Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Gina11
Escola Vedruna Balaguer. Balaguer
Inici: Joc de trons
Eren
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Una nova primavera

Era el divuitè any d’estiu, i el setzè en la vida d’en Bran. Segons el seu recompte que amagava darrera el coixí de dormir, avui era la vint-i-cinquena vegada que presenciava una decapitació davant els seus propis ulls, tot i així el poble considerava que el nombre vint-i-cinc era un xifra baixa dins les expectatives brutes formades per les paraules de la gent.


Per molt que nou anys haguessin passat, encara no havia pogut oblidar aquell primer moment en el que la fulla de l’espasa va travessar el clatell d’aquell home que ni tan sols coneixia i molt apesar del sentiment d’emoció que l’omplia al principi, el moment decisiu del acte va fer-lo canviar d’opinió repentinament. En cap moment va gosar apartar la vista o entretancar els ulls, ja que sabia perfectament que el seu pare li oferia una mirada de reüll de la qual no es podia escapar de cap manera. Es va convertir en una pedra i a hores d’ara, encara revivia aquella sensació que li recorria tot el cos.


Va mirar al seu voltant, a un costat  tenia al Moreid, un dels seus tres germans i a l’altre cantó al Senyor Zenn, també conegut com a pare. Semblava que res havia canviat, fins i tot s’atrevia a pensar que el públic seguia sent el mateix, sol notava la benvinguda de nous infants preparats per rebre una primera vegada a l’espectacle. I ella també era allí, la noia d’ulls clars i melena negra. La va veure quan tenia set anys, a la primera decapitació a la que va assistir i fins aleshores, havia admirat en silenci la seva bellesa cada una de les vegades que havia aconseguit trobar-la des del gentil que envoltava aquella petita plaça als afores del poble. Aquest cop també tenia els ulls brillants, segurament el sentiment l’afectava, tot i així, mai ho sabríem, el Bran no s’imaginava capmanera d’apropar-se a ella sense acabar formant una situació incòmoda o amb un mal final.


Sí que era veritat que l’havia vist voltar pel poble, però desconeixia totalment la seva identitat i mai s’havia atrevit a preguntar-li al seu pare indirectament de quina casa provenia, doncs sabia en totalitat que si s’adonava del seu sobtat interès cap a la noia, aquest trobaria forma alguna de que acabessin casant-se o obligant-la a estar amb ell, però el Bran no volia això, ell la volia estimar i potser hauria d’esperar un temps perquè aquest somni fos possible.


L’espectacle va ser finalitzat quan el cap de l’individu, víctima de tal acte, va ser clavat entre aquell llarg pal que donava senyal que l’operació havia estat realitzada amb èxit, amb una victòria per part del rei. Ves per on, el Bran no sabia què era allò que els alegrava tant, però a més no esperar, sabia que ell no podia mostrar feblesa davant el seu pare, ja que el seu progenitor ja el considerava tot un home i, si encara no havia marxat de casa amb una vida establerta dins un càrrec de superioritat, era perquè el Senyor Zenn tenia capficada l’idea que a en Bran encara li faltava una temporada més de formació per arribar a heretar un lloc com a guàrdia del castell.


Tots van abandonar l’escenari central per dirigir-se als seus respectius cavalls. Sense actuar diferent, en Bran va anar a buscar la seva bèstia quan va notar el pes d’una mà sobre la seva espatlla, al girar-se es va trobar amb el seu amic, James Nas Lymeri també conegut com el desafortunat fill de Egel Lymeri el qual per molt esforç que evoqués criant-lo el resultat va ser desesperant, el James seguia sent el mateix noi rebel i despistat. Ell preferia ser caçador abans de tenir un bon càrrec que el reconegués com fill de qui era.


-Ei, he conegut uns bessons curiosos, anem a fer un mos. T’hi apuntes? -Va preguntar-li en James a en Bran. Cosa que a ell el va sorprendre.


-Ni tan sols els coneixem. - va respondre el noi al seu amic.


-I? Per aquesta raó hi vaig, per coneixe’ls. Mira, són aquells dos d’allà. Són un noi i una noia. Es diuen Abraham i Sança Dunne. El seu pare és el Bennet Dunne, segur el teu pare el coneix. -L’amic va senyalar al est, on es trobaven els dos germans. Estaven girats d’esquena.


-D’acord, però no t’emocionis, només una estona. -Els noi va fer un gest de victòria i va cridar-los. Es van girar i s’anaven apropant, quan al Bran li començà a bategar el cor. “És ella” va pensar i així va ser, va reconèixer la bellesa de la noia ara coneguda com Sança i va somriure dissimuladament.


Va notar escalfor a les galtes, una escalfor que va ignorar i simplement va reaccionar saludant al noi i després a la noia.


-Encantat de coneixer-te. Em dic Bran. El James és massa pesat, insistir és una bona faceta seva.  


-Sóc molt perspicaç això es el que passa. - Va contestar lo seu amic al recent comentari d’en Bran a la Sança.


Cada un va anar a avisar els seus pares del que anaven a fer, a excepció del James al qual li va importar poc el seu projenitor pensés. La Sança i  l’Abraham varen portar al dos nois a una petita cabana del bosc construïda per ells. Dins tenien una taula, un petit rebost i un lloc exclusivament per poder germinar una foguera. Van parlar durant hores els quatre i de tant en tant el Bran mirava de reüll a la Sança, la qual li proporcionava un somriure que li feia accelerar el cor.


Dins les converses que van dur a terme, va conèixer una mica millors alsdos germnas. L’Abraham era un noi bastant astut que ajudava al seu pare sempre que ell el necessités, tot i que eren poques vegades, a més, era un aficionat del petit món de la literatura i de tant en tant visitava a una dona la qual li proporcionava petites lectures que ell recompensava amb cuidar-li l’hort. En canvi, la Sança era un noia bastant especial pel que va explicar-los, no li agradava quedar-se cuidant la casa i per sort, els seus pares o entenien i ignoraven el fet que fossin criticats per deixar-li fer el que volgués a la seva filla. Li agradava molt la natura i es coneixia el bosc de memòria, fins i tot havia arribat a intentar dibuixar un mapa del bosc  de cap a peus, però encara no havia acabat. Després d’una estona més xarrant i d’haver acabat de menjar van decidir tornar a casa. S’havia fet fosc i no es veia massa el camí, tots quatre voltàven junts amb molta cura quan en Bran va distingir una brillor entre la obscuritat del ambient.


-Nois...Mireu al fons, no sóc l’únic que ho veig. Veritat? Aquella llum...


-Jo també ho veig, no ets sol- Va respondre-li l’Abraham.


-Apropem-nos-hi -Va proposar el James, el comentari del qual no va caler resposta. Els quatre van fer-li cas.


Van caminar fins que va arribar al seu objectiu i al ser-hi davant, van haver de tapar-se els ulls amb la mà, doncs la llum d’allò que encara no podien discernir els cegava completament.


-Algú en fa els honors?- Va preguntar el James


-Jo mateixa- Va respondre-li la Sança. Es va propar l’objecte que il.luminava amb potència i quan mes s’hi aprovava mes clar ho tenia. Una espasa, era una gran espasa d’un material irreconeixible, que estava polit a la perfecció, i com anteriorment s’havia comentat, brillava a un nivell extraordinari. Increïble. Va agafar-la per examinar-la.


-Vosaltres tres, atanseu-vos-Va replicar


-Es pot saber què és?-Va dir sa germà fent-li cas -Déu meu…-Semblava que a l’apropar-s’hi, l’espasa permetia el dret a poder-la observar. S’apreciava cada detall sense haver-se de queixar de la llum.


-Què és Sança?-Preguntà en Bran.


-Una espasa- Li va respondre la noia atansant-la a ells.-No sembla qualsevol espasa. Vull dir, deurà ser d’algú de la cort.


-Però...Com et descuides una cosa així?-Es qüestionava l’Abraham. Ell no gosava tocar-la tot i saber que sa germana la  agafava amb total seguretat.


-Això no importa- Va dir en James- Me la quedo jo. Ja està, adjudicada per mi, Ser Lymeri present- Va dir i es va atansar a la Sança. Li va pendre l’espasa de les mans a la noia.


-Ei! Torna-la!-Li va insistir.


Però l’altre no li va fer cas. El Bran just va intentar reaccionar i intentar alertar-lo que parés, però ja era massa tard. Segurament, ni el James sabia què és el que va fer, cap moviment estrany, tan sol una gesta imitant un cop d’espasa quan alguna cosa increïble va succeir. Sense paraules, inexplicable. Quina classe de màgia negra era aquella?

Què estava passant? On eren?
Capítol 2 El perill de ser un Hattis i no ser de Hatteia


James                                                                                                                           

En James va ser el primer en obrir els ulls, estava ajegut al terra. Es va aixecar i va notar tres coses: la primera, seguia amb en Bran, la Sança i l’Abraham; la segona, continuaven estant al bosc i la tercera, l’espasa ja no hi era. En Bran va obrir els ulls i es va aixecar també... Va examinar l’escena al igual que ho havia fet en James i aleshores el va mirar.

-M’expliques que ha passat?-va preguntar-li, el Bran

-Faig cara de saber-ho?-li digué en James

-Realment no- Va sentir dir a la Sança que just aleshores s’alçava, es va apropar al seu germà i li va donar unes empentes per fer-lo reaccionar. Just després l’Abraham va obrir els ulls.

-Sembla que estiguem al mateix lloc...Res no ha canviat- Va dir en Bran.

-Jo no ho asseguraria tan de pressa...No sabem ni per remota idea què ha pogut passar i es realment  preocupant.-va dir l’Abraham.

-L’Abraham té raó, tornem a la cabana i així podrem parlar detingudament de tot.-va dir la Sança

-Però nois…-va dir en James- Hi ha una cosa de la que no us n’heu adonat.

-Quina cosa?-va preguntar en Bran.

-És de dia. Quan ha passat tot això, era de nit...En cas que haguéssim estat tota la nit dormint probablement els nostres pares ens haurien estat buscant o si no potser ens hauria trobat algun caçador. No acostumen a passar molt desapercebuts quatre joves dormint al bosc en ple hivern.- va dir ell.

-És veritat, amb la confusió no hi havíem pensat- Va dir l’Abraham.

-Ara estem el doble de confosos- Va dir en Bran

-Anem a la cabana si us plau- va dir la Sança- M’estic morint de fred.

Van fer cas a la Sança i tots quatre es van girar en direcció al seu destí però ningú d’ells va haver de dir res quan al seguir endavant es van adonar que un petit detall no quadrava:No hi havia cap cabana.

-Ara sí que em començo a preocupar- va dir la Sança

-Seguim recte, com si tornéssim al poble..-va proposar en James, qui evitava plantejar-se que succeïa, realment cap dels quatre es volia plantejar la veritat, simplement ho ignoraven.

El James era diferent, no parava mai quiet i li agradava massa sentir-se lliure. Després de la mort de la seva mare la qual era l’única que no l’impedia descobrir el que fos, ell va adoptar una posició desenfrenada davant el seu pare i van arribar a distanciar-se de manera considerable. Sempre es queixava de la seva actitud i intentava constantment que ell canviés de caràcter i per propi orgull, en James ja no el feia ni cas.  S’havia cansat d’ell i de la gent que el jutjava sense saber però va trobar un racó al costat d’en Bran, qui l’entenia de veritat.

La Sança va ser la primera en reaccionar.

-Nois, on som?-va dir.

El James va mirar al seu voltant. Estaven  en un poble totalment diferent al seu, la gent vestia de forma estranya i portaven molts accessoris peculiars..Tot estava fora del comú.

-És Hatteia- va dir en Bran, semblava que ni tan sols dubtava al dir-ho- La meva mare sempre em contava històries quan jo era petit. Tot concorda amb el que ella m’explicava. Gent vestida amb túniques molt cridaneres, gent diferent, fades, monstres, gegants...En resum: Màgia.

“Màgia” va repetir dins seu en James….Ell sempre havia pensat que la màgia  existia realment, perquè la seva àvia (la qual  era tractada com a boja) li explicava anècdotes en les quals es parlava d’un poble secret, on només bruixots, monstres i persones relacionades amb el món sobrenatural hi podien entrar…

-No et precipitis Bran-  va dir l’Abraham- Alguna cosa ha passat, és innegable, però que la teva mare t’expliqués contes per a nens no significa que siguin una resposta als nostres dubtes.

-Jo em creia a la meva àvia- va dir en James- Ella em parlava d’Hatteia...Deien que estava boja… En Bran te raó…

-Ja però- va dir l’Abraham quan la Sança el va interrompre.  

-Abraham...des de fa setze anys formes part de la meva vida i encara no entenc com tu, un aficionat a la lectura fantàstica no es capaç d’obrir els seus ulls i acceptar que potser sí estem davant d’un món diferent on tot el que nosaltres creient és pura ignorància i la realitat és la Màgia i tot el que l’envolta- va dir aleshores la Sança- De veritat, no et comprenc i no crec que mai arribi a poder-ho fer.

-El problema es que és increïble Sança, tan increïble que em fa por creure-m’ho- Li va contestar el seu germà.

-¿Podríem deixar el dramatisme i les qüestions entre germans no solucionades a un costat?-va preguntar en Bran- Crec que seria més important saber com sortir d’aquí o no ho sé, buscar respostes, per exemple.

-Perdó- Varen contestar els dos alhora.

-Però Bran, si la meva padrina i la teva mare parlaven de la mateixa cosa, significa en aquest cas, que si em pogut arribar aquí és perquè som mags o alguna cosa per l’estil, veritat?...

-No soc l’indicat per respondre- va dir en Bran-L’em de buscar ajuda.

-Bé, vostè primer- va dir llavors en James, oferint el pas perquè avances i d’aquesta forma poder preguntar a algú.

En Bran va veure passar molta gent davant seu, i al no atrevir-se a fer el segon pas, en James mateix va ser qui va donar la iniciativa.

Es va apropar a una dona, tenia el cabell llarg recollit amb una trena i a damunt portava una diadema de flors. Portava una túnica de color groc amb detalls verdosos.

-Disculpi -va dir-li, a la dona que es va girar per veure’l- Necessitem ajuda.

La dona el va examinar de cap a peus i de seguida va entendre el que succeïa. Va mirar darrera en James i va veure als seus acompanyants i aleshores es va apropar a tots quatre i amb veu baixa va dir.

-Seguiu-me i no digueu res...Tranquils,us ajudaré.

Realment la mala sort els va condemnar a tots quatre...La dona es deia Hora i era una espècie de Nimfa...El cas és que no varen preguntar massa al respecte. En fi, va explicar-los el que amb ells més els preocupava.

-Esteu a Hatteia...Sí el conegut poble secret el qual es menciona en els contes que us expliquen...Ja ho sé, molt irònic tot- va dir la Hora.- Si esteu aquí i el consell de màgia us descobreix, com dir-ho suaument per no preocupar-vos…-Renegava en veu baixa- Us mataran.

-Que?!-Van cridar tots quatre a l’hora.

-Es obvi, no?-va contestar a tal exclamació- Se suposa que Hatteia es un poble secret que es manté com a llegenda més que res per no haver de perillar. ¿Com creieu que reaccionarien els humans si sabessin que existeixen forces superiors a ells?

-Tens raó- Va dir la Sança

-Està prohibit que un humà entri aquí i, a més més, si troben algú infiltrat el maten per por a que pugui revelar quelcom sobre Hatteia, és per pròpia seguretat. Heu tingut veritable sort al topar-vos amb mi, jo us puc ajudar a sortir d’aquí. Però, aquí no s’ha acabat tot.

-Què passa?- Preguntà en Bran.

-James, sé qui ets, la teva àvia era la Ruth, ella formava part del consell de bruixots...No estava boja, tan sòls ho feia per dissimular...Van pactar un tracte amb ella en què tenia dret a estar al món dels humans a canvi de que no expliquessin res a la teva mare.

-I per què?

-Perquè tu també ets un bruixot.

-Que soc què?!-Va replicar

-La teva padrina va morir abans que pogués acabar el que va començar.

No m’agrada haver-t’ho d’explicar jo, però seré ràpida:A vegades, hi ha bruixots que tenen fills que no han heretat propietats màgiques.En aquests casos se’ls obliga a anar al món dels humans i allà educar als seus fills...El que resultà diferent en el teu cas és que la teva mare (la qual no era bruixa) et va tenir a tu i al nàixer, la teva padrina es va adonar que erets un bruixot. Ho va comunicar al consell de mags i junts van decidir mantenir-ho tot en secret fins que tinguessis quinze anys. Llavors la teva mare va morir i van decidir canviar-ho tot una mica i esperar un temps abans d’actuar. L’espasa era un senyal per a tu i se suposava que et portaria directament al consell de mags però pel que veig, la cosa s’ha complicat i si demà no reben senyals teus… Sospitaran de que alguna cosa no va bé.

-I això què significa?-Va dir l’Abraham.

-Que si no us doneu pressa, probablement morireu tots tres; Tu Abraham, la teva germana i en Bran.
 

Capítol 3 Els nois que van viure un altre moón
Sança

Estava amb el seu germà i dos nois que havia conegut aquell mateix dia, en un món màgic i sense saber què fer. Solament amb una dona que s’havia ofert a ajudar-los i evitar d’aquesta manera no ser capturats per un consell de mags que volia matar-los a tots (a excepció d’en James)-

Això es el que la Sança es recordava constantment per intentar no perdre el control.

Era de nit i simplement intentava processar tota aquella informació.  Segons l’Hora, a primera hora del matí, anirien al bosc i marxarien tots quatre abans de que algú se n’adonés que alguna cosa estranya havia passat. També mouria fils per tal de deixar en dubte que havia passat amb en James i tot el que envoltava el seu cas, i com els hi havia dit ella, al cap del temps, el consell de màgia s’oblidaria de tot.

Es va apropar a l’Abraham, qui dormia al llit del costat. Va despertar-lo i es varen asseure al terra.

-Creus que els pares estaran preocupats?-Li va preguntar a sa germà

-No ho sé -Li va respondre- Estem en un món màgic, Hatteia, per molt que costi de creure. Potser les coses són diferents i aquí el temps canvia, potser aquí ha passat un dia i allà ha passat un minut. M’entens?

-Sí, però, és tot massa estrany, res té sentit. I si passa alguna cosa? No havíem parlat mai amb aquest parell i mira per on, ara estem a Hatteia i d’un dia per l’altre, ens volen matar persones que no saben qui som ni on som.

-Tens raó no et preocupis. Ja sé que res no te sentit, però això no significa que hagis de perdre tu el sentit, has de col·laborar, no fer les coses mes complicades.

-I no ho he fet fins ara?

-Sí i realment estem portant tots la situació molt bé, però no és moment de perdre el control. Demà marxarem, arribarem a casa i farem com si res hagués passat. Com si fos una anècdota més.

-Sembla molt fàcil però no ho és.

-Farem que sigui fàcil. Fi de la història.-Va dir-li l’Abraham- Va, dorm. Fins demà.

-Fins demà.

El seu germà sempre aconseguia tranquil.litzar-la, potser per la calma que transmetia l’Abraham o pel fet de dir sempre les paraules adients en cada cas. Era un noi molt intel·ligent i tranquil, al contrari que ella que era la salvatge de la família, l’aventurera que disfrutava de la natura  i la.llibertat i tot i tenir els caràcters tan diferents, es complementaven en perfecta sintonia.

El dia següent va començar a les vuit del matí. Va  preguntar-li a la Hora perquè no podien haver marxat a la nit, on no hi havia ningú que els hagués vist i ella va  contestar-li que a la nit i a la matinada els guàrdies vigilen el bosc i la ciutat. Al matí passarien més desapercebuts.

-Escolteu-me bé, perquè sol ho repetiré una vegada.- Va dir en veu alta a tots quatre- Us tapareu una mica, tampoc no massa i em seguireu tots tres. No direu res en cap moment i anirem el mes ràpid possible. En el cas hipotètic que passés alguna cosa, us dic que correu, correu com mai ho haguéssiu fet i si us dic que us calmeu, ho feu. El bosc és l’únic lloc de tota Hatteia on pots fer màgia per tal de transportar-te a la terra, no em pregunteu per què, el perquè ni jo mateixa ho se. Allí agafaré l’espasa i jo mateixa obriré el portal. Al principi no recordareu massa coses, però poc a poc els records recobraran forma.

Si us voleu dir alguna cosa, ara és el moment.

La Sança va mirar a en Bran, qui el va correspondre.

En Bran va apropar-se a ella i van apartar-se dels  tres un moment.

-Mira Sança, sé que no és l’ocasió i t’ho explicaré tot més endavant, però només vull dir-te que ets fantàstica i si tot surt bé, m’agradaria…

-M’encantaria sortir amb tu algun dia -Va interrompre’l, ja veia per on s’encaminava. En Bran va somriure i la Sança va seguir-li la rialla -Estem com una cabra, però no passa res.

No van  seguir parlant del tema i la Sança va atansar-se a l’Abraham.

-Tot sortirà bé- va dir-li a sa germà

-Ho sé, i tu també ho saps. T’estimo germaneta- va dir-li mentre l’abraçava.

-Jo també t’estimo Abraham.

A fora, al carrer, l’Hora dirigia a la tropa i els nois i ella la seguien sense dir res. Hi havia molta gent i molt poc espai, la Sança començava a desencaminar-se sense donar-se’n conte.  Va sentir sorolls i després va veure a en Bran al seu davant corrents i després a en James. L’Abraham era.al seu costat i la va empènyer perquè fes el mateix.

-Cor, cor,cor!-Va cridar-li s’ha germà preocupat, ella no s’adonava de res, no era conscient, havia perdut el rumb de la situació.

L’Hora, qui era la primera, va quedar enradere.

La noia sentia les cavalcades de cavalls... Seria el consell de mags? El guàrdies? Estava espantadai tot aquell gentil l’impedia córrer amb fluïdesa però tot així ho va intentar. Al seu davant tenia a en Bran i a en James i al radere tenia a l’Abraham,van seguir així fins que van arribar al bosc i tot el que va passar després solament es va convertir en records borrosos dins la ment de la Sança.

Un soroll, un cos caient al terra i ella plorant. L’Abraham tirat al terra amb una fletxa al cap. I mort. I en Bran i en James darrere la Sança, qui estava ajupida al costat del seu germà.

-Sança siusplau, no et podem perdre a tu també-aquelles eren les úniques paraules que podia formular en Bran.-Hem de marxar...

I el va fer cas, es va aixecar i va seguir-los corrent. I quant temps hauria passat? Alguna cosa del cor se li estava trencat en pedaços, estava abandonant al seu germà en mitg d’un bosc, seria capaç de perdonar-s’ho?

L’Hora, aquí havien perdut de vista tornava a estar allí.

-He matat al guàrdia que ha disparat al teu germà, Sança- Va dir-li l’Hora a la noia- Ens hem de donar pressa, estan a punt de vindre.

Va obrir el portal i les últimes paraules que la Sança va entendre van ser les d’en James.

-Marxeu sense mi. No puc tornar pensant que tot això ha passat per culpa meva. Se suposa que aquest és el meu món i faré que sigui així. Tornaré, però em quedo a fer justícia a l’Abraham. A mi no em poden matar.

-No és moment per discutir res-Va dir-li en Bran al seu millor amic. Va abraçar a en James i va agafar-li la mà a la Sança, tots dos ploraven.

-Ens veiem d’aquí un temps -Va dir per últim la Sança.

I el temps va passar i dos cors buits varen unir-se, en Bran, qui recordava al seu millor amic, bruixot i incomprès, que va decidir marxar per intentar viure d’una altra manera i na Sança, qui va perdre al seu germà bessó, l’Abraham, solament per a que ella sobrevisqués al que aquells Hattis no comprenien.

I el temps va passar i en James va aconseguir el que volia, convertint-se en un bruixot reconegut gràcies a l’Hora i recordant cada dia aquell noi que va morir per la seva distracció, per no haver estatell qui hagués estat en el seu lloc.

I el temps va passar i la memòria de l’Abraham seguia dins dels caps de cada un d’aquells joves que va ser testimoni del que no existia per a ells, del que per a ells era una fantasia, una fantasia injusta i inventada pels més innocents. Aquell món va destrossar-los i poc a poc van poder-se reconstruir.  

Es varen trobar després d’un temps, els tres, qui en realitat eren quatre.

En Bran i en James, que en aquella plaça van decidir anar a fer un mos amb uns desconeguts, per tal de fer-se coneguts i a la Sança i el qui era l’Abraham, dos germans que van decidir invitar a la seva cabana a uns desconeguts per tal de fer-se coneguts.

I així va ser perquè ningú d’ells s’hauria imagina’t el que hauria passat després i a hores.d’ara cap d’ells havia aconseguit oblidar res del que succeït.

Però no va ser un final, perquè les coses van continuar fins un punt on el record de l’Abraham i Hatteia es va convertir en una trista història de malentesos amb un final sense final.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]