Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
JuditAinhoa
Col·legi Sant Josep. Sant Boi De Llobregat
Inici: Un any i mig
Les cares de l\'amor
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 Les cares de l'amor
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena. I com podia ser algú, després de tant, innocent?

Ella simplement tenia una mirada innocent. Ella brillava. Però amb la seva curta edat havia patit molt. La seva infància no va ser gens agradable: l’Anna només era una nena petita quan l’ambient de casa seva no era com el de la gran majoria de vosaltres. Viure en una casa com la seva era espantós, ningú podia visitar-la per culpa dels crits, la violència, la foscor, la pena i la tristesa. Tota la casa semblava posseïda, repleta de sentiments de patiment i sense cap mena de confort. I malauradament, el temps va passar, les estacions es van acabar i els dies i les hores van passar amb tota la seva fúria.

Com va ser que tot allò va començar? I com va arribar la fi d’aquells dies? Encara, no ho sabia. I mira que passaren anys, des d’allò, des de l’agonia, des de l’angoixa continua. El desencadenament de la història dels seus pares va acabar en el divorci. El seu pare, a Nebraska, ben lluny d’ella, de la seva mare i de tot el que coneixia. Els separevan gairebé vuit mil quilòmetres. I, de mica a mica, les coses van començar a calmar-se, els dies tranquils que tant anhelava van tornar, com si res, i, mai no va saber cap cosa nova sobre el seu pare. I mira que se l’estimava, i mira que li tenia admiració; però, el temps, els mals tràngols i els forts conflictes havien acabat amb la relació. I ara, com se suposava que podia confiar en algú? Podia confiar en l’Amor? Amor, el qual havia desaparegut de la seva família, de la seva vida, feia milens, eternitats, podria tornar una altra vegada? Podria veure’l amb els seus propis ulls? No, no ho creia. No podia ser. Almenys, ella no el podria pas veure. Com se suposava que ho podria fer? Si ni tan sols podia creure en ell? “Amor...quin sentiment més efímer… Algun dia podré sentir-lo al meu cos, al meu cor, per alguna persona?” Qui podria creure en l’Amor arribats a aquell punt? La por es menja la ment i l’ànima de les persones. Simplement, les devora. Se les cruspeix, i es queda ben a gust. Guanyaria aquesta vegada la por a l’Anna? “No, mai.” Es va dir. I li va donar una oportunitat a l’Amor, es va donar una oportunitat a ella mateixa.

Va començar amb un somriure a la cara i els ulls es van anar directes a en Joan. “Joan. M’agrada el nom.” Va pensar, en un inici, i després li va començar a agradar com a  persona. D’agradar-li va passar a interessar-se inclús massa. Finalment, va acabar amb els ulls fixos en ell, com una àguila. L’observava sempre, el mirava sempre. No hi havia moment del dia en que no pensés en ell. Ni tan sols que no se li passés pel cap, la seva cara, la seva veu, tot ell li agradava. Estava tan enamorada d’ell que fins i tot podria anomenar-se un “amor platònic”. Però, tot aquest procés d’enamorament no es va dur a terme d’un dia a l’altre, és clar que no. Tot va ser molt, molt, molt lent. Massa lent, fins i tot. Però havia d’assimilar les coses que li havien passat feia relativament poc, i això no és pas fàcil de fer. Per això, mentre ella entenia i podia comprendre i perdonar els malsons d’alguns episodis de la seva vida, s’anava fixant més en ell. Potser va ser l’inconscient qui li va dir que ell era l’indicat, que volia intentar provar allò que diuen amor, però encara no s’atrevia. No es veia capaç. I lo pitjor era que ella ho era, de capaç. I molt més que qualsevol altra noia de la seva mateixa edat, molt més. Però no s’atrevia. “No.” Es deia sempre, al cap. I un impuls, va ser el que se li va confessar. Però ell ja tenia un amor al seu cor, i, a més, correspost. No la podia comprendre, i no va pas fer-ho.

Ara, com podia fer-li tant de mal? Al pit, allà. Tot ferit i ple de dolor. Era massa. Semblava que li estrenyien el cor, li sagnava pel sofriment, de la tristesa, del malestar, del no estar allà i del no saber què fer. Com un sentiment pot fer tant de mal si no és mutu? Les llàgrimes, sense ni pensar-s’ho dos segons, li van sortir d’aquells dos miralls obscurs. Van baixar pel seu rostre pigós, una a una, en ordre, sense fer cap soroll, però sí molt de mal. Perquè el mal que l’acabaven de fer, sabia, no es curaria amb rapidesa. Només el temps li contestaria els dubtes que tenia i li curaria les ferides recents fetes.

En aquell moment, amb la persona que amava en front seu i de la seva inseguretat i inferioritat, va sortir corrents. Les cames li van començar a funcionar amb ràbia, movent-se ràpidament. Va sortir del món i de si mateixa, i va anar al lloc de sempre. El seu lloc. Qui li diria, a una personeta tan i tan petita, que un lloc aïllat i apartat de la civilització li faria tan feliç? Es va asseure al banc de sempre, i va contemplar el mar. Els cabells pel-rojos i llisos li ballaven pel voltant per l’agradable brisa marina, i els rajos del sol li contreien la pupil·la dels seus ulls obscurs, plorosos i dolguts de tan plorar. L’aigua que queia d’aquelles dues cascades no era comparable amb la immensitat del mar, de l’oceà, que tenia present. I allò no tenia preu, mai no s’havia fixat en aquella preciositat que tenia davant seu. Va inspirar profund, va agafar una alenadad i es va quedar allà, sense saber què fer ni què pensar. Finalment, va tornar a desmoronar-se. Una altra vegada. Però va irrompre.

Com et trobes, Anna? - li va preguntar. Eh…? Qui... qui ets? - va dir, amb els ulls vermells. La pobra seguia plorant, per la tristesa del moment. Però que com et trobes!? No m’has respost! Primer, m’ho dius, d’acord? I ja després em presento. Doncs, no molt bé… - i va mirar el terra - Jo sóc en Biel. Encantat, per cert! - va aixecar el cap, per veure-li la cara - Encara que no estàs al teu millor moment, no? Ho sento, de veritat. Et tinc molta d’esma, i que et passin coses així.... Em sap greu… Però! - va dir, i li va somriure - Però sóc aquí per a que em demanis un desig!” - i se la va quedar mirant, tota ella rosada pels plors, trista i trencada. No podia demanar-li res ara, a en Biel - Però sí em pot demanar que aquell noi l’estimi. - va pensar en Biel, i aquesta vegada va li dir - I per què no vols que sigui un amor correspost? Jo, ho puc fer. Això i qualsevol cosa que se’t passi pel cap. Només un desig, un. Però el que tu vulguis, noia. - l’Anna se li va quedar mirant. Primer, perquè no tenia cap idea sobre qui era aquell noi tan… diguéssim, estrany. I, també, per les seves pintes. Com podia algú ésser de tal forma? Tenia uns ulls… d’un color topazi. Massa bonics per ser reals. I uns cabells una mica llargs, però bonics, esponjosos i groguencs. Una pell totalment cristal·lina i blanca com les seves dents. Precioses, de fet. Tot ell era bellesa en estat pur. No s’assemblava a cap noi, a cap - Eixuga’t les llàgrimes, d’acord? Demà ens tornarem a veure. - li va dir. I tal com va arribar a aquell lloc desèrtic, el seu lloc, el favorit de l’Anna; se’n va anar com un gat salvatge, i va desaparèixer.
Capítol 2 Descobrint la segona cara
Semblava que les paraules sortien soles. I amb quins ulls més bonics se la mirava! Amb un alè que mai no s’escoltava però que deia a crits quant li agradava, aquella noia tan maca. La seva Anna. I és que, com no fixar-se en ella? Si les seves galtes vermelles i els seus cabells llargs li emplenaven l’ànima? Com si res, com si el temps es detingués, com si no s’escoltés els ocells dels arbres, es van tornar a veure. I ja començava a ser un costum. I les esperes abans de sortir de l’escola se’n feien eternes i sentia el cor palpitar, tan jove i vell alhora, per la noia que tant s’estimava. I se l’esperava tots els dies, que no és gens fàcil, això, d’aguaitar…

I què vols que faci tots els dies, si em vens aquí a buscar? - li va dir, tota nerviosa. Ja no sabia com reaccionar. Que què vull que facis?! Doncs res, parlar amb mi si vols, però en realitat estic aquí pel teu desig. Que no te’n recordes, Anna? - i se la va quedar mirant, amb uns ulls innocents i oberts - Que sí, que ja ho sé… No tornem a començar… - li va contestar. I en Biel es va començar a riure. Els nervis, ara tots al cap. - No riguis! - i es va posar vermella. I ara, tots dos rient. Quant de temps, de dies i tardes, van passar així, junts? Haurien de ser molts, fins i tot, masses. Però quins riures i quines ganes de veure’s, que ni s’aguantaven al cor.

Tots els dies, seguien una mena de ritual. Ell se l’esperava a l’hora de sortida, just en acabar les classes. I després, a donar passejades. Passant pel parc de la cantonada, el camí dels jardins i el passeig marítim de l’Anna. Que, al cap i a la fi, era el lloc de tots dos. I mira que no parlaven de res important. Només de coses ordinàries, quotidianes. Molt senzilles. Però perfectament boniques. Aquelles paraules que compartien eren com les ones del mar, que sonaven en escoltar-les i, en callar-se, començaven de nou. Com si res. I ja semblava que el temps no passava i que les hores no eren res, que no era suficient com per estimar-se bastant. Era massa poc, per a tots dos. Perquè com s’estimaven! I quin sentiment més peculiar, aquest de l’amor correspost, que de vegades triga segles i, d’altres, només segons. Que sorgeix com el foc i s’apaga convertit en cendra. I ja semblava que el temps no donava per a tot el què volien fer. Junts. Sempre així. Junts. I quan s’acabava un dia, esperaven el següent amb unes ànsies que feien que l’espera fos eterna, per a ells. Perquè quan estaven l’un al costat de l’altre, tot era massa curt i ràpid, però, en estar separats, el temps durava massa. Mai no es controlava, el temps, a les seves vides.

Sense adonar-se’n, ja era primavera. I, també, sense adonar-se’n, s’havien enamorat. Les flors estaven començant a obrir-se, en aquell moment. Els carrers i els jardins s’omplien de color en començar l’estació de les bones temperatures, les brises agradables i ni el fred ni el calor. I com s’estimaven! Si les flors eren més boniques en veure-les al costat de l’altre, així, mentre parlaven. De vegades, es quedaven quiets, com ninots, i es paraven. Miraven el que tenien en front seu i els ulls de l’altre. El paisatge no era gens comparable amb allò que sentien l’un per l’altre. Mai no havien sentit això, del que en diuen amor. I ja tornem a començar. Com es podien estimar tant si només en veure’s ja eren feliços? Al principi, pensaven que allò era massa, que no, que era mentida. Però, de vegades, els somnis es tornen realitat.

Escoltaven música que no sorgia pas d’enlloc. Només sonava, de fons, i els acompanyava fins on s’acomiadaven. Quan es deien adéu i es feien l’últim petó del dia, llavors, sonava silenci. Però els mussols i la lluna els recordaven que no estaven sols, i que la fauna i la natura sempre estaven amb ells, encara que no es donessin compte. Que les flors, recent florides, estaven al seu moment més bonic de la seva vida. Que l’olor de mar, de sal, d’aigua d’oceà, sempre estava present allà on anaven. Que la vista del cel era la més bonica, i que les postes del sol, ataronjades, feien joc amb els cabells de l’Anna. I quan el sol els calentava, la lluna els donava gèlidesa, el just fred. Per a que no estiguessin mai malament. Tot era fet amb cura, i, en tocar-lo, era suau com la seda. Fi com el lli i el cotó, acolorit com els quadres i preciós com el que més. Però només se n’adonaven en dir-se adéu, perquè, quan estaven junts, l’únic món que existia només era l’altre.

Capítol 3 L'última cara
Ha passat molt de temps des que ens vam conèixer, oi? Qui diria que ens trobaríem així ara…- va dir en Biel, amb el cap mirant el cel blavós i olorant, molt subtilment, el perfum natural de l’Anna.- Sí, és cert…-ella es va quedant mirant el no res. Sense saber què dir o què pensar.- Bé, Anna, potser abans no estaves preparada… o bé no em sabies dir en aquell moment però, passats tots aquests mesos, ja hauries de tenir una resposta, que t’he deixat bastant tranquil·la, respecte aquest tema! - se la va quedar mirant i es van posar a riure. Que sí, Biel, que ja ho sé. He pensat que com això és una cosa que esperes amb ànsies, per què no ho fem d’una manera més “especial”?- li va proposar l’Anna. Depèn. Què vols que faci?- li va preguntar ell. Bé, per què no sortim dissabte a la tarda?- en Biel es va sorprendre una mica. Dissabte? Però si divendres ja ens veiem… Ah!- va exclamar- Ja sé perquè ho dius! És per la fira, oi? Vols anar a fer un tomb i veure les paradetes dels venedors? T’agradaria fer això?- tenia els ulls molt oberts, i un somriure gegant a la cara.- L’Anna li va respondre: Sí, has donat al clau! - i van tornar a riure. Però - ara va ser ell qui va canviar de tema- te’n recordes de com ens vam conèixer? Sí, i tant. Estava jo tota vermella de tant plorar, m’acabaven de trencar el cor… - es va posar una mica trista - però, vas a aparèixer de sobte, i de cop i volta vas començar a venir a buscar-me… Sí, és veritat - li va interrompre en Biel. No m’aguantava estar sense no fer res. I després de veure’t així el dia anterior… A més, jo venia pel desig. Aquesta sempre ha estat la meva missió principal. Però mira com hem acabat…- i va fer una riure beneit. Sí, tens raó. Mira com hem acabat… Aquí tots dos junts després de tant de temps… I de tantes tardes - va afegir ell. També, sí. - Llavors, van callar. Només s’escoltaven la respiració de l’altre i les ones del mar. Van quedar-se així una estona, sense dir-se res, però comprenent-se en el fons. Al final, van tornar pel camí de sempre, i es van acomiadar. L’Anna ja començava a pensar què posar-se pel dissabte i en Biel va rumiar sobre què li podria demanar ella.

Després d’uns dies des d’aquella conversa, dissabte va arribar amb moltes ganes i energia. Es van trobar al parc de la cantonada perquè era allà on es trobaven totes les paradetes col·locades l’una al costat de l’altra. L’ambient era espectacular. Hi havia una gentada impressionant. Tota la gent del poble va sortir als carrers per veure tot el que s’havia preparat aquest any, un més, en aquestes dates de l’estiu. Just quan l’escola estava a punt de terminar i la calor envaïa les cases. Encara era de dia quan es van trobar. I van començar a parlar. No molt, perquè estaven nerviosos. Es parlaven fluixet, a cau d’orella, i van anar de la mà durant tot el camí. Van recórrer tot l’immens parc, normalment tranquil i silenciós però aquesta vegada ple de persones, de totes les edats, amb cançons sonant de fons, nens jugant pertot arreu i llum i colors omplint l’escena. Tot era acolorit i sonor.

Van passar-se tota la tarda veient les figuretes dels petits comerciants, el productes fets a mà, la gent que coneixien i saludaven… Tot era molt bonic. Aleshores, ja cansats de la llarga passejada, van arribar a una part més solitària del parc. Més apartada i neutra. Es van asseure en un banc de fusta, amb els cargols rovellats per estar a l’aire lliure tot el temps, i per primera vega en tot el dia, van parlar del tema temut: el maleït desig. En Biel ja li tenia por, fins i tot, perquè no tenia cap idea sobre quin seria i què hauria de fer després que l’Anna s’ho demanés. Era un compliment. L’havia de fer. Era la seva obligació. Si no, la seva estada amb ella no hauria tingut ni inici ni sentit. Rere aquest desig, hi havia un gran secret, però, que ell no volia que fos descobert. Bé - va començar ell - ja saps el que m’has de dir, no? Sí - va dir ella completament segura. Doncs vinga, digues-m’ho ja. - i el cor li va començar a bategar tant fort, que li feia mal el pit. Es notava el pols i les mans li tremolaven. Se la mirava sense saber quina cara posar. Aleshores ella va començar a parlar: Vull - No puc, de veritat que no, se’m cau el món a sobre. El cor… Mare meva. M’estic marejant. No sé què fer. Com l’estimo… Estic boig per ella - que - Quant de temps més trigarà en dir-ho? S’ho està rumiant? No, no. Ella és molt decidida. Però mira què bonica que és. Guaita-la, una mica més abans que - et - Què vols, digues-m’ho ja d’una vegada perquè t’estimo tant que ja no m’ho puc aguantar més - quedis al meu costat per sempre. Silenci. I de com i volta: Què? - li va sortir d’una expiració al xicot - Que no m’has escoltat? - l’Anna es reia, se’l mirava amb una cara dolça - T’he dit, babau, que et quedis amb mi per sempre. I no em facis tornar-t’ho a repetir, que em fa vergonya. - I es va posar vermella, fins i tot més que aquella vegada anterior. En Biel es va quedar mut. No deia res. I, de cop i volta, el noi dels cabells del color del blat es va desplomar al terra. Es va deixar caure perquè allò era massa i perquè no s’ho creia. De veritat que no s’ho creia. Biel! Què estàs bé? Déu meu! Biel, m’escoltes?- L’Anna no sabia ben bé què fer. Ell estava a terra, estirat, sense dir res. T’escolto, Anna. T’escolto. I sí, estic bé. No tinc res, no. No et preocupis, que estic bé. Només una mica, bé... massa impressionat. Només és això, dona, no t’amoïnis. - Ella li va interrompre: Però, Biel si jo- La va agafar de la cintura i va fer que s’estirés al terra amb ell. Se la va quedar mirant per mil·lèsima vegada a la seva vida, amb uns ullets brillants en veure l’amor de la seva vida. Gira’t - li va demanar ell a ella. Eh? Bé, però perquè? No passa res, tu gira’t. L’Anna es va col·locar donant-li l’espatlla. I li va preguntar: I ara, què vols que passi? Però ningú no li va dir res. Biel, que no m’escoltes? I es va girar una altra vegada. Però, llavors, no va veure res. Biel?! Què fas Biel?! A què estàs jugant ara?! Biel?! M’escoltes?!- Aquella vegada, ell ja no estava, i es va posar a córrer. Ara la gent la molestava, no el trobava. Tot començava a anar a càmera lenta. La gent, per què en veure-la tan amoïnada, no la deixava trobar-lo? Per què tothom se la quedava mirant? I ara, on estaven els colors que podia veure només uns moments abans? Tot estava en blanc i negre. Només s’escoltava silenci, i agonia. Molta agonia. On estava en Biel? Corrents, va girar una mica el cap, i de reüll va veure’l, però només fou una il·lusió. Va trigar hores a adonar-se que ell ara ja no hi era que havia desaparegut. Devastada, sense saber com reaccionar, va tornar a anar al seu banc a la vora del mar. Una altra vegada. Quan finalment va arribar, tota esgotada de tant córrer i trencada de tant plorar, va trobar-se la cosa més estranya vista pels seus propis ulls. Un gat, amb uns ulls… d’un color topazi. Massa bonics per ser reals. I els cabells una mica llargs, però bonics, esponjosos i groguencs. Unes dents precioses, blanques i boniques. Tot ell era bellesa en estat pur. No s’assemblava a cap gat, a cap. I com si res, com si cap cosa hagués passat, com si no hagués sentit aquella angoixa, aquella agonia feia poc, com si no hagués desaparegut la persona que més s’estimava, com si en Biel encara hi fos, allà, al seu costat.

 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]