Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Júlia Gómez
Escola Vedruna Balaguer. Balaguer
Inici: Camps de maduixes
Tic Tac...
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Quan menys t'ho esperes
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

-És vostè el pare de la Laia Cotes?

-Sí, digui’m. –Va dir ell amb un fil de veu al qual es podia començar a notar certa preocupació i nerviosisme.

-Truquem des de l’Hospital Mèdic de Barcelona, us volem informar de que la vostra filla acaba de tenir un accident amb moto i està en un estat molt crític. Us agrairíem que vinguéssiu el màxim de ràpid possible.

El telèfon li va caure de les mans i un calfred li va recórrer tot el cos. Mirà la seva dona, va ser una mirada freda, plena de pànic i les llàgrimes començaven a abundar en els seus ulls, no varen fer falta les paraules, només amb aquella mirada ja en va tenir prou per entendre el que havia succeït. El silenci ocupava tots i cadascun dels racons de l’habitació, era un silenci que parlava per si sol, semblava com si el temps s’hagués aturat per un moment i res més existís en aquest món.

Es vestiren ràpidament, agafaren les claus i anaren cap al seu cotxe, el qual estava aparcat davant la porta. Per sort, aquella nit no era molt transitada però de totes maneres el trajecte els va semblar etern. No van pronunciar ni una paraula, l’únic que es sentia era el soroll del motor i les llàgrimes no paraven de regalimar galtes avall. Mestres ell conduïa ella només desitjava que tot fos un simple somni i res estigues passant de veritat.

7 hores 24 minuts

Estaven a la sala d’espera, al fons, assentats en unes cadires de fusta no massa còmodes. Ell no parava de donar cops al terra amb els peus, cosa que indicava que estava completament envaït pels nervis i constantment estava mirant el rellotge però no sé si realment arribava a veure l’hora. Ella, a la cadira del costat, tenia la mirada perduda, no li quedaven llàgrimes per plorar i aferrava amb força la mà del seu marit.

Un munt de portes obrint-se i tancant-se, lliteres passant a tota pressa pels passadissos i els ascensors anaven carregant i deixant gent, murmuris entre metges i el so del telèfon d’emergències, però d’entre tot aquest enrenou ells nomes esperaven una resposta que semblava que encara no arribava i que no arribaria mai.

7 hores 35 minuts

Els minuts passaven i allí continuava la parella, cada cop més preocupats i amb molta incertesa, els nervis els havien envaït completament i ja no soportaven més aquella silenciosa i interminable espera. Ell es va aixecar de la cadira, cansat de no obtenir cap tipus d’informació sobre l’estat de la seva filla i anava decidit cap a una de les infermeres que estava dreta al costat d’una màquina de cafès, quan de sobte va notar que una mà l’estirava pel braç en direcció contrària, es va girar i va veure la seva dona, paralitzada, estrenyent-li el braç amb força i amb la mirada fixa a una de les portes que s’obria i de la qual en sortia un metge. Aquest metge es dirigia directament cap a ells, amb una mirada seria però en la qual es podia percebre cert grau de preocupació.  Finalment es va aturar davant d’ells, es va presentar amb el nom de Jordi Serra i es disposava a començar una llarga i difícil conversa amb els familiars.

- M’han informat de que vostès són els pares de la Laia Cotes, estic aquí per explicar-vos que ha succeït però per desgràcia les notícies no són massa bones...

Capítol 2 Espera sense fi
La seva filla ha tingut un accident de moto, li ha provocat ferides bastant greus i ara està en un estat molt crític. Un conductor que passava pel costat ha baixat en veure-la i ha trucat al telèfon d’emergències, nosaltres hi ham arribat el més aviat possible i li hem fet les operacions més urgents. De moment no podem fer gran cosa més que esperar.

Altre cop els dos varen començar a plorar desconsoladament, van estar abraçats, una abraçada que tots dos necessitaven per demostrar-se l’un a l’altre que no passarien sols per aquell infern. Tot seguit l’home, dirigint-se al metge preguntà entre plor i plor:

- Podríem veure-la?

- Em sap greu, en aquest precís instant resulta impossible. En pic puguin us vindrem a avisar.

No va haver-hi resposta, només es miraren mútuament i es dirigien altre cop cap a les cadires del fons de la sala quan de sobte senten una veu que els hi diu:

- Farem tot el que estigui a les nostres mans, això ni ho dubtin.

La dona es girà, mirà al doctor i li va fer un petit i tímid somriure d’agraïment.


9 hores i 12 minuts

La parella no s’havia mogut d’allà, esperaven ansiosos alguna que altra notícia, que algú tornés a informar-los de l’estat de la Laia i de si ja podien veure-la. Just en aquell instant va tornar a aparèixer en Jordi, el mateix doctor amb el qual havien estat parlant unes hores abans. Semblava que el cor els hi anés a sortit per la boca, com aquell que diu quasi es van oblidar de respirar esperant només que aquest cop les notícies fossin una mica millors. Ell arribà fins on estaven assentats, els va saludar, amb el seu típic somriure tranquilitzador i digué:

- La seva filla està lluitant molt per a sobreviure, nosaltres estem fent tot el possible i de moment va donant resultat. Per desgràcia ella segueix en vida però sembla que ha entrat en un estat de coma. No sabem quan en despertarà ni quines repercucions pot arribar a tenir. Tot i així no perdin l’esperança, estic segur que amb lo forta que es la vostra filla seguirà endavant.

El cor se’ls aturà per un segon, van trigar uns instants en entendre el que els hi acabaven de dir i quan ho van digerir, l’angoixa els hi va recórrer cada mil·límetre del seu cos. L’únic que volien en aquell moment era veure a la seva filla, la qual no sabien quan podrien tornar a parlar o a riure junts, i en els pitjors els casos, potser no ho podrien tornar a fer mai.

Finalment va ser ella qui s’aclarí la gola i preguntà amb un quasi inapreciable fil de veu:

- La podem veure?

- Normalment encara no deixem fer visites però crec que puc fer una exepció. - Respongué el doctor. - Està a l’habitació 111, si voleu acabo us assumptes i en cinc minuts us hi puc acompanyar.

- De veritat que ens faria un gran favor.... Moltes gràcies. - Aquest cop va ser ell qui amb gran esforç agafà la paraula.


9 hores i 37 minuts

Feia una estona que havien arribat a l’habitació. El pare estava a la butaca, agafant amb força la mà de la Laia i culpant-se a ell mateix de l’accident, sempre havia dit que les motos eren molt perilloses i no entenia perquè li havia hagut de deixar treure’s el carnet, si li hagués prohibit res d’això hagués succeït, la seva filla no estaria en un coma que ningú sap quan en despertarà i estarien tots tres a casa, feliços i somrient com acostumava a ser. Ella en canvi estava assentada al llit al costat de la noia, plorant com si no hi hagués demà, la situació la superava, no sabia per on començar a afrontar-la.

-Desperta, siusplau, no puc imaginar-me una vida sense tu, no ens facis això, de veritat… -Va dir-li a cau d’orella amb una veu molt dolça i desesperada entre plor i plor mentre li apartava el suau cabell de la front i li acariciava el rostre amb molta tendresa.

Era la persona que més estimaven en aquell món i cap dels dos seria capaç de seguir endavant sense ella, una nena que feia 17 anys enrere els havia fet les persones més felices del món, es negaven a que tots els moments viscuts acabessin així i es convertís tot en un record impossible d’oblidar.


10 hores i 3 minuts

A l’habitació 111 regnava el silenci, l’angoixa i les llàgrimes no desapareixien. Semblava que el temps s’hagués aturat des de feia estona i res més en aquell cruel món existia per ells.

Truquen a la porta, no esperaven visita però tot i així demanen que passin. Quina gran sorpresa, van entrar la Jana i l’Albert, els millors amics de la Laia com aquell que diu des de que tenen memòria i sempre s’han fet costat en tot moment.

-Com està? - Preguntà la Jana després d’haver fet una forta abraçada a la seva amiga.

Entre els pares els hi van explicar l’estat en el qual es trobava i que no tenien altre remei que esperar. La Jana no suportava veure a la seva amiga així, incapaç de moure’s, de parlar, de riure com sempre feien plegades i només desitjava poder tornar a gaudir amb ella com tants moments havien fet.

A l’Albert li passava més o menys el mateix, tenia la mirava clavada en aquella noia de cabell castanys i ulls verds, tot i que els ulls els tenia tancats ell els recordava a la perfecció. Tenia por, por de perdre-la, de que no tornés a despertar i que no pogués continuar vivint el seu dia dia al seu costat.
Capítol 3 Simplement gràcies
31 hores i 48 minuts

Les hores havien anat passat, els metges havien anat entrant i sortint de l’habitació, visites a totes hores i l’habitació era plena de flors i regals... però res, ella seguia allà, al llit sense fer cap tipus de moviment, tan sols se la veia respirar amb l’ajuda de totes aquelles màquines. Tant els pares com els amics no s’havien mogut del seu costat, volien passar tot el temps que poguessin amb ella fins que despertés. La situació començava a superar a alguns, aquells silencis, les mirades perdudes, les eternes esperes i els dubtes sense resoldre. Tots tenien algo en comú, cap havia perdut l’esperança i tots sabien que la Laia podia amb això i més.

L’Albert no podia aguantar més necessitava menjar alguna cosa.

- Tinc gana, vaig un moment a la màquina. Voleu que us porti algo?

- Sí, siusplau. La meva panxa ja fa estona que m’ho demana. - Respongué la Jana amb una rialla.

Es van quedar tots tres a l’habitació. “La meva filla és molt afortunada de tenir amics com ells, sempre li han fet costat i en un moment així era quasi evident que no la fallarien, és pot dir que la Laia és una nena amb molta sort de comptar amb ells dos.” Pensava la mare mirant amb tendresa a la Jana mentre aquesta estava sentada al costat de la Laia i jugava amb els seus suaus cabells.

34 hores i 21 minuts

Es va obrir la porta, era el doctor Serra, venia a fer-li alguna prova a la Laia i va aprofitar per per donar ànims als familiars. Van estar xerrant una estona i fins i tot va aconseguir treure’ls-hi algun petit somriure. Parlar amb els pares va provocar-li una sensació extranya, va veure que era una família molt unida i que no podia permetre que la seva filla es quedés en aquell estat. Ells ja havien fet tot el que estava a la seves mans i només els quedava esperar però sentia que havia de fer algo, que aquella jove encara havia de viure un munt de coses a la seva vida i que havia de sortir-se’n com fos. Era cert, li havia agafat un apreci especial a aquella adolescent que no parava de lluitar per sobreviure.


35 hores i 52 minuts

Els pares deien a la Jana i l’Albert que si volien anessin a les seves cases a descansar unes hores però ells, tossuts, deien que no volien moure’s del costat de la seva amiga, que els necessitava i que no es mourien d’allí fins que despertés, ja tardés minuts, hores o dies. Se’ls veia tant convençuts de les seves paraules que això va meravellar als pares.

Passaven les hores com podien, parlaven, s’explicaven coses, jugaven, de tant en tant anaven menjant alguna cosa i rebien les nombroses visites d’amics i familiars, tots plens d’esperança i desitjant que la Laia despertés aviat.

Els dos joves ja era com si fossin de la família, els pares agraïen molt la seva companyia.

Picaren a la porta i entrà un nen petit acompanyat d’una dona, era en Pol, el cosí de la Laia que més que un cosí el considerava un germà, el qual estimava amb bogeria.

- Hola! Quina alegria veureu’s.- Digué el pare

- Tiet, tiet! Mira quin dibuix he fet per la Laia! - Va dir el petit Pol amb una rialla d’orella a orella.

- Que bonic! Segur que li encantarà. Mira posem-li aquí damunt. - Va dir la mare tot agafant el dibuix amb un gran somriure.

En Pol anà directe a abraçar a la seva cosina amb totes les seves forces, no entenia el que li estava passant però, el que sí que sabia, era que volia que despertés ja i que jugués amb ell com tantes tardes havien fet.

El petit de la família no es va separa d’ella, li agafava la mà, li feia carícies i jugava amb els llargs cabells. De cop i volta, el nen va començar a cridar el nom de la seva estimada cosina i es va llençar damunt seu. A tots els hi va fer un salt el cor i es van dirigir al costat del llit. De seguida van veure aquells preciosos ulls verds que brillaven com mai i un bonic i tendre somriure. No s’ho podien creure, aquell infern havia acabat i per fi podrien tornar a riure al seu costat. Eren les persones més felices del món i res i ningú els podia treure aquella gran felicitat que sentien tots en aquells instants.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]