Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
aina_llaneras
IES Porreres. Porreres
Inici: Marina
Amnèsia
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 Els ulls.
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Havia de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig del 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llençar a la recerca d’aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carreres de mala reputació en un rapte d’amnèsia.

Em van trobar la nit del setè dia, uns companys de classe, lligat a una cadira de ferro a un restaurant xinès abandonat. Tenia tot el cos ple de cops, i podia notar com la sang seca em cobria la cara. Van trucar a la policia i als meus pares adoptius, i em van portar a l’hospital. No recordo què va passar durant el camí, però quan vam arribar a l’hospital, la policia ja era allà.

Els metges no els van permetre apropar-se a mi, i llavors vaig saber que alguna cosa anava malament. L’endemà, em van explicar que els meus pares biològics havien aparegut morts el dia que jo vaig desaparèixer. No van fer falta gaires minuts per adonar-me’n que es pensaven que havia estat jo el seu assassí.

La policia em va portar a comissaria on es trobava la meva advocada . Quan vaig entrar, no em va sorprendre veure  la Marina allà, vestida formalment. Tampoc em va sorprendre que es presentés com si no ens haguéssim vist abans, perquè jo no recordava haver-la vist mai, però aquells ulls verd intens els havia vist a algun lloc; no podien passar desapercebuts. Ella em va explicar que jo patia un tipus d’amnèsia. El meu cervell havia bloquejat els records dels últims set dies per algun motiu.  Em va explicar que hauria de declarar en un jutjat, que era el principal sospitós i que estaria tancat a presó fins que es demostrés que era innocent o em deixessin anar per manca de proves.

I,  definitivament, després d’interrogar-me, em van tancar durant deu dies a la presó. Van ser dies interessants, ja que només em va poder visitar la Marina i no em volia explicar res del que passava  fora de la presó i, a més, el meu company de cel·la era un presumpte piròman que havia cremat un bloc de pisos sencer. El primer dia estava acollonit per estar allà tancat amb ell, però em va explicar la seva història, i jo li vaig explicar la meva. Durant aquells deus dies vam establir una relació normal entre amics, o el més normal que podia ser la relació entre un presumpte assassí i un presumpte piròman.

Deu dies exactes després, la Marina va aconseguir demostrar que jo havia estat segrestat. No em vaig atrevir a demanar-li com havia aconseguit allò, però quan vam sortir de comissaria, ella em va explicar que havia trobat unes càmeres que hi havia davant el restaurant que ho demostraven. No vaig entendre què hi feien aquelles càmeres allà, perquè era un barri molt mort i ningú hi viva ni hi feia feina allà, però tampoc em vaig atrevir a demanar-li, i ella no feia cara de voler explicar-m’ho. Després d’aquell fet no vaig tornar a veure el meu nou amic, el piròman.

La policia no va tenir més remei que deixar-me lliure.

Les setmanes van anar passant  i, a mesura que anava passant més temps amb la Marina, més semblava que ja la coneixia d’abans. La seva manera amable i afectuosa de dir-me les coses, o la manera de mirar-me quan es pensava que no la veia, només feien augmentar les meves sospites. Si més no, no va ser fins al cap d’un any i mig que ho vaig descobrir.

Un cap de setmana del setembre del 1980, la policia em va citar per anar a declarar sobre el meu segrest. La Marina em va explicar que els hi havia de dir tot el que recordés sobre els set dies que havia passat al restaurant, que havia de respondre totes les preguntes i que no podia mentir perquè estava sota jurament. No vaig poder respondre a la meitat de les preguntes perquè la meva amnèsia no m’ho va permetre. I les que podia respondre, les responia en to monòton i avorrit, ja que eren molt òbvies, però n’hi va haver una que va cridar la meva atenció:

- Què va passar el dia anterior al teu segrest? - Em va demanar l’advocat de l’estat.

I em vaig quedar completament en blanc. No recordava res del que havia passat durant aquell dia, ni tan sols haver-me aixecat del llit o haver esmorzat. No vaig respondre la pregunta, i quan vaig aixecar el cap per veure  la Marina, em vaig fixar que hi havia una persona a la sala que em mirava molt fixament. No el vaig reconèixer, però, com m’havia passat amb els ulls de la Marina, sabia que l’havia vist abans. No eren d’un verd intens, però el seu color lila també era difícil d’oblidar.

En sortir dels jutjats, li vaig demanar a la Marina a veure qui era i no em va contestar, va fer com si no hagués sentit la pregunta, i això va ser suficient per no demanar-ho més cops.

Quan vaig començar segon de carrera, va ser quan vaig tornar a veure aquell noi d’ulls impressionants. Era el meu professor de pràctiques, encara que semblava que tenia la mateixa edat que jo. Passava moltes hores amb ell i tota la classe, i semblava que mai m’hagués vist. Algunes vegades el pillava mirant-me, però apartava la mirada ràpidament quan se n’adonava  que l’havia vist.

Un dia abans de les vacances de Nadal, em va fer quedar després de les pràctiques.

-Em reconeixes d’algun lloc?  - Em va demanar.

-Sé que he vist els teus ulls abans, però no em demanis on. – I així me’n vaig anar, sense donar-li temps a reaccionar.

Vaig passar el Nadal amb els meus pares i la Marina, ja que ens havíem tornat molt units.

Durant tot aquell primer trimestre, ningú n’havia sabut res d’aquell assassinat, però just després d’aquell primer Nadal al costat de la Marina, ens van arribar notícies del suposat assassí. La policia que investigava el cas ens va trucar i ens va explicar que jo estava en perill, perquè es pensaven que el meu segrestador i l’assassí dels meus pares biològics, eren la mateixa persona.

Vaig haver d’anar amb un policia allà on anava  i es va arribar a fer estressant. A les classes de la universitat, la gent sempre tenia els seus ulls sobre mi, demanant-ne per quin motiu anava sempre acompanyat d’un policia que em doblava l’edat, i les seves hipòtesis eren tan  errònies i descabellades que em venien ganes de revisar si encara tenien cervell, ja que tot el que m’havia passat havia sortit per les notícies. Em vaig intentar escapar un parell de cops, d’aquell policia, fins que ell es va cansar i va dimitir com a guardaespatlles meu. Em van posar un altre policia que aparentava 30 anys, molt guapo, he de dir. Amb ell m’ho passava més bé, ja que podíem xerrar de coses trivials i interessants, com els nostres grups de musica preferits o el nostre mutu interès per l’art modernista. Em sentia a gust i protegit al seu costat. En cap moment, l’assassí dels meus pares va aparèixer per la universitat o per casa meva (els dos únics llocs on anava), i a principis de març, em van treure el meu “guarda de seguretat”. Més que sentir-me alliberat per no tenir  un policia al costat tot el dia, em vaig sentir melancòlic perquè no sabia si el tornaria a veure.  Ens havíem arribat a suportar i el trobaria a faltar.

Durant aquells dos mesos que vaig passar al costat del policia, el professor de pràctiques no em va tornar a dirigir la paraula ni em va tornar a mirar de reüll. Tampoc em va tornar a demanar que em quedés per aclarir-li els dubtes que tenia sobre el que li havia dit abans de Nadal. I va ser llavors quan entendre que ell estava relacionat amb la Marina i els seus secrets.

Tant els seus ulls com els de la Marina em van començar a aparèixer en somnis, que semblaven reals fins que em despertava. No ho vaig explicar a ningú, i cada dia dormia menys per intentar interpretar els somnis. Els meus pares adoptius, quan em van veure la cara de cansat al cap d’uns dies, van pensar que començava a tenir problemes pel que m’havia passat, i em van portar a un psicòleg. No em va sorprendre gaire veure que els ulls del psicòleg m’eren familiars i la seva cara, completament desconeguda, però quan vaig estar a punt de dir-los als meus pares que en busquessin un altre, cansat de no conèixer persones però sí els seus ulls, ell es va presentar com el germà de la Marina. Em vaig quedar en xoc durant uns deus segons.  Jo no en sabia res del germà de la Marina, ni sabia que tenia un germà. A part de sentir-me impotent per no saber-ne res, també em vaig sentir traït per part de la Marina. Fins en aquell moment, no me’n vaig adonar  que jo no en tenia ni idea de la seva família, ni de la seva vida personal. Tindria xicot? O xicota? Seguia veient els seus pares? Estaven morts? Tenia més germans? Com havia aconseguit el títol de dret? Quants anys tenia en realitat?

Van ser tantes les preguntes que em van venir al cap, que no me’n vaig adonar  i ja estava a dins la seva consulta, assegut en aquell estrany sofà típic de psicòlegs. Va fer que m’estirés, però em vaig negar al·legant que em dormiria només de tocar amb el cap al sofà. Va fer una rialla i em vaig fixar que era igual que la de la Marina, sincera i bonica, ressaltant els seus pòmuls. Vaig passar dues hores tancat a aquell estrany lloc contestant les preguntes del doctor, però va ser com si no estigués allà, d’estrany que havia set. Quan els meus pares m’hi van anar a buscar, i em van demanar com havia anat, vaig ser incapaç de respondre’ls. Havien estat les dues hores més rares de la meva vida; li  havia explicat la meva vida a una persona que no coneixia de res, i de qui no en coneixeria res més que el seu nom, l’aparença i el seu despatx o consulta. Quan em feia preguntes, semblava que ja en sabia la resposta;  quan em mirava als ulls, em pensava que em podia observar l’ànima i, quan m’escoltava, semblava que pogués llegir entre línies les meves paraules. Era clavat a la Marina psicològicament, i cada cop que obria la boca o el mirava, no podia evitar pensar en ella i els seus misteris.
Capítol 2 Memòria
Ja havia passat un any des que havia desaparegut, i va ser quan vaig decidir començar a fer preguntes a la Marina. Vaig descobrir coses molt puntuals seves, però que a la llarga anirien prenent sentit. Em va explicar que ella i el seu germà eren bessons. Tots dos havien estat abandonats en un orfenat quan eren nadons, i no havien pogut sortir d’allà, fins que una parella de joves els va adoptar quan tenien 10 anys. Això els va permetre a tots dos estudiar dues carreres alhora. La Marina havia estudiat Dret i Ciències Polítiques, i el seu germà havia estudiat Psicologia i Criminologia. Tots dos es van poder treure les dues carreres, sense suspendre cap assignatura en el procés. Actualment tenien 26 anys i eren inseparables. Quan va començar a contestar les meves preguntes sobre la seva vida personal, va ser quan li vaig confessar els somnis que tenia amb els seus ulls, i els del meu professor de pràctiques. No em va dir res. Simplement, em va mirar amb estima i afecte, com solia fer, i em va deixar tot sol, a la consulta del seu germà, ja que ella m’havia acompanyat allà. Aquella sessió va ser especialment curta. Jo no hi vaig posar de la meva part, i quan ell intentava fer-me xerrar, jo l’esquivava. Estava cansat dels secrets de la Marina, els somnis que semblaven reals i el meu professor de pràctiques.

Vaig acabar segon de carrera i vaig decidir que em mereixia unes vacances lluny dels meus problemes i els misteris de la Marina i, juntament amb els pares, vam anar de viatge al nord d’Europa. Va ser la pitjor decisió que podia haver pres. M’havia tornat depenent de la Marina i de les sessions amb el seu germà. No sé com s’ho feien, però produïen aquest afecte en la gent. Tenia ganes de trucar-la a ella cada dia i poder sentir la seva veu, encara que fossin dos minuts al dia. I tenia ganes d’agafar un avió cada dia només per poder-me asseure en aquell sofà estrany i explicar-li la meva vida i els meus problemes a ell. Els vaig trucar a tots dos cada dia, per separat, i em passava més d’una hora xerrant amb qualsevol dels dos. S’havien convertit en la meva droga i n’era completament addicte. La seva aura misteriosa els feia més interessants, els seus ulls verds et deixaven amb ganes de poder mirar més profundament i desvetllar tots els seus secrets. No era capaç de viure sense ells, perquè ja formaven part de la meva família. No recordava com era la meva vida abans d’ells. Potser estava cansat de la Marina i els seus secrets, però no podia desfer-me d’ella.

Just el dia que vam tornar, la policia ens va anunciar que havien agafat el meu segrestador i assassí dels meus pares. No recordo el seu nom, però quan es va dur a terme el judici, jo hi era present. La meva mare plorava en silenci i el meu pare la consolava. Vaig haver de tornar a declarar, ja que la policia volia saber si veient-lo i sentint la seva veu, podria recordar alguna cosa. No va servir de res, ja que les preguntes van ser les mateixes que la vegada anterior i vaig contestar exactament el mateix. L’única cosa que havia variat era l’home mal vestit, amb els ulls baixos, esperant que el declaressin innocent. El van condemnar a presó sense les proves suficients. No sé exactament com s’ho van fer, però van aconseguir tancar el cas. La Marina sabia coses, perquè ella tenia contactes dins la comissaria que portava el cas, però com sempre, no em va dir res.

Les setmanes següents, just abans de començar tercer de carrera, va ser quan vaig tornar a veure el professor de pràctiques de la universitat. Estava prenent un gelat amb la Marina a una cafeteria, quan ell va sortir de dins el bufet d’advocats de la Marina i, quan la va veure, es va dirigir cap allà on érem nosaltres, però desprès em va veure a mi, i la seva expressió facial va canviar dràsticament, i se’n va anar com si mai hagués estat allà. La Marina va fer com si res hagués passat i va escriure alguna cosa a la seva llibreta, que sempre portava a sobre.

- És el meu professor de pràctiques, aquell noi dels ulls color violeta. – Vaig comentar jo.

- Ho sé.- Va respondre ella. I la conversa es va acabar. Em va portar a casa com si res, i em va deixar allà amb més preguntes sense respondre.

Els misteris i els secrets que la perseguien començaven a desesperar-me, però sabia que no hi podia fer res, els descobriria amb el pas del temps. O això desitjava.

Vaig seguir acudint al germà de la Marina com a psicòleg fins al setembre, quan els meus pares, van decidir que era suficient. Jo no els vaig posar objeccions, però trobaria a faltar estirar-me en el seu sofà i xerrar amb ell, encara sabent que ell, la Marina i jo quedaríem junts. Era d’aquelles persones que et podien veure l’ànima, d’aquelles persones que només amb la seva mirada verinosa i verda podia capgirar el teu món. I no vaig tornar a aquella consulta mai més, ni vaig tornar a asseure’m al sofà estrany. A l’última sessió, cap dels dos va gosar obrir la boca.

S’havia creat una atmosfera tan bonica i tan íntima, que cap dels dos la volia trencar. Tots dos ens contemplàvem en silenci, sense treure els ulls de l’altre en cap instant. Jo contemplava els seus llavis carnosos i rosats, el seu nas afilat i aristòcrata, els seus ulls verds, i la seva pell, llisa, lleugerament morena, amb pigues al nas, quasi imperceptibles. En aquell moment me’n vaig adonar dels meus sentiments cap a ell. No era amistat ni odi. Simplement m’agradava, i ell se n’havia adonat molt abans que jo, com sempre. Sabia coses meves abans que jo ni tan sols les pogués intuir; per això, no m’estranyava aquest cop. Vaig fer un canvi a la meva cara o algun gest, perquè ell va somriure, ensenyant aquelles dents perfectament col·locades. I així com havia arribat, me’n vaig anar, sense dir res.

Just dos dies després, vam quedar tots tres a la cafeteria del bufet d’advocats de la Marina, i es va unir a nosaltres el meu professor de la universitat, per motius que segueixo desconeixent. Va ser en aquell moment, quan estàvem tots quatre reunits, quan vaig començar a descobrir que els meus somnis sobre la Marina i el professor de la universitat, no eren somnis, si no els records dels set dies que havia estat segrestat. I vaig començar a recordar i,del dia a la nit, sense demanar-ho, vaig descobrir tots els secrets de la Marina. La policia no anava gaire mal encaminada quan em van detenir per l’assassinat dels meus pares biològics.
Capítol 3 La veritat
No sé com va ocórrer tot, però d’un segon a l’altre, estava assegut a un cafè coneixent tots els secrets que amagaven els ulls de les persones que tenia al davant. Cap dels tres es va fixar en la meva mirada, perquè els meus ulls van passar de ser innocents, a ser culpables de dos crims. La Marina somreia sincerament al seu germà, que posava una falsa cara de molèstia per algun comentari del meu professor de pràctiques, que també tenia un somriure d’orella a orella a la cara. El segons passaven lentament, mentre jo intentava digerir la informació que ara posseïa, i ells tres seguien parlant com si res. Tot havia estat un pla perfectament estudiat per la Marina, el seu germà, i el meu professor de pràctiques. Tot tenia sentit: una advocada, un psicòleg i criminòleg, i un professor de medicina. Les tres persones que podrien organitzar tots els crims necessaris sense deixar proves. La primera, coneixia la llei de cap a peus; el segon, coneixia els secrets de la ment i sabia el necessari per esquivar un equip de criminòlegs; i l’últim, sabia com desfer-se dels forenses i moltes altres aportacions que comportaven conèixer la medicina; com per exemple, saber com provocar una amnèsia temporal a algú.

Cap dels tres semblava culpable per a la llei. Què hi podien tenir a veure l’advocada de la víctima, el seu psicòleg i el seu professor de la Universitat?

El més curiós de tot era que jo havia estat la ment mestra del pla.

Tot havia començat al matí.  Els meus pares ja eren a la feina i jo m’estava preparant per anar a la Universitat. De sobte, el telèfon de casa va començar a sonar i el vaig agafar pensant que serien els meus avis. Em vaig sorprendre quan la veu fina de la Marina, em va contestar demanant a veure si era el fill dels meus pares biològics. Quan vaig contestar afirmativament, va ser quan vaig deixar de ser aquell noi jove i innocent que tothom coneixia.

Em va explicar que els meus pares eren polítics, res que jo ja no sabés. Els dos havien decidit donar-me en adopció als meus pares adoptius, perquè ells no es podien permetre l’escàndol que comportaria tenir-me a mi. No els retreia res d’això, sinó tot el que va passar després.

Els dos van caure en les mans de l’avarícia i el poder, i van decidir utilitzar els nens refugiats de la guerra, que hi havia a algun país d’Àsia, per fer diners. Feien pagar als pares dels nens per portar-los cap a la nostra ciutat  per, suposadament, donar-los un futur adequat. Però quan els nens trepitjaven la nostra ciutat, sense papers, ni identitats, ni res, els posaven a fer feina a fàbriques clandestines.

Quan la Marina m’ho va explicar, vaig entendre a l’instant, que no ho podíem  denunciar a la policia, ja que aquesta no hi faria res, pel fet que eren dos dels polítics més poderosos del país.

Vaig prendre la decisió, jo mateix, d’executar un pla per acabar amb aquell fet tan horrible, que en desencadenaria de més horribles.

El primer pas del pla era desaparèixer 7 dies sense crear sospites. La càmera de seguretat instal·lada davant les fàbriques abandonades (allà on els meus pares biològics explotaven els nens), eren cosa de la Marina. Ja feia temps que ella les havia posat, per tant, ens servirien d’ajuda. Van ser la Marina i el seu germà qui m’hi van portar, creant la prova perfecta que demostraria el segrest. Aquí va entrar en joc el professor. Ell havia desenvolupat una espècie de droga que crea una amnèsia temporal, ja que no ens podíem permetre que jo confessés sota cap circumstància; per tant, era millor fer-me oblidar. La Marina el coneixia perquè ella era l’advocada del seu germà, que era un piròman  que havia conegut a la presó. No va ser gaire difícil contactar amb ell i explicar-li la primera part del nostre pla.

El segon pas era planificar l’assassinat dels meus pares biològics. La Marina i el seu germà es van encarregar de tot.

L’últim pas era portar a terme el pla.

El professor i jo vam executar  el pla, la Marina vigilava i el seu germà conduïa.

Suposadament, havíem de raptar-los a les bones, però ens va fugir de les mans, i tots dos van acabar amb una lleu commoció cerebral,  res que el professor no pogués curar. Els vam tancar dins la fàbrica durant dos dies i, màgicament, els vam fer confessar mentre ho enregistràvem tot i, quan van acabar de dir l’última paraula, jo no vaig dubtar en disparar-los, traient-los la vida com ells havien fet amb tants de nens. La Marina, quasi em va matar a mi per haver-ho fet amb la càmera encesa, ja que les gravacions les havíem de filtrar als mitjans de comunicació.

Vam contractar a l’home que havien acusat de l’assassinat dels meus pares i del meu rapte, perquè filtrés ell les confessions i deixés les proves necessàries perquè se l’incriminés a l’assassinat.

Quan vaig tornar al món real, vaig veure que els tres em miraven fixament, estudiant totes les faccions de la meva cara.

-       Ho sap. – va comentar el germà de la Marina.

-       Tu creus? – va dir la Marina, i el professor va assentir amb el cap.

-       Mira quina cara, està pàl·lid, els seus ulls han deixat de lluir, i cada deu segons té un tic a la boca – va dir ell.

-       Sóc aquí, recordeu?

Quan vaig dir això, els tres em van mirar sorpresos, i el d’ulls violetes va comentar:

-       Portes deu minuts sense reaccionar a res. –

No em va sorprendre, al cap i a la fi, havia desconnectat completament del món recordant els sets dies que havíem passat junts.

-       Què recordes, petit? – va dir el germà de la Marina.

-       Recordar què? I no em diguis petit, saps que no m’agrada.

-       Ho recorda tot – Va contestar ell dirigint-se als altres dos.

-       És hora  que les confessions vegin la llum – va contestar el professor, fent un somriure trapella i picant-me l’ullet.

I això és el que va passar. Al matí següent, tots els informatius del país, i alguns d’altres països, van emetre l’escàndol dels dos polítics assassinats feia un any i mig.

Totes les persones del govern que estaven relacionades amb les persones que m’havien portat al món, van sortir il·leses de l’assumpte, sense càrrecs, ni judici, ni presó. Així funciona el govern…  si tens un bon càrrec, o tens diners, o ets algú “important”, no aniràs a presó. En canvi, si tens mala sort, igual arribaràs a judici, però en sortiràs sense càrrecs. Però, precisament per aquests motius, hi érem nosaltres quatre, per acabar amb qualsevol cosa que tingués a veure amb aquell parell, si era necessari, tornaríem a actuar.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]