Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
NereaCarla
IES Ribera Baixa. El Prat De Llobregat
Inici: Li deien Lola
Copacabana
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Un nou començament
13/11/1953

Ciutat de la Justícia, Barcelona

10.21h

“El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat…”

Aquest és el principi de la declaració feta per la persona que en un jutjat diem “l’acusació”.

Està presentant càrrecs contra mi.

15/07/1930.

Aeroport del Prat de Llobregat

03.00h

Estic a punt d’agafar el vol que em salvarà la vida.

Sento per megafonia que l’avió en què he de viatjar està llest per embarcar. Agafo les maletes, em poso la texana i em dirigeixo a la porta d’embarcament. L’hostessa em fa un somriure, però jo no soc capaç de retornar-l’hi, i em limito a fer una ganyota sense donar-li cap importància.

Un cop dintre, deixo les maletes en el compartiment i em deixo caure exhausta sobre el que serà el meu seient durant les pròximes 12 hores. Miro per la finestra, i em quedo observant un paisatge que mai més tornaré a veure.

15/07/1989.

Aeroport de Rio De Janeiro.

12.35h

Ja he arribat al meu destí. Surto de l’aeroport, miro cap als costats procurant que ningú em reconegui i, seguidament, em poso les ulleres mentre m’apropo al taxi que he d’agafar. El taxista s’ofereix a ajudar-me amb les maletes, però jo em refuso i sense voler li faig un moviment brusc. Ell es disculpa una mica desconcertat i es torna a ficar dins del cotxe. Acabo de posar l’equipatge amb cura, i entro al taxi. Tot seguit em pregunta quina és la meva destinació. Copacabana.

Estic a la recepció de la línia d’apartaments en la que m’allotjaré durant un temps fins que trobi alguna cosa millor. És una construcció gairebé petita. Només té 16 habitacions, quan puges de la recepció hi ha un passadís exterior, amb una barana oxidada.

La noia que m’està atenent és grassa i té una imatge molt deixada. Es manté seriosa tota l’estona. Em dona la clau del meu apartament.

Pujo les escales buscant l’habitació número 15. Em poso nerviosa, la barreja d’olors, el soroll, noies amb aparença de prostitutes abocant-se a la barana, mirant-me mentre fumen un cigarret.

Arribo a dalt, deixo les maletes al terra i les arrossego per un terra brut, ple de cendres de cigarrets i pols. Passo per davant de les dones mentre elles em miren amb to jutjant i xiuxiuejant entre si.

Tinc la porta número 15 davant de mi, trec la clau i l’obro. L’habitació és tota bruta, el paper de les parets està arrencat, els mobles de fusta grinyolen cada cop que els obro, la moqueta del terra està brutíssima i em sembla que hi ha taques de vi al terra, tant de bo que ho siguin. Hi ha dos forats a la paret, però sort que no comuniquen amb l’habitació del costat.

Després d’aquesta decepció amb l’apartament, em disposo a obrir l’equipatge.

Quan acabo de ficar-ho tot a l’armari m’assec a la vorera del llit. No tinc res a fer així que em poso a llegir un llibre.

Les hores van passant, el llibre cada cop es va fent més avorrit.

Surto al passadís exterior i m’aboco a la barana, començo a tenir “flashbacks”: sang, cops, alcohol, un home.

Escolto la porta de l’habitació del costat obrir-se. La noia que hi viu s’acosta a mi mentre s’encén un cigarret, i s’aboca a la barana al meu costat. Se’m queda mirant mentre fa una glopada, jo segueixo mirant al mateix punt. Com veu que no m’immuto, gira el cap per mirar al mateix lloc que jo, traient el fum del cigarret lentament.

Em pregunta on miro, no tinc forces per parlar, i em limito a girar el cap cap a ella i intentar fer un somriure. Intent fallit.

Em pregunta com em dic:

-Molly.

A partir d’aquest moment comencem a mantenir una conversació.

Ella es diu Lola, té els ulls verds, pell morena, cabell castany, llavis carnosos, alta i amb bona constitució.

Mentre parlem, no puc evitar fixar-me en el detall que no porta sostenidor. Ella se n’adona, però no li dona cap importància.

Sense encara conèixer-nos del tot, em pregunta si vull sortir a la nit per fer unes copes amb ella. Rondino sobre la proposta, em costa decidir-me, però finalment hi accepto.

M’estic maquillant quan escolto la porta. És la Lola, la porta és oberta i li dic que passi mentre em poso les meves sabates preferides de Louis Vouitton. Quan la veig, sento un pessigolleig per tot el cos. Porta un vestit cenyit que destaca la seva figura.

Acabo de maquillar-me i arreglar-me, i ens n’anem al bar de la cantonada “Boteco Belmonte”.

Ens seiem dintre del local i demanem al cambrer uns gintònics.

Comencem a parlar i ella em pregunta d’on vinc.

-Soc originalment d’Anglaterra, però els meus pares van anar-se’n a viure a Barcelona quan jo només tenia 2 anys-li dic.

Seguim conversant i ella m’explica que ha viscut sempre a Copacabana, als barris marginals, a causa que la seva família no tenia diners. També diu que ha hagut de suportar la pèrdua del seu pare i la responsabilitat de fer-se càrrec de la seva mare alcohòlica, arran de la mort del seu marit.

La Lola i jo anem per la cinquena copa. De sobte, comença a sonar la cançó “Copacabana” de Barry Manilow. Les dues comencem a riure’ns quasi histèricament. La Lola es posa de peu i em fa un gest amb la mà, convidant-me a ballar.

Sortim a la pista amb dificultats per mantenir l’equilibri. Comencem a ballar, i de mica en mica noto una atracció que va augmentant cada cop més. Quan acaba la cançó sense voler ens fem un petó als llavis.

Començo a trobar-me malament. Li dic que he d’anar al lavabo un moment, i ella s’ofereix a acompanyar-me, però li dic que no fa falta.

Amb poca destresa vaig cap al cambrer i li pregunto on és el servei. Em dona les indicacions, però estic molt èbria per seguir-les. Així que em dirigeixo a un passadís amb una porta al final. Vaig cap a ella, al principi em costa obrir-la, però després de forcejar amb aquesta per una estona, aconsegueixo obrir-la de sobte, i caic per unes escales que hi ha a l’altre costat de la porta.

No puc aixecar-me, estic estirada al terra immòbil. Quan aixeco la mirada, veig que estic a un lloc amb poca llum, sembla una mena de celler. Em poso de costat per intentar posar-me de peu, però no puc, em pesa el cos i em fa mal el cap.

De sobte començo a escoltar veus de noies, quan miro buscant d’on provenen aquestes, veig a cinc noies completament nues, amb les mans lligades a l’espatlla, assegudes a terra. Tenen cinta aïllant a la boca i totes ploren esperant la meva ajuda.

Estic molt borratxa i confusa, no sé com reaccionar, no em puc posar de peu, vull sortir d’aquí, on és la Lola?

Començo a perdre el coneixement, se m’ennuvola la vista. Puc escoltar una veu amb eco al fons, és la veu d’un home.

A mesura que vaig tancant els ulls, veig els peus d’un senyor acostant-se.

On és la Lola?

Capítol 2 Nicolette
NICOLETTE


16/07/1930

11:30 Am

Copacabana

Em desperto a la meva habitació. Estic marejada, sento que estic sota els efectes d’alguna droga. Intento aixecar-me i de l’esforç caic desplomada a terra. Em venen imatges de la nit anterior: cops, alcohol, noies despullades… i un petó.

M’aixeco com puc del terra i amb poca destresa surto de l’habitació en busca de la Lola, i en sortir al passadís exterior me n’adono que la porta de la seva habitació és oberta. Per un segon sento un buit per dins acompanyat d’un calfred que em recorre tot el cos.

Entro i em trobo tota l’habitació desordenada, roba pel terra, papers al llit, els mobles fora de lloc…

Surto ràpidament i baixo a recepció. Pregunto a la recepcionista grassa si ha vist la Lola.

Ella fa una pausa, empassa saliva, i em respon.

-Sí. Eren les cinc de la matinada quan la vaig veure sortir amb un home.

-Quin home? Com era?

-No vaig tenir l’oportunitat de fixar-me en la seva cara, van sortir tapats i de pressa.

Pujo a l’habitació de nou, i m’estiro al llit. Estic molt cansada i no puc parar d’intentar encaixar les peces per descobrir quins detalls m’estic deixant, per esbrinar què va passar ahir a la nit.

Em paro a pensar més detingudament.

“…van sortir tapats i de pressa.” Reflexiono, i em quedo parada per uns segons.

Com sap que era la Lola, si anaven tapats?

Baixo corrents les escales intentant no caure, em dirigeixo cap a recepció, però la senyora grassa ja no hi és.

He de resoldre això sigui com sigui.

Agafo les meves claus, em poso les úniques sabates que tinc i me’n vaig a l’habitació de la Lola.

Em poso a llegir els papers que hi ha escampats al llit.

Tots són contractes de prostíbuls, factures, multes… Fins que buscant als calaixos trobo la documentació de la persona que jo creia que es deia Lola.

Es diu Nicolette, té 23 anys. De descendència francesa per part materna, i italiana per part paterna.

Estic desconcertada, no sé a qui vaig conèixer la nit passada. Decebuda, torno a la meva habitació i em quedo dormida al llit.

Puc sentir els seus llavis contra els meus i les seves mans acaronant-me l’esquena. El petó és cada cop més intens, però de sobte sento un gust metàl·lic, em separo dels seus llavis i noto sang a la boca.

-Què passa? -diu ella sensualment.

Però quan alço la mirada, me n’adono que no li puc veure la cara. Parpellejo per un segon i quan obro els ulls em trobo al terra del menjador de ma casa, dolorida i amb blaus als braços. Quan estic a punt d’obrir els ulls, veig els peus del meu marit acostant-se.

Em desperto, han trucat a la porta. M’aixeco amb les galtes humides a causa de les llàgrimes que segueixen relliscant per aquestes.

Obro la porta, és la Lola.

-Per què plores?-diu ella.

No puc resistir-me i vaig a donar-li un petó, però ella s’aparta desconcertada. Se’m queda mirant per uns segons sense saber què dir, i de sobte m’agafa de la cintura i em dona ella el petó.

Seguim petonejant-nos mentre la Lola entra a l’habitació i dona un cop de porta. Se separa de mi i m’empenta de forma que caic al llit. La Lola es posa a sobre meu, petonejant-me mentre em desbotona la camisa. Em treu els pantalons suaument acaronant-me les cames i tot seguit em treu la roba interior. Torna a besar-me als llavis i continua fen-t’ho mentre baixa entre els meus pits.

Segueix baixant…

-Para - dic jo.

Estic confusa, no sé què fer, encara no sé qui és aquesta dona. Començo a sentir por, i ella no es deté.

-Para, si us plau… -dic jo quasi entre gemecs de plaer.

Però la Lola no para.

-Nicolette -dic jo finalment.

-Què has dit? -fa ella sorpresa- D’on has tret aquest nom?

M’incorporo tapant-me amb els llençols. Hi ha un llarg silenci, fins que jo li contesto.

-He estat a la teva habitació -em limito a dir.

-I això com és?-fa la Lola intrigada.

-Com que “com és això”? -dic jo amb to de burleta- Aquest matí m’he llevat sola, sense saber on era ni recordant res. M’he trobat la porta de la teva habitació oberta, així que he decidit entrar, però resulta que no hi eres i, a més estava tot fora de lloc. Estava espantada, he baixat a recepció preguntant per tu i la senyora m’ha dit que pot ser t’havia vist sortir amb un home cap a les 5 de la matinada, cosa que no he sabut si creure’m.

He decidit resoldre-ho pel meu compte, però llegint entre el munt de merda he trobat una documentació que pertany a una tal Nicolette, però que sorprenentment té la mateixa cara que tu. -la Lola es dirigeix a parlar, però abans que ho faci jo la interrompo- Vull saber a què coi estàs jugant.

La Lola se’n va sense dir res, i jo em quedo sola a l’habitació un altre cop, paralitzada.

Puc escoltar passos i cops a la seva habitació. Passen uns minuts i la Lola torna a entrar a la meva habitació.

Es presenta amb un arma a la mà i la llença al llit on estic jo. Em separo de la pistola espantada, i ella amb naturalitat seu al llit.

-Deixa que t’ho expliqui tot-, diu ella.

Procedeix a explicar-me el que està passant.

- El teu marit està darrere de tot això. Va contactar amb mi per ajudar-lo a manipular-te i així poder acabar amb tu. La nit que vàrem sortir, vas veure més del necessari. Així que va decidir acabar amb el pla, volia matar-te allà mateix. Però jo vaig insistir que la gent del bar s’adonaria pel soroll del tret. Així que mentre ell es preparava la pistola, et vaig agafar sense que ell se n'adonés i et vaig portar cap a l’apartament. Eren les 5 de la matinada quan algú va picar fort a la porta, era ell. Em va pegar, va abusar de mi i em digué que si tornava a fer alguna cosa semblant em mataria. Després em va portar amb ell per planejar de nou com acabar amb tu.


- Com he pogut ser tan ximple? No puc creure que jo confiés en tu tan fàcilment- faig jo sentint un fort mareig.

- No et preocupis, tinc un pla. Acabarem amb ell-, fa ella.

- I com puc saber que no m'estàs manipulant un altre cop?

- Si no t’estigués dient la veritat, no estaries aquí. T’estimo de debò, Molly.

Em quedo desconcertada, no sé si confiar en ella, però sento que em diu la veritat, conec el meu marit, i a aquestes hores ja estaria morta. A més estimo tant a la Lola…

Em decideixo, i per fi li dic que compti amb mi.

Ella somriu satisfeta, i jo li dono un petó. Em sento segura.

Començo a treure-li la roba mentre continuem besant-nos, però ella fa un gest.

-Encara no, tenim un assumpte pendent.

Capítol 3 Culpable
CULPABLE

17/07/1930

10:01 am

Copacabana.

Em llevo amb la Nicolette al costat. Ella em mira amb un somriure i em fa un petó. No puc parar de donar-li voltes a la conversa que vam tenir ahir. Les dues procedim a aixecar-nos del llit, però quan ho faig em marejo i caic al terra. No sé què em passa últimament, estic dèbil, gairebé no puc sostenir-me de peu. La Nicolette, preocupada, ve corrent cap a mi i m’ajuda a aixecar-me. Finalment el mareig comença a desaparèixer, i ens anem a esmorzar.

Mentre esmorzem en un bar, la Nicolette i jo intentem planejar què farem per acabar amb el meu marit. Però no som capaces de posar-nos d’acord.

-El que farem serà el següent: jo haig d’anar al club perquè començo a treballar aquesta tarda a les 17.30h i em quedaré fins les 23.45h. Quedem a les dotze de la nit a l’habitació, quan jo arribi ja decidirem què fer, fa ella.<

-D’acord.

17/07/1930

17:20 pm

Copacabana.

La Nicolette i jo estem al llit fumant un cigarret i de sobte ella se n’adona que són les 17.20h i ha d’anar a treballar. Corrent ella es vesteix, agafa una motxilla, em fa un petó i marxa amb pressa.

Tot seguit me n’adono que s’ha deixat les claus del seu cotxe i, surto al balcó per avisar-la quan veig que obre el maleter d’un cotxe negre i fica la motxilla en aquest.

He caigut un altre cop.

Sense pensar-m’ho gaire, agafo les ulleres, em poso les sabates Louis Vuitton i surto corrent a agafar el cotxe de la Nicolette. Pujo al vehicle i els segueixo.

Seguint-los arribo a un descampat, deixo el cotxe a un costat de la carretera i sense que ningú em vegi segueixo al cotxe pel camp

El cotxe s’atura i jo m’amago darrere un matoll. La Nicolette surt del cotxe amb un cigarret a la mà, i es recolza al capó del cotxe. Surt un home, és el meu marit.

Es posa davant d’ella, l’agafa de la cintura i la posa a sobre del capó.

-Ha tornat a caure?, diu ell.

-És clar! Ho tinc tot sota control, d’aquesta nit no passa.

Comencen a besar-se. Jo no puc aguantar més, me’n vaig corrent cap al cotxe i abans de tornar a l’apartament passo per una botiga de licors.

Estic rondinant per l’habitació amb dificultats per caminar, quan m’entren ganes de vomitar. Vaig corrent cap al lavabo. Després d’haver vomitat, em rento la cara a la pica i em quedo mirant el meu reflex al mirall. El maquillatge encara no s’ha rentat del tot, encara tinc els ulls negres.

Obro les portes del mirall buscant tovalloletes desmaquilladores quan trobo un pot amb una etiqueta on posa el meu nom. Són pastilles de relaxants musculars.

De sobte tot comença a tenir sentit, d'aquí els marejos i els mals de cap. La Nicolette m’ha estat drogant durant tot aquest temps. Necessito més alcohol.

Són les 00.30h de la matinada i la Nicolette encara no hi ha arribat. Estic tan èbria que a penes puc veure. De sobte em ve una idea al cap, em poso a rebuscar al calaix quan truquen la porta.

És la Nicolette, em quedo parada davant d’ella mentre m’eixugo les llàgrimes. Ella ve amb la mateixa motxilla amb la que va sortir abans. La llença al terra i per la forma que cau, noto que és plena, no com quan va sortir.

La Nicolette em veu plorar i de seguida m’abraça.

-Tinc por, tinc molta por, li dic.

-No, no, no… no has de tenir por, jo soc aquí amb tu, sempre ho seré, fa ella mentre m’acarona la cara.

-Ho sento molt, de veritat, faig jo plorant.

-Què?

Trec la pistola, que havia tret abans del calaix, de la part de darrere del meu pantaló. I l’apunto a la part baixa del pit, mentre seguim abraçades.

Ella es queda desconcertada, no sé si fer-ho. Ella em mira amb seguretat i es pega més a mi. La pistola s’enfonsa en la seva pell a causa de la pressió.

De sobte ella em fa un petó.

Sense pensar-ho, premo el gallet. Cau lentament als meus braços, i jo li acarono la cara mentre ella em mira plorant. La deixo lentament al terra, i em poso a plorar a sobre seu.

Veig la motxilla a terra, l’obro, per a la meva sorpresa, és plena de diners. Ràpidament m’aixeco i em canvio la samarreta tacada de sang. Agafo la bossa i les claus del seu cotxe i me’n vaig cap a l’aeroport.

Aparco el cotxe a un descampat a prop de l’aeroport, i surto corrent perquè ningú se n’adoni. Mentre corro, noto que se’m surt una sabata. No tinc temps per parar-me a agafar-la.

18/07/1930

13:25 Pm

Aeroport del Prat de Llobregat.

Vaig a sortir de la Terminal quan veig que 2 guàrdies em bloquegen el pas. Ja no hi ha tornada enrere, no poso cap resistència contra ells.

20/07/1930

10:21 Am

Ciutat de la Justícia, Barcelona.

-Es considera vostè culpable per l’assassinat de Nicolette Abadinichi Flamcourt?, diu el jutge.

-No, faig jo.

-Sap vostè que hi ha proves que ho demostren i que mentir davant la llei és un altre delicte pel que podria ser condemnada a més anys de presó?

-Sí, faig jo decidida.

-Llavors, es considera vostè culpable per l’assassinat de Nicolette Abadinichi Flamcourt?, repeteix el jutge.

-No, senyoria, faig jo.

-Emporteu-vos-la d’aquí. Queda vostè detinguda per assassinat i tracta de diners en negre.

No em considero culpable per l’assassinat de la Nicolette, soc culpable de l’assassinat de la Lola.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]