Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Esteer.olmos
IES EL RAVATXOL. Valencia-Castellar-Oliveral
Inici: Li deien Lola
Un agost inolvidable
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 La presència
Tot començà l’1 d’ agost de 1985 en un poble situat al nord-oest de Canadà anomenat Dawson City, on els meus amics i jo ens reuníem per a poder passar l’estiu de la millor manera possible. Sempre m’havia agradat aquella època, en la que tornava a veure a uns amics que feia un any que no veia, però aquell any va ser diferent, tot es complicava, no se si va ser per la pressió de que no es tornariem a veure mai més o per la divisió que es va provocar al grup; això és el que deien els meus pares quan els contava, més o menys, el que estava passant, però jo pense que va ser per un altra cosa més greu, una cosa que ells no sabien, allò pel que estic relatant aquesta història.

Al grup n'érem 5 persones, dues xiques i tres xics: el meu germà Oliver, Andrea, Dylan i per últim Adam. Cada u amb personalitats ben diferents i de llocs distints, menys Oliver i jo que érem del poble.

Com he dit tot començà l’1 d’agost, quan els meus amics arribaren. Més o menys van vindre tots a la vesprada i fins al moment el meu germà i jo esperàvem al jardí, observant el carrer per a veure si havien arribat. Els primers en arribar van ser Dylan i Adam, ja que Andrea va aparèixer una hora més tard. Quan tots acabaren d’ instal·lar-se quedarem en el mateix lloc de sempre, una casa abandonada que hi havia als afores del poble. La casa estava abandonada des de ja feia anys i encara que hi haguera una tanca envoltant-la, a un extrem es trobava un forat per on es podia passar.

Ja tots allí reunits ens contàrem tot el que havia passat aquest any. Quan acabàrem de contar-se tot al mínim detall, començàrem a pensar el que podríem fer aquest estiu perquè fos millor que l’anterior.

-  Xics vinga, hem de pensar un poc. Jo ja estic cansada de fer sempre el mateix, perquè encara que m’ho passe millor que a Toronto, vull fer alguna cosa diferent dels altres anys.

-  Però Andrea que vols fer? Per molt que pensem, en aquest poble no hi ha res a fer. Ja no tenim 7 anys, quan ens ho crèiem tot i intentàvem esbrinar quins monstres hi hauria en aquest poble.

-  Sí ja ho sé, però hi hauran més coses a fer, no?

-  Dylan té raó, en aquest poble no hi ha res interessant.

-  Vinga Megan, en serio? Sempre hi ha altres maneres de divertir-se.

I així passàrem el que quedava de dia. Discutint sobre el que podíem fer o deixar de fer.

Quan començava a fer-se de nit, tornàrem a les nostres cases per a agafar uns entrepans per sopar i anar-se’n una altra vegada a la casa abandonada, la qual en aquella època nosaltres l’anomenàvem “El refugi”. Una vegada allí Andrea va treure el mateix tema de la vesprada.

-  Vinga va xics, m’ho esteu dient seriosament? No aneu a fer ni el mínim esforç per a trobar altra manera de passar l’estiu?

-  Andrea per favor deixem ja el tema, d'acord?

-  No, no el deixaré! Heu estat ignorant-me tota la vesprada i vull que em feu cas per un moment.

-  Però per què tens tant d’interés per canviar la rutina de tots els anys? És que no ho entenc. Que no vas a tornar a vindre o què?

-  Eh… No, no que va … Però és que a mi la rutina ja em pareix un poc avorrida.

-  D’acord anem a fer una cosa. Cada un tenim una setmana per a esforçar-se al màxim per trobar alguna cosa que isca de la rutina. Si algú ho troba, ho farem sense registar. Però si ningú troba res, seguirem fent el mateix de sempre, que ve a ser: quedar tot el dia, anar al riu, sopar junts, vindre al refugi, etc. Us sembla bé?

Tots vam acceptar sense registar, perquè sabíem que d'una manera o altra, eixa era l'única forma de fer callar a Andrea.

Quan el meu germà i jo arribàrem a casa, els meus pares estaven a la sala d’estar mirant la televisió, però nosaltres saludàrem i anàrem directament cada un a la seua habitació per a poder desplomar-se sobre el llit de l'esgotament. No sé si vaig ser l'única o si els meus amics també ho pensaren, però en estar al llit l'únic en el qual podia pensar era en perquè Andrea es va posar tan nerviosa quan Adam li va preguntar, d’una manera irònica, si no anava a vindre mai més al poble. Li vaig estar donant voltes tota la nit. Seria veritat que no anava a tornar i per això volia que aquest estiu fóra diferent o solament era una suposició meua?

Passaren els dies i a ningú de nosaltres se’ns ocorria una nova manera de passar l’estiu. Ja quasi havia passat una setmana i no ens eixien les idees. Fins a l'últim dia quan estàvem al refugi. Aquell dia sí que el recorde amb nitidesa, perquè va ser el dia on començà tota aquesta aventura. Tot va transcórrer amb normalitat, però quan anàrem al refugi i estiguérem una estona parlant, sentirem uns sorolls molt estranys, com si es tractara d’un animal. A l'instant vam investigar per tota la casa, cap amunt i cap avall, pensant trobar-se alguna mena d’animal, però res, no hi havia ni rastre. Fins al moment en què arribarem al soterrani. On ens vam adonar que hi havia una porta que conduïa a un passadís que no havíem vist mai. Sense dubtar-ho ni un segon, Dylan va fer un pas endavant i va entrar al passadís. Instintivament el vàrem seguir i en entrar vam sentir de nou els mateixos sorolls, però en aquell moment amb més força. No vam saber reaccionar molt bé, però de totes maneres vam seguir endavant, esperant que fóra un animal com havíem pensat en un principi. Cada vegada estàvem més atemorits, perquè a part que hi havia menys llum, els sorolls anaven creixent i creixent i a mesura que avançàvem, es feien molt més estranys. Arribat a un punt en què ningú veia res i tots volíem retrocedir, vaig notar una presència, com si algú s’estiguera movent pel nostre voltant. S'ho vaig dir a l'instant però em van prendre per boja, encara que va servir d'excusa per a poder eixir d'aquell lloc.

Recorreguérem aquell passadís interminable el més de pressa possible. En arribar al final, decidírem pujar a la sala d’estar de la casa i parlar-ho tot amb més tranquil·litat.

-  A veure Megan, què ha passat allí baix?

-  Doncs no ho sé. Ha sigut com si notara algú més en aquell passadís, com si fos una mena d’esperit que rondava per allà.

-  Igual era l’animal que estava fent aquells sorolls.

-  Deixem les coses clares. Per molt que vulguem pensar que era un animal, tots sabem que no era així. Eren molt estranys i, almenys que jo sàpia, cap animal de la zona fa eixos sorolls.

-  Estic d’acord. Però aleshores qui els produïa?

-  Doncs no ho sé, però un animal no.

-  Ey! Abans de tot. No us pica la curiositat per saber com ha aparegut de sobte una porta que condueix a un passadís llarguíssim.

-  Tens raó. Almenys jo no havia vist mai aquella porta. Algú més l’havia vist abans? - Vam fer tots un no amb el cap i vam continuar parlant.

-  D’acord ja tenim ací els nostres plans d’estiu. Descobrir com ha a aparegut aquella porta, d’on venen aquells sorolls i descobrir que era aquella presència misteriosa que ha notat Megan.

-  Andrea estàs boja o que?! Jo no pense travessar una altra vegada aquell passadís.

-  Però per què no? Si serà divertit!

-  Perquè ja ho he dit, em dóna males vibracions aquell lloc.

-  D’acord. Tu si vols, no baixes, però els altres si, no?

-  No se Andrea… A mi tampoc m’agrada molt aquell lloc…

-  Mira Andrea, a mi em dóna exactament igual, no crec que hi haja cap espirit ni cap monstre allà baix, però jo crec que ja som prou grans com per a estar jugant a caçar bèsties, no creus?

-  Jo crec que tu mateixa vares dir que si hi havia qualsevol pla d’estiu el faríem, sense registar, i justament això és el que estàs fent tu ara.

-  D'acord, sí, tens raó. Però jo em referia a altra mena de coses, no a jugar a ser detectius…

-  Doncs a mi em pareix una bona idea. No tenim res més a fer i a part que el que ha passat aquesta vesprada sí que ha sigut un poc estrany tot plegat, no creus?

-  Val. Aleshores tenim dos vots que sí, un que no i els altres dos?

-  Per mi sí, en una condició, que algú es quede amb mi si heu d'entrar en aquell lloc.

-  I tu Adam?

-  Buf… Vinga va, però jo em quedaré amb Megan fora.

-  Doncs perfecte ja ho tenim. Segur que ho passarem genial! I si no, us dec alguna cosa.

-  De veritat?

-  No, però era una manera de parlar – Andrea va fer un lleuger somriure i tots la vam seguir.

Acabada l’expedició, tots vam tornar a les nostres cases pensant en què podria haver passat allà baix. Bé, almenys és el que pensàvem el meu germà i jo, encara que Oliver seguia pensant en què allí baix no hi havia res d’estrany i que el que jo havia notat solament eren imaginacions meues.

En arribar a casa els meus pares estaven desperts, però aquesta vegada no miraven la televisió, estaven parlant sobre el refugi. El meu germà i jo sense que s’adonaren, vam entrar en silenci a casa, ens vàrem amagar sigiloçament i ens vam posar a escoltar-los. Es veu que una veïna li va dir a ma mare que en l'obra estaven passant coses estranyes, com ara que desapareixia material o que escoltaven sorolls i tot ençà que van enderrocar una porta en el soterrani que conduïa a un passadís, però el meu pare, que es veu que hi havia començat a treballar a l'obra, li deia que això només era una broma pesada.

I si no ho era, i si tot estava relacionat?
Capítol 2 L'estranya aura
Ja era el segon dia en el que ens tocava fer de detectius. Ens reunirem tots ben prompte, perquè Andrea s’havia dedicat a anar casa per casa tocant als timbres i despertant-nos a tots, un a un. En tot el camí que férem amb les bicicletes, no va parar de repetir el que tenia planejat per a aquell dia, però de totes maneres no ens va servir de res anar fins allà, ja que quan arribàrem estaven en obres i no podíem passar. Això el meu germà i jo ja ho sabíem, encara que no ho havíem pensat, però per als altres era la primera notícia. Vam haver d’anar a un lloc prop de la casa que estiguera cobert, perquè encara que fos estiu, en Dawson City feia molt de fred. Recorde que en aquell instant vam començar a comentar el que haviem escoltat Oliver i jo sobre els rumors del poble, però poc abans d’acabar el nostre relat, vam escoltar uns crits. Seguírem el soroll i gràcies al nostre instint vam saber que tornavem de nou a l'obra. Ens vam trobar molta gent del poble concentrats en una zona determinada mirant i intentant entendre el que acabava de passar, al igual que nosaltres. Ens arrimàrem on es trobava la multitud per a intentar comprendre-ho, però encara així, no es podia averiguar res. Al moment el meu pare, que com ja havíem averiguat la nit anterior, treballava a l’obra, ho havia vist tot i ens va contar amb tot detall el que havia passat. Es veu que una de les màquines començà a funcionar malament, fent sorolls estranys i fins i tot moviments que no havia fet mai, fins que es parà en una mala posició i quasi cau a sobre d’un treballador. Després el mateix treballador es va desplomar de l'ensurt i van haver de cridar a l'ambulància. En eixe moment em vaig posar a pensar. Igual tot el que havia passat fins al moment tenia alguna cosa a veure amb aquella presència… Però encara no s’havien formulat les preguntes necessaries com per a que els meus amics i jo s’adonàrem del perill en el qual ens trobàvem.

Moments després, quan ja era l'hora de dinar i no hi havia ningú, vam decidir entrar. Baixàrem les escales per a arribar al soterrani i a l’hora d’entrar, Adam i jo ens vam quedar fora vigilant, com havíem acordat. Esta vegada ja veníem més preparats, amb una bossa plena de coses, no massa útils i llanternes. Entraren Andrea, Dylan i Oliver, en aquest ordre, jo em vaig quedar davant de la porta del passadís i Adam vigilant que no vinguera ningú pel forat de les escales.

Sé que tenia por i que no volia entrar, però en realitat per dins meu m’estava matant la curiositat i necessitava creuar eixa porta de la manera que fos. Sabia que si s’ho deia a Adam no m’anava a deixar entrar, així que com tenia la ventaja d’estar davant de la porta, vaig endinsarme al passadís sense que se n'adonara.

No sé perquè ho vaig fer, perquè quan estava allí dins m’entraven ganes d’eixir, però hi havia alguna cosa que em deia que continuara. Quan ja no hi havia més llum de l’exterior, em vaig veure obligada a encendre la llanterna i segons després… PUM! Un soroll molt fort, com si alguna cosa s’haguera caigut amb força i hagueren fet que impactara contra el terra, de tal forma que el soroll s’apoderara de tot el passadís. En aquell instant vaig voler que apareguera algun dels meus amics, però no va ser així , l'únic que vaig notar va ser una mà molt freda que em tocava l’esquena. Em girí de seguida, però el que vaig veure sigué com una mena de llum blanca amb forma humana, s’arrimava a mi poc a poc. Comencí a sentir unes veus molt estranyes que murmuraven el meu nom, mentre que aquella ombra blanca cada vegada estava més a prop meu, fins que es parà a un centímetre del meu rostre. A pesar que es trobava a poca distància de mi, no vaig poder endevinar què era exactament, l’únic del que vaig poder prestar atenció va ser d’uns ulls rojos com la sang que em penetraven la mirada. A l'instant vaig sentir una altra vegada com algú m’agarrava per l’esquena i cridava el meu nom en veu alta, destacant sobre tots eixos murmuris que continuava sentit, però que al sentir aquella veu tant rotunda, vaig deixar d’escoltar. Em girí i vaig veure a Adam sacsant-me per a que tornara a entrar en raò. En aquell instant no sabia què estava passant, no entenia res, tot es tornava borròs i començaven a aparèixer més taques de colors al meu voltant. L'últim que recorde és caure a terra de sobte sense tindre forces de moure ni un dit.

En despertar-me em vaig trobar en una habitació d'hospital, amb els meus pares esperant en unes cadires al costat del llit on em trobava tombada. Uns segons després d'obrir els ulls la meua mare em va donar una abraçada i el meu pare ixqué de la sala per a avisar als meus amics. Tot havia succeït molt ràpid i no entenia encara el que havia passat, fins que m'ho van explicar i vaig começar a recordar. Els nois em van comentar que no sabien exactament el que em va passar però que de totes maneres li havien dit als meus pares que m'havia desmaiat per ansietat o una cosa així. Jo els vaig explicar el que vaig poder, però de totes maneres van veure que no em trobava amb forces i van esperar.

En arribar a casa ja estaven esperant-me els nois i vaig haver d'explicar tot el que vaig recordar, que no era molt, ja que l'únic que recordava amb nitidesa eren aquells ulls tan penetrants i rojos. Es van quedar amb mi per la nit, però sense saber-ho, el fet de tancar els ulls per a mi es feia tot un infern. Van apagar les llums per a poder dormir i en el moment que jo vaig caure en un somni profund, aparegueren una altra vegada. Aquells ulls sagnants que vaig veure una vegada, tornaven a estar davant meu, però desobte van desaparèixer com si res i van començar a aparèixer escenes de la vida real que no havien passat mai. En el somni apareixia el refugi en un dia de plutja, els meus amics a una espècie de sala observant alguna cosa que els aterrava, el meu pare en mil fullets que es trobaven per tot el poble i mil imatges més que es repetien sense ningún ordre. Em vaig asustar tant fins al punt que desobte em vaig aixecar pegant un crit tan fort fent que els meus amics es despertaren. Al desvetllar-me vaig començar a plorar sense motiu i em vaig amagar d'avall dels llançols, intentant entendre el que podia haver passat al meu cap. Els meus amics tractaren d'ajudarme però encara que vulgueren no podien perquè no havien vist el mateix que jo. Desprès de plorar i plorar em va entrar la son i inconcientment em vaig tornar a dormir però aquesta vegada no vaig tindre ningun tipus de somni. Per sort.

En despertar tot començava a ser més estrany del que era. Vaig veure als meus amics al meu alrededor dormint en un profund somni, però l'estrany no era aixó, l'estrany és que els envoltava una mena d'aura negra i no solament els envoltava a ells, sino que també vaig vore a la meua mare amb la meteixa aura negra al voltant seu i el pitjor és que sense saber per què notava que era alguna cosa que ja coneixia, com si et feren un pregunta que ja sapigueres la resposta però que no volgueres respondre, eixa era l'autèntica sensació.

Arribà la vesprada i, encara que no em sentia preparada, vaig haver d' explicar-s'ho tot als meus companys. Els vaig contar tot de pi a pa, incluït el somni, però el que no vaig poder contar sigué allò de l'aura negra. No sé perquè exactament però em sentià vigilada i no vaig poder contar res més. La por m'ho impedia.

Quan arrivàrem a casa el meu germà i jo, ja era tard així que ens diguèrem “Bona nit” i cada un entrà a la seua habitació. Però tot no acabava ahí, perquè a mi m'estava matant la curiositat per saber el que podia tornar a passar així que em vaig escapar per la finestra i vaig agafar la bicicleta per a anar direcció al refugi. Igual no va ser una bona idea anar jo sola per la nit i amb pluja a un lloc que es trobava prou lluny, però en aquells moments ho necessitava. En arribar allí em vaig parar davant del refugi un moment per observar-lo i de sobte, com un raig, em va vindre al cap la imatge del somni, la imatge on apareixia aquell mateix instant del refugi en un dia de pluja, i encara que estava plena de por per dins meu, no vaig dubtar ni un instant en dirigir-me a l'interior de la casa. Al entrar em vaig sentir resguardada al fi de la pluja i al donar el primer pas vaig notar com una mà m'acariciava el coll. Em vaig girar, però res, no hi havia ningú, així que vaig pegar mitja volta per a proseguir el meu camí fins al passadís i de sobte es tornà tot negre. Una altra vegada es va tornar a repetir tot: la forma humana blanca amb els ulls rojos i les veus que murmuraven el meu nom. Però de prompte les veus començaren a dir una cosa distinta i deien “No et volia fer mal, perdonam”. No entenia res i a mesura que la llum blanca s'arrimava, les escolcatava amb més nitidesa. Fins que ho vaig veure tot. Aquella forma humana sense rostre es va converir en un noi més o menys de la meua edad, que m'agarrava les mans i que s'arrimava a la meua orella per al fi murmurar-me “T'estime”.

Que acabava de passar? Un esperit s'havia enamorat de mi?
Capítol 3 La despedida
Vaig arribar a casa confusa, sense saber exactament el que havia passat, l'únic que volia era dormir i oblidar-me de tot, però no vaig poder descansar en tota la nit, ja que el meu cap no parava de donar-li voltes al que acabava d'ocòrrer.

A l'endemà en despertar seguia confusa, amb necessitat de contar-ho a algú per a que em poguera ajudar i per aixó vaig acudir al meu germà. Ell era l'única persona a la que s'ho podia explicar, ja que si s'ho comentava als demés em bombardejarien amb mil preguntes més. El problema va ser que quan em vaig alçar no hi havia ningú a casa, ni el meus pares, ni el meu germà. Era tot molt estrany, perquè era diumenge i el més lògic és que tots es trobaren a casa, però en canvi no era així. Vaig desdejunar el més aviat possible i em vaig vestir i després vaig estar tot el matí buscant-los. El dia no podia anar a pitjor ja que em vaig adonar de que tot al meu voltant seguia invadit per aquella aura negra. Al final em torní a casa amb l'esperança de que hagueren tornat i efectivament quan arriví estaven allí, el meu germà i la meua mare. Al entrar a casa els vaig veure al sofà molt procupats parlant amb la policia del poble. Quan la meua mare em va veure em va donar una abraçada molt forta i amb els ulls vidriosos a punt de plorar, em va contar el que havia passat. El meu pare havia desaparegut. Jo en aquell instant no sabia com reaccionar, era tot massa confús com per a entendre-ho. Com podia haver desaparegut el meu pare en un poble tant petit? La policia ens va dir a la meua família i a mi que fins que no portara 48 hores desaparegut no podien fer res al respecte. La meua mare sabia que duia poc temps desaparegut, exactament tot el matí, però ella intuïa que no estava bé i que debien fer alguna cosa aviat, per tant va rogar a la policia però de totes formes no va servir de res. Sobre l'actitud del meu germà, era més tranquil·la. Ell al contrari que la mare, no pensava que al pare li podria haver passat algo molt greu, pensava que tornaria aviat i ens explicaria tranquilament el que havia passat.

Quan la policia marxa vaig agafar al meu germà per la samarreta i el vaig arrosegar a la meua habitació. Igual no era l'instant ideal per a parlar de la nit anterior, però per a mi era necessari.
- Ey Megan que et passa?! Que fas?

- Oliver he de parlar amb tu. És molt urgent, però em tens que prometre que no s'ho contaràs a ningú fins que jo et diga el contrari.

- Ui, ui, no serà sobre nois?

- Qué! No! És sobre un altre tema molt més seriòs que els nois.

- Val, val. Doncs aleshores ja pots començar.

- Doncs a veure per on començar... L'altre dia que us vaig contar el que m'havia passat, no us ho vaig explicar tot, em va faltar una cosa molt important. Des del matí següent que em vaig desmaiar veig a tot el món amb una mena d'aura negra que estranyament em sembla molt familiar i el pitjor no és aixó, el pitjor és que em sembla que el supost esperit està enamorat de mi. Bo almenys això és el que em va dir ahir per la nit.

- Que, què?! Ahir per la nit quan? Megan no et montes paranoies sobre un esperit que no existeix, a banda com es pot enamorar un esperit, això és pràcticament impossible.

- No ho sé, jo solament et dic el que sé.

- Bo però de totes maneres a que et refereixes a “ahir per la nit”?

- Doncs... No t'enfades, però és que ahir per la nit quan arribarem a casa em va picar la curiositat i no em vaig poder resistir a agafar la bicicleta i anar direcció al refugi.

- Megan estàs boja! Et podria haver passat alguna cosa. Que vols desaparèixer tu també com el pare o que?

- No, no, però...

- No tens escusa Megan. Açò de l'esperit i de totes estes tonteries t'està pujant al cap i al final acabaras malament. Oblidat d'eixes bobades i ara el que hauries de fer és consolar a la mare en compte de pensar amb això. I no és un comsell és una ordre, com a germà gran que sóc.

En aquells moments recorde quedar-me destroçada per la reacció del meu germà. Pensava que ell seria l'única persona a qui s'ho podia contar però vaig averiguar que estava sola amb aquella història i hauria de solucionar-ho tot sola, per tant em vaig disposar a buscar al meu pare pel meu compte.

Vaig estar uns dies buscant i penjant cartells de desaparegut pel poble. Als dos dies la policia va intervindre, com ens va dir, però de totes maneres no servia de gran ajuda, ja que ells tampoc trobaven res. Un dia vaig sentir a un treballador de l'obra, amic del meu pare, que li va paréixer escoltar la seua veu dins la casa, però per molt que va buscar i rebuscar no va trobar a ningú. Escoltava molts rumors sobre el meu pare i la meua família, i sabia que sobretot la meua mare ho estava passant malament, però jo no em podia desentendre en aquell cas i no tenia temps per a consolar a ningú.

Aquells dies no vaig dirigir-li la paraula al meua germà, i tampoc vaig sortir amb els meus amics. Em passava el dia buscant per tot el poble alguna pista i intenant trobar-li una raó lògica a tot aquell caos. També em vaig preguntar mil cops que serien aquelles aures negres que m'intimidaven, fins i tot vaig arribar a pensar que en realitat sempre havien estat ahí i tot això provocat pel temps que duia amb aquella paranòia al cap. Ara recapacite i crec que en una cosa si que va acertar el meu germà, aquell esperit estava tornant-me boja.

Passada una setmana des del dia de la desaparició, em vaig disposar a entrar de nou al refugi per finalitzar aquella història. Ho vaig pensar mil i un cops abans d'anar i també vaig plantejar l'idea de confesar els meus plans als nois, però em va tirar enrere la possibilitat de que igual m'aturaven i no poguera continuar amb la meua expedició, per tant vaig decidir anar sola. M'escaparia pel matí, quan tots els de la casa estigueren dormits. Ho podria haver fet per la nit però era massa arriscat, volia saber que si em passava alguna cosa, almenys algú en algun moment estaria per allà i m'ajudaria d'alguna manera.

Era l'hora, ja tenia totes les coses preparades de la nit anterior i ja em podia anar, però aleshores vaig sentir un soroll, com d'algú que estava despertant-se. No sabia ni qui era ni perquè estava alçat però vaig eixir correns per la porta i al sortir vaig agafar la bici i em vaig anar. Crec que qui fos em va sentir i sabia que algú havia sortit, però ja no em podia aturar, ja estava fet i no podia tornar enrere així que vaig continuar el meu camí fins al refugi.

En arribar una veu interior em dèia que no estrara, que no havia sigut una bona idea i que encara estava a temps de tornar i contar-ho tot als nois, però de totes formes no vaig fer cas a aquella veu i vaig travessar la porta del soterrani. Comencí a cridar, però per molt que cridara i que ferà senyals amb la llanterna no passava res. Estranyament em vaig desilusionar perquè aquesta vegada no tenia por i volia saber realment el que estava passant però per molt que jo vullguera no passava res, fins que em vaig adonar de que a part de mi, havia algú més allà dins, així que com no funcionava el meu pla vaig donar mitja volta i almenys vaig intentar averiguar qui era el meu espia. Després d'una estona donant voltes per allà dins, algú em va agafar per l'esquena. Em va donar la volta i al alçar el cap vaig vore qui era. Era Dylan. M'havia estat seguint tot el camí i no m'havia adonat.

- Dylan que fas ací?! Estaves espiant-me?

- Si, et seré franc. T'he vist com eixies de ta casa correns i com veia que no t'aturaves t'he seguit.

- Però perquè has fet tal cosa? I per què estaves en ma casa?

- Mira Megan no se què et passa, ni perquè fa una semana que no estàs amb noslatres, però estic preocupat per tu. Des de la desaparició del teu pare has estat molt distant i el teu germà m'ha contat que últimament estaves com paranòica. Sé que és dur això del teu pare però ens tens a nosaltres – em vaig quedar de pedra. Ningú més m'havia dit això i era exactament el que necessitava.

- No sé que dir Dylan, no crec que esteu tan preocupats per mi com dius.

- Aixó és el que penses? Doncs si ho estem, i molt. Vinga anem a sortit d'aquí i em contes tot el que t'ha passat amb més tranquilitat, d'acord?

- Em... Val anem fora

Vaig explicar-s'ho tot quan sortirem i ell al contrari que el meu germà em va ajudar amb aquest cas. Després de parlar- ho tot detingudament em va convenser a dir-ho als nois i crear un pla millor al meu, on poguerem participar tots. Em va agradar molt estar amb Dylan aquell dia, em va aportar pau i seguretat, a més després d'aquell vespre em venia buscar a ma casa un poc abans de l'hora per parlar ell i jo de les nostres coses. Mai vaig tindre eixa confiança amb ell però ,de sobte, no sé com, aquell dia conectàrem.

Dies després vam reunir-nos tots una altra vegada, com abans, i a part de explicar-s'ho tot als meus amics, vam traçar un pla. Decidírem anar tots per la nit per a que ningú ens poguera molestar. Jo entraria primer i els nois esperarien fora, perquè l'última vegada que hi havia algú més al passadís, no va funcionar. Jo intentaria resoldre els dubtes que tinguera, no se exactament com tenia pensat fer-ho, i quan jo avisara als nois fent una senyal amb la llanterna, entrarien i ho solucinariem tots junts, com sempre deuria d'haver sigut. Tot això és el que passaria aquella mateixa nit.

I per fi arribada la nit era l'hora, diguerem adeu a les nostres famílies i anarem camí al refugi. Tot anava segons el pla. Vaig entrar jo sola, com haviem acordat, i els demés es van quedar fora esperant el meu senyal. En entrar i donar uns quants pasos fins que els meua amics m'havien perdut de vista comencí a sentir uns murmuris com els de les vegades anteriors, i un noi s'arrimava a mi poc a poc fins quedar-se davant meu i m'agarrava poc a poc les mans.

- Que vols de mi?! On està mon pare?- no vaig saber reaccionar d'altra manera que cridant-li i buscant una resposta a les meues preguntes. I aleshores després d'una estona parat davant meu em va dirigir les seues primeres paraules

- Et vull a tu Megan, només a tu.

- Tornam al meu pare, sé que el tens tu!- torní a cridar-li

- Si el tinc jo, però primer deixa'm explica-t'ho tot. Jo t'estime i tu a mi també, solament que encara no ho saps. Des del primer dia que entrareu en aquest passadís em vas recordar a algú que fa molt de temps que estava buscant. No et volia fer mal, creu-me, però solament volia que em veres tu i ningú més. Des de que vaig morir, m'he quedat pres en aquesta casa i tu, Megan, em recordes a la teva mare, aquella noia que vaig estimar una vegada. Des d'aleshores he buscat mil maneres per estar present en el teu dia a dia, per això vaig decidir estar al voltant teu en tot moment, però com vaig veure que tu no tornaves amb mi, vaig decidir raptar al teu pare, ja que a part de tenir-li envetja per haver sigut ell el que formava part de la vida de ta mare, sabia que tu acabaries tornant a per ell.

- Què! No pot ser! La meua mare! Deixa'm i torna'm al meu pare! Deixa'ns en pau!- li vaig soltar les mans i vaig començar a donar voltes.

- No et poses així Megan, tot açò no és culpa teua, és d'aquell noi, Dylan. Si no haguera vingut a buscar-te i no t'haguera mirat amb aquells ulls, el teu pare ja estaria amb tu i tu amb mi, però en canvi ell ho va estropejar tot. Sé que t'agrada, però jo no puc passar una eternitat més sol, i no et tornaré al teu pare si tu no vens amb mi - com veia que açò no arribava a la fi, comencì a fer senyals amb la llanterna i a donar voltes d'un costat a un altre.

- Vuic veure al meu pare, només vull que estiga amb mi. Si m'estimes deixam veure'l - em va fer cas i aparegué el meu pare entre la foscor.

- Filla, què ha passat? Que faig aquí? - em va dir donant-me una abraçada.

- Tranquil pare prompte tornarem a casa. D'acord, anire amb tu, però deixa a la meua família en pau i deixa'm al menys despedir-me dels meus amics.

- Megan qu passa?! Perquè plores?!

- Nois no vull que us passé res. No em tornareu a veure en molt de temps però no passarà res d'acord. Oliver,el papa tornarà a casa i tu, la mare i ell estareu bé. Andrea, segueix amb eixe esperit aventurer fins a la mort, d'acord. Adam, viu, no et penses tant les coses, fes-ho per mi. I tu, Dylan, gràcies, per tot, t'estime molt. A tu i a tots, us trobaré a faltar.

Eixa va ser l'última conversa que vaig mantindre amb ells. Després d'aquell dia la gent que coneixia ja no em recordava. Els meus pares solament tindrien un fill, hauria una persona menys al meua grup d'amics i Adam mai més passaria a per mi abans d'hora per parlar sola i exclusivament amb mi. Aquell esperit, amb qui he estat aquests darrers 20 anys, els va borrar tots els records que ells tenien amb mi i que encara jo conserve.

Hui en dia seguisc en aquesta casa, amb el mateix aspecte que aquella mateixa nit, com si res haguera canviat, però al contrari d'aquell dia, jo estic atrapada amb un esperit que, com tot ser, no vol estar sol tot una eternitat. I he escrit tot aquest text per si algun dia algú el trobara i em recordara a mi, a aquell agost, un agost inolvidable.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]