Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Emmait
INS Sant Andreu. Sant Andreu De La Barca
Inici: Li deien Lola
L'últim compàs
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Una sabata que no s'oblida
Abril del 1930

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.

El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.

UN DIA ABANS…

Quan va sortir de la dutxa, va fer una ullada al rellotge de paret col·locat sobre el llit. Les 21.30, havia d’estar a les 22.00 a les portes del local però, com sempre, semblava que arribaria més tard. Ja se li havia fet una mania allò de presentar-se amb retard, però li agradava pensar que les coses bones no arribaven mai a temps. No és que la Lola fos una noia egocèntrica, ara bé, era conscient de les seves virtuts i se n’aprofitava bé.

Una vegada vestida va retocar-se el maquillatge encara que no el necessites i es va recollir la seva melena castanya en un pentinat senzill però elegant.

Abans de sortir per la porta va fer una ràpida mirada al mirall del rebedor. Portava un vestit llarg de color crema suau que deixava veure l’esquena, la cintura estava marcada per un cinturó xocolata i sobre les espatlles duia un xal del mateix color que el cinturó. A més, tot estava acompanyat per unes sabates del mateix color que el vestit amb una sivella daurada, eren unes sabates elegants i les seves preferides. Estava satisfeta, així que va agafar el seu abric negre i va tancar la porta.

Quan va sortir de l’edifici l’aire fred i humit de la nit la va rebre. Mentre esperava que el cotxe que havia demanat arribés, va tornar a mirar el rellotge, aquesta vegada el que portava al seu canell. Les 22.01, perfecte, tard, es clar que ja s’ho imaginava  sempre havia estat lenta per preparar-se.

De sobte, el soroll d’un clàxon va interrompre el fil dels seus pensaments. Sense perdre cap minut més va pujar al cotxe ràpidament i li va donar la direcció al conductor.

Una vegada va arribar, va baixar del cotxe amb tota l’elegància possible quan algú té pressa. Va fer-se notar, ressonant el soroll que feien les seves sabates mentre trepitjava ben fort i va caminar fins a l’entrada. Una vegada dins, tots els ulls es van girar cap a ella i no només per la seva bellesa, si no perquè també era la propietària del local. Un local per aficionats de la música i la dansa, especialment per amants del flamenc. Sempre és ple, ja sigui un dimarts o un dissabte. L’essència i la calidesa de l’ambient és la que hi dona peu a no deixar ni un forat per l’aire.

Amb aires de grandesa i superioritat, la Lola va continuar obrint-se pas entre tota la gentada que l’observava atentament. Tot i anar carregada de mirades, va aconseguir arribar al seu adorat camerino, el seu lloc somiat, on descarregava tot tipus d’emocions que recollia damunt l’escenari pel seu estimat públic.

Des de ben petitona no feia més que somiar amb ballar professionalment, així doncs tenia claríssim que seria una de les seves metes a la vida. Per a ella ballar ho era tot, i així, continua sent.

Són moltes les emocions que volen al voltant d’un escenari i molt forta la comunicació existent entre espectador i artista. És un espai ple de màgia. Dins d’ell, la improvisació, és l’eina que més agrada a la Lola, ja que és la més delicada que, no obstant això, li aporta l’experiència escènica que necessita.

És l’hora de començar l’espectacle i ha escollit posar-se el seu vestit preferit, que consisteix en una sola peça magnífica de blonda, vermell passió i una llarga cua per moure, amb cinc files envoltant-la d’una delicada seda blanca amb flors del color del vestit i lunars negres.

Una vegada acabada l’actuació, va continuar gaudint de la vetllada, potser massa ja que després d’aquesta nit tot aniria diferent.

Al matí, quan el despertador va sonar a l’habitació de la Lola, ningú el va apagar. Va continuar sonant la cançó preferida de la Lola, una cançó que feia que tothom s’aixequés a la primera, una cançó inoblidable que va prosseguir la seva melodia fins esgotar cada una de les seves notes. El pis era buit, el llit ni tan sols era desfet. En efecte, ningú no havia retornat mai d’aquella nit, de la que no es coneix el final.

ACTUALITAT...

En Víctor acabava d’escriure la declaració del testimoni. Aquest matí, quan va arribar a comissaria, el seu cap el va enviar a aquest descampat per una sabata.

Sí, una sabata, sembla una pèrdua de temps però en arribar i descobrir que es tractava d’aquell descampat en concret i d’aquella sabata tan particular i específica, tot va encaixar de cop. El descampat, per un costat, no és un lloc que es vulgui trepitjar, literalment. El terra és cobert per quantitats d’ampolles d’alcohol inimaginables, a part també es poden trobar residus de substàncies no aptes, principalment per la salut.

La sabata per altra part, està molt treballada. Pràcticament tota és feta a mà i els detalls són preciosos. Tot està col·locat amb cura i delicadesa.

En Víctor no n’havia vist gaires d’aquestes sabates i, és que eren molt cares i les dones amb les que sortia no eren tan riques, no s’ho podien permetre.

Un cop constat que ja no quedava res per fer allà, o al menys que ell pogués fer, en Víctor es va retirar cap a comissaria. En arribar, es va disposar a repassar els arxius de persones desaparegudes amb unes característiques determinades: la sabata era de dona i per la seva qualitat donava a entendre que era una dona amb diners, a més, aquest tipus de sabata era pròpia de dones entre 20 i 35 anys i a simple vista es podia veure que la sabata estava una mica desgastada, el que indicava que qui la portés ho feia habitualment. Després de haver-ne fet tantes deduccions, qualsevol pensaria que hauria trobat alguna pista però, en realitat, no trobava cap dona que encaixes en la “descripció”: o eren massa joves o eren de una edat aproximada però no es podien permetre aquest tipus de vestimenta. Per tant, havia passat tot el matí treballant per res i a sobre encara no havien tornat de fer la inspecció pel descampat.

  ━Porta la sabata al meu escriptori. Vull donar-li un cop d’ull jo mateix ━-va demanar en Víctor a un oficial.

   ━D’immediat.

No va passar gaire temps fins que l’home va retornar, aquesta vegada amb una caixa de cartró blanc amb el número de cas i prova. El policia la va deixar sobre la taula del detectiu i es va acomiadar d’aquest amb un assentiment de cap.

Com si d’una bomba es tractés, en Víctor va destapar la caixa amb delicadesa i va extreure el que hi havia al seu interior de la mateixa manera. Va deixar la sabata sobre la taula i va treure una lupa del calaix superior de l’escriptori. Ja havia fet un cop d’ull i a simple vista no s’hi veia res especial però a vegades els detalls més petits eren els més importants, per això és que ara donaria una ullada amb lupa. Amb gentilesa va inspeccionar l’interior del calçat per descobrir que no hi havia res amagat, va estirar el taló amb cura per trobar-se que no era cap amagatall secret, ara bé, quan va mirar la sola va es va portar una sorpresa. A la sola hi havia marcat el número de sabata (en aquest cas un 38) i aquest estava envoltat per un cercle intermitent, això no era el més interessant, si no que el que semblava un cercle eren lletres i números que només es podien apreciar amb la lupa.

Calçats reials, 311275.

Llavors, en Víctor va deduir que es tractava del nom d’una sabateria i que els números possiblement pertanyien a un registre amb noms i adreces dels clients.

Al matí següent, en Víctor va despertar ple d’energia i es va preparar per dirigir-se a la sabateria Calçats reials.

Es va posar un dels seus conjunts preferits, que constava d’uns bons pantalons i una bona armilla sobre una camisa blanca, sense oblidar el rellotge de butxaca. Es va ajustar la corbata, va agafar l’abric i el barret del penjador per marxar i va sortir.

Va pujar al seu cotxe i va conduir durant una mitja hora fins arribar a un nou sector de la ciutat, el sector ric. Aquesta zona era ben diferenciada pel seu aspecte: carrers nets, cases elegants i grans, etc. També es podien veure persones elegantment vestides i cotxes impol·luts i de gran classe.

Van passar uns quants minuts, fins que es va internar en el carrer on estava situada la sabateria. Va aparcar el cotxe, amb una mica de vergonya: considerant que estava aparcant en un barri de classe alta, el seu cotxe desentonava bastant amb l’entorn. En baixar, el primer que va veure va ser un gran cartell on posava: Calçats Reials. Va caminar sense deixar-se intimidar per l’ambient i va obrir la porta. Dins l’atmosfera denotava  riquesa, la decoració era elegant però a la mateixa vegada simple. Darrere el mostrador es podia observar un home vell que el va saludar tan aviat va entrar.

   ━Bon dia! En què el puc ajudar?

  ━Bon dia! Sóc el detectiu Víctor Pons Roig, l’altre dia vam trobar una sabata que creiem, està relacionada amb una desaparició. I la sabata en qüestió ens ha portat fins al seu negoci.

   ━Pel que entenc, ha trobat el número de registre, o  m’equivoco?

   ━No s’equivoca pas senyor, el número és 311275.

El depenent es va treure el llapis que duia sobre l’orella i va apuntar el número.

   ━Molt bé, esperi aquí.

L’home es va dirigir cap al magatzem de la botiga i dos minuts més tard va sortir amb uns papers a la mà.

   ━Segons els arxius, la sabata pertany a una dona anomenada Lola.

   ━Lola… Què més?

   ━Només Lola. No hi ha cap cognom, únicament el nom i una direcció.

Seguidament, el senyor li va entregar tota la informació sobre la propietària  del calçat. El detectiu es va acomiadar breument del sabater i va marxar cap al seu cotxe, una vegada allà va llegir la direcció.

Lola

Avinguda República Argentina, nº23, pis 2º 2ª.

Per segona vegada, va conduir el seu cotxe per aquesta zona de la ciutat. Va arribar ràpidament i en baixar  es va trobar amb un edifici de sis plantes molt elegant. En entrar va veure un rebedor i el porter treballant darrere d'aquest. L’home el va acompanyar fins al pis i portes corresponents. Quan va anar a obrir-li la porta, es va trobar que aquesta no era tancada. En vista d’això, el policia va treure la seva arma i va entrar a la casa silenciosament mentre indicava al porter que esperés a fora. Una vegada dins, va inspeccionar tot el pis. No hi havia ningú, però tot estava destrossat. El llit estava desfet, el despertador era a terra trencat; algú havia estat allà.
Capítol 2 Cafè Cantant
L’aire nocturn movia les robes de la gent que caminava pels carrers i es clar les d’ell també. Allà estava en Víctor, parat davant d’unes grans portes sota un cartell gegant que deia: Cafè Cantant.

El dia anterior s’havia trobat la casa de la desapareguda destrossada, però segons el porter i diversos veïns cap desconegut  havia entrat a l’edifici.

Tot i així, havia enviat especialistes a revisar el domicili i afortunadament havien trobat una nova pista, una targeta que deia:
Cafè Cantant,


Plaça de les Flors, nº56

Doncs, va decidir que avui faria una visita al local. Es clar, aniria a la nit, així podria combinar treball i diversió.

En entrar a l’establiment va aconseguir escoltar el final d’una popular cançó de jazz. Al fons s’hi podia veure un escenari i en Víctor es va asseure a una taula buida a l’extrem dret d’aquest.

L’escenari, que era buit, va començar a omplir-se. Van pujar dos guitarristes, un “cantaor”, una “cantaora” i seguidament el percussionista. Segons després les guitarres van començar a tocar per Alegries, als dos compassos s’hi va unir la percussió combinant-se entre si per donar lloc a una meravellosa melodia que deixaria a tot el públic sobre un fil, d’ on ningú voldria despenjar-se. Seguidament la “cantaora” va obrir pas a la seva veu delicada però potent. Al compàs de la melodia va aparèixer una dona jove amb un vestit negre, de volants vermells i les mànigues d’encaix. Els seus moviments portaven al públic a un estat d’al·lucinació. El control que ella exercia sobre l’escenari tan sols l’igualava la Lola. Ningú volia que finalitzés l’espectacle però desgraciadament, després de quinze intensos minuts, l’actuació va arribar al seu final.

Al acabar la funció, una cambrera es va acostar al lloc d’en Víctor per prendre-li  nota.

La noia portava un vestit negre que  li tapava fins als genolls i caminava sobre unes sabates altes de taló.

-Bona nit senyor, que voldrà?

El detectiu es va reclinar tranquil·lament al seient, ensenyant així la seva identificació, detall que no va passar desapercebut per la cambrera.

-Ah, un policia… doncs suposo que res amb alcohol, oi?

L’home li va donar un somriure còmplice i, una mica burlesc, va contestar:

-Bé ,en teoria, ja no estic de servei però he decidit treballar una mica més avui. Posa’m una cervesa, maca.

La cara de la dona es va encendre, no era tots els dies que un home tan atractiu li deia alguna cosa bonica. Per intentar que el detectiu no s’adonés del seu rubor va marxar ràpidament cap a la barra per demanar la cervesa.

Mentre  esperava la beguda, es va posar a pensar com aconseguiria respostes, no seria convenient preguntar als clients ja que segurament no venien tots els dies, així que va decidir preguntar a un membre del personal.

Aviat, la dona va retornar, aquesta vegada amb una cervesa a la mà que va deixar amb cura sobre la taula. Abans que pogués marxar, en Víctor la va agafar pel braç i la va fer seure en la cadira que tenia al costat. Davant la cara de confusió de la noia, en Víctor va decidir explicar la seva acció.

-Fa uns dies va desaparèixer una dona, només vam trobar una sabata. Dies més tard, gràcies a la sabata, vam trobar el seu pis i dins d’aquest vam trobar una targeta amb un nom i la direcció d’aquest local.

-Quin era el nom?- va preguntar la cambrera.

-Lola…-En Víctor anava a preguntar si ella coneixia alguna Lola, però la noia el va interrompre.

-Ah, la Lola! Ella es la propietària d’aquest local. M’agradaria poder dir-te més però la veritat es que em van contractar fa una setmana i no en sé gaire. Hauries de parlar amb en Joan, ell porta molt de temps aquí.

El detectiu va dirigir la mirada cap a la barra. Allà estava un noi jove, d’uns 25 anys, es movia amb gracia al voltant de múltiples ampolles mentre en feia combinacions en diversos gots. En Víctor va tornar la mirada a la seva taula, i només doncs va notar que la dona que seia al seu costat havia marxat, també va adonar-se de que la cervesa era calenta i, una cervesa calenta no li venia de gust així  que va decidir dirigir-se a la barra per demanar una altra i parlar amb el bàrman.

En arribar, en Joan va notar immediatament la seva presència i li va indicar que esperés un moment. Segons més tard, el jove es va tornar cap al detectiu per atendre’l.

-Una altra cervesa, si us plau - va demanar en sentir la mirada fixa del noi.

-Aquí teniu, senyor.

El noi anava a girar-se per a seguir treballant però el detectiu el va aturar amb la seva veu:

-Si no t’importa, m’agradaria fer-te unes quantes preguntes.

-Endavant -va contestar el cambrer confús.

-Hem trobat la sabata d’una desapareguda, el seu nom és Lola. La coneixes?

La cara d’en Joan va passar de confusió a preocupació, era evident que sí que la coneixia  i eren bastant propers.

-Sí, la noia que porta el local. Li ha passat res greu?

-De moment no tenim massa informació, només sabem que ha desaparegut. M’agradaria que m’expliquessis tot el que saps d’ella.

-Fa sis mesos, estava buscant feina per mantenir a la meva dona i els meus fills i de casualitat em vaig trobar amb la Lola. Ella em va oferir un treball com a bàrman i jo vaig acceptar ràpidament. Des de llavors, hem estat treballant junts. A més, ella es professora de flamenc, la dona que ha ballat abans és una de les seves alumnes.

-Ensenya flamenc? On?

-Darrere l’escenari hi ha unes escales que porten al pis superior, allà hi ha un gran espai on homes i dones, però sobretot dones, treballen per millorar els seus moviments flamencs.

-Quan és la pròxima classe?

-Demà a les nou del matí, però si la Lola no hi és hauré d’avisar a la professora suplent.

A l’endemà, en Víctor va despertar-se a les vuit del matí per emprendre la seva rutina habitual de cada matí. Una vegada va acabar, va mirar el rellotge de paret. Eren les 9.00, s’havia d’afanyar per arribar abans que tothom marxés.

Va conduir per diversos carrers fins arribar a aquell bar tant característic.

En entrar, només s’escoltava música de fons. El bar estava totalment buit, així que va dirigir-se a les escales que va mencionar el bàrman. Al final de l’escales, va trobar una porta que va obrir amb cura de no molestar, doncs, va poder escoltar bé la música. Al obrir una mica més la porta va poder observar l’interior de la sala, un espai que creia petit fins al moment d’estar-hi. Al final, va entrar a l’aula decidit i va seure mentre esperava que classe arribés al seu final. Va ser una llarga mitja hora, la que va tindre el detectiu per observar tots els components d’aquella classe. Amb la porta a la seva esquerra, tenia la paret lateral dreta i la frontal plena de miralls, mentre que les altres dues estaven insonoritzades per la comoditat dels veïns més propers.

-Mitja hora de descans! - va cridar de sobte la professora.

En Víctor va allunyar els seus pensaments i en veure una oportunitat per fer preguntes, es va posar en marxa. Va decidir dirigir-se cap a la professora, segurament ella seria la que tingués més respostes.

-Bon dia, sóc el detectiu Víctor Pons Roig. M’agradaria fer-te unes quantes preguntes, sobre la Lola, si no es molèstia.

-Es clar que no, faré el que pugui. Que vol saber?

-Tot el que sàpiga de la Lola.

-Bueno, per començar sempre m’ha semblat una noia molt misteriosa.

-Misteriosa? -va preguntar el detectiu encuriosit.

-Si, la primera vegada que la vaig conèixer es va presentar com a Lola però no semblava que fos veritat.

-Perdona, però, no t’entenc.

-Si, em refereixo a que quan una persona la cridava trigava uns segons a contestar, com si no estigues acostumada a ser anomenada per aquell nom. Amb el temps ho vaig oblidar i no li vaig donar més importància.

Això, va deixar a en Víctor més confós que abans. Primer troben una sabata molt cara en un lloc poc inusitat per gent de classe alta. Després quan descobreix a qui pertany, troba la casa de la dona destrossada i només una pista útil. Per últim, segueix aquesta pista i només troba més incògnites: Tot el que creia fins ara és mentida? El seu nom és fals o la dona s’ho havia imaginat tot?

Realment, en Víctor no tenia respostes per aquelles preguntes però estava decidit a arribar fins al final.

Just quan anava a fer més preguntes, un noi jove el va cridar:

-Detectiu Víctor, té una trucada a baix. Diuen que és de comissaria.

-Un moment, si us plau. Estic ocupat ara mateix.

-Ho sento, m’han dit que és molt urgent.

En Víctor sabia que si era urgent havia d’agafar la trucada immediatament i deixar el que estigues fent, però això no significava que estigues menys molest.

Va baixar ràpidament les escales per acabar abans i poder seguir amb el seu interrogatori, afortunadament la trucada va ser curta però per ordre del seu superior va haver de marxar al lloc on havia iniciat la investigació. No sabia que li esperava allà, però estava segur que no seria res bo i, efectivament, en arribar es van confirmar les seves sospites.

Allà, entre brutícia i escombraries, havia un cos. Una mica més a prop, podíem observar com la cara de la dona, estava plena de blaus, estava desfigurada. Tot i així, no feia falta veure la seva cara per saber que es tractava de la Lola, es podia observar clarament la sabata que faltava en el seu peu.
 

Capítol 3 Una mirada diferent

Només s’escoltava el soroll del rellotge: tic, tac, tic, tac… Però en Víctor estava molt ocupat pensant en el cas com per adonar-se’n, estava massa sorprès i desconcertat, tot el que havia començat semblant una desaparició, s’havia tornat un assassinat enrevessat i això, complicava definitivament les coses.

Mirant el seu rellotge de butxaca, va descobrir que faltaven 5 minuts per a la reunió amb el forense, per sort, la comissaria es trobava a prop del dipòsit de cadàvers.

Tal com havia previst, va arribar a temps. Va entrar ràpidament per fugir de les olors de productes de neteja i de la tètrica sensació de ser observat, i es va dirigir cap a l’oficina del forense. A dins l’esperava  un home de mitjana edat amb uns papers a la mà.

-Bon dia- va saludar el detectiu.

-Bon dia.

-Té ja el diagnòstic de la dona del descampat? -va preguntar neguitós.

L’home, en veure la impaciència del detectiu, es va afanyar a donar-li els informes que portava.

Un cop oberts, va començar a llegir:

Davant del següent document oficial, es troba el diagnòstic i examen físic signat pel doctor Jaume Figueres del cadàver de la senyora Lola, de cognoms encara desconeguts, trobat al descampat del barri Cinc Roses ahir dilluns a les onze del matí.

Primer estudi (orientatiu): El cadàver pertany a una jove d’entre 24 i 27 anys.

Estudi extern del cadàver: el cadàver es trobava estirat a terra amb les costelles dretes a l’aire, feia més o menys 1,70 metres i uns 60 quilos aproximadament. La pell és d’un color cafè. Els cabells són llargs, fins a mitja esquena, castanys i ondulats . Els ulls grans del mateix color que els cabells i les celles. El nas rodó i els llavis marcats i pintats de color vi.

Duia posat un vestit color crema suau amb un cinturó marró xocolata i un xal del color del cinturó. A més, com a dada d'identificació, només portava una sabata, el parell de la qual va ser trobat primerament.

Relació dels fets: El cos presenta molts senyals de violència, fet que fa que es pensi que ha rebut una gran pallissa. Els blaus i la sang abunden per tot el cos.

Els indicis assenyalen un assassinat. La mort va ser causada pel perforament del pulmó esquerre amb la pròpia costella, fet propiciat per la pallissa prèviament rebuda.

-Gràcies, si trobes alguna cosa més, avisa’m.- va ordenar el detectiu.

Amb un assentiment de cap, els dos homes es van acomiadar i el detectiu va tornar caminant cap a comissaria.

Pel camí no va poder evitar pensar en el cas, mai havia sentit a parlar d’un misteri com aquest i estava segur que en una ciutat tan tranquil·la com aquesta no es repetiria un crim així. Que aquest cas fos tan singular era una espasa de doble fil, per una banda si el resolia seria més conegut i podria arribar a ser comissari més ràpidament, però si el cas no quedava tancat, trobaria una taca permanent al seu expedient. A més, dubtava que el diari no s’hagués assabentat de l’assassinat, i si no ho havien fet, no trigarien gaire. Definitivament estava ben fotut.

En acabar de reflexionar, el detectiu es va adonar que ja havia arribat a l’edifici. Mentre seia a la seva oficina va veure, a través de la finestra que donava al passadís, com la secretaria del comissari s’apropava a l’oficina. No va caldre que la dona toqués a la porta perquè en Víctor ja l’havia deixada oberta.

-El comissari l’espera al seu despatx.- va informar la secretària sense perdre el temps.

El detectiu, sense voler fer esperar més del compte el seu superior, es va dirigir cap al seu despatx. En arribar, va tocar a la porta de fusta i la va obrir després de sentir un <<Endavant>> que venia de l’interior.

-Bon dia senyor.

-Detectiu Víctor, m’agradaria parlar sobre el cas que està investigant.

-Ah, sí, ja m’ho veia venir.

-Hi ha algun sospitós?

-No, encara no.- va dir amb veu entretallada. Normalment era molt confiat i no es deixava intimidar, però la pressió del moment va poder amb ell.

-Espero que d’aquí a demà, la investigació hagi avançat.

-Si senyor, no es preocupi.

En Víctor va sortir de l’habitació pensarós, encara no sabia per on començar ni com fer casar les peces.  Afortunadament, va rebre un cop de sort.

Al passar per davant de l’escriptori de la secretària,  ella li va donar una bona notícia:

-Mentre estaves parlant amb el comissari, han trucat demanant per tu.

-Qui?

-Una dona, no recordo el seu nom, però sé que treballa al Cafè Cantant, diu que ahir la vas estar interrogant durant la classe de flamenc.

-Ja la recordo, va dir què volia?

-Diu que ha aconseguit recordar una cosa que et podria interessar. Quan li he dit que no et podies posar, m’ha demanat que et fes saber que aquesta nit seria al Cafè Cantant, per si volies saber el que t’ha de dir.

-D’acord, moltes gràcies.

Durant tot aquella jornada va seguir treballant amb quefers rutinaris intentant evadir-se de la imatge de la Lola estirada em aquella llitera per a morts. Quan per fi es va fer l’hora es va canviar de camisa i va enfilar cap al Cafè Cantant on, amb tota probabilitat, trobaria material per començar a posar fil a l’agulla.

El local estava a vessar com l’altre dia, i tot i el xivarri encara s’escoltava el saxo d’un tema de Jazz.

No hi havia cap taula buida a la vista, així que va caminar fins a la barra per demanar la primera beguda de la nit. Allà va trobar al bàrman que havia interrogat anteriorment, en Joan, al qual va preguntar per la dona amb la que volia parlar.

-Un moment, ara l’aviso- va respondre mentre li servia una cervesa.

Minuts després, va veure com la dona de la classe de flamenc s’apropava al seu costat, ara però molt més elegant que el darrer cop.

-Bona nit, senyora...- va saludar cordialment el detectiu esperant que li recordés el nom.

-Ariadna, si us plau.

-D’acord, Ariadna.

-Suposo que has vingut per saber el que he de dir-te, però, que guanyo jo a canvi de la informació?

-Pot ser et ve de gust prendre’t una copa amb mi.

-És un bon preu.- Va dir l’Ariadna fent-se la interessant.

Mentre la noia preparava dues copes, el detectiu no va poder evitar fixar-se en aquella dona fina i rossa que tenia davant seu. Els seus ulls verds desprenien una mirada que penetrava els seus pensaments i el feia enlairar-se en un núvol de fantasies.

Un cop preparada la beguda, cap dels dos van poder evitar enfonsar-se en una conversació que els faria saber tot allò que tenien en comú.

Després d’una llarga hora, però curta per ells, en Víctor va recordar perquè era allà parlant amb l’Ariadna, així doncs, va interrompre-la delicadament, i li va demanar que li expliques allò que havia de dir.

-Fa pocs dies, en acabar la classe de flamenc, la Lola em va demanar que tanqués la porta en sortir, m’havia quedat l’última badant davant del mirall. A la sortida la vaig veure parlar amb una dona i semblava que estaven discutint. No vaig poder veure ben bé l’altra dona perquè estava d’esquenes i a més, quan la Lola em va veure  la va agafar pel braç i pràcticament van sortir corrent.

-Vas escoltar alguna cosa de la conversa?

-No, però com ja he dit semblava una discussió.

-Esta bé, gràcies. Ah, m’agradaria disculpar-me per la interrupció del altre dia, no vaig poder acomiadar-me correctament.

-No es preocupi, però si no és massa molèstia… em podria dir per a què el necessitaven amb tanta urgència?- va preguntar encuriosida.

-Van trobar un cadàver, el cos… era de la Lola, portava la seva sabata i la seva roba. L’han assassinada, ho sento.

-Oh, déu meu. Se sap qui ha estat l’assassí?- va dir commocionada.

-Encara no ho sabem.

-Oh, sí, és clar, ho sento. Però l’atrapareu, oi?

-De moment no, no tenim constància de cap persona íntima a la vida de la Lola amb un motiu per assassinar-la.

-Cap? No sap allò de… -l’Ariadna anava a continuar però es va tallar de sobte- En fi, és igual, només es rumor.

-Encara que sigui un rumor podria ser important.

-Està bé, he sentit que la Lola s’estava veient amb algú i que va tallar la relació.

-Qui?

-En Joan, el bàrman. Però com sap, ell està casat.

-Gràcies.

Allò va fer pensar al detectiu, i si no era només un rumor? Hauria de comprovar-ho, així que a l’endemà en Joan ja es trobava en una sala d’interrogació. A l’entrar a la sala va sentir la mirada de l’home seguir cada pas que donava i, quan va seure a la cadira va connectar les mirades i va començar l’interrogatori.

Un hora havia passat quan en Víctor va sortir de la sala amb el cap ple de noves pistes.

La Lola i en Joan tenien una aventura però, com deia l’Ariadna, va acabar per decisió de la Lola. Allò en un principi va semblar un bon mòbil del crim, però ràpidament el detectiu va descartar-lo com a sospitós, el seu instint mai fallava. També va preguntar sobre l’inici de la seva relació i l’home va contestar que no havia pogut evitar enamorar-se d’aquella mirada blava, brillant i penetrant A meitat de conversació, en Joan va esmentar  la misteriosa dona que rondava pel cap d’en Víctor. L’home la va veure quan marxava d’una de les trobades amb la seva amant i, com l’Ariadna, tampoc va veure la seva cara però es va fixar en una motxilla amb el nom d’un dels hotels de la ciutat.

Sense perdre el temps es va dirigir cap a l’hotel. En arribar va preguntar al recepcionista per la Lola i aquest va comentar que últimament veia una dona amb les seves característiques visitar l’habitació 21, l’usuari de la qual no havia vist mai.

El detectiu va caminar fins a l’habitació i va picar a la porta. Segons després, una noia alta i esvelta va obrir la porta, tenia els cabells llargs i castanys i uns ulls blaus i penetrants, tot en conjunt era la definició del que el detectiu creia la dona perfecta però el que realment el va sorprendre va ser que la dona que tenia al davant era la còpia exacta de la noia que jeia al dipòsit de cadàvers.

-Lola?- va preguntar estupefacte.

-Suposo que es refereix a l’Aura i no, sóc la seva germana bessona, la Marta.

-Aura?-va preguntar el detectiu confós.

-Si, aquest és el seu vertader nom, Lola és un sobrenom. I si no l’importa que pregunti… Per què busca l’Aura?

-Sóc el detectiu Victor Pons Roig i estic investigant l’assassinat de l’Aura.

-Està morta?- la Marta ho va preguntar amb tanta fredor que el detectiu va assumir que no es tractava d’una relació massa normal.

-Sí, i pel que veig no tenien gaire bona relació, oi?

-No, no la teníem. De fet, feia temps que no la veia.

-Si no és molèstia em pot aclarir per què s’havien distanciat?

-En realitat, si que es una molèstia, per què hauria d’ajudar-lo? No tinc per creure res del que m’ha dit.

El detectiu no va trigar en adonar-se de que la noia no volia col·laborar i  va decidir pressionar-la.

-Encara que no tinguéssiu bona relació, estic segur que l’estimes.

La cara de la dona va canviar ràpidament, el comentari d’en Víctor clarament l’havia afectat. Es podia veure com la dona intentava amagar una ganyota d’enuig però, ràpidament va canviar a una de tristor, com si recordes algun moment dolorós. Finalment, després del que va semblar una eternitat per al detectiu, la dona va parlar.

-Fa un any l’Aura va informar a la nostra família que volia dedicar-se al flamenc, sempre havia estat la seva passió però tots pensàvem que només era un passatemps. Quan el nostre pare va escoltar-ho emmalaltí i la nostra mare culpava l’Aura, deia que la notícia n’havia estat la causa. Un mes després ell va morir i immediatament després l’Aura va fugir amb la seva part de l’herència per seguir el seu somni. No vam saber res  més d’ella però quan la mare va caure malalta, em va confessar que volia disculpar-se amb l’Aura abans de morir, així que vaig contractar un detectiu per a què la busqués. No va ser fàcil, però finalment la va trobar i jo vaig venir aquí per a intentar convèncer-la.

-Veig que està fent les maletes, així que suposo que no va haver-hi sort, no?

-Certament, vaig aconseguir contactar amb ella, i fins i tot havíem quedat aquí per marxar avui juntes; no confiava que vingués, i en veure que no s’ha presentat, he pensat que s’havia fet enrere.

-Gràcies per tot, si recorda alguna cosa que ens pugui ajudar si us plau truqui a comissaria- va demanar el detectiu mentre entregava una targeta amb el número telefònic de comissaria a la dona.

-És clar.-en Víctor va adonar-se de que la dona semblava tenir massa pressa per acabar la conversació però ho va deixar passar, potser la mort de sa germana l’havia afectat més del que aparentava.

El detectiu va passar tota la tarda a l’oficina investigant però tal rendiment no va tenir efecte, semblava que cada pista que rebia era per sort i a aquestes altures del cas, en Víctor es qüestionava les seves ambicions, si volia arribar a ser comissari hauria de resoldre aquest cas sense deixar caps per lligar i de moment no tenia massa éxit, només pregava a Déu que li donés un cop de mà. Per sort, com passava últimament, van sonar campanes o més ben dit el telèfon del seu escriptori.

No va ser una conversa llarga però si productiva. Havia parlat amb una persona anònima de veu desconeguda que assegurava saber qui era l’assassí de l’Aura.

No podia refiar-se d’aquella veu però no tenia cap més opció que comprovar-ho, no perdia res.

Aquella persona desconeguda l’havia enviat al maleït descampat on tot succeïa, l’havia enviat a buscar un home anomenat Toni Torre. Segons la seva misteriosa font d’informació, aquest home era un drogoaddicte i un alcohòlic però estava folrat, raó per la qual l’Aura li havia fet una visita; també assegura que l’Aura no tenia cap intenció de marxar amb la seva bessona i com ja s’havia gastat tots els diners de l’herència, volia demanar més al Toni per poder fugir. A en Víctor l’hagués agradat preguntar com era possible que sàpigues tot allò

però aquella veu va penjar ràpidament.

No va caldre cap interrogatori, perquè en trobar a en Toni, aquest tenia taques de sang a les sabates i tot i que ell assegurava no ser l’assassí, ningú el creia

En Víctor va signar tots els informes i és clar no va mencionar res de l’informant, si no, els seus superiors pensarien que es un incompetent i no arribaria tan alt com volia.

Encara això, el detectiu pensava que havia oblidat un detall important i quan estava sortint de comissaria va recordar.

Va agafar el cotxe ràpidament i es va dirigir a l’estació de trens. Una vegada allà, va veure que l’últim tren sortia d’aquí a 1 minut.

Va córrer fins a l’andana i allà va tenir el temps just per a veure com una dona de  mirada blava i penetrant li somreia i s’acomiadava amb la mà, una dona que tothom pensava era morta, una dona que ho tenia tot pensat.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]