Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
wolf
IES Maria Àngels Cardona - Ciutadella. Ciutadella
Inici: Joc de trons
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 La decisió del rei
Bran

El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.

Aquell estiu havia estat el més llarg des de feia segles, i si l’estiu és llarg això significa que l’hivern, el dur hivern, seria encara molt més durador. Encara que totes les xemeneies siguin enceses seguirà fent fred, tant de fred que causa la mort. L’hivern arriba, i arriba per a tots. És en aquests temps quan la família s’ha d’ajudar entre si i mantenir-se unida.

L’home que s’havia de executar tenia un aspecte diferent. Pel que sé, quan s’executa una persona aquesta està atemorida, però aquell home no ho estava. El seu rostre era seriós i trist i sense cap pena es dirigia cap a ser decapitat. El meu pare, el senyor d’Invernàlia Ned Stark, era el que havia de cometre tal barbaritat a aquell home. Amb una sola espasada, el cap de l‘home es desferrà de la resta del cos acabant així amb la vida del que va desertar. No vaig tenir prou valor per mirar, encara que els meus germans m’aconsellaren fer-ho, però no vaig poder, potser no sigui tan gran per veure tal coses.

No vaig parlar en tot el camí de tornada ni jo ni ningú, però quan vam passar les muralles em vaig quedar més enrere i juntament amb jo els meus germans Robb i Jon.

-Creis que s’ha enfadat amb mi?-vaig dir-los.

-No- digué Robb.

-Però sí que l’has defraudat- digué Jon afegint una rialla al final.

-Això no és veritat. No facis cas al Jon, i no passis pena Bran, a mi em portà als sis anys a veure una execució i tampoc vaig poder-ho mirar, la meva mirada estava fixada al terra. Vaig saber que ja s’havia acabat quan un esbart de corbs s’espantaren i arrencaren el seu vol enfora d’aquell desagradable lloc.

-Ja, però tu no vas apartar la mirada, jo sí- vaig dir-li amb un to trist al meu germà major

-I abans de tu molts van apartar-la també- digué Jon per a intentar que em sentís millor, però no ho aconseguí.

Més tard em trobava practicant com es lluita amb espasa, al jardí de la fortalesa, quan em va parèixer sentir la veu de la meva estimada germana menor, l’Arya. És la noia més graciosa i intel·ligent de tot el Nord. És una noia molt rebel, no li agrada gens fer les coses que tota noia ha de saber fer, com per exemple cosir, no en sap gens de cosir, però lluitar se li dona molt molt bé, més que a mi. Jo odii les meves classes de tir amb arc. Tan sols desitjaria estar a la biblioteca tot el dia, llegint, descobrint fets passats, …, però és clar, aquest no és el meu futur. El futur que se m’ofereix és el de ser un guerrer, matant gent inofensiva amb la meva espassa, o el de passar-me tota la vida a un castell, assegut al meu tron i impartint justícia tot el dia.

A la nit, em vaig acostar a la cambra dels meus pares i vaig escoltar que estaven parlant de mi. Vaig parar atenció a aquelles paraules que sortien de la boca del meu pare dient que no hauria hagut de portar-me a la decapitació. La meva mare li tirava en cara que ella portava la raó quan li va dir que no m’hi portés. “Encara és un noi innocent i feliç, quan sigui gran ja en veurà prou de barbaritats, però ara ha de gaudir la seva infantesa” digué la meva mare. El meu pare li donava la raó com fa sovint, suposo que no tenia ganes de discutir ja que havia estat un dia molt llarg.

Sortí el sol il·luminant cada racó de la meva cambra. Com cada dia, es despertava als meus peus el meu llop, l’Estiu. Cada membre de la meva família en posseeix un. El meu pare i la meva mare compartien al Ankor, el Robb cuidava al Sombragris, el Jon al Fantasma, la Sansa ala Dama, l’Arya a la Nymeria, jo l’Estiu i el Rickon el Pelut.

Pot parèixer una bogeria, però els llops són animals lleials i protegeixen els seus.

Aquell dia era un dia molt important, el rei Jaume havia encomanat al meu pare una missió molt important a l’altre punta del món. Lord Eddard Stark havia d’embarcar-se a un vaixell i posar rumb al continent d’Essos, a la ciutat d’Elyria.

Ens trobàvem tots asseguts a taula esmorzant, hi havia gran varietat de menjar, pareixia un banquet. En acabar el meu pare s’aixecà i anuncia amb molt d'entusiasme i orgull:

-Estimada família, aquesta nit he de partir cap a Essos per a complir amb l’encàrrec que el rei Jaume, el primer del seu nom, governador i protector dels set regnes m’ha manat a complir. Portaré amb mi a tres membres per a que em facin companyia i coneguin món. Aquests seran el Bran, l’Arya i el Rickon.

Tots tres estàvem molt emocionats i contents, era la primera vegada que sortíem fora d’Invernàlia. Jo estava ansiós per a salpar com més prest millor.

-Ens podrem emportar els nostres llops?- preguntà l’Arya, però com era d’esperar no li ho van permetre.

-Com vols que aguanti dins un vaixell un mes sencer?- li pregunta el Robb-. Es cansaria, o potser cauria a l’aigua.

-El millor és que es quedin a terra, nosaltres cuidarem d’ells- digué el Jon

-Però el pare va dir que cadascú havia de fer-se responsable del seu llop, no us en recordau, quan ens els van donar. Estaríem desobeint les seves ordres- digué l’Arya que no es donava per vençuda. Ella era molt ambiciosa, no aturaria fins aconseguir el que es proposava.

-Et proposo un pla als tres. La Sansa cuidara de la Nymeria, el Robb de l’Estiu i jo mateix del Pelut, vos pareix bé?- preguntà Jon.-Per a mi perfecte, encara que em faci molta pena deixar el Pelut sol, és molt tímid.

L’Arya assentí amb molta pena, no volia separar-se de la Nymeria, era com la seva millor amiga, sempre estan juntes.

La meva mare i el meu pare observaven com solucionàvem els problemes com adults responsables.

-M’agrada molt veure com se les arreglen sols -digué el meu pare a la mare.

-Suposo que el Robb serà el Lord d’Invernàlia durant la teva absència -digué la Catelyn.

-No, seràs tu la que governi el Nord mentre jo no hi sigui present.

Vaig mirar cap a la meva mare, tenia cara de sorpresa. Eddard posà silenci entre els fills, i després ens anuncià, especialment al Robb, la decisió que prengué.
Capítol 2 Rumb a Elyria
La nit arribà ràpida i silenciosa, com una pantera atacant la seva pròxima presa. Ens trobàvem al moll disposats a prendre rumb a Elyria. Tota la meva família va acudir-hi per a acomiadar-se de nosaltres. La meva mare i la Sansa, amb llàgrimes als ulls, abraçava a tots i ens deia que anéssim amb molt de compte a Elyria. El Robb ens desitjava sort a tots amb un somriure d'orella a orella, aquell somriure que tant el caracteritza. El Jon ens digué als meus germans i a mi que gaudíssim molt de l'aventura que ens esperava i al meu pare li digué que anés amb molt de compte pel continent d'Essos.

Havent-nos acomiadat de tothom, pujarem al vaixell. No es podia veure gran cosa per la foscor de la nit, la lluna brillava amb poca força. Les torxes havien de fer el treball de la lluna en aquella nit fosca i trista. El vaixell era molt gran amb les veles blanques i l'escut de la casa Stark al centre destacant.

Edgar, el lleial conseller del meu pare, ens va guiar a les cambres. Al final del passadís s'hi trobava la cambra del meu pare. Aquesta era la més gran de tot el vaixell, disposava d'escriptori per a planificar, un llit enorme, una prestatgeria amb ampolles de vi que de segur que li trobarà ús. A una altra taula hi havia un mapa enorme d'Essos, amb totes les ciutats, rius, muntanyes…

-Acompanyau-me, ara us guiaré a les vostres habitacions- ens digué Edgar amb un somriure a la cara quan veié que no paràvem de tocar tot el que hi havia a la cambra del pare.

A l'esquerra hi havia una habitació amb una llitera. La cambra no era tan gran, però era més que suficient per a l'Arya i el Rickon. En aquesta no hi havia tantes coses, bàsicament només disposava de la llitera i dos armaris.

-Que bonica!- digué Eddar - suposo que és la cambra de l'Arya i el Rickon.

-Què?! -exclamà l'Arya enfadada i sorpresa-. Jo pensava que en aquesta habitació s'hi quedaven el Bran i el Rickon! Jo vull una habitació per a mi soleta! Ja no sóc tan petita

-Amb això portes la raó, el millor serà que els nois dormin junts i tu dormis a l'altra habitació- digué el pare donant-li la raó, com fa sempre.

-Com pot ser que sempre es surti amb la seva? No és just!- vaig dir enfadat, ja que era jo el que havia de dormir en la cambra gran.

-Ja he pres la decisió Bran i no em faràs canviar-la -ordenà el meu pare.

No tenia altra alternativa, havia de mantenir la boca tancada i procurar no enfadar el pare. L'Arya sempre aconsegueix tot el que vol, és la filla consentida del pare. Vaig procurar no pensar més en el tema de les habitacions, almenys estaria ben acompanyat pel meu germà.

Ja feia tres setmanes des que vam abandonar el Nord, trobava a faltar als meus germans i a la mare, i sobretot a l'Estiu. La part positiva és que hi quedava menys per arribar al destí. Estava ansiós per a atracar a Elyria. El dia a dia al vaixell era molt avorrit, però l'Arya s'ocupava d'entretenir-nos. Sovint practicàvem amb l'espasa i imaginàvem que érem pirates, jo m'enfilava pel vaixell, aguantant-me amb les cordes i les veles, allí no m'atrapaven mai.

M'encanta observar la mar des de la punta més alta del vaixell. Sentir l'aigua com es baralla amb la fusta del vaixell, veure als peixos nedar, em dóna pau i calma. Però aquesta última dura poc més. Un dia estava jugant amb l'Arya al "pares, pares” ella havia d'atrapar-me, però jo sóc més ràpid corrents que no pas ella. Em dirigia de la popa cap a la proa del vaixell, no tenia escapatòria així que vaig decidir anar pel bauprès, on l'Arya no s'atrevia a seguir-me. El rostre li canvia de sobte, a la seva cara se li reflectia preocupació i por. Només em deia que tornes a dins del vaixell, però ho deia cridant, com si fos ella la que estigués a punt de caure a la mar.

-Bran, fes el favor de tornar a dins de seguida!

-No, ho fas a posta. Tu l'únic que vols és atrapar-me per a deixar de "parar"- li digué convençut

-Si me'n vaig d'aquí, baixaràs?

-Si, t'ho jur

Fins que no es va girar i fos prou enfora no em vaig moure del meu lloc per si cas se li acudia venir corrents a mi mentre jo estigués descuidat. En el moment en què em vaig decidir a baixar vaig patinar i la meva mà amollà la corda que em sostenia en equilibri. Vaig amollar  un crit que varen poder sentir des de l'altra punta del món, em precipitava a l'aigua i no hi havia res per a detenir-ho. L'aigua era glaçant, jo intentava sostenir-me i cridar, vaig poder sentir com la meva germana cridava el meu nom amb escàndol. El rostre del meu pare va canviar de cop, en veure’m dins l'aigua. S'hi podia veure preocupació. Cada cop podia veure-hi menys, m'estava endinsant al fons del mar. Estava atemorit, no volia que la meva gran aventura acabés, només acabava de començar, però en la meva situació és millor pensar que la gran aventura estava a punt de finalitzar. L'últim que record és la sensació de quedar-me sense aire i notar la pressió de l'aigua per tot el meu cos, el cap, els peus, mans, cames. De sobte tot es tornà fosc.
Capítol 3 El somriure sospitós
El sol s'alçà il·luminant cada racó de la meva cambra. Com cada dia als meus peus s'hi trobava l'Estiu descansant. A la xemeneia tan sols hi quedava cendra que ja no em resguardava de la gelor. El sol per més que brilles no feia calor, el fred lleva tota la il·lusió a les persones.

Després d'haver esmorzat amb la meva família em vaig dirigir de cap a la biblioteca. Vaig continuar llegint el mateix llibre que l'altre cop, ja que l'havia deixat a la meitat. El llibre parlava sobre les diferents ciutats dels set regnes, des de Desembarc del Rei fins a Bravos. Com m'agradaria visitar cada lloc del món, conèixer cultures noves, nous menjars, maneres de vida, etc., però no, jo no puc sortir d'Invernàlia.

-Tant de bo poder visitar la capital- vaig dir amb els ulls tancats i amb una veu xiuxiuejant.

No sé amb certesa que passa, per alguna cosa s'apoderà de mi i em vaig desmaiar tirat al sòl.

Quan al final em vaig despertar no em trobava a la biblioteca d'Invernàlia sinó que estava a un lloc estrany, un lloc nou per mi.

Em vaig aixecar del terra i vaig decidir anar a investigar aquell lloc desconegut. Als carrers hi havia un munt de gent que comprava i venia de petites tendes que hi havia. Vaig demanar a un senyor major on ens trobàvem, però no em respongué, només es va riure de mi. Imagín que és una pregunta molt estúpida, però necessitava saber on era. Vaig preguntar a dos adults més, i els dos es van burlar de mi, com el primer. Estava desesperat, ja no sabia que fer, però de sobte vaig veure a una filleta de la meva edat, més o menys, i optà per preguntar-li a ella.

-Perdoni, em podries dir on ens trobam?

-Estem a la capital, Desembarc del Rei.

Que?! Desembarc del Rei? Que feia jo allà, i com hi havia arribat? He de tornar a casa de segur que deuen estar preocupadíssims, però abans de tornar podria explorar un poc la capital. I així ho vaig fer, però no vaig poder arribar molt lluny. Només vaig aguantar un quart d'hora caminant per aquells agostadors carrers, i tenint a sobre el sol es feia tot molt més pesat. Les meves robes eren de neu, i a la capital el sol et pot arribar a cremar. "Tant de bo regressar a casa" vaig dir baixet.

No ho podia creure, em trobava a casa! Vaig anar a abraçar a la meva mare i li digué:

-Mare ja he tornat, no em tornaré a escapar mai més, però et jur que no ho he fet volent.

-Bran, de què em parles? Si fa deu minuts ens trobàvem esmorzant junts. De segur que m'estàs prenent el pèl- em digué rient- On t'has escapat aquest cop?

-He anat a la capital, a Desembarc del Rei.

-Sí, és clar que si- em digué amb to sarcàstic.

-Mama ho dic de veritat

-Vinga, vés una estona a jugar amb el Rickon.

Que m'està passant? Com no s'ha adonat ningú de què he estat fora durant tant temps? Com ho feia per viatjar d'un lloc a un altre amb tanta rapidesa? Em vaig posar a analitzar tot el que havia passat i, després de quasi una hora, a la conclusió que vaig arribar va ser que quan deia "Tant de bo visitar x ciutat" em desplaçava allà i ningú s'adonaria de la meva absència. No fiava deixar escapar tal oportunitat, així que vaig agafar una bossa petita de monedes i digué "Tant de bo poder viatjar a Dorne" i altre cop em vaig desmaiar a terra amb el sac de monedes ben agafat.

En despertar, tal com havia passat abans, em trobava a la ciutat que havia desitjat anar, Dorne. De segur que és el lloc més bonic de tot el món. A Dorne hi ha tot tipus d'animals, però els que predominen són els rèptils, i la vegetació és exòtica i molt bonica. Vaig passar-hi una setmana sencera, i fins i tot em van sobrar algunes monedes. Vaig gaudir molt de la cultura que hi ha a aquesta ciutat, els edificis no són com els altres, cada un té cosa especial que els diferencia i els fa únics, no com els de la capital, allí són tots molt paraescut.

Vaig regressar a Invernàlia, però no per molt temps. Desitjava amb tota la meva ànima visitar Bravos. Pel que he llegit, sé que a Bravos hi ha molta diversitat en tot, que allí hi ha el banc més poderós de tot el món, i que s'hi entrenen els millors assassins d'entre tots els set regnes.

Bravos és una ciutat on l'esclavatge és totalment il·legal, mentre que la resta de ciutats de l'altre continent, Essos, segueixen amb l'esclavatge.

Em disposava a partir cap a Bravos, però, de cop i volta sentia un dolor espantós en el cap, "Potser es tracta d'un refredat" em deia a mi mateix. De sobte vaig escoltar una veu familiar, era la del meu pare i estava parlant amb l'Edgar. Podia escoltar la seva conversació com si estassen al costat meu, però eren enlloc.

-Tens esperances que el Bran es recuperi?

-El metge diu que està en un estat crític, però si lluita podrà viure- li respongué el pare.

No ho comprenia, com podia estar jo en un estat crític si em trobava de meravella. Vaig buscar al meu pare per a preguntar-li si es tractava d'una broma, però quan el vaig troba em mirava amb una cara estranya, com si jo estigués boig.

-Segur que m'estàs fent una broma de les teves- em digué rient- doncs no hi picaré, no.

Em vaig allunyar amb preocupació i dubtes. Que eren aquelles veus que em ressonaven en el cervell?

L'endemà em vaig equipar amb un parell de peces, per si la meva estança a Bravos durava més del compte, i a la meva cambra vaig pronunciar les paraules màgiques.

Vaig despertar a un lloc completament nou i ple de vida. La gent del mercat em mirava d'una manera estranya, altre cop per la meva vestimenta d'hivern. Allí feia molta calor, fins i tot feia més calor que a Desembarc del Rei. Em vaig allotjar al primer hostal que vaig trobar, i allí vaig deixar-hi les robes d'hivern.

Vaig passar molt temps caminant pels voltants de la ciutat, pels mercats, pel centre, .... Em vaig fixar en una casa en particular que destacava de la resta, aquesta tenia les finestres d'un blau molt fosc i la porta blanca com la neu. A la porta hi havia runes per tot arreu. De sobte la porta s'obri i una figura encaputxada sortí d'aquella misteriosa casa. La persona encaputxada dirigí la mirada cap a mi, i em dedicà un somriure diabòlic i entremaliat, i s'allunyà.

Vaig optar per anar a reposar a l'hostal, però no el trobava enlloc. Vaig roda per tot arreu sense tenir èxit. Estava desesperat, la nit ja havia caigut a la ciutat i jo em trobava al carrer sol, sense saber on dirigir-me, i amb molta por. Durant una hora més vaig tornar a emprendre la recerca del meu hostal, de nit era molt més difícil situar-se. Els carrers eren foscos, freds i silenciosos, no hi havia ni una ànima fora de casa. Em va semblar veure una taverna, la qual il·luminava una part del camí. Vaig entrar-hi dins per a preguntar pel meu hostal, va costar cert temps però finalment un home una mica estrany va acceptar en guiar-me.

L'home misteriós no parlava, ni una paraula. Vam entrar a un carrer molt petit i estret, el qual no tenia sortida.

-Escoltí, on em porta? Aquest carrer no porta a cap lloc!

-Ho sé- em digué dedicant-me un somriure familiar

Va ser tot tan ràpid. Si la Mort et dedica un somriure, ja no tens escapatòria, és el teu fi. Em passà tota la vida al davant els ulls abans de deixar anar el meu últim alè. Una vida bastant curta, no obstant això, va ser una bona vida plena de bons records. Però, l'últim record em va desorbitar. Pel que semblava havia caigut d'un vaixell, i més tard m'havien dipositat a un llit on el meu pare em vetllava cada cop. El viatge a través de la meva vida acabà amb el meu pare desolat en un mar de llàgrimes.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]