Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
nuriaherrerollonch
Col·legi La Presentació. Arenys De Mar
Inici: Un any i mig
Trencar les cadenes
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 LES CLAUS
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena, felicitat artificial i alegries de cortesia. I tot això segur que ho veu lluny. No li passarà mai, oi? Vivim amb una immensa bombolla de felicitat que ens repèl de tot sentiment i pensament negatiu, tòxic i malsonant. Si més no som ignorants. I passa, però no ho veu. Ni ho veus. Ni ho veig, i el pitjor: Ni ho vaig veure, fins que vaig trencar les cadenes.

Les set del matí. Com cada dia vaig llevar-me per anar a l’oficina fent el mínim soroll possible per no despertar en Joan. S’enfada molt quan el desperto sense voler. En Joan, el meu marit, no pot treballar. Té una gran fractura a la cama per culpa del ximple d’en Toni, el seu company d’obra. Encara li quedava ben bé un mes per poder tornar a treballar. La veritat és que no m’agradava gens que estigui així. Estava més de mal humor del normal. En Joan era un home bastant esquerp. No li agradava que em posi segons quina roba o surti molt amb les amigues. La Júlia, la meva millor amiga, em diu que no té dret a dir-me això. Però jo era l’única família que li quedava, el seu pare havia mort feia poc més d’un any i es trobava molt sol.

Vaig agafar les claus i me les vaig posar a la butxaca de l’abric. El novembre havia arribat i a Barcelona es respirava un molt aire gèlid. El metro estava com un ou. Cada parada hi pujava més gent que el propi vagó podia portar. A l’alçada d’Arc de Triomf, va començar a buidar-se. Llàstima que la propera parada fos la meva. Just quan vaig sortir de la gran cova de rates i foscor, vaig descobrir un preciós dia sota la llum d’un sol radiant. La gent es movia pel meu costat amb la pressa que viu la ciutat de Barcelona. Jo també anava amb pressa, aquell matí m’havia entretingut més del normal. D’una revolada vaig anar fent via fins a l’oficina. De cop i volta vaig sentir una veueta just darrere meu, que cridava. Senyora! Disculpi! Vaig girar-me com si la cosa no anés amb mi.

-Bon dia! Li ha caigut això just a la sortida del metro. Tingui.

Vaig parar la mà i l’home va deixar anar unes claus. Bé, les meves claus.

-Òndia! Moltíssimes gràcies! Vaig dir-li sense pensar-ho dues vegades.

-No hi ha perquè donar-les. Que tingui un bon dia Senyoreta!

-Igualment!

Aquell home em va resultava molt familiar. Era un home d’estatura mitjana. Vaja pel meu gust estava bé, no era molt alt, però tampoc tocava el terra amb el nas. Tenia uns ulls blaus encisadors i els cabells nevats i plens de saviesa. No deuria passar dels 40 anys, i si passava, en passava poquets. Vestia amb una camisa a quadres grana i uns texans color gris fosc. Era com si l’hagués vist una altra vegada, però no vaig aconseguir recordar on.

Mentre pensava en el que acabava de passar, vaig arribar a l’oficina. Odiava l’oficina. Era trista, lúgubre i fúnebre. No hi havia mai ni un bri d’alegria. Excepte la Laura. La Laura, la meva companya desprenia una incansable felicitat tots el dies. Fins i tot quan el sol quedava rere les muntanyes i una ombra envoltava la ciutat de núvols, la Laura era feliç. És un sol.

-Bon dia, Mireia! Va dir-me només entrar. Ui, Què et trobes bé?

-Bon dia Laura. Doncs mira, no gaire. He dormit molt poc. Vaig respondre.

-En Joan, oi? Bé, no hi pots fer res... Ell està força perjudicat. Cuida’l i cuida’t molt!

-Ho intentaré. Gràcies Laura. Vaig dir-li mentre esbossava un petit somriure mig de cortesia. Escolta, tens els papers d’aquell home que va venir ahir?

-Sí! I tant! Ara t’ho passo. Va dir-me

-D’acord.

Vaig seure per fi en la meva cadira. Vaig posar-me a treballar però no podia deixar de pensar en aquell home que m’havia tornat les claus. És un àngel? Em vaig preguntar. Una vegada, recordo que la Júlia va explicar-me que n’havia vist un. Un dia d’estiu. Sí ho recordo:

Ella, que estava a càrrec del seu nebot aquell dia, va decidir portar-lo a la platja. Per arribar a la petita cala de la costa brava, hi havia un petit pas subterrani. La Júlia va dir-li que si volia, anés per la petita drecera. El nen hi va córrer però, aquell dia li va entrar por. Ho deuria veure molt fosc creiem. El nen va recular fins el pas de vianants per on la Júlia havia travessat amb la mala sort que estava en vermell. La Júlia, només sentir el petit cridant el seu nom va girar-se, i va veure una silueta d’un home que va acompanyar el nen fins a la vorera, deixant-lo així en els braços de la seva tieta. Ella va abraçar-lo amb força i quan va girar-se per donar-li les gràcies. l’home havia desaparegut deixant així la Júlia en un to totalment desconcertant.

Però jo he pogut intercanviar unes paraules amb ell, llavors, era de debò?

L’idea que fos un ésser diví qui m’havia tornat les claus de casa va estar rondant-me pel cap el que quedava de setmana. Havia passat quasi la segona quan de cop va semblar-me tornar a sentir la seva càlida veu. La mateixa veu amb què va cridar-me aquell dia que havia perdut les claus.

-I ara miri la carta però no me la ensenyi. Ja està? Perfecte. Quedis amb el nombre i el pal eh. Bé ara li demanaré que la posi aquí al mig (talla la baralla en dos i fa que l’home al qual li estava fent el truc, posi la carta dins). D’acord. Però el que no sap ningú és que aquesta carta que vostè ha agafat és una carta que li agrada molt viatjar (fa petar els dits) i miri, ja és aquí dalt. De cop gira la carta de sobre el bloc i era la carta que l’home havia agafat. Però crec que ho puc arreglar. De cop torna a deixar la carta dins la baralla i torna a fer petar els dits. I de la butxaca del darrere de l’home, treu la carta en qüestió.

Vaig quedar meravellada. Quan va passar el barret vaig acostar-me per creuar-me unes paraules amb ell, perquè ben mirat va tornar-me les claus de casa.

-Hola! Sóc aquella «Senyoreta» a qui li vas tornar les claus! Vaig dir deixant anar uns cèntims dins el barret.

-Molt bones, Senyoreta! Com es troba avui? Millor amb el seu marit?

Aquella pregunta va fer que se’m fes un nus a l’estómac.

-Com diu?

-Sí, li vaig veure en els ulls l’altre dia, quan li van caure les claus. Mirant el ulls és molt fàcil saber què passa pels caps de la gent.

Aquella pregunta va congelar el temps uns instants. El mateix temps què vaig dubtar la meva resposta. Titubejant vaig aconseguir pronunciar unes paraules.

- Em... Puc saber el teu nom?

- Àngel. Em dic Àngel. Si necessita res més podrà trobar-me sempre que vulgui just al 3r 1a del carrer tallers número 28. Tinc pressa. Si no li sap greu l’he de deixar. Ens veiem, Senyoreta.- Va dir mentre em deixava sola. Amb els meus pensaments.

No vaig poder acomiadar-me d’ell. Aquelles paraules.. No sabia què acabava de passar. Què tenia a veure en Joan amb l’Àngel?

Vaig tornar a casa per dinar. En Joan seguia al llit. Vaig començar a preparar el dinar en silenci per quan acabés cridar-lo i dinar junts. Feia temps que no menjàvem junts. Vaig acabar de parar taula i vaig decidir anar a llevar en Joan.

- Carinyo, bon dia! Dinem? És tard ja. Vaig dir amb un fil de veu.

- Per què em despertes? Quantes vegades t’he dit què no ho facis. I.. Carinyo? No em diguis així mai més. Va respondre amb a veu més ronca que mai.

- Jo pensava que...

- Calla. No m’expliquis histories que ja en tinc prou amb les meves.

Vaig sortir espitada de la habitació. Per què m’havia parlat així? No ho entenia. Vaig pensar en l’Àngel. Ell m’havia dit que si estava millor amb ell.. Però què hi tenia a veure? Com sabia què passaria això?

Vaig posar-me la jaqueta i vaig sortir de casa molt ofuscada. El meu primer pensament va ser trucar la Júlia. Però vaig pensar en l’Àngel: Potser si sabia el que passava amb en Joan, sabria ajudar-me, no?

Entre cabòries vaig posar-me rumb al carrer tallers. La ciutat semblava més quieta i dolça a les tres de la tarda. No hi havia quasi cotxes i la escassa gent que deambulava per aquests carrers, caminava sense esma. Feia por. No sé per què va recordar-me el mecanoscrit del segon origen.

Per fi vaig arribar a la porta 28 del carrer tallers. Vaig repensar-m’ho abans de trucar. I si no volia parlar amb mi? I si no hi és? Potser està ocupat.. Vaig parar de fabular i vaig decidir-me per trucar. I ho vaig fer. De cop, la porta va obrir-se. Vaig començar a pujar per una llarga escala amb graons grans i amples. Semblaven molt antics. Les portes de l’escalinata era més aviat estreta, si ho comparaves amb les escales. Primer pis. Tenia la sensació que aquelles escales no acabarien mai. Cada graó que pujava, sentia que m’havia equivocat en pensar que l’Àngel podria ajudar-me. Ajudar-me? Quina bestiesa. Si no ens coneixíem de res. Bé, de que ell em tornés les claus de casa... Però hi havia quelcom dins meu que em deia que no deixés de pujar escales. Sentia que tenia una petita part de mi que em deia que era el millor que podria fer. Feia pessigolles a l’estómac pensar que estava anant a casa l’Àngel.

Vaig arribar al tercer pis i la porta era entreoberta, esperant-me a mi.

-Hola? Vaig dir empenyent una mica la porta per poder entrar.

-Hola! Va dir algú des del fons del petit pis. Era un pis gran i molt lluminós. Va cridar-me l’atenció ja que pujant per les escales va semblar-me que era un lloc molt fosc i tètric. Les parents eren totes blanques. A l’entrada hi havia un petit rebedor amb una petita tauleta. Hi havia un piló de cartes. Cartes a signatures, cartes doblegades, cartes amb el revers blau, groc, lila i rosa, cartes de pòquer i de baralla espanyola.. bé, cartes. A la dreta hi havia una cuina molt humil. Els fogonets sobre el forn, un microones, un armari enganxat a la nevera, uns calaixos immaculats, un rentaplats i uns armaris per a guardar gots, plats i tasses.

A l’esquerra hi havia un menjadoret. Hi havia una taula amb un gerro on tenia unes roses maquíssimes. Roses? A l’hivern? Com és que tenia roses? A la dreta de la taula hi havia un sofà encarat a un petit televisor que devia funcionar poc. Just a la dreta de la tele, hi havia una porta tancada. Allò va encuriosir-me. A sobre no hi havia ni rastre de l’Àngel. Seria dins la habitació? El meu primer impuls va ser avortar la missió, però després vaig pensar que no tenia res millor a fer. Vaig donar un parell de tímids cops a la porta. Res. Silenci. Vaig decidir tornar-ho a provar amb una mica més d’energia. Vaig sentir com s’obria una porta de dins de l’habitació segellada. De cop i volta, la porta on havia picat va obrir-se:

-Ja trigava, Senyoreta. L’estava esperant.

No sé com podia fer que les seves paraules poguessin arribar a cohibir-me d’aquella manera.

- Ja sabies que vindria? Però..

- Opino que hauria d’aprendre a observar millor el seu entorn. Ara, passi vostè. Ja sap que a partir d’ara casa meva és casa vostra.

Vaig fer un pas endavant a la habitació. L’Àngel va avançar amb mi, al meu costat. No sé per què vaig sentir que no estava sola. Tot i que mai ho estic. Però estar al costat de l’Àngel, em donava confiança. Mai havia sentit això, ni amb en Joan m’havia passat mai. Ell no feia que em sentis bé amb mi mateixa. Sempre deia tot el que era dolent de la meva persona. Era pessimista tots els dies de la seva vida. Mai hi havia un rajolí d’alegria al seu costat. Les flors es pansien només de veure’l passar. Feia molt que no reia. En Joan havia tingut el riure més maco que havia conegut, però des que vam casar-nos que és impossible que rigui. Casar-nos. Fa uns mesos que maleeixo aquell dia: el dia del meu casament. Des de llavors que estic encadenada a ell. Al seu mal humor. A la seva arrogància. A la seva superficialitat. La seva ignorància. A aquell ésser en què s’havia convertit.

La habitació era enorme. Era d’un color verd fosc. Tenia un punt de misteri. Hi havia una làmpada de peu al final de l’habitació que la il·luminava sencera amb una llum groguenca. Les parets eren plenes de retalls de diari emmarcats. Amb la escassa llum que hi havia no vaig aconseguir llegir cap dels titulars. Vaig comptar que n’hi hauria uns 20, un amunt un avall. Vam arribar fins el fons de la habitació, d’on provenia la llum. Vaig descobrir una taula de despatx. Era d’un color marró fosc amb un acabat brillant. Hi havia uns bolígrafs escampats sobre la taula. Hi havia una cadira d’oficina amb rodes i davant del escriptori un parell de cadires plegables.

L’Àngel va seure a la seva butaca:

-Prengui lloc, senyoreta. Va dir-me.

Vaig seure en una de les cadires plegables.

- Ara, digues: Què ha fet que vinguessis fins aquí?

Vaig vacil·lar durant uns segons, i vaig aconseguir verbalitzar alguna cosa:

- Bé, jo... Recordes abans.. Quan m’has dit què com estava amb el meu marit? Doncs he arribat a casa i bé, ens hem discutit. Vull dir, m’ha cridat.

- Sí, entenc. Però: Què vols que hi faci jo? L’única que pot canviar això és vostè.

Les seves paraules van quedar gravades a foc i van ressonar dins el meu cap durant molta estona.

- No, només volia saber com sabies que jo i en Joan.. Bé el meu marit, estàvem en una situació un pèl delicada.

- Un bon mag mai revela els seus trucs.

- Fa molt que fas màgia?

-Sí, des que tenia uns 13 anys... M’agradava fer-li trucs a la meva família als dinars de nadal. Va riure. Va ser un riure tímid.

- Li deu agradar molt, no?

- M’agrada tant que vaig perdre-ho tot per la màgia. Però això és una altra història.

- No tinc pressa.

- Vingui un altre dia. Avui no puc atendre-la molt més, Senyoreta. Per cert, m’agradaria saber el seu nom.

- Mireia, em dic Mireia.

- Preciós. Quasi tant com vostè. Si no li fa res l’acompanyaré fins a la porta.

Ens vam aixecar i vam dirigir-nos a la porta. Jo no volia marxar. Estar amb l’Àngel m’aportava una pau immensa, és impossible explicar el què sentia. Quan vam passar pel menjador, vaig tornar a veure les roses. Vaig parar. L’Àngel va mirar-me. Els dos vam quedar-nos em embadocs mirant les flors. De cop i volta, ell en va treure una del ram. Era la rosa més vermella que mai havia vist. L’Àngel me la va atansar:

- T’agrada?

- Sí, molt.

Va sacsejar-la suaument. Cada vegada la vermellor de la rosa es va anar fonent fins al punt que va convertir-se en una rosa totalment blanca.

- Però, si... era vermella!

- Tu ho has dit, era. Però crec que ho puc millorar.

Va fer petar els dits i de cop les roses de dins el gerro van tenyir-se de blanc, com la que tenia entre els dits l’Àngel.

- No et crec.

- No em creguis a mi, creu en la màgia.

I va donar-me la rosa blanca que tenia a la mà. Vam anar fins a la porta.

- Gràcies.

- No me les donis encara.

- Quan vols que ens tornem a veure?

- Això no fa falta pactar-ho.

Vaig sortir de casa l’Àngel plena de misteri. Ell era una persona que m’atreia molt. Feia que em sentís bé amb mi mateixa.

Vaig perdre’m per els carrers de Barcelona. No volia tornar a casa, perquè hi havia en Joan. Em feia mandra haver d’aguantar el seu mal rotllo.

Vaig decidir trucar la Júlia per anar a dinar juntes. Feia temps que no ens veiem i em venia de gust estar amb ella una estona.

- Júlia, que has dinat?

- Hola Mireia! Que va estava acabant una cosa de la feina. On vols quedar?

- Quedem a Plaça Catalunya en una estona.

- D’acord, fins ara!

Vaig penjar. De cop va saltar un missatge d’en Joan ‘On ets? Per què has marxat? T’estimo’. T’estimo... Això no m’ho deia mai. Per què just aquell dia? T’estimo... De veritat ho feia? Qui t’estima et busca i no té por a perdre’t. Ell em busca, però no d’aquella manera. Només em buscava per dir-me el que feia malament o el que li molestava de mi. No era gens compassiu. Però havia estat una persona molt especial. De fet, vaig casar-me amb ell per aquella llum que tenia. Però li va durar poc.

Vaig seure un banc de la Plaça. Allà veia tothom passar. Gent de tota mena: alta, prima, baixa, grassa, guapa, lletja.. Lletja. Qui sóc jo per determinar qui és guapo i qui és lleig? La bellesa és tan subjectiva... I està per tot arreu: en la gent, en l’art, en la cultura, en la música, al carrer, en el cel, en l’Àngel. Ell no era gaire guapo, la veritat, però tenia una cosa què m’atreia moltíssim. I no ho entenia perquè quasi no el coneixia. Però m’atreia.

Vaig quedar-me una bona estona esperant la Júlia, no li devia faltar gaire per arribar, vaja això pensava. La Júlia acostumava a arribar tard a tot arreu. Era un desastre.
Capítol 2 LA ROSA


Vaig quedar-me embadocada mirant els coloms de la plaça. Era entretingut mirar com caminàvem. Semblaven trets d’un videoclip d’en Michael Jackson amb el moviment del seu cap.

Mentre pensava en aquestes coses, no vaig assabentar-me que la Júlia havia arribat i estava asseguda just a la meva esquerra.

- Mireia? Va dir encuriosida.

-Ai! Júlia! No t’havia sentit arribar! Fa gaire que ets aquí?

- No pas, he arribat fa cosa de cinc minuts. Tot bé?

- Sí... Bé, anem a dinar.

- Sí! Que és tard i vol ploure.

Vam desfilar fins a un restaurant molt a la vora d’on ens havíem trobat. No era gaire gran, però feien uns plats deliciosos.

Mentre sèiem a la taula, la Júlia va fixar-se amb la meva mà.

- Mireia! Què tens a la mà?

Vaig mirar-me-la i vaig descobrir un piló de espines. Incrustades a la meva carn com si d’un clau es tractés.

- Guau! Doncs no ho he notat.. De fet no ho noto.

- Com que no ho notes?!

- Doncs que no em fa gens de mal.

- Però Mireia... Si estàs sagnant moltíssim!

- Ja, ho veig... Però no noto res.

- D’on han sortit aquestes punxes?

- Bé, l’Àngel.. Vull, ara t’ho anava a explicar.

Vaig mirar-me les mans ensangonades i vaig recordar-me de la rosa que m’havia donat l’Àngel. No la duia. Me l’havia deixat en algun lloc, però no recordava on. Vaig preguntar-li a la Júlia si l’havia vist i va dir-me que en el banc li havia semblat veure’n una. Sense pensar-ho dues vegades vaig fer una embranzida fins al banc on havia estat esperant la Júlia. Mentre m’acostava es veia més nítida una silueta asseguda en el banc, amb la meva rosa blanca a la mà. Era un home. El cor em bategava a un compàs molt accelerat. Mai no havia corregut tant. A mesura que era més a prop de la desitjada meta vaig descobrir el rostre d’en Toni, el company d’obra del meu marit. Se’m fa un nus a la gola en pensar que en Joan és el meu marit. En Toni sostenia la meva rosa, bé, la rosa de l’Àngel amb les dues mans i la mirava fascinat.

- Mireia! Quant temps! Va bordar. Mira que m’he trobat! És maca oi?

- Toni... Vaig dir mentre treia el fetge per la boca. Sí, molt maca.. Bé de fet és meva, me l’he oblidada abans..

- Aquí no posa que sigui teva... Seu. Va exigir-me

- Toni, m’encantaria seure però m’estan esperant. Vaig respondre amb un to tímid.

- Vols la rosa? Doncs seu. Va dir amb un to molt tallant.

Vaig assentir i vaig seure.

- Així que vols la rosa, oi? Qui te l’ha regalada?

- Bé.. Un amic... Que en tenia moltes... I m’agraden les roses...

- Sí, tu creus que m’empasso aquesta enganyifa?

 

- Bé.. és la veritat.

- Fa molt temps que et volia dir una cosa. Sempre he tingut enveja d’en Joan. Va acotar la mà a la meva cuixa.

- Em.. Toni..

- No, deixa’m parlar. Quan venies a veure en Joan en el descansos i us veia, tan macos, enamorats, tenia una cremor que em recorria tot el cos.

Vaig apartar-li la mà de la cuixa.

-Toni...

-Jo..

-Calla. Ara em toca a mi. Mireia, si sabessis tot el que he fet per tu no em faries això. Jo t'estimo. I de debò. Vaig lesionar expressament el teu marit perquè vinguessis a buscar-me. Però tens tan bon cor que no vas voler recriminar-me res. Però tu sempre t'has mostrat distant amb mi. Sembla que et provoqués fàstic. Però jo t'estimo.

Vaig quedar gelada durant uns segons. Em tremolaven els llavis. Si havia estat capaç de fer que en Joan quedés invàlid durant 4 mesos, no podia imaginar que podia arribar a fer-me. Vaig vacil·lar durant uns segons més.

- Quant t'he vist corrents cap a mi, he imaginat que la rosa era teva. I que no era de part del teu estimat marit. Se m'ha remogut l'estomac en pensar que definitivament mai series meva.

- Toni, estic casada. I ja t'he dit que era un regal d'un amic.- Un amic, eh. No em menteixis.

- Si-us-plau Toni, torna'm la rosa.

- Té. Només et preocupa la rosa, oi? T'és igual el que sigui de mi. Tens les mans tan brutes com l'ànima. Això no quedarà aquí.

Va deixar la flor sobre el banc i va dedicar-me una mirada plena de rancúnia.

Vaig quedar durant un minut en blanc. Si en aquell moment m'haguessin punxat, no m'hi haurien trobat sang. A part que la meitat de sang del meu cos era a les meves mans. Vaig agafar la rosa i vaig apropar-me a una font a prop del restaurant. En deixar la rosa a un costat, vaig fixar-me que no tenia cap punxa. Quan vaig treure la sang ja seca, en vaig treure una per una de les estelles. No em feia gens de mal. No notava res. Era una sensació molt estranya. Ho veia i sentia que hauria de fer molt mal, però no me’n feia en absolut.

Quan vaig acabar, vaig agafar la rosa per tornar al restaurant. La Júlia seguia allà, expectant asseguda en una taula.

- Però, Mireia: On has anat?

- A recuperar la rosa que m'ha regalat l'Àngel.

- Però espera... Qui és l'Àngel?

- Ara t'ho explico. Vaig dir-li esbossant un petit somrís de cansament i satisfacció.

En seure, la Júlia va dir-me que ja havia demanat per a ella. Jo vaig decidir uns plats ràpidament i vaig començar a relatar la història: Començant per les claus, passant pel disgust amb en Joan, continuant per casa l'Àngel i acabant pel que acabava de passar amb en Toni.

- És a dir, t’agrada l’Àngel.

- Què?!

- Sí, no has vist com parles sobre ell? És clar. Ni d’en Joan parlaves així.

- Bé, no ho havia pensat...

- Ara el que no pots fer és amagar-te. Parla amb en Joan. Tu no has fet res malament, Mireia.

- Sí, Júlia. M’he penjat d’algú que no és el meu marit.

- I si aquest marit no fa el que un marit de veritat ha de fer? Només intento treure ferro a l’assumpte, però no em deixes...

- Ja ho sé... Perdó, és que estic molt nerviosa.

- Posa’t tranquil·la.

- D’acord ho intentaré.

Van portar-nos el segon plat. Era molt bo. Va fer que pogués deixar de pensar durant una estona amb tot l’embolic on m’havia posat. I sé que jo en tenia la culpa. En Joan podria estar passant-li quelcom ara mateix i jo estic aquí dinant amb una amiga. I en Toni podria estar ideant un pla maligne contra mi. No podia creure’m el que havia passat al banc. Però mirava la rosa, i tot marxava de la meva ment. S’esfumava com si mai hagués existit. Com la foscor quan s'encén un llumí. O la tenebra quan arriba l’esperança. Com la soledat quan em trobo amb l’Àngel. És curiós que tingui aquest nom, li escau un piló.

En acabar de dinar, vaig acompanyar la Júlia a casa. Vivia molt a prop del restaurant. Quan vam arribar al seu portal, va tallar la nostra conversa sobre les nostres respectives feines.

- Mireia, t’he d’explicar una cosa.

- Ui, què m’has de dir?

- Bé... L’altra nit vaig sortir de festa amb una amiga de la feina...

- Sí?

- I vaig acabar vomitant al costat de Colom.

- Què dius?

- Sí el que et dic. Mai m’havia passat el beure tan seguit i tan fort.

- Però estaves bé.

- Sí... L’únic que crec que m’agrada una persona. Però no puc dir-li.

- Com que no pots dir-li?

- No, no puc.

- El pitjor que pots fer és callar el que sents. T’ho dic per experiència.

- No, no puc de veritat.

- Bé, i si no pots dir-li... Diga’m-ho a mi.

- És que... M’agrada ella.

- La teva companya?

- Sí, la Mònica.

- I el problema?

- Que és una noia... I jo també.

- I jo estic casada i m’he penjat d’un altre home. No has fet res malament, Júlia.

- I què dirà si li dic? Què pensarà?

- Això ja no ho sé. Ho hauràs de descobrir. Quan abans millor.

- Sí. Ara la raó la tens tu. Parlaré amb ella... Gràcies.

- Gràcies de què? No he fet res.

Vam abraçar-nos. Feia temps que no rebia una abraçada. M’agradaven. Eren tendres i reconfortants. Vam separar-nos i la Júlia va treure les claus de casa seva.

- Mireia, algun dia d’aquest sortirem de festa. T’anirà bé per desconnectar.

- D’acord! Ja parlarem.

- Mira d’arreglar això amb en Joan.

- I tu, això amb la Mònica.

Ens vam somriure mentre ens acomiadàvem i la Júlia va entrar a casa seva i jo vaig encaminar-me cap a l’oficina de nou. Semblava que el carrer s’havia eixamplat. Em sentia diminuta sota els enormes edificis de la immensa Barcelona. Altra vegada la gent caminava amb pressa. El torn de dinar havia acabat i la marea es dirigia a la seva pròpia destrucció. Mai no hauria pensat que no m’importaria anar a treballar. Anar a casa em feia por. No sabia què m’esperaria. Una vegada a l’oficina vaig veure la Laura. Però no semblava ella. Era com si un sentiment de tristor s’hagués apropiat del seu cos. Tenia la mirava fixa en un punt al no res. Parpellejava esmaperduda. Se’m va trencar el cor en veure una persona com ella així de malament. No vaig voler dir-li res. Valia més el silenci. La Laura mai parlava d’ella mateixa. Era força tancada. Però tot i així, era l’alegria en persona. Però semblava que s’havia quedat orfe d’alegria. Vaig deixar-la amb els seus pensaments. Cavil·lant. Vaig seure a la meva cadira i vaig posar-me a fer feina. Teclejava ràpidament i amb energia. No sé d’on havia tret tant empenta per fer la meva feina amb tant d’esperit. I va passar mitja hora. Els dits no es cansaven. Seguien igual d’àgils. Mitja hora més. Els meus ulls seguien desperts. Una altra, i quasi havia acabat la feina endarrerida i la de tota la setmana. I així fins que quedaven uns 20 minuts per plegar, no tenia feina d’enlloc. Era genial. Una brutalitat. Vaig sortir del meu despatx per anar a veure si la Laura necessitava un cop de mà. Semblava que no s’havia mogut de la posició en què me l’havia trobat a l’entrada del torn de tarda. Vaig decidir-me per fi preguntar-li si es trobava bé.

- Laura, què et trobes bé?

- Ai, hola. No t’havia vist ni sentit entrar. No em trobo força bé.

- Tinc un ibuprofè, en vols?

- No, merci. No em trobo malament en aquest sentit.

- Què et passa doncs?

- És igual, Mireia. No et vull preocupar.

- Em preocupes més si no m’ho expliques.

- Si no t’és molèstia... Durant el descans de dinar he anat al metge a recollir uns anàlisis que van fer-me fa unes setmanes. I bé, m’ha diagnosticat un càncer de fetge.

En aquell moment el món em va caure als peus. No m’ho podia creure. Vaig tenir un sentiment d’odi cap a tot. Em feia fàstic la vida en general. El cor se’m va congelar. Vaig agafar el color d’un paper en blanc. Com la meva ment. No sabia què pensar. Ni què dir. Ni on mirar. De cop la Laura va fer un gest de desesperació. Va desmuntar-se. No sé d’on vaig treure força per a agafar-la amb força. La vaig estrènyer contra el meu cos. Vaig notar com les llàgrimes li relliscaven fins a arribar al meu jersei. Jo també vaig trencar a plorar. Era un sentiment d’impotència que no em cabia dins el pit. Em costava respirar. A la Laura també. Ho notava. Ella s’agafava amb força als meus braços. De mica en mica aquella força va anar minvant i el plor era cada vegada més petit, fins que va arribar a ser somiqueig. La Laura va aixecar el cap i va dir-me.

No sempre surten les coses com s’esperen. Mai no has de deixar-te endur pels sentiments més foscos. Ni un pas enrere. Encara tinc esperances. La setmana que ve començo la químio i no s’ha estès quasi. Tinc sort que me l’han detectat aviat.

Laura, ets tan forta i valenta. Segur que te’n surts.

- No ho sóc pas tant...

- Aquesta tarda tens alguna cosa?

- No... Per què?

- Per si volies anar a prendre quelcom.

- D’acord, així em distrauré una mica.

- I tant! Ah, per cert... Necessites ajuda? He acabat la meva feina.

- Doncs mira sí: Pots dictar-me aquests números?

- És clar. T’ajudo.

Vaig seure a la cadira i vaig començar a dictar-li els números del full que m’havia atansat. Mentre dictava els nombres no deixava de pensar. No tenia un tema en concret. Pensava en la Laura i la seva salut. Pensava en la Júlia. Pensava en Joan. En Joan. Què faria quan arribés a casa? No tenia ganes de saber-ho. Seguia sense voler tornar a casa. Era curiós que no volgués tornar a casa meva. On tothom troba el seu moment de desconnexió jo trobava l’autèntic infern. De veritat mereixia allò? Potser sí... Amb tots aquests pensaments vaig recordar-me de l’Àngel. Era casa meva. La meva tranquil·litat. Volia tornar-lo a veure.

- Mireia? Anem? Va dir-me la Laura

- Sí, clar! Però espera que agafo diners de la calaixera. Vaig contestar-li ràpidament ja que estava navegant entre pensaments. De pas vaig agafar la rosa de l’Àngel, que havia deixar a la meva taula.

Vam sortir de l’oficina.

- On vols anar? I aquesta rosa? Va preguntar-me.

- Tant és. On vulguis. I la rosa.. És una llarga història. Vaig respondre amb un somriure.

- D’acord! Et portaré on em portava el meu pare quan era petita. És una cafeteria molt maca!

- Genial!

Vam recórrer els carrers de la Barcelona més freda dels últims anys. La Laura cada vegada anava recuperant la vida que la caracteritzava. Cada carreró, era una mica més d’alegria en ella. Això també va animar-me a mi. M’explicava coses sobre Queen, la banda rock liderada per Freddy Mercury. Explicava coses vertaderament al·lucinants sobre aquest grup. Es sabia totes les cançons. Hauria frisat per un concert d’ells.

- Laura, en saps un piló no?

- Bé, una mica. Deia mentre deixava anar una rialleta petita.

- I tant!

Vam arribar a la cafeteria de què m’havia parlat. Era un petit local al barri gòtic de Barcelona. Quasi tocava la Plaça Felip Neri. Vam entrar a la cafeteria. L’olor no se sentia fora de les petites portes de vidre, però a la que s’obrien una flaire a cafè regnava per tot arreu. Era un perfum suau, no molestava. Era molt agradable. Em recordava a l’escola. Quan a l’hora del pati tot es perfumava d’aquella olor gràcies als professors.

- Quina bona olor!

- Sí, aquí el cafè és boníssim! Va dir la Laura.

Era un lloc bastant menut. El terra, que era de marbre, era d’un color blanc trencat. Les taules, també de marbre, eren rodones subjectades per una pota de ferro que en tocar al terra es partia en tres. N’hi havia unes 10. La barra era de fusta envernissada. Hi havia els utensilis típics de bar i cafeteria.

- Seiem aquí. Va dir-me la Laura

- D’acord! Vaig dir mentre agafava la cadira.

De seguida va venir el cambrer, ja que només hi havia una parella i un avi en el bar. La Laura va demanar-se un tallat i jo un altre.

Vam estar parlant sobre un munt de coses: Sobre l’escola, la feina, Queen, esport i fins i tot de sabates. A la Laura no li agraden gens les sabates vermelles.

El cafè era molt bo. La Laura va dir que m’havia portat a aquell lloc just aquell dia perquè li recordava un piló al seu pare. Va explicar-me que ella havia mort també d’un càncer.

- Laura, tu no moriràs. Vaig dir-li convençuda.

- Tampoc anava a morir el meu pare i mira... Va dir amb un aire de desesperació.

- És diferent...

- No, és el mateix. Un càncer és una càncer, aquí i a la Xina. I segurament moriré, tinc els dies comptats. Va sentenciar.

- No diguis això.

Es va produir un silenci immens. Vam seguir parlant sobre la infantesa i les coses que recordàvem.

Van passar unes hores i el sol va marxar. Vam decidir anar tirant cap a casa abans no es fes més fosc. Vam deixar unes monedes a la barra i marxàrem.

La Laura va voler acompanyar-me fins a casa, però no la vaig deixar. Necessitava descansar i assimilar tot el que li faltava per venir. Vam dir-nos adéu i vaig anar fins a les Rambles. Allà vaig fer parar un taxi per a poder arribar a casa. Quan el taxi va parar-se vaig veure que un home d’uns 50 anys conduïa. Vaig pujar ja que era l’única opció. Vaig donar-li la meva adreça i el cotxe va arrancar. Va ser un trajecte silenciós. Ell no apartava la mirada de mi, així que podia mirava pel mirallet per poder veure’m. Jo li apartava la mirada, cohibida. Vaig penedir-me d’haver-li donat la meva adreça. Quan vam arribar vaig pagar-li, però quan vaig voler sortir va voler captar la meva atenció dient un ‘disculpa’ amb una veu molt greu i decidida.

- Per què no et quedes i parlem una estona?

- No, perdó. Tinc pressa.

- Seria un moment. O els que tu vulguis. Va dir fent un somriure molt pertorbador.

- He dit que no. Vaig reafirmar.

De cop el cotxe va tancar-se. La porta de darrere no s’obria. El conductor va fer un giravolt i va saltar contra mi. Va intentar tocar-me sencera però amb un cop de colze a la cara, vaig poder lliurar-me d’ell. Vaig esmunyir-me fins als seients de davant amb la rosa a la mà i vaig aconseguir obrir el cotxe. Vaig sortir il·lesa per molt poc. Ell no tenia gaire mal. Vaig anar-me’n corrents deixant-lo sol. Vaig pujar molt de pressa al pis. Sort que amb tot aquell revol no m’havia oblidat la rosa dins el cotxe. Vaig obrir la porta de casa i de cop vaig recordar-me que en Joan seguia vivint a casa i que m’havia d’enfrontar-m’hi.

- Hola? Vaig dir amb temor. Ningú va contestar. Vaig repetir la mateixa pregunta i de nou no vaig rebre cap resposta. Vaig decidir-me per revisar la habitació. Vaig obrir la porta lentament i vaig veure en Joan sobre el llit guardant un objecte estrany molt esfereït. Va abaixar-se la màniga dreta de la samarreta a una velocitat aclaparadora. Va aixecar-se i va dirigir-se cap a la porta on jo estava observant-lo d’amagatotis. Va obrir la porta molt enfadat.

- Joan, què estaves fent? Vaig dir-li molt nerviosa.

- I a tu què t’importa? Va tallar-me.

- T’estaves punxant?

- Mireia, calla. Va dir enfadat.

- Fas fàstic.

Vaig tancar-me al lavabo amb pany. Vaig plorar fins quedar-me dormida amb la rosa agafada amb força. No podia creure que no Joan es drogués. Va ser sentenciat, ja no era qui havia estat.
Capítol 3 LES CADENES
Aquella nit va costar-me agafar el son: Primer l'estranya declaració d'en Toni, la malaltia de la Laura, i el taxista i en Joan van fer que els meus ulls no donessin treva al plor. Però finalment vaig aconseguir dormir. Vaig passar a nit al terra del meu lavabo, sobre una tovallola i amb l'estufa encesa el peus.

Deurien ser les sis i poc quan vaig desvetllar-me. Sense fer soroll vaig sortir del lavabo i vaig entrar al dormitori, on en Joan dormia profundament. Fins i tot roncava amb ganes. Vaig obrir l armari que era als peus del llit i vaig agafar una petita maleta de mà que teníem per si marxàvem de cap de setmana, però com que feia temps que no anàvem enlloc perquè en Joan no es podia moure tenia un munt de pols. Vaig treure-la una mica amb els dits i vaig posar-hi tota la roba que vaig poder. Vaig treure l'equipatge com vaig poder fins al passadís i vaig ajustar la porta. Després vaig anar fins a la cuina. Allà vaig agafar dues bosses de plàstic grans i hi vaig posar uns tres parells de sabates. Vaig agafar les més còmodes i unes per si em venia de gust arreglar-me una mica més. A la segona bossa vaig posar-hi tot allò que no podia deixar-me com els meus discos, llibres i un petit ós de peluix que va regalar-me el meu pare quan era molt petita. Sempre el duia a tot arreu. Vaig arreplegar quatre rampoines més i les vaig posar dins la bossa. Vaig deixar-ho tot a la porta llesta per marxar i vaig preparar-me un mos per esmorzar. El cafè vaig fer-me'l molt carregat ja que segurament necessitaria energia per a poder superar el que m'esperava de dia. A la que vaig acabar d'esmorzar, em vaig dirigir a la porta per marxar. Però tenia la sensació que em deixava alguna cosa important. Vaig obrir la porta i just va venir-me al cap què era allò que em deixava: La rosa. Vaig anar corrents fins el lavabo i vaig agafar-la ràpidament. De cop, de l'habitació va sentir-se un soroll. En Joan. S'havia despertat. Vaig començar a córrer fins a la porta. El passadís va fer-se immens. La porta de l'habitació va obrir-se al segon que jo passava. En Joan va fer un crit de ràbia que m'estarà turmentant la resta dels meus dies. Vaig agafar tot el que tenia preparat i vaig tancar la porta d'una revolada. Vaig anar escales avall amb tot el que tenia més ràpid que una llebre. Quan finalment vaig ser al portal, vaig poder respirar en pau. Un sentiment de felicitat i por a la vegada va envair la meva consciència. No sabia què fer. Ni on anar. Vaig obrir la bossa i vaig veure que m’havia descuidat el collaret que va regalar-me la meva mare. Era molt important per a mi. L’havia de recuperar costés el que costés, però avui no era el dia.



Vaig començar a caminar fins al tren. Vaig decidir anar a l'oficina, no podia dedicar-me a anar voltant la ciutat amb la maleta i totes les meves pertinences. Era inviable.

Un cop al tren, vaig treure uns auriculars i els vaig connectar al mòbil, em venia de gust escoltar música. La veu de Frank Sinatra va començar a delectar-me amb el seu 'That's life' . M'encantava aquesta cançó. Els 'backgrounds' eren molt harmoniosos. Jo sempre he estat una gran apassionada de la música. Des que era ben petita ja escoltava grans temes de Jazz i Blues com 'Autumn leaves', 'Bye, bye, blackbird' o 'Old love'. Em venia de família.



Les parades anaven passant i jo només pensava en tot el que estava per venir. Tot i la llibertat que havia aconseguit notava que hi havia alguna cosa que no deixava la meva consciència del tot tranquil·la. Era com si una força m'impedís sentir que no estava lligada a res. Notava una invisible cadena que em lligava a la vida.

Vaig baixar a Plaça Catalunya. Deurien ser poc més de les set. Barcelona s'estava llevant. Els primers taxis duien forasters cap als aeroports, els ebris tornaven a casa i es movien les primeres persones amb pressa. Vaig seure en el banc on el dia anterior vaig tenir aquella situació tan violenta i torbadora. Les seves paraules seguien ressonant dins el meu cap. Vaig deixar la maleta i la bossa al meu costat i les bosses arran de mi. Moltes coses d'aquelles bosses no podien ser tractades amb negligència i per això vaig deixar als meus peus la bossa amb les sabates i a la meva falda, l'altra bossa. Vaig veure de reüll la rosa dintre la bossa. Vaig començar a pensar en l'Àngel. Li havia d'explicar tot el que va passar-me ahir. En veure la rosa vaig recordar allò que va passar-me amb les seves espines. Per què no vaig notar el dolor? Hi havia alguna cosa que impedia que el sentís? Totes les preguntes que passaven per la meva ment eren impossibles de respondre lògicament. 'Màgia' vaig pensar. L'Àngel era un excel·lent mag, però no entenia el truc. Semblava fet amb malícia i amb ganes de ferir.

El temps corria i Barcelona era ben desperta. El fred seguia vigent i tallava les cares. Vaig recordar-me d'una cançó d'Obrint Pas, 'La vida sense tu'. Vaig deixar els temes de jazz a part i vaig buscar en el meu mòbil la cançó. També m'agradava aquest estil musical. Obrint Pas i Vetusta Morla van ser dels primers concerts que vaig anar. No m'agradaven gaire les discoteques, sempre havia preferit anar a concerts. Si algun dia anava a la discoteca era perquè a la Júlia li agradaven.

Quan quedava una mica més de mitja hora, vaig decidir anar a l'oficina. Ja deuria ser oberta. Vaig agafar totes les bosses i maletes i vaig acostar-me fins a l'oficina. Vaig pujar fins al meu despatx i vaig deixar totes les meves coses en un racó. Després vaig posar-hi l'abric per sobre. Vaig treure'm els auriculars i vaig desar el mòbil al calaix. Vaig a anar a fer un volta per l'oficina que encara era força buida. Només hi havia els dos companys del passadís del costat. La veritat és que no havia parlat mai amb ells. Sempre estaven en silenci i treballaven de valent. No recordo tampoc els seus noms. Vaig acostar-me fins a la màquina expenedora i vaig comprar-me una aigua. Tot seguit vaig tornar al meu despatx. Vaig seure a la meva cadira i vaig fer un glop d'aigua.

Al cap d'uns minuts va entrar la Laura.

- Bon dia! Vaig dir-li.

- Bon dia! Va dir fent un somrís.

- Com estàs? Vaig preguntar.

-Doncs bé. Suposo... Jo no noto res vaja. Va dir mig rient.

- Me n’alegro.

- La setmana vinent començo la químio. Va dir somrient.

- Ostres...

- No passa res, és el que toca. Va dir-me.

- T'envejo, tant de bo pogués ser tan optimista com tu, fins i tot en aquesta situació. Vaig dir amb els ulls a punt de trencar a plorar.

- No sabria dir-te com ho faig... Em surt natural. Va dir-me mentre seia a la cadira.

Jo vaig anar a seure a la meva cadira i vaig dir-li que després ens veiem. Vaig encendre l'ordinador i el temps va passar-me volant. No vaig assabentar-me i ja era l'hora de dinar. Vaig sortir de l'oficina decidida a anar a buscar l'Àngel i explicar-li el què havia passat. Vaig dirigir-me cap a casa seva. Anava molt a l'idea però de lluny, vaig sentir el meu nom. Algú em cridava. Era una veu dolça. M'agradava. Vaig girar-me per a saber d'on provenia aquella càlida veu. Els meus ulls van mirar a tota la marabunta que estava distreta mirant el mòbil. El mòbil. L'havia oblidat a l'oficina. Vaig desitjar que ningú important no truqués. Vaig seguir buscant la veu que cada vegada es tornava més forta i repetia més vegades el meu nom. Vaig optar per seguir caminant ja que no trobava qui em cridava. I de cara. Del no res, el vaig veure. L'Àngel. Allà. Mirant-me.

- Em buscaves? Va dir-me.

- Sí!

- Vine, anirem a dinar.

Va girar-se i va començar a caminar cap un destí que desconeixia. La veritat és que no vaig pensar-m'ho dues vegades. Vaig seguir-lo. Va ser-me igual on anéssim.

Vaig arribar a estar al seu costat. Ell caminava decidit, amb un ímpetu elegant.

Vam arribar a un lloc que desconeixia. Ell va entrar com si fos casa seva i va saludar al cambrer amb alegria.

Vam seure i al moment ja van portar-nos els plats. Es veu que l'Àngel ja tenia pensat que hi aniríem a dinar. No entenia com va endevinar els meus gustos.

- Però.. Com saps què..

- Màgia.

La resposta no em va sorprendre però va fer-me recordar que havia de preguntar-li sobre la rosa.

- Ara que ho dius... Quan vas donar-me la rosa, tenia punxes oi?

- És clar, jo vaig vigilar de no clavar-me'n cap.

- Bé doncs no ho entenc: Vaig clavar-me-les quasi totes i fins i tot va sortir-me sang, però no vaig notar cap tipus de dolor.

- Ja.

- Com que ja?

- Estàs tan dolguda que és impossible que sentis més mal. Seria inhumà.

Vaig quedar-me parada. No entenia res. Com sabia que no estava bé? I com podia ser el que em deia?

- T'he portat aquí per dir-te una cosa. Va dir-me.

- Digues.

- D'aquí dues setmanes marxo. A l'estranger. Encara no sé on.

Aquella notícia em va trencar sencera. Per què? Què faria jo?

- Bé.. jo...

- Sento haver-te il·lusionat. No puc quedar-me més aquí.

No vaig saber què respondre.

El tema de la conversa va derivar a la seva infància. Va dir-me que ell havia estat vivint amb els seus pares i avis materns a Londres durant molts anys.

Quan vaig voler mirar l'hora quedava un quart d'hora per a tornar a la feina. Vaig avisar l'Àngel que havia de marxar. Va tenir el detall de voler-me convidar al dinar. S'ha de dir que era molt bo tot allà. Vaig pensar en portar la Júlia i la Laura algun dia.



Quan vam sortir, va voler acompanyar-me fins a l’oficina. A mig camí vaig explicar-li el que feia i sobre la meva companya, la Laura. En arribar, ell va acomiadar-se-se com si no haguéssim de tornar-nos a veure. Això va fer que em posés molt trista. Suposo que també va ser perquè no vaig tenir el valor d’explicar-li el que va passar amb en Toni i en Joan. Vaig notar un sentiment de buidor immens. No puc expressar amb paraules el que vaig sentir en saber que mai més el tornaria a veure. No m’ho podia creure. Ens vam abraçar amb força. No volia que mai acabés. Feia temps que no rebia cap abraçada. La veritat és que no era gaire afectuosa en aquest aspecte. No m’agrada gens el contacte físic quan no sento confiança. L’evito. Però amb l’Àngel em sentia tan bé. Quan m’estava abraçant, em sentia lliure. Lliure... Feia molt temps que no ho era. Quan vam separar-nos, aquella sensació d’estar lligada va tornar. Les cadenes. Quan seria capaç de deixar-les? I quan em deixarien a mi tranquil·la d’una vegada? L’Àngel va marxar amb un somriure molt estrany. Vaig veure per primera vegada por en el seus ulls. Vaig pensar que deuria ser per l’aventura que anava a emprendre.

En entrar a l’oficina no vaig veure la Laura. Era aviat, però. Vaig començar a fer feina per a poder sortir aviat. Així podria anar a buscar un lloc on poder quedar-me durant una temporada. No volia tornar a casa, perquè en Joan estava allà. No volia veure’l més. M’ha fet molt mal. I ara s’està fent mal a ell mateix. Era un ser repugnant i fastigós. Aniria a casa la Júlia, allà segur que era benvinguda. L’estona va passar lenta. Feia temps que no se’m feia tan pesada l’estona treballant. No podia deixar de pensar en l’Àngel i en què el trobaria a faltar.

En sortir de la feina, vaig anar a casa la Júlia. A aquella hora segur que estava allà. Vaig traginar totes les meves coses. Pesaven un piló però vaig arribar fins la seva entrada. Vaig trucar el timbre i ella va preguntar per qui era. En sentir que era jo, va obrir-me a l’instant.

El pis de la Júlia era bastant gran. El rebedor tenia les bústies més grans que mai havia vist. La propaganda sempre era sobre de les bústies i col·leccionaven pols ja que ningú mai n’agafava. Vaig agafar l’ascensor fins al segon pis. Va costar que tot el que portava entrés dins, l’ascensor era bastant petit. Un cop a dalt, la Júlia m’esperava a la porta:

- Què ha passat? Passa, passa... No et quedis fora. Va dir preocupada mentre agafava una de les bosses.

En entrar vaig deixar les maletes en un racó del menjador, casa la Júlia tenia un rebedor quasi inexistent però el menjador era gegantí. Vam seure al sofà i vaig explicar-li tot meticulosament i sense escrúpols. Vaig pensar que ja havia callat suficient. També vaig explicar-li que l’Àngel marxava. La Júlia va dir-me que podia quedar-me tot el temps que vulgues. Era un sol. Si no fos per ella, no sabria on anar ara que l’Àngel marxava.

La Júlia va agafar les dues bosses i la maleta i les va deixar a l’habitació de convidats on jo estaria vivint durant un temps que desconeixia. Vaig ajudar-la a condicionar l’espai. Que incert em resultava tot.

Vaig passar la tarda sencera amb la Júlia, parlant de nosaltres i de ximpleries diverses. Entre tant revol, havia oblidat que era divendres. Cap al vespre vam fer crispetes i vam posar una pel·lícula. Feia molt que no en veia cap, i més encara que no anava al cinema. ‘Algun dia d’aquest hi anirem’ va dir la Júlia. Vam quedar-nos fins tard i vam sopar el que vam trobar per la nevera. En acabar-se la pel·lícula, vam anar a dormir.

Vaig agafar el son molt ràpid. Segur que va ser pel cansament que havia anat arreplegant durant més de vint-i-quatre hores. Abans de dormir-me però, vaig recordar-me de la Laura: Aquella tarda no l’havia vist. Vaig encendre el mòbil i vaig enviar-l un missatge. Vaig desitjar que estigués bé. Vaig pensar també que per animar-la podríem sortir amb la Júlia alguna nit, així també ella anava a la ‘disco’ que feia temps que no l’acompanyava. La Laura semblava animada, però jo sé que per dins està feta un nyap. Com és normal. Ella és optimista, però també humana... I que et detectin un càncer no és gaire agradable.

Vam passar un cap de setmana molt divertit. Vam parlar d’un munt de coses, vam anar al cinema i al teatre i vam dormir i descansar molt. La veritat és que dilluns va ser dur tornar, m’ho vaig passar molt bé i fins i tot vaig oblidar les cadenes per unes hores. Al tornar al oficina, les vaig notar altre vegada. Vaig dirigir-me al meu despatx, però abans vaig passar-me pel de la Laura. Just vaig recordar que li havia enviat un missatge, però estava tant desconnectada, que vaig oblidar per complet el mòbil durant tot el cap de setmana.

- Laura! Bon dia! Vaig dir-li contenta.

- Bon dia! Va respondre.

- Perdó per si no he respòs.. No he mirat el mòbil en absolut, però divendres vaig marxar ràpid i no vaig dir-te res. Li vaig dir.

- Tranquil·la! Cap problema. Respongué ella amb el seu somriure.

- Qualsevol cosa, sóc aquí al costat! Vaig dir-li mentre li dedicava un últim somriure abans d’entrar a treballar.

-Gràcies, Mireia! Va dir mentre seia a la seva cadira.

Vaig entrar al meu despatx. Cada dia passava més ràpid. No vaig adonar-me i ja tornàvem a estar en dilluns. La setmana va passar-me volant i lògicament el cap de setmana, més. Vaig anar a saludar la Laura, com cada dia i vaig recordar el que havia pensat feia dies: Havia de treure la Júlia i la Laura de festa. Segur que la Laura diria que sí al instant, i a la Júlia li ofendria que preguntés.



- Hola Laura! Què tal? Vaig dir.

- Hola! Doncs aquí... anar fent, no? Em va respondre.

- Mira, he pensat una cosa... Aquest divendres oi que tens poca cosa a fer? Vaig preguntar.

- Doncs sí, no gaire. Va dir rient.

- Vols que fem alguna cosa? Tinc una amiga que li agrada molt sortir i segur que vindria amb nosaltres... Què, t’apuntes?

´- I tant! Va dir emocionada

- D’acord, anem parlant durant la setmana! Li vaig respondre.

Van passar els dies i divendres ens vam trobar en el bar on l’Àngel m’havia portat. M’havia posat el vestit que en Joan odiava que em poses, vaig sentir-me malament però ho vaig fer.

Vam sopar d’allò més bé. En acabat, l’experta en discoteques ens va portar fins segons ella ‘la millor discoteca de la capital’.

En entrar ja hi havia la barra. Era molt llarga i plena de llums de neó liles. Dins, hi havia com 6 persones servint copes a un piló de gent. Molta ja anava pitof. Ens vam acostar i ens van servir l’instant. La veritat no sé ni què portava, però tenia un gust molt fort ja que jo no estava acostumada a beure aquelles coses. La música cada vegada estava més alta. A la Júlia se li va escapar una mica de les mans el tema de la beguda i a mi la veritat és que també. La Laura seguia assenyada i no va deixar que féssim segons quines coses. Sort d’ella. De cop, vaig recordar l’Àngel, havien passat dues setmanes de quan ens vam acomiadar. Havia de tornar-lo a veure. Vaig demanar a la Laura que m’acostés amb el seu cotxe fins a casa l’Àngel i ens vam endur la Júlia amb nosaltres ja que no podia quedar-se sola en les condicions que anava. En arribar, vaig baixar corrent del cotxe i vaig picar el timbre, l’Àngel va obrir-me malgrat l’hora que era. Vaig pujar les escales més ràpid que el vent. Vaig dir-li a l’Àngel que no podia quedar-me aquí. Em sentia sola. Sentia les cadenes. Ell va proposar-me que marxés amb ell. No ho vaig pensar, vaig acceptar al segon. Però no podia marxar. El collaret. Vaig dir-li a l’Àngel que tot el que tenia era a casa la Júlia, però que no podia marxar sense el collaret. Ell va dir-me que les meves amigues anessin a buscar el meu equipatge, que ell em portava a recuperar el collaret.

La Laura i la Júlia van arrancar just quan els hi vaig dir que necessitava la maleta. Vam quedar a l’aeroport en poc més d’una hora. Vaig ajudar l’Àngel a posar les maletes en el seu cotxe i vam posar rumb a casa meva. Seria l’última vegada que trepitjaria aquella casa, amb el fastigós del meu marit. A la que vam arribar vam veure que la porta de baix era oberta de gom a gom. Vam pujar sense pensar-ho dues vegades. El que més va sorprendre’m va ser que la porta de casa meva també ho estigués. L’Àngel va decidir quedar-se a fora ja que seria molt sospitós que entrés ell també. Sense fer soroll, vaig anar fins al dormitori i vaig agafar el collaret. Vaig sortir amb un aire victoriós i sense fer soroll vaig dirigir-me a la sortida. Del no res, la porta de la cuina es va obrir:

- Ets una fresca, tant de bo no haguessis nascut mai! Què et penses, que no sé que t’has embolicat amb un altre? I a sobre portes aquest vestit amb què provoques a tothom! Ets una ‘guarra’. Va cridar en Joan, ebri.

De darrere seu, sa sortir en Toni. Molt begut, igual que ell.

- Així que no esperaves a que tornés oi? Ho he explicat tot. Ets una mala persona. Va dir amb la malícia entre les dents.

- Joan, no he fet res. Has estat tu. Tu has fet que tot es trenqués! Vaig dir espantada.

- Tota la culpa la tens tu! Va cridar més fort ell mentre m’agafava el braç.

- No em toquis, tros d’imbècil. S’ha acabat! Prou. No em diràs mai més com he de vestir, ni com he d’actuar i menys que això nostre sigui una completa porqueria. S’ha acabat, Joan. Marxo. I tu Toni, tant de bo trobis algú millor amb qui compartir la vida. O no. Tu ets igual o pitjor que ell.

Vaig marxar molt ràpid i vaig tancar la porta espitada. L’Àngel va arrancar el cotxe i ens vam dirigir a l’aeroport. Per fi. Les cadenes. S’havien trencat.

A l’entrada ens estaven esperant les meves amigues amb les meves maletes. Vaig acomiadar-me d’elles. Va escapar-se una llàgrima mentre ens dèiem adéu.

I ja està. Sóc a l’avió rumb a un lloc desconegut. Ara només som jo, l’Àngel i una vida nova. No sé on vaig. M’és indiferent si és amb ell. Deixo una vida enrere que mai més voldré recuperar. Marxo. Quasi sense equipatge. Però, tant és...

Tant de bo ningú ho hagués de fer mai, però he trencat les cadenes. No deixis que ningú te’n posi mai perquè llavors et perdràs. I creu-me que és difícil trobar-se.

Ara sóc lliure. I no estic sola encara que deixi la meva vida enrere. No tinc por.



A l'atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida.
I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel.

Maria-Mercè Marçal

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]