Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
efernaribelles
IES Canigó. Almacelles
Inici: Camps de maduixes
Paula, habitació 402
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 6 hores 39 minuts
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

- Sr. Aguiló, tenim nova informació. Acudeixi a comissaria.

- Marta, Marta! La nena. Tenen informació. Vesteix-te!

Sense temps a pensar-s’ho, es van dirigir a comissaria.

Passada una estona, en Lluís va acudir per tercer cop al mostrador de recepció, on cada vegada  deien que el responsable del cas tardaria 5 minuts.

I de 5 en 5 van arribar dos quarts de set del matí, quan van ser informats que la seva filla Paula havia estat una hora abans de la seva desaparició a la botiga que fa cantonada en aquell mateix carrer. I això no és tot; no hi era sola.

A les càmeres de gravació de la botiga, es podia apreciar que entrava de la mà d’algú amb guants, semblaven de moto. Però tot just, quan s’estava a punt de desvelar la cara del seu acompanyant, la gravació restà en pausa.

- Com pot ser? Impossible que sigui una casualitat. Va, home, va! Ens preneu per inútils. Vostès i els de la botiga. De què val això? De q..

- Perdoni que l’interrompi, però crec que per continuar parlant hauria de saber que la seva filla no solament va comprar diverses ampolles grans d’aigua, sinó que també va agafar una llanterna i menjar en conserva, segons apunta el tiquet de la seva compra. Si ens parem a pensar, en  la desaparició de la seva filla no tenim cap indici que ens faci pensar en un segrest. És més, tot ens porta a pensar que ha marxat de casa sense cap tipus d’obligació.

- Ara la que interromp sóc jo –desafià la Marta. De veritat creuen que la meva filla ha marxat de casa, sense deixar cap nota ni res per l’estil? Aquí ho tenia tot: diners, família, un sostre on viure. Si fins i tot tenia un treball assegurat a l’empresa del meu marit! Això ha estat un segrest en tota regla, a comprar tot això hi devia anar obligada, i més si veiem a la gravació que va agafada de la mà d’algun desaprensiu.

-Senyora, nosaltres els vam dir que els trucaríem a cada moment que tinguéssim nova informació, i així ho hem fet. Sentim les molèsties, però creiem que han de comprendre que no sempre els que desapareixen sense avisar són víctimes. La seva filla està a punt de complir la majoria d’edat, em diuen que tenia un xicot de 25 anys, i que des que va començar aquesta relació estava diferent. No era la seva nena, deien. Fumava, no apareixia per casa fins a altes hores de la matinada... No seria la primera ni l’última jove que desapareix d’un dia per l’altre sense donar explicacions, perquè no se sent ben entesa per ningú i decideix marxar amb “l’amor de la seva vida” on els porti el vent.

Després de les dures –però certes- paraules del policia, la parella va decidir tornar a casa a descansar. En el fons sabien que, després de l’actitud de les últimes setmanes de la Paula, podia haver estat qualsevol motiu que l’hagués impulsat a marxar. Però no ho volien acceptar. Aquella nena que amb tres anys duia cabells foscos, recollits amb una cua a cada costat del cap... Era una nena que no podia ser més entranyable i obedient, però en els últims dies, aquesta última aptitud s’havia convertit més aviat en el contrari.

En tornar a casa, van veure com un home tot vestit de negre, que a causa de la distància no havien pogut veure clarament, deixava a la seva bústia un paquet.
Capítol 2 8 hores 11 minuts
8 hores 11 minuts

L’Enric va anar corrent a la bústia, deixant la Marta enrere. Va obrir el paquet sense donar-se temps a pensar res.

- És un DVD.

-Enric, no penso esperar. –va dir la Marta, tot traient-li el DVD de les mans i entrant a casa.

Van agafar l’ordinador del seu despatx, i van posar directament el DVD.

-És la nena, Enric, és la nena.

Al vídeo apareixia la Paula, lligada de peus i mans i amb la boca tapada amb cinta adhesiva. Tot seguit, es podia veure un text: “Res de policia. Res de saber-ho ningú. Espero que recordeu que la vostra filla està en les vostres mans.”

Després d’uns segons de silenci, la Marta va esclatar:

- I què fem ara, eh? Com ho entens tu això? Digues! Com?

- I què puc fer jo?

- Que què pots fer? Si tu no haguessis...

L’Enric la va interrompre:

-Si jo no hagués fet què? Eh? Creus que el fet que la nena estigui on és ara, ha estat causat per això? Deixa de treure el tema, i de remoure la merda. Em vas perdonar, m’ho vas dir. Sé que potser perdonar no es sinònim d’oblidar... Tinc la responsabilitat que ho vaig fer: Sí. Vaig ser-hi amb una altra persona aquella nit. Era el que volies sentir? –la Marta va trencar a plorar- Doncs aquí ho tens. Ja t’ho he dit! Deixa de culpar-me per tot i deixa de posar d’excusa els meus actes per intentar ocultar que tens una filla que no voldries haver tingut mai.

La Marta va fer l’intent de donar-li una bufetada, però ell va agafar-li la mà al vol.

- Saps què? Vaig tenir l’esperança amb tu de tornar a creure en l’amor, però ja veig que vaig passar d’imbècil a imbècil. Al principi et preocupaves per la Paula. T’acabaves d’ajuntar amb una dona que tenia una filla, una responsabilitat. Ningú et va dir que l’haguessis de compartir, al cap i a la fi, la nena no és teva. Doncs ho vas fer i porto tots aquests anys agraint que ho facis. Però des que la nena és gran res t’interessa d’ella, saps? Però la meva nena és forta. No necessita res de ningú, i menys de tu, després del que ha tingut com a forma paterna durant la seva infància. Ni ella necessita res de tu, ni  jo tampoc. Quan tot això de la nena acabi deixaràs de viure aquí. Necessito un temps.

- Vols temps? Jo te’l dono. Et puc ben assegurar que no em tornaràs a veure el pèl.

Després de tot un dia ple de silenci i de mirades inexistents, arriba la nit.

L’Enric va començar a fer les maletes i la Marta va reiniciar la conversa:

- Entendré que no vulguis tornar. T’he estimat, Enric.

- Veus? Parles en passat. Jo ho segueixo fent, saps? Vaig cometre un error. Sé que ho has passat malament des que vas tenir la Paula, però...

La Marta torna a interrompre.

- No vull que anomenis la Paula. Pensaré jo sola què faré amb la gravació, alguna cosa volen a canvi de la meva filla. I ho obtindran, encara que sigui la meva vida.

- Ningú t’estimarà com jo, Marta.

- Tant de bo pogués creure-m’ho. Adéu.

La Marta no va voler ni acompanyar-lo fins a la porta, però quan va sentir com es tancava, va començar a plorar, sola. Va optar per ofegar les seves penes amb l’alcohol. Va acabar plorant, fumant i bevent.

Al matí següent, es va despertar a causa del raig de sol que travessava la persiana i enlluernava directament els seus ulls. Va mirar el mòbil, però el tenia sense bateria. Quan el va encendre, va veure que tenia disset trucades perdudes i deu missatges de l’Enric.


“Què ha passat? Per què s’ha tallat la trucada? Truca’m immediatament.”

“Vergonya hauria de fer-te trucar-me així, d’aquestes maneres.”

“Creus que és lògic que t’emborratxis? Tens una edat.”

“Per què collons no em truques? Estic desesperat, Marta! La nena, t’han dit alguna cosa?”

“Marta... no vull que us passi res ni a tu ni a la Paula... truca’m...”

“Vols agafar el punyeter telèfon?”

“Estic a comissaria. M’han trucat.”

Capítol 3 0 hores 0 minuts
La Marta es va adreçar a comissaria, però abans que entrés per la porta van sortir a dir-li que anés cap a l’hospital. Li esperava una notícia.

Només entrar, ja va veure a les portes l’Enric fumant i amb uns nervis que es manifestaven:

- Què coi feies, eh? T’emborratxes i el primer que fas és trucar-me.

La Marta no li va fer cas, va entrar corrent a saber les notícies. L’esperava el comissari.

 - Senyora, volem que abans d’entrar a l’habitació...

La Marta el va interrompre:

- On és, la nena? En quina habitació?

- Demano que abans de entrar a l’habitació sigui conscient del que es trobarà... la seva filla està en un estat delicat... És a la 402.

Semblava que mentre pujava les escales el temps passés lentament, i que cada segon es convertís en hores. Cada passa es transformava en un pas de formiga. Però el moment d’obrir la porta va arribar.

A  l’habitació es trobava la Paula adormida, un infermer i la doctora Robles, que va donar el primer pas per parlar:

- Sra. Ribalta, la seva filla ha patit un traumatisme cranioencefàlic.

- Però qui l’ha portat? Com ha arribat fins aquí? Què m’està volent dir? El cop, com se l’ha fet?

- Demano que es calmi, Sra. Marta. – va dir el comissari. Creiem que els segrestadors es van espantar en veure a la Paula sense consciència. Tot i així, a les càmeres de vigilància hem vist com una senyora d’uns 70 anys la portava amb el cotxe. En prendre-li declaració, ens ha dit que s’ha trobat la Paula al terra de l’autopista i que era fàcil trobar-la, però no va veure ni si va caure, ni com algú la va deixar allí, ni res per l’estil.

La doctora Robles va continuar:

- La seva filla està en un moment delicat... Esperem que durant poc temps, però està en un coma produït pel traumatisme que he anomenat abans.

- Quan despertarà? Comissari, qui ha segrestat la meva filla? Ho vull saber ja!

- Cada vegada els indicis que la seva filla ha estat segrestada augmenten, però no tenim res clar. Esperem que es desperti aviat, llavors la seva declaració serà crucial per a la investigació.

- No penso estar de braços creuats mentre la meva filla està en coma, i no sé si podré tornar a parlar amb ella mai més.

- Ningú s’estarà creuat de braços, això li ho asseguro.

La Marta va decidir anar a casa a buscar tot el necessari per a la Paula a l’hospital. Però en arribar a casa es va trobar davall de la porta una carta, on posa amb lletra gran i clara:


“10.000 €, no demano res més, la que rebrà serà ella, reina.”


- “Reina”... No pot ser... No pot ser que hagi estat ell... Tot té sentit...

Quan la Marta va tornar a l’hospital amb totes les provisions, la doctora la va informar que el comissari havia tornat al seu lloc de treball, i allà és on ella es va adreçar.

Quan arribà, ni aparcà correctament, ni tancà la porta del cotxe. Entrà directament a comissaria i va dir al responsable del seu cas que tenia tots els fils lligats.

Finalment es va resoldre el cas. La Paula havia rebut una carta del seu pare biològic. Sempre havia volgut saber d’ell, però la seva mare no li ho deixava investigar. En aquesta carta, la convidava a viure amb ell, sense que ningú se n’assabentés. Les ampolles d’aigua que la Paula havia comprat eren per al viatge que havia de fer per anar a casa del seu pare, i la llanterna per passar una nit al petit bosc de la ciutat, com quan feien de petits. Tot quadrava.

- Bé, si tot això que em diu és veritat, cosa que no posem en dubte, aviat condemnarem el seu exmarit.

 

Van passar unes hores. Era a punt de ser mitja nit i la Marta feia estona que es trobava a l’hospital. Així que va decidir baixar al bar a sopar. Quan gaudia d’un entrepà ràpid, va rebre un missatge al seu mòbil.

 


“Et vaig avisar, la que rebria seria ella.”


 

En llegir això, va pujar una altra vegada a l’habitació de la nena. Tots aquells segons que passaven es tornaven a transformar en hores, i totes aquelles passes grans semblaven de formiga un altre cop. El temps passava en càmera lenta, però els batecs del cor doblaven el seu ritme habitual.

 

Va arribar a l’habitació.

 

Tots els cables que mantenien a la Paula en vida, estaven desconnectats.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]