Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Vialy
IES La Ribera de Montcada i Reixac. Montcada I Reixac
Inici: Marina
Les ombres
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La revelació
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Però allò no era el més estrany, el més estrany era que jo tampoc ho sabia. No tenia ni idea d'on havia estat tot aquell temps. Només sabia que m'havia despertat una tarda, a causa de la claror de la llum de la posta de Sol. Aquesta s'escolava a través de les escletxes d'entre els taulons de la barraca de platja a la qual em vaig trobar. Sincerament, mai havia estat a aquell lloc, i si ho havia estat, no me'n recordava. Era la típica caseta per a guardar una barca, però en aquell moment no n’hi havia cap.

Vaig incorporar-me a poc a poc, ja que sentia unes punxades de dolor al crani. Quan vaig haver estat assegut, els meus ulls van inspeccionar el meu cos ràpidament buscant algun tipus de lesió important, però res. Portava una samarreta blanca, uns texans i unes bambes trencades. El meu cabell estava polsinós quan vaig voler remenar-me'l. I l'anell que em va regalar ma mare estava al lloc, com sempre des que va morir i ella em va dir que no el perdés ni el trenqués mai. Per una altra banda, tenia un tall a l'avantbraç dret que aparentava tenir uns tres dies. Tot era massa confús per processar-ho amb claredat.

A l'hora d'aixecar-me, el terra de fusta irregular va cruixir sota meu. Després vaig obrir la lleugera porta i vaig sortir d'aquella caseta. No sabia on anar ni perquè estava a la platja de Rosvillage, el meu poble. Però, lleugerament desorientat i marejat, vaig anar cap al mur que separa la platja del passeig marítim a asseure'm uns instants. No hi havia ningú al carrer.

Vaig intentar recordar on vivia o on estudiava, però va ser inútil, perquè no recordava llocs, sinó sensacions. I, en aquell moment, una tristesa glacial em va posar els cabells de punta.

No tenia on anar però sí on estar, així que vaig tancar els ulls mentre el sol m'acariciava la pell morena i els cabells negres. Vaig intentar recordar el màxim de coses de mi. Sabia que el meu nom era Pol i que tenia 15 anys. Físicament era alt, tenia unes celles poblades, ulls verds, mandíbula marcada i llavis fins. També sabia que no tenia mare des dels set anys, però no aconseguia recordar amb qui vivia en aquell moment. I llavors va tornar el sentiment de tristesa i buit, com si estigués abocat sobre un pou del qual sortís vent gelat. De cop, vaig sentir com si caigués per aquell pou i vaig obrir els ulls de sobte, junt amb un intent desesperat per respirar. I, quan vaig girar la mirada a la dreta encara sobresaltat, la vaig veure.

Ella estava asseguda al meu costat. Em mirava amb els seus ulls blaus glacials però a la vegada decidits, com si tingués una missió. Jo em vaig quedar parat, respirant acceleradament i amb les pulsacions disparades, mirant-la.

—Marina —digué la noia—, em dic Marina.

—Ah... —vaig aconseguir articular,  perplexa— jo em dic...

Però ella em va tallar:

—Ja sé com et dius Pol, he vingut aquí per tu.

—Per mi? —vaig preguntar estranyat, no havia vist mai aquella noia.

Ella es va acomodar de manera que el seu tors estava completament girat cap a mi, amb les cames lleugerament inclinades. Va tirar el seu cap una mica cap endavant i va dir:

—En realitat, per la teva mare...

La mitja cabellera negra i llisa amb serrell recte li va voleiar amb la brisa marina. Em mirava amb les celles arrufades a l'espera d'una resposta.

—La meva mare va morir —vaig dir mirant la sorra daurada.

—Eh... no —va respondre la Marina—. Espera, no ho saps? —digué en veure la meva expressió de sorpresa— La teva mare està viva, però està en perill.

Sincerament, en aquell precís instant vaig pensar que la Marina estava totalment boja.

—No estic per bromes, noia, em sembla que algú m'ha drogat o alguna cosa per l'estil —vaig dir, sincer i preocupat, mentre saltava de la petita paret per anar-me'n d'allà.

Però, de cop, vaig sentir una mà gelada al meu braç que em va parar.

—Això no és una broma Pol —va dir ella darrer meu.

—Doncs explica'm-ho —vaig insistir desconfiat.

Ella em va mirar amb els seus grans ulls. A continuació, va donar unes passes per posar-se al meu costat, i va mirar les onades uns instants abans de començar a parlar.

—Pol, la teva mare, l'Erin, era l'escollida per a una tasca important... molt important —va parar uns instants per respirar fondo—. Ella havia de mantenir a ratlla l'obscuritat.

—Que?! —vaig preguntar enfadat per aquella bajanada— No estem a una pel·lícula, Marina. Saps que? Ja t'estàs passant, estem parlant de la meva difunta mare i...

—Creus que això m'ho invento? —em va interrompre ella amb mirada dura— Tant de bo ho estigués fent.

Llavors em va ensenyar el palmell de la mà. El tenia ple de talls mal curats i cicatrius.

—La vida entre les ombres no és fàcil —va dir ella.

Jo vaig voler agafar-li la mà per intentar curar-li les ferides, però ella la va retirar abans que pogués fer-ho.

—No et compadeixis de mi, sinó de la teva mare, que encara segueix allà —va fer una pausa per mirar-me als ulls i després va prosseguir amb la història—. Mira, ella havia de mantenir a ratlla les ombres i, pel que explica la llegenda, era tan poderosa que fins i tot les podria haver matat. Però l'Erin va ser capturada per aquestes forces del mal i, diuen que ara tu ets el predecessor del seu poder —va tornar a mirar les onades—. Ella... ella em va salvar d'aquell infern. Li dec la vida, per això estic complint el seu desig: venir-te a comunicar això —va parar per observar la meva reacció.

Jo estava completament atordit per les seves paraules. No m'ho podia creure, però en el fons sabia que era veritat.

—Ella em va dir que només recordem allò que mai ha succeït.

Els dos ens vam mirar uns segons. El seu vestit blau cel onejava al ritme del vent, combinant amb la seva pell blanca.

—I no saps el que m'ha passat? —vaig preguntar sense apartar la mirada.

Ella va encongir-se d'espatlles. Però em va agafar el braç dret i em va mirar el tall misteriós.

—Ha sigut en Rax —va afirmar amb resignació—, també anomenat l'Emperador de les Ombres.

Llavors ella va girar el seu braç dret, de manera que vaig poder veure una cicatriu d'un tall profund igual que el meu. Un lleuger trèmol es va estendre pel seu cos d'aparença fràgil.

—Que vol dir això, Marina? —vaig preguntar amoïnat per mi, però també per ella.

La noia encara estava mirant-se la cicatriu quan va parlar:

—Vol dir que t'ha modificat els records —va mirar-me intensament—. Ha entrat a la teva ment i te l'ha canviat, te l'ha tergiversat al seu gust. Després deixa aquestes marques a les víctimes —va fer una pausa en la qual la vista se li va ennuvolar, i va parlar amb un xiuxiueig—. Com a mi.

—Però... Per què? —vaig preguntar indignat.

—No sé el que volia de tu, però jo ja ni recordo perquè estava a la ciutat de les ombres —respongué ella negant amb el cap—. Tampoc sé d'on vinc, on vaig néixer... —va agafar aire— Però no he vingut per explicar-te la meva vida, he vingut perquè tu pots alliberar l'Erin. Tu pots erradicar les ombres i en Rax.

—Jo? Com?

—Això ja no ho sé, se suposa que és treball teu tenir aquesta informació, pel que tinc entès —va afegir amb un somriure tímid.

—Marina, seré sincer amb tu, si no sabia ni de l'existència de les ombres, tampoc sabré com derrotar-les —vaig declarar mentre em passava els dits pel cabell.

—No ho sé Pol... Mira, primer anem a buscar a l'Erin i després pensarem en la forma de fer-ho. D'acord? —va proposar la Marina decidida; se li notava convicció a la veu.

—Doncs, suposo que puc confiar en tu... —vaig dir amb un punt d'escepticisme a la veu— Cap on hem d'anar?

La Marina es va dirigir a mi amb uns ulls vacil·lants i em va dir:

—N... Només recordo una espècie d’indret fosc, molt fosc. Però em sembla que he vingut d'allà —i va senyalar el passeig marítim direcció cap al poble.

—Està bé, salvem la meva mare! —vaig dir quasi il·lusionat amb la possibilitat de tornar a veure-la.

Em vaig posar a caminar amb la Marina al costat. Se sentia el soroll de les seves xancletes de platja quan feia un pas. I les onades del mar componien la melodia del viatge.

Era estrany... Tot plegat em donava molt mala espina que, una noia visiblement perduda, hagués vingut a trobar-me a mi amb aquella història. A més, allò que la meva mare era l'escollida em sonava massa a ciència-ficció. Però vaig decidir creure-la.

—Gràcies —va murmurar de cop la noia.

—Que? —vaig preguntar desorientat.

—Vull dir que... gràcies per creure'm —respongué—. Ja sé que no és fàcil, m'ho imagino.

Vam recórrer fins al final del passeig i després vam seguir pels carrerons de Rosvillage. Estaven fets amb pedres. Sabia orientar-me per aquests, ja que en Rax no em va modificar aquest aspecte de la memòria. Les cases que vèiem eren rústiques i velles, però amb un encant especial, ja que cadascuna lluïa un color diferent a la façana.

La veritat és que la Marina anava una mica perduda, guiada només pels seus confusos records.

Vam començar a veure persones caminant pel carrer, la majoria gent gran que sortia a comprar.

I de cop em va venir un dubte:

—Marina, i com sabrem si estem a prop d'on resideixen les ombres? És a dir, suposo que el lloc no estarà a plena vista…

I quan vaig acabar de formular la pregunta, tot es va tornar negre.
Capítol 2 La casa
Vaig obrir els ulls i el primer que vaig veure va ser a la Marina sacsejant-me. Semblava molt preocupada.


—Que m'ha passat? —vaig preguntar desorientat.


Ja estava cansat de desmaiar-me i després no saber el que havia succeït. Sincerament, em vaig espantar. Recordava el moment just abans de caure, quan tot es va tornar fosc, que vaig pensar que les ombres m'havien atacat. Però, era així?


—No ho tinc clar Pol, però tinc una hipòtesi —va dir la noia.


Em vaig adonar que mentre estava inconscient la Marina m'havia mogut del mig del carrer. M'havia assegut arrepenjat a la paret d'un mur de pedra, a l'ombra. Entre les pedres del carrer, brotaven petites planetes que voleiaven amb el vent. Entre elles hi havia una dent de lleó que encara es resistia al vent.

Me la vaig quedar mirant mentre la Marina m'explicava el que havia succeït.


—Crec que t'has desmaiat perquè ens acostem a les ombres. Vull dir que... Per exemple, quan a mi em van rentar la memòria, me'n recordo que vaig perdre força; hi havia moments que perdia el coneixement. Igual això t'està passant ara a tu, però... no sé si només et succeeix quan notes que les ombres estan a prop, i després el teu cos s'acostuma, o et seguirà passant a partir d'ara... —va fer una pausa per seguir la meva mirada fins a la dent de lleó, quan les seves llavors volaven lluny amb el vent— Però jo suposo que només ha estat el xoc del principi, ja que es veu que ens estem acostant, i a partir d'ara et trobaràs millor —em va mirar—. Sí, ja fas millor cara.


Llavors la Marina em va somriure i després em va ajudar a aixecar-me. Encara em sentia marejat i una mica desorientat, però podia caminar. Així i tot, em vaig concedir uns moments per arrepenjar-me al mur abans de reprendre el camí.

Mentre caminava, em vaig adonar que ja quasi s'havia fet fosc. Encara hi havia la tènue llum del Sol després de desaparèixer entre les muntanyes. Però segur que en un tres i no res ja no tindríem llum. A més, no passaria res si hagués vist que la Marina m'endinsava pel poble, però, en canvi, ella em guiava cap a les muntanyes. I allà no hi havia fanals.

Llavors, quan estàvem a punt de sortir de Rosvillage li vaig transmetre les meves inquietuds a la Marina, al que ella respongué:


—Oh, tens raó —va mirar tot l'entorn fins que va veure el que ella volia—. Mira, dormirem allà —i va assenyalar una casa abandonada dels afores tota atrotinada.

—Ens servirà.

La casa era de dos pisos i estava feta amb maó. Estava al mig d'un solar que no s'havia cuidat des de feia uns trenta anys. Tenia la part dreta derruïda i es veien les habitacions des de fora. Hi havia uns quants grafitis que cobrien les parets del lloc. Tot ella era ombrívola i freda, a més d'humida i desagradable.

No hi havia porta, només en quedava el marc fet pols entre moltes males herbes.

Entrar allà de nit no em feia gens de gràcia, però menys me'n feia quedar-me a dormir en mig d'aquell camí solitari. O sigui que vaig entrar, i, amb la Marina al capdavant, vam explorar el lloc. Anàvem caminant a poc a poc, per si hi havia algun animal, o fins i tot alguna persona. El terra cruixia sota els meus peus a causa dels branquillons portats pel vent. També hi havia fulles seques sobre les rajoles del terra.

La primera estança semblava el que algun dia fou la sala d'estar, ja que hi havia una xemeneia i quadres antics. Però no hi havia cap mobiliari propi de la sala que va ser, sinó que un enorme matalàs atreia totes les mirades, ja que estava en mig de l'habitació. L'ambient es notava carregat de pols, tot i que els vidres de les finestres estaven trencats. Per conseqüent, l'aire fred de la nit entrava sense dificultats. La Marina i jo ens vam mirar i després vam mirar el matalàs.

—Emmm... Veiem les altres habitacions? —va dir ella pentinant-se el cabell.

—Sí —vaig respondre jo mentre començava a pujar les escales atrotinades cap al segon pis.

Vaig decidir no tocar la barana de fusta, ja que estava totalment empolsinada i podrida. Cada esglaó que trepitjàvem cruixia, recordant-nos el perill, sempre present, que l'escala es trenqués sota el nostre pes.

Vam aconseguir arribar al segon pis sense lesions. Aquest no tenia parets i, només era una gran estança buida. Com a baix, les finestres estaven trencades i feia fred. Des d'elles es contemplava el poble de Rosvillage; beneficis de viure al començament de la muntanya.

La Marina va posar-se al meu costat per mirar també ella el paisatge. Però la noia no mirava cap al poble, sinó que les muntanyes captaven la seva atenció.

—No t'amoïnis —vaig dir-li—, ja hi arribarem.

Ella va sospirar, i quan es va donar la volta per encaminar-se cap a les escales, va contestar-me amb veu aspra:

—Aquest és el problema —i va desaparèixer escales a baix.

Fins a aquell moment mai havia pensat com es sentia ella respecte a tornar a aquell "infern" (tal com el denominava). Havia sigut molt egoista per la meva part, només pensar en els meus interessos. Tot i que per una altra banda, va ser ella la que em va dir d'anar-hi.

Quan vaig estar a l'últim esglaó, em vaig parar a mirar a la Marina. Ella estava asseguda al matalàs atrotinat amb les cames doblegades, abraçades pels seus braços, i tenia el cap recolzat als genolls.

Em vaig acostar silenciosament cap a ella i vaig asseure'm al seu costat, sobre la bruta i flonja superfície. Les meves cames estaven a la mateixa postura que les seves, però, a diferència del d'ella, el meu cap estava mirant cap a la Marina. Vaig observar com el seu llis cabell li queia en una cascada negra com el carbó, cap al meu costat.

—Marina... Em sap greu que... —vaig començar a dir.

Però ella va aixecar la mirada cap a mi i em va interrompre.

—No et disculpis per res, Pol. Si al cap i a la fi he sigut jo la que t'ha empès fins aquí... —va fer una pausa— I la teva mare també, suposo... —ella negà amb el cap, resignada— Jo no pensava que... —se li trencà la veu— que em faria tanta por tornar-hi. Quan estàs allà només penses a anar-te'n, sortir, sigui com sigui. I, ara sento que ens anem acostant una altra vegada a aquell lloc, ho noto... No com ho notes tu, perquè tu tens la ferida més recent, sinó que el cos em comença a fer mal... Vull dir, és suportable —va afegir quan va veure la meva cara de preocupació—, però és com una espècie de recordatori del que ve després —va concloure, recollint-se el cabell darrere de les orelles, i mirant-me expectant.

No sabia que dir. Li vaig agafar la mà que tenia sobre el matalàs. I allà vaig decidir ser sincer amb ella, perquè d'una manera o d'una altra, s'ho mereixia.

—Marina... Ara que sé que la meva mare és viva, l'he de salvar. Però vull que sàpigues que sota cap circumstància t'obligo a continuar el camí amb mi. Tu ja has fet prou comunicant-me aquesta notícia... I ho entendré si no vols venir, però jo he de seguir, necessito seguir.

Quan vaig acabar, la Marina seguia mirant-me als ulls. Llavors em va somriure.

—No et deixaré sol.

Jo també vaig somriure.

Ja s'havia fet de nit. Les úniques fonts de llum que hi havia eren la lluna, que aquella nit era plena, i les estrelles. Els dos vam contemplar el firmament, i les llums allunyades del poble de Rosvillage.

Llavors, vaig notar el cansament de tot el dia, havia sigut una jornada molt llarga. I els dos ens vam posar a dormir. A la Marina no li va importar, ja que al matalàs hi havia tant espai que, encara que jo allargués un braç, seguia sense poder tocar-la.

Com que estàvem al juny, no vam tenir problemes amb la temperatura.

Vaig girar-me cap a la xemeneia i em vaig mirar la ferida del braç, a la llum de la lluna. No em feia mal, però encara tenia la crosta. Llavors vaig recordar el que em va dir la Marina, que en Rax m'havia trastocat els records. No sabia com reaccionar a allò, o sigui, hi havia coses que no recordava, però... no sentia que hagués canviat res més, que hagués manipulat cap record... o sí? Aquella pregunta era el que més l'horroritzava de la situació... I si un record que jo creia verídic i meu, en realitat no ho era? No tenia forma de saber-ho, tots eren iguals. Vaig decidir deixar-ho estar, al dia següent ja li ho preguntaria a la Marina.

La porta principal em feia mala espina, ja que semblava un forat cap a la foscor. I de cop, havia començat a notar una lleugera corrent d'aire per la sala. Primer va fer ballar unes quantes herbes del costat de l'entrada. Tot seguit, van cruixir uns taulons de fusta del terra, a mig camí entre la porta i jo. Em vaig inquietar, i, alterat, vaig girar el cap per mirar a la Marina, però ella estava profundament adormida. Vaig pensar que probablement era una paranoia meva, que entre les ombres i aquella casa lúgubre, el meu cervell m'estava jugant una mala passada; que no era real. Però va ser molt real quan un estrany vent fred em va recórrer el cos. Vaig tenir un calfred i l'impuls de córrer, tot i que, no em podia moure. El vent gelat va acariciar-me els dits i va anar pujant cap al canell. Jo m'ho mirava tot, amb pànic. Llavors, allò va arribar fins al meu avantbraç, on es va parar en sec i, de cop, la ferida em va començar a fer un mal atroç. Em volia retorçar de dolor, però no podia, estava atrapat, immòbil, cridant com un posseït. Sentia com si se m'estripés la pell a poc a poc. A les hores, vaig veure a la Marina sacsejant-me amb força i cridant-me desesperada. Les nostres veus s'havien superposat, jo amb el meu crit agonitzant i ella dient el meu nom sense parar. Vaig sentir tant de dolor que estava a punt de perdre el coneixement. I llavors, el dolor va parar en sec. El meu crit va cessar i vaig tornar a tenir mobilitat. Em vaig asseure al matalàs, estava tot suat, però d'una suor freda.

La Marina es va posar davant meu a preguntar-me si estava bé i que què havia passat. Però jo només em vaig poder concentrar en la silueta que vaig veure darrere seu, a la porta. Feia un somriure malvat i m'observava amb uns ulls que semblaven dos pous negres sense fons. Mentrestant, un vent gelat em va calar fins als ossos.
Capítol 3 La Ciutat de les Ombres
—Pol! Em sents? —va dir la Marina sacsejant-me amb les mans a les meves espatlles.

—Sí... —vaig dir mig atordit amb la mirada clavada a l'home de la porta.

—No continuïs per aquest camí —em va xiuxiuejar una veu aspera i buida a l'orella, quasi semblava el vent.

I en acabar la frase, la silueta va desaparèixer de la porta.

Em sentia dèbil. Aquella frase em seguia retombant al crani, aquella ordre, aquella amenaça.

Llavors em vaig recordar que la Marina estava agenollada davant meu, i quan vaig alçar la vista, vaig veure a la noia blanca com el paper. I ho vaig comprendre.

—Tu també ho has sentit veritat? —vaig preguntar en veu baixa.

Ella assentí.

Els dos ens vam quedar callats fins que la Marina va parlar.

—Estaves agonitzant. I també cridaves —va dir amb ritme accelerat—. Semblava que t'estiguessis morint. Semblava que no em sentissis! —va afegir ella, augmentant la rapidesa i el volum de la seva fina veu progressivament.

I, mentre ho deia, la vaig abraçar suaument. Semblava que ella fos de vidre i que s'anés a trencar en qualsevol moment.

Quan va passar una estona i la Marina semblava més tranquil·la, vaig deixar de tenir-la entre els meus braços i li vaig explicar tot el que havia viscut aquella nit. Ella em va escoltar amb atenció però amoïnada. Estàvem els dos asseguts al vell matalàs amb les cames creuades. I mentre jo parlava, es podia sentir el soroll llunyà de les onades.

Quan vaig acabar de relatar-li a la Marina la meva esgarrifosa experiència, ella va reflexionar uns segons i després va dir:

—Em sembla que aquella silueta que has vist era en Rax. I el més preocupant de tot és que sap on estem i que volem fer...

—Però... Per què no m'ha matat? —vaig preguntar de sobte.

—Què dius ara?! —va exclamar la Marina horroritzada.

—M'explico —vaig afanyar-me a dir—, si som un perill tan gran que ens ha vingut a veure, per què no acabar amb el problema de rel i ja està? Per què no m'ha matat?

La Marina es va parar a pensar una estona.

—No pot. Fora de la ciutat de les ombres no té prou poder —va dir ella.

—Marina, però... les ombres... quin mal fan a la gent, exactament? —vaig preguntar.

—Corrompen a les persones —respongué ella afligida—. En Rax només vol el caos, és un malalt... Vol el caos i la destrucció, per això envia a les seves ombres, semblants a esperits negres a, com ja he dit, corrompre a les persones. Les converteixen en gent sense cor ni sentiments i això deriva amb el caos i la destrucció. Després, si hi ha algú que s'interposa en el seu camí, i és d'ànima tan pura que no la pot corrompre, l'esclavitza a la Ciutat de les Ombres, on aquesta gent és sotmesa pels soldats sense sentiments d'en Rax.—va concloure amb la mirada perduda en algun punt de la nit.

—No ho aconseguirà —vaig dir ferm.

—Per què? —preguntà ella pessimista.

—Doncs perquè nosaltres no li deixarem acabar el seu projecte macabre —vaig respondre.

Ella sabia el que estava fent jo, intentar animar-la. I no va deixar que la tractés com algú feble, m'ho va deixar clar amb la seva mirada.

—Mira Marina, els dos hem vist el que ha passat aquí fa uns minuts —vaig dir sincer—. Ha sigut una demostració de força i de poder... Tot per espantar-nos, per intentar que reculem... Si et sóc sincer, encara sento el vent gelat, i el dolor encara no ha desaparegut del tot. Però tot i això, vull seguir, vull posar fi a això —vaig fer una pausa per meditar les meves següents paraules—. Vull acabar amb el teu sofriment.

Aquella cambra estava fosca, però això no em va impedir veure com els ulls blaus de la Marina s'obrien molt en sentir la meva última frase. Llavors em va somriure i va assentir suaument amb el cap. Seguidament s'estirà i em digué:

—Vinga, descansa, que demà hem de matinar.

Jo volia fer-li cas, dormir tranquil, però després de l'esdeveniment de la ferida del braç, no vaig poder dormir en tota la nit.

L'endemà, vaig despertar a la Marina.

—Bon dia —li vaig dir.

I ella em respongué amb un somriure.

Vam reprendre la marxa. Pel camí de muntanya ja no es sentien les onades del mar, sentia que em faltava alguna cosa. Però, aquell buit de soroll el va omplir el vent movent totes les fulles dels arbres, i també el cant dels ocells. Feia fresca. Però jo estava tant nerviós pel que ens podíem trobar a la Ciutat de les Ombres que amb prou feines em vaig assabentar del clima.

—Encara no saps com derrotaràs en Rax? —va preguntar-me trencant el silenci.

I llavors em vaig adonar que ella estava igual o més preocupada que jo per allò.

—No... —vaig respondre intentant no semblar espantat, tot i que ho estava, i molt.

Ella va sospirar.

—D'acord, suposo que... Quan arribi el moment ho sabràs... Almenys això va ser el que em va donar a entendre la teva mare.

—La meva mare... —vaig xiuxiuejar més per mi que per ella.

Llavors vaig tenir uns fugaços records de l'Erin. Ella, amb el seu cabell ros, la seva pell blanca i els seus ulls verds, com els meus. Amb la qual cosa vaig deduir que el cabell i la pell morens eren de part del meu pare. Recordava quan ella em feia un petó abans d'anar a dormir quan era petit. També em va venir un suau record de la seva veu, fina i melodiosa.

—Ei, Pol. Et trobes bé? —vaig sentir que deia la Marina, em semblava com si fos molt lluny d'ella.

—Sí, sí... —vaig respondre sortint del meu ensimismament momentani.

I quan menys m'ho esperava, la seva aspra i freda, però afectuosa mà es va entrellaçar amb la meva. Vaig notar que em ruboritzava lleugerament. I ella me la va estrènyer una mica per a transmetre'm força. No sé per què, però jo sabia que la necessitaria.

De sobte, la Marina es va parar en sec i tot el seu cos es tensà. Vaig notar com m'estrenyia la mà més fort.

—És aquí —digué.

Ens trobàvem davant de l'entrada d'una cova. Era lúgubre, fosca i desprenia una estranya calor. Els dos miràvem endavant.

A partir d'aquell moment ho recordo tot perfectament. Recordo que vaig ser jo qui va donar el primer pas, qui va prendre la marxa, qui va portar de nou a la Marina cap a l'infern.

Quan vam entrar els dos a la cova, una atmosfera calenta em va penetrar als pulmons. Es notava que no era aire pur, sinó un aire insà i viciat.

Vaig veure una ténue llum al final d'aquella extranya cova.

Encara anàvem agafats de la mà quan vam sortir d'aquell túnel. I llavors, vaig veure perquè la Marina li deia a aquell lloc "L'Infern", perquè ho era.

Estàvem en mig d'una espècie d'obertura per la qual es veien tots els pisos. Era com un pati de llums circular, però als patis de llums no hi ha gent apuntant-te al cap amb armes. Totes les plataformes que sortien dels diferents nivells eren planes i amb baranes. Nosaltres, il·lusos, estàvem a baix de tot, a terra, on l'enorme forat circular s'obria sobre els nostres caps tot fet de roca i sorra negra, igual era cendra. A tots els llocs on mirava veia gent armada, a punt per liquidar-nos si donàvem qualsevol pas en fals. Havíem entrat en un parany.

I de sobte, mentre estava capficat en la situació, la mà de la Marina es separà de la meva.

Quan em vaig girar, vaig veure a un home fort, amb el cap rapat i vestit de negre. Subjectava un punyal en horitzontal amb la mà sobre el coll de la Marina.

—Traïdora —li va xiuxiuejar a l'orella, i després va somriure amb malícia.

Els seus ulls injectats en sang es van clavar en els meus. Jo no em podia moure. Tot estava en silenci, només es sentia la veu de l'home que estava a punt de matar a la Marina.

Ella em mirava suplicant que l'ajudés, i respirava acceleradament. Amb aquella imatge ho vaig tenir clar. Em vaig llençar a agafar el punyal de la mà del subjecte fastigós que empresonava a la Marina. Però de cop vaig notar alguna cosa freda al front.

Tenia una pistola apuntant-me directament al crani. Podia sentir l'arma a la meva pell, podia sentir la mort al meu costat.

—Ja tenim a l'heroi del dia—i quan va riure, tots els altres el van imitar—. Vinga nen, a caminar si no vols que et voli el cervell —ordenà durament mentre em posava la pistola darrere del cap—. I tu, traïdora... ja saps el que farem amb tu, no?

Llavors li va treure el punyal del coll i la va empentar cap al centre del cercle. Ella va caure de genolls sobre la cendra, ajupida i tremolant.

—Com es mogui un sol mil·límetre acabeu amb ella —va cridar perquè tothom l'escoltés, i, a la vegada va sonar com tots carregaven les seves armes de foc.

—Vinga que no tinc tot el dia —em va cridar donant-me un cop amb l'arma.

Vaig començar a caminar mort de por, suat i tremolant. Aquell home estava boig. I jo era un ximple, havia ficat a la Marina en tot això i ara més de cent armes l'estaven apuntant al cap en un humiliant espectacle. En aquell moment caminava per un túnel de roca.

Llavors vaig arribar a la claror de l'última estança i els meus ulls van estar a punt de sortir-se'm de les òrbites. Allà, a una gàbia penjada de l'alt sostre, hi havia la meva mare. Però estava canviada, els seus cabells daurats com la palla ara eren negres com el betum i els duia tallats per la barbeta. Anava vestida amb draps bruts. Ella, agenollada a la gàbia i amb les mans agafades als barrots, em mirava amb els seus ulls verds, igual de sorpresa que jo.

—Oh Déu meu! —cridà ella— Ves-te'n Pol! Abans que et ve... —va tallar la frase quan l'home que m'apuntava al cap va entrar a la llum també.

L'Erin va empal·lidir i vaig percebre la seva feblesa.

—Mare...? —vaig dir perplex.

—Quin retrobament més bonic —va dir una veu greu entre la foscor rient malèvolament.

I aquella sensació de vent gelat em va tornar a petrificar, com la nit anterior.

—Té, pobre infeliç —digué brindant-me la seva pistola abans d'anar-se'n tranquil·lament.

I, amb una arma a la mà, encara em sentia indefens i petit.

De sobte, la mateixa figura de la casa va aparèixer al costat de la gàbia de la meva mare, però molt més gran. Els seus ulls seguien sent aquells pous sense fons.

Així que, sense pensar, vaig disparar a en Rax. La bala va sortir de la meva pistola i, en xocar contra en Rax, la bala el va travessar sense cap problema. Aquesta es va perdre entre la foscor del seu cos sense produir-li cap reacció a part del riure.

—Ets un inútil Pol —va dir en Rax—. Així em vols derrotar?

De cop i volta, una enorme columna negra va sortir del cos d'en Rax com una extensió del seu ser. Aquesta em va empresonar a mi a dins.

Llavors, tot se'm va tornar negre. Un calfred em va recórrer el cos i un gran dolor es va apoderar de la meva ànima. Era molt més fort que el patiment de la casa, era inaguantable. Vaig començar a cridar i a convulsionar. Tancava els ulls amb força. Era un patiment atroç, inimaginable. Les articulacions se'm van començar a doblegar en angles estranys. No sabia on era ni que hi feia allà, només volia que parés aquella tortura. I, quan estava a punt de perdre el coneixement, tot va parar.

Estava al terra estirat cap per avall sobre la cendra. No em volia moure, només descansar per sempre. Només una cosa em va activar.

—Fill? —preguntà aquella veu fina i melodiosa.

—Calla! —li espetà cridant en Rax a l'Erin, que plorava.

Llavors en Rax s'enfadà. I, amb un braç negre tapà la gàbia que empresonava a la meva mare. Aquesta es tornà d'un negre opac.

—Desobeeix! —va ser l'última cosa que em va dir abans de ser absorbida per les ombres.

Em vaig quedar estupefacte pel poder d'aquella cosa. Llavors tot el que havia passat des que vaig conèixer la Marina em passà pel cap. Tot. Cada frase, cada acció, tot amb nitidesa, i, en aquell cau fosc, ho vaig veure clar.

"Només recordem allò que mai ha succeït"

"Desobeeix"

"Vol dir que t'ha modificat els records"

Em vaig mirar les mans, i allà estava, l'anell que em va regalar la meva mare amb tant d'amor. Un anell de plata. Aquella era l'arma, ella me la va donar quan era petit. En aquell moment, vaig saber que aquell era el record que havia canviat en Rax. Probablement, aquell anell era tan poderós que, com no podia tocar-lo, em canvià el record perquè jo no el trenqués, però li va sortir malament.

Me'l vaig treure i, quan el vaig tirar a terra, va semblar que tot passava a càmera lenta. Sense pensar-m'ho ni un moment el vaig trepitjar amb força contra el terra negre. Vaig sentir un soroll, i vaig saber que s'havia trencat.

Mai oblidaré aquell soroll, perquè amb ell va començar tot, o va acabar tot, com ho vulguis dir. De cop, en Rax es va evaporar davant dels meus ulls. I, al seu costat, la gàbia de la meva mare va fer el mateix deixant-la caure suaument de genolls a terra.

Llavors, mentre corria a abraçar-la, tota la cendra del terra va anar desapareixent donant pas a una herba verda i unes flors de tots colors, com si fos un incendi a la inversa sense foc, increïble. Però no vaig tenir temps de parar-me a observar-ho, perquè en aquells moments ja estava entre els braços de la meva mare, agenollat a l'herba, amb la cara enfonsada al seu cabell. Aquell cabell que es tornà ros al trencar-se l'anell.

Però vaig deixar d'abraçar-la quan vaig veure a la Marina a la porta d'aquella cova verda.

Ella em va mirar i va somriure. Els seus ulls blaus van passar de glacials a riallers mentre anava cap a ella. I, mentre ho feia, el cabell de la Marina va passar de negre a pèl-roig en segons. Aquell lloc transformava a les persones i als seus cabells.

A cada pas que donava veia més clar tot el que m'havia ajudat la Marina, ella havia sigut la meva brúixola, la meva missatgera. Es podria dir que ella m'havia salvat abans a mi, que jo a ella. És la persona més forta que he conegut mai. I allà la tenia, davant meu, mirant-me amb els seus ulls blaus.

—Gràcies —va ser el que li vaig dir abans que els nostres llavis s'ajuntessin.

Sabia que era molt precipitat, la coneixia de molt poc. No sabia res d'ella excepte el seu nom i que havia estat a la Ciutat de les Ombres, ara transformada en un prat verd, però per a mi era més que suficient.

—Gràcies a tu, Pol—em va dir quan ens vam separar—. Però ara m'he n'he d'anar, ara sé d'on vinc, hi he de tornar —va confessar la Marina trista.

—Marina, jo t'hi puc acompanyar, nosaltres... —però ella em va tallar.

—Pol, tu has de cuidar de la teva mare. No et preocupis per mi... T'estimo, i per això sé que ens tornarem a veure —va dir abans de besar-me i anar-se'n.

I per això vaig desaparèixer set dies i set nits. Us preguntareu: no va ser la setmana que en Rax et modificà la memòria? Això foren sis dies, i amb el que vaig passar amb la Marina fan set.

Ara, en el moment en el qual estic explicant aquest relat, tinc vint anys.

De cop algú truca al timbre.

Una noia d'ulls blaus espera darrera de la meva porta.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]