Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
15asabadell
IES de Celrà. Celrà
Inici: Joc de trons
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 tots excepte un
TOTS EXCEPTE UN

Van passar per uns camps blancs com el gebre. En Bran va alçar el cap amb confiança. Es sentia important per primera vegada. Sempre havia estat a l'ombra dels seus germans que eren forts i valents i ell , era només un nyicris que li costava fins i tot confiar en ell mateix.

El cavall continuava avançat pel terra que s'anava glaçant a poc a poc. Era com un joc de nens que juguen a atrapar-se l'un a l'altre. Però el nen sabia que l'hivern no era bo. Havia sentit històries d'aquelles que s'expliquen en les tabernes a les llargues nits d'hivern on totes les coses que estimaves s'havien mort, i allà etdeslliures de les penes.

Però ell recordava un dia en el que havia arribat un home que portava una capa de marta que li arribava fins els peus. Tenia la cara tapada amb un mocador, cosa que vol dir que només se li veien els ulls. Uns ulls freds com el gel de les llunyanes terres de Ghúid. Tenia una mirada que quan l'acoseguies veure, no tornaves a ser el mateix. Si no, digueu-li al jove Roi que ara volta mig despullat pel poble a les llargues nits d'hivern.

Aquell home que mai va dir el seu nom, explicava la seva història. Va explicar la batalla que va tenir amb unes bèsties que apareixien a l'hivern i no és que fossin gaire fortes físicament, però en una nit van acabar amb els set pobles de Fhérir.

En Bran va mirar el cel. Recordava la mirada que aquell home l'hi havia fet, quan en el mig d'aquella història van aparèixer la guàrdia del rei i el va arrossegar. En Bran no l'havia tornat a veure des d'aquell incident.

Van arribar al poble quan ja era fosc i els corbs volaven cap als caus. El noi va mirar el cel. Els cabells li volaven a ritme del vent. La nineta dels seus ulls es va dilatar. El verd dels seus ulls gairebé havia quedat cobert per un negre tel. El nas i les orelles se li van tenyir de vermell. El cor va començar a bategar amb força. Fins i tot li feien mal les fredes orelles en sentir el batecs de seu cor. El cor li bategava tant fort per què estava feliç? Es va posar vermell només en pensar que estava a punt de presenciar un acte de justícia del seu senyor el Rei. La persona a la que ell havia admirat tant des de que era petit.

En Bran havia estat criat en un família de nobles la qual duia com a cognom Wood. Tenien un gran prestigi en el poble. Però en Bran estava enfadat perquè els seus germans sempre havien estat més ben tractats que ell.

En Bran tenia tres germans més grans que ell. Això volia dir que ell s'hauria de quedar amb la part més petita de tot el regne. El més gran rebia el nom de Theo i era ros com el sol d'estiu i tenia un somriure que feia anar tothom darrera seu. Et podia convèncer de qualsevol cosa i tenia una mirada tendra però a la vegada persuasiva que feia que no tinguessis seguretat en les teves opinions. El segon es deia Christian i tenia uns cabells brillants com la lluna. Eren d'un blanc pur i infantil, però ell no era gens nen. Era un noi de vint-i-dos anys i fort com una mala cosa. El tercer era en Fiön i era una còpia del primer fill. Tots eren perfectes menys un. Tots eren molt ben valorats excepte un. Tots eren els hereus del tron exceptuant-ne un. Es podia dir que a la famíla Wood només hi havia tres fills.

Però allò canviaria, o això el menys pensava en Bran, que per primer cop a la seva curta vida no era valorat com un infant. Per primer cop era valorat com els seus germans. Això era meravellós.

- Sí, pare. Així ho faré. No et faré quedar malament- i en Bran es va agenollar sota seu.
- Bran, fill, - va dir el Senyor Wood- no vull que cap de les teves actuacions em facin quedar malament davant del rei Lhaur. Si passa alguna cosa d'aquestes t'he les carregaràs i no serà poca cosa.

Sabia que tot havia de sortir a la perfecció. No hi havia d'haver-hi cap error per part seva . Això va fer que encara es posés més nerviós. De totes les persones que hi havia ell era l'únic que podia fer una bestiesa que li podria costar la vida. Es va mirar els seus germans i per mil·lanèssima vegada va desitjar ser com ells.

Va anar acompanyar la meva euga fins un estable que no era gaire lluny d'on dorimiríen. Li va acariciar la bella crinera i li va desitjar bona nit. Sabia que el dia de demà no seria gran cosa per a ella , però ell estava tan nerviós que no podia pensar en altres cosa. Veuria el rei fent justícia. Amb prou feines va menjar a la nit.

Es va cobrir el cos amb les suaus flassades de lli que havia a l'habitació.Ja no sentia els ocells cridant a la nit, ni les rialles del borratxos que tornen tard de les tabernes ni els marrameus dels gats que es barallen per aconseguir una femella com n'hi ha tantes d'altres al món. En Bran ja no sentia res, perquè tan sols sentia el batec del seu jove cor. Un batec rítimic que marcava la negre de cada compàs de quatre per quatre.Va tancar els seus verds ulls. Va agafar-se fortament al collaret que duia penjat al coll. Nerviós va dormir. Tenia por, però no sabia de què. Era massa difícil tot.

El matí es va despertar, i en Bran també ho va fer però hores després. Va vestir-se i va baixar per anar esmorzar. Avui era el gran dia, per a ell. Es va creuar amb en Christian, el seu germà gran, i en Bran sentint-se superior, li va girar la cara. Va pensar que avui podrien parlar de tu a tu i que les coses canviarien. Però estava equivocat. Massa equivocat per poder afrontar allò que passaria.

La plaça principal era plena a petar. Ja no hi quevia res més. Si hi haguéssim posat un àtom d'oxígen tot hauria explotat.

A la primera fila hi havia els tres germans i el seu pare. En Bran estava una mica més apartat d'ell. Se'ls mirava com si ara ell fos el rei. Va girar el cap i va veure un instrument el mig fet de fusta. L'havia vist diverses vegades en els seus llibre que tenia a casa. Era un lloc on es col·locaven els castigats i allà morien. Es va emocionar. No gaire lluny hi havia una destral. No era de cap llenyataire, això era segur. Semblava feta servir poquíssim. La fulla encara brillava com la lluna d'hivern en una nit sense estels. Era la peça més bonica que havien vist els seus ulls. Va girar el cap. S'estava marejant una mica. Mentre observava la gent que s'anava agrupant, un jove noi li va cridar l'atenció. No era gaire alt. Semblava una mica més gran que ell. Però el que més el va atraure d' aquell noi, eren els seus cabells platejats. Brillaven amb el sol i els seus ulls blaus feien tornar boig a qualsevol persona que el mirés. Li va recordar aquell home que explicava les històries a la taberna. Portava una llarga capa de color blau marí. Semblava estranger. Ell el va mirar, i en Bran ràpidament va apartar la mirada. El seu cor s'havia posat a bategar massa fort. Va tancar els puny amb ràbia. No ho volia acceptar.

Un so de trompeta va anunciar el començament. Un home alt i calb vestit de blanc va aparèixer i va dir unes paraules en honor al déu Khúmir. Tota la gent va callar i es va posar a mirar el terra. En Bran va alçar el cap. El noi de cabells platejats encara l'estava mirant. Es va posar més nerviós del que estava abans. Un altre so musical de les trompetes el va treure dels seus pensaments. Va apareixer un noi alt i moreno, però amb la pell molt blanc i uns ulls blaus gèlids i cruels. S'assemblava en Theo, però en Bran sabia perfectament qui era. Era el fill del rei, en Yakov. Va agafar la destral que hi havia clavada en el costat esquerra. Un tercer so de trompetes va tornar a cridar l'atenció dels espectadors. De la mateixa porta que havia sortit el noi, va sortir un home. Estava encorvat i dos guardies l'agafaven per l'esquena. Amb una empenta el van deixar anar i sota aquell munt draps negres que portava a sobre es va poder desvelar els seus rojos cabells. El príncep se'l va mirar amb fàstic. Va fer un somriure i va mostar la fredor de la seva boca que era més freda que els hiverns a Ghúid. En Bran es va esgarrifar. El príncep va agafar la destral es va girar cap el públic i va dir:

- Aquí tenim un bastard, fill del diable. Incapaç d'anomenar el seu nom. Aquest és el final dels homes que incompleixen la llei. Acabem una vegada per totes amb l'home sense paraula. Acabem amb l'home sense perdó!

Seguidament d'aquest discurs tot el poble es va posar a cridar. En Bran va aixecar el cap entre tota aquella gent cegada per unes encisadores paraules. Va fixar la mirada cap on hi havia el pres. Li van aixecar la caputxa que portava i entre la llum del sol es va poder presenciar com n'eren de rojos els seus cabells, com n'eren de purs, i com n'era de fràgil aquell home. Un so triomfal va sonar de darrera la gent. Era una música viva que les úniques paraules que podries descriure-les eren: rei i Yakov.

Però aquest so va quedar interromput per uns homes encaputxats que van aparèixer el mig de la plaça. les capes grises els arribaven fins els peus. Se'ls veia molt joves. De sota aquelles vestimentes van treure unes esmolades armes, que de seguida van quedar tacades pel roig robí de la sang.

En Bran va trigar uns tres segons a reaccionar, de fet va ser una empenta a darrera que va fer que assimilés el que estava passant. Va treure l'espasa que tenia en el costat dret del seu maluc. La va desenvainar i va lluir a la llum d'aquell dia tapat de negres núvols en el cel. Va anar apartant la gent que s'anava trobant pel camí. El cap d'un moment ja era en el mig de la plaça. Es va girar a banda i banda. Ho veia tot difuminat. Sentia crits i sons de metall distorsionats. Va aixecar l'espasa fer poder-se protegir de qualsevol cosa que volgués atacar-lo. Va sentir un cop a la galta. El seu cap li començava a fer voltes. Tenia ganes de vomitar, però ja no sabia a on era el terra. Va intentar caminar però no va poder fer més d'una passa abans de que no caigués.

Uns ulls freds se'l van quedar mirant. En Bran ,mig moribunt, va intentar saber qui era. Sabia que aquells ulls li eren familiars. La sang li va començar a regalimar pel llavi dret. Era una barreja de sang i saliva que li feia un mal insuportable. Va començar a respirar amb dificultats. Intentava aixecar-se però no tenia prou força. Sentia un fred horrible per tot el cos. Ja ni tremolava del mal que tot li feia. Ara, per primera vegada a la vida, es penedia d'haver vingut. Era aquest el seu final? Era això la seva vida, viure envoltat d'uns germans que li feien l'ombra i no el deixaven brillar?

Una mà freda va agafar el mig cadàver d'en Bran. El tenia agafar per l'altura del pit. Sentia que la persona la qual l'agafava tenia uns batecs molt marcats. Un, dos, un, dos, un, dos....això era el que anava sentint en Bran. Però no podia veure res. Igualment tampoc volia veure res. Sabia que el seu pare es sentira avergonyit de tenir un fill com ell, que havia quedat fora de combat només per unes empentes que havia rebut. Sabia que els seus germans els hi donarien una medalla d'honor o alguna cosa així, i podia ser que aquelles mans que l'estaven agafant fossin del príncep Yakov ,per què clarament, eren unes mans dignes d' un príncep. I ara li tallarien el cap per què havia deshonrat la família Wood. Tenia ganes de plorar, però sabia que aquest no era el millor moment perquè aquelles llàgrimes el ferien quedar com un home fluix i llavors sí que estava perdut. Es va mossegar el llavi inferior amb la poca força que li quedava en tot el cos. Va notar com li regalimava un líquid calent fins arribar els pit. S'havia fet un tall al llavi. Una llàgrima li va caure per l'ull esquerra i li va crear un dolor insuportable. Ara tornava a sentir unes veus.

- Què creus que hauríem de fer amb ell, príncep Vitya? La nostra missó només era salvar el senyor Levi. Tant és el que fem, no?- va dir una veu aguda i amable.

- No vull que el mateu, és massa important. Igualment allà també el matarien. Els humans són molt cruels en comparació a nosaltres. Per començar porta'l a una de les habitacions. Necesita descansar.


L'habitació era fosca i una de les raons era per què era pintada de blau marí. Una altra raó era que el silenci que hi regnava semblava un mantell negre que cobreix una nit sense estrelles durant el fred hivern. Però aquest silenci no era l'únic que hi havia. També hi havia un silenci buit, que si tancaves els ulls podies pensar que aquella habitació estava buida.

Damunt d'un piano situat en un extrem de l'habitació, hi havia un metrònom que semblava estar aturat en el temps. I feia que aquest darrer silenci fos d'un altre món. Una rítmica respiració va fer desaparèixer tots els silencis. Però la foscor encara regnava en els seus cors desprotegits del glaç. Era la reina, com sempre, d'aquella sala.

En Vitya es va asseure davant del piano i va començar a tocar-lo. El so de les notes semblava que fos un joc de dimonis. Ràpid i lleuger com una ploma que cau amb la brisa del Llevant.

La sala estava il·luminada per una llum tènue que entrava per una de les grans finestres. A fora semblava haver nevat. Tot estava cobert per una capa blanca i només hi havia canvis de color quan els pètals de rosa queien sobre aquella blancor i creaven una imatge meravellosa.

En Bran es va depertar, i després de deslliurar-se de les mandroses mantes, va posar els peus a terra. Es sentia insegur de caminar damunt d' aquell terra que semblava de cristall. Els seus peus descalços avançaven amb dificultat. Es va mirar les mans. Les tenia totes plenes de ferides mig curades. Es va treure la blanca camisa, amb la que dormia, i desgraciadament va contemplar les desagradables ferides de les cames. Tenien molt mala pinta.

La porta es va obrir de cop va apareixer en Vitya. En Bran es va posar vermell i va intentar retrocedir. Va agafar la primera cosa que es veia prou manejable per lluitar i la va agafar tant fort com va poder. En Vitya se'l mirava encuriosit. Va treure la seva espasa i el va apuntar.

- Nano, estàs en un bon embolic.  La millor manera seria que deixessis aquesta vida. Però el teu honor t'ho impedeix. No és així senyoret Wood?- en Bran va assentir amb el cap. En Vitya continuava parlant mentre es mirava l'esmolada espasa i anava reseguint la fulla amb les dit nus.- Hauria de começar des del principi. On va començar tot. On va começar el principi del final, del teu final. Vosaltres, la família Wood, anàveu a veure les magnífiques execucions que feia el rei. En mig de l'execució van aparèixer unes figures encaputxades. Bé, fins aquí hi arribes, encara estaves conscient! Doncs jo t'explicaré el que va passar després. Va haver-hi una batalla acarnissada entre aquelles nens i els nobles. Per què no ho sé ja ho sabies, però aquells nens eren de la teva edat.- en Bran va empassar saliva. Es sentia mediocre sentint aquesta afirmació. En Vitya se'l va mirar un moment i va continuar explicant.- Bé, el vostre rei Lhaur i el seu fill Yakov van anar a lluitar. Però la cosa no va sortir tan bé com es pensaven. Els llibres que parlen de prínceps humans que lluiten contra malvats diuen moltes mentides.- va riure per sota el nas.- Que il·lussos que són els humans. Com continuava la història? Ah, ja ho recordo. Doncs el príncep Yakov va atacar la senyoreta Izumi, la qual no pots menysprear encara que sigui una noia. Amb un àgil moviment el va deixar sense braç. Em sembla que va ser el dret si no vaig errat.- va fer una ganyota amb la cara.- El rei, amb una ràbia que fins i tot jo li vaig veure com un foc fosc i vermell s'apoderava del seu cor, va sortir a atacar-la. El príncep s'anava arrosegant com un cuc pel terra mentre cridava com un nen el que li treuen la seva joguina preferida. El rei va morir el cap d'un parell de cops. Un a la cama i l'altre a darrera del coll que va ser el responsable de la seva mort. El príncep espantat, com una rata que s'escapa de la boca del gat va intentar amagar-se darrera del teu pare. Tu mentrestant estaves mig marejat. Vas agafar una espasa, no sé si ho recordes, peró la vas clavara algú. I aquest algú no era ningú més que...- es va mirar en Bran. - Saps no qui és aquest “algú” ?- en Bran no va aixecar la cara del terra. Una llàgrima li va caure pel llagrimal dret. No volia creure-ho. No era possible. Va tancar els ulls i va deixar que la gota caigués el terra amb un suau so de “plic”.- Desgraciadament és aquesta persona que penses. Vas matar el teu pare. Llavors el príncep Yakov et va fer un cop d'espasa a la cara i tu vas caure el terra amb la boca plena de sang. Això es el que va passar, el principi del teu final.

Evectivament en Vitya tenia raó. Això explicava per què tenia ferides en tot el cos. Va empassar saliva i es va decidir a obrir la boca:

- Senyor...- en Vitya el va interrompre.

- Digue'm Vitya si us plau

- Vitya...això vol dir que ja no puc tornar. La gent em matarà... Sóc un assassí. Els meus germans...el príncep Yakov...segur que hi ha preu pel meu cap!- va començar a respirar amb dificultat. En Vitya li va passar la mà per l'esquena. La seva mà era suau com les plomes dels ocells acabats de nèixer si aquests estranys animals han tinguéssin. I hi havia una tendresa especial amb el seu tacte.

            -  Sí, però aquesta no és la solució. Ara és el teu moment per assolir el tron.Ara és el moment per assolir el teu somni. Això de matar el teu pare ha demostat els altres germans que tu ets com ells. No. Millor que ells. Vés allà i aconsegueix allò que és teu. I de passada em proporciones algunes coses senyor Bran Wood. Ara és el teu moment de brillar.

Li va fer un petó a la galta i va marxar. En Bran estava sorprés. Li havia fet un petó?

No podia creur's el que havia fet. Havia matat el seu pare! Era el seu final. El final de la seva història. El final del seu món. Adéu somnis .

Ara l'únic que podia fer era complir la missó que en Vitya li havia demanat. Ja es ponia el sol quan en Bran, agafant una copa de vi es va tenyir els seus llavis de sang.

En Vitya mirava fixament allà on hi havia en Bran entrenant-se amb l'espasa. Les hores passaven i ell se'l continuava mirant com qui mira la neu com cau. L'hivern és traidor, i la gent això ho sap. Són com els cor. Una cosa molt complicada que ningú enten. I en el cor d'en Bran hi havia una cosa que havia canviat. Un petit detall. Un engranatge ben col·locat que havia canviat la màquina sencera. Era un petit canvi que afectava el seu cor i era per això es sentia d'aquella manera. Arribats aquell punt estava disposat a perdre la vida. Estava disposat a complir la seva missió. Ell ja no tenia germans. Ja no tenia pàtria. Només un cor que bategava cada vegada amb més força. Una força que era difícil de ser controlada fins i tot pel senyor Levi al qual li eren prohibits els sentiments.

La porta es va obrir amb força i va apareixer l'home pél-roig. Anava ben vestit. Una capa de color gris li tapava el pit. Va posar les mans sobre la taula, i això va captar la atenció d'en Vitya. Es va girar cap on era aquell home. El pél-roig va agafar l'alcohol que hi havia sobre la taula i en un got de vidre va dipositar el seu contingut.

- I què et porta cap a aquí, capità Levi?- en Vitya intentava guardar la seva posició.

- Ja li has dit al noi quina és la seva missó? No m'agrada que les coses es refredin. Els homes es tornen menys agressius per què han tingut més temps per reflexionar i pensar.


En Vitya es va aixecar de la taula.

- En Bran no és com tu penses. Ell és diferent dels altres humans. Ell no és agressiu. Odio que parlis de les persones quan no les coneixes! No tots els homes són iguals. Sempre amb la mateixa història!.- va fer un cop sobre un bloc de papers amb apunts. En Levi se'l mirava amb una cara d'indiferència. Li va agafar la mà.

- Què li dic sempre jo sobre els humans? Si no tinguessin coses en comú ja no serien de la mateixa espècie. I què, li has dit?

- Sí que ho he fet. Ja li he explicat com ho ha de fer. Però creus que serà l'últim? Ja en portem uns setanta- vuit i no hem tingut cap èxit encara.

- Però com has dit ell és diferent.- va fer una rialla irònica.- Pertany a la famíla reial i serà el número setanta-nou. El de l'or.- va agafar la copa i es va mullar els dit a dintre. Llavors va agafar un llumí i amb un moviment de dits el va encendre. Va acostar la flama allà on hi havia l'alcohol i la seva mà es va encendre amb una gran flamarada.- Observa, l'alcohol és com les setanta- nou persones que els hi hem encarregat la missó. Ara la flama cremarà l'alcohol i és per això que no hem cremo. Però si ara deixés que passes temps la flama cremaria el meu cos. Doncs això és el mateix. Ells són l'alcohol que es sacrifiquen per nosaltres, però si esperem molt la flama ens consumirà i serem descoberts. Espero que aquest noi ens tregui de perill. El senyor Ehern ja té prous cadàvers per experimentar. Ja en té setanta-sis. Dos es van perdre. Recordes la Lanhur i en Krish? Van quedar destrossats els seus cosos. L'equip de recerca encara els està buscant. - en Vitya va fer una cara de fàstic.

- Va vinga marxa que m'haig de preparar. Jo també marxaré amb ell.

- No pots fer pas això Vitya. Ells són l'alcohol. Què és el que no entèns?

- Jo el que vull és anar a veure món i ajudar el noi. Ja estic cansat de ser la rata del meu pare. Ho he estat durant quinze anys seguits i ara que ja no hi és, jo vull fer la meva vida i venjar-lo.- es va posar vermell. I és va posar a plorar.- Noo..o...vull que ell...acabi com el meu rei, igual que el meu pare.

- Encara has d'aprendre a controlar les teves emocions. Ja sé que és difícil. Sobre tot si vius en ull lloc que tots són com màquines excepte tu. L'invent que no va sortir bé. - en Levi el va abraçar.-Saps que no pots fer res per evitar-ho. És del destí del noi.

- I per això estic així Levi...és que no ho entèns?

En Levi va marxar de la sala i va deixar que les llàgrimes del senyor Vitya omplissin l'espai buit que hi ha en el temps. Ja res no era important. Es va girar va comptemplar, com si fóssin llàgrimes del cel, la blanca i delicada neu que queia. Les llàgrimes van tacar les grises pàgines d'un llibre. Però no va ser l'única cosa que va mullar. En aquell moment el destí del senyor Bran Wood es va decidir. Ell no havia nascut per lluir com els seus germans. Ell era diferent. Ell era la cosa més meravellosa del món.
Capítol 2 Records Freds
RECORDS FREDS

Feia fred i la boira havia cobert totes les mirades. Uns peus descalços trepitjaven el fred hivern i , a poc a poc , s'anaven tenyint de vermell. Si hagués estat un hivern normal, el noi, hauria tingut por. Però aquell era especial. En el seu cap ja no hi havia espai per la por. El dolor i les llàgrimes de sang li tapaven la visió. I amb cada passa que feia, s'anava acostant més cap la zona més obscura del cor. Uns negres ulls van mirar enlaire, i les fredes brises matinals feien moure els seus rojos cabells. Una llàgrima va caure al terra. Una veu el va fer tornar . Es va girar. Una nena va aparèixer des de la boira.

- Era jo a qui buscaves? - era una nena d'uns dotze anys. Tenia els cabells rossos i uns ulls blancs com la neu. La seva cara no mostrava cap sentiment en especial.

El jove noi va fer un soroll i va fer que sí amb el cap. Una altra llàgrima li va lliscar per la galta vermella.

- Si has vingut aquí deu ser per què et vols unir a nosaltres. T'estavem esperant. Sabem tot el que han fet aquelles bèsties. Ja sé que estàs sol.- va avançar i se'l va mirar.- el meu nom és Izumi. A partir d'ara si vols unir-te a nosaltres, has de renunciar a tots als teus sentiments.- va començar a caminar per la boira i el noi va seguir-la.- Ahh,- va dir amb una veu molt dolça i innocent.- ara et diràs Levi.

La suor va caure reseguint tota la cara. Es va posar la mà al front i va descobrir que tenia febre. El cap li va començar a fer voltes. Aquell noi que li havia aparegut en el somni ja el tenia vist. Es va rentar la cara. Es va posar una camisa acabada de planxar i es va lligar un llaç groc al coll. No era que el groc li quedés gaire bé, però tenia ganes de posar-se una cosa alegre després de tot el que havia passat.

Una llàgrima va expressar-se sense por. Però en Bran de seguida la va tapar amb un mocador. Va sentir l'olor d'en Vitya, i un calfred li va resseguir tota l'esquena.

La porta es va obrir i en Vitya va aparèixer. Se'l veia molt enfeinat. Va aixecar el cap un moment i va veure en Bran que se'l mirava amb curiositat.

- Veig que ja t'has depertat senyor Wood.- va fer una petita rialla.. -Ara em podries acompanyar?

- Esclar Vitya.- el noi dels cabells platejats li va oferir la mà, i en Bran la va agafar amb força. Ara sabia que hi havia una cosa important a protegir.


Van passar per unes llargues columnes. En Bran va mirar cap a dalt amb esperança de veure la llum del sol. Però només va veure foscor. En Vitya continuava mirant endavant i amb un pas accelerat.

En Bran es va entrabancar i va caure al terra. En Vitya es va ajupir per collir-lo. Els seus ulls blaus es van fixar en la pedra que duia al coll. La va agafar i la va observar. No era d'un color definit. Tenia diferents reflexos de colors. Ara era lila. Ara verda,i ara blava. Però aquella pedra tenia una llum especial, brillava per ella mateixa.

- És l'últim que em queda de la meva mare.- va dir en Bran mentre es mirava la pedra.- Sempre havia estat molt important per a ella.- va posar una cara trista i va abaixar els ulls.- Me'l va donar quan ja era al llit de mort. La meva mare patia d'una malaltia per culpa meva. El meu naixament va fer que quedés molt feble, i l'hivern és traidor.- una llàgrima li va caure.- Mai em perdonaré el que li vaig fer. Ningú em volia. Vaig nèixer per equivocació. I l'única persona que m'estimava, gairebé no la vaig conèixer.

- No va ser pas culpa teva.- li va passar el braç per l'esquena. El va recollir del terra i el va aixecar. De la seva butxaca va treure un mocador de colors verds que semblava força vell. Feia olor de les primeres roses de l'any. En Vitya li va acostar, i en Bran el va agafar i va fer desaparèixer les seves sensibles llàgrimes.- Jo també he perdut als meus pares, però tot i així tinc raons per viure.- va mirar a en Bran, però de sobte va intentar apartar la mirada, mentre el color vermell envaia la seva cara.- Si la vida no fos tan cruel... De vegades desitgem coses, i en cap moment no pensem que pugui ser veritat. I quan, misteriosament, allò que hem desitjat es fa realitat, sentim una pena immensa. Com sempre diu el capità Levi: vigila amb allò que desitges, que es pot fer realitat.


En Bran se'l va mirar amb cara de sorprès i espantat. Va parar en sec i una altra gota de suor va reseguir tot el seu jove cos. Va empassar saliva i va començar a respirar amb dificultat. En Vitya li va passar el braç per l'esquena amb intenció de tranquil·litzar-lo. Li va posar la mà al costat del pit i va apretar per que tornés a recuperar la seva respiració normal. Va inspirar i va caure en els braços d'en Vitya.

El capità Levi se'l mirava. Com sempre la seva cara no expressava cap sentiment. Era assegut sobre una cadira de fusta força vella. Era d'un color marró com les fulles de tardor. A la mà tenia, com sempre una copa de vidre. El contingut que tenia la copa era d'un color roig com la sang. I aquest líquid feia brillar el seu anell que duia al dit índex de la mà dreta. En Vitya també portava un anell però aquest era d'un color blau que feia que lligues amb el color dels seus ulls freds. Va mirar la mà i es va treure l'anell que portava. Va col·locar l'anell al dit anular d'una freda mà que reposava sobre les blanques flassades de l'habitació d'en Vitya. En Bran va tornar a suar. En Vitya li va reseguir tot el contorn de la cara. En Levi va tornar a beure un altre glop. Se'ls va mirar.

-Vitya, què et dic sempre jo? Aquest noi ja saps com ha d'acabar. Digues; com a reaccionat quan ha sentit el meu nom?

-Doncs de sobte ha começat a suar i li ha costat respirar. No sé exactement com ni perquè, però la cosa ha estat així.

- Potser és que l' he visitat en somnis. Hi havia una noia que també li va passar. S'assemblava una mica a ell. Jo i la senyoreta Izumi li vam aparèixer en somnis. Va descobrir el que som. Bé, el que som tots menys tu.- se'l va mirar. En Vitya va apartar la mirada.- Per això hi ets tu per guiar-nos. Jo, la senyoreta Izumi, l'Ehern... som les teves espases i ell.- va assenyalar en Bran.- és un peó. De vegades has de sacrificar peces per guanyar. El que no entenc és perquè estàs tant obsessionat amb ell. Sempre el mires amb aquesta cara. Sempre el vols protegir. Sempre tens por que acabi igual que el teu pare. Em vas enviar per què l'anés a busc...

- Pots callar d'una vegada! Ja en tinc prou que em vagis jutjant allò que faig o deixo de fer! Capità Levi tu ets l'últim de tot aquest reialme que pots dir això! O vols que li expliqui a la senyora Izumi tot el que va passar amb l' Annie ? I a més a més, tu vas fallar a la meva missió. Sempre dius que ja gairebé el podries haver convençut, però van haver de venir els soldats del malparit rei Lhaur, que el dimoni se l'emporti, i va espatllar tot el pla. Llavors la senyoreta Izumi i jo et vam venir a salvar. Ara si no, no tindries cap. L'hauria tallat el seu fill, en Yakov.- va escopir al terra.- La millor cosa que pots fer és callar i ajudar-me.- es va posar a plorar.- Ja estic fart d'aquesta vida. Va, vinga, marxa. Deixa'm, vull estar sol.- va ser un moviment per què marxés mentre s'eixugava les llàgrimes.

- Com vosté vulgui príncep Vitya. No sóc ningú per anul·lar la seva paraula.

En Levi va tancar la porta. Es va allunyar de l'habitació. De vegades em sento malament per no entendre't. De vegades desitjaria ser com abans. Va pensar .Mirà el sostre i va sospirar. Pots comptar amb mi per tot allò que vulguis. Sóc la teva espasa.

   - Estàs plorant?- en Bran s'havia despertat i mirava a en Vitya encuriosit.- Pensava que era l'únic que plorava. A la casa meva no hi havia ningú que plorés...- va somriure.- Saps què em deia sempre la meva mare quan plorava? Ets bonic quan plores, però encara més quan somrius.- en Vitya se'l va mirar, les llàgrimes ja no regalimaven galta avall. Va somriure.

  - Per què m'hauria de pasar alguna cosa?- va acostar-se al llit i el va abraçar.

La pluja queia a fora i deixava records. Records que fan mal. Dels que la gent intenta oblidar. Però ells, enganxats com una mare al seu fill, tornavaen. Feien que les ferides que s'acabaven de tancar es tornessin a obrir, i un dolor amagat entre les mantes de l'oblit, sorgís sense cap vergonya. La remor de les fulles eren un xiuxiueig que cridaven a les ferides que ara era el moment de tornar a la ment. Una ment massa feble per aguantar tant de dolor i patiment. Aquest xiuxiueig no era només de les fulles. Quan et col·locaves el costat del llac senties unes paraules semblants. Unes paraules que no deixaven que les ferides es curessin. Si acostaves les orelles a les aigües, podies sentir sons poc gesticulats que tornaven a atacar-te. En Bran va mirar cap el cel tapat pels núvol de la tempesta. Aquells també eren malvats.

La remor de les fulles, el brogit dels animals, les paraules poc gesticulades, el xiuxiueig de l'estany, el somriure d'un infant, els cabells de plata, les llàgrimes, els hiverns que havia passat, els contes sobre Ghúid que li havien explicat quan era un infant , el reialme del rei Lhaur, les llargues discussions amb el seu pare, les abraçades d'en Vitya, les paraules de la mare, el galop del seva euga, la mirada d'esconfiada d'un dels seus germans, les paraules incomplertes de la senyoreta Lilia, el somriure caní del príncep Yakov, les burles d'en Theo, la freda pedra, el sospir d'una dama, la suor freda que sentia cada dia en desperta-se. Els ulls glaçats d'aquell gat que veia cada dematí a l'habitació... ningú no s'escapava del dolor i ell, encara menys. Cada passa que feia per oblidar, el feia acostar més cap a les portes del dolor. Una vegada les va intentar obrir, però no es va atrevir.

Les fulles mogudes pel vent entonaven una melodia que havia cantat molt quan era xic. Una melodia que el portava una nostàlgia dels anys passats. Unes ganes de tornar a ser abraçat per la seva mare. Desitjava que un dia, per lluny que fos trobaria aquesta alegria que li faltava, buscaria més enllà de les denses muntanyes de records, més enllà de les aigües els somnis perduts. Es deslligaria aquestes cadenes que lligaven el seu fràgil cor i caminaria descalç entonant la vella cançó de la mare:

Quatre pinyes he trobat a les muntanyes de Whilre,

poca cosa serà però podré ser lliure per una vegada.

Miro la bandera que oneja

I el vent que ja no em mareja.

Purs siguin els cors dels cavallers

i glòria hi hagi pels escuders.

Estimat amic espero que trobis un caldarer

Així poder demanar el teu desig,

i serà ben clar,

en aquestes paraules ho deixo germà,

somiaré amb la teva glòria i riuré.

Em miraré a mi mateix i diré:

No tots els desgraciats els va fer Déu,

cruel món això et pronunciaré,

pau sia sempre amb la glòria i la llibertat.

El temps havia esborrat les paraules que completaven la cançó. I ja res no les podia retornar. Les garses de la ment se les havien endut ben lluny, on ni els caballers forts i valents no s'atrevien a arribar. I així quedava esborrat el penúltim record de la seva mare. L'altre que quedava era una taca de tinta que marcava sobre un full blanc com la neu, un somriure forçat, dolor i llàgrimes. L' alegria no és perpètua, ni la sort, ni la glòria , i l'única esperança que tenia en Bran en aquest món cruel, era que el dolor i la malenconia que embolicaven el seu cor, tampoc fossin eternes.

A l'altre banda de la finestra hi havia una noia. Tenia els cabells rossos i els ulls blancs. Es mirava en Bran. Ell es va sobresaltar. Mai havia vist una mirada amb tant poca emoció. Havia vist aquella noia en el somni que havia tingut. Era la noia que acompanyava el noi anomenat Levi. A la vida real, tampoc era gaire alta. Anava vestida amb una capa que li recobria gairebé tot el cos i l'única part que deixaven visibles eren les seves cames on hi duia unes botes de color negre. No tenien gaire taló. En Bran es va mirar les seves sabates. Fins i tot les seves en tenien més.

La noia semblava seriosa. Darrera seu hi havia un noi que devia tenir uns vint-i-dos o vint-i-tres anys. Portava una bata de metge. Tenia els cabells cap una banda i duia ulleres. La seva mirada era distreta. El seu cap no semblava estar allà a on hauria d'estar.

En la vella bata que portava es podia distingir una vella etiqueta amb unes lletres que formaven el nom d'Ehern. La noia li va deixar tot una pila de fulls, que ell en prou feines podia aguantar. Com era possible que una noia tant petita com ella els havia pogut portar amb tanta lleugeresa ? Aquesta pregunta deixava desconcertat en Bran però no seria l'única.

De sobte va recordar amb una perfecció expectacular , el somni que havia tingut feia un temps. Aquella noia era l'Izumi i això volia dir que en aquell mateix castell també hi havia el nen anomenat Levi. Va recordar la cara de trist i horroritzat que feia en el somni. També va recordar els seus plors i això va fer que s'adonés com se n'assemblava a en Levi. Però hi havia una cosa del físic d'aquell nen que el deixava encuriosit. No sabia exactament per què, però estava intrigat pel seu color de cabells. Li recordaven alguna cosa que era important per a ell, però no acabava de recordar el què. Va estar una estona pensant. Intentant recordar aquell record que estava perdent. Va recordar la seva família. El seu poble. Els nens i nenes que jugaven sense vergonya pels carrers. La taverna del senyor Canfr. L'home de cabells rojos. Va deixar anar un esgarip. Era possible que aquell home de la taverna, el que explicava històries fos el nen aquell. Però si fos així, per què ara es trobava aquí? En el seu cap li va aparèixer l'escena de quan el príncep Yakov volia eliminar aquell presoner. No era possible que fos el mateix... Bé, de veritat sí que era possible que fossin la mateixa persona. Què era tot això? Qui eren ells? I què hi feia ell allà?

Es va arrencar a córrer escales amunt tant ràpid com les cames li permetien fer-ho. Va arribar a l'habitació, va obrir la porta a les palpentes i va entrar. Estava espantat i en aquell curt viatge de pujar escales, havia pensat les pitjors respostes possibles que es podia fer d'aquelles preguntes. Havia de sortir d'allà com fos. Els ulls d'en Bran es van dil·latar, i per primera vegada va descobrir quin era el seu destí.

De darrera la porta van aparèixer dues figures. En Vitya se'l mirava amb curiositat i l'altre home... l'altre home no expressava cap sentiment ni emoció.

- Què passa Bran, que tens pressa?

En Bran es va quedar parat. No tenia força per moure's. Ni tant sols per parlar. Es va posar a tremolar. En Vitya se li va acostar. Es va posar a davant seu. Li va tapar la boca. En Bran va tancar els ulls i es va adormir. En Vitya el va deixar reposant en el llit. El va tapar amb la manta de color blanc. Semblava molt vulnerable el jove noble estirat en l'immens llit. El seu jove cor bategava d'esprotegit del fred.

- Fins quan aguantaràs la mentida? Em sembla que el noi ja comença a sospitar.- va dir en Levi mentre intentava somriure. En Vitya va vacil·lar.- tant que te l'estimes i no li diràs la veritat? No m'esperva això d'un príncep. Estàs canviant Vitya. Mai no t'havia vist així.- va fer un somriure. -Que tens por que la profecia es compleixi? El Senyor no hauria estat content...

- Ja en tinc prou de tu! Ves a fer les coses que et toquen i no et posis allà on no et demanen! A més a més, no sé si ho recores, però aquí i ara el Senyor sóc jo i ja està!. El que jo faci deixi de fer amb aquest nen és cosa meva..

- Si la profecia es compleix, a mi també m'afectarà. Tot depèn d' aquest noi.- se'l va mirar.- Recordo quan jo tenia la seva edat. És molt jove.-en Vitya se'l va mirar.

- Ara no vagis de vell, que tu i jo només ens portem deu, d'anys.- en Levi va caminar fins a on era la porta. Es va com mig amagar i va somriure. El seu somriure era fred i malvat. La veritat era que en el cos sense sentiments del senyor Levi, hi havia una especial curiositat per poder saber com era somriure realment. Volia experimentar allò que ja havia viscut anys enrera. Hi estava només a una passa. Ara tot només depenia del jove Bran.

- Què passa príncep Vitya, tens por de fer volar les teves ales?- i com una brisa d'estiu es va esfumar a l'interior dels negres, freds i solitaris passadissos del castell.

El cel estrellat portaven records que feien mal. Ja no tenia sentit viure. Què era la vida sense ell? Havia estat tota a la vida buscant-lo i ara no el volia perdre. Sabia que era un comportament egoista. Va recordar l' intent del decapitament del capità Levi. Va recordar els seus ulls clavats. Va intentar somriure però les llàgrimes ho van impedir. L'odi que sentia per ell mateix era massa fort. Ell volia ser lliure. Les mentides no l'ajudarien en res. Es va mirar la seva blanca mà. Va apretar el puny amb força. La sang va començar a regalimar. Traçava línies. Vermelles. Va deixar que baixessin tranquil·lament. Aquella sang era vida. Era el dibuix de la seva vida. Ell, a diferència d'en Bran, no tenia germans. Tot i així, havia decebut tota la seva família. Era patètic. Es va estirar al llit. Va sentir la música del silenci que feia retrobar allò perdut. Jo només volia ajudar-te. Dir-te qui realment ets, però ara només he fet una cosa des de que et vaig còneixer. Com l'escriptor que relata una novel·la, jo ho he fet amb el teu destí.

Va deixar que la sang ballés pels seus braços. Era d'un vermell bonic. Al cap i a la fi tots els humans som això.

De sobte es va sentir molt feble. Mentre la llum de la lluna entrava discretament a la sala, en Vitya mirava el sostre i pensava. La sang havia tacat el llençol, però aquesta no era la seva preocupació. Els seus ulls blaus semblaven dos grans llacs de llàgrimes. La lluna brillava més que mai. La lluna brillava i una dansa de llàgrimes buscava el seu compàs.

En Bran va veure els seus rojos cabells. Era com el del somni. Va apartar la mirada. Tots dos esperaven fora l'habitació d'en Vitya.

- Senyor Vitya? Com estàs? Ja són més de les deu.- va cridar el noi. Els seus ulls grisos es miraven a la porta amb indignació. Va tornar a trucar. En Bran comtemplava com de jove n'era.

- Tu...- va intentar articular una frase.- Tu ets el noi de les històries. Tu ets l'home que va fer tornar boig al pobre Roi...- se'l va mirar. En Levi li va tornar la mirada.

- Has trigat a saber qui era. Hauria esperat que ho haguéssis tret més ràpid. En Vitya sempre està parlant de tu com si fossis un déu.- en Bran es va posar vermell i va apartar la mirada.

- Qui ets realment?

- Jo només sóc un titella. Fa molt de temps que vaig deixar de ser humà. Jo només sóc un servent que si cal sóc sacrificat perquè el meu senyor pugui aconseguir la victòria. Sóc un peó.- en els seus ulls inexpressius es podien veure un pinzellada de tristesa en la mirada. Una nostàlgia estranya que feia que no pugués ser exactement un titella. En els seus ulls, com una pantalla, es veia reflectit el seu passat.

La porta es va obrir i va aparèixer en Vitya. Tenia el braç mig embolicat amb un tall del llençol blanc que a poc a poc s'anava tacant i feia que un roig robí fos perceptible. En Bran es va espantar. Els ulls d'en Vitya se'l van mirar. Semblava molt vulnerable. Semblava que l'hivern li hagués arrebatat tot el que tenia. En els seus ulls es veia una tristesa. Tota aquella gent tenia un regust trist. Es va acostar al jove Bran. El va abraçar i amagat dins d' aquells passadisos es va posar a plorar. Els seus plors eren com la negror de la nit. Eren uns plors amb dolor.

En Bran va fer un mig somriure i el va abraçar. Va acostar els seus llavis a la glaçada orella i murmurà :

- Qui o què ets? Això és l'únic que et demano.

En Vitya es va mirar en Levi, llavors va girar el cap i se'l va mirar.

- Només sóc un maleït titellaire.

Les herbes ballaven el ritme del vent. El seu verd feia que el món es sentís viu. Una bota va trepitjar aquella font de vida. Però, què era la vida realment? El verd es va apagar. Ja no hi havia esperança. Era així la cruel vida, era així el seu cruel joc .

En Bran es va mirar el fred castell. Era immens vist des de fora. Era molt bonic. Els tons grisencs feien que et sentissis com en un somni. La cara d'en Bran es va il·luminar. Els seus ulls brillaven amb una esperança encara per destruir. Era hora de demostrar qui era realment ell.

- La teva mare també se li va il·luminar la cara d'aquesta forma. Sou molt semblants.- darrere seu la noia que havia vist en el somni li somreia.

Eh?- en Bran se la va quedar mirant.


La porta del castell es va tornar a obrir i aquest cop va aparèixer en Vitya i en Levi. El jove príncep feia una cara d'enfadat i en Levi... com sempre era en Levi.

Van travessar uns turons de gespa glaçada pel gebre de l'alba. Semblava com una malatia que anava afectant tots els brins de gespa a poc a poc. Era bonic de veure. El fred era cruel com un joc de nens. Però no era només el fred que ho era. També les persones. En Bran va mirar el cel i va maleir el dia que havia nascut. Sabia que a dintre seu, en sentir una frase de la seva mare, el seu cor s'havia emocionat. Va pensar que si a ella no li hagués passat res, ara ell no estaria en aquesta situació. Era una bestiesa el que estava a punt de fer. I ell ho sabia. Però quina era l'altra opció? Quedar-se per sempre tancat en aquell castell? La seva flamarada, com la d'una espelma, s'hauria anat apagant a poc a poc. Les persones són com espelmes. Són delicades. Amb una ràfega de vent són apagades . Però si són prou valentes són capaces d'iniciar un incendi. El jove noi estava decidit que ell seria uns d'aquests que crearia aquest incendi. No hi havia cap altre opció. Va recordar tot el seu passat i en els seus ulls es va encendre una flama plena de ràbia. Un foc que anava consumint el seu èsser. Deixava que el seu cor, glaçat pel glaç, ara fos cremat per la ràbia i l'odi.

L'habitació tenia un aire oblidat. En un pobre llit, en Bran, plorava. Tenia la cara tota plena de blaus i esarrapades. Un rierol de sang va caure del seu front. La ferida encara era tendra. Va intentar aguantar les llàgrimes però no va poder. Li feia mal tot el cos.

La porta es va obrir i va aparèixer el seu germà gran, en Theo. El va agafar pel coll. Se'l va mirar amb un aire de superioritat.

- Una altra vegada plorant, marieta? Dubto que siguis de la nostra família si no saps ni aguantar una bronca del pare. Esclar que potser és molt forta, no en puc dir res al respecte, perquè jo sóc perfecte.-va fer un somriure.

El va acompanyar a la gran sala on allà hi havia el seu pare i la seva mare que estaven esmorzant. La mare va córrer cap on era el seu petit fill, però uns soldats li van barrar el pas.

- Però estimat, no veus com està....?- el noble es va aixecar de la seu tron i amb la mà ben oberta la va pegar. La dona es va aixecar del terra i es va retirar acompanyada per unes criades lleials.

En Bran va apretar el puny. Sentia molta ràbia.

- Pare,- va somriure en Theo.- aquí et porto el meu estimat germà.

Avui ja saps no, que tens combat? Serà contra el príncep Yakov. No vull que et guanyi com l'altra vegada. - va agafar-lo per la barbeta. Els seus ulls negres i freds se'l miraven com si fos merda.- m'has entès o t'ho haig de dir en llengua de Fhérir?- li va escopir a la cara.

Mentre s'allunyava es va poder sentir el murmuri del rei críticant i maleïnt el seu jove fill.

Van arribar a l'armeria. En Theo va cridar al jove Charles que el vestís. Primer el va despullar i en la tènue llum del dia es van poder veure clarament les ferides i cremades que tenia. A sota del braç dret hi havia una marca. Era un ocell que s'estava cremant. Les ferides de feia una setmana encara eren presents.

En Charles li va acabar de col·locar l'armadura. Va agafar l'espasa amb les dues mans. Sentint els insults de part dels seus germans, va avançar. Quan ja era gairebé al final de la tenda, una mà freda li va tocar l'esquena. Es va girar i va poder veure la cara d'en Christian amb els seus cabells negres i el seu floc blanc, que li somreien i per un petit moment, com gairebé un sospir el va animar. Ell havia de guanyar.

La porta de la tenda es va obrir. Feia molt de vent. En Bran va aparèixer. Una llàgrima li va caure i li reseguí la cara. Va avançar. Allà al davant tenia el fill del rei, el príncep Yakov. Era un noi molt pàlid i d'un ros que gairebé era blanc. Havia sentit rumors que deien que els seus avantpassats venien de les llunyanes muntanyes de Phaseba. Aquelles que hi havia dimonis i bèsties sobrenaturals.

Unes llàgrimes van fer aturar el combat. En Bran assegut al terra plorava. Estava tot ple de esgarrapades. Les seves llàgrimes queien dels seus ulls verds. Va mirar en l'aire i va buscar la mirada de la seva mare. Va veure la cara del borratxo del poble que s'enreia d'ell. La del rei que es sentia orgullós en veure el seu fill. Buscava la seva mare. Buscava la seva mirada. Va abaixar el cap però de sobte va sentir una escalfor a la seva esquena. Es va girar i va veure la seva mare. Va somriure i la va abraçar. Totes les rialles havien desaparegut. Per a ell només hi havia l'escalfor de la mare.

- I llavors em dius que no tens cap història amb ningú! I aquest home qui és llavors? Contesta'm!- es va sentir el soroll d'un cop. Unes llàgrimes van tacar el vestit de color blau. El noble es va alçar i li va escopir a la cara. En Bran mig amagat a la porta contemplava aquella escena violenta. Volia fer alguna cosa però sabia que no era prou fort i això feia que tingués un odi cap a ell mateix. Va marxar cap a la seva habitació i allà es va posar a plorar.

La neu queia i en Bran amb el cos totalment embenat ho contemplava. La porta es va obrir i va aparèixer la Lilia. Era una nena de cabells rossos i ulls negres. La cara d'en Bran es va il·luminar en veure-la.

- Ho sento Bran, però no puc ser amiga teva. L'altre dia vas fer molta pena quan vas perdre el combat contra el príncep Yakov. Jo no vull ser objecte de mofa tampoc. Seràs tu qui s'endurà aquest títol. I per cert. Ja no hem veuràs més aquí. En Yakov m'ha demanat si volia que estigués al seu servei, i jo , he acceptat.- va tancar la porta amb un cop brusc.

En Bran va veure què era de veritat. Va sentir que per tal que el seu cos estigués envoltat de molta gent, ell es sentia sol. Massa sol . Es va mirar les seves mans. Des del consell d'ahir les tenia molt pitjor que l'altra setmana. Aquella secta que havia creat el seu pare i el rei, el farien morir. No sabia exactement què buscaven però després de tots els sacrificis que havien fet, el seu cos cada vegada estava més feble. La porta es va obrir i va aparèixer la mare d'en Bran.

- Com estàs fill?

- Millor des de que has vingut tu.- en Bran va somriure. Ella se'l va mirar amb tendresa i de sobte va estossegar.Es va posar la mà davant de la boca i de sobte va notar una humitat. Va observar la delicada mà. Hi havia sang. En Bran es va espantar i la va abraçar.

- Et prometo mare, que un dia, no gaire llunyà et protegiré. No deixaré que ningú et faci mal.- ella va somriure.

Dies després la dona va caure malalta. En Bran l'anava a visitar sempre que podia i que li era permès. Cada dia veia la seva mare pitjor i el seu cor s'anava allunyant d'ell mateix. Sentia dolor i pena i ganes de plorar. Ja no tenia ganes de viure.

- Fill, tu has de viure. Ets l'especial de la família i el que pots arribar més lluny. Els altres germans seran temptats per béns materials i deixaran de banda el que de veritat és important. Per poder aguantar aquest llarg camí, et donc el meu collaret. Cuida'l si us plau.- en Bran es va posar a plorar. La noia, estirada en el llit , li va somriure i li tocà els cabells.- Ets molt bonic quan plores, però encara més quan somrius.-De sobte la porta es va obrir i va aparèixer el pare. En Bran va amagar el collaret a la seva butxaca.

- Lacrimosa, estimada, com estàs?- la va abraçar. - He portat el senyor George per què puguis fer el testament. Com més aviat pugui ser......

Les paraules es perdien en la distància mentre el Bran sortia com un fantasma de l'habitació.

L'alegria havia marxat. Ara només hi havia dolor. Tot el seu cos tacat de sang. La seva ànima incompleta i els seus ulls sense vida. Es va mirar la pedra que li havia donat la seva mare feia tot just deu dies. Va alçar el cap i va observar la làpida que reposava sobre l'herba verda. Va deixar el seu ram sobre d'aquella pedra. La làpida, amb una lletra poc treballada, es podia llegir el nom de Lacrimosa Wood. En Bran es va posar a plorar. Havia perdut el que més estimava a la vida. Es podia dir que li havien robat de les mans. L'única persona que l'havia arribat a estimar de veritat.

Els seus ànims només s'havien animat quan havien vist aquell foraster de cabells rojos. El senyor Levi. Però excepte això, tota la seva vida havia estat monòtona.

Es va mirar en Vitya sobre el cavall, i es va posar vermell. Tota la seva vida havia estat monòtona i sense sentit fins que l'havia conegut a ell. Es va posar més vermell només en pensar-ho. Va recordar les seves abraçades i l'alegria que havia sentit. Estava content d'estar cavalcant al seu costat.

Davant seu un edifici impactant els va fer aturar-se. Ja havien arribat. En Levi va aturar el cavall, i va ajudar a en Vitya a baixar.

Potser era el fred que feia o poster era el somni de reescriure el passat i venjar- se de tot el mal que li havien fet, però En Bran es sentia llunyà i cruel.

Les ales del joves ocells volaven i mentre ensenyaven com n'eren d'esplèndides. Tons rojos i verds tenyien el cel d'aquell dia fred d'hivern. En Bran va observar atent aquell espectacle de colors. El vent va bufar. La remor de les fulles es va sentir. El rierol llunyà va entonar la seva malenconiosa cançó. La nineta dels ulls d'en Bran es va dilatar. Va tancar els ulls i llavors es va poder veure el seu desig amagat a les seves delicades parpelles. El desig de ser un ocell per poder fugir volant d'aquest immens dolor que hi havia en el cruel món.

Capítol 3 LLÀGRIMES DE SANG
L'esplendor del castell lluïa amb una espècie de màgia. Els llacs coberts de gel començaven a desglaçar-se, però el fred continuava arrelat al terra. Continuava arrelat en el temps. La tristesa que duia en especial aquella estació, també era present en les mirades del castell.

El príncep Yakov, assegut al seu tron, somreia. Tenia un got ple de vi. El líquid vermell semblava sang. Això feia recordar les llegendes sobre la serralada de Phaseba. Un aire misteriós cobria aquella sala. Un aire no gaire  normal. Una estranya música es feia sentir. Uns violins endimoniats lluïen la seva fosca llum. I deixava que tot quedes en un estat fantasmagòric.

En Bran va descavalcar. Va deixar que el jove cavall marxés. Jo ho havia entès. El cavall es va allunyar en la distància. Com una aquarel·la es va anar diluint. En Vitya se'l va mirar. Es sentia culpable. El capità Levi s'hi va acostar. Els seus gèlids llavis es van acostar a l'orella del príncep.

-  De vegades hem de sacrificar les peces. La vida és com un joc d'escacs. Els peons són els que sacrifiquem per obtenir el que de veritat volem.- en Vitya es va apartar bruscament.

Va caminar com on era en Bran. Se'l va mirar i el va abraçar. Tots dos junts es van posar a observar el castell tapat pel bosc. El rostre de la cara d'en Bran havia canviat. Ara no hi havia cap somriure. Estava seriós. Una ombra negra tapava el seu cor. En Vitya va empassar saliva i el va abraçar amb encara més força. El color vermell va tenyir la cara dels dos nois.

L’estendard que era mogut pel vent, donava una estranya sensació de por en el jove cos d’en Vitya. El noi tenia por. De res no havia servit. No sabia si ara li havia d’explicar la veritat. Era cruel de part seva, però volia amagar-lo de la veritat per fer fora el dolor.  Els seus ulls blaus es van mirar el cel. Una ràbia contra ell mateix es va projectar. El seu pare sempre havia confiat en ell, i ell sempre havia fallat. Recordava les vegades que l’ havia fallat. Tot el que ell havia fet, a poc a poc, l’havien portat a les portes de la mort. El pobre home havia hagut de patir massa destruccions. En Vitya va obrir els ulls. Va treure el sac que hi havia enganxat en el negre cavall, se’l va penjar a l’esquena. Va desembeinar l’espasa. Feia fred i la lluna començava a agafar el seu paper a l’obra. Era el moment perfecte per començar la missió. Ja l’era.

El príncep es va girar i va buscar en Bran, però el noi havia desaparegut. Ja no hi havia rastre d’ell. El vent l’havia fet volar. El vent se l’havia endut com una fulla de tardor.

La jove senyoreta Lilia passejava pels passadissos. El vestit de tons verds i negres li quedaven molt bé.  Anava acompanyada del seu guarda-espatlles Berlot. Les seves mirades semblaven perdudes en el més enllà. El noi aguantava l’espelma, evitant que un cop de vent l’apagués. Un cop de vidre se va sentir a darrere seu.  El meravellós cristall es va trencar en mil bocins i la lluna va entrar com la reina de la nit. Però no estava sola. Entre la foscor més trista i més desesperant s’alçava un rostre trist i seriós. Els seus cabells marrons volaven amb l’aire del vent. Els seu ball feia venir fred. Els seus ulls brillaven en la foscor. Un verd s’alçava entra la foscor. Brillava com una estrella, però amb una crueltat inimaginable. Va saltar i es va col·locar davant d’ en Berlot. Les botes van trepitjar les grises rajoles. Semblava la viva imatge del dimoni. Els seus ulls es van mirar. En Berlot va quedar-se  paralitzat. No podia moure cap múscul. La silueta va apartar-se la capa del seu davant i va desembeinar una espasa. Era prima i lleugera com els rajos que entraven des de la finestra trencada.

En la llum de la lluna es va poder apreciar la silueta d’en Bran Wood. Sense pietat als llavis es va dirigir cap el noi. Un cop d’espasa des de dalt el va deixar sorprès, però el noi va saltar cap enrere. Va agafar l’espelma i li va acostar. El foc es va posar a cremar l’escena. En Berlot va treure una daga de sota la camisa. Va avançar, tan ràpid com va poder, cap en Bran. La nova mirada freda d’en Bran es va filtrar a l’interior dels seus ulls. Va saltar cap al costat dret. Va aguantar-se amb la paret i va agafar prou impuls per saltar a l’altre costat i atacar-lo per darrere.

La senyoreta Lila contemplava aquesta escena horroritzada. Va intentar córrer però en Bran li va barrar el pas.

- D’aquí no marxa ningú!- Amb un àgil moviment de canell va apagar l’espelma i tot es va submergir a la foscor i el silenci.

En Levi i en Vitya continuaven caminant pel castell com gats. La foscor no era un inconvenient. Armats fins a les dents caminaven pels tristos passadissos.   Cada passa que feien els acostava més cap a la veritat dels seus cors. Tot el que havien estat amagant anys. Tot el que sentien ho havien amagat sota el llençol dels records per no semblar febles.

Van arribar a una sala gran on hi  havia un rellotge. El so va marcar que eren dos quarts de dotze. En Levi va encendre una espelma i així van poder entendre a on es trobaven. Era un tauler d’escacs gegant.

- Veus senyor Vitya? La vida és un tauler d’escacs.

En Vitya va vacil·lar i es va apartar bruscament d’ell. No era que l’odiés però els seus comentaris feien destapar ferides crues.

Van travessar la sala. Van obrir una  porta que els va portar a unes escales que baixaven. Eren velles i brutes. En Vitya va arrufar el nas.

Les escales els van portar en una sala gran. En el centre hi havia un llit tancat dintre d’una gàbia. Hi havia rastres de sang per tot arreu. Pots plens del líquid vermell. Hi havia tubs i xeringues tacades de vermells. En el sostre d’aquella sala hi havia el dibuix d’un ocell que s’anava cremant a ell mateix. Diferents llibres estaven escampats pel terra. En Vitya  n’havia vist de semblants a l’habitació del seu pare. Eren llibres que parlaven sobre la nigromància. Es va apartar de seguida d’aquells escrits. Es va girar cap on hi havia el llit i va veure, horroritzat, uns manilles velles i amb taques de sang ja seca. Va trobar  a sota d’una caixa unes capes de color negre. Va adonar-se’n que totes tenien un nom:  Theo Wood, Fiön Wood, John Wood, Yakov Silverheart, Lhaur Silverheart,...En Vitya  les va deixar anar tant ràpid com va poder. Tota aquesta gent van dur a terme diferents sacrificis, però la pregunta és per què... Va pensar el príncep.

De sota unes flassades mal tapades es va sentir un murmuri, des d’aleshores imperceptible.  En Vitya va treure l’espasa, i acompanyat per en Levi, van acostar-se cap on es sentien els xiuxiueigs. Va agafar la flassada, tota vella i bruta, i  la va treure amb un cop brusc.  A sota de la flassada, mig tapat per la llum de les tènues espelmes, es va poder veure la figura d’en Bran. Estava tot tacat de sang i estava espantat. Se’ls va mirar i es va arraconar encara més contra la paret. En els seus ulls s’expressava un dolor intens. Una por infinita. Una desesperació com la d’un nen que no troba la seva mare. Una foscor que tapava el seu cor. Una fredor que glaçava llàgrimes. Una llàgrima li va relliscar per la galta dreta. Va mullar la mà d’en Vitya. El príncep  va intentar acostar-se encara més, però en Bran es va apartar. La por i el dolor el tapaven. El seu cos tacat de sang  tornà a moure’s. Va començar a tremolar i es va posar a plorar. En Vitya va tornar a intentar-ho.

- No em toquis!- va cridar el jove noi amb els ulls plens de llàgrimes.

La tremolor es va tornar més intensa i les llàgrimes van inundar tots els vells records. Van recordar la part negra del seu cor que el portava a navegar pels mars de  sang.

El sol s’havia aixecat amb un aire misteriós. En Bran es va despertar   i va recordar qui era. La vida li havia fet una mala passada.  L’escapada de la senyoreta Lila l’havia sobtat molt, massa. Es va posar a plorar. Ja no li era res important. Havia marxat amb aquell malparit del príncep Yakov. Ja res no la podia fer tornar. El seu cor ja no formava part del seu ser. Ja no sabia a on amagar la seves por. Es sentia desprotegit. Ja no tenia cap amic per deslliurar-se de les cadenes de la pena. Per més alt que crides el seu nom ja no la faria tornar. Ja era massa tard. Ja havia perdut els desig de viure. Es trobava davant de les portes negres de la mort. Ja no volia res. Ja no acceptava la vida. Sempre havia estat un covard i un ploramiques, i ja res no ho canviaria. Tot estava decidit. Ja no tenia cap mà que l’ajudés a aixecar-se del terra. Ja no hi havia paraula que el fes tornar. Ja no hi era. El jove cor que bategava suaument, s’anava apagat mentre els tristos flocs de neu s’infiltraven per la finestra.

La porta es va obrir, i va aparèixer en Theo que anava acompanyat del seu pare. En John, el senyor Wood. Tots dos anaven vestit amb unes llargues bates de color negre. En Bran ja sabia què li esperava. Va intentar fugir. Apartar-se del braços del seu germà. El van agafar per l’esquena i el van lligar. Les cadenes fredes li van estrenyi els turmells i els canells. Tenia por. I les llàgrimes li rajaven pel ulls. En Fiön, un dels seus germans, el va despullar. A la llum d’aquell dia fred es va marcar la silueta del nen. En Yakov va anar a buscar una caixa vella d’un color marró. A l’interior de la caixa hi havia tot tipus de ganivets. En Theo va decidir a anar a buscar el pot per dipositar la sang. En Bran es va posar a plorar. Les llàgrimes deien, sense paraules, tot el que estava patint. 

- Per gràcia divina, ens hem reunit aquí per retrobar els nostres avantpassats, fills del dimoni, per aconseguir la glòria infinita. Els hiverns són massa freds. Les bèsties de Ghúid ja surten del seu cau. I no hi ha ningú que ho pugui parar. Refre, rei de tots els diables que regnen a l’inframón, accepta,  com cada mes, la nostra donació de la sang del petit jove pur. Et donem la seva sang com el teu vi, tu dóna’ns  la glòria com el teu regal.- va dir el rei. En Yakov va agafar la caixa, i mentre els dos germans lligaven el petit al llit, va començar a esmolar els ganivets.

Ja era a una passa d’ell. L’altre gent cantava per la glòria al diable. Va treure un petit ganivet amb el mànec de fusta. Li va agafar el braç dret i li va fer un tall. La sang va començar a regalimar com un vaixell amb mala mar. En Bran es va posar a cridar. Les llàgrimes s’escapaven dels seus ulls.

La porta es va obrir i va aparèixer en Christian.  Va contemplar, horroritzat, aquella escena. Va intentar avançar cap a on era el petit Bran, però el seu pare li va impedir. Va treure l’espasa i el va amenaçar de   que si tornava a interrompre un ritual tant important com aquest, el mataria sense miraments.

- Som estrelles que no hem de ser vistes.- va dir en Bran quan era sol a l’habitació. Es va posar a cantar. Tot li feia massa mal. Ja no sabia què fer. Un dolor se l’enduia interiorment. Es mirar les ferides dels braços. Ara ell es sentia molt feble. Havia perdut massa sang. Estava sol en un món on , per tal de tenir un alt estat social, no era respectat. Era l’objecte per sacrificar en una secta que gairebé tota la seva família en formava part. Es va posar a plorar. Sempre havia estat un ploramiques. I sempre ho seria. Perquè sabia que una cosa com aquesta no canviava. I a poc a poc els vidres de l’habitació es van anar glaçant i així, també a poc a poc, l’hivern s’infiltrava per l’habitació ballant un ball que ningú havia vist. Els flocs de neus van començar a caure com llàgrimes. Tampoc estava  tant malament l’hivern...

En els seus vidriosos ulls es reflectia aquesta escena de la seva vida amb una dolor que feia marcar el vermell de la sang que l’envoltava. De sobte va semblar un nen molt vulnerable, com un petit ocellet. Es a posar a tremolar. Es va mirar a en Vitya.  Se li va acostar. En Vitya va obrir els braços  i el va abraçar tant fort com va poder. Ell no deixaria que la fred de l’hivern gelés el seu cor. El seu amor faria que tornes a ser el mateix que havia estat abans. En Bran es va deixar a abraçar. Va deixar que el príncep l’envoltés amb els seus braços com si fossin muralles. Per primera vegada en molts anys, no es va sentir sol, no es va sentir desprotegit, només va sentir dos cors bategant a en un so musical.

- Sempre ho  havia intentat, però sempre havia fallat. La meva missió era protegir-te de tota la por i la solitud que t’envoltaven. El meu pare, el senyor Shiver , el titellaire, em va encomanar aquesta missió. Sempre deia que havia de protegir la vida del petit Bran, el fill de la senyora Lacrimosa. Ell sempre va confiar amb mi, i jo sempre vaig fallar. Si m’hi hagués posat més aviat,  ara no estaries submergit en aquesta densa foscor. No em queda cap altre remei de submergir-me en aquesta foscor per treure’t. Seria  capaç de donar la meva vida per salvar el fill de la senyora Lacrimosa.- el va abraçar més fort i es va posar a plorar.- Jo sí que sóc feble, a diferència de tu.- se’l va mirar amb un aire tendre mentre intentava eixugar-se les llàgrimes dels ulls.  

Un fort soroll va fer caure la porta el terra. En Levi, va agafar l’espasa. Es va posar en guàrdia. La porta es va obrir i va aparèixer el Príncep Yakov que anava acompanyat de dos soldats.  Un era alt i fort. L’altre baixet i semblava àgil. Tots dos tenien una cara seriosa. En veure en Levi es van aferrar a les seves armes. El príncep se’l va mirar amb cara de menyspreu. Llavors va girar la mirada i es va fixar amb els dos nois que jeien abraçats a sota la taula. Va escopir el terra i a la cara se li va mostrar un expressió molt intensa d’odi.

- No esperava trobar-te aquí senyor Aron.- es va mirar en Levi.- Com sempre, el gos del titellaire, el titella que el segueix fidelment. Fas pena. Ets com un ocell a qui li han tallat les ales i ja no pot fugir del niu. Pel que veig, aquí s’han reunit un grup de comediants. Un assassí, un titella i un titellaire. Vitya, no en tens prou de tenir aquests esclaus al teu regne? No em pots pas criticar. Tu i jo som molt semblants. Jo tinc una secta per invocar el diable, i tu tens un palau a on hi ha un munt de titelles sense sentiments que són capaços de morir ara mateix si els hi ho demanes. Ja ho veus. Fill de nigromants i titellaires, com vols que no tinguis la maldat en el teu ADN?

En Vitya es va aixecar mentre, suaument, va deixar en Bran, tot moll de llàgrimes al terra. Se’l va mirar.

- Tu no tens dret a dir-me que sóc igual que tu. Jo no utilitzo als meus titelles com a objecte de sacrifici. Jo el ajudo a marxar del dolor. És veritat que això que faig no és allò correcte, però jo els hi allargo la mà per què puguin marxar del dolor. No tens dret a dir-me que sóc com tu!

Es va acostar a on era en Yakov. Va desembeinar l’espasa. I abans que pogués tocar el malvat príncep, un dels dos nois es va posar el davant. Va llençar disparada la seva espasa en direcció en Vitya. Ell ho va poder esquivar. Va alçar-se i el va atacar amb un cop frontal. Ell el va repel·lir amb un cop de peu a la part superior del pit. Va escopir saliva. En Vitya va fer un salt per col·locar-se darrera del seu adversari. Va agafar-lo per l’esquena. En un eficaç moviment de canell, va introduir la sensació de l’acer fred a l’interior del cos del soldat. Després d’això, va caure amb un soroll sec.

El ball de les espases van fer caure al terra un altre cos. En Vitya, tacat de sang, s’ho va mirar amb fàstic. En Bran, en un costat de la sala contemplava aquest espectacle. Ell també volia col·laborar, però el seu cos no li permetia. En Vitya va netejar les seves armes. Li feia fàstic que una sang tant mediocre com la d’aquells dos soldats li taquessin  la seva espasa. Va anar a buscar en Bran que reposava, immòbil. Quan el va agafar a coll es va fixar en els seus canells. Hi havia tot ple de marques les antigues cadenes que havia estat lligat. Els seus braços mostraven com n’havien estat, de torturats. Va manyegar els seus cabells marrons amb tendresa. Va abrigar-lo amb la seva cap...

Uns crits i uns plors van trencar aquell moment. El vidres es va trencar. Un agut so feia que quedes un dens dolor en l’ambient.  

Els dos nois es van girar, i van contemplar, amb una expressió d’espant a la cara, les llàgrimes que queien dels ulls del senyor Levi.

- No recordava que ésser humà fos tant dolorós...- es va mirar en Vitya amb un desig de poder tornar a ser com abans

- Però que li has fet a en Levi..?- en Vitya se’l mirava i una expressió de ràbia se li mostrava a la cara.

-No li he fet res, només he fet que pogués recuperar les seves emocions. Que ja no fos un esclau teu. És això el que he fet. Ara ja seria hora que l’anomenessis pel seu nom: Aron.

En Vitya es va llençar a sobre d’ell. Va bloquejar la seva mandíbula amb la mà esquerra, mentre que  amb la dreta es disposava a fer-li un cop de puny.

- Maleït dimoni... - en Vitya va escopir al terra.

- Jo no aniria criticant tant els dimonis- va dir en Yakov amb un aire de superioritat.- Per què el teu estimat, el senyor Bran, que jeu allà mig mort de por també és de la família reial. I segons els rumors nosaltres venim del dimoni...

En Vitya, sec per la ràbia se li va llençar al damunt. Va desembeinar les espases i es va posar a lluitar amb el príncep Yakov. Era molt àgil.

En Berlot caminava, agafant-se el braç dret tot ple de sang. A l’altra mà tenia subjectada la senyoreta Lila morta de por. Avançaven entra la foscor de la nit. Cap del dos tenia ganes de parlar del tema. Una gota de sang va tacar el terra. En Berlot va arrufar el nas. Es sentia feble. Aquell maleït mocós l’havia fet sagnar. Semblava fill del dimoni. La Lilia el va observar. Va fer que s’aturés. Es va tallar, amb ajuda d’una daga, un tall del vestit i el va donar al seu guarda- espatlles per què la ferida parés de sagnar.

- Senyoreta,...no. Què en pensarà la gent? Això no és gens de senyoretes. Jo sóc per sacrificar. Si em moro, és per què no sóc prou fort per dur aquest títol, i per això haig de mor...

- Pots parar de dir bajanades...Fins i tot quan estàs a punt de quedar dessagnat, no tens res més a fer que renyar-me. No tornis a dir que la teva vida no és valuosa. N’hi ha molts, de guarda- espatlles en el món, però tu ets l’únic que conec bé,  i no deixaré que t’esfumis així.  Tu, ja saps què he hagut de patir amb el senyor Yakov...- va apartar mirada.- i no hauria aconseguit arribar fins aquí si no hagués estat per tu. Vull sortir d’aquí, però no marxaré sola. Tu m’acompanyaràs.

- Tot i tenir només catorze anys, senyoreta Lilia, sou molt valenta. – va somriure.

En els passadissos oblidats i foscos es va moure una ombra. Amb els rajos de lluna es va poder veure el rostre d’en Theo. La seva cara, com sempre agafava un aire de bona persona. Va somriure.

- Ja deia jo que aquí feia olor de sang. Ja ha arribat, no?- va canviar la mirada i els va mirar d’una forma cruel.- va vinga, maleït bastard, contesta’m. Ha arribat o no? La gràcia divina et recompensarà per dir-m’ho. No diré res al príncep Yakov sobre la vostra fugida. Només serà una paraula. Si no, digui’m, qui t’ha fet aquest tall al braç?

- Tot i ser un nen, en sap, de dominar l’espasa.- es va eixugar la  sang que li regalimava per la barbeta.- Sí, que ha arribat.- es va aixecar del terra. Se’l va mirar amb una mirada seriosa.- Però no deixaré que el matis. El defensaré amb la meva vida. Per què ell és el veritable rei!

- Tots dos, lluitarem per que no passis d’aquí!- va dir la Lilia mentre subjectava la daga.

En Vitya jeia , mig mort pel terra. La sang li rajava des de tots els costat. Els seus especials ulls blaus havien oblidat un cosa : l’esperança. Ja tots els somnis havien marxat. Ara només calia esperar la mort. Ben mirat tampoc estava tant malament. Havia passat les últimes hores de la seva vida amb en Bran, i ara es reuniria amb el seu pare. Va somriure.

En Levi, en un racó de la sala, estava molt espantat. Els seus ulls havien recuperat el seu color marró de quan era petit. La por l’immobilitzava. La seva mirada esperesava dolor. Va començar a gesticular unes paraules sense sentit. Dels seus ulls dansaven llàgrimes. Va continuar parlant. La veu se li trencava. Semblava que estigues en un veritable malson.

Però hi havia un noi que no volia a quedar-se de braços plegats contemplat el que passava. En Bran es va aixecar el terra.  Es va arromangar les mànigues de la seva camisa. Va agafar l’espasa d’en Vitya, que reposava al terra. Es va acostar a en Yakov.

- Ara vols combatre tu? No recordes els combats que teníem tu  i jo quan eren petits? Jo sempre era el guanyador. Tu, sempre  quedaves el terra plorant, ho recordes ploramiques?

En Bran es va eixugar la barreja de sang i saliva que li rajava per la galta dreta.  Se’l va mirar.

- Tens raó. Sempre he estat un ploramiques i sempre ho seré. Ja res no es pot canviar. Els déus ho han volgut així. Però hi ha un cosa que no has tingut en compte,- va riure per sota el nas.- la  força de totes aquestes llàgrimes, que són capaces de crear un tsunami!

En Yakov se’l va mirar. Ja somriure. Es va posar en posició d’atac. En Bran també ho va fer, i llavors va començar en combat. En Yakov el va atacar per la dreta. Un cop potent , però en Bran el va parar sense gaires dificultats. Llavors va ser un cop frontal que el va deixar desprevingut. Una llàgrima li va regalimar. Li feia mal. Però ara no era moment de plorar. No era moment de rendir-se. Hi havia massa en joc. La veritat no sabia exactament per què estava fent això. Era per recuperar el seu reialme? No ho sabia. Tampoc era gaire important. Ara podria haver compartit un vida amb en Vitya allunyats d’aquí. No sabia per què s’havia posat en aquest embolic. Havia vingut a recuperar un regne que ja estava podrit. Era governat per les ombres i el fred hivern.

Però ara no era el moment de rendir-se. Ara estava embolicat en un assumpte. Ara no ho podia deixar. Hi havia masses vides importants per ell. Masses coses per deixar-les marxar. Havia de demostrar que ell era fort. En Vitya havia apostat tot el seu cor en ell. No el podia decepcionar.  No podia posar-se a plorar si mai no  ho intentava seriosament.  Era una lluita per esborrar el seu passat i qui era. Ara era el moment de trobar-se amb en Bran de veritat, i potser era aquesta la raó de veritat que havia vingut.

Va observar el sostre. Era d’un color blanc i blau. Es va aixecar del terra i es va posar a córrer cap a on era el príncep. Ara era moment de fer lluir la seva llum. Ara era el moment. Ni un segon més tard. Ni un més aviat. Ara era el moment. O tot o res.

Al cap d’una estona el cos d’en Yakov reposava inert al terra. En Bran es va eixugar les llàgrimes de les galtes. Va treure’s un mocador de color blau de la butxaca i es va eixugar la sang, que com un mantell, el tapava. Es va posar a plorar. Era massa dur tot. El seu cor no ho podia aguantar. Es va arronsar. Això era el que era de veritat? Un assassí?

A fora del castell plovia. Llàgrimes que a poc a poc s’anaven convertit en delicats flocs de gel.   Era bonic de presenciar. Era bonic de veure la transformació d’una cosa com aquesta. Era com els record d’un infant. Mentre el delicat cor d’en Bran es submergia en un mar de dolor i la neu pintava l’ambient.

En Bran  va vomitar. Es va posar tot vermell. Els seus ulls verds s’havien perdut en un mar de llàgrimes. D’allà no en tornaria. Ja era massa lluny.   En Vitya se’l  va mirar. El seu estat actual era menyspreable. Va apartar la mirada. Es sentia culpable. Per culpa d’ell havia passat tot això. La seva missió era  salvar en Bran de tota la seva situació. Era treure’l de les tenebres constants que no el deixaven viure en pau. Recordava quan havia conegut a la seva mare. Quan el seu pare li va presentar la senyora Lacrimosa. Quan havia jurat protegir eternament el jove Bran. Era un dia com aquell. La neu queia i feia brillar la il·lusió a les mirades dels infants. Era la seva missió, però ell l’havia utilitzat en el seu favor. Havia estat un egoista. Ell volia que la profecia es complís. Volia deslliurar la gent del dolor. Volia deslliurar el senyor Levi (Aron) , l’Izumi, l’Ehern,...I per això havia d’aconseguir els llibres de  màgia negra que hi havia en aquell castell. Havia enganyat a en Bran per que lluités a seu costat, i així deslliurar els seus titelles. Es sentia malament. Havia enganyat a la persona que s’estimava més en aquest món. I ara contemplava en que s’havia convertit per culpa seva. Com infinites vegades, va saber que la persona que odiava més del món no eren els malvats que roben o maten, ni els soldats descarrilats , ni la gent que deia que donava tota la seva vida a venerar un Déu i llavors es posava a robar els diners de la bona gent. Ara sabia, com sempre, que la persona que odiava més era ell mateix. Era en Vitya Shiver.

La porta va caure al terra amb un fort soroll. En Theo i en Fiön van entrar.

- Veig que sí que havies arribat, germà. –en Bran se’l va mirar. El cos del seu germà gran estava tacat de sang.  Com sempre, va fer un bon somriure. Va desviar la mirada, i va veure el príncep Yakov que jeia al terra. Un odi suau es va mostrar en el seu rostre.- Ho has fet? No sabia que haguessis millorat tant. Ja em vas deixar sorprès quan vas matar el pare, però no esperava que el matessis. Sincerament,- es va mirar el  cos del príncep Yakov . – no esperava que em fallaries d’aquesta manera. Era clar que el teu càstig era la mort. Mira que no poder matar una criatura. Ets fastigós.- va escopir.- Fiön, porta’l al jardí per que els corbs se’l mengin. Com a mínim podrà fer algun servei a la vida.- en Fiön el va agafar i se’l va endur. En Theo va somriure i es va apropar cap en Bran. En els seus ulls es veia una crueltat -  Bé, ara toca enllestir les coses amb tu.- es va ajupir i li va acariciar l’esquena.- Tot s’acabarà. Ja no hi haurà dolor. Confia amb el teu germà gran.- de sota la màniga va treure un punyal.- confia hi. És l’únic que has de fer.

En Vitya es va aixecar. Li feia mal tot el cos. Es va mirar el noi.

- Tu, no toquis a en Bran. Aparta les brutes mans de sobre d’ell. Deixa’l de manipular-lo d’una vegada. Deixa’l estar,  farsant!- va córrer cap a ell i el va atacar. Però ja era massa tard. La sang va marcar el seu camí. Una línia de color vermell es va fer visible sobre la blanca camisa del jove noi. En Vitya ho va contemplar horroritzat. La seva mirada es va paralitzar. Els seus ulls es van humitejar.

- Ja s’ha acabat tot senyor titellaire. Ara només...- un rostre el va desarmar. El punyal va caure el terra. Una capa de color blau es va mostrar. En Christian va aparèixer en escena.-Sempre has de fer aquest espectacles?

- No són espectacles això que faig. Només vull que treguis les teves brutes mans del meu germà.

-Escolta, - va somriure.- també és el meu germà...-  en Christian el va amenaçar amb una espasa.

- T’ha quedat clar que vull que el deixis. Treu les teves brutes mans de damunt d’ell.

En Vitya va quedar-se apartat. Va trigar uns quants segons a reaccionar. Va agafar l’espasa. Va girar el cap, però el cos d’en Theo ja no reaccionava. En Christian va treure una ampolla amb un líquid de color blanquinós. Va obrir la boca d’en Theo i li va dipositar una part del contingut de l’ampolla. Llavors va girar el cap i va veure en Levi amb estat de shock. Va agafar-lo.

 -Confio amb tu, senyor Vitya. Intenta fer tot el possible per salvar-lo. Jo no en tinc prous, de recursos.

En Christian, tot seriós, va desaparèixer. En Vitya es va quedar allà a la sala. Respirant un ambient carregat. Va agafar el cap d’en Bran i el va col·locar sobre les seves cuixes. El seu aspecte era molt lamentable. Estava tot cobert de sang. Els seus ulls verds ja no brillaven amb la seva alegria. Ja no hi havia somriures.

Li va acariciar els cabells. Eren suaus. El seu color marró era com el color de la fusta de roure acabada de tallar. Els seus ulls blaus es van posar a plorar. Ja tot s’havia acabat. Els somnis s’ havien escapat de les seves mans. Ja no hi hav...

Una mà eixugar les seves llàgrimes. Era una mà febles i delicada. En Bran li va somriure.

- Ets bonic quan plores, però més quan somrius.- en Vitya va intentar somriure, però no va poder.- Sóc feliç, per què t’he pogut conèixer i compartir uns dies amb tu. M’has ensenyat a estimar la vida. Una altra raó per la que també sóc feliç, és que ara em podré unir a la meva mare.- en Vitya va fer un singlot. Va intentar reprimir les seves llàgrimes, però no va poder. – Va...vinga no ploris, ja estic prou destrossat com per veure’t així...

- Bran, espero que em puguis perdonar un dia. La meva intenció no era aquesta. Jo et volia salvar. Sempre he fallat quan la gent a confiant amb mi. Deploro haver-te fet tot això. El final he  estat jo qui t’ha apagat la llum. Qui no t’ha deixat brillar.

- Potser la meva finalitat no era brillar. Com tantes estrelles que hi ha en la terra i el cel, que potser mai  brillaran  per què no ho necessiten. S’estimen més donar la seva llum una estrella fosca.- se’l va mirar. Sa mirada era molt tendra. Va somriure. Un rajolí de sang va rajar per la barbeta.- Una cosa...-va apartar la mirada.- ja sé que és molt agosarada, però pel que em queda aquí, doncs t’ho demano...- es va posar vermell.- no estàs obligat a dir que sí.- va fer un mig somriure.- M’hauria agradat demanar-t’ho abans, però mai vaig trobar el moment adequat. Ara sé que si no t’ho demano ara, ja no t’ho podré demanar mai més. Sento que ja començo a deixar la vida.  Ho haig de fer ara, i ja t’ho dic, ho sento de ser tant agosarat, però què hi puc fer? Si tingués més temps, t’ho demanaria més endavant, però...- va tossir. La sang va tornar a rajar. En Vitya va treure un mocador de la sa butxaca i la eixugar els llavis. – Doncs...bé...-va agafar-se en el collaret que duia en el coll. Se’l va desfer i li va donar. En Vitya se’l va mirar sorprès i va fer que no em el cap. En Bran, però, li va col·locar en el coll. – Doncs el que et volia preguntar, és si...- va apartar la mirada.- si em podries fer un petó...

En Vitya es va posar molt vermell. Les llàgrimes encara dominaven la sa cara. Va acostar ses llavis amb els d’en Bran. 

La nit queia. La neu queia. Les llàgrimes queien. En una habitació fosca el temps semblava haver-se aturat. El color vermell intentava pintar les parets, però no ho aconseguia per què la llum d’una estrella no deixava que el dolor li trenqués tots els records. Un batec va marcar l’última llàgrima. Les estrelles brillaven en el cel. L’estrella brillava en el mig de l’escenari. L’ aire feia una olor de roses de la primavera. El noi es va aixecar del terra. Va observar el reina de la nit. La pedra que duia penjada el coll va brillar. Va agafar a braços el jove nen que reposava ja mort. Li va col·locar bé les sabates. Les va netejar. Es va desfer el mocador que duia al voltant del coll. El va abrigar. Ja sabia que estava protegit del fred, però no volia deixar que la por el perseguís eternament. Va obrir la porta i va sortir de la sala. Es va posar a caminar pels solitaris passadissos. Aquests feien olor de somnis perduts. El noi va mirar el terra. Va veure tot ple de cristalls trencats. Semblaven talls de lluna. La finestra trencada deixava entrar la lluna. Era esplèndida. Va continuar. Va passar per davant d’una habitació a on hi deia: Bran Wood. Va estar a punt  d’ entra-hi, però no ho va fer.  La porta es va obrir i va  aparèixer un gat. Tots dos ens van mirar. El gat es va fixar amb el nen. Va abaixar la mirada i va marxar.

Des de la finestra es va poder veure uns ossos coberts de corbs. Les bèsties, afamades, s’alimentaven, i feien donar un toc terrorífic en aquella situació. El titellaire va apartar la mirada. Va continuar avançant.  Va trobar la porta principal. En el pom de la porta hi havia el dibuix d’una au que es cremava a ella mateixa. Era un fènix. Record van venir a la ment. Va obrir la porta amb la mà dreta  i sortí d’aquell encanteri que feia caure llàgrimes. Es va ajupir i va veure una jove flor que creixia mentre la neu queia. Això volia dir que el fred havia de marxar. Però tot podia ser. El fred podia no marxar. El fred podia quedar-se. Tot depenia de la valentia que tenien els cors.

Van passar per uns camps blancs com el gebre. En Vitya va alçar el cap amb desesperació.  Va continuar caminant.

Va mirar el cel, i com l’infant que espera que el seu desig es faci realitat, el noi es va quedar mirant el cel. Ja no hi havia cap metrònom que marques el temps. Ja no hi havia res que no deixes estar-se allà. El silenci embolicava l’ambient. Ell també volia ser la reina de la nit. Mentre l’olor de neu es respirava a l’ambient, la lluna i el silenci ballaven un diabòlic vals.

I així va ser. Així va ser com la foscor i el fred van omplir el meu cor. Les tenebres van inundar els meus ulls. El silenci va emmudir el meu llenguatge. La sang va rajar per la meva espasa i la llum va intentar il·luminar el meu rostre submergit el la crueltat del món.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]