots els soldats que havien sobreviscut sortien dels seus caus per anar a defensar la seva vida dels dos batallons de rusos que els atacaven.


En Josep es va quedar desconcertat al sortir, ja que la terra havia estat batuda amb intensitat per l'artilleria soviètica, i encara es podien veure trossos viscosos de color vermellós enganxats al terra o a alguna paret propera, i va intentar no pensar en allò, a pesar de que era impossible, ja que eren les restes dels seus companys volatilitzades pels canons soviètics. Allò el va encolerir molt, i en aquell moment de ràbia va agafar una MG 34 que estava posicionada i carregada però sense operadors i va començar a disparar contra la massa de soviètics que avançaven en la seva direcció.


Els russos, que no s'esperaven tanta resistència, van començar a fugir. En Josep, encara encolerit i amb molta adrenalina, igual que els seus companys van començar a perseguir-los, desmuntant la metralladora del seu trípede, i va seguir els seus camarades en un contratac, corrent i disparant des del maluc.


Van fer que l'ofensiva dels russos es quedés en prop d'un centenar de baixes russes, i prop d'una desena espanyola.

 

 
4 de Desembre de 1941


Després de gairebé tot el mes de novembre plens de combats, el 263 batalló d'infanteria segueix defensant la seva posició amb tota l'ajuda que poden rebre, ja sigui de la seva artilleria, les tropes de reserva, els seus morters... Ja extenuats d'atacs i contratacs gairebé diaris, la 9ª companyia consegueix avançar i posicionar-se en una situació defensiva en un espés bosc, a l'oest del poble.

 

 
5 de Desembre de 1941


Aquell dia, els fatigats soldats de la 9ª companyia, extenuats, amb l'olor de polvora i mort enganxada en els ossos, comencen a rebre alguns trets esporàdics de les zones soviètiques.


La companyia respon amb alguna ràfega de metralladora, creient que aquell dia els russos es limitaran a disparar alguna vegada des de la seva trinxera, però al callar els fusells i metralladores russes, es comença a respirar un ambient molt tens. S'escoltava algun ocell cantar, i de fons, l'artilleria dels dos bàndols estava disparant a una posició allunyada.


Els soldats de la 9ª companyai ja, començaven a estar cada vegada més tensos, ja que, aquell silenci, podia significar qualsevol cosa.


I finalment, després d'uns trenta minuts d'incomode silenci s'escolta una cosa, però fa que els soldats espanyols desitgessin el silenci, un -"URRA"- molt sorollós i que cada vegada era més proper, que havia aparegut del no res, i ressonava pel bosc, com si els russos els ataquessin per totes les direccions.


L'atac rus era inminent, i es van començar a escoltar el crepitar de les metralladores russes Maxim i Degtiariov, amb el so d'alguna PPSh-41 i PPD-40 automàtica de les tropes d'assalt soviètiques, junt amb els trets esporàdics dels fusells Mosin-Nagant que les tropes regulars ruses disparaven mentres avançaven.


Amb tot allò, les MG 34 de fabricació alemanya i utilitzades per les tropes espanyoles, comencen a llançar ràfegues mortals a una alta cadència de foc, que paralitzaria una divisió normal, però no aquests soviètics, més espantats de les armes que havien portat els seus comissaris politics en cas que es retiressin.


A mesura que les tropes s'apropen i es posen en la línia de foc i visió de les tropes alemanyes, es desencadena un infern. Subfusells MP 40 disparant com bojos, fusells K98k amb la baioneta calada disparen als soldats que els passen per davant, junt amb algun tret esporàdic de la pistola d'en Ricard Suarez Roselló.


Tot i això, les tropes soviètiques, que començaven a dubtar en l'atac, ja que veient la gran potència de foc de les armes alemanyes, seguien avançant.


Algunes tropes soviètiques van aconseguir passar el cercle de foc de les metralladores alemanyes i van saltar en la trinxera.


A en Josep li va saltar un soldat soviètic a sobre. Un home corpulent, que feia olor d'una barreja de sang, pòlvora i vodka. Al saltar-li a sobre, en Josep va tardar a reaccionar, i el rus gairebé li clava la baioneta, però en Josep l'esquiva, fent-li un tall superficial al lateral de la panxa. En Josep, que havia perdut el fusell quan el rus li va saltar a sobre, surt corrent cap al seu cau, sense recordar que disposava de la seva pistola P-38 en la butxaca, i el soviètic el segueix. Al entrar els dos en el búnquer d'en Josep, aquest es troba que el rus li bloca la sortida, i està jugant amb un ganibet siberià de doble tall. Ell agafa la primera cosa que troba en la seva motxila, i casualment resulta ser aquella antiga sabata de tacó.


El rus, que es disposava a atacar-lo, es queda sorprés al veure que en Josep salta del costat de la seva motxilla. En Josep, aprofitant que el rus s'havia parat, es disposa a colpejar-lo amb el tacó de la sabata, quan aquest es gira, i el tacó li perfora l'ull esquerra. En aquest moment, el rus deixa el ganivet a terra, i es treu la sabata de l'ull, mentres en Josep, que s'adona de la posició de la seva P-38, la treu de la butxaca.


-"Fotet, rus de merda"- i en aquell moment sona el tret de la pístola del Josep.


El rus mor de necessitat, ja que el tret al cap de la P-38 d'en Josep li fa un forat al cap, per on no para de sortir sang.


En Josep surt del seu búnquer, i es troba que els russos han abandonat les trinxeres espanyoles, i que alguns dels seus camarades aprofiten per a donar caça a aquests mentre fugen.


Al sortir en Josep amb la pistola en mà i l'uniforme completament banyat en sang per el rus, l'Antoni li salta a sobre, abraçant-l'ho, i li diu que el segueixi.


-"En el fons no ets conscient de la sort que has tingut, ja que no tots se n'han sortit d'aquesta"- diu l'Antoni amb veu plorosa, i senyalan-li el cos d'en Pere, encara amb més sang i ple de forats, probablement d'un subfusell soviètic.


En Josep es va quedar igual, com si estigués gelat. No podia reaccionar a allò que li havia passat al seu amic, no després d'arribar a conèixer gairebé tota la vida d'en Pere, no després d'have-se salvat pels pèls de la mateixa sort del seu germà d'armes.


La defensa del regiment 263 va concloure amb unes 263 baixes, 259 ferits i 103 morts per congelació. Amb aquelles temperatures que arribaven als menys 45 graus celsius, si un soldat estava més d'una hora desprotegit del fred, podia arribar a quedar-se gelat, i encara més ràpid si estava assegut en la posició de la metralladora sense fer res, ja que al no moure's, els cossos es congelaven més ràpid.


Els russos per altra banda, van tindre pitjor sort, van rebre unes 1000 baixes i van ser capturats prop de 300 soldats.


En aquesta batalla, en Josep va rebre una promoció a caporal per la seva actuació davant del soldat rus, al qual va matar en una baralla cos a cos.

Capítol 3 El retorn a la pàtria
8 de Desembre de 1941

Degut a aquestes baixes i la gran superioritat soviètica, el comandament superior ordena al regiment 263 de la 250 divisió d'infanteria que es retiri a la zona oest del riu Voljov.

Es van retirar cautelosament de les seves posicions al voltant del poble de Nikitino. Aqesta retirada tàctica es va dur tant bés, que no es va deixar res enrere ni es va perdre cap home.

Després del seu primer combat, en la que més tard es recordaria com a la primera batalla del Voljov, en Josep i l'Antoni van quedar marcats per a sempre, per la crueltat i bogeria dels russos, que atacaven a pesar de saber que anaven a morir.


9 de Desembre de 1941

La 250 Divisió d'Infanteria de la Wehrmacht, es retira a la altre banda del riu, exactament on estaven a l'octubre.


27 de Desembre de 1941

Avui, una patrulla de trenta homes, ha sigut massacrada per les tropes soviètiques.

Al no rebre cap trucada de confirmació de la situació de la patrulla situada entre Udarnik i Lobkovo, el coronel José Vierna, ha decidit enviar una esquadra i un corredor a veure que havia passat. Casualment, va enviar la meva esquadra.

A l'apropar-nos a la posició de la patrulla, no vam sentir cap soroll, i vaig dir als meus homes que m'esperessin abans d'arribar al punt on estava situada l'esquadra.

Va arribar a la posició on havia d'estar la patrulla, però en comptes d'això, va veure trenta cossos, despullats i clavats al terra amb baionetes i pics. Aquesta visió, gairebé el va fer vomitar. Va recuperar la compostura en uns segons i va tornar on havia deixat als seus homes. Va demanar al corredor que necessitaven que vingués un superior i alguns soldats més, que la patrulla havia sigut massacrada.

Vint minuts més tard va arribar el seu capità, amb dues esquadres més, i li van demanar que expliqués què pasava. Els va portar a la posició de la patrulla.

Es van quedar bocabadats, fins i tot, un soldat (al qual no coneixia), es va posar a vomitar. En Josep l'entenia, i li va allargar la seva ampolla d'aigua, que, obviament, no contenia aigua, sinó una barreja de vodka i schnaps. Després de donar un llarg glop, el soldat va semblar recompondre's.

Al tornar al campament, el capità Ricard Suarez Roselló, els va demanar a tots que no parlessin del que havien vist (cosa que tothom sabia que seria impossible), mentre es dirigia al seu Kubelwagen, on va demanar al seu conductor que el portés a la tenda d'oficials.

Passades prop de tres o quatre hores, el capità Suarez Roselló va tornar amb una noticia: les seves tropes serien les que farien un atac sorpresa a les tropes ruses aquell mateix dia. Tot seguit ens va indicar que anessim a un camió Ople Blitz per equipar-nos de granades de mà, municions i explosius.

Una vegada equipats tots (en menys de trenta minuts), un grup de més d'un centenar d'homes estava llest per a atacar les posicions soviètiques i venjar-se dels seus camarades de la patrulla eliminada.

A les 18:00, es va llançar un atac temerari directament contra les posicions soviètiques, que no s'esperaven cap atac, ja que estaven lleugerament coverts per algún tret de la seva artilleria contra les nostres linies.

Vam tardar menys de 30 segons a travessar una distància de 200 metres que ens separava de les linies ruses.

Una vegada allà, vam saltar en les seves trinxeres. Al saltar, vaig caure davant d'un tinent d'artilleria rus i un parell de soldats, que estaven fumant. Es van quedar sorpesos en veure'm saltar davant seu. En un obrir i tancar d'ulls vaig buidar les 32 bales del carregador de la meva MP 40 (que m'havien subministrat en el camió), i vaig deixar el cos d'aquests plens de forats. Em preparava per a prosseguir, mentre recarregava, quan vaig veure que sota d'aquells soldats hi havia un subfusell PPSh-41 (molt cobiciat entre les tropes alemanyes, i, obviament les espanyoles, pel seu carregador de 71 bales i la seva gran cadència). Vaig apartar el tinet d'artilleria, i vaig agafar el subfusell amb tota la munició que vaig poder, junt amb un revolver Nagant M1895 i la seva munició, que em vaig guardar en una butxaca, per tindre un accés més ràpid a aquesta.

Al girar la cantonada, vaig trobar-me l'Antoni, que s'havia fet amb una pistola soviètica TT-33, i l'estava probant contra un operador de metralladora rus. Ens vam saludar amb el cap i vam proseguir la neteja de les trinxeres.

La 9ª Companyia va estar prop de 30 minuts disparant a curta distància contra qualsevol cosa que no lluís un uniforme alemany.

Al tornar, no havien perdut a cap home, i només havein tingut 2 ferits, els quals s'havien ferit a si mateixos llançant una granada en la mateixa trinxera en la qual avançaven, i havien perdut un braç i una cama respectivament.

Al tornar al regiment, vam veure que no només l'Antoni i jo haviem agafat armes i equipament rus, sinó que aquella nit, es van realitzar subhastes i vendes d'armes russes capturades. Lògicament va haver-hi enrenou, quan un sergent va comprar un fusell semi automàtic SVT-40 a un soldat, i aquest li volia vendre la munició a part.


9 de gener de 1942

Han passat ja uns quants dies de tranquil·litat en la zona del front del 250 Regiment d'infanteria. De sobte, les radios comencen a emetre misatges, demanant que algunes tropes del regiment vagin a ajudar a una guarnició Alemanya cercada. Els comandants creuen que el més lògic sería enviar la seva companyia d'esquiadors de 90 homes, cosa que fan.


11 de gener de 1942

Els esquiadors tornen, però només han conseguit tornar un grup de prop del 10% de les tropes enviades. Això fa que la moral baixi bastant, i l'únic que manté viu l'esperit de lluita és la notícia que cap a maig d'aquell any podrien enviar reforços i alguns soldats tornar a casa.


15 de maig de 1942

No hi va haver cap gran operació en la zona del 250 Regiment d'Infanteria fins avui, quan han començat a arribar els nous reclutes, i la tropa s'ho passa molt bé preguntant com està Espanya, la patria de molts a la qual desitgen tornar la gran majoria, i veiem com alguns veterans expliquen alguns trucs per sobreviure a les tropes de refresc, o es fiquen amb ells, per no tindre cap experiència en combat, i els que la tenen, intercanvien històries.


20 de maig de 1942

Ha donat les llistes dels homes que tornaran a Espanya, no sense abans passar pel seu inicial camp d'entrenament, on rebrien les condecoracions que havien obtingut durant la campanay de la mà del seu general.

L'arribada a Espana per a aquest afortunats seria el 14 de març.

En Josep, al no veure el seu nom a les llistes es va quedar amb un aspecte d'alleugament, i l'Antoni li va preguntar si podien parlar en privat.

-"Com es que et veig alleugat de no tornar a Espanya"- Li va preguntar l'Antoni.

-Com ja saps tu bé, durant la guerra civil, estava en el bàndol republicà, i vaig fer coses de les quals estic molt penedit d'haver fet, ja que em va costar la vida de la meva dona i filla.

-"Què dimonis vas fer per a que et passés això?"- Va tornar a preguntar l'Antoni, intentant assabentar-se del que li passava.

-T'ho explicaré a tu, però m'has de guardar el secret- Li va fer prometre en Josep.

L'Antoni va dir que abans permetria que els russos el capturessin i l'enviessin a un dels seus famosos gulags.

-Bé, durant 1938, poc abans de la batalla de l'Ebre, un oficial soviètic es va presentar en la nostra unitat, i ens va dir que donaria una oportunitat per a rebre un entrenament més dur, igual que els dels oficials del NKVD soviètic. Molts dels meus companys, jo inclós, ens vam allistar a la unitat especial que estava creant aquell oficial misteriós. Ens va entrenar per a ser uns soldats millors.

-"Millors en quin sentit?"- Va preguntar l'Antoni.

­- En tots. Érem super soldats. Un dia, a finals de la guerra, ens van enviar a arrassar un poble aragonès que s'havia rendit als feixistes, i com era costum, va acceptar les ordres sense dir res. El que no saviem era que aquell poble estava molt ben custodiat per les tropes sublevades. Ens vàrem infiltrar en aquell poble fent-nos passar per refugiats catalans que volíem desertar, i ens van deixar entrar al poble. Una vegada allà, vam començar a col·locar una petites càrregues incendiaries que portavem a sobre, però amagades per tot el poble. Aquella nit, vam sortir tots corrent d'aquell poble, el qual es va cremar amb tothom dintre, civils i soldats, però el que no ens vam donar compte es que algú havia fet una foto a la unitat i la havia passat als feixistes. Després que capturessin Cataunya, ens vam canviar de noms i ens vam anar a petits pobles, per camuflar-nos, però el que va servir per a nosaltres, no va servir per a les nostres families...

-"Els van afusellar" -va dir rotundament l'Antoni- "Un dia, quan havia caigut Catalunya, van agrupar un petit grup de persones per veure com afusellaven un grup de dones i nens sense un perquè."

-Exactament. Com a venjança, van matar les nostres families. Però a mi no em van trobar, i em vaig allistar a aquesta unitat per allunyar-me el màxim possible d'Espanya, i intentar arribar a la Unió Soviètica. I com et pots imaginar, si torno, provablement em trobin, i ara sería un bon moment per a fer alguna cosa.

Els dos es van quedar mirant-se fixament, sense saber que fer, fins que l'Antoni va dir:

-"I si desertes?"

-Ja ho vaig pensar, però no et volia deixar a tu i a en Pere, que en pau descansi, aquí, perquè sospitarien que col·laboraveu amb mi.

-"Per mi pots estar tranquil, ja que estic en una de les llistes per a tornar a Espanya."

I en aquell moment, en Josep, va començar a pensar-se la idea de dessertar als soviètics i explicar la seva història de la guerra civil, i poder sortir del serei militar per a sempre i descansar.

Estava decidit, volia intentar arribar a les línies russes i desertar.

-Està decidit.

-"El què està decidit?"-Va preguntar l'Antoni.

-Desertaré ara mateix al russos. Ja porto tot el meu equipament, ja que potser havíem de maxar, és a dir, que ara es el millor moment.

­-"Et desitjo sort, i si estàs tant decidit, millor serà que torni amb algú que pugui dir que no he estat amb tu ara"

-Gràcies, i a veure-Va dir en Josep amb una cara d'entre tristesa i felicitat.

Van passar cinc minuts des que l'Antoni s'havia marxat, i estava decidit.

Va saltar la seva trinxera i va començar a córrer cap a les línies ruses, les quals semblaven adormides. A l'arribar a uns pocs metres d'aquestes, un observador el va veure, i va donar l'alerta. El front va començar a escopir foc. Els espanyols, que estaven tant tranquils, van posar-se a les seves posicions i van disparar contra els russos.

En tot aquest enrenou, en Josep va conseguir saltar dins de les trinxeres russes, amb els braços en alt i repetint tota la estona: Tovarisch (Camarada en rus). Va estar deambulant per les trinxeres desconegudes durant un parell de minuts, fins que va arribar sense saber com, a una tenda d'oficials, a la qual va entrar sense pensar-s'ho.

Els oficials rusos, va començar a insultar, pesnant que seria algun soldat que havia entrat per a bromejar, però al veure aquell uniforme alemany amb una bandera espanyola amb les mans en alt i dient: Tovarisch, es van qudar de pedra, però un d'aquells oficials, el qual tenia la pistola davant de la taula, la va aixecar en direcció a en Josep, dient:

-Tikhiy i stoyashchiy na kolenyakh- que en català vol dir: quiet i de genolls.

En Josep ho va fer, i va veure, com els rusos es sorprenien, ja que els espanyols i alemanys no tenien aquell nivell de rus.

Un d'aquells va sortir de la sala, per anar a buscar a algú que l'agafés i el capturés. Mentres aquest estava fora, en Josep va intentar explicar la seva història, però els oficials el feien callar, de qualsevol manera possible, fins que el que tenia la pistola es va cansar, i li va posar la boca del seu Nagant M1895 al clatell.

-Do svidaniya- Van ser les últimes paraules que va escoltar en Josep abans que sonés un tret en aquella sala, i caigués al terra cap endavant, sense vida ni part del coll, arrancat per la bala de la pistola.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]