Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
julia.ona
IES Joan Solà. Torrefarrera
Inici: Camps de maduixes
Camps de cotó
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Camps de cotó
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n'hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d'aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s'agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l'home es va aferrar a l'auricular del telèfon. Mentre s'incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l'acostà a l'orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

Les poques paraules que va sentir d'aquella persona estranya van causar a en Joan la sensació d'un gir de 180°, com si en 20 segons els seus últims 15 anys de vida s'haguessin quedat sense sentit, destrossats en una sola paraula.

L’estiu del 1991

Els pocs amics de l'Aleu passaven les vacances a la ciutat. Ell, però havia de marxar al poble dels seus avis. El lloc era una vila antiga, perduda entre dos rius quasi de tot incomunicada. Tanmateix, no podia negar l'encant de la petita població, decorada amb balcons de flors i envoltada de camps dels més variats colors.

L'Aleu allí notava que no hi feia res, sense companyia passava les tardes jugant a cartes amb els seus padrins. Fins que un dia, el nen que vivia a la masia del davant li va proposar d'anar a jugar. Aquell infant es deia Narcís i tenia els ulls tan blaus que es veien des de quilòmetres lluny, al contrari de l'Aleu, que tenia uns ulls més foscos que el carbó. Eren pols oposats però des de la primera paraula que es van dir va ser evident que d'aquells dos podria sorgir una gran amistat tot i la diferencia d'edat.

Aquell poble era tan petit que en una tarda va poder presentar-li a tota la mainada. En total eren quatre, comptant a l'Aleu. La resta del poble o bé tenia 19 anys o més de seixanta. El grup que formaven tots quatre era ben peculiar. El Narcís era el més petit del grup i a la vegada el més aventurer. Era l'ànima del poble i, encara que ell no ho volia acceptar, tenia a totes les padrines enamorades. Hi havia també les dues noies més simpàtiques que l'Aleu havia conegut mai, la Lia i la Gal·la, dues amigues inseparables de la mateixa edat que ell. I per últim l'Aleu, un noi tímid que aparentment no tenia res a veure amb els seus companys extravertits, però quan estaven els quatre junts es convertia en una persona totalment diferent, podia ser ell mateix, explicar totes les seves veritats i que per primera vegada fossin acceptades sense prejudicis. A més, havia experimentat un sentiment nou. A ulls de l'Aleu, la Lia era la noia més maca del poble que des del primer moment els seus ulls foscos i penetrants l'havien atrapat en un somni profund.

El retorn

De sobte l'Aleu s'adona que segueix a la seva habitació acompanyat de la seva dona. De fons el nadó plora desconsolat i la veu al telèfon el reclama. En pocs segons torna a estar al fil de la conversa. Poc després penja, agafa la cartera i el mòbil i es dirigeix a la seva dona:

-He de marxar.

-Aleu, que passa? Estàs bé?- diu angoixada.

-Ara mateix no et sé explicar, d’aquí no res et truco, tinc pressa- trasbalsat, intenta trobar la targeta de tren remenant calaixos deixant caure tot tipus d'objectes per terra del pis.

-Espera, Joan, què passa? T'acompanyo...

Però abans que pogués acabar la frase en Joan ja sortia per la porta. Estava nerviós, no podia deixar de pensar-hi, com se n'havia pogut oblidar?

Valora si agafar un taxi per arribar a l'estació, però no porta suficients diners. Optar per anar-hi en bus, s'ha deixat la targeta, pensa: merda, què faig? Se li acaben els mitjans per arribar a temps al tren, última opció, hi arribarà corrent. L'activitat física el desestressa, i per un segon sembla que el deslliura dels seus pensaments. Però és tímid i la sensació que tothom el mirés l'obliga a parar. Efectivament, l'estan mirant, no té temps, torna a córrer. Aparta a la gent del carrer, i aquests el criden indignat, però ja arriba a l'estació. Puja al tren i mirant el paisatge passar va recordant el seu passat.

L’estiu del 1997

Un estiu més al poble dels avis. Els quatre eren més amics que mai. Matí, tarda i nit la passaven junts fent broma i vivint aventures que mai oblidarien. Sense saber-ho, aquest es convertiria en el millor estiu que l'Aleu viuria. La Lia seguia tan guapa com sempre a ulls de l'Aleu.

Tot va començar una tarda de pluja que el Narcís i la Gal·la no podien sortir, semblava que seria una tarda llarga i sense color, d'aquelles de jugar a cartes amb els avis. Però la Lia, va trucar a la porta. L'àvia cridà l'Aleu i amb un to desesperant va dir: "vés a obrir la porta d'una santa vegada". En obrir-la va aparèixer aquella tan coneguda silueta que el feia parar boig. Aquells ulls carbonats el miraven atentament amb un to trist, quasi tant com aquella tarda. Ell, però, estava absort en la seva bellesa.  Els cabells humits per la pluja, relliscaven per sobre les seves espatlles. El nas petitó i fredolic, tenyit de vermell, demostrava el fred, que tot i ser estiu, aquella tarda era present. Finalment, es recuperà d'aquella ficció, i la invità a entrar.

-  Passa.- tartamudejà nerviós.

- Gràcies. –digué amb to sec

- Tens fred, estàs bé?- va dir sorprès pel to de la Lia.

De sobte, la Lia va buscar aquella abraçada que només l'Aleu sabia donar. Aquella en què sentia l'escalfor i el confort d'una llarga amistat. El noi impactat, no sabia com reaccionar, i va permetre que l'abraçada s'allargués fins que la Lia va trencar aquell moment:

- Bé, t'he d'explicar que... – l'Aleu la tallà abans que pugués continuar

- Espera, tens la roba xopa i el nas gelat, vine –

Li indicà el camí cap a l'habitació i allí li donà roba del seu armari. Li anava una mica gran, però a cap dels dos els importava. La Lia callada es va dedicar a observar l’habitació on mai havia estat. Va resseguir amb la mirada els marcs de fotografies penjades a la paret, però s'aturà en una. En aquella foto sortien ells dos, era de l'estiu de feia a dos anys, en què estaven rient al llac.

- M'encanta aquesta foto.- va dir tota nostàlgica.

- Sí, ... És una de les meves preferides.- va dir vermell

 

- La Gal·la i jo ens hem tingut una discussió molt forta.- semblava que es posaria a plorar.

- Segur que no és res, estigues tranquil·la...

- Sí què passa, Aleu, la discussió no importa, és el que ha dit...

L'Aleu sorprès no va saber com afrontar la situació, interiorment pensà que eren ximpleries però semblava realment afectada.

- Aquest és l'últim estiu que passarà amb nosaltres- arrenca a plorar- Aleu se'n va, se'n va...

Aquesta sí que no se l'esperava, i un pensament li va venir al cap: sense la Gal·la, no són res. No se li acut cap paraula que pugui arreglar la immensa tristor que senten tots dos. Així que l'abraça, i es queden així durant una llarga estona. Fins que a poc a poc es van separant, i sense adonar-se'n les dues cares es troben separades per uns miserables centímetres. Es queden en aquesta posició durant un minut, 60 segons, que per l'Aleu són eterns. Ell, mai s'havia sentit tan proper a una altra persona. La Lia es va separar, trencant el moment màgic, i amb una respiració tallada va dir:

- Aleu, me n'he d'anar, ... Gràcies per estar al meu costat sempre.

L’inici de tot

Però s'adona que està al tren. Tots aquells records són il·lusions d'un passat que per més que ho intenti, no es podrà repetir. De fons pot escoltar els auriculars del jove que, en algun moment dels que ha estat absort en els seus pensaments, s’ha assegut al seu cantó. Sona una cançó de Gossos, "Res tornarà a ser igual", li resulta una coincidència quasi graciosa. Però la lletra de la tornada no li permet riure:

Res tornarà a ser igual i lluitarem fins al final.

Un nou matí pot començar... si tanco els ulls me'n vaig al teu costat.

Immers en la cançó, l'Aleu es dedica a veure els arbres passar. Pensa que aquells arbres són un símil del temps, que per molt que s'esforci a parar atenció a un, aquell arbre ja s'haurà escapat del seu abast, probablement no el tornarà a veure. Encaboriat, s'esforça per a tornar a viure aquell estiu de 1997. Fins que dels records es tornen negres i s'adorm profundament juntament amb la melodia...

El camp de cotó

La història de la Lia i l'Aleu tan sols acabava de començar. A partir d'aquella tarda, la relació entre ells dos va anar creixent de manera més estreta i sentimental, semblava que l'amistat de tots quatre perillés, quedant en un segon pla.

Els dos quedaven en secret en un camp de cotó, i aquest es va convertir en el seu lloc. Allí podien estar els dos tranquils, sense necessitat d'estar amb ningú més.

El camp era especial per la manera com el vent bufava les dents de lleó, amb els que tants desitjos havien demanat; pel sol lluent que s'exposava i escalfava; la serenitat que es respirava i el so del rierol que passava a prop. Allí parlaven de coses més personals i secrets que mai confessarien a una altra persona, aquell lloc el recordarien sempre.

Va ser una tarda assolellada d'estiu, d'olors fresques i aire tranquil, en què en aquell camp de cotó on es van fer el primer petó. Semblava que els llavis de tots dos estiguessin fets l'un per l'altre, al primer contacte entre els dos el món es va fer a milions de bocins petits. Aquell, va ser el primer de molts.

Quedaven, parlaven, s’abraçaven i, encara que no ho diguessin, s’estimaven. Quan estaven els dos junts, de sobte el món tenia més llum i s’omplia de colors vius i intensos. Només existien ells dos, i no necessitaven a ningú més. Les hores dedicades a estar al camp de cotó es feien eternes, i alhora insuficients.

La relació entre ells dos no era gratuïta, la Gal·la i el Narcís no semblaven conformes amb la situació. Encara que no els diguessin res, sospitaven que estiguessin amagant alguna cosa. Les males cares començaven a ser habituals. Tot el temps que l’Aleu i la Lia compartien d’amagat era temps que ells dos passaven sols o avorrits. No era just.

La Gal·la no es podia creure que la seva millor amiga ja no pogués passar temps amb ella, més encara sabent que aquell era el seu últim estiu. Ella volia que fos el millor, escapolir-se de festa a les nits, agafar el cotxe del germà de la Lia d'amagat o qualsevol bajanada que els passés pel cap. I al principi de l'estiu era així, però sense adonar-se'n la Lia i l'Aleu van deixar de venir. Ella ja s'imaginava que entre ells dos hi havia algun sentiment ocult. A l'Aleu sempre se li havia notat... Però, la Lia, la seva millor amiga? Si fos veritat, li ho hauria explicat, no? No ho podia comprendre. El que tenia clar és que ella i el Narcís sols no pintaven res. D'acord que era un noi molt eixerit i se l'estimava molt, però després de dues tardes ells sols, ja s'havien avorrit l'un de l'altre.

La trucada

De sobte, la veu de la megafonia el desperta sobresaltat. Està anunciant la següent parada, tot i que encara no és la seva. L'Aleu no aguanta més i es posa a plorar, tots aquests records l'allunyen de la gran realitat que el té atemorit i turmentat. Recorda la trucada del matí, la veu desconeguda i freda. Sense voler l'Aleu ha memoritzat les paraules exactes que l'han portat fins aquí. Paraules directes i sense miraments que la veu ha deixat anar com si no fossin gran cosa. Havien vingut seguides de les indicacions que l'Aleu havia de seguir: el tren que havia d'agafar, l'hora i el lloc on s'havia de dirigir. No sabia per què estava fent cas a la veu, ni tampoc entenia com s'ho havia cregut tan fàcilment, simplement sabia que aquelles paraules eren veritat:

Aleu, et queden 13 hores de vida.

Capítol 2 CAPITOL 2
La segona trucada

Summergit en aquelles paraules pronunciades, amb rigor i duresa, sona l’himne de la seva joventut: Bon dia dels Pets. Recorda que també és el to de trucada del seu telefon. El volum estava sorprenentment fort i tot el vagó el mira sobresaltat. Espantat, mira el telefon per esbrinar qui és. Pensa que serà la seva dona, a qui ja hauria d’haver trucat. Però, no és el seu número ni tampoc el de cap conegut. Es llavors quan recorda que aquella seqüència de dígits ja l’havia vist abans, l’estava trucant la veu desconeguda.

Atemorit despenja el telèfon.

- Sí…?

- Aleu, canvi de plans.

- Com.., qui és?

- No vull preguntes! -crida la veu- ves al poble dels teus avis, ja saps com anar-hi.

- Però si m’has dit que…- la veu el talla.

- Prou, fes-me cas. - penja el telèfon

Ara l’Aleu sí que no entenia res. Qui era la veu, per què li feia cas? Com coneixia el poble dels seus avis? Pot ser que aquella veu tingués relació amb el seu passat? No ho entenia.

Sentiments trencats

L’Aleu i la Lia  eren conscients de la fràgil relació que hi havia en aquells moments al grup. Una part d’ells sabia que la Gal·la i el Narcís es mereixien explicacions. Ells eren els causants de la tensió que existia entre els quatre. Per altra banda,  sentien molt feliços de tots els moments que estaven compartint.

A la Lia li feia por explicar-li a la Gal·la perquè no sabia com reaccionaria. Si li hagués explicat des del principi tot seria diferent.Era l’últim estiu que passarien totes dues al poble, i s’esgarrifava només de pensar com ho estava passant la Gal·la sense ella. Però potser, a l’explicar-li la relació amb l’Aleu deixaria de ser igual de màgica, i era un risc que no volia córrer.

L’Aleu tenia una emoció agredolça, és a dir, per una part el sentiment que estava experimentant amb la noia que sempre havia somiat el tenia embaladit: aquelles sensacions i aquelles tardes que semblaven poesia; cada petó era una vers d’una historia que estaven escrivint plegats, un allau de sentiments que l’inundaven. Però, per altra banda no podia deixar de pensar en aquella part agra, la que el turmentava i l’obligava a mentir. El Narcís no ho entendria, era petit i no precisament un expert en l’amor romàntic.

El Narcís, el petit, el nen innocent a ulls dels altres,  estava molt enfadat. Començava a pensar que l’Aleu s’havia oblidat d’ell i la Gal·la encara ho estava més. Indignada amb la situació i que la Lia no li expliqués res, va decidir anar a visitar els camps de cotó, on sabia del cert que la parelleta passava les tardes. Com un gerro d’aigua freda,va confirmar la seva hipòtesi. La noia encara tenia esperances que la seva millor amiga li expliqués, però els dies anaven passant i no hi havia cap indici d’explicació.

Per fi, una nit van quedar tots quatre. La reunió va ser convocada per l’Aleu, i la cosa feia pensar a la Gal·la que potser aquesta vegada els hi explicarien. Però la nit seria tot el contrari, una vetllada tan negra com el cel que aquella nit lluia.

La fi del trajecte

El trajecte del tren estava a punt d’arribar a la seva fi, l’Aleu estava esgotat. Tots els records del passat l’estaven destrossant, era com si aquella veu l’estigués matant poc a poc. Les 13 hores de vida que li havia dit inicialment s’estaven extingint, com un rellotge d’arena del qual cada granet de sorra que baixava el colpejava i el deixava amb un instant de vida menys. 9 hores, 36 minuts i 56 segons eren els que li quedaven de vida.

Tots alguna vegada ens hem plantejat que és el que faríem si només ens quedés un dia de vida.  Molts afirmen que farien una última visita a tothom a qui estimen, altres diuen que es gastarien tots els diners en un viatge a Hawaii o complirien algun desig de joventut que mai havia acosneguit. Fer qualsevol bogeria que només algú qui sap que no té res a perdre pot fer. L’Aleu, però, estava condemnat a seguir les instruccions d’una veu a la qual ni tan sols era capaç de posar-li cara, ell no era dels qui ambicionen moments intrèpids, es conformaria amb un dia feliç amb els seus. En certa manera i sense voler-ho, era el que estava fent. La veu l’havia portat fins al lloc on la seva vida havia començat.

Entre pensaments, el tren va arribar al seu destí: Enclar. Era el poble de la seva infància, el lloc on havien passat tots els records que havia tingut, el que de petit l’havia fet sentir el més afortunat del món. Va baixar d’aquell tren amb un parell de bitllets i quatre monedes mal comptades a la butxaca, amb el mòbil que cada cop s’anava apagant. És podia respirar un aire melancòlic, pesant i difícil de inspirar. Va aixecar la vista i es va adonar que res havia canviat des de la seva última estada. La caseta que cobria la parada seguia d’aquell to blau fluix i blanc que amb el pas dels anys s’havia anat desgastant, i el seu entorn seguia sent encantador amb els camps verds que l’envoltaven.

Una cançó li va venir al cap i el va fer recordar...

La nit més llarga

Per molt unit que estigui un grup d’amics, sempre i pot haver un cop que ho trenqui tot.

Com moltes altres vegades, van quedar al mateix lloc on feia anys hi havien instal·lat una cabana. D’aquesta, quasi ja no en quedava res, però ells hi seguien anant.

Va ser la Gal·la qui va iniciar la conversa:

- Aleu i Lia, no teniu res per explicar?

- Com?-  la Lia estava sorpresa. Podia la Gal·la saber el secret?

- No diguis ximpleries Gal·la, si ens ho expliquen tot. - digué el Narcís.

- Lia, ho sé tot. Ja n’estic cansada de les vostres excuses per no poder quedar i que ho feu vosaltres dos sols.

La cara de tots tres era un quadre. El Narcís va mirar a l’Aleu i aquest mirava la Lia. Abans que la Gal·la pogués continuar amb la seva explicació, el Narcís va dir:

- Aleu, que és cert això que diu la Gal·la?

Aquell silenci que es va fer li va donar la raó. Els sentiments que tenia el Narcís en aquells moments eren d’un estat de decepció i engany. Però a mesura que la conversació s’allargava, aquesta tristesa es va anar convertint en ràbia. Però la Gal·la continuava amb les seves explicacions:

- L’altre dia us vaig veure quan anàveu a aquell camp de cotó. Us vaig seguir perquè vau dir que no podíeu quedar. Vaig veure-ho tot! Tot! no m’ho podia creure. Al principi pensava que ens ho direu aviat i així potser podríem compartir la vostra alegria plegats, però els dies passaven i no ens dèieu res. Lia aquest estiu és el últim que passaré amb vosaltres i tu ho sabies. M’has deixat de banda, m’has fet mal. No has estat en els meus pitjors dies, pensava que érem millors amigues.

- Què estàs dient del teu últim estiu!- el Narcís va exclamar posant-se molt nerviós

Però ignorant el Narcís la Lia i la Gal·la van continuar aquella conversació.

- Gal·la, clar que som millors amigues! Això ni ho dubtis! - va exclamar tota afectada.

- Doncs sembla que no ho siguem. Fa dies que no quedem i que passes de mi. Això també va per tu Aleu.

- Tenia por que si t’ho digués t’enfadaries i que em deixaries de parlar. També tenia por del que podria passar si ho féssim públic i al poc temps deixèssim d’estar junts.

- Així que penses que no va cap a llarg… - va dir l’Aleu decebut.

- No volia dir això…

- Ja està dit, és la teva opinió.

El Narcís és va sentir tan ignorat que va exclamar:

- Algú m’escolta?

- Calla, Narcís! Això és cosa de grans i no de nens petits immadurs. Ara mateix no ajudes.- va exclamar l’Aleu.

El Narcís es va enfadar molt. Com podia ser que l’Aleu, el noi a qui considerava el seu millor amic, li hagués dit allò. Va agafar la bicicleta, no sabia on anar ni que fer, però tenia ganes de marxar lluny i pedalejar fins que les cames li fallessin. Aquella nit la lluna no feia gens de llum i el Narcís estava a les fosques. Encara no havia assimilat tota aquella informació. L’últim estiu de la Gal·la? Per què? Per què no li havien dit? El tractaven com al petit, era com si ni tan sols l’estimessin i tinguessin ganes que marxes del grup. Passaven d’ell, com si no existís. Després d’això ja mai més tornaria a passar una mica del seu temps amb ells.

Va ser al sortir d’un camí del bosc que ni tan sols coneixia, quan, agafant la carretera en direcció contraria a Enclar, un 4x4 enorme el va envestir.

23:56

L’Aleu estava a la seva habitació sol i pensatiu. Estava reflexionat sobre què passaria a partir d’ara. Tenia ganes d’anar a casa del Narcís i disculpar-se, no pensava res del que li havia dit. I per altra banda la Gal·la. Estava molt enfadat amb si mateix, havia aconseguit decepcionar-la. Veient-ho amb perspectiva, els hi haurien d’haver explicat des del primer moment. La seva amistat perillava encara més. La que havia estat pensava com una nit per disculpar-se i tornar als inicis havia acabat sent tot el contrari.

Va ser llavors quan va veure unes llums blaves i vermelles passar per la finestra. Seguides d’uns cops de porta al pis de baix. L’Aleu va obrir la porta a la policia:

- Es vostè l’Aleu?

- Sí…

- Ho sentim, el seu amic Narcís ha mort en un accident aquesta nit.

Aquesta nit va suposar un trencament definitiu del grup. La Lia va culpar l’Aleu de la mort del Narcís, va intentar fer les coses bé amb la Gal·la. Va deixar l’Aleu i va començar a invertir el seu temps sols amb la seva amiga. Va aconseguir revifar la relació de les dues noies i la confiança tampoc va tardar en ser recuperada.

Però al pobre Aleu, se li havia mort el millor amic. No solament això sinó que a més se sentia culpable. Li havia dit coses horribles aquell dia, coses que no pensava i, a més, la Lia passava d’ell completament. Al jove la situació el superava, va decidir no tornar mai més a Enclar ni tornar a veure mai més les noies. Va passar anys donant voltes a aquella nit, penedint-se de tot el que havia passat.

Anys després per fi creia haver-ho superat es va veure obligat a tornar a Enclar, el seu avi s’havia mort. Tan sols veure aquells ulls foscos penetrants, un allau de sentiments el va deixar atrapat. Però aquest cop, l’amor ja seria molt més complicat. Tot allò que temps enrere havia estat fàcil i bonic ara es convertiria gairebé en un malson. Eren grans, i tots dos arrossegaven un passat que mai havien superat, la mort del Narcís els perseguia.
Capítol 3 CAPíTOL 3
Estiu del 2002

Aquella nit seria molt llarga. Tant com si la nit fos eterna i el sol mai aparegués. Com un carrer sense sortida. Com un principi sense final. Un començament on mai es pogués tornar enrere.

Els tres amics van voler celebrar el seu retrobament. Per tant, van decidir anar de festa al poble del costat, Sau. L'Aleu i la Lia, tenien por del que podria passar aquella nit. No veien gaire clar la idea de sortir, però amb la insistència de la Gal·la van acabar accedint. Divendres 28 de juny de 2002. Aquella nit quedaria recordada per tots tres.

Quan va arribar el dia, la Gal·la i la Lia havien quedat abans de l'hora establerta per agafar el taxi. La Lia no sabia que posar-se, si un vestit, uns pantalons amb tirants... La Gal·la:

- Lia, tinc un vestit que t'encantarà. Segur que et queda molt bé!

- No ho sé Gal·la, crec que em posaré els pantalons, ...

- Va Lia, almenys prova-te'l.

- D'acord.- va deixar anar allargant les vocals.

La Lia es va canviar al vestidor i en sortir la Gal·la es va quedar estupefacta. Tenia raó, aquell vestit semblava fet a mida per la Lia. Abans que la Gal·la pogués reaccionar, la Lia va mirar-se i es va quedar parada. No pel que veia sinó per la mà de pensament que li van vindre en aquell moment. A l'Aleu li agradaria? Encara tindria sentiments per ella? Era només el passat que havien tingut junts el que trobava a faltar, o era ell? En produir-se aquest silenci la Gal·la, coneixent-la, va dir:

- Encara segueixes enamorada de l'Aleu, oi?

- No inventis Gal·la- va exclamar deixant de banda aquells pensaments.

- Lia digues la veritat, et conec molt bé.

- Per què saps que estic pensant amb ell? Sol estava mirant com em quedava aquest vestit.

- Tu mateixa ho acabes de confirmar

La Lia va decidir parlar amb la seva amiga i explicar-li tot el que la tenia preocupada. Entre paraula i paraula, el temps anava passant i ja havia arribat l'hora en què havien quedat. Quan van adonar-se'n van córrer cap al lloc acordat. L'Aleu no va poder pronunciar cap paraula en veure-les. Estaven les dues guapíssimes, però sobretot la Lia.

Filòsof davant la mort

Un cop ja era al poble, l'Aleu no tenia indicacions sobre que és el que havia de fer. Així que es deixa portar per la nostàlgia i decideix anar a veure la que havia estat casa seva durant tots aquells estius. Caminant per tots aquests carrers l'home no pot evitar un sentiment de tristesa, però els colors vius dels balcons decorats amb flors i el sol espetegant d'aquell dia el mantenen viu. És ara, passejant entre totes les cases que el transporten a temps llunyans, quan s'adona que està en el lloc adequat. Li queden unes poques hores de vida, i és ara quan se sent ple i satisfet amb el transcurs de la seva vida. Segurament aquest passeig anys enrere no el faria tan feliç ni l'ompliria de joia, però el fet de pensar que la mort se l'emportarà en unes hores provoca en els seus pensaments un caire filosòfic, fins i tot intel·lectual que el fan sentir complet. Gairebé quan com quan estava profundament enamorat. Els pensaments el porten fins davant la casa dels seus avis. No pot evitar recordar-los, els hi deu tant. Feia anys que no trepitjava aquell terra fred de rajoles desgastades. Fa una volta per la casa, però ja n'ha tingut prou, el record dels seus avis és massa fort per a poder aguantar-lo molta estona més.

L'Aleu decideix anar al cementiri, és allí on ara viuen els seus avis, i es mereixen una visita. Primer decideix anar a veure'ls a ells, però abans de marxar no pot evitar passar a visitar a un molt bon amic seu, el Narcís. Com se l'estimava a aquell petitó...- Potser en unes hores ens retrobarem- no pot evitar pensar.

S'adona que hi ha un sobre, un sobre que porta escrit "Aleu" amb tinta negra. A l'home no el sorprèn trobar-la, ja sap qui li ha escrit i decideix obrir-la per llegir-ne el contingut.

La festa dels records

Només van ser necessaris dos petons de salutació perquè els dos s'adonessin que encara seguien enamorats l'un de l'altre. Dos petons a les galtes que van fer semblar que tots aquells anys distanciats l'un de l'altre haguessin estat una eternitat. L'Aleu i la Lia després no van tornar-se a dir res, en tenien suficient en mirar-se i escoltar la veu fons de la Gal·la.

Quan van arribar a la festa, podien sentir que l'alegria i l'energia que els recorria el cos. L'ambient on la gent ballava i s'ho passava bé era perfecte. Sense pensar-s'ho dos cops, es van camuflar entre la multitud. Pocs minuts més tard, la Gal·la els hi va dir:

- Ara torno, vaig per unes begudes! No balleu massa junts.- va dir amb picardia.

L'Aleu i la Lia van fer una petita rialla. En el moment que va desaparèixer la Lia es van anar apropant cada cop més. Cada metre, cada centímetre que els separava va desaparèixer, tant que podia sentir la seva respiració compassada. La Lia va tancar els ulls movent el seu cos al ritme de la cançó i l'Aleu la mirava amb desig. Sonava "Com anar al cel i tornar" dels Pets, una de les cançons preferides de la Lia que la transportava en un altre univers, un junt amb l'Aleu i sense adonar-se'n, els seus llavis van entrar en contacte. Tots dos es van sentir alliberats de culpes del passat, van viatjar a l'estiu del 97, al camp de cotó on tots dos van es van enamorar. La Gal·la va deixar caure les begudes que duia a la mà en veure aquell moment. La gent del voltant va fer un petit crit en veure que les begudes que duia la Gal·la, ara estaven a les seves sabates. Va ser aquest crit el que provocà la separació de tots dos. Encara que la Gal·la no ho digués, tenia por d'aquella situació. No volia tornar al passat on la seva millor amiga la deixava de banda per ell. Aquest cop si ho feia, no tindria on sostenir-se, el Narcís era mort i no tenia a ningú més. Al recordar en Narcís, va sortir corrents de la festa.

La Lia en veure que la seva millor amiga marxava, va agafar a l'Aleu i amb una estirada de braç el va fer obligar a seguir-la. Gairebé no podia seguir el ritme de la seva amiga, però finalment, van arribar al mateix lloc on era ella.

- Lia, si us plau, ara no. Necessito estar sola i tranquil·litzar-me, no vull que us vull arruïnar la nit- va dir amb llàgrimes als ulls.

- Per déu Gal·la no diguis ximpleries! Explica'm, què et passa?

- Gal·la, no et volem veure així. Què ha passat alguna cosa greu?

La Gal·la va deixar anar paraula per paraula el que sentia. En sentir-la l'Aleu va recordar en Narcís. Però ni la Lia ni ell van reaccionar de la manera que ella esperava. La Gal·la veient que no tenien ganes de solucionar res va marxar sola i trista, deixant als dos enamorats en una festa que començava a embogir.

...



La Lia era conscient dels perills que podia tenir tornar a enamorar-se de l'Aleu, si no havia funcionat una vegada, com podia funcionar-ne dos? Però es trobava seguda en un banc, amb l'amor de la seva vida al cantó, seria molt fàcil haver-se deixat portar per la situació. L'Aleu cada cop més afectuós, deixava intuir quines eren les seves intencions per a aquella nit. En aquell banc, la Lia va iniciar una conversa:

- Tinc por del que pugui passar- va dir tallant.

- Por de què? No estàs bé aquí amb mi?

- Sí, sí, no és això Aleu.

- Lia, no et preocupis de res, No sabem que passarà demà, però avui estem tu i jo junts. Vull aprofitar cada minut i cada segon de la de nit amb tu. Aprofitem-ho. No et preocupis d'acord? Tot anirà bé. Vaig a buscar begudes, m'acompanyes?

Tots dos es van alçar i l'Aleu la va acollir amb els seus braços per la cintura.

La carta

Obre la carta, el missatge està escrit en una cal·ligrafia que no guanyaria cap concurs, però és capaç de llegir-la:

D'un amor llarg com anar al cel i tornar;

d'un amor boig com pluja seca;

d'un amor dolç com panellets de pinyons;

d'un amor feréstec com els que surten a les cançons.

Suposo que la lletra et sona, ja saps on has d'anar.

Lia


En llegir aquell nom el cor li comença a bategar ràpidament. Lia, quant de temps fa que volia veure-la. Estimar-la era massa fàcil i oblidar-la era impossible. Després de tants anys resultava quasi irònic que encara tingués aquells sentiments cap a ella.

Sabia perfectament on havia d'anar, al camp de cotó. El lloc on havia començat tot.

No s'ho pensa dues vegades, i arrenca a córrer. Podria haver dubtat, per què la Lia sabia que s'estava morint? Què hi tenia a veure ella en tot això? Però no es va parar a pensar. La idea de tornar-la a veure el feia oblidar, i corre. De la mateixa manera que ho havia fet aquell matí quan es dirigia al tren, però aquesta vegada no té por que l'estiguin mirant. Simplement corre, corre per arribar a ella, corre perquè la seva vida s'està acabant, perquè l'ha de veure un últim cop, corre perquè l'estima.

Per fi arriba al camp de cotó, està exaltat, feliç. Crida el seu nom, la busca, però no obté una resposta. La crida més fort, la busca desesperadament, però no hi és. I llavors arrenca a plorar, ha estat seguint una pista falsa. La Lia no hi és, potser no s'està morint, potser tot és una broma de mal gust. Però, qui seria capaç de jugar amb els seus records d'aquesta manera? El seu passat, els estius a Enclar no els hi havia explicat a ningú, ni tan sols a la seva dona. Recordar-los era dolorós, i el feien sentir culpable de tants errors, que feia molt de temps que havia decidit ocultar la història que l'havia convertit en la persona que era ara.

Entre plors, s'adona que hi ha algú al seu darrere.

No és no!

La festa cada cop pujava més de to i els efectes de l'alcohol augmentava a mesura que passava els minuts. Del dos, l'Aleu és el que més afectat estava i la Lia, veient com anava l'Aleu va decidir treure'l del munt de gent.

La Lia va tenir molts problemes d'agafar l'Aleu, ja que amb prou feines podia fer dues passes seguides sense trontollar-se. Van dirigir-se al banc d'abans. Un cop allí, l'Aleu no parava de dir que l'estimava i la Lia el responia amb un "i jo també!" i un petó, fins que l'Aleu en un d'aquells petons va començar a baixar-li la cremallera el vestit. La Lia el va deixar, però quan ja quasi no li faltava res per acabar de baixar-la, el va parar:

- Aleu, no sé si estic preparada per anar més enllà. No crec que sigui el moment ni el lloc- va dir pausadament i tornant-se a pujar la cremallera.

- Va Lia, si no passa res! Som joves i hem d'aprofitar la nit! Et desitjo moltíssim.- l'Aleu va afegir pronunciant posant molt pes a les paraules.

- L'Aleu va tornar a intentar-ho, però la Lia es va apartar. L'Aleu es va apropar, i la Lia li va trencar aquell moment amb un lleu crit:

-Aleu t'he dit que no! No és no!

Però l'Aleu no la va escoltar i la va agafar immobilitzant-la. Ella va aconseguir treure una mà de la força que l'Aleu aplicava i va aconseguir fer-li donar-li una bufetada. Tot d’una va marxar. El noi del qual estava enamorada estava canviant. No sabia si era pels efectes de l'alcohol o qualsevol altre motiu, però tenia ganes de plorar. La persona més important i en la que confiava més, l'estava fallant i molt.

El jove es va alçar i va seguir a la Lia agafant-la amb tota la força que tenia.

- Aleu para, em fas mal! Deixa'm anar!- cridava desesperada.

L'Aleu no la sentia, tenia un únic objectiu.

...



Aquella nit canviaria la Lia. L'Aleu, li havia fet mal de debò. El que va passar aquella nit era indescriptible, la Lia no sabia quines paraules utilitzar per a tot el que havia succeït. Tampoc li volia explicar a ningú, la vergonya que sentia era molt gran. Aquella nit, va haver una violació i un cor trencat que mai es podria recuperar.

Final

Escolta les passes que s'apropen darrere seu, nota una presència que se li enganxa a l'esquena. Té por, vol girar-se però no pot i llavors la presència parla, les primeres paraules ni tan sols les escolta. Està ocupat assimilant que darrere seu té enganxat a la famosa veu. La veu dels seus malsons, la veu de l'home i de la trucada.

Es gira i li veu la cara. El germà de la Lia? L'Aleu entén que haurà posat cara d'incrèdul en veure'l, ja que l'home comença a riure:

- Nil?

- No posis aquesta cara, Aleu!- diu irònicament- Que tal tot? La vida, bé?

- Que està passant?

- No m'assemblo a la meva germana?-mantenint el to de mofa

- Em pots explicar que faig aquí, Nil?

La cara del Nil va canviar.

- Vols que t'expliqui que hi fas aquí? Vols saber on és la Lia? Jo crec que ja ho saps Aleu, fa anys que saps tota la veritat, però t'has forçat a tu mateix a oblidar-la. Recorda, pensa en la nit de festa. Pensa-hi!- era una ordre, estava molt enfadat.

I llavors al cap de l'Aleu s'hi va produir una explosió. Milions d'imatges li van venint com flaixos, que van acabar cobrant moviment, com si es tractés d'una pel·lícula feta a base de fotografies. Se'n recorda, és un monstre.

- Ui, ui, veig que has canviat la cara... te'n recordes no? Ets un ésser repugnant, com pots ser capaç de fer-li això a una persona?! Tant que deies que l'estimaves... això no és amor Aleu! És odi! Ja no em val la pena insultar-te, no val la pena fer-te veure que ets un animal, que això no es fa. Ets prou gran per a conèixer les conseqüències als teus actes. Tu vas decidir abusar d'ella! I el millor de tot, l'endemà fer com si res. Anys després reps una trucada d'un desconegut que et diu que et moriràs, i tu t'ho creus! Mira que ets ingenu, un animal repulsiu i ingenu. Segueixes les ordres d'una veu misteriosa que et diu que agafis un tren i vagis al poble dels teus avis, i tu ni et planteges el que estàs fent. Després et diuen que l'amor de la teva vida t'està esperant, i tu t'ho creus. Males notícies Aleu, l'amor de la teva vida no existeix, i molt menys t'està esperant. En el trajecte que has fet fins aquí t'has parat a pensar un sol moment en la teva família? En la teva dona, en el teu fill! No, no, que va! T'has limitat a pensar en tu, en els teus desitjos. L'has cagat tantes vegades a la vida Aleu, tantes. Tantes que ja no et mereixes res, ni la més mínima pietat. En aquest trajecte has demostrat una vegada més que vius en un món irreal ple d'ideals i de pardals. No pots anar per la vida pensant en tu, no pots anar ferint als altres, no pots fugir de les responsabilitats. De veritat creies que 15 anys després, un amor ximple d'adolescència t'estaria esperant de genolls per a acomiadar-te i que poguessis morir en pau. Em resulta còmic.

Vols saber on és l'amor de la teva vida? És morta, per culpa teva, el que per a tu va ser un acte irrellevant d'una nit de borratxera, a ella la va acabar matant! Aquella nit la vas canviar, vas fer que es trobés ofegada en una època fosca sense sortida. Va decidir posar fi a la seva vida deixant una carta a sobre la taula del menjador, on explicava tots els detalls d'aquella nit. Vaig ser jo qui la va trobar. Saps el que és trobar a la teva germana estirada sense vida? Podria haver trucat a la policia, però l'havies matat Aleu, et mereixies quelcom molt pitjor a la presó-

Sona una alarma, un temporitzador que marca el final d'un compte enrere.

De l'esquena es treu una pistola amb un moviment ràpid. L'aixeca, l'apunta, el pols li tremola.

Adéu Aleu, ens veiem a l'infern.

Dispara, i cos de l'Aleu cau desplomat a terra.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]