Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Julia Ramirez
Col·legi Fuster. Santa Coloma De Gramenet
Inici: Un any i mig
Els carrers més obscurs de Barcelona
Inici:  Un any i mig
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena.
Capítol 1 Baralles sense sentit
Encara era de nit. El rellotge marcava les 5:32. Els carrers de Barcelona, encara adormits, lluïen milions de fanals que els il·luminaven. La Mirian els contemplava mig distreta. Els seus ulls es postraven en l’urbà horitzó, però la seva ment..., la seva ment no parava quieta. Només pensava en el fet que va ocórrer hores avants.

- No hi pensis més, Míriam, perquè si no acabaràs per obsessionar-te – es deia a si mateixa, i tornava a concentrar-se en el exterior de la finestra.

La Míriam era una noia alta, d’ulls color caramel. Aquest era el seu punt fort, segons ella, els seus ulls. Sempre intentava solucionar tots els problemes amb la seva dolça mirada. També tenia un llavis gruixuts i rojos. Mai feia falta que se’ls pintés. El seu nas era petit i rodó, heretat del seu avi per part materna. Però, el que més caracteritzava a la Míriam, era el seu cabell. La seva cabellera era llarga, fins meitat de l’espatlla i plena de rinxols marrons. A ella mai li va agradar, però li quedaven molt bé. La seva pell morena, el seu delicat però imponent rostre..., tot això combinava a la perfecció amb aquell tipus de cabell. Una altra cosa per la que distingíem a la Míriam era la seva seguretat. Sempre va ser una noia amb les idees molt clares. Feia el que volia quan volia. Als vint, ja es va independitzar amb una amiga a un pis compartit. I després de sis anys, va canviar de casa.

5:57. Ja no podia més. Els seus ulls ja havien recorregut tota la zona fins arribar als extrems. Mil i una vegades, semblava. Les seves pupil·les ja havien arribat als racons més obscurs dels carrers, castigats sense llum per culpa de les altes làmpades. S’havia fixat, fins i tot, en les gotes d’aigua que queien de les lleixes dels veïns. Havia estat plovent. Què irònic. Els seus ulls també van ploure fa unes hores. I sembla que ara també. Però ràpidament se’ls eixuga, sense deixar que les gotes puguin arribar a les galtes.

La Míriam es va aixecar de la butaca i es va dirigir cap a la cuina, a preparar-se una camamil·la. Necessitava alguna cosa que la relaxés una mica. Els seus nervis estaven a punt de pell. Des de que en Dídac va marxar, sembla que el seu cos no gosava a descansar. Donava voltes i voltes al llit fins al punt en que el llençols li avorrien. Aleshores es va aixecar i va tornar a donar voltes i voltes, però aquesta vegada en el saló. A ella li rebutjava l’idea, però realment volia que tornès. La seva discussió va ser massa grossa i no van parar fins fer d’aquesta un gra massa. La cosa, doncs, va acabar com va acabar: la mà d’en Dídac agafant el pany de la porta. En canvi, ella no va fer més que plorar durant hores i hores.

La Míriam es va prendre la camamil·la lentament, com assegurant-se de que es relaxessin tots els músculs. Pocs minuts després, es fa ficar al sofà, i els seus ulls, molt lentament, es van tancar. I, com si fos qüestió de màgia, el seu rostre, les seves cames, les seves mans, que anteriorment tremolaven; es van adormir.

***

8:45. Merda. El despertador va començar a xiular d’una manera escandalosa. La Míriam es va llevar i el va apagar.

Va badallar i es va estirar fins assegurar-se que totes les extremitats es despertessin. Es va posar una dessuadora i es va anar a la cuina a preparar-se alguna cosa per esmorzar.

En Dídac no es trobava a casa. Encara que ja ho sabia, va comprovar habitació per habitació. Pobreta. La Míriam es aquell tipus de persona innocent, optimista. Conservava l’esperança de veure’l, abraçar-lo i arreglar les coses d’una vegada. Volia besar-lo. Estava desesperada. Però, definitivament, no hi estava. La casa estava completament buida. Tot el llarg passadís que connectava la cuina amb el dormitori principal estava callat.

Per fi la cuina. Sembla que tot està igual que ahir a la nit. Excepte les dues cerveses de sobre la taula. En Dídac havia begut? És molt estrany, això. En Dídac no va ser mai de beure massa. La qüestió és que ahir a la nit va estar a casa. Això la hauria de tranquil·litzar, però es va posar més neguitosa. Si no s’hagués adormit..., pot ser... Però ha d’intentar no obsessionar-se amb el tema. Qui sap? Pot ser ja ho ha oblidat. Pot ser, quan el torni a veure, tot continuaria sent com ho va ser avants. De totes maneres, la Míriam sent que ha de parlar amb ell, encara que sigui per aclarir un parell de malentesos, només.

Quan va acabar d’esmorzar, es va encaminar cap a la Sala BARTS, un petit i acollidor teatre de Barcelona, situat a l’avinguda del Paral·lel. La Míriam és actriu. Fa poc es va treure la carrera d’Art Dramàtic a l’Institut del Teatre. No és ni famosa ni coneguda, però pertany a una petita companyia, la companyia La ruta 40. Aquest grup es dedica a representar petites obres teatrals arran diferents sales de la ciutat. Ara estaven treballant una molt bona, molt humorística, d’Alfredo Sanzol: “Dias estupendos”. L’obra, estructurada en diferents escenes independents, tracta diverses situacions, majoritàriament còmiques i absurdes, que podrien ocórrer en un poble a l’estiu. Ahir a la tarda, la van estrenar per primera vegada i, avui, el director els ha citat per parlar de tot el que va passar a l’estrena, tant lo bo com lo dolent.

Com que anava amb temps, va decidir passejar-se una mica per Les Rambles. Aquesta sempre va ser la seva zona preferida de Barcelona, juntament amb tots els estrets i antics carrers que hi ha pel barri. Simplement gaudia molt caminar per tot aquell laberint de cases, cadascuna amb una façana diferent. Aquella sensació la tranquil·litzava molt. Es com si s’evadís del món real, com si hagués viatjat cap endarrere en el temps. És increïble.

A la fi, el teatre. Avants d’entrar, va respirar profundament i es va prometre a si mateixa que tot el que havia passat la nit anterior a casa, s’hauria de quedar a casa. Ha d’aprendre a separar la seva vida professional de la vida personal.

***

- Bueno, doncs va arribar el pavo i hem va dir que si volia ballar amb ell. I, es clar, jo li vaig dir que sí, però ja ho s’ho dic, el punt va estar en el joc de mirades d’avants, oi? – en David explicava eufòric tot el que li va passar la nit anterior.

- Ostres! I qui ho diria? Sembla que els gais ho teniu més difícil..., però al final sempre lligues més que jo. Ets un cabró - reia l’Alícia de bon rotllo. Era la més jove de totes, però també la més extravertida.

- I tu Míriam? Què n’opines? - va preguntar en David

- Jo? Eh..., de que? - la Míriam no estava per la conversa. Sembla que des de que van entrar a aquell bar els seus pensaments estaven molt difusos i només intentava ordenar-los.

- Au va noia, si ja sé que no hi estaves ficada a la conversa. Pot ser això significa què..., alguna cosa ha passat amb el Dídac, oi? Vinga, explica’ns-ho tot! - deia tot emocionat. Aquest noi sempre pensava una cosa molt diferent al que realment passava.

La Míriam es va posar blanca i un desig profund de plorar la va envoltar. Però es clar, no va plorar. En el seu lloc, va ficar un gran somriure i va negar amb el cap. No volia que els seus amics s’hi assabentessin, no tenia sentit. A més, estava cent per cent segura que aquesta mateixa tarda ho arreglaria tot amb el seu marit i tot tornaria ha ser igual.

- Ohhhh! Quina merda! Nosaltres hem explicat tot el que va passar ahir a la festa! Tens una cara...

- David - el va tallar la Cèlia - no veus que no t’ho vol dir? Deixa-la en pau, vinga. - La noia, que s’havia adonat que la Míriam no feia bona cara des d’un principi, va decidir sortir en defensa seva.

- Tranquil·la Cèlia, si tampoc tinc res a dir. Bàsicament, vaig arribar a casa i em vaig ficar al llit. Res més. Després de l’estrena, que per cert, va ser tot un èxit, estava molt cansada.- va mentir.

- Sí! Tens tota la raó, ens va sortir de puta mare. Encara que tu David... - L’Alícia posar cara de còmplice - et vas equivocar al teu monòleg!

Tots reien, menys la Míriam, que només fingia un somriure forçat.

- Bueno, almenys jo no hem vaig ensopegar amb l’escenari..., eh Alícia? - en David va despentinar-la, tot rient-se.

- Ets un cabró! Ara m’hauràs de pentinar tu.

L’ambient era molt proper i tots els actors reien i es burlaven dels errors que hi van succeir. Es clar, tots menys la Míriam. Ella només callava i somreia. Fingia felicitat.

- Això sí: tu Míriam no te’n vas equivocar en res. Com ho fas noia? - deia l’Alícia divertida.

- Jo!? - es va sorprendre - Però si també en vaig tenir, d’errors. Per exemple, l’ultima frase de la quarta escena la vaig dir amb una mala entonació, no va quedar massa bé. I això em va passar amb unes quantes més.

- Però dona, no comparis.

Una altra vegada, els riures i els somriures es va apoderar d’aquella taula de bar. Per fi, la Cèlia va dir:

- Nois, m’he d’anar ja que ma mare m’està esperant per dinar. Voleu que pagui jo?

- No, - va dir en David - ja ho faig jo, la última vegada ens vas convidar tu. A més, després del que vaig passar amb el pavo de la discoteca..., hem sento com més feliç i generós. Vaig a la barra, podeu anar sortint.

- T’acompanyo - va dir l’Alícia entre riures - que no me’n fio de tu.

La Míriam i la Cèlia van sortir al carrer.

- Míriam, escolta. Vols que quedem demà per anar a esmorzar? Després podríem anar totes dues plegades al assaig. Què t’assembla?

- No ho sé Cèlia...

- Au, vinga, va, sis plau. Així podrem repassar les nostres escenes i tenir-les enllestides per al pròxim pase. Què per cert, quan va dir l’Albert que hi era?

- La setmana que ve, el diumenge.

- Ah sí. És veritat. Bueno, doncs, què hem dius?

- D’acord, quedem. Però anem a la meva cafeteria preferida, val?

- El que tu vulguis, moltes gracies.

Les dues amigues es van abraçar. La Cèlia li va fer un petonet a la galta, cosa que la Míriam va agrair molt internament. Realment, la noia no li va demanar de sortir per repassar text, sinó que volia assabentar-se del què li estava amoïnant tant a la seva amiga. La Cèlia era una noia molt llesta, amb una gran intel·ligència emocional, així que no es va creure cap dels falsos somriures de la Míriam.

- Ja hem acabat. - en David i l’Alícia van sortir del local - Ens anem ja?

- Espereu un moment nois. - va dir la Míriam - Us importa molt si me’n vaig sola? Es que vull donar un passeig abans d’arribar a casa.

- Bé, d’acord, no et preocupis - va dir en David.

- Gràcies nois. A la pròxima convido jo, val? Fins demà!

- Fins demà! - van dir tots a l’hora.

- I Míriam - va afegir la Cèlia - no t’oblidis de lo de demà, t’espero a les deu en punt.

- Sí, es clar. Adéu!

***

Una altra vegada a Les Rambles. La Míriam recorria de d’alt a baix tot el passeig. Al migdia els carrers tenien una sensació diferent. Als matins tots els petits comerços es llevaven molt lentament i al migdia, tot estava ja obert. Hi havia molta sensació de moviment. Nens jugant a la pilota. Parelles comprant al supermercat. Vells asseguts al bancs, esperant a que les hores passin. La cruïlla estava plena de seients i taules de bar, paradetes de flors, de menjar, de dolços. L’escena era preciosa. Aquell ambient familiar..., inspirava tranquil·litat. A més, a Les Rambles sempre podies trobar-te l’amor en el seu estat més pur i dur. Un noi regalant una rosa a una noia. La Míriam no va poder evitar de fixar-s’hi. L’escena, per a ella, era molt entranyable. Li recordava al temps quan en Dídac i ella passejaven per aquests carrers. Ell sempre es parava en aquella floristeria i li comprava una flor. Cada dia, aquesta, era d’un color o tipus diferent. En Dídac sempre deia: “Et regalo una flor diferent per a que recordis aquest dia com el dia de la tulipa”, per exemple. Ell creia que si li regalava una flor diferent cada dia, cap dels dos oblidarien els seus moments més íntims. Ara mateix tot sembla una contradicció. Ja no se’n recorda, d’aquells moments. Sembla que el temps ha passat massa ràpid. Un dia comencen a sortir i a l’altre..., es casen. Encara que només van passar dos anys de diferència, la sensació de temps de la Míriam era molt ràpida.

En Dídac era un home madur, però amb el seu punt romàntic. Treballava a l’administració d’un banc i sempre anava vestit amb camisa i corbata. En això, sí que podíem considerar-los pols oposats. Ell més centrat, monòton i estable; ella, més liberal més diferent, més inestable. Però hem de dir que en Dídac era un boníssim partit. Era alt i molt fort (anava com dos cops a la setmana a un gimnàs). Tenia el cabell negre i curt. Els seus ulls eren increïbles, era impossible no sentir-se hipnotitzat per ells. Eren de color verd mar. De vegades, i tot, semblava que les seves pupil·les es movien com les onades del oceà. Els llavis els tenia més fins i mai van estar envoltats per qualsevol barba. Sempre anava molt afaitat i cuidat. En general, era un home molt formal.

Mentre caminava, la Míriam, va intentar pensar diferents formes de solucionar el seu problema amb el Dídac. Va pensar en comprar-li els seus bombons preferits. Li agradaven molt els de xocolata negra amb melmelada de taronja, però ella era més dels de xocolata blanca amb gerds. O també podia regalar-li un ram de flors. O preparar-li un sopar romàntic, amb cava, roses, espelmes d’olor... Però, després de vint minuts fent propostes, es va decidir per regalar-li un clàssic: sinceritat. De res servia que li obsequiés sinó era amb una conversa sincera i madura per arreglar les coses.

Va obrir el pany de la porteria i, mentre pujava les escales es va posar molt nerviosa. Les mans li suaven. Les cames li tremolaven. Va començar a mossegar-se el llavi, tot pensant com acabaria la seva conversa. Ella només volia que en Dídac l’entengués. Va agafar la clau i, amb molt prudència, la va girar dins el forrellat. Una volta. Hi havia algú a casa.

La Míriam va entrar al pis amb molta cura, intentant no fer massa soroll. Va deixar les claus al rebedor i es va dirigir al saló. Allà estava el Dídac, assegut a la butaca. La noia es va quedar en blanc. Estava quieta i com..., paralitzada. La seva respiració es va accelerar. La por i els dubtes es van apoderar d’ella. Només el mirava amb expressió neutra. Ell també la mirava, però, en canvi, es va aixecar i va dir:

- Ja era hora de que arribessis. - va dir tranquil·lament - Porto una estona esperant-te. On estaves?

- Jo..., havia quedat amb els companys. - va sospirar internament - I tu? Pensava que encara estaves al treball.

- Doncs no. El meu cap m’ha donat tota la setmana lliure.

La tensió entre ells dos era tan densa es podia tallar amb un ganivet. Ambdós es miraven. Semblava com que cadascú volia una cosa de l’altre.

Hi va haver un silenci mut.

- Dídac. - es va atrevir finalment a dir la noia - Sento que ahir vam deixar una conversa pendent.

- No tinc res a dir jo d’aquest tema. - va dir tallant, amb una veu entrebancada.

- Però escolta’m un segon. Només vull que m’entenguis. - va dir la noia amb plena sinceritat.

- Entendre què, Míriam, entendre el què. - va elevar el to de veu. S’estava posant molt nerviós. - Creus que he d’aguantar això, eh? Això creus? Que sóc el teu marit! I em dona igual que siguis actriu o aquestes merdes, que jo no ho permeto.

En Dídac intentava no enfadar-se, reprimir els seus sentiments. Però es que el foc que cremava dins seu estava a punt de sortir. Es va ficar una mà a la butxaca i va estrènyer tant com va poder el seu bolígraf. D’alguna manera havia de descarregar la seva ràbia.

- Però escolta. Si no va ser més que un petó entre actors, de veritat. A més, ja saps de sobra que en David es gai.

La Míriam, pobreta i innocent, volia fer-lo entendre. Només volia que l’escoltés...

- M’importa una merda el que sigui aquest noi. T’has petonejat amb ell front tot un públic i, a més, m’has humiliat. Què t’assembla això, eh? Què t’assembla? Respon! - La noia no va gosar. - Saps el què et dic? Que només jo tinc dret a besar-te, t’has assabentat bé? Eh? Només el tinc jo.

- No et posis nerviós com ahir, Dídac. De veritat crec que podem solucionar això com adults - intentava calmar i reconduir la conversa, però el foc va estellar i en Dídac es va posar molt nerviós, més que ahir.

- Què no hem posi nerviós? Que no em posi nerviós? Hem foto nerviós si hem dona la gana. Ets la meva dóna, ho entens? I no deixaré que et besis amb ningú més que no sigui jo, d’acord?

- Però si només estava actuant! - sense voler va elevar el to de veu, però, quan es va adonar, va tractar de rectificar-lo. - Sis plau, no t’enfadis, de veritat. La pròxima vegada prometo donar-li un petó més curt. Sis plau.

En Dídac no va poder més. Va tirar el bolígraf a terra amb tota la ràbia que tenia i més.

- Saps que? Ja dona igual. Adéu. - va dir amb indiferència i menyspreu. Tot seguit, va córrer fins la porta de casa.

- Dídac, espera, de veritat... - plorava la Míriam. Però ja va ser massa tard: en Dídac havia agafat el pany de la porta i s’havia anat.

I una altra vegada deixem a la noia plorant. Plorant per una altra baralla. Una altra baralla inútil i sense sentit. Una baralla que porta dos dies enderrocant el seu matrimoni. Una baralla que ja no mereix la pena. Una baralla que no té punt entremig: o la guanya ell, o s’hi enfronta ella.

 
Capítol 2 Solucions egoístes
Es llevà mandrosa. La incomoditat del llit era visible, però, a la vegada, també tenia la sensació de voler descansar. Ella mateixa estava tan confosa que no sabia, ni tan sols, si volia, o no, aixecar-se del llit. Finalment, va recordar la promesa que li va fer a la Cèlia. Les dues noies havien quedat per esmorzar i passar l’estona. Però, això sí, hi havia una cosa que desconeixia: la seva amiga tenia un altre objectiu ocult.

9.32h.

- Doncs sí que és tard, - va pensar – val més que m’afanyi!

La Míriam es va preparar amb rapidesa i despreocupació. Realment, tampoc havia d’esforçar-se massa en escollir la roba si només era una sortida d’amigues normal. Típic, et prens una pasta i un cafè i et poses a xerrar com si no hi hagués demà. Però, mentre es pentinava pensà que, potser, seria millor no mencionar gaire d’en Dídac; potser seria preferible oblidar-lo durant unes hores.

Quan va acabar i estava disposada a marxar va escoltar dringar un plat. En Dídac, és clar. No podia ser un altre. A més, es trobava a la cuina i per nassos havia de passar per allà. Amb prudència va creuar tot el passadís, tot esperant que el seu marit no notés massa la seva presència. Ell, de tota manera, la va veure:

- Bon dia Míriam. – va dir amb to tallant i sec.

- Bon dia Dídac.

Altra vegada, ambdós nois es quedaren en silenci, evitant qualsevol tipus de contacte visual. El noi, amb indiferència, el va tallar:

- Vols alguna cosa per esmorzar?

- No gràcies. – va respondre la noia de pressa – He quedat per esmorzar amb la Cèlia.

- Ah – l’home es va quedar rumiant uns segons sense saber què dir; sense saber com reaccionar. – D’acord, però a les dotze et vull a casa. Dinarem fora.

Aquesta proposta va deixar en xoc a la Míriam. Després de la discussió d’ahir a la nit..., era massa estrany, la veritat. Però el seu to no semblava, especialment, de gresca. És més, aquella romàntica – o així ho hauria de ser – proposició va ser molt seca i poc suggeridora, és a dir, el to d’en Dídac no permetia un “no” per resposta.

- D’acord. Em sembla bé.

Com sempre, la Míriam ho va veure com l’oportunitat perfecta per tornar les coses com eren abans. Pobre i innocent noia. El que no sap és que en Dídac vol dir-li una cosa que segurament li farà replantejar-se tot el que està fent.

- Bé. Ens veiem després, aleshores – el noi li va donar un petó als llavis. Però aquest petó no era com els de sempre. Aquest era sense ganes. Un petó per conveniència. Un petó per obligació. Tota aquella situació..., era una barreja entre incòmode, estranya i carregant; i no oblidem la veritable unió de totes aquestes: un xic d’hostilitat. – Adéu.

- Adéu. – la Míriam va agafar el pany i el va fer girar. Mentre ho feia, va sentir ganes de plorar. Va sentir ganes de desfogar-se i deixar-ho tot anar. Però es va aguantar les llàgrimes i li va fer el somriure més fals de la seva vida. Un somriure que feia de bombolla, de cuirassa, que la protegia dels seus defectes. Li va aixecar la mà, com a símbol de marxa. I se’n va anar indiferentment, encara que sabia que només era pura actuació.

El comiat: una gota més al got de la desgana, que l’únic que feia era desmuntar peça per peça un matrimoni que s’estava perdent pel camí de la desconfiança.

***

En arribar al local, el primer que va trobar va ser a la seva amiga, que estava asseguda a una taula alta amb tamborets. Les dues noies es van saludar amb la mà, un somriure i, posteriorment, dos petons.

- Què tal estàs, bonica? – li va preguntar la Cèlia alegrement – Fas cara de son, que acabes d’aixecar-te?

- M’has enxampat. Fa mitja hora que estic desperta, però amb el fred que fa avui..., crec que aviat ja no ho semblarà. – la Míriam es va asseure al seient del front i va mirar el paper que hi havia a la taula – Sembla que m’agafaré el batut de xocolata amb núvols i nata. I tu?

- Jo em decanto per tastar el gofre de xocolata negra amb festucs. Vaig a la barra a demanar-lo, d’acord? Espera’m un moment.

La Cèlia se’n va anar i la Míriam es va quedar sola pensant. Ja sap que abans de sortir de casa es va prometre que no li diria res a la seva amiga, però, després de veure-la..., ja no sap si dir-li o no. Els problemes de casa s’han de quedar a casa, és molt important ser prudent amb aquests temes. D’altra banda, la Cèlia és com si fos la seva millor amiga i sempre ha sabut donar-li els millors consells en els millors moments.

- Ja ho he demanat! D’aquí a uns deu minuts ens ho portaran. Ui! Et veig molt seria. – la noia advertí la cara de la seva amiga. – Que ha passat alguna cosa?

- No. Res. De veritat. – va respondre la Míriam rebutjant els seus difusos pensaments i retornant a la realitat.

Les dues noies van callar. Van començar a mirar-se fixament, com si cadascuna estigués esperant una cosa de l’altra. La Cèlia volia que li expliqués allò que tan secretament guardava i la Míriam, en canvi, volia que la Cèlia canviés de tema i es posessin a parlar d’unes altres coses per així oblidar-se, d’una vegada per totes, dels seus problemes. Un debat de mirades va començar però, va ser quasi bé efímer; una d’elles es va atrevir a parlar:

- Míriam, sé que portes uns dies molt estranys. – la Míriam, en escoltar això va voler dir alguna cosa, però la seva amiga la va tallar. – Si us plau, escolta’m i després em dius. Però primer escolta’m. Des d’ahir estàs molt diferent. Ja no trobo a la Míriam graciosa de fa uns dies. Què ha passat? I no em diguis que res perquè no m’ho crec. Ahir al bar vaig notar com intentaves fer-nos creure a tots que estaves bé. Però jo sé de sobres que aquest no és el teu somriure. Que és un de fingit. Pot ser als demès els pots enganyar. Però jo..., jo et conec des de fa molts anys. Hem estudiat juntes i estem a la mateixa companyia. A mi no m’enganyes. I si t’he dit de quedar avui, no és per repassar text ni res. És per saber cóm estàs. Em preocupo molt per tu, saps?

La Míriam no va poder evitar posar cara de penediment. La veritat és que pot ser hauria d’haver confiat en ella i explicar-li el seu problema abans. Però, ja era massa tard?

- Cèlia. – la veu li va tremolar i va tenir el desig, per un moment, de fer una passa enrere. No! Li tocava ser valenta i donar d’una vegada una passa endavant. – Tens raó, d’acord? Sí que em passen coses. Des de l’estrena de l’obra estic ficada en un embolic que no sé com desfer. I a més em fa por. Em fa por explicar-ho i em fa por la situació. He provat mil i una maneres d’arreglar-ho però sempre torno al lloc d’inici. És com un cicle interminable!

La Cèlia la va mirar amb tendresa i va assentir. La noia estava disposada a escoltar-la i a donar-li tot el suport que ella necessités. De sobte, va arribar el cambrer amb l’esmorzar. Les amigues van agrair-li i van tornar altra vegada al silenci. La Míriam va remoure el batut amb la palleta i se’l va quedar mirant uns segons. El va olorar i en va xuclar una mica. Per ella, el batut era la seva única font de fortalesa en aquell moment. Sempre que havia d’explicar alguna cosa important, tenia la mania d’aferrar-se a un objecte i fer com si aquest li donés el coratge suficient per fer-ho. Però, des de fora es pot veure com, veritablement, aquella fermesa era tota seva; era més valenta del que pensava.

- En Dídac i jo vam discutir la nit de l’estrena. Ell es va emprenyar molt amb mi i ell no vol deixar d’estirar la corda. No vol perdonar-me. – Aleshores, la Míriam va respirar profundament i li va explicar tot el que va passar amb pèls i senyals.

La Cèlia, va escoltar atentament tota la història, analitzant cada detall que ella li deia. Quan va acabar només va poder dir una cosa:

- Noia, aquest comportament no és propi d’en Dídac. I d’aquesta situació..., em sembla que ha fet un gra massa.

- Ja ho sé! Això mateix penso jo. Però ell no és capaç de veure-ho d’una altra manera. I sembla que s’està posant gelós.

- Gelós!? Però si en David és gai! Això és una tonteria.

- Això mateix li vaig dir jo i la cosa va empitjorar. A més, ara la situació a casa està molt incòmoda. Sembla que ha aparegut un ambient carregat d’hostilitat, on, en cada moment semblem dos enemics que no saben si volen desencadenar la guerra o mantenir una pau passatgera. És molt estrany, de veritat!

- Entenc... És complicat, oi? I m’agradaria ajudar-te, de veritat. Però ja saps que jo estic sola i no tinc aquest tipus d’experiència.

- I no tindries cap consell per a mi? Sempre m’ha encantat que em donis el teu punt de vista i ho saps – un petit somriure tímid va aparèixer al rostre de la noia, contagiant-lo a la seva amiga.

- Bé. Doncs si m’ho demanes tu... Intentaré dir alguna cosa. – els dos somriures tímids es van convertir en uns de complicitat, però molt breus; la situació era seriosa. – A veure. Si et dic la veritat, vull ser positiva. Avui dineu junts, veritat? Doncs, vull pensar que en Dídac es comportarà com un adult madur i no com un nen de cinc anys, i que hi ha un percentatge bastant alt de que reconduïu la vostra relació.

- Ja, però jo no vull que siguis positiva. Vull que siguis realista.

- Això és més difícil. Si et dic la veritat, et veig en els llimbs. No et caiguis a la fosa de la desesperació d’acord? No perdis la dignitat per res del món. No et deixis enganyar per un home. És important que, en aquesta situació, a més d’intentar arreglar el problema, has de pensar en tu. Et veig massa preocupada pel que pensa en Dídac. Però, què penses tu? Què vols fer tu? No et rebaixis a un nivell inferior. Arriba a un acord amb ell si vols. Però ves amb cura, entesos?

- Sí, gràcies Cèlia, de veritat. M’encanta quan ets honesta amb mi, em fa veure les coses d’una manera diferent. – els ulls de la Míriam es van emplenar d’espurnes d’esperança-.

- No m’ho agraeixis, de veritat. T’estimo molt i no m’agrada veure’t així. Crec que és possible solucionar-ho i continuar, però els dos heu de posar de la vostra part. Tu ja ho has fet, ara hem d’esperar que ho faci ell.

La Míriam i la Cèlia van somriure a la vegada. Aquest cop, però, van ser reals. Somriures d’agraïment i felicitat.

Com per fi les dues s’havien tret de sobre tota la pesada càrrega, van gaudir al màxim del matí. Van acabar-se l’esmorzar i van decidir anar-se’n a passejar, encara que alguna peça de roba va caure pel camí. Per una vegada en dos dies, la Míriam no pensava gens en el Dídac. Reia i parlava sense preocupacions; s’oblidava de tot. Però, no tot dura per sempre.

- Cèlia, falta un quart per les dotze, val més que vagi a casa; en Dídac m’espera.

- Vinga, doncs ves-te’n i molta sort, bonica. Truca’m quan acabis de dinar i m’expliques com ha anat.

- És clar que sí, Cèlia. I gràcies per tot, de veritat.

- No m’ho agraeixis. Ja saps que vull que siguis feliç, és el que més m’importa.

Les amigues es van abraçar fortament, com si se n’anessin a la guerra, com si mai més es tornessin a veure. Es van donar petons de comiat i es van separar.

La Míriam, amb un pas més accelerat, es va dirigir cap a casa. Aquesta vegada no va tenir en compte aquells preciosos carrers dels quals estava envoltada; no es va fixar en els detalls. Ni tan sols pensava. Només volia arribar. Però una cosa és ben certa, de vegades no és tan bo allunyar la ment del teu cos, de vegades és important reflexionar, de vegades està be tornar-se a fixar en els racons dels carrerons; potser t’ensenyen una cosa nova. No obstant, ella no ho va fer i això podia suposar una complicació molt gran. No em vull anticipar als esdeveniments, però tenir un únic objectiu fixe al cap és el que m’hauria d’haver evitat la Míriam.

***

La parella caminava agafada de la mà. Dos enamorats, semblaven. Pur paperot. Aquells dos fingien un amor d’esma. Un amor mecànic, no verdader. Un amor..., un amor que es degradava lentament.  Un d’ells desitjava amb totes les seves forces reconduir-ho i tornar a ser feliç. L’altre no sabia que fer, ja no sabia si l’estimava o no. Necessitava comprovar una cosa. I per això va decidir portar-la a dinar fora. Per deixar el carregat ambient de casa i intentar proposar un pla extern. Un pla arriscat, però un pla en el qual sortiria guanyant.

La parella es va trobar dos amics seus. Somriures falsos. Sentiments fingits. Preguntes i respostes trucades. Abraçades i petons forçats. Adéus sense pena. I retorn a la incomoditat del passeig.

***

Es tractava d’un restaurant més o menys arreglat. Potser d’una estrella, fins i tot. La Míriam i en Dídac seien a una taula al costat de la finestra. Cadires de fusta de pi, mantells de lli blanc, bordats de lletres daurades, coberteria de plata, centres de taula adornats per exòtiques flors i pedres de riu, i una vista preciosa de tot el jardí. Aquell lloc era una perfecta i luxosa escapada romàntica. Però, com ja hem dit, no ho era.

Quan van acabar de demanar els plats i el vi per fi estava servit, en Dídac es va dignar a mirar-la. I sí, durant tot el camí, els seus ulls la van evitar.

La va repassar tota fins arribar als ulls. Estava tan guapa com sempre: ja recordava per què s’havia enamorat d’ella. Aleshores, va saber de seguida que de veritat volia arreglar les coses. Que era o ara o mai. Que han d’intentar que les coses siguin com sempre.

- Míriam. – la noia va aixecar la mirada de la taula. – Vull dir-te una cosa. Veuràs, he estat pensant i...

- Sí, jo també vaig estar pensant. – la Míriam el va tallar sense voler. Estava molt nerviosa.

- Espera Míriam. Deixa’m parlar, d’acord? – aquesta vegada, el to del noi semblava més comprensiu, però no del tot. Alguna cosa amagava. – Com deia, he estat pensant i he arribat a la conclusió que vull arreglar les coses amb tu. Però no aquí. He pensat en que podríem anar-nos-en una setmana de vacances on tu vulguis. Tu decideixes. Però les necessito ara. Les necessitem ara. Necessitem desconnectar i oblidar el que ha passat. I bé, que em dius?

Un silenci sepulcral va rodejar la taula. La Míriam no sabia què dir. Estava contenta, però alhora..., indecisa. De veritat vol arreglar el seu matrimoni i tornar a ser feliç. No obstant hi ha un problema: la setmana que ve té actuacions amb la companyia i no els pot deixar tirats. Ara es podia entendre el veritable sentit subliminal de la proposta. En Dídac la va fer escollir entre la companyia o ell. Això va ser egoista, miserable i roí. Però ella, com que només caminava sense fixar-se en els obscurs racons, no es va adonar. No va fer cas als consells de la Cèlia. Realment, es va plantejar el fet de deixar la companyia.

- Dídac. Si et dic la veritat, no sé ben bé què dir. M’encantaria anar-me’n amb tu de viatge, però ja saps que tinc la companyia...

- I què et costaria deixar-la? – aquella pregunta va ser seca i decidida; la va deixar gelada.

- No ho sé..., pel tema legal pot ser em costa una denúncia i pel moral..., són els meus amics, saps? – va respondre ella cautelosament.

- Mira, pel tema legal ni et preocupis; puc solucionar-ho ràpidament. Tinc contactes que poden alleujar la situació. I el moral ja és decisió teva. T’he deixat la carta girada damunt la taula. Et dono l’oportunitat d’agafar-la. Agafa-la! Sigues llesta. O no ets tu la Míriam atrevida que vaig conèixer?

- Sí. Suposo que hauria d’agafar-la..., però els meus amics...

- Jo soc el teu marit, per l’amor de Déu! A qui estimes més, a ells o a mi? Mira, et dic una cosa. Els amics es poden fer i refer, però jo..., jo et prometo que estaré sempre al teu costat perquè t’estimo, ho entens?

- Mmm... Sí.

- Doncs què em dius?

I aquest va ser el moment on encara els seus pensaments podien donar marxa enrere. Però no. Les promeses, les seves debilitats més grans, van cegar el seu cor. Es va oblidar de tot. Tots els consells llençats a la paperera. I per què? Per un idiota egoista només pensa en el seu bé i no en el dels demès. Un home que ha demostrat tenir una altra cara més tenebrosa, tapada per romanticisme i afectes que només surten quan a ell li beneficien. Quatre anys sortint. Un i mig, d’aquests, casats. I mai, mai, va fer sortir el seu negre racó, fins ara. Quatre anys junts i la Míriam segueix sense adonar-se’n.

- Que sí. Me n’aniré amb tu de viatge, Dídac. M’importes molt i a més tens raó. Serà millor desconnectar una miqueta del món durant uns dies.

En Dídac no va poder reprimir l’eufòria i, per primera vegada en tot el relat, se’l va veure somrient sincerament. La va abraçar, petonejar i li ho va agrair mil vegades. Ella tot ho va correspondre amb un altre somriure, però no tan clar com el de la seva parella.

Quan per fi tota l’exaltació del moment va tornar a terra, la Míriam va dir:

- T’importa si truco ara al meu director? Sé que no és el moment, però..., sento que ho he de fer ara.

- Sí, sí, és clar. Com tu vulguis, amor meu.

La noia es va aixecar i se’n va anar cap a un solitari passadís, apartat del menjador principal. Va marcar el número de l’Albert i va esperar, pregant que l’agafés.

- Sí? – va respondre el telèfon al cap d’uns segons.

- Hola Albert! Sóc la Míriam.

- Hola Míriam! Què tal estàs? Molt nerviosa pel següent pase?

- No, bueno, d’això mateix et volia parlar.

- Digues, doncs.

- Crec que he de deixar la companyia. M’ha sortit un pla i m’és impossible estar present a la següent actuació i...

- Com dius? No ens pots abandonar ara, ets conscient, no?

- Sí, però..., necessito arreglar unes coses i..., és una mica complicat, d’acord?

- Míriam, jo no m’ho vull creure. Vull pensar que és una broma. Per què ho és, no?

- Albert, no és una broma, de veritat.

Es va fer un silenci a l’altre costat de la línia. Aquest, va ser llarg i espès, cosa que va incrementar el nerviosisme de la jove.

- Mira – digué finalment el director – No sé què està passant i no ho vull saber. Crec que aquesta decisió l’estàs prenent en calent i sense pensar. Tens les portes de la companyia obertes, encara. Et deixaré reflexionar. Ja em donaràs una resposta final més tard. Però això sí, et prego que meditis bé el que estàs fent.

L’home estava profundament dolorit i decebut, i no va saber què més dir.

- Sí, d’acord – va respondre la Míriam amb veu trista. – Et trucaré demà si vols. Però, en principi, deixaré la companyia...

- El que tu diguis. Jo ja no sé què més dir. – va dir l’home derrotat. – Que passis un bon dia.

L’Albert va penjar de cop i la Míriam va començar a sentir unes profundes ganes de plorar. Va marxar corrents a un lavabo, amb por que algú la veiés. Va ser aleshores, quan es va adonar del que havia fet. De tot el que havia deixat enrere en uns segons. De tot el que havia perdut.

Es va mirar al mirall i va jugar a ser forta. Va decidir mirar cap endavant i centrar-se en el seu futur amb el Dídac. Ara mateix, només el tenia a ell. Si el perdia, es quedava sola.

Pobra i innocent Míriam, que recorregué tot un camí ple de senyes i marcats trets sense parar a mirar-los amb el suficient detall. Un camí de racons obscurs, tapats per un fals sol que ella mateixa creà. Un camí que li farà molt mal. Un camí que era l’equivocat.
Capítol 3 Dèries letals
Centenars de minúscules hostilitats matrimonials ja desaparegudes, pensava la noia. L’ambient a casa, tranquil i serè, havia tornat a tenir el mateix color que abans. El silenci que ara mateix envoltava la parella no era pas dens i feixuc, sinó lleuger i cristal·lí.


La Míriam es trobava a la cuina, preparant l’amanida del sopar. El ressò del ganivet amb la fusta feia de música en aquell inhòspit domicili. Les tecles de l’ordinador, tocades amb delicadesa i agilitat, feien d’acompanyament a la constant melodia. En Dídac, que seia a la taula del saló, rumiava sobre el viatge. Buscava arreu de milers de pàgines web el seu pròxim destí. Aquesta vegada tindríem un retrat d’un noi més calmat, fins i tot amb un punt de felicitat. La seva angoixa interior va desaparèixer, deixant lloc a una sensació d’egoista victòria, però, és clar, per a ell totalment justa. La noia, indiferent davant la solució, explorava els ventalls positius que n’oferia. El seu cor s’omplia del goig envers l’estabilitat que ella tant enyorava, encara que quedava quelcom dins seu:  una empenta de culpa. Petita, però apercebible. La parella, encara compartint un mateix camí, no encertava sentiment comuns. Tot era ple de matisos que s’allunyaven, subtilment, uns dels altres.


– Míriam, amor, podries venir un moment al saló, si us plau? Necessito ajuda per decidir el destí i, a més, et vaig prometre que l’última paraula seria teva.


Talment, la Míriam deixà tot el que estava fent i es va dirigir ràpidament cap al saló.


– Digues. – Seguidament, un somriure es va dibuixar en sa cara. Aquest, evidenciava la seva despreocupació matrimonial, no obstant, al mateix temps, ocultava el neguit restant, cada vegada més gran i translúcid per a ella, però mai eternament eteri.


– Mira, he trobat una oferta molt bona per anar-nos a Grècia. Què et sembla? Inclou un parell de rutes per les illes més properes i visites guiades a alguns monuments. El que passa és que l’hauríem d’agafar per demà passat. No està gens malament, però si tu vols alguna cosa menys precipitada..., París seria bona opció. Ja, ja sé que és molt típic, però els clàssics mai no passen de moda. I també he trobat bons preus a Bèlgica. Encara que si vols Escòcia, també seria factible. O per exemple Amsterdam també...


– Dídac, a mi em fa el mateix. –La Míriam el va tallar de seguida. – Sigui el lloc que sigui, ens ho passarem bé, oi?


En Dídac la va mirar amb un gran i sincer somriure. Tenia raó. L’important era passar una bona estona en parella i prou. A continuació, observà a grans trets totes les pàgines web obertes i digué:


– Doncs Grècia guanyadora. Trucaré ara mateix a la companyia de viatges per fer la reserva. – El noi va agafar el mòbil i, amb extravagant entusiasme, li va donar un petó a la noia. Tot allò el feia molt feliç, però, evidentment, a costa de la felicitat d’una altra persona. – Ara torno, bonica!


La Míriam es va quedar dempeus, immòbil, mirant un punt fixe que no arribava enlloc. Sobtadament, va decidir seure’s a la seva butaca preferida. Des que va prendre la decisió de deixar la seva companyia de teatre, un sentiment de demèrit es va apoderar d’ella. Aquest, que també portava inclòs la recança i el desànim total, la feia dubtar de tot. Va mirar a través de la finestra el monòton, però fràgilment canviant, paisatge: els carrers de Barcelona.


Aquesta vegada, en va veure un petit llòbrec detall. Tot es veia molt diferent quan la lluna no hi era present. Una nit tancada, sense lluna ni estrelles, il·luminada per milers de fanals que intentaven substituir-les, mes no era el mateix. De vegades, intentem crear solucions davant els problemes més apagats que ens acordonen, però sempre oblidem que les calúmnies acaben tapant la veritable bellesa de la vida. Vivim convençuts, pensant que tot ha millorat. ¿Però, si només nosaltres, patètics maquinadors egoistes, podem aprofitar-nos-en, què li queda, doncs, a l’essència? Apareix, per tant, una tendència a tapar totes aquelles sensacions amb capes de desdeny i apatia, adjectius completament prescindibles per l’íntegre gaubança ostensible.


Els pensaments fluïen pel cap de la noia desordenadament. Uns de bons, uns altres de infausts, però la majoria de desaire: mai essent dignes d’ocupació. El cervell pujava i pujava, deixant lloc a un estat d’evasió completa de la realitat.


De sobte, un so massa terrenal la va fer despertar del seu món intern. Una cançó del grup Txarango ressonava per tot el saló, deixant en evidència el seu origen. La Cèlia l’estava trucant. Per uns segons va dubtar si contestar o no, però instintivament va acabar per correspondre-la.


– Hola Cèlia! – va dir alegrement la noia.


– Míriam..., l’Albert m’ha trucat saps? – dins la seva veu, hi havia un clar manifest de preocupació. – És veritat el què m’ha dit?


La Míriam va callar, sense saber què dir.


– És veritat? Si us plau, contesta’m. – va repetir la noia amb desassossec, fins al punt de voler plorar.


– Sí, sí que ho és. – aquesta sí que desitjava plorar. Sentia unes ganes immenses de sincerar-se amb la seva amiga, però només li sortien petits gemecs de penúria.


– Explica’m, aleshores, què coi ha passat. Això no és normal en tu i ho saps. – la Cèlia es mossegava la llengua per mantenir-se forta i no venir-se avall.


– Jo..., vaig fer el que tu em vas dir. Vam dinar junts i vaig fer tot el possible per reconduir la situació. Crec que ell també cercava el mateix, perquè em va proposar fer un viatge i, és clar, jo vaig dubtar. Però al final vaig accedir perquè... – la noia vacil·lava la resposta. – Perquè l’estimo.


– Míriam – la va tallar – I què hi ha amb tu?


– Què vols dir?


– Jo no et vaig aconsellar que sotmetis a les seves necessitats. Et vaig dir que pensessis en tu i no tant en el Dídac i les seves monomanies. Que no veus que ell és l’únic que surt beneficiat? S’està aprofitant de la dependència que tens.


– No, jo no en tinc cap, de dependència.


– No? I aleshores per què has deixat la companyia? Per què has abandonat els teus somnis?


La Míriam, enfront les circumstàncies, va trencar a plorar. Sabia que la Cèlia tenia raó. Ho sabia des d’un principi, però mai ho va voler reconèixer.


– Míriam – va prosseguir la noia – La teva vida és teva i ningú té el dret de decidir per tu. Ni jo, ni en Dídac ni ningú altre. Però, si us plau, pensa’t bé què faràs. Planteja’t què és el més important per tu. Per quina cosa portes lluitant des de petita. Què és el que et fa més feliç. Perquè, al cap i a la fi, l’únic que vull és veure’t feliç i, evidentment, ara mateix no ho ets, oi?


– Sí, suposo. – va dir la noia penedida entre sanglots. Veritablement, no sabia què respondre. Tot allò la confonia molt i, ara mateix, s’estava replantejant massa coses a la vegada.


– Bonica, pensa-t’ho bé abans d’actuar, perquè el temps no pot ni tornar enrere ni parar-se. És important reflexionar bé els grans canvis abans de posar-los en marxa, perquè, si no ho fas, podrien passar dues coses: o et surt bé, o acabes pitjor. I jo no vull que et lamentis, en un futur, d’un canvi que vas prendre en calent.


La noia va parar en sec, com si ja hagués acabat de dir tot el que havia de dir. A la Míriam, en canvi, no li sortien les paraules de la boca. Semblava emmudida per milers de pensaments afligits per la recança. Un silenci de sospirs les va envoltar, trencat sobtadament per una d’elles:


– Mira, millor et deixo sola per a què pensis en l’assumpte. Ja ens veurem un altre dia, oi? I truca’m, si us plau, quan sàpigues alguna cosa.


– Sí, és clar. T’ho faré saber. – va dir la Míriam amb una veueta tímida i petita.


– Doncs adéu.


– Cèlia, espera. – va parlar més alt del que ella volia.


– Digues. – va respondre la seva amiga expectant.


– Moltes gràcies per preocupar-te per mi. De veritat.


– No me les has de donar. Tots nosaltres ens preocupem per tu. – un somriure tímid i tendre se li va dibuixar al rostre. Encara que la Míriam no el podia veure se li va contagiar agradablement, com virus afable capaç de traspassar les invisibles onades.


– T’estimo molt.


– I jo també a tu.


Ambdues van penjar el telèfon alhora, després d’aquelles sinceres paraules que s’havien dit anteriorment. Els dies de cada dia també ho eren, però tenien el seu xic d’esma inclòs. En canvi, aquesta vegada, la senzillesa d’aquestes va predominar, deixant un pes important en cadascuna d’elles.


***


10.30h.


El te fumejava petits fils d’un diàfan vapor. Aquest, es fonia amb l’ambient del saló, escalfant-lo tranquil·lament. El dringar de la cullera metàl·lica amb la gruixuda tassa d’ivori, feia la funció de bol tibetà. I el silenci restant, embolcallava la noia amb la pau serena de la reflexió. Dos glopets de la pal·liativa beguda van esclarir la seva ment, deixant la infusió com a objecte per aprehendre’s davant la por.


En aquell moment, el seu cap s’estava replantejant massa coses. Les paraules de la Cèlia li havien arribat molt, però hi havia una frase..., que li havia tocat la fibra sensible: «per quina cosa portes lluitant des de petita?».


Als tretze anys, la Míriam va prendre la decisió de seguir els seus somnis i convertir-se en actriu. Ara en té vint-i-set. Han passat catorze anys. Porta catorze anys lluitant i perseguint una dèria que ja havia aconseguit. Tenia la seva companyia, els seus amics i els seus projectes professionals de futur. Tot allò la feia infinitament feliç. Llevar-se cada matí sabent que ha arribat al seu màxim gràcies al seu esforç, la feia sentir bé. Adonar-se’n que, poc a poc, s’havia convertit en una petita artista, la feia sentir bé. Molt bé.


També estimava a en Dídac, molt. Però ara ell està canviant. Sembla que, des que es van casar, ja no persisteix en provar d’enamorar cada dia a la seva dona. Tot era monòton i estable. Discutien poc, però moments romàntics n’hi havia menys. Pot ser la boda va ser un error, massa precipitada, deia tothom. Però la Míriam, que mai feia cas al seu entorn, va acabar per avançar els fets, en comptes de deixar que la relació es cuinés a foc lent.


Ara, només quedava saber què li pesava més: si en Dídac o la seva carrera d’actriu. Aleshores es va quedar pensativa. Per primera vegada, aquella noia impulsiva s’estava frenant. Quan ja arribes a l’assossec, te n’adones de tot el que està malament en la teva vida.


“En Dídac ha estat molt egoista. Des de primera instància ho ha volgut tenir tot, a costa meva. Això no em demostra que m’estima, sinó tot el contrari: que només es preocupa per ell. Demà al matí, quan desperti, parlarem tots dos. Ja és hora de ser forta i desfer-me del problema d’una vegada per totes, encara que sigui encarant-me amb el Dídac. Jo me l’estimo molt, però aquesta vegada m’ha d’entendre de debò i si no és capaç de fer-ho..., significa que no m’estima tant com l’estimo jo a ell.”


Els pensaments de la noia discorrien positivament escaients. Per fi, havia aconseguit ordenar-los amb un tarannà autèntic i beneficiós per a ella. Aquesta estructura, harmoniosa dins del cap,  li feia veure les coses d’una manera més autèntica. Va entendre l’important que era la seva felicitat personal, incloent-hi la seva relació amb el Dídac. No sempre es pot fer feliç a tothom, però sí a un mateix. I la Míriam tenia ben clar que allò era el que volia.


Ara mateix, el noi dormia, però ella sabia perfectament que demà se sinceraria amb el seu marit. Sense cuirasses ni bombolles que envoltessin els sentiments. Aquesta vegada no faria falta cap element al qual agafar-se, perquè ella ja portava la fortalesa dins seu.


***


– Míriam! – digué l’home suaument. – Míriam, bonica, desperta. – Els ulls de la noia es van obrir a poc a poc, recuperant aquella visió que va ser enfosquida ahir a la nit. – T’has quedat dormida a la butaca. Com has passat la nit?


La Míriam va despertar amb cura totes les parts del cos, va fer un profund badall i es va quedar mirant al seu marit. Ell estava ajupit front les seves cames, i somreia, amable, expectant davant una possible resposta.


– Sí. Bé. Gràcies. – va respondre mig somnolenta. Mirà tot el saló i la quantitat de llum que l’il·luminava amb cara de pesadesa i malestar. – Quina hora és?


– Dos quarts de deu justos.


En escoltar-ho, la noia va fer un clar gest d’incorporació, però ell, tendrament, la va acomodar altra vegada a la butaca.


– Espera un moment! Tinc una sorpresa preparada per a tu. – sobtadament, va desaparèixer de l’habitació com si es tractés d’un perible llampec.


– La Míriam, contrària davant la petició d’en Dídac, es va aixecar del seu seient. Desconcertada, va contemplar el matiner horitzó que sorgia lentament del balcó. Tot tornava a estar enlluernat per l’essència natural del sol. Subtilment apagat, però s’esforçava a deixar ben il·luminada aquella immensa, no obstant detallista, ciutat.


“És preciós”, va pensar, però va ser una altra cosa la que va envair la seva ment “li he de dir a en Dídac el que vaig rumiar ahir, no puc esperar”.


– Sorpresa! – en Dídac va entrar al saló entusiasmat amb una safata de fusta sobre les mans. Aquesta estava decorada per un petit got ple d’aigua amb una tulipa groga, i portava diversos plats amb fruites i torrades; i un parell de tassons ple de cafè. – T’he preparat l’esmorzar. Mira, he posat tot el que t’agrada. Inclús he sortit a comprar aquelles torrades de pa de sègol que sé que t’encanten. Tampoc sabia ben bé quina fruita voldries, així que t’he fet una macedònia amb totes les varietats que hi he trobat. I, observa, també he sortit a comprar prunes. No sé si aquesta és la seva temporada, però al final les he trobades. He pensat que pot ser et feia gràcia veure-les. Com el teu poema preferit, oi? Les prunes d’or de Josep Carner. Per mi el poema està bé, sense fanatismes, però jo no soc massa de poesia...


El noi parlava i parlava sobre l’esmorzar i els seus gustos literaris. La Míriam el mirava amb incredulitat, esperant que callés. Però res. Al final va acabar per tallar-lo.


– Dídac, et puc dir una cosa?


-Sí dona, i dos, si vols. – va bromejar.


El rostre de la Míriam es va encrespar. Va tragar saliva i es va encoratjar.


-Veuràs..., he estat pensant i..., tampoc vull anar amb embuts. No faré amb tu el viatge, torno a la companyia.


La seva respiració es va accelerar a mesura que veia la cara d’en Dídac en una constant transforació de felicitat a enuig.


- Que no faràs el què? – va dir ell, amb la veu lenta, espessa i amenaçadora.


-El viatge. – la noia va mantenir la fermesa i va continuar. – He pensat que vull ser feliç. Que el meu somni sempre va ser això que ja tinc. No puc abandonar-ho ara. M’entens? Si tu volguessis la meva felicitat ho entendries, i vull pensar que així és. T’estimo i no me’n penedeixo gens d’haver-me casat amb tu. Però ara entenc que les solucions no han de ser només beneficioses per a tu. És injust que jo ho abandoni tot per una cosa que no és ni culpa meva. Aquell problema que tenies amb mi, l’hauràs de solucionar tu sol amb tu mateix. Ara comprenc que vas ser egoista i que jo també ho hauria d’haver sigut amb mi mateixa.


Els ulls del noi, aigua mar clara, es van enfosquir. Dins, petites ramificacions de rogenca sang van començar a aparèixer. Les seves faccions, enfurides, deixaven veure les imperfeccions de la cara. Els llavis, cada vegada més rígids, imitaven tensió. Els punys de les mans es van tancar, com si volguessin empresonar quelcom maligne. Però allò, lluitava per sortir.


Es va fer un silenci sepulcral a la sala. Cap dels dos s’atrevia a dir paraula.


-Què coi estàs dient? Però que coi estàs dient? – aquesta última, amb més força i ràbia que l’anterior. – Mira, ara mateix et poses a fer la maleïda maleta i tu i jo marxem, d’acord? Faré com si no ho hagués escoltat – va verbalitzar paraula per paraula, deixant un pes somort en cadascuna d’elles.


-No, Dídac. Vull ser feliç. – va negar ella amb valentia. Aquesta vegada, no acabaria la discussió sense haver-la guanyada. – Saps què? No m’estic sentint massa còmoda amb tu i les teves monomanies. Crec que el millor que puc fer és deixar-te sol. Perquè aquesta vegada no marxaràs tu, marxaré jo i ja veuré quan torno.


La noia, amb pas recte, es va dirigir cap a la porta. Una mà, però, la va aturar. En Dídac la va agafar fortament del braç, sense mirar-la a la cara. Poc a poc, va apropar el seu rostre al de la noia, que no podia reprimir el sentiment de terror que sentia en aquell moment. Va ser, aleshores, quan va aconseguir veure amb claredat l’obscuritat dels seus ulls. Carmesí neguit, acompanyat de fúria carregada de repressió.


-Tu no te’n vas enlloc, em sents? – va dir amb una veu fluixa i esquinçada. – Ja t’he dit el que faràs i no tinc perquè cabrejar-me, oi?


-Deixa’m anar ara mateix. No tens drets sobre la meva persona. – li va reptar.


-Mira, jo també vull ser molt feliç i ara no ho soc. Vols ajudar-me? Doncs deixa de dir ximpleries i posa’t a fer alguna cosa més productiva. – va dir amb menyspreu.


-He dit que em deixis anar. – va persistir la noia, aquesta vegada més fort.


El noi, de cop, la va agafar pel coll i la va mirar amb desdeny. Tenia tanta ràbia acumulada dins seu, que d’alguna manera la volia fer sortir. Quan els seus sentiments van arribar a un clímax, els va descarregar tots empenyent, amb violència, la noia cap a un costat.


En Dídac es va quedar ventilant ràpidament mirant la porta. Seguidament, va provar de veure a la Míriam, però no la va trobar enlloc. La seva vista, porugament, va baixar fins adonar-se’n de la terrible sorpresa que li guaitava. La noia jeia al terra amb els ulls tancats. Un petit corrent de sang començava a fluir pel seu cap, deixant en evidència el causant de l’esquerda. La cantonada de la taula també contenia petites gotes de sang, que gotejaven espessament cap al terra. El noi va tocar el fluid horroritzat i va observar les seves mans. Els seus ulls van iniciar un degoteig també, però, aquest, de líquida sang transparent. El roig dels iris va desaparèixer, deixant pas a un blau de culpabilitat i negativa inquietud.


El pànic es va apoderar del seu cos, deixant-lo immòbil i estàtic. Semblava paralitzat per una forta incredulitat davant els fets. El seu cervell es presentava blanc. S’estremia. Havia perdut tota habilitat de raonament. Un esgarrifós flameig el va cobrir, exercint com a activadora espurna, deixant-lo caure al terra. L’ escruixidora postura el va repudiar cap al somort, formant així incessants rierols de plors, mai apareguts fins ara.


-Mí...riam. – provava de dir quelcom, però li sortia una veu trencada, badada per les llàgrimes i la incapacitat de la parla. – Míriam. – plorava amb forts gemecs. – Desperta, si us plau! – ja gairebé no sabia ben bé què dir. La sacsejava amb força, desesperat, encara sabent que la respiració d’aquella noia havia cessat. – No et marxis, respira! No t’adormis, si us plau...


Aquestes últimes paraules, gairebé defugides per la promiscuïtat de la tristesa i els planys, li van revelar la rigorosa realitat a la qual s’enfrontava: havia matat la seva dona. El seu desig de cobejar-la, el va portar pel carrer de la ira, de la irracionalitat, de la subordinació davant els seus impulsos; justament el més obscur de la ciutat. Ara mateix, es trobava envoltat d’unes tenebres que ni tan sols la lluna s’atrevia a il·luminar. La foscor se’l menjava i consumia lentament, fins degradar-lo a un ésser insignificant i ingratament humà.


Allà va quedar, altra vegada immòbil; lligat per gruixuts fils de penombra. Condemnat a la immarcescible subjecció d’aquests. Damnat a un caire de rebrots morts. Vituperat adustament per un mal ja fugit. Un mal que, si no li talla les arrels, podria tornar a aflorar, clivellant més llums.


Ni tan sols es va plantejar marxar. Es va quedar quiet, en un punt letàrgic de la seva figura, esperant la seva sort. No volia abandonar a la Míriam. La seva possessiva dèria li va treure l’últim alè de vida, però el seu penediment li donaria l’amor que mai no li va donar. Perquè ell sí que se l’estimava, el problema és que no va saber cóm fer-ho.


 ***


Aquí, doncs, acaba aquesta petita història, concloent un final on les tenebres predominen dins la llum. Però una cosa queda ben clara: la incertesa dels camins poden portar a condicions errònies. Al cap i a la fi, el millor que es pot fer és mirar la seva llum, perquè si una drecera està destinada a fer mal, ni la lluna ni el sol mai la faran lluir.


 

Els carrers mai no tornaran a brillar


per la lluna lluent de dalt,


sinó per ficcions que sols encenen


les grans avingudes canviants.


 


Deixa frívola de banda – aleshores –


els carrers més obscurs de Barcelona.



4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]