Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Cris i Carol
Col·legi Amor de Déu. Sant Adrià De Besòs
Inici: Marina
Fugitius.
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La Fuga.
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Tot va començar el dia que vaig decidir explicar-li als meus pares el secret que havia estat guardant durant molt de temps, només tenia setze anys quan vaig prendre aquella decisió, la qual malauradament no va ser la millor idea.

Un cabalós riu de llàgrimes no va trigar a aparèixer sota els meus ulls en veure la cara de decepció del maliciós del meu pare.  Va començar a escridassar-me, a insultar-me sense pietat i fins i tot em va amenaçar amb trucar a un psicòleg.

Em vaig quedar de pedra en aquell mateix instant, les paraules no van voler sortir de la meva boca, el meu cap feia voltes i el meu cos només va saber reaccionar d’una manera: vaig a anar a corre-cuita cap a la meva habitació, estava segura  que trobaria a faltar aquell petit espai ple de pòsters de ‘’The Cure’’. Seguidament, vaig començar a fer el meu equipatge, no vaig voler agafar més que dues camises i un parell de pantalons.

Baixant les escales no vaig poder evitar fixar-me en aquella fotografia. La impotència de saber que no podia fer res per canviar el fet d’haver nascut en aquella miserable família va provocar que el meu braç s’allargués i agafés la imatge que reposava a sobre del moble vell i fastigós. La vaig observar detingudament i, en un acte ràpid i descontrolat, la vaig llençar contra la paret,trencant el marc en un milió de petites peces de cristall.

Sigil·losament em vaig apropar a la porta del darrere i vaig posar la meva mà a sobre del pom, la fredor d’aquella bola daurada em va fer pensar per uns instants.

Estava a dues passes de sortir d’aquell  niu de misèria i tristor, i fer una nova vida.

Potser estava preparada? Sí.

I si ells em trobaven? Fugiria de nou.

No vaig dubtar un segon més, i vaig empènyer la porta que em donaria la llibertat que tant anhelava.

Una ràfega d’aire em va colpejar la cara. La pluja no va trigar en presentar-se i vaig començar a córrer cap a l’estació.

Allà em va  atendre una dona d’avançada edat, la seva pell era arrugada i les seves expressions facials donaven a entendre que no li agradava gens el seu treball, a la mà dreta sostenia unaaa cigarreta a punt de consumir-se.

-Què vols nena? – va preguntar amb una veu profunda i sinistra.

Em vaig sobresaltar una mica, no sabia que les iaies podien fotre tan mal rotllo.

-Un tiquet cap a Andorra.

- Seran trenta-cinc euros.

Després de pagar, vaig seure en un banc, l’estació era bruta i feia olor a ocell mort

Semblava que no l’havien netejat en dècades. Argg! Quines ganes de vomitar!

El soroll de les gotes repicant a les finestres em relaxava molt, sempre ho ha fet i sempre ho farà .

Vaig tancar els ulls i la primera imatge que em va venir al cap va ser la del meu pare matant un ocell. Encara recordo aquell dia com si fos ahir, no entenc la necessitat de matar el meu lloro, només havia suspès l’examen de matemàtiques.

El tren havia arribat, eren les nou en punt de la nit, encara estava a temps de retornar a casa, oi?

No.

Vaig pujar al vagó número 4, estava totalment buit, no hi havia ni una ànima. Es respirava pau i tranquil·litat a l’ambient, no se sentia ningú, només el so de la pluja.

Vaig seure al seient del costat de la finestra just quan el tren acabava de posar-se en marxa, aquella màquina era sorollosa, massa pel meu gust.

De totes maneres, els meus ulls van aconseguir tancar-se i vaig quedar submergida en un llarg i intens somni.
Capítol 2 Kate.
Em vaig despertar amb les primeres llums del dia, al vagó no hi havia ningú excepte una noia que portava unes ulleres de sol i mirava per la finestra . Només podia veure-hi els seus cabells llargs i negres que  contrastaven amb la seva pell pàl·lida.

La  vaig estar mirant atentament durant una estona fins que va girar el cap i es va adonar que   l’estava observant.

- Tu què mires?-va dir amb una veu tallant.

- Eh... rrres!

Es  va treure les ulleres , es va aixecar del seu seient i es va apropar  on era jo.

Els seus ulls blaus van entrar en contacte amb els meus. De seguida em vaig ruboritzar,però ella continuava amb una mirada seriosa.

- Què fa una noia tan jove com tu a aquestes hores en el tren?

- No és de la teva incumbència, a més –vaig afegir- no sembles molt més gran que jo.

- No em coneixes.

- I tu a mi tampoc.

Va somriure  i  va seure al meu davant.

- El meu nom és Kate,i...tu ets...

- Oh,jo...sóc Judit.

- Que bé...-va dir sarcàsticament- I cap a on vas?

- Cap a Andorra.

- Oh...-em va mirar detingudament- Per quina raó?

- Perquè...vaig a visitar  uns familiars...

- Ja veig...

- I tu? Cap a on vas?

- Pot ser a França,pot ser a  Alemanya...qui sap.- va  dir amb un to misteriós.

Vam estar una estona en silenci. Kate mirava per la finestra amb una expressió d’avorriment  absolut. Però jo no deixava d’observar-la. Era una noia molt estranya. No volia donar cap tipus d’informació sobre ella, exceptuant el seu nom.

- Quants anys  tens?-va dir finalment ella.

- Tinc....eh...setze anys.

- Segur?-va dir amb desconfiança

- Eh! Sí. I tu?

- Potser setze, potser disset o bé  divuit.

- Escolta maca- li vaig contestar-  si aquesta és la teva actitud ja pots marxar d’aquí.

- No et posis així -va dir com si l’hagués ofès les meves paraules- Tinc disset anys. Millor?

- No. Encara no m’has dit cap a on et dirigeixes.

- Mare meva...cap a Andorra,a veure el meu  xicot.

Finalment vam  arribar a l’estació. Tot era diferent,anava a viure lliure i sense l’incordi del meu pare.

De seguida vaig treure el meu portamonedes i vaig contar els diners que em quedaven.

- Cinc,set amb vint, onze amb quaranta-dos... uuff... catorze amb cinc... no m’arriba ni per a un taxi.

- Necessites  ajuda?

- No, no és res.

- No tens diners,oi? Vine amb mi.

No vaig poder dir que no. Necessitava la seva ajuda . Vam agafar un taxi.

- On anem?

- Cap a l’hotel, no voldràs dormir al carrer amb el fred que fa?

- No,si jo...

- No tens cap familiar aquí,oi?-vaig baixar el cap-  ja deia jo...Ja!Sóc massa llesta.

- I tu no anaves a veure al teu nòvio?

- Això era una mentida,sóc lesbiana.

Em vaig sorprendre.

- Hi ha cap problema?- em va mirar amb fastic.

- No,no és això...

- Oh. Tu també ho ets?- va dir amb un somriure

- No! De cap manera!- vaig mirar cap a un altre costat.

- Mentidera.

- Tu no ets ningú per dir-me mentidera

- Oh. Jo només  ho dic. En tot cas...perdó?

Vam  arribar a l’hotel i vam pujar a les habitacions. Compartíem habitació, de fet llit també.

- Vols que agafem una  altra habitació? Si vols estar més còmoda podem...

- No,no cal- vaig començar a riure nerviosament.

- Oh. Està bé doncs...

- Una pregunta, què fas aquí?

- Fugir.

- De qui?

- De tothom.

- Jo també.

- De qui?

- Dels meus pares.

- I...-va dir mentre s’apropava- per què?

- No ho vull dir.

- Un enfrontament? Un tema amorós?-deia fins estar cara a cara amb mi-o...qui sap...per la teva sexualitat?

- Que no sóc lesbiana!

- Oh. Ja. per què em menteixes?

- Que no t’estic mentint!

No vaig voler sortir de l’hotel per res. Tenia por  que els meus pares em  trobessin.

- Què no vols sortir? Ni per fer un passeig amb mi?- va preguntar.

- No. Estic bé aquí.

- No t’amoïnis, els teus pares no són aquí.

- Però de segur que han trucat a la policia i ara mateix estan buscant per tot arreu.

- Això de segur és veritat,però no crec que t’estiguin buscant aquí.

- Que no vull!

Finalment vam anar a dormir. No vaig poder dormir gaire. Aquella noia em feia sentir estranya.

Els meus ulls es van tancar i la foscor va envair l’ambient.
Capítol 3 Final
Uns cops  forts i  ràpids a la porta de l’hotel on ens estàvem allotjant em van despertar del meu somni .

-Policia d’Andorra!

La  Kate es va despertar, estava òbviament preocupada, va mirar al sostre blanc i va tancar els seus ulls.

-Crec que l’ he cagat ben cagada.- La seva veu  va tremolar mentre deia aquelles paraules.

Em vaig espantar i no sabia ben bé què fer.

-Policia d’Andorra!- va cridar colpejant encara la porta.

La Kate es va aixecar ràpidament i va començar a fer les maletes.

-Kate? Què estàs fent?

- És que no ho veus? Recollir.

-Però... hauríem de obrir...-el seu crit em va tallar.

-Però es que tu ets retardada o què? Totes dues estem fugint i està trucant a la porta la policia... Vols afanyar-te?

Vaig començar a fer les maletes també, no volia veure la cara als meus pares ni volia estar a la presó.

-Bé- vaig dir en acabar de fer la maleta- ara què?

La Kate no va respondre a la meva pregunta i va caminar cap a la finestra.

-Ara saltem.

-De veritat? Kate estàs boja?

-Confies amb mi?

-No! Ens vam conèixer ahir!

-Tu  mateixa,jo no vull anar a la presó.

Vaig dubtar uns segons i em vaig girar cap a la porta, on s’escoltaven unes claus.

-Merda- La Kate va saltar.

No vaig dubtar més i vaig saltar per la finestra. Vaig aterrar a un balcó que  era al primer pis de l’hotel.

-Judit!Aquí sota!

Vaig baixar on era la Kate.

-Estàs ferida?- va dir preocupada la Kate.

-No t’amoïnis, estic bé.

-Doncs corre, anem-hi.

Es vam anar a corre-cuita d’aquell lloc.

-I ara què fem Kate?- li vaig preguntar. Mai a la vida havia fugit de les autoritats i estava molt neguitosa.

-Agafarem un taxi i fugirem d’aquí.

-Però perquè estem fugint?

-Però tu ets sorda o què et passa?

-Però no podem estar sempre fugint- em vaig aturar.

-Potser això és millor que anar a la presó,no creus?

-No crec que ens fiquin a la presó.

-No saps res de mi. No pots dir això.

-Com si fossis tu ara un lladreo una assassina en sèrie- vaig comentar sarcàsticament.                            

No vaig obtenir resposta alguna. Em va agafar de la mà i vam continuar corrent. Vam estar hores i hores fugint fins arribar a un petit poble on ens vam aturar a menjar.

No  vam intercanviar cap paraula. Ella semblava espantada. Ja no sentia aquella confiança que vaig agafar en el tren el dia que vaig fugir de  casa. Ara tenia por. No sabia  perquè la policia la perseguia i semblava gros el que havia fet.

De sobte, es va posar a plorar, cada vegada plorava més i més, estava dient coses que jo no podia entendre ja que gairebé no vocalitzava. Em vaig acostar a ella i li vaig fer una abraçada.

-T-tot es c-culpa meva !- va dir entre plors.

-El què és culpa teva?

-Tot.

-I...-tenia por de preguntar què havia fet- què vol dir tot?

- Tot és tot! Necessites un diccionari o què! – en dir això em va empènyer.-ens anem d’aquí.

Es va aixecar del banc on ens trobàvem i va començar a caminar.

-Et vols quedar aquí o què?

Es va fer de nit i no teníem on dormir. La nit era freda i fosca .Érem en un bosc .

No sabia cap a on anàvem.

De sobte es va aturar i es va girar cap a mi.

- Bé, es molt tard i per molt que caminem no trobarem res. Així que... toca dormir aquí.

- Emm... no vull  dormir dins d’aquest bosc.

- Jo no et diré res. Si vols et quedes i  passes la nit amb mi o continues caminant. Tu decideixes.

No vaig dir res més i vaig seure al fred terra d’aquell bosc frondós.

Després d’una estona callades, li vaig preguntar:

-Em pots dir, sisplau, què has fet per a que la policia et vulgui posar a la presó?

-Vaig matar el meu pare- va dir amb els seus ulls fixats en els meus. Seriosament.

-És conya,veritat?

-Tu què creus?- va dir a punt de començar a plorar.

-Vas...perquè?

-E-Ell abusava de mi

Em va deixar sense paraules.

- H-Ho sento molt... – la vaig mirar als ulls.

- No passa res.

Se ‘m va quedar mirant una estona i es va apropar a mi, mai a la vida una noia s’havia apropat tant  a mi, em sentía incòmoda, però ella va tallar aquella sensació amb un petó. Els seus llavis em recordaven a maduixes, eren suaus i dolços. La Kate va parar de besar-me i  es va posar vermella.

-H-Ho sento!- va dir avergonyida.

-No passa res.

La vaig abraçar i ella es va adormir en els meus braços. Ella estava tant a prop meu que em sentia com a casa, només havien passat quatre dies, però sabia que l’estimava i que no la volia perdre per res.

Van passar tres dies més, vam estar caminant pel bosc, menjant el que trobàvem.

Va ser mentre descansàvem a la vora d’un llac quan uns policies van disparar a prop de nosaltres, jo em vaig quedar paralitzada però la Kate no, es va aixecar ràpidament i em va agafar del braç, vam córrer fins a arribar a un cotxe esquivant les bales. La Kate va agafar una pedra i va trencar la finestra, va ficar la seva mà pel forat que havia fet i va obrir la porta, es va posar al seient  del conductor i va connectar uns cables, fent que el motor s’engegués.

Vaig entrar i ella d’un cop tancà la porta, va  conduir a tota pressa cap al nord.

- O-On anem?- vaig dir preocupada, la policia ens perseguia i s’escoltaven els trets.

- Ni idea.

De sobte vam veure unes pedres al final de la carretera, ella va fer un gir brusc , vam rodar i rodar per la carretera fins que vam caure per un penya-segat.

En aquell moment vaig veure tota la meva vida  passar pels meus ulls, vaig recordar la meva infantesa, i vaig recordar  la meva primera amiga, la Marina.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]