Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Gatzona
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella. Ciutadella
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La seva arribada
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l'inici, que en aquest cas és el final. Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia es van llençar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. Jo era un fillet desanimat, em resignava a viure el que m'havia tocat i estava fart de com em tractaven, que ningú no em fes cas, que la meva opinió o els meus sentiments fossin ignorats, estava fart de sentir-me invisible i insignificant. Record que quan era més petit tenia un pare i una mare que estimava amb tot el meu cor. Jo anava al parc amb ells i jugàvem junts, a vegades ens estiràvem al llit i em feien pessigolles, d'altres jugàvem a amagar-nos i de sobte un sortia del seu amagatall i perseguia els altres, era molt divertit. Quan vaig fer cinc anys, alguna cosa va canviar, ja que vam deixar d'anar al parc, de jugar, de riure... No trobava explicació a aquest canvi tant brusc, no entenia res. Però encara pitjor va ser quan al cap de molt poc temps, els meus pares es van separar, i vaig quedar a viure amb la mare i un altre home estrany que no m’agradava gens. Jo algun dia veia el meu pare, però aquestes trobades es van anar reduint fins a desaparèixer. La meva mare va anar canviant, estava més apagada i més trista, però no em deixava mai de prestar atenció. Algunes vegades tenia cops per la cara o per l’esquena, i ella em deia que havia caigut o que a la feina s’havia ferit. Un dia aquell estrany que s’havia instal·lat a casa nostra cridava a la meva mare i ella plorava ofegadament perquè ningú la sentís. Però jo sí els sentia aquells crits i em tancava a l’habitació, i no tornava a sortir fins que la mare em venia a veure. Un dia però tot va canviar, a la meva habitació van entrar dos homes que em van fer recollir totes les meves coses i em van dir que marxàvem. Jo ho vaig preparar tot i quan vaig baixar a l’entrada, la meva mare plorava sense parar, em va voler venir a abraçar, però l’home que vivia amb nosaltres la va estirar i li ho va impedir, ella em va llençar una besada amb la mà i em va dir: t’estim. Aquest va ser el darrer cop que la vaig veure. En aquell moment totes les meves il·lusions i expectatives se n'havien anat en orris. El homes eren treballadors socials i em van portar a una casa nova.. Al principi no entenia prou bé per què era allà i em desconcertava el fet que quan preguntava pels meus pares, les mestres m’ignoraven i m'apartaven com si la meva presència els molestés. Jo pensava en tot el que havia viscut a casa meva i era incapaç de relacionar-ho amb el que estava vivint. Realment em mereixia tot allò? Les quatre parets de què estava rodejat cada dia m'esgarrifaven, eren terrorífiques, a la nit sentia sorolls de portes que s'obrien i es tancaven, veus que xiuxiuejaven i al matí crits i més crits de fillets que gemegaven. A vegades, semblava que m'ofegava, l'ambient que es respirava no era gens agradable. No podia entendre què havia pogut passar perquè la meva vida canviés radicalment d'un dia per l'altre. A més, a part que les mestres no em feien gens cas, els meus companys es ficaven amb mi, a vegades em feien mal i llavors se'n reien. Si se m'acudia plorar, m'insultaven i em deixaven tot sol, però el pitjor de tot era que ningú em consolava ni es preocupava per mi. Consideraven que era estrany i diferent. La rutina dins l'orfenat era pesada, cada dia ens aixecàvem a les set i mitja, ens vestíem i anàvem al menjador a berenar. Llavors, fins les vuit no començaven les classes, que duraven tot el matí, i després, a les dues, tornàvem al menjador a dinar. Les tardes les solíem tenir lliures i jo aprofitava per pensar, per fer els deures, jugar amb els jocs que teníem a la sala... En definitiva, una rutina molt avorrida.

Un dia molt xafogós em vaig llevar prest, havia suat durant tota la nit, però el matí se'm presentava com tots els altres anteriors, devia ser qüestió que el temps estava millorant i s'acostava l'estiu. Em vaig vestir, i vaig anar al menjador de l'orfenat a berenar i llavors vaig anar cap a classe. Mentre la senyoreta Ana ens explicava la lliçó, es va sentir un crit i una respiració accelerada. Ningú no en va fer cas, però jo en veure que el soroll seguia, vaig voler investigar d’on provenia. Per sortir de la classe sense que ningú s’adonés vaig estirar la mà, vaig agafar el pot on teníem un insecte en observació que es va posar a volar d’una banda a l’altre de l’aula i tothom  va començar a cridar. Llavors, dissimuladament , em vaig esmunyir de la classe. Els alens venien de l'esquerra i cap allà només hi havia una sala que sempre estava tancada amb clau. Vaig dirigir-m’hi, però la filleta entre plors va travessar el passadís corrents, anava d'una banda a l'altra, era com si estigués desesperada. Jo em vaig quedar quiet i l'observava. Quan ella va veure que me la mirava, que contemplava cada moviment que feia es va returar i em va mirar fixament, el seu esguard descreia la por que sentia en aquell moment, i era com si volgués refugiar-se a qualque lloc, però no sabés on. Va murmurar tremolant:

- Vull sortir d'aquí, no m'agrada aquest lloc... No... - seguia ploriquejant.

Jo no li vaig dir res fins que no es va calmar. Estava segur que aquella filleta no sabia prou bé què feia allà dins i estava un mica perduda.

- A mi tampoc m'agrada aquest lloc, però hi sóc, com tu.

La filleta va fer un bot i se'n va anar corrents fins arribar als lavabos, allà es va tancar. Jo la vaig seguir una mica espantat de les seves reaccions i també hi vaig entrar. Malauradament, una mestra em va veure, em va renyar, em va agafar per l'orella dreta i em va dur fins a la meva classe. Jo, arrossegat per la mestra, mirava la filleta mentre m'estava allunyant. Durant tot el matí havia estat pensant en ella, no me la podia treure del cap, no havia prestat gens d’atenció a les classes. Quan van acabar, vaig sortir escapat a buscar-la als lavabos i per sort, encara hi era. En veure'm, em va mirar fixament, llavors em va dir:

- Per cert, em dic Marina.   

Jo vaig respondre:   
-
Jo em dic Arnau.

Li vaig fer una capada perquè em seguís i vam anar cap al menjador a dinar. Ens vam seure un davant l'altre. Jo tenia moltíssima gana i vaig agafar un bon plat de macarrons amb tomatigat, però ella no va menjar res. Durant tot el temps vam estar sense parlar, no sabia prou bé què dir-li i ella tenia tot el temps el cap baix. A la tarda podíem fer el que volguéssim i la Marina i jo vam allunyar-nos una mica de la casa, de manera que ningú ens sentís i poguéssim parlar sols. Jo, curiós, vaig aprofitar per demanar-li:   

- Saps per què ets aquí, Marina?

Ella em va mirar amb cara d'incertesa i va aixecar les espatlles. Supòs que volia dir que no en tenia ni idea. No havíem parlat gaire encara i molt menys sobre ella i era normal que es commogués. De sobte, va decidir a obrir la boca, i confusa em va dir:

- Jo... Sóc aquí... Però no sé... La veritat és que els meus... Bé, no ho sé.    

Els seus ulls es van omplir de llàgrimes que no van voler precipitar-se. Es va tapar la cara amb les mans i es va girar d'espatlles. Jo li vaig posar la mà sobre una espatlla i cuidant cada paraula que pronunciava li vaig proposar que m'expliqués allò últim que recordava abans de ser aquí i així pot ser la podria ajudar. Ella, insegura, es va tornar a donar la volta, jo li vaig dir que es podia fiar de mi, però ella em va mirar de fit a fit i se’n va anar. A la nit, jo ja m’havia posat els pijames, m’estava rentant les dents i de sobte, va aparèixer ella amb la cara descomposta i morta de por i em va dir:   

- Necessit confiar en algú i per això et contaré això a tu, però només a tu -va enviar-se la saliva i va seguir- Avui matí, com cada dia, m'he aixecat somiosa i m'he enllestit per anar a l'escola. El meu pare i la meva mare treballen, de sabaters, a la mateixa empresa i parteixen junts a fer feina, però abans s'aturen a l'escola i em deixen a mi. Després, a les dues, em passen a recollir i ja anam cap a casa a dinar. Normalment, el meu pare sol conduir i jo li deman que em posi música i avui no hem fet menys, m'ha posat “Read all about it” d’Emeli Sandé, la versió instrumental, que m'encanta. Record que he vist que era un dia humit, i he pensat que per la tarda podríem anar amb la barca a pescar. Llavors, record que mirant el vidre del cotxe m'he adormit. I ara, si faig memòria, la pròxima imatge que em ve al cap és la de ser ja aquí i sentir algú que em diu que no m'aturi de córrer i rialles i més rialles. I clar, jo no ho entenc, no sé què ha passat, no vull pensar que m'han abandonat, tenc por que hagi estat així... I si no em volen? Pot ser tot això és un error. Jo no hauria de ser aquí! Jo ...
Capítol 2 Por i incertesa
No entenia què havia provocat aquest canvi i a mi em costava seguir el fil del que deia. Ella tampoc entenia res i em demanava com havia arribat fins aquí reiteradament. Només recordava anar dins el cotxe, molta humitat i que tenia molta son. De cop, va recordar que els seus pares havien discutit dues o tres vegades, perquè ella els havia dit que volia fer-se un tatuatge. - I si s’han barallat per culpa meua? - repetia. Una amiga seva li deia que els problemes dels pares són culpa dels fills. I això la feia tremolar, tenia molta por. Jo intentava calmar-la, però més que un bé, sense voler, feia un mal. Vaig passar tota la nit sense cloure els ulls, per mirar de trobar una solució. Ella m'havia contat tota la seva història i jo no havia estat capaç de dir-li res. Llavors, l'endemà en haver acabat les classes i en haver dinat, em vaig dirigir a aquell lloc lluny de la casa on es podia estar sol i tranquil, m’havia capficat en el meu món dels pensaments i era com si res més existís. Vaig notar un aire fred que venia de darrere meu i em fregava l’esquena, se’m va esborronar la pell, em vaig espantar i d’un bot em vaig girar. Era la Marina, es va seure al meu costat, però no va articular ni una sola paraula. Tot i que ho intentés amagar, estava molt afectada per tot allò que li passava i s'acostava a mi, perquè ningú més li feia cas. Volia animar-la i que s'oblidés per uns instants de tot allò que la turmentava. Per això vaig decidir que havia de distreure-la.

- Marina, segueix-me. Segur que mai has jugat a aquests jocs.

Ens vam dirigir a la sala de jocs i li vaig mostrar a jugar a cartes, a ella li va agradar molt “el cau”. Com altres vegades, els dos brètols de sempre se’n reien de mi.

- De no tenir amics que se n'ha de cercar d'allà on no n'hi ha!

La Marina em va dir que no els fes cas, que cada vegada que reien de mi se’n reien d’ells mateixos. Per tant, no els vaig prestar ni la més mínima atenció. Era cert que des que havia arribat la Marina a aquell orfenat em miraven una mica diferent i he de confessar que jo també em notava diferent. Pot ser se m’havien mesclat tantes emocions en tan poc temps que això em trasbalsava, i em provocava un fort temor. Em venia al cap aquell maleït somni on jo em trobava dins una sala fosca, sense cap finestra i es sentien unes passes que venien de molt lluny i quan mirava per tot arreu desesperadament s’encenia un focus que il·luminava una persona que de la panxa li sortien cucs, els budells i tot es bellugava, però de per darrera dues mans m’agafaven de sobte per l’espatlla… i d’un bot saltava del llit. Aquella mateixa nit vaig tenir aquest somni fins a quatre vegades seguides, la darrera al despertar-me vaig vomitar el sopar. Va venir de seguida una senyoreta que feia el torn de nit i em va atendre. Em va posar el termòmetre pensant que estava malalt, però el mercuri ni es va moure. La resta de la nit no podia aturar de pensar en allò que em destorbava el son i cada vegada m’entrava una ardor que em recorria tot el cos i es convertia en esgarrifança. Van tocar les set i mitja, era l’hora de llevar-nos per vestir-nos i anar a berenar, però quan vaig intentar posar un peu a terra vaig tornar a vomitar. Obligat per les senyoretes, em vaig quedar tot el dia al llit. Cada vegada que em volia girar, el llit gemegava, a més, després de la nit que havia passat, no estava gens tranquil. Em tapava amb el llençol pensant que així fugia de la realitat i d’aquesta manera em sentia més segur. Just acabava de sonar el timbre que indicava que les classes començaven, la Marina va entrar a l’habitació dels fillets.

- Què hi fas aquí, Marina? Ves cap a classe, corre! Si t’enxampen el càstig serà horrible. Aquí quan no respectam les normes ens porten a la sala dels malcriats.  Va, ves-te’n!

No va moure ni un pèl.

- I tu? Què hi fas aquí estirat? També tens classe.

- No hi aniré, he de fer llit perquè diuen que estic malalt. Però tu no, així que ves-te’n!

- No hi aniré, Arnau. - va dir amb un to una mica molest - i… Què hi ha a la sala dels malcriats?

- És millor que no ho sàpigues, allà…

Just en aquell moment, van sentir que la porta s’obria.

- Corre, amaga’t davall el llit que et veuran!

La Marina es va tirar sota el llit d’un rampell. Va entrar la senyoreta infermera em va donar dues cullerades d’un xarop horrorós i se’n va anar. Llavors, la Marina va treure el cap:

- Creus que ja puc sortir?

- Sí, però ves amb compte! No creus que seria millor si anessis a classe?

- No - va afirmar amb molta fermesa -. M’agradaria saber la història de la sala dels malcriats.

- Està bé, està bé… Record que un altre fillet ja m’havia fet aquesta pregunta fa estona. Era una vegada que vaig estar malalt i estava aquí estirat com avui. El fillet, que nomia Martí, va entrar ràpidament a l’habitació molt nerviós, tenia el pols molt accelerat. Tot d’una em vaig regirar molt i la seva presència m’inquietava. Record que em vaig amagar sota els llençols blancs i fins al cap d’una estona que ja notava més calma, no vaig destapar-me. Els dos estàvem expectants. Vaig decidir-me a demanar-li com estava, que li passava i ell no va dubtar en dir-me que havia vist sortir de la sala del fons del passadís un fillet amb un aspecte esgarrifant.

- I quina relació té això amb els càstigs?

- Una mica de paciència, Marina. Com ja t’he dit abans els fillets que no segueixen les normes establertes, se’ls porten a la sala dels malcriats o de tortures, tots nosaltres l’anomenam així. Doncs el fillet que el Martí havia vist, venia d’allà dins. Un cop s’entra a la sala, les mestres ens fan seure a una cadira i ens fermen, llavors ens tapen els ulls. Quan s’asseguren que no perceben ni un raig de llum, tanquen el llum general de la sala i la porta, molt bruscament. Et deixen allà sol durant sis hores sense menjar ni aigua. Però no acaba aquí. Al principi sembla que les sis hores passaran ràpid i que si es tracta d’això serà fàcil aguantar. Però al cap de cinc minuts ja es comencen a sentir renous i coses al sòl que es belluguen, s’acosten lentament a tu i el seu soroll de cada cop és més fort i s’aferren a les cames, després puguen per tot el cos i fan una olor molt forta. El pitjor però és el després, que ens posam malalts una setmana seguida, sense forces ni per girar-nos dins el llit.

La Marina i el Martí m’havien fet la mateixa pregunta regirats.

- I tu com ho saps?

I jo, les diferents ocasions havia respost el mateix:

- Quasi tots al principi quan no sabem prou bé quines són les normes, caiem a la trampa. Un cop sabut, no hi tornam a caure mai més.

- Pot ser seria millor tornar a classe… Però abans, digues-me, què va passar amb el Martí?

- El Martí va ser una visita estranya, ell va desaparèixer i mai més ha tornat a rodar per aquí. Sempre que pens en ell se’m posen els pèls en punta.

Ja s’acabava el matí i la Marina se n’havia d’anar a dinar. Vaig restar tot el dia ajagut al llit i molt avorrit. L’endemà, ja podia fer vida normal i la rutina es va reactivar. Em vaig llevar, em vaig vestir, vaig anar a berenar i a la tarda vaig tornar al lloc on podia estar sol i tranquil. Aquest cop rumiava en portar a la Marina o no al meu lloc secret que mai ningú havia vist. Jo pensava que d’aquesta manera l’ajudaria o la podria fer sentir més a prop del que havia deixat enrere feia dies. Per segona vegada, vaig sentir la fredor de l’aire que em fregava l’esquena i la Marina em va tornar a espantar.

- Saps, Marina? Fa dies qui li don voltes al mateix tema i vull ajudar-te, per això crec necessari que vegis aquest lloc. Per a mi és el millor que hi ha aquí, segur que no te'n penediràs d'haver gastat el teu temps amb mi.

I vaig començar a partir corrents, ella primerament em va mirar estranyada, però després es va aixecar i em va seguir. Vaig pensar que al meu lloc preferit i al qual mai havia duit a ningú hi havíem d’arribar d’una forma més especial. Em vaig parar sobtadament i ella va frenar. Llavors li vaig tapar els ulls i la hi vaig conduir. Havíem travessat tot el pati de l'orfenat. Li vaig destapar els ulls i ella expectant em va mirar. Només es podien observar uns matolls molts alts. Llavors li vaig indicar que els travessés, ja que ens impedien el pas. Ella dubtava. Jo li vaig oferir la meva mà, me la va agafar i vam travessar junts el matoll, just darrera hi havia una reixa molt alta sobre la qual ens vam enfilar. L’orfenat es trobava als afores del poble, al cim d’un turó, allà poc ens assabentàvem del que succeïa, no sentíem l’esvalot de la gent, no veiem passar cap veí ni veïna. La Marina va quedar bocabadada mentre observava el paisatge i de sobte em va dir:

- Oh! Però si allà hi ha la meva escola – emocionada, senyalant amb el dit – Mira, mira, la veus? A prop, hi deu haver la meva casa, és entre l'escola i el museu municipal. Sí, és allà, la de color blanc, entre la groga i la blava. Segur que també hi són els meus pares. M’agradaria tant veure'ls, encara que fos l'última vegada. Però i si em rebutgen o no em volen veure...?

- Vols dir que t'agradaria sortir d'aquí i anar a cercar els teus pares? Però notaran que hem escapat!

- Sí... M'encantaria! No ho crec, sempre passen de mi les senyoretes, no crec que els faci molta falta, a més som molts aquí, no notaran que en falten dos.

- Tens raó. - va assegurar -  I te fa molta molta il·lusió?

- Ja t'he dit que sí – va reafirmar amb un to cansat.

- Doncs anem!

La Marina es va quedar de pedra, supòs que no s’esperava això de mi, ja que sempre tenia la por aferrada als meus talons. Ella es va girar i em va quedar mirant, m'ho deia tot. Li feia moltíssimes ganes sortir d'aquell lloc, retrobar-se amb la seva família, saber que pensaven, si encara l’estimaven. Però ella alhora tenia present que no estava permès a no ser que estiguéssim autoritzats. Durant aquests dies que ella havia estat aquí havia vist com alguns nens se n'anaven i no tornaven més, però les senyoretes ho sabien ja que s’acomiadaven d’ells. La nostra partida seria diferent, ningú sabria com hauríem sortit, on hauríem anat i què hauríem fet. La veritat és que ni nosaltres ho sabíem, tan sols havíem d'arribar a la casa de la Marina i allà ja trobaríem tot el que buscàvem i llavors, jo tornaria cap aquí sol. La Marina em seguia mirant dubtosa.

- Marina, si realment ho vols saber, has d’arriscar-te, has de buscar. La solució no et vindrà de sobte en el cap. I la por no farà més que frenar-te. Segueix-me.

- Vaig deixar la por enganxada a la reixa i vaig fer un bot cap al descampat. Sense mirar enrere vaig començar a caminar cap al poble, i vaig confiar en l’impuls dels infants que tots duim a dins perquè la Marina també vingués amb mi.

Capítol 3 Fins aviat
Després de caminar avall i avall, vaig arribar a un pinar on em vaig estirar i vaig parar-me a pensar que jo sol no hi tenia cap feina d’anar a buscar una explicació sobre el cas de na Marina. Si no hi era ella, no tenia sentit. Jo volia ajudar-la, però ella no volia el mateix. Vaig decidir tornar i vaig emprendre el camí turó amunt. Aquest cop era més dur, el camí se’m feia més complicat i a més carregava la decepció i resignació. Era petit, i tot i que hagués après que les decisions dels altres s’han de respectar sempre, no podia entendre el comportament de la Marina. Coneixia ja totes les pedres del camí, però vaig aixecar el cap un moment per veure quin dia feia, i el sol em va il·luminar la cara per complet, tant, que em vaig quedar dos segons sense veure res. Llavors, em vaig fixar en el lloc on era i em va resultar bastant familiar. Al costat meu hi havia un banc de llenya i en veure’l se’m van aparèixer unes cent imatges dins el meu cap, en les quals hi havia els meus pares, però els de debò que segur que m’estimaven. Quan era petit venia molt sovint a aquest pinar i feia excursions amb la meva família. Però era curiós, no gaire lluny d’aquí ja hi devia haver l’orfenat on visc, i qui m’havia de dir que al cap d’uns anys seria la meva nova casa. Recordo també que la meva mare sempre em cantava una cançó que deia cosa així com un pi i un gegant… Ah sí, la meva mare sempre em cantava: el gegant del pi ara balla ara balla, el gegant del pi ara balla per aquí. Content de recordar aquesta cançó i alhora trist perquè la Marina havia rebutjat el meu pla, vaig seguir el meu camí cantant fluix:

- El gegant del pi ara balla ara balla, el gegant del pi ara balla per aquí. El gegant de la ciutat ara balla ara balla, el gegant de la ciutat ara balla per allà.

I repetia aquesta melodia una i una altra vegada que m’ocupava el pensament. Vaig sentir cosa, un soroll que no venia de gaire lluny, però no li vaig donar ni la més mínima importància, allà devia estar ple d’animals i segur que cap era perillós. Així que vaig seguir, aquest cop tenia tots els sentits posats a terra, i juraria que vaig sentir:

- Arnau!

Em vaig parar de cop, vaig mirar al meu voltant, però no hi havia res ni ningú. No vaig tenir temps ni de donar una altra passa que vaig tornar a sentir:

- Arnau? Sóc aquí! Vine, corre, hi ha un animal que em vol atacar!

En el meu cap només em va venir una sola idea: la Marina. La veu venia de per allà on jo ja havia passat, és a dir, venia d’un punt més avall del turó.

- Marina? Marina! - vaig exclamar.

- Sí!

- On ets Marina?

- No ho sé. Estic envoltada de pins i ara mateix sobre un banc de llenya, perquè un animal molt lleig amb pues em vol atacar!

Perfecte, vaig pensar, era al lloc on jo també m’havia aturat, així que decidit hi vaig anar  per socórrer-la i allà la vaig trobar. Era un porc espí que la molestava, li vaig donar herbes perquè s’entretingués menjant i per fi, va deixar la Marina en pau. Jo, emocionat, vaig preguntar-li:

- Què hi fas aquí? Has decidit acompanyar-me?

Ella em va respondre que en el moment en què m’havia vist fora de l’orfenat, a l’altre costat de la reixa, havia dubtat, però que després d’un impuls sobtat ja va ser a l’altre costat. Aleshores ja era massa tard i m’havia perdut de vista. Decidits, sense pensar-ho dos segons més, vam partir cap al poble. Començava a caure el sol, i havíem d’arribar a la casa de la Marina el més aviat possible. Després de minuts caminant entre els arbres i les fulles, es va fer ben fosc, si aixecàvem el cap podíem apreciar totes les estrelles que hi havia en el cel, feia una nit preciosa, però també molt de fred. I és que no havíem pensat en aquests factors, potser aquesta aventura seria una mica més complicada del que semblava. Ens vam posar a córrer per si ja hi quedava poc i vèiem llum del poble, però res, ni un raig de llum artificial. La lluna era aquella nit la nostra mare que ens protegia i les estrelles ens acompanyaven i ens il·luminaven. Estàvem molt cansats i al primer racó que vam trobar ens vam estirar junts per evitar més fred. Vaig passar una nit horrible, sentia sorolls de pertot, la Marina m’havia de consolar. L’endemà, estàvem morts de fam i de fred. Però ràpidament vam entrar en calor, ja que vam seguir el camí corrents cap avall, la Marina tenia molta energia, sempre era jo que la seguia a ella. Per entretenir-nos en el camí, cantàvem cançons, una darrere l’altra. Vam trobar un camí en més bones condicions que ens va conduir directe a la ciutat, ja que no ens havíem adonat i ja hi érem. La Marina es coneixia el camí de l’escola a casa seva i viceversa i el camí fins a la casa de cultura on tenien lloc les seves classes de piano, però no des de l’entrada el poble. Semblava com si algú ens escoltés, com si algú ens protegís, ja que al cap de pocs instants van sonar les campanes de l’església que donaven les tres del migdia. Vam seguir el soroll de les campanades fins a arribar a la plaça principal. No hi havia ningú pel carrer, era estrany, però vam seguir caminant i buscant la casa de la Marina. Jo crec que donàvem sempre voltes allà mateix. No trobàvem la casa i estàvem desanimats. De sobte, la Marina es va posar a cridar, em va assegurar que érem davant ca seua, que havíem arribat. La Marina va anar corrents a la portalada i va tocar el timbre, ningú va respondre. Però ella no es va donar per vençuda i va tornar a tocar el timbre, ningú va contestar.

- Deuen dormir ja -  va assegurar la Marina.

Es va girar i va estirar la mà cap a un ramell, i va començar a remenar. Jo li vaig preguntar què feia i ella em va respondre:

- Els meus pares tenen una clau amagada per aquí… - va dir concentrada - Ja la tenc!

Es va dirigir cap a la porta i va introduir la clau al pany i la porta es va obrir. Tot estava a les fosques, però la Marina contenta va obrir el llum i es va posar a cridar els seus pares! Jo em vaig quedar a l’entrada, sense fer res. Ella va pujar prompta escales amunt on suposadament hi havia els dormitoris. Al cap de pocs instants va aparèixer un altre cop per les escales, però aquesta vegada no anava tan de pressa. Em va dir:

- No hi són!

La Marina es sentia impacient, tenia l’esperança que l’endemà després de la feina els pares tornarien a casa i els veuria. Els dos teníem molta gana i ens vam dirigir cap a la cuina.

- Però si aquí hi ha el berenar meu que no em vaig acabar!

També hi havia menjar dins la nevera que estava podrit i caducat. Morts de fam, vam obrir el rebost i vam agafar un paquet de galetes. A més, em va mostrar tota la casa, el seu estudi de les juguetes, la golfa on hi tenien muntada una caseta per a jugar amb les nenes, les nenes… També em va ensenyar el seu dormitori, estava tal qual l’havia deixat aquell matí, fins i tot i havia roba sobre el seu llit sense endreçar. La vam decantar una miqueta i tots dos ens vam ficar al llit de la Marina i vam sopar de galetes, però entre mos i mos ens vam adormir. Més ben dit, em vaig adormir, la Marina es va passar la nit molestant i anant d’una banda a l’altra. L’endemà a les set i mitja ja estava de peus, el meu cos ja estava acostumat després de tant de temps a l’orfenat. Aquest matí ens el vam passar, jo vaguejant i ella remenant molts objectes i mobles per si hi havia alguna cosa que ens pogués donar una pista. Entre les dues i quart i les dues i quaranta-cinc els pares solien arribar a casa sempre, així que en aquests moments ens vam preparar per donar-los una sorpresa. Eren les tres i no havia arribat ningú. La Marina inquieta no perdia l’esperança. Vam restar a casa, agafant menjar del rebost i remenant les habitacions. El pròxim dia, el quart, em vaig despertar, la Marina ja ho estava, i pocs minuts després vam sentir un soroll de porta que venia de l’entrada. Ens vam quedar estupefactes. La Marina va partir escopetejada cap a baix. Però en ser-hi, no hi havia ningú i la porta estava tancada. Passaven coses una mica estranyes, i jo no em sentia del tot a gust en aquella casa. Estava incòmode, una sensació d’inquietud em recorria tot el cos. La Marina va pensar que el millor seria anar a preguntar als veïns si sabien res, ja que potser els seus pares se n’havien anat de viatge i per això no els veien. La Marina va partir cap a cal senyor Bergerón, que vivia ben davant ca seua. Al mateix carrer hi havia uns policies i la Marina amagant-se darrera els cotxes s’hi va acostar per a saber què deien i si hi havia alguna notícia sobre cosa que li fos d’interès. Així que va sentir que cercaven un fillet que havia desaparegut de l’orfenat. La Marina alarmada, va córrer cap a casa i em va explicar tot allò que li havia succeït i havia sentit. D’ella no havien dit res els policies, vam pensar que era perquè la Marina no ho devia haver escoltat. De totes maneres, la situació era preocupant, els policies que ens cercaven eren al mateix carrer que nosaltres, i no ens podien trobar ja que havíem de resoldre aquest misteri que ens omplia el cap de pensaments. El més convenient era que marxéssim de la casa i anéssim a un lloc on no ens trobessin, després, quan s’haguessin oblidat del nostre cas, ja podríem tornar. La mateixa nit, vam preparar dues motxilles plenes de menjar del rebost, duem galetes, melicotó amb almívar enllaunat, xocolata, cereals, també vam agafar sucs, aigua  i molta cosa més. L’endemà, després de tornar a passar una nit d’infern, ens vam aixecar i vam emprendre el viatge a una nova aventura. Vam travessar el poble, però ningú ens va reconèixer. Havíem d’anar en compte, ja que si ens enxampaven, s’acabava tota aquesta peripècia. Era alhora molt emocionant, com una pel·lícula. Aquesta vegada havíem agafat un camí totalment desconegut per a mi, a més, estava desert. Ens vam endinsar matoll darrera matoll i vam quedar amagats com a conills. A part d’amagats, atrapats, no sabíem com sortir-ne. Enfora vam veure cosa que es movia d’una banda a l’altra i vam anar a investigar què era! La Marina i jo ens ho vam prendre com una carrera per veure qui era més ràpid i arribava primer. Vam agafar tanta velocitat per guanyar, que vam espantar l’animal que hi havia i llavors, el vam perseguir. Quan ens vam adonar, ja era massa tard, havíem anat a parar a un lloc perdut, sense saber per on tornar ni què fer. Ens vam aturar per descansar i vam menjar i beure. L’animal que anava sortint i desapareixent, era un cérvol. En realitat, eren molts cérvols, quan sortia un, s’amagava l’altre i ens despistaven. El més jove es va acostar a nosaltres i ens va ensumar i llavors se’n va anar corrents, els altres ens rodejaven. Ens vam fer molt amics. Quan el sol ja començava a posar-se, se’n van anar de cop i ens van deixar sols. Va esdevenir-se nit en un obrir i tancar els ulls i ens vam haver de quedar allà on érem, no hi havia cap més alternativa. Aquest cop sí que havíem agafat roba calenta per si teníem fred les nits i ens la vam posar. Després de sopar vaig quedar adormit, estava molt cansat. L’endemà, ja feia sis dies que havíem fugit de l’orfenat i supòs que encara ens cercaven, segur que allà on érem no ens trobaria ningú. Ja clarejava i vam poder veure nítidament el que ens envoltava, hi havia herbes pertot, tot era molt verd. Vam veure una barca petita de llenya i la vam voler agafar per jugar-hi i imaginar-nos que era casa nostra. Però jo vaig pujar-hi content i la barca vella va començar a partir riu avall. Vaig quedar quiet i espantat, la Marina d’un bot també hi va pujar, vam arribar als ràpids del riu i la nostra petita barca de llenya va xocar amb una roca i es va rompre en diversos trossos i nosaltres vam caure al riu, la corrent ens duia allà on volia i ens va arrossegar durant molt de temps. Em vaig copejar a la cama, a una clavícula i al cap em vaig donar un toc molt fort. No puc recordar com, però vam acabar estirats sobre la vorera i vam abandonar el corrent del riu. Jo havia quedat tan ferit que crec que vaig dormir durant més de 12 hores seguides. L’endemà vaig obrir els ulls i vaig veure la Marina a un racó plorant i vaig pensar que potser s’havia fet mal i em vaig aixecar com vaig poder per anar a consolar-la. Ella realment estava beníssim, no s’havia fet mal en el riu. Però tenia un mal pitjor. No aturava de plorar i plorar i aquells plors se’m ficaven dins el cap. Estava desolada, i jo no sabia el perquè. Vaig dir-li que sabia que em podia contar el que fos i ella em va respondre una de les coses més dures que m’han dit mai:

- Els meus pares han mort, Arnau. Són dins el cotxe accidentat que hi ha aquí. I jo també sóc dins el cotxe i he mort.

Em va caure tot el meu ésser a sobre, no entenia el que m’havia dit, o potser no ho volia entendre, vaig abraçar-la. Era cert que hi havia un cotxe destrossat, no m’hi havia fixat, llavors m’hi vaig acostar corrents i allà la vaig veure, ja estava gairebé incognoscible. El seu difunt pare era el conductor aquell dia, així com ella m’havia contat. Totes les primeres paraules que havia pronunciat la Marina el primer dia que la vaig veure em venien dins el cap i es barrejaven entre elles. Jo, afligit, no sabia què havia de fer, què seria el més correcte de tot. La Marina s’havia acostat a mi i plorava devora el cotxe. Vaig decidir pujar el barranc i demanar ajuda a algú, al cap i a la fi, era l’única persona amb vida i capaç de posar-hi remei. Així que després de pujar i pujar, vaig arribar a la carretera principal. Passaven molts cotxes a una gran velocitat, com si tots arribessin tard al seu destí. Jo movia els braços d’una banda a l’altra intentant captar l’atenció d’algun conductor que em pogués ajudar. I sortosament, es va aturar una dona i amb una dolça veu em va demanar què succeïa. Jo li vaig contar tot allò que havia viscut, primerament em va voler entregar a la policia, però jo vaig insistir que hi havia un cotxe que havia caigut pel barranc i hi havia tres víctimes mortes. La dona va confiar en mi i va telefonar a la policia per avisar sobre l’accident. La senyora em va mirar amb els ulls ben oberts, se li van arrufar les celles, va somriure i em va abraçar. Era una abraçada càlida, com les de casa meva, que en aquell instant havia recuperat.

La policia va acudir immediatament i va posar-li, igual que la Marina i jo, fi a aquesta història. Ella, abans de marxar per sempre, em va voler donar les mans i em va dir “Gràcies” i va deixar descansar la seva ànima. Jo, vaig quedar amb les mans enlaire, i amb una llàgrima que em recorria tota la galta, desitjant que la meva amiga estigués sempre brillant i mai em deixés de protegir, ja que ara sentia que havia de viure la vida per a ella i per a mi. I fins avui, la Marina apareix en el meu record, en forma d’innocència, alegria, esperança, lluita, i sobretot, companyia.

- Mai t’oblidaré, Marina. Fins aviat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]