Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Mar i Paula
Escola Vedruna Balaguer. Balaguer
Inici: Camps de maduixes
Un any i mig
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Dubtes incerts
6 hores 39 minuts



Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda. La preocupació es va apoderar d’ell,  una forta sensació d’angoixa li oprimia el pit. Esperava amb delit una resposta.

- La teva filla és amb nosaltres.

La seva dona, exasperada, va ofegar un crit. Ell era incapaç de reconèixer aquella veu, els havia anunciat que d’ara en endavant esdevindria el pitjor dels martiris. Estaven perduts, perduts en una profunda sensació que els aclaparava. Pensaven que la realitat només era un mite, volien despertar d’aquell horrible malson. Les cabòries, cada cop més denses i espeses, assaltaven al matrimoni.

Ella cridava. Cridava impotent. Estava atrapada, la seva llibertat havia quedat reclosa entre murs. Ho recordava tot borrós. Les imatges s’entrecreuaven entre elles. Impressions fugisseres.  Res no era el que semblava. Tot era desconegut. Presagiava que les parets, fredes i immenses, serien la presó de la seva ànima fins a un futur incert. En un tancar i obrir d’ulls la seva vida va fer un gir inesperat. Una mà la va atrapar pel braç, era impossible allunyar-se d’aquella força aliena. Impotència. Una veu va ressonar; buida, sense sentiment. No l’havia sentit mai abans.

- Obeeix les meves ordres. A partir d’ara estaràs sotmesa sota la meva voluntat.

Altre cop aquell silenci inquietant, trencat pels seus gemecs. En la penombra, era incapaç d’imaginar un final. Unes mans invisibles l’ofegaven, l’enfonsaven lentament en un pou de desesperació infinita. Però de fet, ella havia fugit, havia creat  aquell bucle de sobreviure sense viure. Preguntes sense resposta van començar a envair-la. Per què vaig haver de fugir de les preocupacions, aquella nit? Per què vaig decidir escapar amb ell, si de fet, sabia que mai trobaria cap solució?

7 hores 23 minuts. La mare havia entrat en un atac d’histèria, el que estava succeint era incomprensible. L’ambient era tens, com si res ni ningú tingués valor a parlar sobre aquell silenci imposat per la desgràcia. El pare, mantenia la calma, un home serè i capaç d’oblidar el nervis. A l’altre costat de línia, una veu va quedar sorpresa pel to alarmat del pare.

- Vull denunciar una desaparició.

- Senyor, faci el favor de tranquil·litzar-se.

- Com vol que em tranquil·litzi si fa cosa d’uns minuts  m’ha trucat una veu anònima i m’ha fet saber que te segrestada la meva filla?

- Em pots fer una descripció exhaustiva tant del seu aspecte, els seus llocs més freqüentatats i la gent amb qui passava el temps?

- La Carlota tot just acabava de complir 16 anys. Ahir a la nit duia els cabells entrellaçats amb unes trenes castanyes, ulls verds i mirada transparent, llavis prims i perfilats. Portava un vestit negre cenyit i unes sabates elegants i discretes, no et sabria dir gaire cosa més. Tenia programat un sopar i després sortiria a fer un tomb amb les seves amigues, noies gens nocives ni problemàtiques. Ni la meva dona ni jo sabem cap detall de l’hora que va ocórrer tot.

- Moltes gràcies, treballarem dia i nit en el cas, us mantindrem informats.

Què deu estar passant a fora? Algú s’ha adonat que he desaparegut? Quan em van trobar a faltar l’Anna, la Sílvia i la Carla? Molts secrets m’havien envoltat, i jo no n’he estat conscient fins ara, ara ja no hi ha res a fer.

11 hores 46 minuts. Els policies estaven entregats en treure l’entrellat. Havien exposat les possibles hipòtesis, havien citat a declarar les persones del seu entorn més proper. Però la Carlota no apareixia. Gent insospitada els havia sorprès. Res no era el que semblava.

Hipòtesis. Presumptes sospitosos. Dubtes incerts. Deduccions. Detinguts. Teories. En definitiva, un cas sense resoldre encara.
Capítol 2 Un principal sospitós
9 hores i 43 minuts. Aquell cas era una autèntica cursa a contrarellotge contra el temps. Havien passat tres dies i  la denúncia de la desaparició ja semblava únicament un grapat de papers oblidat al fons d’un calaix. Enmig d’aquell desconcert va aparèixer un indici. Una llum tènue d’esperança.  Possible culpables.

- Sóc l’inspector Rovira, el cas està avançant. Hem parlat amb la propietària del restaurant on la vostra filla va passar part de la nit. Ens ha informat que a les dotze de la matinada van arribar un grup de nois i es van endur les noies amb cotxe. Elles no semblaven pas incòmodes amb la situació, sinó més aviat el contrari.

- Moltes gràcies, les hores són interminables amb aquesta incertesa.

22 hores i 39 minuts. M’agradaven les pel·lícules d’intriga, les que et feien vibrar d’emoció. Però ara mateix odiava ser l’hostatge, odiava ser la protagonista d’aquesta pel·lícula de guió inacabat. Més sensacions em sacsejaven, la calma mai era una d’elles.

- Escolta, m’estan investigant! A qui has trucat, què has fet? Jo era un home discret, tu ets la culpable de totes les meves desgràcies.

- Et prometo que no he fet res. Tu saps millor que ningú que aquí estic incomunicada, no tinc cap mena de contacte amb l’exterior.

- Mentidera, més que mentidera!

10 hores i 12 minuts. Havien citat a declarar a tots els involucrats en el cas. En les declaracions abundaven les contradiccions. Gens favorables per l’avanç de les investigacions.  Les amigues de la Carlota ni tan sols s’havien molestat a posar-se d’acord. Els nois, d’aquella nit, no en sabien res de res. L’inspector escoltava totes les versions, però cap coincidia.

L’Anna afirmava que últimament estava molt distant envers elles. Al contrari, la Sílvia els va informar que simplement tenia facilitat per relacionar-se, tenia amistats pertanyents a cercles molt diversos. Cap d’elles dues semblava voler col·laborar amb la policia, semblava que fins i tot desitjaven no trobar cap solució. Amagar culpables i indicis. La Carla, mig avergonyida davant aquell tribunal d’inspectors desconegut, va dir un nom clau. Joan.  De cop la recerca es va aturar, es va aturar en ell.

13 hores i 25 minuts. Un llamp havia ha caigut en la meva vida, l’ha partit per la meitat. Aquella data, l’inici i la fi al mateix temps. 
- No busco el teu perdó, ni tampoc compartir res.

Joan, no em queden forces per continuar cap endavant. El món continuaria igual si jo no fos aquí.

- No, mai en tindré prou de tu. Et vull tenir eternament amb mi. M’hauries de pertànyer, només a mi i a ningú més.

- No et vull donar cap mena d’explicació. Amb tu he perdut l’oportunitat de ser feliç. De construir un futur. Vas actuar pel teu compte, sense pensar en mi, sense recordar que jo també formava part d’aquella relació que estàvem creant junts. Junts, una paraula sense significat per a tu.

17 hores i 40 minuts. Noves notícies. Havia aparegut un còmplice. Coneixedor de gran part dels detalls del segrest. Val la pena confiar en qui confia en tu, oblidar les pors i els prejudicis. L’ inspector Rovira, un home rancuniós i fred va decidir començar aquella relació sense retrets, sense jutjar el passat del Pol. Un passat que s’havia convertit inexplicablement en present i esdevindria futur.

- Sóc el Pol. El Joan sempre ha sigut el meu millor amic. Però jo ja no puc més. No puc encobrir cap més delicte. Sóc conscient que a partir d’ara seré un traidor. Mai més tornarem a ser amics. Però m’importa ben poc.

- Explica’m tot el que sàpigues. Sigues sincer, faré un esforç per confiar cegament en tu.

- Doncs bé, el Joan s’obsessionava  amb alguna noia i no la deixava viure, pensava que tan sols era seva. Sempre havia sigut el millor amic del Joan. M’he cansat de ser el còmplice de tots els seus delictes. Sóc conscient que a partir d’ara seré un traïdor. Mai més serem amics. Però m’és ben bé igual.

- Explica’m tot el que sàpigues. Siguis sincer, confiaré cegament amb tu.

- El Joan estava obsessionat amb la Carlota. Sempre ho havia estat. Per fi havien començat una relació, gens sòlida. El seu amor cap a ella no era idíl·lic, la dominava. Per ell, la Carlota era una propietat. Res més que això. Ell l’ha segrestat.

- Tu saps on és?

- No, ni molt menys. Llest i astut, dues qualitats que el defineixen. Mai em revelaria res rellevant per fer avançar el curs de les investigacions.
Tot agafava forma. Noves sortides. Un principal sospitós. La llibertat, una possible realitat. 
Capítol 3 La clau del canvi
10 hores i 20 minuts. Parlaven de llibertat. Ella no recordava ni tan sols com era el pas del temps a l’exterior. Tot és feia etern. El seu passat eren imatges entelades, que el vent s’havia endut. Semblava que mai les pogués tornar a recuperar. No sabia si trobaria una sortida a aquell laberint infinit. A vegades no sabia si somiava o realment la seva vida era un sense sentit.

A en Pol aquella nit li havia servit per reflexionar, havia explorat totes les opcions possibles. I finalment tot el seu esforç va donar un resultat decent. Un flaix va assaltar la seva memòria. Va recordar que quan ells dos eren petits anaven sovint a una masia aïllada de la ciutat. Es va aixecar d’una revolada del llit, angoixat i preocupat. Va obrir l’ordinador, els pocs segons que va trigar la pantalla a il·luminar-se van ser interminables. Va cercar Girona, sense voler-ho els seus ulls van anar a parar a un indret concret del mapa. Missió complerta.


12 hores i 56 minuts. A la comissaria les emocions estaven a flor de pell. Ningú hagués dit mai que aquell cas s’estigués a punt de resoldre. Els ulls de l’inspector Rovira traspuaven emoció. Canvis. Paraula anhelada feia setmanes. El Pol, que els havia fet creure que no tenia cap mena d’informació sobre el crim comés pel seu antic amic, ara els havia sorprès gratament. Una adreça. Per fi podien començar a traçar un pla per enxampar en Joan. Sense presa, ho havien de tenir tot ben planificat. Tenien la sort a favor, sospitaven que el Joan estava segur que ni tan sols s’havien fixat en ell.

En Joan estava convençut que ella estava enamorada d’ell.  De fet, assumir que tenia la Carlota capturada el feia sentir impotent. Assumir tot allò era complicat fins i tot per a ell. Ara no es podia fer enrere, havia de seguir. Tots els seus defectes eren increïbles, indirectament la convertien en perfecció en persona. Però realment només tenia un desig, que tot allò valgués la pena. Que quan sortissin construïssin un futur propi, només d’ells dos.

18 hores i 39 minuts. Ella va tenir un pressentiment. Coratge, una sensació que fins llavors no havia experimentat. Presagiava que algú la trauria d’aquell terrible captiveri. Un fort soroll va ressonar. Un estrèpit espantós. No era comparable a res, no havia sentit res semblant. Què estava passant? Tot era molt confús. Es van sentir uns crits incomprensibles, massa llunyans per entendre’ls. No era pas irreal, que podia palpar un rastre de salvació. Un rastre de vida.

 Un cos de policies armats havien tombat la porta. Havien fet més enrenou del que ells haguessin volgut. El Joan per força hauria hagut de deduir que algun fet estrany estava ocorrent. Haurien d’anar en compte, ser més prudents que mai.  A les palpentes i amb els últims raigs de sol d’hivern que il·luminaven l’estança van avançar, disposats a vèncer.

- Ara més que mai hem d’estar units.

- Veniu! He trobat una escala que porta a un soterrani.

 Del no res va aparèixer el Joan. L’ombra de tots ells. Ràpid i eficaç. Estaven previnguts, el Pol els havia avisat que furiós podia arribar a ser molt perillós.

- On us penseu que aneu, colla de brètols?

- I tu, fins on estàs disposat a arribar amb tot això? Tens dues opcions, l’arrestem per les bones o per les dolentes. Tu tries.

 En Joan va agafar embranzida, es va girar i va deixar estabornit l’inspector Rovira a qui havia agafat totalment fora de combat. Tot i això la reacció dels altres policies va ser ràpida. Van immobilitzar en Joan, que ja no tenia res a fer. 

- No us penseu que us heu sortit amb la vostra. Hi ha un detall del qual us heu oblidat.

- Rovira, anem a buscar la Carlota.

- Correu, correu. Tranquils que no s’escaparà.

Van baixar les escales que conduïen al soterrani. Ansiosos per descobrir si realment la Carlota es trobava tancada entre aquelles quatre parets.

- Renoi, la porta està tancada. Aquest Joan ho tenia tot ben planificat.

- Com va nois? Ja heu pogut obrir?

 La seva veu els va trasbalsar. Era molt propera. Cap d’ells volia girar-se per comprovar el que era evident. Efectivament, s’havia deslligat. Tots ells veien el seu final, estaven atrapats. Ningú recordava l’aprenent de policia que tot just acabava d’entrar a fer pràctiques a la comissaria. Silenciós i valent va irrompre al mas, va baixar els quatre graons que el separaven del Joan. Amb una acció contundent va ser capaç de frenar el que esdevindria un fatal desenllaç. Va colpejar-li el cap amb fúria, esperant que quedés inconscient. Objectiu complert. La falta d’equilibri va que caigués al terra, quedant indefens. Els altres policies, admirats per la precisió d’aquella acció que en certa manera els havia salvat la vida.

- Mireu a les butxaques, no es tan astut com vol aparentar.

- La clau, tenim la clau.

 Van introduir la clau al pany. La sostenien amb la mateixa eufòria de qui acaba de guanyar un trofeu. Era molt més que això, havien guanyat salvar una vida condemnada.

L’havien deixat sense paraules, incapaç de reaccionar. La Carlota havia quedat enlluernada. Per aquella llum feble oblidada que altre cop il·luminava el seu rostre i per la coordinació exemplar del cos de policies. Ella havia assistit amb gran admiració a l’escena des de l’altre costat de la porta.

- Moltes gràcies. Us estaré eternament agraïda.

 Ara somreia mentre abraçava els seus pares com si fes anys que no els veiés. Un somriure radiant i emocionat. Tot aquell infern ja era solament un fantasma del seu passat. L’aire estava impregnat de somnis i il·lusions. Els atraparia al vol.

El demà encara no estava escrit.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]