Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
gabri21
Col·legi Sant Josep. Sant Boi De Llobregat
Inici: Li deien Lola
Efecte papallona
Inici:  Li deien Lola
Abril del 1930
Declaració del Josep de cal Pastor al cafè del Potacari davant Boada, el Ramsès i una nombrosa concurrència.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.
Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.
Capítol 1 SÉ QUI ETS.
El primer que vaig trobar va ser la sabata. Una sabata fina, elegant, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora. 

Una sabata que no s’oblida en qualsevol lloc ni es llença en un descampat.



Era la primera pista que trobava; ara ja sabia que havia estat allà, que no havia estat sòl i que havia hagut de marxar de pressa. Després de tres anys d’investigació a la fi havia comès un error i ara jo tenia una única oportunitat per enxampar-lo. Havia de fer de la seva rutina un infern i no m’importava enxampar-lo viu o en una bossa de plàstic”.

 

CAPÍTOL I:

            L’efecte papallona és una teoria que diu que, si una papallona fa onejar les ales a un extrem del món, poc temps després tindrà lloc una catàstrofe a l’altre extrem.

            Aquesta història té un inici i un final escrits, però seran les teves decisions les que hauran de marcar el rumb de la narració i és que, tot i que tots els camins condueixen a Roma, no tots els camins són iguals.



- Cap!, recordi que aquesta nit té vostè el sopar amb la cap dels Marchetti per “parlar de negocis”, vostè ja m’entén.

- Fes el favor de no dir més ximpleries. Es clar que me’n recordo del sopar d’aquesta nit, però no cal que parlis en xifrat, aquí només estem tu i jo; no hi ha ni una maleïda ànima al carrer.

- D’acord; on dimonis pensa portar-la després d’adormir-la?

- Et vull veure a dos quarts d’una de la matinada al moll del Contradic amb una furgoneta sense matrícula i una ampolla de vodka. Has portat el cloroform?

- Sí!, Cap.

En baixar del cotxe vaig sentir com un fred intens va recórrer tot el meu cos des de la punta del dit xic del peu esquerre fins a l’últim pèl del meu cada cop menys poblat cap. A Barcelona feia una temperatura de menys tres graus i a cada passa que qualsevol insensat s’atrevia a donar, una força geladora el feia desistir en el seu intent de continuar avançant.

No obstant, aquella havia de ser una nit important: a la fi la cap dels Marchetti havia acceptat la meva proposta d’anar a sopar. Ja portava temps complimentant-la amb ofrenes i oferiments i aquella nit havia d’acabar la feina; havia de liquidar-la.
El meu nom és Gianluigi Naccarati i sóc de descendència italiano-hispana, però odio parlar del meu passat, detesto fer referencia al meu futur i em fa fàstic parlar del meu present. Per situar-vos soc el cap de la màfia més important de la ciutat condal i controlo tot el tràfic d’armes que hi té lloc en ella; o almenys ho feia fins que van aparèixer els maleits Marchetti. Però aquesta nit tot ha d’acabar: la seva cap dormirà amb els peixos i els seus gossos es retiraran del negoci ipso facto.

.................................................................................................................... 

 

La senyora Marchetti és impressionant: té una vista per als negocis prodigiosa, un olfacte per escapolir-se de les autoritats que sembla una vendició i un seguici d’homes fidels; seria la mafiosa perfecta si no fos perquè havia oblidat la regla d’or: no confiïs en ningú.

Ja havíem acabat les postres i estàvem debatent diversos temes polítics de la Toscana; ella portava un espectacular vestit vermell que li baixava fins just per sota dels genolls, un abric de pell de guineu i unes sabates fines, elegants, de pell bona, de xarol per ser exactes, amb la puntera i el taló de color marró intens i la resta d’un crema suau. Amb una sivella daurada treballada amb delicadesa. Una sabata pràcticament nova, cara. Una sabata per a una senyora.

Era el meu moment. Vaig tombar la vista a esquerra i dreta, tot en ordre. Marchetti havia marxat al lavabo i jo estava sòl a taula. Vaig treure un mocador blanc de la butxaca i el vaig ruixar sencer amb cloroform; tot estava preparat.

Va ser una maniobra ràpida i precisa: es va asseure, li vaig col·locar el mocador entre l’envà nasal i la comissura dels llavis, ella va caure al terra inconscient, li vaig abocar sobre el rostre les restes de l’ampolla de cava que havíem demanat i, argumentant una borratxera de campionat, l’aixequí de terra i la vaig tornar a seure a la cadira. Vaig tornar a mirar a esquerra i dreta però havia comès un error; el cambrer més jove, des de l’altre punta de la sala, ho havia vist tot. Vaig poder apreciar com la seva cara empal·lidia mentre demanava un telèfon. Merda.

Vaig agafar la senyora Marchetti per la cintura, la vaig alçar del seu seient, vaig tocar el dos del restaurant (sense pagar, avantatges de l’ofici), la vaig pujar al meu cotxe i vam fugir cap al moll. Em va fer l’efecte que pel camí, ella havia perdut una sabata, però al lloc on hi anava, no li caldria.

Vaig arribar al moll. El meu xofer ja hi era i tenia el que li havia demanat, la furgoneta sense matrícula i l’ampolla de vodka. El pla era d’allò més senzill: l’havíem de ruixar sencera amb el vodka perquè semblés que anava beguda, la pujàvem a la furgoneta, llençàvem la furgoneta al mar i adéu a la senyora Marchetti.

- Senyor Naccarati, marxem ja?

- Sí. Em de fer una visita a un jove cambrer amic meu.
M’estalviaré els detalls, però, per dir-ho d’alguna manera, ser massa curiós en algunes ocasions no és bo.

 ......................................................................................................................

 

“- Pare, perquè no pot venir la mare amb nosaltres? Té res a veure amb les seves pastilles vermelles, aquelles a les quals no em puc apropar? Quan podrem tornar a veure-la?, segur que li fa il·lusió.

Gio, quan tornem a veure la mare, ella ja no recordarà qui som”



Em vaig aixecar del llit envoltat en suor i vaig llençar els llençols al terra. En obrir la finestra vaig sentir la lluita interna entre el fred exterior i la suor que banyava el meu cos per complet. Finalment, va guanyar la temperatura exterior i vaig notar com un seguit de calfreds em pessigollejaven a la columna vertebral.

Vaig baixar al primer pis i mentre omplia una tassa de cafè, vaig engegar la televisió per veure com estava el món i, el més important, si deien alguna cosa del doble homicidi d’ahir a la nit.

El telenotícies va transcórrer de manera normal: van parlar de guerres, corrupció, esports i temps i no es va esmentar el meu petit ajust de comptes. Per part meva, jo ja m’havia acabat la meva tassa de cafè, de fet havia omplert un altre cop el recipient perquè encara no havia estat capaç d’acabar d’obrir els ulls quan, de sobte, la televisió va proferir un soroll d’allò més irritant, seguit d’un canvi en la imatge: la pantalla va quedar negra com el carbó i només es podien distingir unes minúscules ratlles blanques que creuaven l’aparell de nord a sud. Va restar així durant uns instants i va aparèixer un missatge en lletres blanques:



“Sé qui ets, sé on ets, sé que has fet, que fas i que faràs i el més important, sé com enxampar-te. A partir d’ara, a Déu poso per testimoni que la teva vida serà un infern: no dormiràs, no menjaràs, ni tan sols podràs viure en pau. Guaita una mica, que el pitjor encara està per arribar.

Per cert, a veure si pot ser que no m’embruti més els carrers amb cadàvers senyor Naccarati. Jugui net home, que tampoc no costa tant.”



Recordeu que havia tornat a omplir la tassa de cafè? Doncs espero que al terra li agradi la cafeïna. Vaig trencar el vidre amb la força de la meva pròpia mà de tant que vaig estrènyer-lo entre els meus dits. No sabia com reaccionar, m’havien enxampat. Un raig de pensaments va electrocutar el meu cervell que, curtcircuitat per tanta informació, va optar per la solució més senzilla i va propinar un cop de puny a la paret del dormitori.

Havia de parlar amb els meus homes, però i si era una falsa alarma? Potser només era un farol. Pensant-ho bé, si realment sabessin tot el que he fet i on sóc, no farien aquestes ximpleries; vindrien i em detindrien. Però sabia de l’assassinat de la senyora Marchetti, és a dir, que aquest paio té informació sobre mi però només a mitges.
Em vaig donar una dutxa per tractar d’aclarir les meves idees i d’organitzar els meus pensaments, però no va servir per a res. Finalment vaig arribar a la conclusió que havia de callar; no havia de dir res a les persones que confiaven en mi; havia de continuar amb el meu dia a dia. Havia de ser a dos quarts de dotze al magatzem 1 de l’aeroport per fer un intercanvi i no el podia cancel·lar per una falsa alarma.

 .....................................................................................................................

 

Eren tres quarts de dotze passades i per allà no apareixia ningú. No estava tranquil. Per moments vaig témer que es tractes d’una trampa. Finalment, els meus pensaments més obscurs es van dissipar quan, a poc temps de tocar les dotze, va aparèixer a la zona de càrrega de l’aeroport un home encaputxat amb un maletí de pell.

- Tens els diners?- vaig preguntar abans de cedir-li la caixa amb la pistola.

- Sí - va dir obrint el maletí, ple de bitllets de cinquanta euros sense marcar.

L’intercanvi havia de ser ràpid, jo li donava l’arma, ell els diners i tocàvem el dos d’allà. Però alguna cosa no anava bé; acabava de donar la caixa a l’home encaputxat quan un reflex em va cegar per uns instants. Semblava el canó d’un arma de foc. Vaig poder presenciar durant uns instant com un punt vermell es col·locava al meu front, just mig palm més amunt de la zona entre cella i cella. TU DECIDEIXES.

 

OPCIÓ 1: Utilitzes el comprador com a escut, tot i que saps que li costarà la vida però que potser espantarà el tirador i podràs fugir.

Només tenia un instant per prendre la decisió abans que la bala em perforés el crani. No era una decisió senzilla però finalment, vaig escapolir-me darrere del comprador. La bala ja havia estat disparada, el tirador no podia fer marxa enrere i l’encaputxat va caure fulminat al terra.

Instants després, tement un segon intent d’homicidi per part del tirador vaig pujar la vista enlaire i vaig presenciar com una ombra saltava del teulat. Grinyol de rodes derrapant. No estava sòl.

Em vaig permetre uns segons per agafar aire i retornar la respiració a la seva velocitat habitual, quan una veu d’home va ressonar al magatzem:

“L’ajuda és en camí”. Vaig tractar d’orientar-me en la foscor seguint la veu que acabava d’escoltar quan vaig poder veure un petita llum intermitent. Era un mòbil.

L’aparell estava totalment destrossat, segurament li havia caigut al tirador en la seva fugida, però encara funcionava. Una part de la pantalla s’havia quedat negre després de l’impacte però vaig aconseguir accedir al registre de trucades; últim número marcat: 112.

Vaig sentir una esgarrifança que em va generar una fredor a tot l’organisme únicament comparable a una tempesta de neu. No tenia temps per pensar, havia de córrer. La policia arribaria d’un moment a un altre i jo no podia ser allà.

Fos qui fos l’assassí, no estava sòl, no tenia por de trucar els “pitufos” i devia tenir alguna cosa a veure amb l’amenaça d’aquest matí. Per primer cop des de que vaig entrar al negoci, tenia por.

Em vaig posar de peu apartant el cadàver del comprador a un costat. Una tempesta de preguntes bombardejava el meu cervell però no tenia temps per respondre-les. Havia de fugir.

Vaig sortir a corre cuita del magatzem orientant-me en la foscor amb l’ajut dels braços com si es tractés d’un cec sense bastó. Un cop a l’exterior, quan els meus ulls es van adaptar a la claror del cel, vaig iniciar una cursa contra el temps i l’espai: el temps que restava perquè arribés la policia i l’espai que em separava de la meva fugida.

Vaig pujar a la zona d’embarcament sense deixar de córrer; la gent em mirava pensant que perdia el meu avió. Es van començar a sentir sirenes i vaig tractar d’accelerar el ritme; era incapaç. Les cames em tremolaven, el pols se’m va accelerar, vaig començar a sentir punxades al braç esquerre. Infart o atac d’ansietat? La policia va irrompre a la sala al crit de tothom al terra i vaig poder veure com un oficial em senyalava. La resta va passar massa de pressa:

Un Volkswagen negre sense matrícula va entrar a la sala per l’extrem contrari a l’acordonat per les forces de seguretat; de la porta davantera van sortir dos braços que em van aixecar del terra i em van pujar al vehicle. Vaig sentir els crits de la gent, les sirenes dels cotxes patrulla, les converses dels agents una veu familiar i vaig sentir una forta punxada a la cama esquerre. Em vaig desmaiar.

...............................................................................................................

OPCIÓ 2: Empenys el comprador fora de perill però la bala et donarà a la cama i es molt possible que el tirador en veure’t abatut a terra dugui a terme un segon intent. 

Només tenia un instant per prendre la decisió abans que la bala em perforés el crani. No era una decisió senzilla però finalment, vaig llençar-me en planxa sobre l’encaputxat i el llancí a terra. La bala ja havia estat disparada i al silenci i la obscuritat del magatzem, es van escoltar les malediccions del tirador en veure la trajectòria errònia de la peça de plom.

No vaig tenir temps de reaccionar quan la meva cama esquerre va ser perforada. Vaig gemegar un instant però sabia que havia de marxar d’allà. Vaig serpentejar pel terra ajudant-me dels braços. Quan l’encaputxat es va veure lliure del meu pes, va sortir a corre cuita en direcció a la sortida. Jo no tindria la mateixa sort.

El dolor d’aquell moment era indescriptible: la sang va començar a brotar de la meva ferida i a tacar el terra d’un vermell obscur. Vaig haver de contenir dues llàgrimes que tractaven de fugir de les conques dels meus ulls.

Una mirada enlaire no va fer més que agreujar la situació; el tirador s’havia adonat de la meva caiguda i en la penombra vaig presenciar el canvi d’expressió en el seu rostre, de frustració a alegria. Allò podia ser el final. Per primer cop des de que vaig entrar al negoci estava patint autèntic terror.

L’assassí va proferir un xiscle de satisfacció i va fer un salt per col·locar-se davant meu. Vaig intuir que es va haver de fer mal en la caiguda però la seva intenció era matar-me així que tant me fa.

Va deixar el franctirador al terra i va treure de la butxaca posterior dels pantalons un revòlver i unes quantes bales. Me les va ensenyar. Va carregar l’arma. Me la va tornar a ensenyar. Va obrir el carregador i va abocar a terra totes les bales a excepció d’una. Va tornar a tancar el carregador i el va fer girar.

Em va col·locar el revòlver al coll i va comptar fins a tres; va prémer el gallet. Estava buit. Segon intent. Va prémer el gallet i... estava buit.

Aquests dos intents vaig mantenir els ulls oberts com si volgués mirar la mort a la cara i dir-li que no la temia. Aquesta tercera, no em veia amb forces per continuar aguantant-li la mirada a la senyora de negre.

Vaig apartar la mirada; vaig tancar els ulls; vaig escoltar com col·locava el dit sobre el gallet. Diuen que a la tercera va la vençuda.

Un Volkswagen negre sense matrícula va irrompre al magatzem fent sonar les rodes al relliscar pel terra humit. L’agressor va haver de saltar fora de la trajectòria del vehicle per no ser aixafat. Vaig veure com dos braços sortien de la porta davantera i em pujaven al cotxe. El conductor va proferir un ràpid cop d’ull a la ferida de la meva cama mentre jo feia tots els esforços del món per apropar-me a la finestra. Havia fugit.

Una tempesta de preguntes va recórrer el meu cervell i el va deixar fregit. La més important: tenia res a veure amb l’amenaça d’aquest matí. Em vaig desmaiar.

Capítol 2 ESTÀS SÒL.
CAPÍTOL II:



“- Mare, t’hem vingut a veure? Com et trobes?

Jo em trobo molt bé però qui ets? Què fas a la meva habitació? I ara per què plores?

El pare em va agafar molt fort per la cintura, em va aixecar tres pams de terra i em va treure de molt males maneres de l’habitació mentre jo li propinava una sèrie de puntades i cops de puny a l’abdomen.

Tot i que cridava amb totes les meves forces la mare, no em va escoltar.”

 

Eren ja les deu del matí tocades quan una ombra enrabiada va entrar a l’habitació. En obrir la persiana, els primers rajos de sol des de feia setmanes em van socarrimar les retines i em van obligar a realitzar un fugaç parpelleig. Era a casa.

L’ombra es va apropar al meu llit i es va asseure en un dels seus extrems. Va fer un intent de començar a parlar però va tancar els llavis i va continuar contemplant com la llum de l’astre rei il·luminava el meu rostre i deixava a la vista una mirada de vulnerabilitat i feblesa que mai havien experimentat els meus ulls.

Després d’un incòmode silenci, d’aquests que es poden tallar amb ganivet, a la fi es va decidir a parlar. La seva veu, al igual que a l’aeroport em resultava familiar. Era una veu d’home; amb una estructura forta i greu. Va empassar un glop de saliva i em va dir mirant-me fixament als ulls: “Fas pena”.

No va dir més. Es va aixecar del llit, va marxar de nou cap a la finestra i, aquest cop sí, la va obrir per complet. En veure la llum sobre el seu rostre el vaig reconèixer de seguida; l’ombra pertanyia al “Bambino”. Ningú no sabia el seu nom real; hi ha qui diu que ni tan sols ell no el sabia. Era el meu soci.

- Per què no havies dit a ningú que t’havien enxampat?

Vaig intentar incorporar-me per tractar de donar falsedat a les seves paraules, però quan vaig obrir la boca, no vaig ser capaç més que de tossir, tacar de sang el terra de l’habitació i adonar-me del mal que realment em feia la cama.

- No vaig veure el moment oportú.

- Van darrere teu. I no es cap mafiós.

- No diguis ximpl...- no em va deixar acabar.

- He avisat els teus homes que no estan segurs amb tu. Tots han renunciat. Estàs sòl.

Sortí de l’habitació donant un fort cop. Les seves paraules van ressonar al meu cervell i em van danyar l’ànima. Estava sòl. Una llàgrima va aconseguir escapolir-se del bloqueig al que sempre havia tingut sotmesos els meus sentiments. No plorava des de que ella...

Silenci. Només s’escoltava silenci. Vaig abaixar la vista per mirar la cama; el llit estava totalment tacat. Vaig tallar els llençols per improvisar una bena. El forat no era profund, això volia dir que només m’havia rosat i que no tenia restes de plom al meu reg sanguini. De sobte el silenci es va trencar.

Un brunzit va ressonar a l’habitació. Em vaig arrossegar com vaig poder pel terra fins arribar sota el llit. Efectivament. Ja anava pel 10.

Em vaig incorporar sobre la paret. Un dolor intens em va recórrer la medul·la òssia de dalt a baix. No tenia temps per a ximpleries. 3. Agafí impuls, vaig tancar els ulls i vaig arrencar a corre. 2. Vaig col·locar el braç al davant per evitar talls al cap.

El terra era dur. 1. Ja no tinc casa. Un xiulet em va destrossar els timpans. Em costava mantenir els ulls oberts. Havia de sortir d’allà abans no arribés la policia. Per primer cop no tenia on anar. Estava sòl.

..........................................................................................................................

 

El terra no només era dur; també estava fred. No, fred no és la paraula. Humit; tampoc. Era una sensació indescriptible. Potser no estava causada pel terra aquesta sensació...

No tenia ningú al meu costat. M’havia de buscar la vida. Els mossos podien arribar en qualsevol moment; havia de tocar el dos.


Em vaig aixecar del terra tremolant i panteixant. Vaig tenir la sensació que estava a punt de caure pel meu propi pes però aconseguí agafar-me a la calcinada paret del que abans era el meu pis. No tenia més opció que buscar un lloc on passar la nit; almenys fins que el tirador tornés i acabés la seva feina.

Vaig començar a caminar pel carrer. A cada passa que donava tenia la sensació que seria la última.

En veure una caixa de cartró al costat d’unes escombraries, el meu rostre va dibuixar el més semblant a un somrís que els meus llavis havien esbossat en tot el dia. Ja tenia llit.

Vaig estrèmer amb força la suau capa de cartró per tractar de marcar-la com a meva i em vaig enfonsar dintre de les escombraries a la recerca de menjar. Res.

Passaven les hores i es començava a fer de nit. Tenia fred.

Em vaig dirigir al caixer del carrer major, a veure si podia dormir allà. Estava ocupat.

Em disposava a anar-me’n quan, sense ni tan sols mirar-me el rostre, un home d'avançada edat es va regirar entre una muntanya de diaris antics i, gesticulant, em va convidar a asseure’m.

- Bona nit- vaig dir. Sense resposta.

- Moltes gràcies per deixar-me passar aquí la nit. Fora fa un fred digne de la mateixa Sibèria- res.

Per més que tractava de ser amable, no semblava que aquell home tingués intenció de mantenir una conversa. Vaig tancar els ulls, vaig aclucar el cap sobre un coixí vell que havia trobat a la deixalleria municipal i vaig aconseguir dormir; va ser un miracle.

 

“- Pare, em sap greu haver-te pegat. Estàs bé? T’he fet mal?- no entenia perquè no em volia respondre; potser estava enfadat.

No pateixis; em sembla que estem sòls.

Aquest "sòls" el va pronunciar alhora que s’eixugava un llàgrima que semblava aflorar de les conques dels seus ulls. Era el primer cop que em trobava sòl.”

..........................................................................................................................

 

Tornem a la rutina: m’aixecava suat, nerviós, espantat... Només havia canviat una cosa respecte abans; ja no tenia casa.

El cartró estava fet una merda. Era xop de suor i estava tacat per complet amb sang de la meva cama. El meu company ja havia marxat i el Sol sortia darrere la torre més alta del castell de Montjuic.

La veritat és que era un paisatge meravellós: l’astre rei emergint darrere els turons com el Deu que s’eleva entre els mortals per donar compte del seu poder, tenyint de groc i taronja els núvols de cotó que havien agosarat robar-li el protagonisme a la infinitat del cel blau.

Em trobava submergit en els meus pensaments quan un soroll desagradable em va sobresaltar. Un cop metàl·lic va ressonar entre les quatre partes del caixer. Em vaig girar i, instintivament, em vaig santiguar.

Mai no havia estat creient però, a vegades, el senyor pot ser la millor via d’escapament d’avant algunes escenes que mai haurien de ser captades per la retina d’un home ni transportades pel seu nervi òptic. S’havia suïcidat.

Quan me’l vaig trobar penjat, vaig plorar. No el coneixia de res; ell a mi tampoc i m’havia deixat dormir una nit amb ell.

Tenia la sensació que jo era el mort o que, al menys, m’agradaria ser-ho. TU DECIDEIXES.



OPCIÓ 1: El teu company es mort i no pots fer res per arreglar-ho. Decideixes trucar l’ambulància  però, quan aquesta arriba ho fa amb la policia.

Ell era, possiblement, la primera persona que en molt temps m’havia tractat amb respecte sense sentir por. Era el més semblant a un amic que tenia. No mereixia acabar així. M’havia ofert la seva “llar” sense conèixer-me de res i jo ara li havia de retornar el favor.

Vaig marcar el 112 aprofitant el telèfon del banc. En poc més de mitja hora ja eren allà. Van ficar el cadàver dintre d’una bossa tèrmica de color platejat que reflectia els llums dels fanals encara encesos del carrer i que semblava, per moments, encegar els metges.

Van començar a bramar en la llunyania les sirenes dels cotxes patrulla; en el silenci de la matinada, retrunyien com un eixam d’abelles en busca de pol·len.

No estava nerviós; de fet no en tenia cap motiu per estar-ho. Estava fent allò que considerava correcte i em semblava impossible que la policia em reconegués amb la cuixa tacada de vermell, la cara consumida com a efecte de la gana i la deshidratació i la roba feta lirons lligada amb una corda a la cintura. Només hi havia un home que em podia reconèixer; ell.

El tirador va baixar d’un dels cotxes patrulla. Em va mirar la cara i va somriure. Recordeu quan he dit que vaig somriure en veure el cartró atansat a les escombraries. Allò no era un somriure; això sí que ho era.

Durant poc més de trenta segons, el temps es va paralitzar i tots dos vam emmudir. Escoltàvem però no parlàvem. Només esperàvem per veure qui faria el primer moviment. Jo no volia començar una cursa. De cap manera. No ho volia. Tenia totes les de perdre. Ell sí que volia.

Va fer una primera passa mantenint el seu posat tranquil i seré d’aquell que està a punt de matar el grill que no l’ha deixat dormir en tres nits. Jo era el grill.

No tenia cap alternativa. Realitzant un seguit de gestos de dolor, cadascun més agut que l’anterior, vaig arrencar a córrer. No hi havia marxa enrere.

..........................................................................................................................

 

OPCIÓ 2: El teu company es mort i no pots fer res per arreglar-ho. Tens la intenció de trucar l’ambulància però, a la vegada, tens por que vingui acompanyada per la policia. Decideixes fer una trucada anònima i marxar.

Ell era, possiblement, la primera persona que en molt temps m’havia tractat amb respecte sense sentir por. Era el més semblant a un amic que tenia. No mereixia acabar així. M’havia ofert la seva “llar” sense conèixer-me de res i jo ara li havia de retornar el favor.

No, no podia. Si em quedava allà m’enxamparien de segur.

Aprofitant el telèfon del banc, vaig realitzar una trucada anònima. El comissari semblava distret; pel seu to de veu fins i tot diria que adormit. Tant me fa.

Vaig deixar enrere el seu cos sense vida. Em feia pena. Possiblement, ningú mai no s’assabentaria que aquest home havia mort. No som ningú.

Vaig deixar enrere el caixer agafant-me en tot moment a les parets i les façanes dels edificis que anava trobant en el meu camí. No podia més. De la cuixa no parava de brotar sang i jo em notava cada cop més dèbil. Necessitava seure. Vaig tancar els ulls...

Juro que només va ser un instant; ho juro. Quan les meves parpelles es van separar i la obscuritat va deixar pas a la llum, una ombra em trencava la visió. Davant meu no hi havia ningú. A la dreta tampoc. Darrere només tenia la paret on m’havia atansat per seure cinc segons i recuperar l’alè. A l’esquerra... bé, suposo que ho podeu deduir.

Era ell; el tirador em mirava fixament de dalt a baix. Somreia; no era un somrís normal; era un somrís pervers. La seva tranquil·litat contrastava amb els meus nervis que van irrompre a l’escena en forma de suor i arcades. El seu somriure augmentava per moments.

Durant poc més de trenta segons, el temps es va paralitzar i tots dos vam emmudir. Escoltàvem però no parlàvem. Només esperàvem per veure qui faria el primer moviment. Jo no volia començar una cursa. De cap manera. No ho volia. Tenia totes les de perdre. Ell sí que volia.

Va fer una primera passa mantenint el seu posat tranquil i seré d’aquell que està a punt de matar el grill que no l’ha deixat dormir en tres nits. Jo era el grill.

No tenia cap alternativa. Realitzant un seguit de gestos de dolor, cadascun més agut que l’anterior, vaig arrencar a córrer. No hi havia marxa enrere.

Capítol 3 DESENLLAÇ
CAPÍTOL III:



“Avui he tornat a veure plorar el pare. No sé que li deu passar.

Érem al replà de casa quan el pare ha proferit un crit d’angúnia que hauria espantat el més valent dels éssers humans, seguit d’un conjunt de singlots que semblaven no acabar de deixar mai pas a les llàgrimes que tots dos sabíem que acabarien aflorant.

Ell va pujar corrents cap a casa i va llençar al terra una carta que acabava d’agafar de la bústia. La vaig agafar de terra i la vaig llegir a poc a poc per no entrebancar-me. Era de l’hospital.

Alzheimer.”

 

Vaig arrencar la meva cursa a marxes forçades pels carrers de Barcelona. La gent em mirava de manera estranya: uns reien, altres mostraven por, a uns altres els hi era indiferent el fet de veure un home córrer ferit. Es curiós com la ment humana pot reaccionar de maneres tan diverses a una mateixa situació.

A cada passa que donava tenia la sensació que seria la última. Notava com la bretxa de la cuixa augmentava de tamany a cada gest i el meu cervell llençava impulsos cada cop més forts a la meva medul·la òssia per indicar que allò era una bogeria i que havia de parar. Cervell estúpid.

            Ell no semblava ni tan sols nerviós; de tant en tant, tornava la vista enrere per veure a quina distància el tenia. Ni tan sols corria; lluïa el seu immaculat uniforme de les forces de seguretat de l’Estat davant l’atònita mirada dels allà presents amb un somriure que semblava que en qualsevol moment li travessaria el rostre i acabaria sortint per una de les dues orelles. Tenia la sensació que ell sabia que jo estava patint i no volia que aquella situació acabés tan ràpidament.

            De sobte, el seu rostre va canviar per complet; portàvem només uns 46 o 47 segons de persecució i el seu somriure va desaparèixer. Em va llençar una mirada que em va deixar petrificat i no em va permetre continuar avançant. Els seus ulls negres espurnejats de marrons clars em miraven fixament i semblaven irradiar tones d’ira que tenia emmagatzemada a la part més profunda del seu ésser. Tenia la capacitat de ficar-se en el meu cap. Això no m’agradava.

            Va arrencar a córrer; semblava el final. Però no ho era.

 

            “- Pare, quan tornarem a veure la mare?

  • - Pare, creus que voldrà que li portem unes galetes o un entrepà? La darrere vegada que la vam anar a veure semblava prima. 




  • - Pare, perquè no anem a veure-la ara? La torbo a faltar.


El pare es va girar, em va mirar de dalt a baix a un posat de pena que mai no li havia vist als ulls i em va clavar una plantofada que em va entaforar al seient posterior del cotxe.

No vaig gosar tornar a obrir la boca.”

 

..........................................................................................................................

 

            El destí acostuma a ser molt cruel. En dos dies ho havia perdut tot: el meu treball, la meva casa, la meva vida... bé, no sé si allò que jo tenia podia ser anomenat treball; de fet, no tenia clar ni tan sols si allò que jo tenia podia ser anomenat vida. 

            Allà per on passo acostumo a deixar una pila de cadàvers; l’últim, un pobre vellet que no podia aguantar més la seva situació. Potser ja era hora que jo també m’unís a la pila.

            Va treure l’arma del seu cinturó i me la va col·locar al coll. No semblava còmode; vaig tenir la sensació que no volia. Va col·locar el seu dit índex sobre el gallet del revòlver i vaig poder veure com la mà li tremolava. No ho entenia.

            Ja m’havia disparat una vegada; amb més o menys punteria, però ja m’havia disparat un cop. Perquè ara no era capaç?

  • - Massa fàcil- va dir entre dents. Ja ho entenc tot.


No volia parlar; no volia caminar; no volia moure el cap; no volia viure... Vaig aguantar-li la mirada fixa en els seus ulls de carbó tant com vaig poder. Finalment, el meu sentiment de fastig va guanyar la meva cordura i li vaig escopir amb totes les meves forces. Vaig donar-li justament a la parpella inferior del seu ull dret. Ja tornava a somriure.

Va abandonar a la seva sort les diverses armes que portava al cinturó al fred asfalt de la vorera. Em va propinar un seguit de cops a les galtes que va finalitzar amb un ganxo a la barbeta i un directe a l’abdomen. S’ho estava passant pipa. Encara no tenia suficient.

Em va agafar pel coll, em va aixecar dos palms de terra, i em va orientar en direcció a un edifici que es trobava a l’altre costat del carrer. Vaig tenir la sensació que volia dir alguna cosa però el vaig interrompre amb un seguit de tossits que van finalitzar amb l’expulsió per la gola d’un ruixat de sang i d’unes minúscules pedretes blanques que vaig intuir que en dies millors havien estat les meves dents. Tampoc no calia dir res més.

..........................................................................................................................

 

            Trobo que la vida es l’aventura més curiosa que pot viure un home. No és curiós com, des que havia començat la persecució fins a aquell moment en que ens trobàvem al terrat d’un edifici d’11 plantes, només havien passat un minut i vint-i-tres segons?

            És molt curiós. A mi em semblava que estava esperant durant una eternitat un succés que estava més que clar. 

            Potser només amb l’escriptura es podria aconseguir l’efecte que estava patint en aquell moment; l’augment de la llargada del temps vull dir.

            En una pel·lícula, aquesta escena mai no podria durar més de dos minuts; la lectura no obstant, té la capacitat de fer que el temps duri el que l’autor vulgui. Si vol utilitzar 12.000 caràcters per definir una situació que es podria escriure en 1.000 doncs ell agafa i ho fa; perquè? Això només ell ho sap.

            El cas es que trobo que els darrers 83 segons de la meva vida només es podrien entendre si fossin llegits; en cap context, si fossin vistos.

..........................................................................................................................

 

            El tirador m’havia pujat allà amb un únic objectiu, o potser en tenia dos; es possible que fins i tot en tingués tres... Nosaltres direm que només en tenia un: matar-me.

            Em va llençar contra el que semblava una antena parabòlica i es va asseure al meu costat. El moment s’acostava. Un grapat de records se’m va amuntegar al cap: tots els delictes que havia comès, els assassinats, els robatoris... totes aquelles famílies a les que havia deixat incomplertes. Potser mereixia un final així.

            El que més mal em feia era no ser capaç de sentir tristesa. Sentia ira, por, vergonya, penediment; en cap cas un àpex de tristor va aflorar al meu ésser. Em sembla que aquell dia vaig gastar totes les meves llàgrimes...

Encara soc incapaç de perdonar-me no haver assistit al funeral de la meva mare; no em veia amb forces de veure-la un altre cop encara que la seva ànima ja hagués marxat de les seves carns. Era incapaç. Em vaig quedar a casa plorant com un covard. Covard. Covard. Aquesta paraula portava anys ressonant al meu cap; no em deixa dormir durant les nits ni pensar durant el dia. Covard.

Ella no voldria mai aquest final per al seu fill.

Vaig treure les forces d’allà on no les tenia i, en un gest d’extrema habilitat, vaig placar el tirador que es situava davant meu i em vaig precipitar al buit. No vaig caure.

La seva mà es va aferrar a la meva; es resistia a deixar-me marxar si no era ell qui signés el meu viatge. El seu desig no era que jo morís; era que ell em matés. Faci la teva voluntat.

El vaig agafar fermament pels canells i vaig fer força cap avall. Jo no vaig dir res; ell no va dir res. Seria una mort en silenci.

L’últim record que tinc és veure, en plena caiguda, un papallona que saltava de la branca d’un arbre i començava a batre les seves ales per enlairar-se i marxar al cel. Potser per sentir-se lliure, o potser per fugir de la foscor de l’interior d’aquells que poblem la Terra.

Mai no ho sabrem.  

          

 

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]