Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Moonlight
IPSE Escola. Barcelona
Inici: Marina
Amnèsia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 L'indret
El soroll monòton del trontollegi de les rodes gairebé era agradable. La finestra del cotxe deixava entrar un aire fred dins el vehicle on ressonaven els típics acords d’una música comercial. Aquesta era la única cosa que em podia relaxar en aquell moment, malgrat el que nus que tenia a l’ estómac no era tan fàcil desfer. Al final del trajecte m’esperaven un munt de sopars incòmodes i somriures forçats. Allò, de ben segur, no era el meu pla ideal per a les vacances de Nadal. Però a ella li feia molta il·lusió que hi anés i l’únic que volia en aquells moments era fer-la feliç.

Els arbres, nuus de l’hivern, desfilaven ràpidament a banda i banda del cotxe. M’havia d’afanyar, se suposava que havia d’arribar pels preparatius de les festes i anava just de temps. A més a més, el dia s’anava enfosquint i aquells núvols blanquinoses no em feien pas massa gràcia. No va trigar gaire a caure el primer floc de neu sobre  el parabrises, tal i com em temia, el servei meteoròlogic ja va fer un avís de turmentes. Mitja hora més tard circular per aquelles carreteres boscoses era gairebé impossible, així doncs em vaig veure obligat a desviar-me i aturar-me en el primer poble que vaig trobar. Esperaria dins el cotxe fins que deixés de nevar... De ben segur no arribaria a temps, ella s’enfadaria i jo quedaria malament davant els seus pares, però no hi podia fer res. Just quan aquest pensament em va creuar la ment el meu telèfon mòbil va començar a emetre aquella melodia horrorosa que té com a to; qui sinó, era ella qui trucava.

-Sí?

-Amor, on ets? Hauries d’haver arribat ja, t’estem esperant-- la seva veu denotava un xic d’enuig- On ets?--va insistir.

-No m’espereu pas, estic aturat, no puc conduir amb tanta neu. Suposo que arribaré unes hores més tard.

El dia s’anava convertint en nit, i en comptes de millorar anava a pitjor. La neu cobria ja gairebé uns cinc centímetres. No hi podria arribar fins la matinada següent. Mai havia tolerat el fred, però em vaig veure obligat a endinsar-me pel poble per trobar algun lloc per passar-hi la nit. Els carrerons eren foscos i completament buits, com era d’esperar, gairebé em va semblar un poble fantasma; l’únic que semblava viu era un petit establiment d’on sortia música i algunes rialles.

Vaig entrar-hi per preguntar si sabien d’algun lloc per passar-hi la nit. L’olor característica a cafè i fusta cremada em va donar la benvinguda al creuar la porta, al mateix temps que sonava el dringar d’una campaneta, era la típica cafeteria de poble. Em vaig asseure a la barra esperant a que algú m’atengués... Per ser un poble petit aquell local estava ple. Vaig observar tota l’estança detingudament. Em va cridar l’atenció una de les parets: estava recoberta de fotografies de persones somrients, algunes de les cares les podia reconèixer fàcilment ja que concordaven amb la gent que hi havia en aquells moments al meu voltant. Em vaig fixar en la imatge esgrogueïda del rostre d’una noia jove, tenia uns trets suaus però alhora els seus ulls llençaven una mirada desafiant cap a la càmera.

L’encarregat de la cafeteria em va treure d’aquell encís, vaig demanar un cafè - per no quedar malament - i les indicacions per arribar a l’hostal del poble. Vaig fer una mica de temps abans no sortir a l’ intempèrie i quan ja estava escurant l’últim glop de la tassa, la campaneta de la porta va tornar a sonar. Al llindar de la porta era dreta una dona vella embolcallada amb un abric negre, casualment les nostres mirades es van entrecreuar, em va semblar que ella em reconeixia perquè no em va apartar els ulls de sobre.

No sabria dir què era més fred, si la turmenta de neu que hi havia a l’altre costat de la finestra o aquells ulls fixes. Aquell duel de mirades va semblar durar una eternitat, el seu rostre reflectia un munt d’emocions que jo era incapaç de desxifrar. Gairebé mormolant  va deixar anar unes paraules inaudibles: “Per què has tornat?”, i tant ràpidament com havia arribat se’n va anar.

Tot allò em va fer venir una estranya sensació al cos. No va ser fins després d’uns instants que em vaig adonar que el silenci s’havia instal·lat a la sala i que m’havia convertit en el centre de totes les mirades.

-No li facis gaire cas a aquesta vella,-- em va dir l’home de la barra veient la meva incomoditat i trencant el silenci -- la pobra ja no és la mateixa des de que la seva filla se’n va anar. -- em va indicar amb un cop de cap la paret plena de fotografies. -- la Marina.

Aquell nom em va produir un sotrac per dins i llavors la vaig tornar a veure, la imatge que capturava el somriure de la noia que havia estat contemplant feia una estona. La Marina.

Després d’aquell episodi no em venia gens de gust estar més estona allà dins així que vaig pagar el que devia i vaig sortir a buscar l’hostal que m’havien indicat.

Entre el fred i la fosca nit d’aquells carrers caminava amb el cap cot i el cor encongit. Tenia una estranya sensació des de havia entrat al poble, alguna cosa se m’ escapava, aquell lloc tenia quelcom especial.

No vaig tenir problemes en trobar l’hostal, era un edifici baix amb un aire antic, una porteta verda convidava als forasters a refugiar-se del temporal. Un cop a l’habitació assignada em vaig deixar caure sobre el llit exhaust de tot el dia. Vaig trucar la meva dona un cop més, per avisar-li que no hi seria fins l’endemà, ella estava preocupada. Un cop penjat el telèfon vaig quedar-me contemplant el paisatge de la finestra. Estava cansat però tampoc podia dormir, el meu cap l’ocupava un garbuix de pensaments; tot el dia havia tingut incrustada una sensació de familiaritat amb aquell lloc i no podia deixar de donar voltes a  la vella misteriosa i a la Marina. Alguna cosa dins meu es sentia relacionada amb aquell indret, però la fatiga em va vèncer i vaig haver de tancar els ulls. El meu últim pensament abans de caure en el son va ser dedicat al seu somriure.

Els arbres s’alçaven al meu voltant, tot estava tènuement il·luminat per la pàl·lida llum d’una lluna minvant. Les fulles d’un gran roure formaven escletxes que deixaven entreveure el formós satèl·lit.

- Gairebé sembla un vaixell amb el qual poguéssim emprendre una llarga travessa pel firmament. -- va parlar una veu femenina al meu costat.

-Definitivament la lluna plena està sobre-valorada.--vaig respondre sense pensar mirant aquells ulls brillants pel reflex lunar.

-No sé que faria sense les teves reflexions. --va dir somrient.

-Fem un bon equip doncs: tu en el teu món de fantasia i jo, al teu costat, tocant de peus a terra. --Ella estava preciosa.

-Jura’m que sempre serà així. -- va dir amb un aire seriós.

-T’ho juro.  


Em vaig llevar sobtadament, mil idees voleiaven al meu cap, estava confós, només tenia una cosa clara. Jo coneixia aquella noia de mirada desafiant, la Marina.
Capítol 2 El cementiri
No vaig aconseguir tornar-me a dormir en tota la nit. Quan el sol començava a elevar-se per l'horitzó un munt de preguntes s'havien acumulat a la meva ment, necessitava respostes i les necessitava urgentment. Sabia que la dona misteriosa podia aclarir els meus dubtes.

En un poble tan petit com aquell no em va ser difícil trobar la seva direcció. Cansat i fet un sac de nervis vaig trucar a la porta. Aquesta no va trigar gaire a obrir-se i deixar veure altre cop aquella ombra fosca. La vella misteriosa era al llindar de la porta i em rebia amb la seva mirada freda i inquisitorial.

-Què vols?-- va dir secament.

-Em sap molt de greu molestar-la però m’agradaria saber on és la seva filla.-- vaig dir amb el to més educat possible.

-La Marina ja fa molt de temps que se'n va anar, no la trobaràs pas aquí.

-Ja en sóc conscient d'això, però em podria indicar l'últim lloc on la va veure?

La dona va respondre amb un sol gest, va aixecar el braç assenyalant una direcció, vaig seguir amb la mirada el seu dit i un calfred em va recórrer l'esquena. La vella m'assenyalava un xiprer situat a l'est del poble on era el cementiri. Vaig empal·lidir de cop, en aquell moment ho vaig entendre.

-Quan va succeir això?-- vaig preguntar amb un fil de veu tremolosa.

-Tu ho hauries de saber millor que ningú. Tu n’ets el responsable. -- i havent dit això em va tancar la porta als nassos.

Estava atònit. La marina era morta. I Jo havia tingut alguna relació amb el succés, o això era el que insinuava la dona. Però com podia ser-ne jo reposable si no recordava ni haver estat en aquell indret? I si realment fos veritat? I si la mort d’aquella noia havia estat culpa meva?

En lloc d'aclarir-me els dubtes tot semblava haver-se complicat més. No em quedava altra alternativa que trucar la meva mare, almenys ella sabria alguna cosa al respecte. Al quart to va respondre amb la seva veu habitual. No vaig trigar a posar-la en situació i afusellar-la a preguntes. Acabat el meu discurs el silenci fou l'única resposta que vaig obtenir a l'altra banda de la línia,  on només s'escoltava el seu lleu respir, vaig insistir i ella, inesperadament, va esclatar a plorar. Entre somiqueigs em demanava perdó, jo no entenia res. I va ser llavors quan m'ho va confessar tot: el poble on justament em torbava en aquell moment era el mateix poble on m'havia criat, era per aquest motiu que tot m’era tan familiar. La Marina havia estat la meva veïna, companya de jocs i joventut des de l’inici. Com era possible que no me’n recordés de res d’allò? En preguntar-li ella m’explicà que a causa d’un esdeveniment que va tenir lloc quan jo era jove vaig perdre la memòria i ho vaig oblidar tot. La Marina era un d’aquests records esborrats del qual la meva mare es negava a parlar-ne amb més detalls amb la justificació que no volia fer-me mal. Ella m’insistia que ho deixés córrer, que fes com si no hagués succeït res, ja que si no podia descobrir una veritat que tornaria a obrir una antiga ferida. Ella no va voler seguir la conversa. Enfadat li vaig penjar el telèfon. Encara no assimilava la versemblança d’aquell relat. Havia de comprovar-ho per mi mateix.

L’aire gèlid movia acompassadament els flocs de neu que s’anaven dipositant lentament sobre les làpides del cementiri. Era un lloc trist i desolat, jo era l’única persona viva que es passejava per aquell paisatge fúnebre. Repassava amb la mirada els gravats de les pedres buscant el seu nom, una petita part de mi tenia l’esperança que tot allò hagués estat un error i que el seu nom no constés enlloc. Però aquell bri de fe es va fondre com la neu en topar amb la seva tomba.

“Marina Aymamí 1963-1980”

Se’m va glaçar la sang de cop. Era veritat, havia passat de debò. De sobte em van aclaparar un munt de records que inundaren la meva ment. La història començava a tenir sentit per a mi.

Les hores se’m feien interminables, la llum blanca dels fosforescents no parava de pampalluguar. Per fi arribà l’infermer que em deixà pas cap a la cambra. Ja gairebé coneixia aquells passadissos amb els ulls clucs. La vaig veure estirada al llit impol·lut, estava pàl·lida i se la veia cansada, malgrat tot ella encara era capaç de dedicar-me un dels seus somriures. Portava ja una setmana ingressada, havia tingut una recaiguda i no l’havia pogut veure fins aquell moment. La malaltia tornava a guanyar terreny en el combat a mort que debatia la Marina. M’hi vaig acostar i li vaig prémer fortament la seva mà dèbil, no podia aguantar-li la mirada, les llàgrimes amenaçaven a brollar dels meus ulls, però jo havia de ser fort.

Consegüentment les meves visites a l’hospital van incrementar, els episodis que patia la Marina es repetien cada vegadaamb més freqüència i les seves estades eren més llargues. Cada cop ella em rebia amb un somriure que s’anava apagant a cada visita. Se la veia més prima i feble talment com una flor de primavera marcint-se. Tot allò per a mi era una agonia, només podia asseure’m i veure com la vida se li escapava a poc a poc cosa que em feia sentir impotent.

Fins que un dia, en una de les meves visites a l’hospital, em van donar la temuda notícia, la vida de la Marina expiraria en tan sols uns quants dies. Quan la vaig veure cara a cara aquell mateix vespre, no sabia què fer o dir, però ella només em va mirar fixament amb uns ulls ferotges.

- Fugim. -- va dir amb un to imperatiu --. Si aquests han de ser els meus últims instants, no vull passar-los engabiada dins aquestes quatre parets, vull anar lluny i l’única persona que em pot acompanyar ets tu.

Abans d’articular paraula alguna ella m’agafà de la mà en direcció a la sortida. Un cop fora del centre em va tornar a dirigir una mirada. La brisa nocturna feia voleiar els seus cabells amb gràcia al mateix temps que la seva camisola d’hospital. Els seus ulls ja no mostraven aquell enuig sinó que eren plens d’il·lusió. I en aquest moment em va repetir amb joia:

-Fugim!

Unes llàgrimes calentes em lliscaven cara avall sense aturador. De cop vaig perdre les forces i em vaig deixar caure sobre els meus genolls. Per fi ho recordava tot. Vaig arraulir-me amagant el cap entre els meus braços. Malgrat que la meva ment era plena de records recuperats, em sentia més buit que mai. La tristor em consumia per dins i se’m feia impossible tronar-me a aixecar. L’oblit m’havia protegit durant molt de temps de la seva mort, ara m’havia d’enfrontar a aquell patiment com si l’acabés de perdre.

Els flocs de neu que havien caigut uns minuts enrere s’havien convertit en una pluja suau que acompanyava el meu condol en aquell cementiri rònec.
Capítol 3 L'arbre
Caminava sense rumb, tampoc tenia cap lloc on anar, immers en un munt de records els meus passos em guiaven cap als afores del poble. Necessitava esvair-me, tots els meus moviments eren feixucs i tenia la ment col·lapsada. El mòbil no havia parat de sonar des de feia uns minuts, però capficat com estava encara no me n'havia adonat, no em veia amb cor de parlar amb ningú i simplement el vaig apagar.

La llum del vespre s'amagava entre les branques dels pins formant un paisatge fosc i ennegrit. Havia perdut la noció del temps, no sabia quantes hores portava vagant pel bosc. Vaig arribar fins a un indret on s'obria una clariana i al bell mig s'alçava un gran roure. Em vaig arraulir entre les seves poderoses arrels, curiosament allà m'hi sentia segur, i ràpidament vaig caure adormit.

Ella era tot rialles. Jo un manyoc de nervis. Ja feia unes hores que havíem escapat de l'hospital i l'emoció efervescent de la llibertat ens omplia. Havíem caminat fins al poble veí per agafar l'últim tren que sortia cap a la gran ciutat. Aquella primera nit la vam passar en els seients incòmodes d'un vagó. La Marina va ser la primera a adormir-se, embolcallada amb dues de les meves dessuadores semblava estar immersa en un somni dolç. Uns moments abans de fugir havíem anat a casa meva per agafar roba i provisions, a més a més, d'un bon feix de bitllets que li havia robat a la meva mare a contracor.

Durant una setmana sencera ens vam sentir els amos del món.

Vam viure en una habitació d'un hostal on no calia donar massa explicacions. Ens vam perdre per tots els racons de la ciutat, gaudint de cada instant d'aquell viatge. Un dia érem al cim d'un turó, l'altre a la vora del mar, fent realitat tots els desitjos de la Marina.

Un vespre estàvem asseguts a un moll de fusta antic, jugàvem a tocar amb les puntes dels peus la freda superfície de l'aigua, ella m'explicava històries fantàstiques de mons inexistents i jo, contemplant el paisatge, parava l'orella embadalit per les seves paraules. En un moment ella va emmudir de cop i em dirigí una mirada intensa, jo la hi vaig retornar. El meu cor es va accelerar. Per un instant el món es va paralitzar i, talment com una pel·lícula, ella va aclucar els ulls i se'm va acostar lentament. La Marina era la noia més bonica que havia vist mai i just quan els nostres llavis s'estaven a punt de besar el tauló sobre el qual estàvem asseguts va cedir sota nostre fent-nos perdre l'equilibri i caure al mar. L'escena romàntica s'havia esmicolat però tots dos vam esclatar a rialles envers aquella ridícula situació. Potser aquell no havia estat el moment adequat.

Al sortir del mar estàvem xops i l'aigua en aquells mesos de l'any era completament gelada. Vam córrer cap a l'hostal que, malauradament era lluny de la platja. Quan vam arribar-hi la Marina havia empal·lidit i tremolava bruscament, tenia febre i encara que la vaig embolicar amb totes les mantes que vaig poder res no canviava. Al llarg d'aquella setmana havia oblidat per complet el delicat estat de la Marina i fins aquell moment no vaig ser del tot conscient de la gravetat de la situació. Era hora de tornar a casa.

El viatge de tornada va ser horrible. Ella estava dèbil i li costava moure's, feia tot el possible per no vomitar dins el vagó del tren, però aquelles hores van ser interminables. Estava angoixat i la situació em superava. Arribats al poble veí només calia creuar el bosc, però aquell camí que havia estat tan lleuger i agradable a l'anada ara semblava un malson. Ella necessitava recolzar-se a la meva espatlla i es negava a la idea que jo la carregués en braços. Fins i tot en aquell estat no volia acceptar les seves flaqueses.

Vam arribar a una clariana on vam parar per recuperar l'alè, ella es va asseure a les arrels d'un roure on sovint ens trobàvem per mirar la lluna i les estrelles quan la malaltia no era una amenaça. En aquell instant més que mai desitjàvem tornar a aquells temps.

La Marina estossegava violentament, no semblava disposada a seguir la seva travessa, ja que les seves forces no li ho permetien. Els seus ulls s'anaven tancant lentament i a xiuxiuejos em demanava que la deixés descansar una mica més, jo li suplicava amb llàgrimes als ulls que s'aixequés, però el seu cos prim i fràgil ja no n'era capaç. No vaig tenir més remei que deixar-me caure al seu costat. La vaig abraçar entre els meus braços, intentant donar-li una mica d'escalfor. Estava aterrit, no podia parar de plorar.

-Tu sempre m'has mirat diferent que els altres, sense pena o compassió, no ho comencis a fer ara.-- va mormolar la Marina -- Gràcies per donar-me aquesta setmana de llibertat... Però crec que el meu viatge s'acaba...

-No diguis bajanades, tot anirà bé... Tot anirà bé...

Però igualment que m'intentava convèncer no estava del tot segur de les meves paraules.

Ella em va xiuxiuejar alguna cosa que en aquell moment no vaig entendre i tot següit va aclucar els ulls. Jo la vaig agafar en braços i em dirigí al poble, no tenia temps per perdre. El pes del cos de la Marina em dificultava el pas, però havíem d'arribar a casa fos com fos. Les cases veïnes ja eren a tocar.

Em sentia marejat i tenia la visió ennuvolada. Repetia desesperadament el seu nom, suplicant que obrís els ulls. Des de la distància podia entreveure les llums de la patrulla de la policia estacionada just davant de casa seva.

De sobte unes veus distorsionades em cridaven, un grup de gent em va envoltar, tot el meu món donava voltes i quan algú va fer un intent de treure'm la Marina, la vaig estrènyer i vaig vociferar d'agonia.

La setena nit des de la nostra fuga la Marina va morir.


Unes mans em sacsejaven suaument, desvetllant-me del meu son. La llum dels primers rajos de sol em va fer tancar les parelles abans d'obrir els ulls, havia dormit tota la nit a la intempèrie. La persona que m'havia despertat era la meva dona, el seu rostre estava marcat per la preocupació. Em vaig sentir malament en adonar-me que no li havia tornat cap trucada.

-Et trobes bé? T'hem estat buscant tota la nit, sort que la teva mare m'ha dit on podies ser.

-Em sap greu, no era pas la meva intenció...

Li ho vaig explicar tot; la Marina, la malaltia, la setmana a la gran ciutat, la seva mort... I de com jo me'n sentia el responsable de tot. Ella em va consolar dient-me que l'únic que havia fet era donar-li uns últims dies de felicitat.

Em va costar molt desprendre'm d'aquell sentiment de culpabilitat, però un dia em vaig adonar que la Marina no ho voldria així, sinó que li agradaria que la recordés amb un somriure.

Anys després encara vaig a deixar-li flors al roure del bosc, on vam viure molts moments a la llum de la lluna, alguns dolços i d'altres agres. Tants anys que la vaig tenir enterrada enmig dels meus records ara sé que mai més la tornaré a oblidar.

Només hi ha una cosa que mai em deixarà de rondar, ja que, com la Marina em va dir una vegada només recordem allò que mai ha succeït.

Sempre em quedarà pendent aquell petó perdut.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]