Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
RAVALGER
Vedruna El Carme - Sant Elies. Vilafranca Del Penedès
Inici: Marina
SET
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Tres
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

La Marina va deixar de ser la Marina a partir d’aquell instant. El que li havia acabat de passar era tan gros que caldria quelcom més que paraules per transmetre-ho. Però això és una altra història. Més enllà del món físic, era la seva ment la que va quedar en total foscor. Es va tancar, va desaparèixer, no va existir per uns dies. Creuà el límit entre els dos mons.
* * *

- Hola, Marina.

- Hola? Hola què? Qui ets?

- Jo… Jo, bé… Diguem que sóc… Bé, no m’acostumen a dir pel meu nom. Si algú em necessita, hi sóc, res més.

- Com?

- Sí, dona. No t’estranyi, hi ha preguntes que poden prescindir de resposta, com llocs que prescindeixen de persones. Si em vols conèixer, pregunta el que toca.

La veritat és que jo tampoc sabia ben bé què hi feia allà, estava tan espantada com ella. Ens trobàvem en un lloc obscur, tenebrós. Sóc de les que consideren que primer cal foscor, per tal que acabi sorgint la llum. Hauríem de trobar la manera de recuperar l’esplendor d’aquella habitació; sí, crec que sí, l’ajudaria. L’ajudaria a diferenciar cadascun dels elements que, amb la foscor, havien quedat coberts. L’ajudaria a repassar cadascun dels contorns, racons i espais, miraríem fins i tot dins dels calaixos, buscant tot allò que no trobava, tot allò que calia recuperar.

Hi hagué un vespre i un matí. Passà el primer dia.

La veritat, em pensava que ella s’adonaria que fallava quelcom, però no va ser així. Ho vaig aprofitar per conèixer-la millor. La Marina era especial, no ho sé, era tan semblant a mi, era com si em veiés reflectida en un mirall. Era una caixa de sorpreses que només a l’ésser oberta permetia anar traient coses d’ella, però aniria a poc a poc.

- Què? Ja et ve de gust parlar-me, Marina? O penses seguir com si no hagués passat res?

- Jo no tinc res a dir-te, només vull saber qui ets! I també què hi fem aquí.

- Marina, saps perfectament qui sóc, no cal que facis com si no em coneguessis, que ahir et vaig donar l’oportunitat de parlar i vas passar del tot de mi.

- Ja, perquè no sé què m’està passant, perquè no sé què faig aquí amb tu.

Cal que ella sàpiga la veritat? Va sí, si demà parlem li diré. És que si sap el que li ha passat, la pobra noia es pensarà el que no és.

Potser era massa tard. A partir d’aquella segona tarda ella ja estava que s’enfilava per les parets; realment allò podia ser un somni per ella? O, més ben dit, un malson? Potser la Marina creu que pot escapar, però algú pot fugir del que és si mateix? Pobra ingènua, la Marina es pensa que l’he segrestat. No Marina, no, no intentis trucar a la policia, calma’t, que aquí no hi trobaràs res, aquí només hi som tu i jo. Para dona, para, que donar-te cops tampoc t’ajudarà, no podràs fugir fins que assumeixis el teu gran temor. I no intentis fer-te mal, més que res perquè és perdre el temps, aquí res fa mal.

Hi hagué un vespre i un matí. Passà el segon dia.

El primer que fa la Marina és venir a despertar-me, però no entén que ens desvetllem a la vegada. Crec que tardarà en comprendre-ho. Bé, és igual. Parlem, ja d’una manera més calmada, de l’ansietat que havia patit el dia anterior. Sembla que l’idea del segrest no era el que l’havia angoixat, sinó un record. 

- No, no pensava en el segrest.

- I doncs? Estaves molt nerviosa.

- És que… És que em va venir a la memòria…

- Si?

- Una imatge. Llums.

- Llums…

- Blaves.

Ella em parla de llums blaves, però jo sé perfectament què representen.

- D’on venien aquestes llums?

- No ho recordo. Només… llums.

- Sé el que vas fer, i per això ens hem trobat. He d’ajudar-te a sortir d’aquí.

Ha estat en aquest moment quan hem deixat de trobar-nos en una habitació negra. Ha sorgit color, com si de cop algú hagués pintat un tros d’esperança. Ha aparegut el pany d’una porta, però ni rastre de quelcom que el subjectés. Resta allà, flotant. La Marina corre cap a l’origen de la resplendor. Ha retornat al seu estat d’histèria del segon dia. Tot i que té motius per estar contenta, queda feina per fer. El pany només és el primer indici d’una possible porta de sortida.

- Ja saps que ho sé tot, fes-me cas i en sortirem. Algun dia em coneixeràs, i llavors et recordaràs de mi per sempre.
Capítol 2 Tres més
Hi hagué un vespre i un matí. Passà el tercer dia, però, durant la nit, les petites coses a les quals la Marina no donava importància van anar esdevenint essencials dins la seva ment.

En despertar, la noia segueix veient-ho tot fosc; poc de clar que només es pot apreciar el pany. Té l’esperança que algun dia podrà veure i distingir, per fi, aquella veu que li parla des de la foscor. L’obscuritat d’aquella habitació ha impedit, durant els tres primers dies, que ens hi veiéssim; de fet, no ens permet veure’ns ni a nosaltres mateixes. Ara però, ha aparegut quelcom que pot treure’ns d’aquí.

- Ja hem passat una nit amb un fil de llum.

- Recordes les llums blaves d’ahir? - em pregunta la Marina, neguitosa.

- És clar! És el que va fer aparèixer el pany...

- Com? – sembla sorpresa.

- Si no m’expliques tot el que recordes, dubto que poguem arribar a sortir.

- Doncs… Aquesta nit... he tornat a somiar… Les llums… eren la policia.

De cop, un gran raig de llum ens encega. Acostumada a la foscor, la Marina no entén què està passant, però va veient com aquesta llum cada vegada es va fent més tènue, fins que al final aconsegueix distingir l’origen del nou resplendor: és la làmpada de la seva habitació, aquella que no ha trepitjat des de fa quatre dies, des que s’ha quedat atrapada aquí dins, amb mi.

Desconcertada, la Marina busca quelcom més a l’habitació, com si esperés que aparegués algun senyal més, potser el meu rostre.

- Per què encara no ens podem veure? Ja hi ha prou llum, però només puc veure la teva ombra, res més. Qui ets realment?

- Sóc la única persona que et pot treure d’aquí, però el que realment t’ajudarà són els teus propis records. Es troben atrapats aquí dins, només cal que els il·luminis.

- És a dir… el pany… la làmpada… són records?

- Això només ho saps tu.

La nostra conversa l’ha esperançat. Es passa la resta del dia pensant. No goso preguntar-li ni dir-li res; quan sàpiga alguna cosa me la dirà. Ja sap el que ha de fer.

Hi hagué un vespre i un matí. Passà el quart dia.

Despertem el cinquè matí i veig la Marina molt animada. Sembla que les reflexions d’ahir han fet que tingui ganes de compartir amb mi moments de la seva vida: no només com ha pogut arribar aquí, sinó també tot allò que ha viscut abans del dia que va desaparèixer.

Amb il·lusió m’explica la situació amb les seves amigues, aquelles que troba tant a faltar darrerament, i diu així:

“Sortíem cada tarda, normalment anàvem al parc del barri, érem sempre les tres i només les tres. A les excursions no ens separàvem ni per anar al lavabo i, cada cap de setmana, quedàvem a casa d’alguna de nosaltres, on passàvem hores i hores xerrant i explicant-nos els nostres secrets. Érem amigues d’aquelles de tota la vida: de petites ja havíem anat a l’escola juntes, sempre a la mateixa classe.

Un dia em vaig adonar que elles dues sempre havien mantingut un vincle d’amistat més fort que no pas el que compartien amb mi.

Érem amigues, o vaja, això pensava, fins que van començar a evitar-me: els caps de setmana no em deien on anaven i, sovint, em deixaven sola a l’hora del pati i jo no sabia on eren. Després, vaig començar a ser jo mateixa la que no els hi dirigia la paraula i em vaig adonar que sense elles no era res, depenia d’elles per ser feliç; tot el que tenia, tot en el què es basava la meva vida, girava entorn elles. Vaig decidir que tampoc aniria al parc mai més i vaig trobar a la meva habitació un refugi en el qual aïllar-me de tots els records que havíem compartit.”

Quan acaba d’explicar-me la història, la Marina no mostra tant entusiasme com al principi, sinó que se la nota preocupada i melancòlica; ha estat en aquest moment quan he començat a entendre allò que jo ja sabia, allò del que ja en coneixia l’existència però no el per què.

- On ha anat a parar tota aquella felicitat de fa una estona? Què te l’ha fet treure?

- Mentre t’explicava tot això, he sentit la mateixa inseguretat que darrerament feia que la confiança en mi mateixa s’esvaís. Quan em passava, solia quedar-me sola a la meva habitació i mirava per la finestra; veia ocells volar lliurement, sense que ningú els hi imposés res, volaven i prou; jo, quan sortia amb les meves amigues, em sentia privada de fer determinades coses per por del que poguessin pensar o dir de mi.

De sobte, comença a créixer des del terra un tros de paret del qual n’acaba sortint una finestra, però no és una finestra qualsevol: és la finestra de l’habitació de la Marina i, per ella, el seu significat va molt més enllà que el d’un simple objecte material.

Aquesta vegada ja no pregunta què està passant, ja comprèn com funciona tot això.

S’aixeca, es dirigeix cap a ella i hi mira a través. Podria trencar-la, però sap que no és la sortida. A l’altra banda de la finestra hi veu dues siluetes i, a mesura que reflexiona, aquestes es van aclarint fins a poder-les distingir. Finalment, les dues figures resulten ser els seus pares, aquells que tantes vegades l’havien intentat ajudar i ella mai no els ho havia agraït com calia, ja que creia que era prou gran com per espavilar-se sola. M’ho explica així:

“A mesura que vaig anar creixent, vaig canviar els moments que passava amb els meus pares per anar més amb les amigues; les rialles van acabar convertint-se en crits i discussions; les casetes de nines amb les que jugava van anar a parar a la brossa, juntament amb els records de la meva infància al costat d’ells dos. Volent sentir-me integrada en el grup d’amics, vaig deixar de banda a aquells que ho han fet tot per mi, aquells gràcies als quals tinc un lloc on viure, una família on buscar suport.

En els últims mesos he perdut tot allò que havia estat construint des de petita, tant pares com amics. M’hagués agradat no haver destrossat el que tenia. Me’n penedeixo.”

Un gran silenci envaeix l’habitació.

La Marina aconsegueix entreveure un nou objecte, col·locat sobre la paret, quiet.

Falta molt per poder sortir?

Capítol 3 L'últim
Hi hagué un vespre i un matí, passà el sisè dia.

Avui és el setè dia. Tinc la sensació que ja queda molt poc per poder marxar. Ahir va ser un dia molt intens i rellevant.

Després d’haver remogut els sentiments de la Marina, va aparèixer un objecte diferent a tots els anteriors. Era un gran artefacte que només per la seva manera de ser ja donava bones sensacions, tenia quelcom que el feia especial; no emetia llum, sinó que la reflexava. Una llum potent i blanca que en xocar contra el cristall retornava amb una força amplificada. En el seu interior hi restava tot allò que ens envoltava, com si fos tot allò que els ulls podien arribar a contemplar. Els ulls reflexen mirades, però ho fan d’una manera imprecisa; el mirall que havia sorgit en la cambra mostrava tot el que se li posava pel davant d’una forma més definida.

La Marina, en veure’l aparèixer, va aturar-se a observar el canvi que havia fet en aquells sis dies, el temps que feia que no es veia.

Tenia el cabell arrissat i castany que li queia per sobre les espatlles com si fos l’aigua d’una cascada. No el duia ni curt ni llarg. Se’l va recollir en una cua per poder observar més bé les faccions del seu rostre pàl·lid. El blau dels seus ulls li recordava el cel d’estiu del seu poble natal; a l’iris hi tenia petites taques negres que podien arribar a assemblar-se als ocells que veia cada dia passar per davant la finestra de la seva habitació. Una forma ametllada emmarcava la seva mirada, que ara contemplava el seu nas petit i arrodonit. En observar-lo, records de quan era petita, amb el seu avi, van imposar-se en la seva ment; com odiava aquelles bromes que li feia quan li deia que li robaria el nas per fer-se un botó per a la seva camisa. En recordar aquells moments, els seus llavis van dibuixar un somriure. Eren uns llavis més aviat petits, de color rosat. Del mateix color que se li tenyien les galtes quan passava vergonya, quan semblava que les pigues que hi tenia s’inundessin en un llac de sang. Va abaixar el seu rostre ovalat i va mirar el seu cos. Era de complexió mitjana, no era ni alta ni baixa. Qualsevol noia de la seva edat hagués desitjat ser com la Marina.

Abans hi havia quelcom en ella que no li agradava, però ara, per alguna raó, hi havia alguna cosa que havia canviat. Veia com aquells sentiments d’ansietat, inseguretat, abandonament i penediment anaven allunyant-se. Dins seu hi veia la possibilitat d’abandonar-los del tot. Va ser llavors quan es va adonar que tot allò que havia estat recordant durant aquells dies no eren records, sinó senyals que darrere seu amagaven molt més del que tan sols aparentaven. La policia representava l’ansietat que havia sentit en ésser perseguida per un conjunt de pèssimes emocions. Els amics li provocaven una gran inseguretat i se’n sentia abandonada i, a tot això, s’afegia el penediment que sentia a causa del comportament que havia tingut envers els seus pares.

- Només recordem tot allò que mai ha succeït. - va dir la Marina.

No vaig gosar respondre.

Tot i la importància del sisè dia, cal centrar-nos en el present. És l’única cosa que tenim, l’única cosa que ens pot donar respostes. Buscant-les, la Marina s’asseu davant del mirall durant una bona estona; sembla que intenti lligar caps i acabar d’entendre-ho tot.

Allibera un sospir, i davant del que per a ella és el seu propi reflex, deixa anar:

- On ets?

Es fa una llarga pausa. La Marina baixa la mirada, esperant una resposta.

És llavors quan, contra tot pronòstic, veu com la seva imatge, a l’altra banda del mirall, es fixa en ella i diu:

- Sóc el teu dins. Visc en un altre món. Un món que es troba dins teu. Sí durant tots aquests dies he estat jo la que t’ha parlat sense parlar. M’he trobat amb tu per salvar-te.

De sobte, el cristall es comença a esquerdar molt lentament: primer es fragmenta en mil bocins la part central, on la Marina s’hi veia reflexada; el mirall segueix esquerdant-se cap avall, rebenta el marc, el que l’envolta i el manté unit; se’n trenquen els voltants i els extrems. Allà ja no s’hi veu res. Els petits trossos van cap a la Marina, s’acosten a ella, però ho fan tan a poc a poc que ni se n’adona. Un aire suau li refreda el rostre. Sorpresa, veu com el vidre l’està envoltant. Els primers cristalls li freguen la cara. Una explosió de llum la crida per darrere. Es gira. Distingeix una porta, i  corre. Corre cap aquesta com si res importés més en aquest instant. Els vidres l’estan atrapant, no aconsegueix arribar a la sortida sense patir del tot. Ja ho té. Gira el pany de la porta fent-la obrir; aquesta vegada ho aconsegueix, no com dies enrere. Desapareix al seu darrere. L’habitació queda buida.

I obro els ulls.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]