Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
ramanandresainhoa
IES Ribera Baixa. El Prat De Llobregat
Inici: Marina
Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Els peus a la sorra
Els peus a la sorra

 

La meva desaparició va ser molt més calmada del que molts nois del barri van rumorejar. Vaig sortir de casa amb la bicicleta i vaig pedalejar davant de tothom fins que vaig arribar al final del carrer i ningú no em va veure. Sens dubte que aquella decisió no era la més lògica que un nen de disset anys pogués pensar.

A mitjans de maig, el clima començava a ser temperat encara que la brisa marina es filtrava pel coll de la jaqueta. Volia parar el bicicle per posar-me bé la roba i evitar els calfreds de bon matí. Però sabia que si ho fes, tornaria sobre les meves passes fins casa meva. Així que vaig continuar pels camins vora el mar. Vaig fer una ullada ràpida al port per veure alguna embarcació, però aquestes ja es trobaven mar endins.

Em vaig perdre entre els carrers, passant per petits pobles, fins que ja no vaig poder reconèixer el terra què les rodes trepitjaven. Vaig deixar d’escoltar les veus que explicaven rutines repetitives i idees avorrides. Pot ser que aquells moments fossin els meus preferits. On tot era tranquil·litat i les rodes era l’única cosa que feia soroll. No volia reconèixer-ho, però allò em recordava ahir a la tarda; quan la meva germana petita feia una ullada a un documental del primer home que va posar un peu a la lluna. Vaig replicar-li que canviés a algun programa més entretingut. Com ella no em va fer cas, vaig estirar-me al sofà juntament amb ella i reflexionar sobre l’estupidesa d’Armstrong i la seva colla. Era més interessant descobrir què hi ha a sobre nostre que no pas explorar els fons dels oceans? O potser es pensen que aquest món és suficientment avorrit com perquè algú visqués amb nosaltres? Si fos així, llavors sí que faria tots els possibles per sortir de l’atmosfera.

Les primeres dues nits les vaig passar anant d’un lloc a l’altre. Menjant el que podia, dormint on podia i pensant en les paraules de la Marina. Des que la vaig conèixer: fa més de dos anys i mig, em va semblar la noia més valenta que mai he conegut. Parlava de les estrelles, l’univers i les probabilitats de conèixer més horitzons que cap dels seus companys de classe. Encara que complir aquests somnis en un poble costaner era més bé un conte que no pas una realitat. Mentre que jo tenia els peus enfonsats a la sorra, amb possibilitat de sortir-ne, però decidint que era millor estar-ne quiet i deixar que l’aigua els ensorri més ràpidament.

El tercer dia estava rondinant pels carrers quan vaig veure el primer cotxe de policia. Els meus pares havien d’haver-la trucat la mateixa nit que no vaig aparèixer per casa.

Aquella mateixa tarda em vaig acomiadar del poble sense nom en la meva bicicleta, evitant per tots els mitjans possibles pedalejar per l’autovia.

No vaig arribar gaire lluny fins que la llum es va fondre i la foscor es va fer notar. Recordo com les estrelles dibuixaven constel·lacions en el blau fosc; i com això em va fer reflexionar si al fons dels oceans també es podrien contemplar astres si ens fixéssim amb deteniment.

A la nit del tercer dia vaig somiar amb la Marina. Tot era normal en ella, però els seus ulls eren dues boles blanques de cristall que no li deixaven veure la meva figura. Es va acostar lentament i va posar la mà a la meva mandíbula. En conseqüència, va deixar anar un crit de desconcert i va fer dues passes enrere a la vegada que treia la mà com si s’hagués cremat els dits.

Quan em vaig llevar, el matí era fred i tenia calfreds cada cop que mirava cap enrere per vigilar que ningú m’estigués vigilant. No veia cap ànima, així que vaig arrossegar-me, encara una mica adormit, fins a una de les cases. Aquesta tenia la porta oberta, d’on sortia música tocada per un saxòfon i llums de diferents colors. Vaig entrar encuriosit per la melodia quan dues veus greus van començar a disputar-se:

—Sembla que no m’escoltes quan et dic que has de deixar aquesta cosa i començar a fer servir instruments més acords a la nostra època!

—Doncs a la millor no hauries de queixar-te tant. Així, almenys tindríem una idea d’on és el nen.

La primera veu va rodar els ulls i, quan va notar que una tercera persona els observava, va fer un bot a terra, espantat. La segona veu va girar el cap i va tenir la mateixa reacció que el seu company.

—És ell...— Es va escurar la gola abans de tornar a parlar amb més força— És ell!

Quan vaig intentar sortir d’allà, la porta ja estava tancada i els dos homes em miraven sorpresos.

—Pobre, sembla un gatet espantat...—Va rebre un cop al braç seguit d’un curt sermó.

—D’acord, aquest no era el moment on ens hauríem d’haver conegut, però treballarem amb el que puguem— Va deixar sortir l’aire pel nas. Buscava les paraules correctes per començar i, quan semblava que ja ho tenia pensat, el seu company va parlar primer.

—Benvingut al clan de les persones mortes!

—Això ho havia de dir jo!

—Has trigat massa.
Capítol 2 Número U
No sabia què hi estava passant. Allà hi era jo, paralitzat per la por, davant d’aquells dos individus que no m’expiraven gaire confiança.

—Què passa, noi?, em va preguntar un d’ells. — No t’espantis, no et farem res.

De sobte, van començar a caminar cap a mi mentre tenien la mirada fixa als meus ulls quasi plorosos. Volia córrer, però no podia. Vaig notar com em començava a marejar i vaig caure al terra. Tenia la vista perduda, no la podia controlar.

­—Ostres, tu. Vine corre, portem el noi al clan, va dir un dels homes, a la vegada que llançava el saxòfon al terra.

Aquestes van ser les últimes paraules abans que em desmaiés.

Vaig perdre la noció del temps. No sabia si era de nit o de dia, ni on estava. Sols sabia que encara continuava viu, ja que notava com el meu cos rebotava contra els seients de darrere del cotxe. Escoltava tot perfectament, però per una estranya raó, era incapaç d’obrir els ulls. De sobte vaig poder escoltar una conversa entre un home i una dona:

—Benvinguts de nou, senyors Baró. Codi secret?, va dir la dona amb una veu dolça i amable.

—Encara fa falta que diguem el codi secret? Mare..., va respondre bruscament un dels individus.

—Són les normes, ja ho sabeu, va contestar la senyora.

— Està be: “Somnium est vita”, van dir els dos a la vegada.

Tot seguit vaig escoltar com unes portes metàl·liques s’obrien davant de l’automòbil, i aquest continuava amb el seu camí.

Ja em començava a reincorporar, quan de sobte vaig notar com m’elevaven i m’emportaven agafat pels braços. Em vaig alarmar i vaig intentar escapar, agitant tot el meu cos i tractant de tocar el terra amb els peus, però, va ser inútil. Cansat i amb el cor batejant-me a màxima velocitat, llavors vaig decidir mirar els meus segrestadors a la cara. Els vaig reconèixer a l’instant, eren els homes que em vaig trobar a aquella casa.

—Un altre cop vosaltres..., vaig murmurar.

—Mare meva..., va deixar anar una d’aquestes bèsties. — A sobre que t’ajudem quan et vas desmaiar, ens tractes així? Ets un desagraït, que ho sàpigues.

 Llavors, vaig deixar-me caure sobre les meves espatlles i que els dos homes m’emportessin, encara que no va ser durant molt de temps.

 Cinc minuts més tard em van llençar a sobre d’un matalàs fastigós i fet pols. Encara hi continuava mig marejat i adormit, però aquest cop tan sobtat va fer despertar-me instantàniament. Vaig mirar cap al front, estranyat i dubtós.

—Emm... hola?, vaig exclamar en veure que algú em mirava fixament.

—Benvingut, Joan Capdevila, va dir aquesta persona

—Qui ets? I com saps el meu nom?, vaig preguntar espantat

—Soc número u. Benvingut al meu domini. És maco tot això, oi?

—Sí, sí... molt bonic tot això, però com saps el meu nom?

—Jo ho sé tot, amic meu. Vine, et faré una visita guiada per tot això i en parlem.

Jo, atordit per la pujada d’adrenalina, vaig acceptar la seva visita amb un simple gest d’afirmació amb el cap i vam partir.

—Benvingut al clan de les persones mortes! Ja t’ho deuen haver presentat els germans Baró, no?, va deixar caure Número U.

—Bé... sols he escoltat el nom i... després em vaig desmaiar, vaig respondre-li.

—Presta atenció i escolta. El clan de les persones mortes és el lloc on trobaràs els individus més interessants i curiosos d’aquest país. Tots hi estem aquí per alguna raó, jo en vaig ser el creador. Vaig fer aquest grup quan vaig descobrir el meu súper poder. Però no et pensis que soc el Superman o el Batman, no... Jo tan sols soc una ment brillant amb molta sort.

—Ja, però... què feu aquí? I que hi faig jo?, vaig preguntar-li —Jo no tinc res d’especial...

—Ho creguis o no, som l’organització no governamental més important, encara que no sigui coneguda per ningú fora d’aquesta. I, encara que tu pensis que no tens res d’especial, totes les persones som úniques, i a tu t’ha tocat. Has sigut triat per més de 15 membres del clan per ser el nostre nou company, i això que en som 22 en total.

—Uau! Ara em sento especial..., vaig exclamar.

—Ho ets. Tots ho som. D’una manera o d’una altra.
Capítol 3 La sala secreta
Després d’uns segons, vaig reconèixer que estava darrere d’ella i estàvem baixant les escales. Em va portar a un lloc. Tot era molt bonic. Hi havia molts nens.

—Suposo que són els altres vint-i-un nens dels que la noia parlava abans — em vaig dir a mi mateix.

Alguns estaven mirant la televisió, alguns altres estaven parlant entre ells i els altres estaven jugant. De sobte, les meves orelles van sentir un soroll de cops a la porta. Vaig imaginar que la noia va fer-ho per cridar l’atenció de la gent.

—Hola a tothom. Permeteu-me presentar-vos al nostre nou company, Joan — va dir mentre la resta la mirava. Tots em van saludar amb un gran silenci. Va ser un moment una mica estrany, però a la vegada era normal, ja que tots solien reaccionar així al veure alguna persona desconeguda. Almenys, això és el que volia pensar en aquell moment per tranquil·litzar els meus nervis.

Número U em va deixar sol amb aquells nens. Vaig seure en una cadira quan les imatges dels meus pares preocupats a casa per la meva desaparició van aparèixer. Jo no volia que tota aquesta situació succeís, i a cada segon em posava més i més nerviós. Estava a punt de plorar quan una nena va acostar-se a mi i va començar a parlar molt ràpidament.

Jo estava tan perdut en els meus sentiments que no la vaig escoltar, però la meva mirada es va fixar en la seva aparença. Era una noia rossa amb ulls blaus i semblava simpàtica. Es notava en els seus ulls grans i lluents i el seu somriure càlid.

—Hola, estàs amb mi? — la noia intentava captar la meva atenció.

—Sí, sí... em dic Joan — vaig dir finalment, esborrant les cares dels meus pares i germana.

—Ja ho sé. La Numero U ho havia dit abans.

—És clar...

—Estàs bé? — va preguntar preocupada.

—Sí, només necessito temps per acostumar-me a aquest lloc.

Vam parlar molta estona. La nena es deia Laila. Li vaig explicar tota la meva història fins a la meva arribada. Després ella també va explicar la seva. Amb un somriure em va confessar el seu poder secret, com si fos la cosa més normal del món. Podia moure els objectes amb la seva ment. Al principi, quan va tenir aquest poder, era molt difícil per a ella fer un bon ús d’ell. Un dia va provocar un gran escàndol quan la Número U va trobar-la i portar-la aquí. Vaig assentir encara que no em creia ni mitja paraula del seu discurs. Aquella situació era estranya, però allò era massa.

A la nit, tots vam seure a la taula per sopar i, en acabar, la Número U em va ensenyar la meva habitació. A la mitjanit, quan estava mig adormit, vaig escoltar unes passes. La meva curiositat va fer que em llevés i mirés per la porta. Vaig reconèixer la figura femenina de la Número U que voltava pels passadissos.

Vaig seguir-la per uns minuts, però la vaig perdre de vista per culpa de la foscor. Els dies següents es repetia el mateix patró on jo anava darrere d’ella per descobrir cap a on anava, però sempre desapareixia. Un dia en comptes d'anar a la habitació, quedí al lloc on sempre desapareixia. Després d’una estona, ella va arribar i jo em vaig amagar darrere d’una paret. La Número U, punxant-se un dels seus dits de la mà, va posar-la sobre una pantalla que estava enganxada a la paret i de sobte va obrir-se una porta. Estava impactat, no sabia què fer. Ella hi va entrar, però jo no la vaig poder seguir de cap manera.

Ja era el tercer dia que estava esperant al mateix lloc. Recordo seguir-la fins entrar en la sala secreta, però no podia anar més cap endins perquè hi havia un patró de seguretat tan complex que només es podia desbloquejar amb la seva sang. Però aquesta vegada tenia la seva sang que vaig recollir quan ella s’havia fet mal mentre tallava uns papers amb unes tisores.

A la nit, després de que la Número U hagués sortit d’allà, vaig anar-hi. Vaig obrir la porta amb la seva sang, hi vaig entrar i el següent que vaig veure va ser un grup d’homes que estaven vestits amb bates blanques. Estaven fent experiments sobre una noia. No podia veure qui era, però em semblava que l’havia vist en algun altre lloc. Les persones estaven parlant entre elles, vaig escoltar una mica:

—No podrà viure — va dir un dels homes — No podem fer-li això.

—Ja hem fallat una altra vegada — va dir un altre.

—Suposo que necessitem una persona més jove per facilitar les coses – va opinar una dona.

No entenia res i no sabia què fer, amagat allà, veient tot allò. Intentava esbrinar què dimonis estava passant. I la noia que estava estirada sobre una taula, estava inconscient. De sobte no sé com, però vaig caure i vaig cridar l’atenció de tots per salvar-me, vaig córrer cap a la sortida de la sala, per on havia entrat en primer lloc. Per ocultar-me, vaig anar a l'habitació més propera i, per la meva sorpresa, era l’habitació de la Número U.

Volia sortir de la seva habitació però no podia, així que vaig girar per trobar un lloc per amagar-me. Després d’uns minuts, quan ja havia recuperat l’alè, vaig veure que la seva habitació estava plena d'imatges de tots els nens que havia vist a la sala comuna. També hi havia alguns fitxers al llit, els vaig agafar per llegir-los. Em va sorprendre tot allò que estava escrit. Es tractava dels experiments que feien sobre els  nens de catorze i quinze anys.

Llavors, de sobte vaig sentir passes que venien cap a mi, així que vaig entrar en un armari. Era ella amb un home, recordo que l'home era un dels científics. Estaven parlant de l'experiment que va sortir malament a la sala secreta.

—Estic segur que hi havia algú al laboratori — va dir l'home.

—No és possible. Com pot haver-hi algú si soc l'única que pot obrir la porta — va dir mentre caminava.

—Però jo i els meus companys vam escoltar com queia alguna cosa — va intentar convèncer-la de nou.

—Està bé, si esteu segurs d'això, comprovarem les càmeres del laboratori i descobrirem si algú hi era o no —va dir la Número U tranquil·lament.

Després d'escoltar sobre les càmeres, em vaig espantar. Sabia que hauria de fer alguna cosa per evitar que miressin el metratge. Al mateix temps quan van sortir de l'habitació, vaig sortir de l’armari i vaig anar darrere d'ells. Només hi havia una cosa al meu cap: havia d’aturar-los de totes les maneres possibles. Quan vaig veure que ja estaven a punt d’entrar cap a dins de la sala audiovisual; vaig intentar cridar o fer cap soroll per despistar-los, però les paraules es van quedar a la meva gola sense possibilitat de sortir. La Marina va tornar a la meva ment i les seves paraules. Potser tot era un somni estrany fet i modificat per la seva imaginació d’adolescent. Tot allò no tenia per què ser real si jo no ho volia d’aquella manera. I jo tenia el control absolut de la situació. Jo ho controlava tot...

La foscor provocada pels meus ulls tancats es va aclarir fins a tornar-se en blanc tot just obrir els ulls. Vaig pensar que allò podria ser la línia on els somnis i la realitat s’ajuntaven formant tot aquell buit.

El silenci es va trencar per una veu dolça que murmurava paraules intel·ligibles i el soroll de les onades del mar es van fer presents. L’aigua va començar a sortir de la terra i l’escuma va formar constel·lacions que es van transportar sobre el meu cap, transformant el blanc en un cel fosc i il·luminat pels estels.

Les petites llums em van explicar com tot allò era real, mentre que d’altres ho negaven, enfadades.

Vaig tancar els ulls i vaig reflexionar. Em vaig preguntar què significava tot allò i què havia sigut real des que havia marxat de casa; o millor encara, des que va néixer. El riure de la meva germana va ressonar per tot l’espai i el de la meva mare, i el del meu pare... Allò també era real? Tenia la sensació d’haver creat tots aquells sons i tota la seva vida. Havia calculat cada moment i detall perquè fos com jo volia. Si això era la veritat –no, la meva veritat–, per què era tan miserable?

Les onades van cantar la resposta, aquella que ja sabia des de feia molt de temps: perquè les teves passes s’haurien de repetir per tornar al mateix lloc d’abans. Per ser més exacte, aquí. A la seva realitat. No tenia cap sentit i per aquesta mateixa raó tot encaixava a la perfecció. La Marina tenia raó i havia sortit de la seva pròpia realitat per explicar-m’ho.

Vaig somriure i tancar els ulls, encara amb els sorolls dels estels barallant-se, les onades i el riure de la seva germana. En aquell moment em vaig preguntar si la Laila es trobava en la mateixa situació que jo: amb els ulls tancats i trobant el sentit a les paraules de la Marina.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]