Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
LaSalleMANRESA2
La Salle Manresa. Manresa
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Els meus pares tenien una fàbrica de peces per locomotores de vapor, al costat del Llobregat, a l’alçada de Manresa, els voltants de la fàbrica estaven plens de natura, cosa que m’agradava molt així que de tant en tant anava a fer un volt tot i que als meus pares no els faci molta gràcia. Tots els treballadors vivien amb les seves famílies a dins de la mateixa colònia, els fills anaven a l’escola, les filles també, però sempre separats. Les dones es dedicaven a la casa, anaven al safareig, a la sala de cosir, mentre els homes estaven a la fàbrica. Treballaven 14 hores diàries, de dilluns a dissabte, resumint: només tenien festa els diumenges. Res de vacances, salaris mínims, condicions laborals precàries, ... Jo veia tot això des de la meva casa de burgés, sense cap preocupació, total, quan el meu pare mori tot això serà meu i jo no m’hauré mai d’arremangar les mànigues...  Però resulta que jo no era així, no volia que els meus companys de classe acabessin a la fàbrica igual que els seus pares i, qui sap, si també el seu avi.

A la colònia començaven a arribar notícies dels primers enfrontaments entre progressistes i conservadors a les grans ciutats, a la colònia això els hi era igual, o això deien. El meu moment havia arribat.

L’avantatge dels nens és que no tenen els prejudicis que tenen els adults i això vol dir que ningú a la classe m’odiava per ser ric. Jo anava a classe com a estratègia del meu pare, ja que ell pensava que portant-me a mi a l’escola on anaven tots els fills dels obrers se sentirien més connectats, a mi tampoc em desagradava anar a classe, de fet era l’única manera de parlar amb el meu amic Marcel, fill d’un obrer que treballava a la cadena de muntatge, la seva mare venia a netejar a casa meva, la seva germana no podia estudiar perquè se n’havia d’en cuidar de la casa i el seu germà havia mort en accident laboral a la fàbrica. Com podeu veure tenia totes les raons per odiar-me però, com he dit, els nens no tenen prejudicis i menys el Marcel, que era un tros de pa i mai havia acabat d’encaixar del tot. Aquell infern no era per ell.

A ell podia explicar-li totes les meves preocupacions i ell a mi les seves, i una era comuna: millorar les condicions laborals de la fàbrica del meu pare. Així que, aprofitant que la gent començava a dubtar arran dels conflictes a la ciutat vam començar a pensar. En una de les nostres reunions vam idear un pla i, aquella mateixa nit, ens vam posar en marxa.

La colònia es va despertar amb tots els carrers empaperats de textos escrits a mà demanant la millora d’horaris, el dret a vacances, un acord per indemnitzar les morts a la fàbrica i, el que va sobtar més a tothom, igualtat entre homes i dones.

A casa, el meu pare estava que treia foc per els queixals:

- Qui ho pot haver fet? Se’m revoltarà tothom!

Li arribo a dir que era jo i em matava allà mateix.

Aquell mateix matí, a la fàbrica, va reunir a tot el personal i els va amenaçar amb abaixar el sou si no sortia el responsable. Això va causar batallen internes i el meu pare els va donar dos dient perquè sortís el responsable. Amb aquets dos dies la gent va arribar a un acord, crearien un sindicat sense ningú per sobre de ningú per tal de presentar-se tots els treballadors com a culpables. Quan van anar els representants a parlar amb el meu pare els va dir que ja havien vist prou el seu sou. I, la enginyosa resposta dels obrers va ser, que ja havia vist prou la seva fàbrica en funcionament, així que, des d’aquell moment, es van declarar en vaga fins que no els reduís a 12 les hores diàries de treball i una setmana de vacances, a més, de l’acord de les indemnitzacions.

De bon principi la gent tenia dubtes, jo ho entenia, es jugaven la vida i, si no sortia bé, mai tornaria a ser igual. Però el que tenien a perdre era una part molt petita del que podien arribar a guanyar, clar que molta gent no ho veia així i al cap de tres dies van anar a treballar, i en aquell moment, va començar la revolució a la colònia. Els treballadors es van trobar un piquet i no van poder passar i tot i els enfrontaments interns la vaga va durar fins que el meu pare va cedir. I aquí va ser la victòria, els carrers feien olor de lluita, la gent es va unir més que mai sota el mateix crit, van deixar les diferencies de banda i es van centrar en el que els feia iguals. Eren humans, i tenien uns drets.

El meu pare va accedir a negociar amb el sindicat i van arribar a un pacte, que li va suposar elevades pèrdues de diners i de reputació. Per altre banda, al sindicat i a tots els treballadors de la colònia els va suposar una gran millora en la seva qualitat de vida.

Tot estava be, però, el meu pare no havia deixat de buscar mai la persona dels cartells, que va ser qui va començar la revolució a la colònia.

En Lluís, un home escanyolit, amb el poc cabell que li quedava de color blanc, una barba de almenys mig any i tot el dia amb pudor de tabac, era l’encarregat de buscar el culpable. Quan en Lluís ja havia donat unes quantes voltes va arribar a la conclusió de que l’únic lloc amb tal quantitat de paper eren les oficines i l’escola. Òbviament des de l’oficina no s’havien promogut tals actes així que només quedava l’escola.

Un dia va venir el Lluís a classe, a demanar si havíem sigut algun dels alumnes de la nostre classe, havia descartat les noies, no se el perquè. Vam dir tots que no, em vaig mirar amb el Marcel i vam riure per sota el nas, però realment estàvem mots de por. Pensàvem amb la Pepa, una dona que vivia a la colònia i passava els dies amb la mare del Marcel. Quan el meu pare li va manar d’anar a treballar a casa nostre, ja que la mare d’en Marcel acabava de parir-lo, i ella és va negar a anar-hi sense cobrar el mateix sou que els homes que treballaven de majordoms, conserges o vigilants. La seva negació la va portar a tal punt de intentar cremar casa nostre, però els vigilants van aturar-la i, des de llavors no l’hem vist més.

Era una petita espurna que pretenia revifar unes brases molt i molt adormides, nosaltres, hem ajuntat la nostre espurna i la seva i hem vist com es tornaven a alçar les flames i el tronc es feia cendra. Així que això, també anava per la Pepa i per moltes d’altres que han quedat en l’oblit de molts i molts anys de foscor que la nostre flama ha il·luminat.

Espero que, a mi, no m’oblidin.

 
Capítol 2 Pou d'interrogants
Era una calorosa nit de juny, quan aquell home llarg i prim va venir a parar a la meva porta, que volia aquestes hores? Pensava que era un home desconegut, però quan va alçar el cap el vaig reconèixer:

-Renoi! Que fas Ramon?- vaig dir amb un to alegre, ja que feia temps que no ens veiem-.

-He de parlar amb tu Miquel, urgent.-va dir esvarat.

El vaig convidar a passar i vam prendre una llimonada amb gel.

Va començar:

-Recordes el que vam parlar fa un temps? He trobat una clara evidencia dels fets.

Us poso en situació... vam fer el treball de recerca sobre les colònies del Llobregat i com que som de Manresa vam intimar amb la que ens quedava més a la vora. Investigant vam descobrir la història d’en Joan i en Marcel, pot ser massa, ja que, vam veure que només constaven documents d’en Joan fins els seus 15 anys, i sent fill del director era estrany.

Però ho vam deixar córrer i vam entregar el nostre treball i, no va ser fins al cap d’un temps que vam tornar a conversar sobre el tema. Les nostres teories eren lògiques i contundents, però sense proves eren acusacions massa greus.

Continuem:

-El seu diari personal.

-Però què dius??? D’on l’has tret? Com saps que és el seu?- vaig respondre-li al·lucinant.

-Estava exposat a l’exposició temporal del Casino.

-Val, molt bé, però com coi saps que és ell?

-Per el que posa.

-L’has llegit?

-L’he comprat, sí. És evident, va ser assassinat.

-Calma’t, deixa’m-ho llegir.

Efectivament, tenia tota la pinta, hem va cridar molt l’atenció els seus paràgrafs que transmetien por, esperança i sobretot, entusiasme, ganes de canviar el món amb un petit gens, petit però que va poder acabar amb la seva vida. El diari, fet pols, però fàcil de llegir, la seva portada atrau a qualsevol persona mínimament inquieta, passaven les fulles, cruixent entre elles. L’impaciència s’apoderava de mi per moments i, aquell pou d’interrogants deia així:

Dimecres 11

És difícil anar contra la teva pròpia família, però jo no vull seguir amb això, no puc seguir amb això. Veure la gent malvivint per la riquesa de la meva família, els meus amics, amb la gent que convisc... espero que serveixi, perquè sinó no se que fer per aturar-ho.

Tinc una gran arma, el poder del poble, però si en algun moment saben que ho he iniciat jo no voldran seguir.

 

Dilluns 16

Mentre sopàvem el meu pare m’ha demanat com m’anava a l’escola, quins amics tenia, que estudiàvem. Mai s’interessava per mi, m’ha preguntat qui era aquell nen que m’acompanyava a casa, de quina família és. Són preguntes molt estranyes que mai m’havia fet. Realment tinc por.

Dijous 19

M’ha demanat on estava la nit del 7 de maig!!!!! Quan es van enganxar els primers cartells, li he dit que a casa, ja que per teoria estava allà... Ell estava a la oficina, ja que deia que tenia molta feina, per casualitats de la vida la seva secretaria també sol tenir molta feina, ja ens entenem... i la meva mare era a la ciutat  veure la meva tieta. Així que només vaig haver d’enredar a la mare d’en Marcel que m’estava fent el sopar i ja està.

Aquestes preguntes m’incomoden ja que es un clar interrogatori dissimulat.

Diumenge 22

Em sentia com Jesús en l’últim sopar, un ocell que intenta volar saben que caurà, feia una quants dies que sabia que arribaria el moment, els homes del meu pare són a casa, van ben vestits, i aquets són els que fan por.

Em sentia com un poema sense acabar, les fulles d’ametller que floreixen a finals de febrer, en un brot de primavera, però moren poc després amb el fred de març.

Sentia que pujaven les escales, el meu pare entra i la seva cara m’ho diu tot i les seves paraules ressonen com timbals a Montserrat:

Adéu fill.

S’ha acabat la primavera.
Capítol 3 Boig
Vam decidir escriure un llibre sobre aquests fets, vam fer la primera xerrada de presentació del llibre, tot normal, el vam publicar, va ser exitós, per Sant Jordi tothom el portava sota el braç.

La Marina, era la meva companya, m’agradava, molt. Feia temps que érem amics, ens vam conèixer el parc de sota casa, on passàvem les tardes d’estiu, les nits d’hivern i els matins de tardor. Compartíem de tot: les penes, les alegries, les cerveses... reflexionàvem a l’ombra del gran xiprer a l’estiu, a l’hivern reflexionàvem sobre la vida de les fulles caduques que queien i quedaven a sobre l’herba seca. Sempre dèiem que la seva vida era curta però apassionada, ja que donaven vida a aquell parc ple de caques de gos, i de borratxos a la nit.

Si jo mai havia viscut en una colònia, ni havia estat en cap lluita social, ni el meu pare era un home poderós, perquè sentia tan a dins aquest tema?

Rumiant vaig recordar aquella nit, on, després de quatre cerveses, tot s’ha de dir, la Marina digué una frase que m’ha quedat gravada des d’aquell instant: “només recordem allò que mai ha succeït”.

El dia següent la cosa anava a pitjor, vivia en “deja-vu” .

Llavors vaig recordar la lliçó del meu professor de filosofia en que parlava de la reencarnació.

Si fos veritat la Marina tindria raó, ja que recordaria el de la vida passada però realment no ho he passat en aquesta.

Vaig anar ràpid a veure la Marina,  ren les tres de la matinada i caminava pel carrer emparanoiat amb la possibilitat de que fos reencarnat, si era així, quantes vides havia viscut? Qui era en una altre vida? Que m’han vaig penedir de no haver fet?  Tot eren interrogants.

La Marina va obrir la porta vestida amb un pijama de ratlles. Em va veure amb la mirada perduda i em va fer entrar. Hem va donar un té per calmar-me.

Li ho vaig explicar tot, i ella em va dir que tenia raó. Jo volia, necessitava, que hem digues que no, que no era veritat, que ho oblidés, que m’estava tornant boig. I no.

Vam reflexionar, si hem reencarnava no tenia sentit viure la vida com si fos l’única, o igual si, i pensar que la vida s’acaba és el que fa que la visquem de “pe a pa”.

Tot es feia molt gros dins el meu cap i no ho podia acabar d’entendre. Em vaig tornar boig completament. Vaig deixar de parlar a la gent, vaig començar a llegir llibres i llibres sobre autors, més boigs que jo, i cada vegada es feia més gran.

A l’hora, estava a la colònia, fugint, o ves a saber que fent. No ho podia aguantar.

Vaig començar a prendre pastilles per no se quina raó em vaig inventar, i això va ser la catàstrofe.

 Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Mort? Tant de bo, i per sempre.

Vaig rumiar-ho mil vegades, igual la pròxima vida és millor i no recordo això. però a l’hora podia ser que no i que això hem perseguís dia i nit, any a any, segle a segle, fins quan? Podria ser etern. ETERN. No conec res etern, res. Com ho puc ser jo?

Durant aquella setmana tenia la sensació de no poder-me ni aixecar un pam de terra, de quedar mort a qualsevol racó.

No recordo tan sols ni si vaig menjar.

El cas és que, aquesta setmana és va allargar i va passar a ser un més, boig rondant pel carrer. Fins que no vaig ser prou fort per aguantar-ho

Encara recordo aquella nit freda en aquell portal, va començar a nevar, no tenia abric, ni menjar, i al cap de pocs minuts, ni vida.

Però ara en tinc una de nova i la veritat que va força bé, així que, aigua passada.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]