Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
fatimabv
Col·legi Sant Vicenç de Paül - S'Arenal. S’Arenal
Inici: Marina
una setmana de somni o de realitat?
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Una nit inesperada
– Àngel, corre! No miris cap enrere,salva’t tu .

–Emma,no puc fer-ho tot sol, tu sempre has tengut cura de mi.

 – Jo sortiré darrere tu, t’ho promet. I si passa molt de temps i no he tornat, no cridis a ningú; tranquil,vendran a cercar-te.

– I amb tu, què passarà?

–Tot sortirà bé. Corre, que ja tornen.

I, de sobte, una veu va dir:

–Eh tu! T’has pensat ja el que t’he dit? Et don deu minuts, o...

EXTRACTE DE LES ANOTACIONS DE L’HISTORIAL CLÍNIC DEL 13 DE MAIG DE 1890, REFERENT A LA PACIENT EMMA WILLIAM SCOTT.

La pacient va ser ingressada a l’Hospital de San Francisco per motius de pèrdues de memòria greus, diagnosticada amb símptomes d’amnèsia retrògrada, amb un estat psicològic greu. Presentava grans cops al cap i al cervell i perdia molta sang. Fou sotmesa a un tractament vascular cerebral, ja que es van trobar grans coàguls de sang al cervell i  lesions greus al cap. En despertar-se, es trobava desorientada. El doctor Tomas Evans va apuntar que trigaria bastant a recuperar-se, atès que no recordava el seu nom ni el de cap dels membres de la família. Després de setmanes de tractament, el doctor creu que ja està preparada per tornar amb la família,amb visites controlades d’un psicòleg i d’un grup d’integració al mateix hospital.


EXTRACTE DE LES ANOTACIONS DE L’HISTORIAL CLÍNIC DEL 15 DE JUNY DE 1890, REFERENT A LA PACIENT EMMA WILLIAM SCOTT.

La pacient ja es troba en bon estat,ha començat a relacionar-se amb els seus amics, i torna a recordar petites coses de tot el que va ocórrer aquella setmana. Continua amb un tractament més baix i amb teràpia cognitiva amb el terapeuta de llenguatge.

CAPÍTOL I

Tot va començar en una nit com qualsevol altra. Els pares, n’Emma i jo estàvem sopant tranquil·lament. Vaig notar el pare una mica preocupat. La família William era tranquil·la, estimada per molta gent, però també odiada per persones perilloses. El pare,Justin William Harris, era molt conegut, gran negociant i manejava un dels negocis més important, l'exportació de petroli. Dins la família, hi havia la senyora Amber Scott Hill, una dona humil i que no s’involucrava en els negocis del seu marit. Àngel i Emma eren dos germans; ella tenia  16 anys i ell en tenia 12. Tenien  un ca, Pit; un pastor alemany, molt noble i ben educat.

Quan vàrem acabar de sopar, vaig veure com el pare s'acostava a n’ Emma per explicar-li una cosa. Em vaig frustrar de perquè no m'ho contava a mi; així que vaig espiar-los sense que se’n adonessin.

– El que et diré és confidencial,així que  mai li diguis a ningú, o patirem horribles desgràcies.

De sobte, la mare em va cridar i vaig haver de sortir corrent d’allà i no vaig poder seguir escoltant.

Els començava a fallar el sistema econòmic i William va haver de cercar una altra manera de poder guanyar doblers. Així que vadecidir traficar amb una màfia russa perillosa. Traficaven amb armes i eren capaços de matarsense pudor. No tots eren russos, també hi havia policies. Però un error de comptes per part d’en William els va cabrejar i, després de diverses amenaces, va decidir abandonar.

–Per què m’ho contes! No hi puc fer res–N’Emmasentia una gran càrrega.

 –Sé i sóc conscient de la dificultat que té això, però et necessito, confio en tu – Li va dir el pare.

Quan vaig tornar a la sala, ja havia acabat la conversa. Em van impressionar les seves cares. El pare li regalà un penjoll. Però a ella no se la veia amb molta il·lusió.

Dins el penjoll era on s’hi guardava gran part de la informació que la màfia cercava. Mai caurien en la idea que ella el pogués portar.

El ca no deixava de bordar, mai l’ havien notat tan inquiet. Només mirava la porta i bordava, els nens intentaven distreure'l però res funcionava. Es va sentir un soroll fora.William va sortir, però no va veure res estrany, així que va tornar adins.

Tots estàvem cansats, i ens en vàrem anar a dormir.Tot era molt estrany. El pare es comportava d’una manera esquizofrènica, mai l’havia vist així

–Pum! –Un  cop sorollós va despertar n’Àngel.

Em vaig espantar i vaig cridar n’Emma.

–Emma, he sentit qualcú a fora.

–Segur que era un somni, ves-te’n ja pesat!

–D’acord, ja me’n vaig.

A fora hi havia la màfia russa, preparats per començar la missió.Emma es va aixecar perquè tenia set i va sentir uns homes parlant. Es va acostar a la finestra i els va veure. El seu germà tenia raó. Va caure en la idea que podia ser aquella gent de qui el pare li havia parlat.

– Àngel! Desperta! Tens raó

 –Qui són? –Va  demanar amb preocupació.

– No ho sé, no els reconec –Aleshores es va sentir obrir la porta

 –Emma, ho has sentit?

–Sí, no et preocupis, anirem al jardí.

La casa tenia un gran terreny, ple de gespa i d’arbres.

No teníem escapatòria, així que vàrem baixar pel meu balcó i vàrem esperar darrere d’un arbre del jardí que s'aixequessin els pares i se’n anessin els homes.Des d'allà vèiem els homes, anaven molt armats i tots amb un passamuntanyes, excepte un. Es dirigien cap a l'habitació dels pares. Per avisar-los, n’Emma va llançar una pedra a la caseta del ca perquè aquest comencés a bordar.

William, en escoltar el ca, s’aixecà per veure què havia estat. Va sortir de l’habitació i es va trobaramb un caramull d’homes. Es pensava que havia estat un somni. Inesperadament, aparegueren tots els homes. William no va dir res, estavaatemorit i en estat de xoc.

–No em miris amb sorpresa, perquè des del principi coneixies les conseqüències. No pots anar-te’n així. I ja que no contestes les meves trucades, he vingutperquè em contestis en persona –Comunicà el cap rus.

–Tens raó, he comès un gravíssim error, però ja no sé què més puc fer perquè em perdoneu.

El rus se’n reia:

–Tan  sols et volem a tu.

 –Em podeu explicar què està passant?–La dona cercava una explicació al que estava ocorrent.

–Ara no és moment, és millor que no sàpigues res –William no volia perjudicarla seva família.

El rus, cansat,va anar al gra:

–Mira,no t’hotornaré a dir:o tornes amb mi,o en patiràsles conseqüències.

–No tinc una altra opció: tornaré amb vosaltres. –William no era beneit, el seu pensament era enganyar el rus. Havia de pensar una manera d’intentar sortir d’allà. Era difícil, però no impossible.

–Perfecte però,per seguretat, us durem presos.

Varen baixar les escales i es varen quedar dins la sala, mentre el rus esperava el cotxe quehavia d’arribar per cercar-los.

A la sala,la situació estava essent dominada pels russos.Després de dues hores, el rus va rebre una cridada del xofer. William li va demanar si podia  agafar un abric. El rus va accedir i li va llevar els grillons. Però no el va agafar, allà guardava una pistola.

–Ja podeu sortir si no voleu que us pegui un tret al cap!– William va contraatacar amb la pistola.

–Deixa això ara mateix!–El  rus es va posar tens i va treure la navalla –Tu solet t'ho has buscat.

A continuació, el rus es va llançar amb la navalla a la mà contra ell. William no controlava les seves accions i va disparar a un dels mafiosos. Quan el rus el va veure tirat en terra dessagnant-se i quasi mort, es va enfadar.

–Però, què has fet?–Es va ajupir per veure’l–No deixes d’enutjar-me. T’asseguro que et penediràs d’això i ho pagaràs.

Després del que havia succeït a la sala, el rus va sortir a fora per aclarir les idees; necessitava pensar i romandre tot sol. Al porxo,va tornar a cridar el xofer.

Mentrestant, William,aprofitant que el rus havia sortit, pensava un pla per poder escapar.

Vàrem romandre darrere l’arbre, quiets i aterrits per si ens descobria. Vaig esternudar, i el rus sospità que hi havia qualcú . Nosaltres, allà darrere, sentíem com a poc a poc s’acostava a nosaltres. Quan el rus estava apunt d’enxampar-nos, sort que va aparèixer Pit. I va creure que havia estat el ca, i va tornar cap adins.

El rus pensava com venjar-se. Es va quedar contemplant la senyora Scott, la mirava amb desig. Així que la va agafar del braç i se la va endur per abusar d’ella.

El rus va rebre una altra cridada del xofer i va sortir de l’habitació deixant allà la senyora Scott. Ella va sortir de l’habitació plorant, tremolant; sentia temor, culpa, vergonya i es sentia infravalorada. William va a anar corrent a abraçar-la.

Vaig sentir una altra vegada el rus. Estava al porxo cridant amb el telèfon a l’orella, pareixia enfadat.
–He tingut un problema amb el cotxe i crec que no podré arribar a temps. –Li va informar el xofer.

–Com que has tingut un problema? Tu saps el que ens estem jugant? Ja pots solucionar el problema i venir aquí ja! M’has sentit? Ja!  – li deia cridant i va penjar.

El rus es va tombar en una hamaca que hi havia per allà i pensava en com se li havia complicat tot. Mentrestant, a la sala, el rellotge marcava les 3:30. Molts dels russos ja estaven cansats i a la sala encara es trobava el cos mort d’aquell home i feia pudor. El cap seguia dormint. Dos dels homes varen anar a cridar-lo i, en veure que aquest estava dormit, també varen  fer una becaina.

–Això hauríeu de llevar-ho ja d’aquí–Va dir William als russos. Volia començar amb el pla i, per fer-ho, necessitava a la majoria dels homes ocupats, centrats en una altra tasca que no fos la de vigilar-lo

–Tens raó –Va dir un d’ells.

La dona seguia asseguda en un racó de la sala. Williames va tombar al sofà i es va fer el dormit. Mentrestant, els homes s’encarregaven de llevar el cos i rentar-lo. Però dos d’ells es quedaren per vigilar el matrimoni.

Els dos homes comentaven el que havia ocorregut i, després d’un temps, sense adonar-se’n, es varen quedar dormits. I va ser quan William va posar en marxa el pla. Es va acostar sigil·losament als homes i els va matar amb una navalla.La dona es va tapar els ulls, no volia ser testimoni del que estava succeint. I va obeir el seu marit quan li va dir que anés a cercar els fills i que esperés la senyal.

A continuació, William va sortir i es dirigia cap als homes; a més, contava amb el suport del ca.Quan va arribar als homes, els va començar a clavar ganivetades per tot el cos a tots els que va poder i, quan es va trobar en una situació desesperant, va cridar el seu ca.

Va xiular per cridar-lo:

–Pit! Ataca!

El ca es va llançar damunt d’un d’ells, li va mossegar tota la cara, atrapant l’ull i, després, William el va rematar clavant-li la navalla al coll. Un altre, però, va ferir la cama deWilliam. Entre l’aniquilació es va sentir:

–Els nins no hi són! –Va cridar sufocada la dona.

–Merda! –Va dir William enrabiat.

Vàrem sentir els pares que cridaven des de l’altre part del jardí. Va ser quan vàrem sortir corrent n’Emma i jo.

–Què està passant aquí! Qui són aquests nins? –El rus es va aixecar i es va trobar amb aquell rebombori. –No us quedeu aquí mirant, babaus! Aneu darrere ells!–Va cridar als homes que tenia al costat.

Mentre els nins corrien i els dos homes anaven darrere ells, la dona va baixar corrent les escales. William va intentar escapar, però un d’ells el va matar. El rus es va enfadar amb el qui l’havia matat, perquè el necessitava, així que també el va matar a ell i, com que la dona ja no li feia falta, la va matar.
Capítol 2 Un nou camí en solitari
Després que el rus hagués matat el matrimoni i un del seus homes, es va quedar allà esperant que vingués el xofer a cercar-lo. Els nins, que varen sortir corrent perquè dos dels russos els perseguien, varen fer caure els dos homes dins una trampa i varen aconseguir escapar de la casa, deixant allà el rus, però no sabien res dels pares.

                                  

Quan per fi vàrem sortir d’allà, ens quedàrem més tranquils. Però un nou  problema ens preocupava: ara no teníem on anar. N’Emma va decidir caminar fins a arribar a qualque lloc on ens poguéssim quedar. Tampoc volia avisar la policia, deia que no eren de fiar.

Els nins continuaven el seu camí sense cap rumb. Ja era de matinada; el xofer va anar a cercar el rus, que tant havia estat esperant.  Quan aquest es va trobar amb aquell espantós escenari ple de morts, es va espantar, no ho podia creure.

–No preguntis, com menys sàpigues millor.  –Li va dir el rus.

–D ’acord. –Es va limitar a respondre. –Què he de fer?

–Hem de ficar tots els cossos dins el cotxe, però ningú, i també em referesc als altres caps, no pot saber res. M’has entès?

–Sí. –I tot dos varen col·locar els cossos.

Varen sortir de la casa però, de sobte, la veïna els va veure. Ella, que no els coneixia gaire, va sospitar qualque cosa, així que varen accelerar. La dona va tornar a entrar dins la seva casa però pensant en qui serien. Junts es dirigien cap a una casa abandonada, la qual era propietat del rus. De camí, va rebre una cridada del seu superior.

–Com ha anat tot?

– No ha estat malament. –Li va respondre el rus.

–Bastant bé. –Va dir burlant-se el xofer. En aquest moment, el rus es va girar cap a ell amb una mirada amenaçadora.

El rus va penjar i va començar a discutir amb el xofer pel comentari que havia fet, i aquest es va penedir, però ja l’havia enfadat.

Varen arribar a la casa i varen deixar els cossos dins una habitació de la casa. El xofer volia fugir d’allà  corrent, era conscient que probablement el rus també volgués lliurar-se d’ell.

–Com que ja hem acabat, me’n vaig. – Es va acomiadar sortint.

El rus, que ja no el necessitava i tampoc es fiava d’ell, ja que podia cridar els altres i contarel que havia vist, va decidir lliurar-se d’ell. El va seguir fins a la porta, i allà va esperar per poder-lo atacar amb una destral.

El xofer, nerviós, va treure les claus que, malauradament, li varen caure.Es va ajupir per agafar-les i va ser llavors quan el rus va aprofitar per matar-lo amb la destral. Després, va agafar el seu cos i el va amuntegar amb la resta.

Ja estàvem massa cansats i sense forces. Pel que vèiem als cartells, travessàvem la frontera i érem a Daly City. Vàrem caminar durant tot el matí i no menjàrem res. Ens vàrem acostar a un poble per veure si hi havia qualque església que ens pogués acollir,ja que  la mare ens va contar que les esglésies ajudaven els que ho necessitaven. Després d’hores cercant, en trobàrem una. Quan per fi ens trobàvem davant la porta, cap dels dos era capaç d’entrar, no sabíem què contaríem ni quines explicacions donaríem.

-Emma tu ets la més gran.

-Com sempre, jo ho he de fer tot.

Així que n’Emma va entrar i de seguida va venir una monja a preocupar-se per nosaltres. No vàrem haver de donar-li moltes explicacions, és més, Emma es va inventar una mentida sense sentit. Ens va presentar el capellà i la resta de monges que, pel que sembla, també acollien més gent. Després de donar-nos menjar, ens varen oferir un llit i no ens varen posar cap impediment amb el temps que ens hi podíem quedar.

El rus es trobava tot sol a la casa, ja s'havia lliurat d'un altre més; era increïble la facilitat que tenia per lliurar-se dels qui li feien nosa sense cap remordiment. Ara havia de pensar que fer amb tots aquests cossos i que els contaria als altres. No podia perdre més temps, així que va agafar els cossos del matrimoni i els va tirar a un pou que tenia al pati de la casa. Després, es va ocupar dels altres cossos, va fer una foguera i allà mateix els va cremar.

Quan ja va acabar amb els cossos, havia de pensar una explicació. En aquest instant, va rebre una altra trucada del seu superior.

–Et vull aquí de seguida, reunió urgent en cinc minuts. –Era una ordre, així que no li quedava més que anar-hi.

Es dirigia cap a la reunió molt nerviós, no havia pensat res, s’esperava el pitjor.

De seguida va arribar, i el superior l’esperava a la porta.

–Déu meu, ho sap. –va dir per ell mateix.

–No has de contar-me qualque cosa? –Li va demanar. –Bé, no importa, ja ho sé. Resulta que en William era molt astut i espavilat.

–Com que ho saps? Què saps?

–Resulta que tot aquest temps ha estat ficat en totes les nostres comptes, fins i tot a les d'alta seguretat, a les que ni tan sols tu pots accedir. I no només això, sinó que, a més, des del nostre programa, ens ha deixat un missatge, en el qual es burlava del nostre sistema. A més, ja sabia que aniríem a cercar-lo i ens estava esperant amb les mans obertes. –Va fer una pausa. –No  em diguis el que estic pesant.

–Si coincidim amb el que pensam...

–Increïble, el molt astut ho ha aconseguit

–Així és: s’ha escapat i, a més,ha matat uns dels nostres. –Va improvisar el rus.

I amb aquesta gran mentida, el rus es va salvar d’una ben grossa.

La veïna, que havia vist el rus al cotxe, es va acostar a la casa de la família. Quan va arribar a la casa,va notar alguna cosa estranya. No hi havia ni el ca bordant  i tampoc se sentia cap soroll. Es va acostar a la porta amb la intenció de tocar el timbre, però en aquell moment va notar que la porta estava entreoberta, així que va decidir entrar.

–Hola? Hi ha qualcú? Som na Cati, vinc a oferir-vos un poc de cafè.

Com que ningú li contestava, va pensar que no hi eren, però li va estranyar massa que el ca no hagués anat a saludar-la. També li semblava estrany que no hi hagués ningú a la casa i que el cotxe estigués fora i, per rematar, va veure sang per la cuina; i va ser quan es va espantar. Va recórrer tota la casa per veure si n’hi havia més. Va sortir al jardí, on es va trobar amb el ca mort i un toll ple de sang. La dona, morta de por, va cridar corrent a la policia. Aquests no varen trigar gaire a arribar. A continuació, va començar una investigació per cercarla família.

El rus, a part de treballar a la màfia, també era un infiltrat agent de policia i, al costat d'un altre company de l’agència de policia,  li va tocar portar el cas. Això el beneficiava, ja que podia manipular informació. Sabia com manejar-ho tot; l'únic que de veritat li preocupa era la informació que havia d’haver aconseguit. En el seu càrrec com a policia, va poder descobrir moltes altres coses sobre aquesta família, sobretot sobre els nens. I, de sobte, va tenir la idea que la seva filla gran, Emma, en podia saber alguna cosa. No sabia on es trobava, ja que va fugir i no la va tornar a veure, així que va decidir interessar-se per trobar-la.

Havíem passat dues nits seguides al convent i  estàvem molt contents amb les monges. Ens varen acollir amb molt d'afecte i en cap moment ens faltava res. Era l'hora de dinar quan, mentre menjàvem, a la televisió donaven les notícies d'última hora. De sobte, se’m van treure les ganes de menjar. Vaig començar a tenir ganes de vomitar, era una sensació horrible. La meva germana es va tapar la cara, no volia seguir veient ni escoltant res. Tot això va succeir en el moment en què vaig veure una d'aquestes notícies, a la qual anunciaven que havien trobat el cos d'un matrimoni mort. Malauradament, aquest matrimoni eren els meus pares.

El rus estava tan ocupat intentant cercar la nina que no es va adonar que el seu company, amb el qual portava el cas, se li havia avançat. Ja havia aconseguit trobar el cos del matrimoni i es va espantar, ja que es trobaven en una de les seves cases abandonades. De manera que va haver de manipular papers perquè no el descobrissin.

Després de dos dies cercant, el rus va trobar un vídeo d’una carretera d’un poble de Daily City on apareixienn els nins, així que va decidir anar allà per veure si encara hi eren. En arribar, va cercar els nins per tots el racons; duia una foto de tots dos i va demanar a la gent si els havien vist, però res. I, de casualitat, va passar per devora de l’església i va sentir uns quants nins jugant, i s’hi va acostar per demanar.

–Hola, som policia, em podeu ajudar? Estic cercant aquests nins. Els heu vist? 

–Sí, viuen aquí amb nosaltres.

Emma va veure el rus per la finestra de la seva habitació, i de seguida va reconèixer la seva cara. Sabia que venia a buscar-la, estava molt nerviosa.Havia de sortir d'allà per una altra porta que no fos la principal.

Estava llegint quan, inesperadament, la meva germana va venir corrent cap a jo dient que havíem de partir, que no era segur seguir allà. Jo discutia amb ella, no volia anar-me'n, fora d'allà no teníem res.

–Ángel, que no podem arriscar-nos, em d’anar-nos ja!

–Per què? No ho entenc.

–Perquè el rus ja ens ha trobat i és a fora, no trigarà molt a entrar! Així que anem!

Els nins varen guiar el rus fins a la monja perquè el deixés passar per portar-se els nins.

Vaig guaitar per la finestra i vaig veure el rus parlant amb la monja. El rus aixecà el cap i em va veure. S’adonà que érem allà, i va entrar de seguida.

Darrere del convent hi havia una estació de tren. Emma ho sabia, de manera que tenia pensat sortir per la porta de darrere sense que el rus s’adonés i agafar un tren el més aviat possible per poder escapar. Els dos nens es dirigien a la porta i, quan estaven a punt de sortir, el rus va veure a n’Àngel, de manera que els va seguir. Els dos germans, que es varen adonar que el rus els anava trepitjant els talons, varen començar a córrer molt més ràpid fins a arribar a l'estació. 

–No puc més! Necessit descansar! Tu creus que l’hem despistat?

–Això esper. –Va sospirar n’Emma.

–Emma! Mira’l, que ve per allà! Ràpid,hem de pujar a un tren!

Els va tornar a veure i va córrer cap a ells. N’Emma va pujar de seguida en el primer tren que va veure, i quan n’Àngel estava apunt de pujar, el rus el va agafar pel braç. El tren va arrancar i no hi va poder pujar; n’Emma es va quedar tota sola al tren.

–No, no! Deixa’m, no et conec. Per favor, la meva germana... Emma, ajuda! –Cridava n’Àngel plorant. La gent els mirava, però com que el rus anava vestit de policia, no ho varen veure estrany.

–Calla! Ara vindràs amb jo i junts parlarem de cosetes. –Va amenaçar-lo.

N’Emma ho va passar molt malament tot el camí, no deixava de plorar i de lamentar que tot era culpa seva, però  ja no hi podia fer res més. Va romandre en el tren fins a la darrera parada, on va haver de baixar. No sabia on havia arribat, però tampoc es va preocupar. Va arribar a la nit i, com que no tenia cap lloc on anar, es va tombar en un banc de per allà i es va quedar dormida.
Capítol 3 Tot quedará en l'oblit
N’Emma es trobava dormida al banc quan, de cop i volta, va sentir un soroll que la va despertar sufocada. Pel que sembla, havia estat un tren que havia arribat.Estava clarejant, quan una de les dones que es va baixar del tren, en veure-la tota sola, es va acostar:

–Hola maca, què et passa?

Emma no responia, els seus pares sempre li havien dit que no parlés amb desconeguts. Però, probablement, aquesta dona era la seva única solució.

–Estic desorientada, no sé on sóc ni tampoc a on anar. I, a més, estic sola.

-Saps... Jo també estic sola, acab d'arribar aquí, a Sant Bruno. I no m'agradaria passar aquests  dies sola. Si vols, pots venir amb mi, encara que  desconfiïs de mi perquè no em coneixes. Però et puc assegurar i et dono la meva paraula que no et faré res dolent.

Emma sabia que més no podia perdre, així que va assentir amb el cap i se'n va anar amb ella.

Després que el rus m’impedís pujar al tren amb n’Emma, vam sortir de l'estació, em va portar fins al seu cotxe, i allà em va lligar les mans i em va posar una cinta a la boca i als ulls. Després de força temps, arribàrem a una fàbrica abandonada. Allà em va deixar  tancat en una habitació, em va treure la cinta de la boca i dels ulls. Va rebre una cridada i va marxar.

–Te n’has assabentat? Han trobat mort al nostre home! No estava amb tu? Ja em pots donar una explicació. –Havia rebut una cridada del seu cap superior.

–Sí, és mort, el vaig matar jo. No em va deixar una altra opció.

–Com? Escolta’m bé: o soluciones tot això o el proper cos que trobaran en un pou serà el teu. T'ha quedat clar?

–Sí. –I va penjar.

N’Emma va arribar a un apartament i tenia ganes d'anar al bany, així que li va demanar si podia anar-hi:

 –Mmmm...

–Perdona! Encara no m'he presentat, sóc naTesa.

–Puc anar al bany?

–És clar

–Gràcies –Va dir Emma dirigint-se al bany.

Mentre estava a la dutxa, pensava en com aconseguir trobar el seu germà; era l'únic que li quedava. Sabia que no ho podia fer sola, que necessitava algú.En sortir de la dutxa, la dona li va preparar la roba i van decidir sortir a menjar i fer una passejada per conèixer la ciutat.

Mentrestant, a la comissaria, s'estenia el caos. L'ajudant del rus, el qual portava amb ell el cas, estava saquejat. Li havien desaparegut proves i començava a dubtar del seu company. A la  taula de comissaria del rus va trobar un vídeo. Va decidir mirar-lo, i va trobarels nens que cercava.Es va demanar per què tendria ell això i perquè no li havia comunicat res. Alguna cosa no anava bé. Però va preferir no contar res a ningú i continuar amb la investigació.

Vaig sentir com el rus parlava per telèfon. De sobte, va tornar a entrar. Em va demanar que si era conscient de perquè estava allà. Li vaig dir que no, que només el coneixia de haver-lo vist a ca meva. A més, em va demanar per una informació, la qual desconeixia, i  com que va veure que no tenia ni idea del que em contava, va deixar de demanar-me.

Entre totes dues es va crear un bon ambienti, apoc a poc, va anar augmentant la confiança. A la primera nit, n’Emma no podia agafar el son, no deixava de donar voltes cap un costat i cap a l’altre, així que es va aixecar i es va quedar contemplant els estels des del mirall. Va començar a cantar la cançó que la seva mare li cantava totes les nits quan no es podia dormir.

Nah, nah, mai sol estaràs, en el camí sempre em trobaràs, nah,nah. –No va poder contenir les llàgrimes en recordar la seva mare.

–Eh, què et passa? Perquè plores? –Li va interrompre Tesa.

–No és res, només enyor la meva família.

– Si vols podem jugar a un joc per conèixer-nos: jo et faig una pregunta i tu has de respondre i a l’inrevés. Vinga, comença tu.

–Per què ets aquí? –Va demanar Emma.

–He vingut perquè necessit una feina i en un anunci vaig veure que necessitaven una dona que tingués capacitat per tractar amb persones amb dificultats i demà tinc l’entrevista. Ara jo... Quants d’anys tens i d’on vens?

–Tenc16 anys i vénc del sud de San Francisco.

–El meu marit treballa allà, hi és policia.

–Mm... Tens fills?

–No, però m’agradaria. –Va contestar amb una gran somriure– On és la resta de la teva família?

–No vull parlar d’això. –N’Emma se’n va anar al llit i no va tornar a parlar.

Al dia següent, el rus estava impacient per trobar la nena i va començar aviat a treballar. No podia ser lluny d'on la va deixar. Va estar tot el matí cercant les rutes de tots els trens d'aquella estació. Va pensar que la nena es baixaria a l'última parada, ja que no tenia on anar. Quan va donar amb totes, va començar la seva recerca.

–Eh! Es pot saber on vas tan ràpid? Només són les 11 del matí. -Acabava d'arribar el seu company.

–Tinc pressa, ja t’ho contaré.

–Està bé, però escolta: he aconseguit una cosa important, una monja m’ha cridat i  m'ha comunicat que dos germans van desaparèixer després que un policia d'aquesta comissaria preguntés per ells. I, segons la seva descripció, crec que són els nens que estem buscant;sabies alguna cosa d'això?

–No, la veritat. Però gràcies per consultar-ho. Adéu, ens veiem després. –I  va marxar.

El seu company, que no tenia un pèl de beneit, va començar a investigar sobre ell, ja que la monja també li havia donat la descripció del policia, i pel que sembla era molt semblant a ell, però no va trobar molt.

El rus es va recórrer totes les darreres parades de la part del nord del tren, però no va trobar res. Va tornar a la fàbrica on es trobava el nin, per alimentar-lo.

–Saps, la meva dona sempre ha volgut un nin, llàstima que no podem tenir-ne, però estic segur que tu series el seu fill perfecte. Estàvem pensant adoptar-ne un. Si et portes bé, et podrem adoptar. –Li deia mentre el nen menjava.

–Mai viuré amb un psicòpata com tu.

I en aquest moment, el rus va rebre una cridada de la seva dona i li va contar que havia trobat un nen per poder-lo adoptar.  En acabar la conversa, va tornar a sortir d’allà deixant el nin tot sol allà.

Na Tesa va tornar molt contenta de la seva entrevista i, en arribar, n’Emma l’esperava amb un gran menjar que havia preparat ella. Volia disculpar-se per la seva actitud.

–Quina sorpresa! D’on has tret tot això?

–He anat a comprar i he fet el dinar. –Contestà n’Emma amb un gran somriure. –Volia disculpar-me.

–No feia falta.

I totes dues es varen seure per menjar. Mentrestant, parlaven de com li havia anat l’entrevista i que, finalment, l’acceptaren. Entre rialles, les dues varen passar una bona tarda, varen jugar a jocs i varen veure una pel·lícula. En arribar la nit, quan ja erenal llit, n’Emma, tombada amb el cap cap a dalt, pensava que s’ho havia passat molt béperò, no obstant això, també estava preocupada pel que faria demà quan na Tesa hagués de tornar a la seva vida. Així que, després de pensar-ho, es va aixecar del llit i es va acostar a na Tesa.

–I ara?–Va demanar-li Tesa.

  –T’he de contar una cosa important i m’agradaria que m’ajudessis a solucionar el gran problema que tinc.

N’Emma li va explicar tot amb detall. En acabar, na Tesa, plorant, li va donar una abraçada i li va dir que l’ajudaria i que, a més, el seu marit era policia i podia confiar en ell sense cap por.

Al dia següent, es van despertar, van preparar les maletes i van marxar. Juntes tornaven a Daly City, on els esperava el marit de Tesa. Durant el camí, Tesa li va explicar a n’Emma que feia temps que volia adoptar un nen, ja que no podia tenir fills, i que el seu marit, per fi,n’havia trobat  un. Quan na Tesa li va descriure les característiques físiques del nen, a n’Emma li va pegar el pànic, ja que havia descrit perfectament el seu germà. Pensava, però, que havia de ser una coincidència.Durant la resta del camí, no van mantenir cap altra conversa.

Aquell mateix dia, a la comissaria, va arribar una dona,la qual era veïna de la família Wiliam. Aquesta dona va demanar poder parlar amb l'agent que duia el cas. En aquest moment no es trobava el rus, així que només la va atendre l'altre agent.

–Hola, sóc l'agent Caleb.

–Hola, jo sóc Cati, veïna de la família. El que volia contar-te és què fa cosa d'una setmana, vaig veure com un cotxe sortia de la casa d'aquesta família. No era conegut al barri i, és més, l'home que el conduïa no anava sol, anava amb un altre. No tenien molt bona pinta i mai els havia vist per allà. I, de seguida que em van veure, van accelerar. –Va continuar explicant-li la història, tal i com ella l’havia viscuda.

–Crec que m’han xerrat de vostè... Deu ser la dona que va cridar a la policia.

–Exacte. –Va respondre.

–Doncs, gràcies per la seva col·laboració.

L’agent Caleb, una vegada més, havia caçat el seu company, era el seu gran sospitós. Ho va confirmar després de mostrar-li un foto a la dona, qui el va reconèixer. Així que va ordenar la seva recerca i captura.

–Ja quasi arribam. –Va dir na Tesa mirant impacient pel mirall. –A la parada ens espera el meu marit, el podràs conèixer i contar-li tot el que t’ha passat. I tranquil·la, jo estaré amb tu en tot moment i ja veuràs com tot surt bé. –Li deia mentre li agafava la mà.

Després de 15 minuts, va sonar la botzina que informava que ja havien arribat al seu destí. N’Emma, en mirar pel mirall, va veure el rus. En aquell instant, n’Emma es va quedar petrificada i molt espantada.

–Vaig al bany. –Li va dir a na Tesa i va sortir corrent.

En arribar al bany, es va mirar al mirall. –No pot ser, per favor, no pot ser la seva dona, na Tesa, la dona a qui li he contat el meu major temor i el meu major secret. –Es repetia una vegada i una altra, intentant convèncer-se a ella mateixa.

–T’he enyorat molt. –Li deia na Tesa mentre abraçava el seu marit.

–I la nina de qui tant em parlaves?

–Ha anat al bany, ara vindrà.

Quan n’Emma va sortir, va veure com es feien un petó. Malauradament,el seu malson es va fer realitat: el seu marit era el rus.Llavors, sense pensar-ho dues vegades, va sortir corrent d’allà. No es va girar, perquè no volia que la veiessin. Tot i això, na Tesa la va veure corrent.

–Mira-la, va per allà. – Va dir na Tesa. El rus de seguida la va reconèixer.

–Espera’m aquí. –I va anar darrere ella.

N’Emma es va girar i va veure que el rus la perseguia. Finalment, el rus la va agafar i se la va endur al lloc on es trobava el seu germà. Per donar-li una explicació a na Tesa, la va cridar i es va inventar que no la trobava i que cridaria reforç i que, per tant,se’n podia anar a casa. Li va fer el mateix que a n’Àngel: tapar-li els ulls. En arribar, va veure el seu germà i tot dos es varen abraçar molt contents, per fi tornaven a estar junts.

–Sí, molt bonic tot. Ara bé... On està la informació que el teu pare us ha donat?

–Emma, de quina informació parla?

–Jo sé on està, però només te la diré si deixes el meu germà. –Emma estava cansada d’això, estava disposta a donar-li el que volia per tal que els deixés lliures.

L’agent Caleb, gràcies a una bona preparació i investigació, va localitzar el seu telèfon i va poder saber on es trobava. Ràpidament, es va dirigir cap a ell i, en arribar a la fàbrica, amb ajuda dels companys, va entrar sigil·losament. Una vegada a dins, es varen dispersar. Llavors, com que el rus havia esgotat la paciència, va sortir de l’habitació.

–Escolta’m bé, segur que tu coneixes més bé que jo aquest lloc, has de sortir per la finestra. M’he fixat i hi ha uns bastides i hi pots sortir, però ho has de fer molt ràpid. – Va dir Emma.

–Però què dius? –Va demanar sorprès n’Àngel.

– I et prometo que quan acabi tot això t'ho explicaré tot.

El rus s’anava acostant una altra vegada a ells amb un destral a mà.

– Àngel, corre! No miris cap enrere,salva’t tu .

–Emma,no puc fer-ho tot sol, tu sempre has tengut cura de mi.

– Jo sortiré darrere tu, t’ho promet. I, si passa molt de temps i no he tornat, no cridis a ningú; tranquil,vendran a cercar-te.

– I amb tu, què passarà?

–Tot sortirà bé. Corre, que ja tornen.

I, de sobte, una veu va dir:

–Eh tu! T’has pensat ja el que t’he dit?

El rus portava una destral a la mà i, en entrar i veure que el nin estava sortint per la finestra, es va cabrejar. N’Emma, per ajudar el seu germà, es va aixecar ràpidament i li va tirar damunt una taula que els separava i el rus, pel pes de la taula, va caure a terra.

L’agent va sentir massa cops i va decidir pujar; va avisar els seus companys i junts varen pujar. Un d’ells va veure el nin com baixava per les bastides i va anar a ajudar-lo.

El rus, furiós, va agafar la part de darrere de la destral i li va donar un gran cop al cap a n’Emma. Com a conseqüència, va començar a sagnar i es va quedar inconscient. Adés, el rus li va agafar el penjoll que duia i fou llavors quan l’agent de policia, amb tot els seus companys, el varen sorprendre. Però, per desgràcia, varen arribar tard. Un dels policies es va ocupar de n’Emma intentant reanimar-la, però res funcionava. Per una altra banda, l’agent Caleb va agafar ràpidament el rus pels braços i el va engrillonar.  El penjoll va caure en terra i un dels policies el va agafar.

Després que tots sortissin de l’habitació, un d’ells va cridar a l’ambulància, la qual va arribar prest. Per no apurar més temps, se’n varen dur corrent la nina a l’hospital i, en arribar, tot d’una els metges es varen ocupar d’ella. Per la seva banda, els policies se’n varen dur el rus per tancar-lo. Davant aquesta situació, es trobava n’Àngel que, com que no tenia on anar, se’n va anar amb ells.

A la comissaria varen cridar a la dona del rus perquè anés a declarar. Allà va contar que ella mai havia estat còmplice, però que sí que durant el seu viatge havia conegut una nina, qui erala que el seu marit cercava. Però que mai li havia contat res i que, a més, li pareixia estrany tot això, perquè ell era policia.

Al cap d’una estona, quan la dona va acabar de declarar, un policia li va dir que la nina era a l’hospital i que, per ventura, voldria a anar a veure-la. De cop i volta, va veure un nin assegut a una cadira i li va demanar si ell era el seu germà. En dir-li que si, amb el seu consentiment, se'l va endur.

En arribar a l’habitació de n’Emma, la varen veure allà tombada amb metges al seu voltant i inconscient.

–Malauradament, està en coma, estam intentant que tot surti bé. –Els va dir el metge.

Asseguts, Tesa li va demanar que si, quan acabés tot, voldria anar-se’n  a viure amb ella, a la qual cosa el nin li contestà que sí.

Al dia següent, el metge els va dir que Emma, a causa del cop, patia amnèsia retrògrada i que no se’n recordaria de res, ni tan sols del seu germà.

Els policies varen investigar sobre l’USB que era al penjoll i hi trobaren una informació  important. A conseqüència d’això, varen descobrir una gran màfia i la majoria dels integrant d’aquesta van ser també engrillonats i tancats.

Finalment, n’Emma se’n va anar a viure amb na Tesa i, gràcies al metge i a n’Àngel, a poc a poc va anar recordant petites coses. Respecte a la informació, mai més no es va tornar a saber-ne res.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]