Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
núria andrés
Col·legi Sant Miquel. Barcelona
Inici: Li deien Lola
Ulls de foc
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Declaracions
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

Després la vaig veure a ella. No exactament a ella, ja m’entén, només vaig veure els seus ulls. Anava tapada amb una caputxa, però mai oblidaré aquella mirada. Eren ulls de foc, senyor, li ho juro per la meva dona que en pau descansi. Ulls de foc!

(En Josep va desaparèixer una nit després de declarar.)
Maig del 1996

Declaració de Maria Sans al Cafè de Reus.

Ella tenia el meu fill, senyora. Només vaig ser capaç de veure els seus ulls que, com ja li he dit, tenien el color del foc. No em miri com si estigués boja, jo no m’equivoco i sé el que vaig veure.

Aquella noia no era normal. Li he dit ja que era una noia? Una noia jove, d’uns vint anys em va semblar a mi, però li puc ben jurar que els seus ulls no tenien vida. La meva àvia sempre em deia que el que importa dels ulls no és el color, és el que expressen. Bé, doncs aquella nena només tenia els ulls per mirar, no tenien llum.

No, senyora, clar que no era cega! Em pren per ximpleta? Una cega no pot saltar daltabaix d’un edifici i sobreviure. Li he dit ja que va saltar des de la meva finestra amb el meu fill entre les seves mans i quan vaig mirar no hi havia ni rastre? Es va esfumar. Vostè hi creu, en la màgia? No, no té pinta… Li he parlat ja, de la sabata?
(La Maria Sans va desaparèixer una nit després de declarar.)
Abril del 2017

Declaració de Pau Torres a La Capricciosa, pizzeria de Barcelona.

Al principi creia que la sabata era del meu xicot, però després vaig adonar-me que era impossible. Jo ja ho havia somiat, això de la noia i la seva sabata. Em feia por dir-ho però després de tot el que he vist no he estat capaç de no…

La Clara va començar a passar la pàgina quan va sentir passes darrere seu. El batec del seu cor es va accelerar, però ella va seguir caminant com si res. Ella no li podia fer mal, ho tenia prohibit. De totes formes, amb la mà dreta va agafar la seva pistola del cinturó i sentí un alleujament momentani quan va notar el tacte fred del metall.

Va respirar amb força i va començar a caminar amb més pressa, percebent les passes que s’apropaven més i més a ella. Respira, Clara, respira. Va seguir llegint l’última declaració. Havia d’acabar de llegir-la abans no l’atrapés. Vinga va, pots fer-ho. Fes-ho. Va seguir llegint i, quan va arribar a l’última paraula, tota la seva respiració va desaparèixer. Va començar a sentir com s’ofegava, com l’aire no li arribava als pulmons, com si s’hagués empassat aigua. Els papers van caure a terra a la vegada que ella, que es va quedar estesa d’esquenes al bell mig del carrer, ofegant-se amb el que se suposa que ens dona vida.

S’estava ofegant amb el seu propi aire i feia mal, molt de mal, però la Clara només pensava en el que havia vist escrit en aquell últim testimoni. La presència que la seguia es va quedar al seu costat, però ella no volia girar el cap per mirar-la; ja sabia de qui es tractava.

Es va quedar mirant els estels, preguntant-se si ella hauria descobert la forma de destruir-la. Al cap i a la fi, era el que havia estat intentant durant els últims cent anys. El cel estelat l’acollia al seu costat, fent-li oblidar el dolor i abraçant-la. Podria dir que estava feliç d’haver-se retrobat amb ella tot i que l’anés a matar? No n’estava segura. Va notar una mà que li tancava els ulls i es va deixar fer. No sabia que aquell només era el començament.

Capítol 2 Crida
“Clara, crec que no ho entens. Trobaré la forma d’acabar amb tu i tard o d’hora ens retrobarem; podràs córrer i amagar-te, però el teu cor no podrà evitar sortir a ajudar. I aleshores jo estaré esperant.”

Es va aferrar a aquell petit record amb força, tractant de recordar amb qui estava parlant i a què se suposava que es referia. Ho tenia a prop, a la punta dels dits…

-Demà seguirem amb la teràpia, Clara, però vas millorant ràpidament. Això és un bon senyal -va dir la Paula, la doctora que l’havia estat tractant des de que va despertar a l’hospital. Era molt jove, però cada cop que la Clara la mirava sentia una sobtada sensació de protecció.

Ho havia perdut. Així era com s’havia sentit quan es va despertar a l’habitació de l’hospital tres setmanes abans. Sola, vulnerable i amb la sensació d’haver perdut alguna cosa molt important, tota l’estona amb aquell record repetint-se. O això creia, ja que no recordava la seva temporada a l’hospital. Deien que era amnèsia post-traumàtica, que la van trobar estirada al terra amb els ulls oberts però respirant, com si hagués vist un fantasma. Tot i així, sabia que havia oblidat alguna cosa molt important.

-Es clar -va dir ella, somrient-. Fins demà, doctora.

Ella es va aixecar, va somriure i va marxar. Era una bona persona, sempre somrient. L’havia estat cuidant des de el primer moment en el que, desorientada, es va despertar a l’hospital, després d’estar una setmana en coma.

Després tot havia succeït molt ràpid; anava recuperant petites peces del puzzle que havia estat la seva vida abans de l’accident, com que era policia, que tenia vint-i-quatre anys, que vivia sola, el nom d’algunes persones importants a la seva vida… D’aquella nit, però, no aconseguia recordar res. I si algú en sabia alguna cosa tampoc semblaven disposats a parlar amb ella.

-Clara? -va dir una noia rossa jove, entrant al seu despatx. Creia recordar que el seu nom era… Marta? La Clara va assentir, demanant-li que continués- Hem de marxar, ens han convocat.

-A on? -va preguntar la Clara, amb la intenció de reconèixer la veu de la noia i veure si pertanyia al record.

-Al banc. Hi ha hagut un robatori i hem d’interrogar els testimonis.

No aconseguia reconèixer la veu de las Marta, però podia veure que semblava molt nerviosa a mesura que parlava. I si era ella la persona amb la que havia estat parlant en el record? Para Clara, no et tornis paranoica.

La Clara va somriure falsament i va mirar a la Marta, que l’esperava. Tenia cara de bona persona, era impossible que fos capaç de fer-li mal. Potser si s’ho repetia, s’ho creuria.

-Es clar. Anem.

Tota la gent de comissaria les mirava discretament des de darrere dels seus ordinadors amb pena. Amb pena per l’accident o amb pena perquè seguia viva? S’acabaria tornant boja, si seguia per aquell camí, així que va decidir apartar la mirada i dirigir-la només cap a la porta. Van sortir i es van pujar al cotxe de la Marta, que va intentar començar una conversa en moltes ocasions, però la Clara només contestava amb moviments del cap. Se sentia com si volés, com si tot fos una mentida.

La Marta va ser la primera a baixar del cotxe, però la Clara es va quedar a dins. Hi havia alguna cosa que sobresortia del seient del conductor. Què era? La Clara va agafar-ho amb compte, adonant-se de que el que semblava un paper era en realitat una carpeta amb les paraules Ulls de foc escrites al davant.

-Però perquè ho amaga? -va preguntar-se a ella mateixa, en veu alta.

Va obrir-la amb presses, però estava buida. Només hi havia quatre noms escrits amb permanent negre: Josep Martí, Maria Sans, Pau Torres, Clara Fornell. Tots quatre ratllats, com si els haguessin… eliminat? Però ella seguia viva. Però i si no ho hagués d’estar? I si aquella nit haguessin intentat acabar amb ella i no ho haguessin aconseguit?

“Que jo no et pugui fer mal no vol dir que siguis indestructible. Fes-ho, fes-ho, fes-ho.”

La veu un altre cop. I, després, la sensació de córrer i després… silenci.

-Clara! Vens?

La Clara va girar el cap ràpidament cap a la Marta, que la mirava des de l’altra banda de la finestreta del cotxe, amb el seu cabell marró brillava amb la llum del sol. Per què hi havia alguna cosa que no quadrava? Va baixar la vista cap a la seva falda, però no hi havia ni rastre de la carpeta. Havia desaparegut, però la Clara estava segura d’una cosa.

La Marta era qui l’havia intentat matar aquella nit. I pensava fer que s’en penedís, però havia d’explicar les seves sospites a algú per si la Marta aconseguia fer-li mal abans de que pogués parar-la.

-He de fer una trucada. Ara vinc!

La Marta va fer que sí amb el cap i la va mirar amb sospita, però va marxar. La Clara va respirar profundament un cop es va quedar sola. Va decidir posar-se a la feina: va buscar a l’agenda el número de l’única persona amb la que havia tingut real contacte durant aquell temps, la doctora Paula. El telèfon va començar a sonar. Contesta, contesta, contesta…

-Clara? Ha passat alguna cosa? -va dir la veu de la doctora des de l’altra banda de la línia, fent que la tensió que la Clara havia acumulat disminuís una mica.

-Doctora? Crec que ja recordo el que va passar aquella nit.

-Sí? -la veu de la doctora semblava preocupada- Però estàs bé? Estàs segura de que no... Clara!!

La Clara va començar a sentir sorolls i coses que queien al terra des de l’altra banda de la línia.

-Doctora? Doctora?! Em sent!? Què està passant? -la Clara cridava, cada cop més fort i més preocupada- Doctora?!

-Clara!! -va sentir abans de que la trucada es tallés.

La Clara va sortir del cotxe ràpidament i es va dirigir al primer home que va veure.

-Senyor! Necessito ajuda! Siusplau! Per favor! -l’home no la mirava- Senyor? Escolti! La matarà si no m’ajuda! Escolti’m! Hola?

La Clara va mirar al seu voltant, amb el cor a mil, cada cop més nerviosa. Què li passava a tothom?

-Algú em sent? Necessito ajuda! ESCOLTEU-ME, ÉS URGENT!

La Clara va agafar el seu mòbil, però no el trobava enlloc. Només va trobar una pistola. Què estava passant? A cada segon que passava se sentia més rabiosa, més nerviosa i això va provocar que cridés, cridés com mai havia cridat a la vida. Amb terror, culpa, ira, impotència… Tenia la pistola a la mà, només feia falta  que apretés i aquell malson que l’enfonsava acabaria… I va parar sobtadament.

Els papers i el mòbil havien desaparegut, no recordava el temps que havia estat a l’hospital ni quan va despertar, el fet de que ningú la sentís… I ara que ho recordava, la Marta tenia el cabell ros. Per què quan va anar al cotxe el tenia marró de cop? I l’aparició de la pistola, oferint-li una manera d’escapar i d’acabar amb tot...

-És un somni, oi? És un somni -va cridar al cel, amb el coneixement de que algú la sentiria. Va començar a riure com una boja. Potser ho estava-. És un somni.

I, davant dels seus ulls, va ser testimoni de com tot s’enfosquia, a la vegada que començava a notar que tota la boira es dissipava. Després va despertar, i el primer que va veure van ser les estrelles. Va somriure amb força, un d’aquells somriures que es fan quan saps que tenies raó.

Va girar el cap per mirar a la persona encaputxada que tenia al costat, tot i ja saber qui era. La doctora Paula i els seus ulls de foc, rabiosos, l’observaven al terra; tot i que la Clara ja sabia que no era doctora.

-No t’enfadis, germaneta. És una bonica nit, oi? -va dir la Clara, somrient amb suficiència.
Capítol 3 Tornar
Al principi creia que la sabata era del meu xicot, però després vaig adonar-me que era impossible. Jo ja ho havia somiat, això de la noia i la seva sabata. Em feia por dir-ho però després de tot el que he vist no he estat capaç de no denunciar-ho.

Tot va començar amb el llibre dels equilibris. El Bé i el Mal, l’empatia i la destrucció, la bondat i la venjança. Era un bon tema per a la classe, vaig pensar, així que vaig començar a recopilar informació i vaig tornar cap a casa. Allà em vaig trobar la sabata que li he comentat abans, tota neta, a la meva porta. La vaig agafar i vaig entrar.

De què parlava el llibre? Era una metàfora, utilitzant dues germanes per parlar sobre les coses bones i les dolentes. Al principi, t’ho ensenyava com una bonica història, però s’anava tornant més fosca a mesura que passaves pàgines. La germana dolenta deixava de pensar en l’equilibri per començar a pensar en el seu propi benefici per culpa dels errors dels humans, i endevini quina era la seva forma de decidir les seves víctimes. No vol intentar-ho? D’acord, ja li ho dic jo; una sabata. Entén la meva preocupació?

A més a més, la germana dolenta no sempre havia tingut els ulls amb el color del foc. Allò va ser una espècie de maledicció per haver intentat matar la seva germana, i la va tornar vulnerable a moltes més coses.

Esperi, m’està escoltant?

(En Pau Torres va desaparèixer un dia després de declarar.)

–Veig que segueixes intentant acabar amb mi –va dir la Clara, amb la mirada cansada i un fil de veu. –Per què? Què pot ser tan dolent com per a intentar matar la teva germana?

A la Clara li feia mal. Des que va haver de fugir feia cent anys, quan va adonar-se dels intents de la Paula per matar-la, no havia parat de preguntar-se el mateix. Havia intentat seguir una forma de vida normal, actuant com ho feia la gent mentre treballava per a mantenir l’equilibri, però cada cop que pensava en la seva germana perdia totes les forces, així que va intentar oblidar-la. Va resultar fins el dia que es va trobar una sabata i un home va desaparèixer; aleshores, conscient que era la Paula la que ho havia provocat, va començar a treballar amb diferents departaments de la policia, evitant quedar-se massa temps al mateix lloc perquè la Paula no la localitzés, però un cop l’equilibri es va començar a veure afectat, va saber que havia d’actuar i deixar de fugir. Havia reunit totes les declaracions en un intent de localitzar-la i ara la tenia davant, però sabia que ella no podia fer-li mal; eren com dos pols oposats, un davant de l’altre però sense poder tocar-se.

La Paula va somriure amb suficiència, mirant-la des de dalt.  Que no hagués aconseguit que la Clara es fes mal a si mateixa en el somni no volia dir que no tingués el poder de la situació.

–Encara no ho entens? És culpa seva; dels humans. Es destrueixen entre ells, Clara. Fan guerres, es roben i es creuen superiors pel simple fet de guanyar una batalla, i per què? Tots tenen data de caducitat, per molts cops que guanyin sempre perdran al final. La gent els oblidarà i seguiran vivint la seva vida perquè ningú és etern; nosaltres ho som. El que facin ells ens afectarà per sempre, seguirem vives milions d’anys i veurem com cometen els mateixos errors i repeteixen la història –va parar per respirar i va seguir parlant, ara amb més calma però amb un to de veu que donava calfreds.– Ells són el veritable equilibri de la seva espècie, nosaltres només ens encarreguem de preservar-lo, que el Bé i el Mal no siguin forces separades sinó forces que es complementen, però ja n’estic farta. Podem repetir el que vam fer fa milions d’anys: destruir-ho tot perquè tornin a començar. Va funcionar un cop, pot tornar a passar. I ho podem fer juntes –mentre la Paula somreia i allargava la mà, la Clara va agafar la seva pistola. Allò no era una oferta; era un ultimàtum.– Has sobreviscut al malson, segueixes sent forta, així que deixaré que m’ajudis. Si no, el teu moment haurà arribat.

No podia matar-la, però podia fer-li el mínim mal possible perquè li donés temps per escapar.

–No, encara no ha arribat –va dir, agafant la pistola i prement el gallet. El perdigó va fregar-li la cama a la Paula, que va proferir un crit agut, donant-li temps a la Clara per aixecar-se i marxar corrents.

Els fanals amb prou feines il·luminaven el carrer, però no podia parar. Sabia que la Paula es recuperaria ràpid i que, si l’atrapava, podria tornar a deixar-la sense respirar i fer que aquell somni es repetís fins que ja no li quedessin forces per lluitar.

-Clara! Torna ara mateix!

Les passes de les dues noies es sentien, complementant-se a la tènue il·luminació que hi havia. La Clara havia de pensar amb pressa perquè era conscient que la Paula era més ràpida i no volia enfrontar-se a ella, principalment perquè no volia fer-li mal. Pensa, pensa, pensa. I, de cop i volta, es va adonar del que havia de fer.

Va girar-se i, sota la mirada atònita de la seva germana, va començar a córrer en la seva direcció. Si algú hagués estat al carrer aleshores hauria vist dues noies, una castanya i una pèl-roja, corrent a tota velocitat i a punt de xocar. Quan ja només les separaven uns metres, la Clara va clavar els peus a terra i va passar lliscant pel costat de la Paula. Aleshores es va aixecar i, aprofitant els segons en els quals la seva germana es va començar a girar, va córrer cap a l’olor del mar.

Estava molt a prop, i la forma com la Paula va reduir el pas a mesura que s’hi apropaven va confirmar-li el que ja creia: els ulls de foc no només l’havien afectat per fora, també per dintre, i allò volia dir que l’aigua era la solució. Després podria pensar en noves formes de parar la set de venjança de la seva germana, però ara era important allunyar-se d’ella. Sola no podria fer realitat els seus plans, així que la prioritat tornava a ser que es separessin. Potser sí que tenia raó, la Paula, quan deia que les històries es repetien.

La Clara va seguir corrent i, quan va veure el mar, va sentir que la pressió que sentia al coll baixava una mica. Cinc, quatre, tres, dos, u… Va agafar-se amb força a la barana i va saltar, amb totes les seves forces, a la seva salvació. La Paula va parar abruptament i se la va quedar mirant, furiosa. Semblava que, en qualsevol moment, el foc anés a sortir dels seus ulls i la consumís.

–Clara, germaneta… No em deixis un altre cop –va dir la Paula, desesperada.

–Paula, sé que ens tornarem a trobar. Les històries es repeteixen, no? Ara és moment de que pensis de veritat en el que estàs provant de fer i com ens afectaria a tots, no només a tu. No tothom és culpable, saps? Quan ho entenguis, ens tornarem a trobar –i, tot i que la separació també li estava trencant el cor a ella per dintre, va somriure.– T’estimo, germaneta.

La Paula va agafar-se a la barana i els dits se li van posar blancs, esborrant-se tota desesperació dels seus ulls, substituint-la amb un odi profund cap a la seva germana, que la mirava des de l’aigua.

–I tant que ens tornarem a trobar i, quan ho fem, espero pel teu bé que estiguis preparada, perquè seré implacable i no pararé fins aconseguir el que vull, ho entens? Ho entens!? –la Clara es va girar i va començar a nedar, mentre la pèl-roja cridava i maleïa.– Estàs acabada. Acabada, em sents? Si et torno  a veure et juro que acabaré amb tu!

I la Clara va enfonsar-se a l’aigua, per no seguir escoltant la seva germana. Va bussejar fins que el seus pulmons van dir prou i, quan va treure el cap de l’aigua, el silenci regnava.

–Et salvaré, germaneta. Ho juro –va dir al Clara parlant amb si mateixa, amb els estels com a únics testimonis de la seva promesa.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]