Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
ericalexmarc
IES Ribera Baixa. El Prat De Llobregat
Inici: Marina
Jo no volia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 L'última voluntat
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Tot comença així: jo vivia a Los Angeles amb el meu millor amic, en un pis increïble enmig de la ciutat, tot un somni per a dos joves de vint-i-sis anys. Treballant de dia en un petit supermercat del centre i muntant festa cada nit a les discoteques. Era un bon somni fins que un dia vaig rebre una carta que llegia que havia de tornar a Espanya per veure el testament de ma mare.

Vaig agafar el primer vol que vaig poder, encara que me’n vaig anar de casa molt aviat, als vint-i-u concretament, sempre m’he preocupat molt per la meva mare, diagnosticada de càncer feia ja uns anys. La meva germana, major que jo, la cuidava, ja que el meu pare va desaparèixer quan érem petits perquè es van divorciar i ell, d’una manera o una altra va acabar a la presó. Sempre he pensat que s’ho mereixia, però ja no té importància. Aleshores vaig decidir viure el meu somni als Estats Units. Una mica egoista, però l’única oportunitat que vaig tenir, i la vaig aprofitar.

Un cop amb la meva germana a Barcelona, vam acudir a l’enterrament i més tard al notari on vam llegir el testament: a l’Alba li va deixar totes les seves joies que guardava tan gelosament i a mi una carta de merda gairebé trencada. Ella, com no acostumava a portar joieria, les va vendre totes i va aconseguir suficients diners per donar la volta al món. Em va oferir acompanyar-la, però jo ja tenia una vida als Estats Units i no m’encantava allò de viatjar, així que vaig llegir el meu paper brut i de seguida vaig repensar la meva decisió: vaig demanar-li que em deixés a Roma, ja que era una ciutat molt antiga i bonica, i ella, en canvi s’aniria a l’Orient, per aprendre més sobre la cultura japonesa de què estava enamorada, quan ens separéssim. A la carta només hi havia una adreça: “Via de' Baullari, 5, 00186, Roma RM, Itàlia”.

L’Alba i jo vam passejar pels carrers romans durant un parell de dies observant tot el seu entorn meravellós. Tot allò era preciós i ens va ajudar molt a aïllar-nos, per un temps, dels fets previs i a recuperar el temps perdut quan me’n vaig anar. Vaig gaudir molt d’aquell moment, però quan vam haver de separar-nos, jo ja tenia un objectiu fixe.

El primer que vaig fer quan ens vam allunyar va ser visitar el forn de pa “Il Fornaio”, no massa lluny del Panteó de Roma, just on deia el missatge. Semblava un lloc molt acollidor on un home, fornit però vell, d’uns seixanta anys d’edat, dirigia el local. Vaig preguntar-li, en un dubtós italià, si coneixia la procedència d’aquella carta que havia rebut, i em va fer fora del seu establiment fins que acabés el seu torn. Quan va sortir, en un català perfecte, em va dir el que el seu nom era Valentino Romano, almenys era el que sortia al seu DNI, però jo em podia dirigir a ell amb un altre nom: Cesc, el meu pare. Vaig estar a un mil·límetre de fotre-li una hòstia per haver desaparegut durant tota la meva infància, però ho vaig reconsiderar quan vaig recordar per quin motiu era allà. La meva mare havia mort de càncer i ell era allà tan tranquil fent de pastisser amb una identitat falsa. Jo volia respostes. No podia ser possible que l’última voluntat de ma mare fos trobar aquest cabró amb un davantal embrutat de farina.

L’home, amb cara de gos abandonat, va tractar de relaxar-me dient-me que m’ho explicaria tot però ara era moment de descansar, ja que havíem d’agafar un vol l’endemà.

Vam passar la nit al seu apartament, just al costat del forn de pa. Era un pis petit, però suficient per a dues persones amb necessitats bàsiques. Vaig anar al llit de seguida, de mala gana, és clar. No parava de rumiar quina relació podia tenir tot allò que havia succeït en tan poc temps. No podia pensar clarament. Havia de de dormir.
Capítol 2 Adéu
Em vaig llevar d’hora, sobre les sis de la matinada. Estava molt nerviós i només volia pensar que tot havia sigut un malson, però quan vaig veure els carrers estrets i plens de gent, que era normal allà, vaig recordar on era de seguida.

Just un instant després va entrar l’última persona que volia veure aquell dia.

- Vols parlar una mica abans d’anar-nos-en?, va dir tristament.

Vaig moure el cap dèbilment amunt i avall.

- Sento que la Maite sigui morta… i encara més haver-vos abandonat, però això era molt més important del que jo em pensava en un principi…

Ho deia seriosament, no havia maldat en el que deia. La meva opinió sobre ell havia de canviar. Ho sentia de veritat i suposo que tot el que va fer va ser per un bon motiu, però ja era massa tard per penedir-se’n. Era millor perdonar que continuar així.

-Jo també sento haver-me comportat així. Només vull respostes a tot aquest embolic.

- Ja t’ho explicaré tot més detingudament quan pugui. Ara ens espera un avió.

Quan vam arribar a l’aeroport, mon pare em va donar el meu bitllet; per què coi havíem de viatjar ara cap a Andorra? Almenys era un lloc bonic a prop de la natura.

Un cop a l’avió vam seure als nostres seients, però em va resultar estrany com el meu pare es cobria la cara amb la gorra cada cop que passava un hoste pel seu costat. A l’altra banda, a la finestra, hi era un jove de la meva edat aproximadament. El noi semblava molt graciós i tenia una veu molt aguda que em feia molta gracia, a més d’un riure molt contagiós que em feia somriure contínuament.

Només em va dir el seu cognom: Amposta. Era molt amable i sembla molt esportista i, de fet, va dir que es dirigia cap a Barcelona per competir en un campionat de natació, però deia que no sabia si podria guanyar al seu amic Adrià.

Quan vam aterrar a Barcelona per fer transbordament, l’Amposta va veure que el seu campionat s’havia cancel·lat i tampoc tenia on quedar-se ja que suposadament un familiar seu li faria un lloc a casa, però ara ja no era possible, així que li vaig oferir venir amb nosaltres. Mon pare semblava una mica mosca però va acceptar a contracor. Va comprar un bitllet a Andorra i es va enlairar de seguida amb nosaltres.

En arribar allà, semblava que tothom ens observés com si haguéssim comès algun delicte. El primer que vam fer va ser llogar un cotxe i una habitació a l’hotel més barat que vam trobar. El segon, utilitzar el cotxe per anar als Pirineus aprofitant que l’Amposta dormia a l’habitació. Mon pare li va deixar un sobre amb diners i em va dir que potser no el tornaríem a veure. M’havia d’acomiadar d’ell, però no vaig saber com, així que li vaig deixar un paper on deia adéu.

Vam parar davant d’una mena de búnquer, mig amagat entre els arbustos. Quan el vaig veure vaig assabentar-me que era un laboratori i per fi m’ho va explicar tot.

- Ta mare no hauria mort de no ser pel govern..., quasi no era capaç de parlar. - Vaig investigar la cura per al càncer durant molt de temps i quan era a prop d’aconseguir-la, el govern em va fer fora del seu laboratori i vaig haver d’investigar aquí.

- Això no explica què feies a presó.

- Un cop vaig aconseguir desenvolupar el medicament, l’FBI em va arrestar i quan vaig ser fora de presó em van seguir vigilant. Per això tenia una altra identitat a Itàlia i pel mateix motiu encara ens vigilen. Era molt perillós que el teu amic vingués amb nosaltres. Ho sento molt.

- I què fem aquí doncs?

- Vaig amagar el document real de la fórmula aquí – es va ficar sota una taula mig trencada i va sortir amb un paperet ple de pols que em va entregar – Hem de fer arribar això al president i hem de fer-li anunciar la cura en directe a televisió – Au, que encara ens agafaran.

Tan aviat com vam sortir, érem envoltats de cotxes negres. Mon pare i jo vam sortir corrents d’allà. Ens vam ficar al bosc i ens vam separar per trobar el nostre vehicle.

Quan el vaig trobar, el meu pare va cridar que l’alliberessin a uns quatre-cents metres de mi. Un segon després vaig escoltar un tret de pistola. No vaig tornar a veure mon pare. Vaig conduir a tota velocitat mentre plorava sense parar.
Capítol 3 El principi de la fi
Odio conduir. Ho odio des d’aquella vegada, però havia de córrer. Em perseguia el temps i la meitat d’agents de l’FBI. Si no arribava a un lloc segur, moriria. No, havia de fer allò públic perquè mereixés la pena.

Sentia que s’apropaven, segons després el cotxe va començar a fer voltes: m’havien rebentat les rodes. Vaig sortir el més ràpid possible d’allà i em vaig ficar al bosc. El poble més proper havia d’estar a uns quilòmetres. Corria mentre escoltava sirenes i motos. Els seria molt difícil trobar-me entre tanta vegetació, així que vaig seguir corrent a tota velocitat.

El bosc era un lloc perillós i jo ho sabia. Quan era petit, teníem un bosc a prop de casa i la meva germana i jo sempre anàvem a jugar allà. Jugàvem al fet i amagar, a fer de caçadors amb arcs de cartró… Ma mare s’enfadava quan tornàvem d’allà. Deia que no era lloc per fer ximpleses. Això no ens importava massa fins que un dia la meva germana es va amagar i jo no la trobava. Vaig trigar molta estona i en trobar-la vaig veure-la inconscient al sòl. La vaig portar a casa i la mare ens va fer molta bronca. Quan es va despertar va dir que havia vist un os gegant i es va desmaiar de la por. No m’agradaven els boscos des d’allò.

El soroll em va treure del meu pensament. Escoltava gent, cotxes... havia arribat al meu destí. Necessitava alguna manera de comunicar-me amb tot el món ràpidament. Aleshores vaig recordar la millor manera de fer qualsevol cosa pública en segons: Internet.

Als pobles no acostuma a haver-hi connexió o almenys no molt bona. Vaig tractar de trobar algun hotel o espai públic urgentment, però no n’hi havia cap. El pla B era trobar un vehicle i fer autoestop, però no semblava una bona idea. L’única solució que se’m va ocórrer va ser robar-lo. No volia, però estava molt nerviós i no era capaç de pensar dues vegades. I així ho vaig fer. Em vaig apropar a la primera benzinera que vaig veure i vaig observar un home sol en cotxe que sortia per pagar. Aleshores vaig entrar al vehicle ràpidament i vaig arrencar. Andorra la Vella era la pròxima parada.

Quan vaig arribar vaig entrar en una biblioteca amb Wi-Fi públic. Vaig encendre el mòbil i vaig començar a gravar. Vaig contar-ho tot i com m’havia perjudicat a mi i a tothom amb càncer al món. Minuts després va arribar l’FBI i em van arrestar. M’havien trobat per culpa del vídeo, però no me’n vaig penedir.

Em van fer pujar a una d’aquestes furgonetes negres de les pel·lícules i em van tapar els ulls. No veia res, però escoltava la ràdio de la policia. El vídeo s’havia fet viral i tothom ho repujava. Tothom sabia que el govern era el malvat de la història i la gent volia rebel·lar-se.

Unes hores més tard era a Madrid. Em volien empresonar, però primer m’havien de portar a judici, encara que segur que estaria arreglat. Mentre arribava allà, veia com a totes les televisions de tots els edificis sortien manifestacions a les telenotícies. El moviment de la gent era impressionant. Els carrers estaven plens. No era com altres vagues on la gent es quedava a casa i altres quants feien soroll a plaça Espanya, no. Allò era tot el país reunit en un sol lloc deixant-se les veus perquè els escoltessin i acabessin amb aquesta injustícia. Si m’havia de sacrificar per alliberar al món, per descomptat que ho faria. En aquell moment no m’hauria importat llençar-me al Mont del Destí del “Senyor dels Anells” o a la Muntanya de la Mort del “Legend of Zelda”, si així provocava una revolució mundial pels drets ciutadans i la corrupció dels qui governen. Era un heroi.

En arribar al jutjat, em van fer seure en una sala buida amb un sol jutge. L’home semblava molest amb la justícia. Semblava molest amb el seu treball i amb tot perquè havia lluitat per arribar allà, i que ara li diguessin que la justícia que defensava era mentida el va fer enfadar i quan, suposadament, havia de dictar sentència i enviar-me directament a presó, em va deixar parlar.

Vaig quedar-me mirant-lo bocabadat, però havia de contar tot el que havia passat.

- Tot comença així…

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]