Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Negre sobre blanc
IES Pere Vives Vich. Igualada
Inici: Li deien Lola
Cartes d'amor i odi
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 Maria Carme Borall de Castellnou
Abril del 1930 

Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència. 


El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. 

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.


La vaig agafar del terra i m'he la vaig guardar a la butxaca de l’abric, per tornar-la a la seva propietària...

Em vaig endinsar pels passadissos d'aquella casa tan gran, i quan vaig arribar a la sala principal, una terrorífica escena m'esperava: la Maria Carme estava estesa a terra cap per amunt. La seva cara inexpressiva estava completament blanca, igual que les seves mans. Els ulls els tenia oberts com plats. Em va produir una sensació espantosa, em va fer por veure-la així... Quan vaig ser al seu costat, vaig poder saber el perquè de la seva mort. Tenia un orifici de bala al pit. En veure-la sense vida, unes llàgrimes van sortir dels meus ulls. Li tenia estima.

Era i segueixo sent el secretari del seu pare. M'encarrego dels comptes bancaris i de revisar els documents oficials dels seus negocis. Vaig conèixer el seu pare en la Primera Guerra Mundial, la Gran Guerra. Un cop acabada, els nostres camins es van separar i es van retrobar al cap d'uns anys.

Vaig observar millor el cos sense vida de la Carmeta, que era com li dèiem a la Maria Carme.

Entre els plecs del seu vestit de seda i els seus dits pàl·lids, vaig veure un paper. El vaig agafar, ja ho diu la dita: "La curiositat va matar el gat", i el vaig llegir. En ell hi havia escrit unes paraules molt explícites: "la venjança ha començat, prepara't". No vaig entendre res, però tot i això, el vaig guardar a la butxaca del pantaló. Se'm faria difícil saber qui havia redactat l’escrit, i sobretot descobrir el perquè volia venjar-se. Però a poc a poc es va desvelar ell sol, és a dir, va anar deixant una sèrie de pistes que em van ajudar a identificar-lo.

Qui voldria desitjar la mort d'una noia tan dolça i tan noble com ella? I quins motius l'haurien portat a actuar d'aquesta manera tan inhumana com assassinar algú?

El meu cap era incapaç de reaccionar, tanmateix, vaig decidir que ressuscitaria el meu vell i antic treball: l'espionatge. Estava disposat a remoure cel i terra per portar a la justícia el crim de la Maria Carme Borall de Castellnou tal com calia.

Vaig sentir un lleu soroll d'una sabata de taló. A l'aixecar el cap, una ombra al marc de la porta es va esfumar. La vaig seguir i vaig córrer cap a aquella noia misteriosa. Al ser al seu costat, la vaig agafar pel braç i la noia es va girar fixant la mirada en mi.


Aquella noia era una amiga de la Maria Carme, es deia Dolors, però li deien Lola. L’havia vist més d’un parell de vegades. Venia a passar l’estona amb ella. L’activitat que feien sovint era prendre un te i xerrar de les seves coses. A més, compartien la passió per la lectura.

Era una noia amb uns cabells tan rossos que brillaven amb el sol. L'ondulació d'ells era perfecte. Els seus ulls eren de color mel, de mel dolça. I la seva pell blanca com un lliri ens deia que no prenia gaire el sol.


Portava un vestit gris, amb un cinturó que ressaltava la seva figura. La boina, també d'un color gris, ens indicava que era una noia que seguia la moda actual.
Va començar a plorar desconsoladament per la seva estimada amiga. El primer que vaig fer va ser abraçar-la, encara que fos la primera vegada que tractés amb ella, em va doldre veure-la així. I el segon que vaig fer va ser aconsellar-la, perquè no decaigués. Li vaig dir: "has de ser forta. Ara, l'únic que podem fer és continuar amb la nostra vida i fer pagar a l'assassí de la Carme el que ha fet. Et prometo que el trobaré".


Es va eixugar les llàgrimes amb un mocador i em va explicar com es van conèixer.
Capítol 2 Les cartes
Feia uns dies des que havia trobat a la Maria Carme estirada a terra amb l’orifici de bala. Tots els membres de la seva família anaven amb el cap cot des d’aquell dia. La seva mare plorava dia si, dia també. Gairebé no sortia de casa. Estava tot el dia dins la seva habitació. No menjava gairebé res. Ella patia tot el que el seu marit no feia. Un era l’extrem de l’altre. Ell es preocupava més pels seus negocis que per la seva família.

Passava molta gent per la casa a donar consol als pares.

Fins que, l’endemà, el dia del seu enterrament, tot es va acabar.

Jo vaig anar amb la meva dona a donar l’últim adéu a la Maria Carme. La meva dona era una gran amiga de la mare de la Carmeta. La seva amistat va sorgir pel fet que, nosaltres, el meu cap i jo, treballéssim junts. De fet, elles van crear un club de lectura anomenat: “les dones d’or”. Compartien les hores de lectura amb altres dones, s’hi passaven molta estona juntes. Per això, en tot moment va estar fent costat a la mare de la difunta.


A l’enterrament va assistir molta gent. Des dels familiars de la Maria Carme, fins als seus amics íntims.

Tot eren plors i cares llargues desfetes pel dolor.


Mentre esperàvem que el mossèn acabés de fer la seva feina, em vaig fixar bé en la gent que havia vingut. Hi havia una persona que no l’havia vist mai. Era un noi, i estava al costat de la Lola i els altres amics i amigues de la Carmeta.

Quan va acabar la missa, la Lola i el misteriós noi se'n van anar molt riallers. No vaig entendre el que els va fer gràcia d'aquell moment. I amb l'excusa d'anar a buscar un puro al cotxe, vaig seguir-los. Anaven agafats del braç, semblaven una parella. Però això no podia ser, perquè la Lola s'havia promès amb un jove gironí que jo coneixia bé. O almenys és el que havia escoltat. En el moment en què van ser davant del cotxe del noi, ell li va donar una carta. I després d'això, es van besar.

El meu cap em va donar permís per entrar a l'habitació de la seva filla, perquè qualsevol cosa que hi trobés em podria ajudar en la investigació. En un principi, l’Alfons es va mostrar reticent a què jo volgués investigar l’assassinat. Va dir que amb l’acció de la policia ja n’hi hauria prou. Però li vaig comentar que podria fer un treball paral·lel per evitar que qualsevol escàndol taqués els seus negocis o la família.


 I així va ser. Un cop vaig ser a la cambra, vaig trobar una capsa darrere d’un prestatge de l’armari. Era de fusta, amb unes ratlles verticals i horitzontals intercalades a la tapa. Com que no tenia cap cadenat, vaig poder obrir-la sense cap dificultat. Dins hi havia unes cartes. Les havien escrit dues persones diferents, perquè no era la mateixa lletra. Vaig agafar la capsa amb les cartes  i me la vaig emportar a casa, per analitzar-ho tot tranquil·lament.

L’endemà, em vaig posar a treballar ben d’hora. Al meu despatx havia habilitat un espai per posar les proves de la investigació. Però, desgraciadament només tenia la capsa que havia trobat aquell dia.

Obria carta per carta, la llegia i després la deixava en una pila en un racó de la taula. Després d’haver-les llegit totes, les vaig seleccionar segons la tipografia. Unes eren d’una dona i les altres eren d’un home. Els autors eren: la Lola i un home anomenat Francesc Miquel.

La Lola explicava a la Carmeta les seves aventures amb els nois i els seus viatges per arreu d’Europa. En canvi, el Francesc li dedicava poemes elogiant la seva relació d’amistat i la seva bellesa.

Després d’haver-les revisat totes, una per una, detall per detall; vaig descobrir que hi havia un doble fons sota la base de la capsa. Allà, hi havia dues cartes més, però aquesta vegada menyspreaven la jove morta.

En una hi deia: "Com t'atreveixes a arrabassar-me el que més m'estimo en aquest món? Ets una mala pècora. Sempre em prens tot allò al que li tinc més afecte. Des de ben petita em vas robar tot el protagonisme, tothom creia que eres millor que jo. Fins i tot els nois passaven de mi per anar amb tu. I ara, ho has tornat a fer amb el Francesc. Aquesta no te la perdonaré mai!".

Les dues cartes no estaven firmades per ningú, eren anònimes. Però, no se'm va fer difícil saber qui n'era l'autor. Perquè les vaig comparar amb la lletra de les altres. Les dues cartes carregades d’odi eren de la Lola.

Descobrir-ho em va ajudar a lligar caps. Si no les hagués trobat, m'hauria estancat en la resolució del crim. A partir de llavors, vaig comprendre perquè la Lola estava tan riallera el dia de l'enterrament de la Maria Carme, i perquè feia dies que no la veia per la casa. Automàticament es va convertir en la meva sospitosa principal.
Capítol 3 La veritat
Des que havia trobat les cartes només m'havia centrat en la Lola com a autora del crim. I un dia, aprofitant que l'inspector Ramírez havia anat a parlar amb ella, vaig decidir fer-li una visita.

Vam estar parlant durant una bona estona al saló de casa seva. A mesura que li feia  les preguntes la conversa es va anar acalorant, fins al punt que ella va acabar plorant.

L’interrogatori havia començat així: "Explica'm la vostra relació des que us vau veure per primera vegada". Em va comentar que sempre havien anat juntes, es van conèixer gràcies a les seves mares, que eren amigues. Les dues joves ho compartien tot, inclosos els nois. Em vaig sobtar quan em va dir això dels nois, perquè la imatge que tothom rebia de la Carmeta era d'una noia dolça, senzilla i responsable. Les paraules de la Lola van ser: “Tots crèieu que la fresca era jo. Però no era així. Ella sempre sortia amb nois, es veia amb ells d’amagat. Coquetejava amb tots i quan els tenia enamorats els abandonava, s’aprofitava de la bona fe dels nois. I tot i això, els seus pares continuaven pensant que era un angelet. Fins que un dia l’Alfons va saber com era realment. Ells dos mai s’havien portat bé, perquè ella tenia un esperit lliure i es rebel·lava contra la seva autoritat. Un dia gairebé arriben a les mans. Des de llavors, l’Alfons va prohibir-li sortir de casa, llevat que l’acompanyés algú.”.

També em va dir que el Francesc Miquel en saber que l’havien castigat, va decidir enviar algunes cartes a la Maria Carme per seguir amb el seu joc.

Com que la Lola era la meva principal sospitosa, vaig pressionar-la perquè confessés el seu crim. Però ella em va contestar: “Sí, confesso que li he enviat unes cartes d’odi. Confesso que li tenia enveja perquè els nois sempre es fixaven en ella i no en mi. Confesso que algunes vegades desitjava la seva mort. Però, jo no sóc la seva assassina! Jo no l’he matat!”.

Després d’haver tingut aquesta conversa amb ella em vaig convèncer que la Lola no mentia, els seus ulls, les seves llàgrimes, m’ho deien. Havia dit la veritat. No havia estat ella. 

La meva dona, la Josefina, em va ajudar fent-me un favor. Va anar a casa de l’Alfons per parlar amb la seva dona, la Magdalena. Perquè la Josefina sabia que des que havia anat a casa la Lola m’havia capficat molt en el cas i no trobava cap sortida. A més, la Josefina volia saber el perquè de la tristesa tan profunda de la Magdalena.

La meva dona em va afirmar que el causant de la tristor de la Magdalena era el seu home i la mort de la seva filla, a mans d'una persona propera a ella. La seva relació com a matrimoni mai havia sigut bona, perquè l'Alfons es passava el dia a la feina o a un club social i la Magdalena, amb les seves dones d'or o a casa.

La Josefina em va explicar que va haver d’insistir molt perquè li ho digués. Al final,  la Magdalena va admetre que ella sabia que la Carmeta sortia amb nois, i que el seu pare estava molt enfadat amb ella perquè podia tacar la bona imatge de la família. Però el més impactant de la conversa va venir després, quan de la boca de la Magdalena van sortir aquestes paraules: “Jo sé qui ha matat la meva filla.” I es va confirmar, l’assassina no era la Lola, sinó l’Alfons.

Quan la meva dona m’ho va dir no m’ho vaig creure, però tenia sentit perquè lligava amb el que m’havia explicat la Lola  i perquè ell creia que la Maria Carme podia deshonrar la família.

L’endemà vaig anar a casa del meu cap. El cas s’havia de resoldre d’una vegada per totes.

Vaig estar molta estona parlant amb ell, intentant saber la veritat. Al final va acabar confessant el crim, perquè veia que l’acorralava amb preguntes i no aconseguia escapar del camí sense sortida. La justificació que em va donar per haver-la matat va ser: “Estava fart que no em fes cas. Estava deixant la reputació de la meva família per terra. Em vaig casar amb la seva mare quan estava embarassada de la Carmeta. Jo les havia acollit a casa. Però com m’ho va agrair la Maria Carme? Saltant-se les normes i faltant-me el respecte. Ella sempre es rebotava contra mi, contra la meva autoritat! Em bullia la sang quan ho feia. Sentia ràbia. No la podia controlar. Discutíem sovint. Algun cop vaig arribar a dir-li que no l’estimava, i era cert. Li tenia enveja, perquè ella era forta i no li importava el que li digués. Jo sempre havia tingut bona fama d’home honrat, però la Carmeta em feia sortir la meva part més dolenta, la ràbia. I el fet que em trepitgés...no ho vaig suportar. A més, es comportava amb mi com si no fos ningú, però jo era el seu pare, el que s’havia de fer càrrec d’ella i aconseguir que es convertís en una dona de profit! Discutia amb sa mare dia si i dia també per culpa seva. I, un dia, ple de ràbia, vaig agafar la pistola del calaix i vaig disparar contra el seu pit.”

Més tard em va explicar el perquè la seva dona ho sabia. Es veu que una nit que va arribar begut a casa, es va trobar la Magdalena plorant per la mort de la filla i li ho va dir tot a sang freda.

L'inspector que havia portat el cas va detenir l'Alfons després d'escoltar els fets que jo mateix vaig explicar. El meu cap no ho va negar pas, de fet, ho va reconèixer amb molta fredor. Això va alleujar la policia, que estava estancada per manca de proves.

Mai no vaig descobrir de qui era el paper que portava la Carmeta a sobre quan la vaig veure sense vida. Aquella frase: “La venjança ha començat, prepara’t”, estava escrita amb màquina d’escriure.

I fins aquí la història de la Maria Carme. I, com vaig prometre a la Lola, vaig trobar l'assassí de la Carmeta, que encara està a la presó.


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]