Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
volempaamboli
IES Ausiàs March. Barcelona
Inici: Marina
Carta per a una desconeguda
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Jo
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Millor començo pel principi, el principi de tot. Era la primavera de l’any 1979. L’abril, crec. Realment no recordo massa aquell dia, no li vaig donar la importància que tenia. M’havien suspès l’entrenament de bàsquet i vaig arribar a casa abans d’hora. El meu germà, que llavors tenia 19 anys i havia començat la carrera de medicina, havia portat una noia a casa amb una  altra intenció a part d’acabar un treball. Jo tenia 16 anys i preocupacions més importants que les noies amb qui anava el meu germà, així que vaig anar directe a la meva habitació, gairebé sense saludar-los.

Van passar un parell de setmanes fins que vaig tornar a veure-la, ja me n’havia oblidat. Devia ser un dimecres, perquè jo estava entrenant. M’estava recuperant d’unes entrades quan un company em va avisar ue algú em saludava des de les grades. Era una noia de cabell molt negre, tallat recte a l’alçada de les espatlles, molt prima. Quan m’hi vaig acostar, vaig fixar-me en els ulls enormes que tenia, d’un color verd ampolla i de llargues pestanyes. Em sonava molt, però no sabia de què.

—Perdona —vaig preguntar-li, sorprès—, que ens coneixem?

—Sí! Ets el germà del… —La noia va escurar el coll abans d’aixecar-se i oferir-me la mà.—... sóc amiga del teu germà.

—En Jofre. —Vaig assentir fent  que sí amb el cap. Em va semblar estrany que no sabés el nom del meu germà, tenint en compte que, com acabava de recordar, era la noia que havia vingut a casa nostra amb ell. Li vaig estrènyer la mà amb desconfiança —Em dic Jan.

—Marina. T’estava…

—Estem a punt d’acabar, —vaig fer, tallant-la —em dutxo i surto. Espera’m a la porta. —Ella va arrufar les celles. —Just a fora, al costat del bar. — allà la vaig deixar, sentint la seva mirada cremar-me l’esquena mentre avançava.

Quan vaig entrar al vestidor, una cascada de preguntes i insinuacions em va caure a sobre, fent-me adonar de la realitat de la situació: una noia m’havia vingut a buscar a l’entrenament. Una noia molt guapa, i per a súmmum, tres anys més gran que jo. No estava acostumat a lligar i, de cop, allò. Era massa per a mi. Malgrat sentir que els nervis se’m menjaven, vaig decidir anar lent, i així evitar que es pensés que estava massa interessat. Un cop a la dutxa vaig deixar que l’aigua caigués sobre les meves espatlles i em vaig quedar una estona per fer-me esperar.

Quan vaig sortir vaig haver d’esforçar-me a dedicar els meus pensaments a temes banals, com ara l’examen de biologia que tenia l’endemà, però res no va servir: no podia deixar de pensar en el que la Marina havia vingut a dir-me. Potser estava relacionat amb el Jofre, tot i que esperava alguna cosa més emocionant.

De sobte em va venir al cap que no l’hauria d’haver deixat allà esperant, que potser s’havia cansat d’estar-se tota sola i que, a hores d’ara, hauria marxat. Llavors em vaig posar a córrer. Vaig arribar-hi exhaust, però, ella encara hi era.

—Ei, Marina… — semblava idiota.

Vaig fer el meu millor somriure circumstancial i just quan anava a fer-li dos petons ella va allargar-me la mà. Li vaig estrènyer, sentint-me encara més estúpid, sentint com la sang em pujava a les galtes, ii no era pel fred que feia. Assenyalant el bar del poliesportiu vaig treure la cartera — Vols prendre alguna cosa i parlem?

—No, no —va somriure, rebutjant clarament la meva proposta—. Millor anem a un altre lloc.

Vam començar a caminar i jo sentia que ella em conduïa com si fos un nen petit. Parlàvem de temes trivials: què estudiàvem, els nostres germans i família, el nostre horari setmanal... Mitja hora després no sabia res d’ella.Tot i així vaig dedicar-me a analitzar cada moviment i cada expressió que feia, cada vegada més fascinat per la manera com s’explicava. De cop, en un arravatament, vaig decidir que el millor que podia fer era anar al gra.

—Escolta. Em volies dir alguna cosa? —Ella va obrir la boca per parlar, però jo no havia acabat. —Perquè no entenc que t’hagis preocupat per saber on era avui a aquesta hora, sense saber el meu nom, que m’hagis vingut a buscar i que estiguem passejant sense conèixer-nos; i tot, per parlar de quines classes faig el dijous de nou a dues. - em vaig penedir immediatament d’aquelles paraules, que creia que l’haurien fet sentir-se incòmoda. Em vaig girar, però, per a la meva sorpresa ella em mirava amb tota la tranquil·litat del món, somrient mig embadalida.

一Mira, ja quasi hi som.

Ella em mirà amb una guspira als ulls que jo vaig interpretar com una sensació de felicitat i a l’instant i sense saber per què, vaig començar a sentir males vibracions; tot allò em començava a semblar massa estrany.
 
Capítol 2 Marina
La Marina no veia fantasmes ni llegia ments.

A partir de la nostra primera cita (se’n pot dir cita?) vam començar a quedar habitualment. Jo pensava que, tenint en compte que em portava tres anys, m’hauria d’haver tractat com un nen petit, o com un adolescent amb les hormones “a full”; però realment, cada dia em sorprenia tractant-me d’igual a igual, com si la meva intel·ligència o maduresa fos equiparable a la seva. I jo senzillament l’adorava. Gairebé la venerava. Prova d’imaginar a la noia perfecta: intel·ligent, madura, preciosa, interessant… La Marina llavors, i suposo que ara deu seguir igual, sempre atemporal, era així. El que més em fascinava d’ella era la seva elegància innata i l’aura de misteri que sempre exhalava. Semblava sempre percebre més que la majoria de nosaltres. Però ni veia fantasmes ni llegia ments, anava molt més enllà.

La nostra primera “cita” havia anat molt diferent de com jo esperava. Un cop al tramvia m’havia fet una pregunta:

一Has vist mai un raig verd?

No m’havia acabat d’explicar de què es tractava, però començava a acostumar-me al misteri que tant li agradava mantenir fins al final. Havíem fins a l’Observatori Fabra, jo tractant de dissimular el cansament de l’entrenament. Ja no sabia què pensar. Aquella noia que semblava tant… mística, potser? em duia a un cau de ciència? No hi havíem entrat, com jo esperava, sinó que havíem seguit pujant.

一 No havia fet jo, responent el seu dubte 一. Tu sí? I per la seva mirada havia intuït que sí que n’havia presenciat algun abans. Anàvem a veure, pel que semblava, un fenomen òptic, però el simple fet de caminar al seu costat feia que no volgués saber res més.

Una vegada a l’Observatori la Marina s’havia apujat la cremallera de la jaqueta fins al coll, amb una rapidesa tan increïble que vaig pensar que potser es pessigaria coll sense voler. Jo li havia regalat un somriure d’aquells que tant em caracteritzaven de més petit i ella me’l havia retornat feliç, mentre seia a terra, amb els ulls clavats a la posta de sol a l’horitzó.

Una sobtada melancolia m’havia envaït aleshores.  No ens dirigíem la paraula, no ens miràvem, i jo només podia concentrar-me en com la seva mà s’apropava cada cop més a la meva, lentament.

Marina… 一  havia dit quasi sense pensar-ho, apartant la vista un moment de la posta de sol. M’agrades molt. Jo mateix m’havia bufetejat interiorment per haver dir en veu alta aquella bajanada. L’acabava de conèixer! La noia m’havia observat en silenci, per primera vegada des de que érem asseguts a terra.

Gràcies, Jan. Tu també m’agrades força.  I, sense que ens hi fixéssim, el sol es va acabar de pondre en aquell moment. Suposo que mai sabrem si aquell dia hi ha haver cap raig verd.

Va ser un mes després de conèixer-la que vaig comprendre que no podia entendre res i, menys, a ella. Una setmana abans m’havia promès que em duria a un lloc que m’encantaria, un lloc molt especial. Quan vam entrar-hi va quedar clar que la paraula de la Marina no es podia posar mai en dubte: vaig quedar fascinat per aquell restaurant i si no hi he tornat més és per la por a poder trobar-me-la. És possible que ella t’hi hagi portat alguna vegada. Es diu Els Quatre Gats.

Hi vam anar a sopar, a quarts de nou, quan estava més ple. Els dos pisos de la sala principal estaven plens com un ou de gent de totes les edats. El que em cridà més l’atenció van ser els joves, que semblaven bohemis moderns. Sobre una tarima, un estudiant encorbatat arrencava tangos ploraners de les tecles d’un piano de quart de cua. Acostumat com estava als bars de prop de casa meva i de l’institut, inevitablement allò em va semblar el lloc més pintoresc al que mai havia estat. Ara probablement deu ser destinació obligada de turistes.

Vam seure a l’única taula que quedava lliure. La Marina estava preciosa, etèria. Vaig preguntar-me per enèsima vegada si era real, si no era un àngel o simplement una imaginació meva. Mentre esperàvem per demanar ens vam dedicar a observar les persones que ens rodejaven.

一 Pobra… 一 va sospirar ella.

一 Què dius…? 一 me la vaig quedar mirant, estranyat. No guanyava per sortides inesperades.

一 Aquella noia. 一 tenia els ulls plens de llàgrimes. Anava a acostar-li un mocador quan vaig adonar-me que assenyalava subtilment una noia del pis superior, de cabells molt foscos que reia alegrement amb uns amics.

一 Pobra? 一 ignorant el meu mocador, es va eixugar els ulls amb el dors de la mà, deixant-se unes taques negres a les galtes. Aquell gest tan tendrament infantil em va fer somriure.

一 Sembla molt feliç 一 va mig somriure ella 一, pobra… Està malalta i no ho sap. El cabró aquell de la seva dreta, veus? 一 mai l’havia sentit insultar a ningú, però vaig entendre la duresa de les seves paraules quan vaig mirar-lo a ell. Una sensació horrible em va envair, recorrent totes les cèl·lules del meu cos i, mai sabré com, vaig entendre el què succeiria en qüestió de pocs mesos, tot i que mai ho podria confirmar.

一 Com ho has sabut? 一 vaig inquirir, gairebé acusador. 一 És més, com ho he sabut jo?

一 Ho he sabut, i t’ho he explicat. 一 Va respondre la Marina, com si saber el que passava a les persones que un no coneixia de res fos el més normal del món, una habilitat que tinguessin deu de cada nou persones.

Al llarg del sopar vaig adonar-me que podia entendre les persones i anar més enllà. No sabria amb quin verb expressar-ho. Saber-les?... potser. Amb una sola ullada, la Marina comprenia a qualsevol persona, i ho coneixia tot sobre ella… És difícil explicar-ho amb paraules. Tant de bo les sensacions fossin més fàcils de descriure. I vaig descobrir que jo també era capaç de fer-ho. Com si sempre hagués estat capaç de fer-ho però mai ho hagués posat a la pràctica, i la Marina m’hagués fet adonar-me’n. A partir d’aquell moment se’m va fer inevitable observar les persones d’una altra manera. I podia saber a tothom. A tothom menys a la Marina, com no vaig trigar a descobrir.

No vaig preguntar-li res més sobre aquell “do”. En parlàvem i observàvem la gent, donant per fet que l’altre ja ho sabia.

Mai he passat uns anys tan feliços com els que vaig passar al costat de la Marina. Van ser el clímax de la meva vida. Certament, des de llavors he fet moltes coses: he fet diners, una carrera professional, no brillant, però satisfactòria, m’he casat, m’he divorciat, he viatjat… però la meva vida va començar la seva decadència en el moment en què em vaig allunyar de la Marina.

Els anys que vaig ser al seu costat em van omplir com mai res ha aconseguit omplir-me. Era com un poema, em sentia enamorat. Vaig descobrir tantes coses… Sobretot vaig aprendre sobre les persones.

Crec que cap dels dos va ser culpable de la separació, ni responsable, malgrat que vaig ser jo qui va prendre la iniciativa. Estava cantat, tot era massa perfecte. No hauria passat mai res d’això si jo no li hagués preguntat, finalment, després d’anys de preguntar-m’ho i mossegar-me la llengua, allò mateix que m’havia preguntat el dia d’Els Quatre Gats. Què era allò que ens feia veure d’aquella manera a les persones.

No ho sé… Però encara que ho sabés no crec que ho pogués explicar amb paraules. Tu tampoc, oi?

Vaig negar amb el cap. Llavors, vaig gosar preguntar-li per aquell tema que ella sempre havia evitat: el seu passat, com havia descobert la seva meravellosa habilitat… qui era realment?

一 Només recordem allò que mai ha succeït. No sé qui sóc ni qui he estat, de la mateixa manera que tu no pots saber qui sóc ni qui he estat, ni tu pots saber qui has estat. No intentis saber-ho, no té cap sentit.

La meva cara era un poema. Hauria d’haver-me esperat una resposta com aquella, però no estava preparat.

一 Què?! 一 vaig exclamar.
 

Capítol 3 Tu
La Marina m’estava dient que tot el que havia fet fins al moment, o el que pensava que havia fet, podia no ser real. Una invenció meva, imaginacions, simplement. Que havia construït el meu món sobre una felicitat imaginada, idees inventades, experiències bombolla, que al mínim estímul de la realitat explotarien.

一 Llavors, m’estàs dient que tot el que hem compartit pot no ser real? 一 vaig incorporar-me 一 que potser només és un somni, o una gran mentida? 一 Ella va acariciar-me el cabell, i va deixar-se caure sobre el coixí. Estàvem els dos estirats sobre el meu llit, encara amb la roba de carrer posada, tal i com havíem arribat. Em mirava i no contestava, com si tot es pogués dir amb una mirada, però jo no entenia pas què m’intentava comunicar. Vaig sospirar:

一 M’espanta que algun dia el misteri ens acabi destruint, no sé si m’entens. Per ara està resultant interessant i, fins i tot, això que té de perillós m’agrada però…  tinc el pressentiment que no pot acabar bé, si no som sincers. 一 Ella m’aguantà la mirada i vaig sentir, més que mai, com depenia d’ella. Estava totalment a la seva mercè. Ella semblava tan independent i única, semblava que no necessitava a ningú per ser… però jo, en canvi, a aquelles alçades no em podia imaginar sense ella.

>> M’has d’entendre, 一 vaig continuar 一 no puc viure sabent que això no portarà enlloc. Vull creure que estic equivocat perquè no saps com t’estimo i com desitjo que això funcioni. Però les cosses són com són. No vull haver de patir 一 vaig mossegar-me l’interior de la galta 一, ni fer-te patir jo. 一 aquest últim incís va sonar ridícul. Com podia pretendre fer-la patir jo?. Ella es va aixecar del llit suaument i se’m va apropar, va posar la seva boca a escassos mil·límetres de la meva orella.

一 Ei, no et pensis que jo ho sé tot. Si no t’ho explico és perquè ni jo mateixa ho sé. Qui t’assegura que tot el que penses que és real no és més que una imaginació? Un record que has creat sense saber-ho? 一 s’havia apartat poc a poc i, també poc a poc, notava que s’anava exaltant.

一 T’estimo tant que fa mal, ho saps? 一 vaig murmurar, i em vaig incorporar amb agilitat. 一 No em puc permetre qüestionar si els meus records són reals o imaginaris perquè llavors no té cap sentit seguir aquí, al costat d’una persona que pot ser perfectament una perfecta desconeguda…

Vaig callar de cop. Ja havia ficat la pota fins al fons. Per què sempre havia de dir el primer que em passava pel cap?, tan complicat era pensar-ho dues vegades? Asseient-me a la vora del matalàs em vaig enfonsar els dits en els cabells gemegant com un gos ferit. Ho sento, vaig dir, no ho volia dir. El silenci de la Marina m’estava rebentant els nervis. Ja podria dir alguna cosa, pensava, jo què sé, un “ei, tranquil”... Però callava.

一 Ho sento 一 no podia aguantar-me més 一, me’n vaig. Tanca la porta amb clau quan surtis.

En un silenci sepulcral en vaig posar una samarreta qualsevol i unes vambes de marca força desgastades. Vaig recollir la cartera i la jaqueta de sobre la taula i sense mirar-la, potser havia desaparegut i tot, vaig sortir del pis. Al carrer, el soroll eixordador dels cotxes es feia sord a les meves orelles, convertint-se en una remor suau.

Vaig clavar-me les ungles d’una mà al palmell de l’altra en recordar que el pis que acabava d’abandonar era el dels meus pares. Tot i que sabia de ben segur que la Marina no tocaria absolutament res, saber que podia seguir a la meva habitació em molestava, i no pensava tornar fins al cap de molt de temps… potser passava la nit fora i tot.

Caminant sense rumb em va sorprendre un xàfec que em va calar fins als ossos i, estranyament - ja que odiava tant el fred com la pluja -, les gèlides gotes d’aigua em van fer sentir una classe d’incomoditat tan real que vaig alegrar-me de no haver agafat la jaqueta impermeable. Era l’únic que volia; realitat, sensacions reals, palpables. Una cosa amb la que em podia enfadar sense sentir-me malament.

No recordo gaire bé cap a on em van portar les cames. Quan començava a fosquejar vaig entrar en un supermercat i vaig comprar un paquet de galetes salades, que em vaig menjar assegut a un portal, d’on em van fer fora una estona després.

Estirat a l’herba humida d’un parc, vaig començar a pensar en el que havia passat. Em vaig enrabiar: amb ella, amb mi, amb el seu caràcter, amb les meves il·lusions… Quant de temps havíem passat junts? A mi em semblava que anys i, segons ella, podria ser que només unes poques setmanes, o pocs dies, fins i tot. No podia ser que amb aquelles paraules ella em fes dubtar de tot allò que jo creia sòlid i segur. I jo, encara que intentava que no m’afectessin aquelles paraules, dubtava! Les paraules de la Marina, i ara me’n adonava, tot i que m’havia passat des del moment en que ens havíem conegut, eren com les paraules d’un pare o d’una mare, veritats inevitablement inqüestionables, que donava per certes sense intentar raonar-les. Això em feia sentir com un nen petit, cada dia més petit.

Vaig decidir que aquella nit no tornaria a casa, i ara recalco com d’infantils eren les meves sensacions, doncs pensava que fent notar la meva absència aconseguiria que ella se sentís malament, o senzillament sentís alguna cosa, i tornés a mi.

Ara sé que vaig passar-me set dies i set nits fora, i que no vaig tornar fins la matinada del vuitè dia, però a l’hora de trucar el timbre de casa meva a altes hores de la nit pensava que m’havia passat breus hores fora. Innocent!, em dic ara… Amb tot allò que m’havia explicat la Marina sobre la subjectivitat de la realitat, ja no podia fiar-me de res del que considerava real.

Tantes abraçades per part de la mare i el pare em van fer de millor passar el que les autoritats em busquessin i, tot i que vaig haver de donar moltes explicacions (masses, i totes falses), la realitat va tornar a instal·lar-se a la meva vida relativament ràpid. L’únic que em va molestar va ser haver d’anar al psicòleg, no per això de “però si no estic boig!” que tanta gent posa com a excusa, menyspreant la feia dels psicòlegs; simplement perquè mai ningú podria entendre la meva veritat.

I a la Marina… no la vaig tornar a veure fins tres anys després, el dia menys esperat:

一 Són cinc amb deu.

Vaig obrir la cartera i entre bitllets caducats de bus hi vaig trobar un bitllet de cinc euros. Allargant-li a la senyora darrere el mostrador, rebuscava a les butxaques dels pantalons i, per sort, vaig aconseguir localitzar 50 cèntims. La senyora, amb un posat ja més confiat, els agafà i em donà el tabac. Me’l vaig guardar a la butxaca de la jaqueta i ella em tornà el canvi mentre ja es dirigia al següent client. Immediatament al sortir, vaig treure el paquet. L’ansietat em feia fumar més del compte, cremant les tensions al mateix ritme accelerat que els meus pulmons.

Vaig posar de nou la mà a la butxaca, i remenant entre mocadors i plàstics de paquets de tabac, vaig trobar l’encenedor. Em vaig posar el cigarret entre els llavis i el vaig encendre. La primera calada em provocà calfreds, una sensació incòmode que desapareix a partir de la segona. Vaig alçar la vista en direcció al sol brillant, que em saludava entre les terrasses de dos edificis, i llavors la vaig veure, a ella, tan tranquil·la, al carrer del davant, tan preciosa, tan misteriosa. Va somriure mirant cap enrere i corrent va aparèixer en escena una nena petita amb el cabell castany i les galtes vermelles. Se’m va aturar el cor quan ella l’agafà en braços i la vaig poder veure millor. Em podia veure en el somriure de la nena, en els seus trets rodons. Em va caure l’encenedor de la mà, i com si aquest imperceptible cop hagués ressonat per tot el carrer, les dues es van girar i van clavar-me la mirada. Mai he estat tan covard. Com si no us conegués de res, vaig girar-me i vaig començar a caminar, aspirant el fum amb força, desitjant que la cremor a la gola em fes reaccionar.

Els anys passaven, corrien, volaven; i a mi em va costar superar la Marina i tot el que feia referència a ella, però mai vaig deixar d’intentar entendre com s’ho feia: qüestionar-me les coses i la realitat, valorar el que més importa… En aquell moment, saber que jo era el pare de la seva filla m’hauria convertit en una que una bomba de rellotgeria (érem nens, ara que hi penso). Però a hores d’ara ja no penso com el meu jo del passat, i no necessariament perquè hagi madurat, és probable que simplement m’hagi tornat més cínic; i per tant no vull suposar quina hagués estat la meva reacció, prefereixo limitar-me a acceptar que el que ha passat, és passat.

Aquesta és la nostra història, i aquest el final d’aquesta la carta. No crec que em vulguis conèixer, i potser la Marina, la teva mare, mai t’ha parlat de mi, però vull que sàpigues que, sense saber-ho, sempre has estat estimada per un home desconegut, un que fumava compulsivament a l’altra vorera, girant el cap aterrit. I també la teva mare.

Mai vaig deixar d’estimar la teva mare.

Atentament,

Jan,

el teu pare,

o com em vulguis veure a partir d’ara.

·····

En adonar-se que en aquell bloc de pisos no hi havia ni una bústia, el carter va prémer un dels botons de l’intèrfon i va esperar. Una veu femenina va contestar a l’altra banda.

Dici?

Signora, ho una lettera per voi. 一 va contestar educadament l’home .

Bene. 一 va contestar la veu femenina, alhora que la porta s’obria.

El carter va pujar fins al segon pis i va trucar a la porta indicada a l’adreça de la carta. La dona amb qui havia parlat des de la porta va obrir-lo. Devia arribar a la cinquantena, força prima, vestia vulgarment i les canes se li entreveien entre el castany de perruqueria barata.

Grazie mille. 一 va fer ella mentre agafava la carta que ell li allargava.

Piacere. 一 va somriure l’home ajustant-se la gorra amb una mà i tornant a l’ascensor.

La Marina va tornar a l’interior del petit pis. Va mirar l’adreça escrita a mà al dors de la carta. Era per la seva filla, Carlota. Des de que les dues s’havien traslladat a Bolonya perquè la Carlota pogués acabar allà els estudis, totes les casirtes a nom d’ella arribaven a casa seva en comptes del pis de la seva filla.

Tornà mirar-se el sobre, i el cor li va fer un salt en fixar-se en la lletra. Coneixia molt bé aquella lletra. L’havia vist tantes vegades en missives romàntiques…!. Oblidant que aquella carta no era per ella, va obrir-la. Eren vuit fulls escrits a mà, per les dues cares i sí, eren d’ell.

Va somriure, com feia anys que no somreia, va asseure’s al sofà i va submergir-se al passat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]