Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Pauete234
SES Collbató. Collbató
Inici: Joc de trons
Mirades
Inici:  Joc de trons
Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran.
Capítol 1 Bran
El dia havia començat clar i fred, amb una gelor vivificant que anunciava el final de l’estiu. Es van posar en marxa a trenc d’alba per presenciar la decapitació d’un home. Eren vint en total, i en Bran cavalcava entre ells, neguitós i emocionat. Era la primera vegada que el consideraven prou gran per acompanyar el seu pare i els seus germans a presenciar com es complia la justícia del rei. Era el novè any d’estiu, i el setè en la vida d’en Bran. Va cavalcar envoltat de cares conegudes i desconegudes una bona estona, cada poc preguntava si quedava molt, ja que era la primera vegada que anava a veure un espectacle fora de la seva ciutat. Mentre va fent memòria de totes les caigudes de quan aprenia a muntar a cavall, pensa que seria molt ridícul si ara caigués, davant del seu pare i de gent important. Un a un, va recordant els ossos que s’ha trencat i recorda les respectives caigudes. Com un edifici de joguina, veu un castell molt petit a la llunyania i pregunta si aquell és el seu destí. Un home gran l’observa i li diu que li recorda a ell de jove. Resolent el dubte li respon que sí, aquella és la ciutat on s’executarà  les sis persones escollides per a l’ocasió. Però en Bran només pensa en l’anterior frase. Creu que aquell home és molt vell i que si caigués del cavall potser no tornaria a caminar. El vell, veu que segueix pensant en les seves coses i murmura alguna cosa mentre gira el cap endavant. Després de moltes hores el seu cavall, una euga blanca bastant jove, renilla, cansada. La deixa a càrrec d’un mosso de quadra que la posa en unes quadres pintades de negre. Li ofereix aigua a la femella, que destaca pel pelatge d’un blanc intens, com si fos una estrella en la negra nit.

En Bran marxa amb el seu pare cap a l’escenari. Si pogués definir les seves emocions amb una paraula no podria. Se sent confiat però té por de fer alguna cosa malament. El seu pare és un home important i necessita mostrar una bona imatge. Puja a unes grades de fusta, d’alzina probablement, i s’asseu a esperar que comencin les execucions. Unes trompetes el treuen dels seus pensaments, i s’asseu en millor posició. Tenia un bon lloc, no tenia ningú al davant. Un home d’aspecte forçut puja a l’escenari acompanyat d’un altre que, al seu costat, sembla més aviat escanyolit. El segon vesteix amb una roba molt elegant, amb pinta de ser cara. Aquest  treu un pergamí, s’escura la gola i amb veu solemne, diu:

Es fa saber que les execucions designades per avui són de la justícia del nostre rei i, per tant, un càstig diví. El botxí que les durà a terme és el número 482 i es fa anomenar “La Bèstia”.

Dit això, el segon home s’eixuga la suor del front i marxa amb la mateixa dignitat que amb la que ha entrat. El botxí fa giravoltar una destral enorme mentre somriu. Dos homes cepats empenyen un home amb la roba bruta i estripada. Va sense sabates. Acte seguit, un dels homes crida, amb una veu aspra, com desgastada pel temps, una sola frase:

-Per haver robat dues barres de pa!

Els espectadors criden i xiulen a l’home mentre va pujant per una rampa de fusta. Hi deu haver uns cinc-cents espectadors, tots cridant coses en contra de l’home o xiulant-lo. En Bran s’uneix a la resta d’espectadors. Quan l’home arriba a dalt empentat per un dels homes, els crits i xiulets paren de cop. Es fa un silenci molt tens. Lliguen el lladre a una taula de fusta i col·loquen el cap sobre un tronc. De roure? No, també és d’alzina. El botxí, amb veu burleta diu en veu alta però sense cridar gaire: Un últim desig?

L’home, desconcertat, comença a dir alguna cosa però s’atura i crida ben fort: -Mort al re...

El botxí ha deixat caure la pesada destral enmig del cap i el cos, allà on hi ha el cos i segurament ja l’ha mort. En treure la destral, però, el cap encara resta unit al cos. El botxí torna a alçar l’enorme destral i amb un crit esfereïdor la deixa caure un altre cop al mateix lloc. Quan cau, la deixa una fracció de segon per tornar-la a aixecar i deixar-la caure altre cop. Finalment, el cap se separa de la resta del cos i cau en un cistell de vímet. El botxí para i els dos homes cepats recullen el cos i se l’emporten. La mateixa escena es repeteix amb els altres quatre: Els homes cepats els fan pujar per la rampa mentre reben insults per part dels espectadors, els lliguen al tauló de fusta i el botxí exerceix la seva funció fatal. El sisè en canvi, va ben vestit, porta sabates i camina amb la seguretat de qui se sent algú important. Els crits es converteixen en xiuxiuejos, murmuris. En Bran es gira cap al seu pare i en veu baixa, com tots els altres, li pregunta: Qui és?

El seu pare, en canvi no sembla impressionat, sinó que sembla bocabadat, com si conegués aquella persona. En Bran repeteix la pregunta i el seu pare segueix sense fer-li cas. L’ambient està molt tens. En Bran torna a insistir per tercera vegada i sembla que el seu pare l’ha escoltat perquè contesta: El germà petit del rei.

Seguidament, comença a murmurar el que sembla una pregària. Els dos homes cepats no han dit res aquesta vegada. Es nota que li tenen respecte, el tracten molt millor que a qualsevol dels anteriors. El botxí afila la seva destral per fer un tall net, que no pateixi. Quan el botxí acaba, li pregunta, amb respecte i temor: Últim desig?

L’home, que fins ara no ha dit res, obre la boca i crida:

-Sóc el germà petit del rei i com heu pogut veure no hi ha cap motiu per executar-me, al meu germà se li ha posat entre cella i cella, o més ben dit LI HAN POSAT que el seu germà petit, Edgar, ha de morir. EL baró de Woodstock o el príncep negre és qui de veritat controla el país. Manipula el rei per afavorir i engrandir la seva zona de control i els seus beneficis. El príncep negre només vol fer-se amb el tron, i si em mata, el rei no tindrà parents per ocupar el seu lloc i el baró, que és el que té més poder l’ocuparia. De vosaltres depèn si voleu parar-li els peus o no.

Els dos homes cepats l’estiren i el cap d’Edgar ocupa el mateix lloc que els dels homes d’abans. El botxí està nerviós, se li veu d’una hora lluny. No sap si està fent ben fet. Al final, guanya la seva part de botxí i no la part humana. S’aixeca i un a un es fa petar totes i cada una de les articulacions de les mans. Decidit, agafa la destral. Encara no està convençut que el que fa sigui el correcte. Quan aixeca la destral tremola, no l’agafa prou fort, i la deixa caure lentament sense tocar a  l’Edgar mentre fa una inspiració fonda, molt fonda. Tanca els ulls i diu alguna cosa entre dents. Aquest cop, quan aixeca la pesada destral no tremola gens, però ho fa amb els ulls tancats. En Bran encara no es creu tot el que acaba de dir el germà del rei que veu que el botxí ja té la destral ben amunt. Ell també respira fondo i tanca els ulls. Quan els obre, veu el que sap que ha de passar. La fulla reflectí un raig de sol i acte seguit, caigué sobre l’injust condemnat.
 

Capítol 2 Edgar
Un cop. Dos cops. Tres cops. Pausa. Tres cops més. Pausa. Fora de l’habitació del germà del rei, dos guàrdies piquen la porta. Dins, l'Edgar Rofflens fa els últims prepatius per fugir. De sobte, la porta cau a terra i dos guàrdies irrompen a l’habitació acompanyats dels primers raigs de l’albada. No hi ha ningú. La finestra és oberta i entra un vent gèlid que els glaça les venes. Ràpidament s’activa la veu d’alarma. Es tanquen les portes de tot el castell. L'Edgar comença una cursa d’obstacles pel pati interior. Quan veu que la porta principal es comença a tancar, sap que no arribarà a temps. Tot i així, ho intenta. Comença a córrer el més ràpid que pot. La porta cau fins baix de tot, però l'Edgar no s’atura. Sent un dolor agut a la cama dreta, però no para. Cau a terra, s’aixeca i segueix corrent. Coneix una sortida alternativa però, per arribar-hi, ha de travessar tot el pati d’armes. Torna a caure, però aquest cop ja no es pot aixecar. Els dos guàrdies se li han tirat al damunt i no es pot moure. Sent un fort cop al cap. Després, una caiguda sense fi en un pou molt obscur.

Quan l'Edgar desperta, es troba encadenat en un llit. Un torniquet a la cama impedeix que mori desagnat. Algú ha ordenat la seva captura però té cura d’ell. Segurament eren ordres directes del seu germà, el rei. Un home entra a la habitació i diu:

   -  Em sap greu.

Només tres paraules aparentment buides però amb un doble sentit tallant com una espasa. Últimament, el rei havia començat a ordenar execucions per delictes inventats, falsos. Sempre, però, influenciat per la seva mà dreta, El baró de Woodstock. Aquest només volia el poder reial i, per aconseguir-ho, s’havia de treure del davant tots els familiars del rei. El Germà petit, l'Edgar, era el familiar més proper que podria succeïr al rei en cas de mort “accidental”.

L'Edgar va sentir tres paraules que anunciaven la seva mort. Aquelles tres paraules significaven que sa Majestat havia ordenat la seva execució.

L'Edgar va calcular que era gairebé punt de migdia, a jutjar per la llargada de les ombres. L’havien vestit amb la seva roba d'estar per casa, ara tacada de sang de la cama dreta, ferida per una fletxa durant el seu intent de fugida. Un esclau va entrar a portar-li el menjar i li va deslligar una mà.

Just quan semblava que s’hi podriria allà dintre, van entrar dos energúmens que li van deslligar les cadenes, li van donar una de les seves mudes per les festes, la més elegant, i li van obligar a posar-se-la. Acte seguit, li van colocar unes cadenes més lleugeres perquè pogués caminar. El van fer desfilar fins una presó improvisada sota d’un escenari amb un tronc i una destral. Sense cap mirament, el van entaforar allà sota amb el que devien ser criminals comuns: lladres, segrestadors…

No va poder calcular el temps que va passar allà sota fins que van començar a arribar els primers espectadors. Ho va saber perquè ell havia estat nombroses vegades en el seu lloc, presenciant aquelles execucions. Les grades s’anaven omplint de gent més o menys important però amb un mínim de poder. Això havia propiciat que fossin avisats d'aquest espectacle. Des de bon començament li va cridar l’atenció un jove noi que s’ho mirava tot amb una barreja d'admiració, respecte i curiositat. L'Edgar va suposar que era la primera vegada que venia a un dels espectacles d’execucions públiques.

Quan les grades de fusta van estar plenes a vessar, el pregoner va sortir junt amb els dos energúmens que l’havien portat fins allà. Les grades van emmudir i el pregoner va iniciar el seu discurs. Un discurs que sempre era el mateix, repetitiu. A l'Edgar només li interessava el botxí designat per acabar amb la vida de tots els que eren allà baix. 482. La Bèstia. Número i nom. Era dels que rarament necessitava fer més d'un cop.

El botxí va pujar dalt de l’escenari aclamat per tots els espectadors. Disfrurutava amb els aplaudiments, amb la fama. En un obrir i tancar d’ulls, els dos homes cepats van entrar a la cel·la on estava tancat, i encara que l'Edgar era l’unic que no es resistia, no el van agafar a ell. La primera víctima va ser un home vestit amb quatre parracs. Crim? Ho descobriria d’aqui a poc. Ràpidament li van treure les cadenes i el van fer pujar per una rampa de fusta mentre cridaven el crim: robatori de dues barres de pa. Dues barres! L'Edgar no s’ho acabava de creure. En un moment, el botxí va separar-li el cap del cos brutalment amb l'enorme destral. Un a un, els homes que estaven amb ell van anar pujant tots. Tots condemnats per crims tan diversos com absurds.

Sense gairebé adonar-se'n, es va quedar sol a la presó improvisada. Els dos homes cepats van entrar dins la cel·la i el van deslligar mirant de no fer-li mal. Es notava que saben qui era. Quan va començar a pujar per la rampa, les grades van emmudir. Tothom sabia qui era però ningú no s’ho acabava de creure. Una veu va preguntar en veu baixa :

 -  Qui és?

L'Edgar el va buscar amb la mirada i el va trobar: el jove que li havia cridat l’atenció abans. Quan va arribar a dalt, el botxí li preguntà pel seu darrer desig.

Arribat a aquest punt, L'Edgar va explotar. Va explicar fil per randa el que estava passant amb el rei i el baró, la seva innocència i el perquè de tot. Quan va callar, el públic restà en silenci. Amb cura, el van colocar on minuts abans havien estat els caps dels anteriors executats. El botxí va revisar la destral per tal de fer-li un tall net mentre que l'Edgar va començar una respiració fonda i va tancar els ulls. Quan va sentir la destral just a sobre del seu coll i les respiracions contingudes dels espectadors, va saber que era el final. El botxí va deixar caure tot el pes de la destral sobre el coll de l'Edgar, el germà del rei. 
Capítol 3 John
Havia passat mala nit. Havia dormit molt poc. Però tot i així, quan el primer gall va cantar, no va dubtar ni un segon a aixecar-se i a vestir-se. Va agafar una roba senzilla, poc ostentosa. Era auster, no li agradava que la gent es fixés en ell. No volia cridar l’atenció mai i això provocava que sempre anés encongit com si volgués fer-se petit. Vivia fora dels murs del castell, on no tenien ni idea de la terrible tasca que tenia com a feina.

Quan va arribar a la ciutat era només un nen. Era més alt que la majoria i quan va créixer més, era el més alt, el més fort i amb més bon cor. Però quan va començar a treballar dins del castell, va començar a canviar. Com que era el millor combatent, va ascendir ràpidament a la guàrdia personal del rei. Es va convertir en el seu home de confiança i més tard, el seu botxí. Va continuar vivint a fora  dels murs, malgrat la insistència del rei, que li oferia una cambra per a ell.

Cada matí, quan es llevava, els seus veïns de tota la vida el saludaven, sense ser conscients de que ell havia mort més persones de les que vivien en aquell petit nucli fora dels murs. Cada dia comprava el pa una mica de fruita… El que faria una persona normal. Després, Entrava dins el castell i es preparava per el dia tacat de sang que li esperava.

El John recorda que abans no era cada dia, però el rei va anar canviant i cada cop ordenava més execucions. Era molt proper al rei i feia un temps s’havien començat a distanciar.

Quan aquell matí li van donar el paper de les persones que serien executades aquell dia, va veure un espai on hi hauria d’haver el nom d’algú amb uns punts, com si no li poguessin dir qui era. No li va donar molta importància ja que no era la primera vegada que ho veia.

El dia va anar passant sense incidents greus. Durant el matí era el subcomandant de la guàrdia del rei i per la tarda feia de botxí. Quan exercia el segon, tenia la ment en blanc, no pensava. Entrava en un estat en el qual no recordava res i es convertia en una altra persona, sense escrúpols i amb molta sang freda. Aquell matí va ser com qualsevol altre, un intent de fuga per part d’un pres qua va ser capturat després d’una hora de persecució amb els seus homes una queixa de robatori que al final va resultar ser un malentès i unes quantes denúncies de veïns sorollosos solucionades amb un toc d’atenció. Al migdia va dinar la mateixa sopa de sempre i després de fer la migdiada va anar a buscar la roba de tarda. La roba amb la que es tornava una bestia.

Va caminar pels estrets carrers de dins el mur, sense córrer massa ni anar massa lent. Es va dirigir cap al ferrer, que ja li tenia preparada la seva destral. El John ja no era ell, s’havia convertit en la bèstia que portava dins. La gent li obria pas, era respectat per tothom i se sentia a gust amb aquesta posició privilegiada. No tenia pressa, era conscient de que l’espectacle l’esperava. Ell era el botxí amb més presencia de tots. Hi havia uns 500 repartits per totes les ciutats del regne. Ell era el de la capital.

A mesura que anava arribant al la plaça de les execucions, anava sentint com un murmuri, cada cop més fort dels espectadors. Tots tenien ganes de que ell arribés, que iniciés el bany de sang que s’anava a produir. La seva part racional va començar a pensar en els punts de la llista on hi hauria d’haver el nom d’algú i ell mateix va crear una llista amb possibles noms que podrien ser aquells punts. La part irracional del John fa callar a l’altra part i se centra en les instruccions que li dóna un pregones molt nerviós. Li explica que li farà una petita presentació i llavors sortirà.

El John racional i el irracional van debatre com fer la entrada a l’escenari. Acaben per decidir que pujarà sense destral, que ja estarà plantada al tronc de l’arbre. El John irracional va pujar amb la destral la va clavar al tronc i va tornar a baixar en un obrir i tancar d’ulls. La poca gent que hi ha no se n’adona.

Al cap d’una estona, el John va veure com arribaven els presoners però qua els compta li falta un, el dels punts al pergamí. En aquell moment arriben els últims espectadors i unes trompetes van sonar per demanar silenci.

El temps es va anar passant i quan la gent creia que l’espectacle no començaria mai, El pregoner el va presentar com el 482. La Bèstia. el John racional desapareix i el seu lloc l’ocupa la bèstia. La gent l’aclamava i picava a les grades de fusta. El rebombori va continuar durant la seva pujada triomfant per la passarel·la també de fusta. Es va sentir com si fos un heroi que caminava cap al seu trofeu. Quan va arribar a dalt de tot, va arrencar la destral amb un moviment sec de braç i se la va col·locar a l’espatlla.

Un a un, els presos van anar pujant per la mateixa passarel·la que ell i la gent els insult per crims diversos. La Bèstia va esperar pacientment que dos energúmens col·loquessin les seves víctimes al davant ben lligades. Acte seguit, Ell feia caure el pes de la destral a sobre dels fràgils colls dels condemnats. El primer va ser un dels pocs en tota la seva carrera com a botxí que el cap es quedava enganxat al cos. A la bèstia no li va fer res i va aixecar i a deixar caure la destral per segon cop. Els altres condemnats a mort no van donar més problema.

Quan el va veure ho va saber. el John racional va tornar a agafar el control del cos. Les grades van emmudir mentre anava pujant per la passarel·la. Tothom xiuxiuejava i algú va preguntar qui era aquell senyor. El John irracional havia desaparegut. El racional no s’ho acabava de creure. El condemnat a mort era el germà biològic del rei.

Aquesta vagada va complir el protocol, va deixar-lo dir les seves últimes paraules.

Va sentir com l’Edgar, el germà del rei va explicar el motiu pel qual estava allà. Va parlar d’un comte que manipulava el rei i d’un judici injust.

Quan va acabar, el John no sabia si estava fent el correcte. Tot i així, va aixecar la pesada destral, va comprovar que estigués afilada i va tancar els ulls.

Va inspirar tot el aire que va poder i deixant-lo anar, va descarregar la destral.
 


4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]