Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
Miss.Secrets
IES VICENT SOS BAYNAT. Castellódelaplana
Inici: Marina
Inici:  Marina
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.
Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.
Capítol 1 La curiositat dels misteris
La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia. La Marina era amb mi, y nomes nosaltres sabem el que realment va passar.

Aquella tarda era especialmet freda, el vent bufava amb força i els carrers estaven buits. Vaig abotonar-me la camisa fins al coll, per evitar congelar-me. Al meu costat anava caminant  Marina. Tot i  que només duia una fina samarreta de màniga llarga , no es queixava del fred. Tenia la mirada alçada y decidida, com sempre. De vegades m’agradaria ser més com ella, més valent, més apasionat , més somiador. Potser això era el que més estimava d’ella, la seua personalitat. Em vaig quedar bocabadat mirant-la, que no em vaig adonar quan es va parar.

-  És ací.  

Em vaig aturar al seu costat, mirant l’edifici abandonat davant nostre.

- Estàs  segura? No és com m’imaginava.

 Marina va fer si amb el cap i va començar a caminar cap al portal. Aleshores la vaig agafar de la mà.

- Estàs boja o que? No crec que entrar dins d’un lloc abandonat siga molt bona idea. A més, tu saps perfectament el que diuen que va passar ací.

- Ivan, això és una llegenda urbana, res més. Ja saps, un conte per a xiquets per tal que no s’apropin a aquest barri.

- Exactament! Aquest barri és perillós, tu ho acabes de dir.

- Jo no volia dir que el barri és perillós, sino que la llegenda és falsa. A vegades sembla que tens 5 anys, i no 16. Mira, si no volies entrar-hi , perquè has vingut?

- Per que no pensava que de veres volies activar el teu superpoder d’investigació justament ací.

- Que no em coneixes? És clar que vull investigar! Qué pensaves que volia fer? Admirar el paisatge i anarme’n?

- No estaría mal per una vegada. – vaig bufar. No m’agaradava la idea d’entrar, però menys encara m’agradava la idea de deixar a  Marina entrar sola.- Esta bé, tu guanyes.

Aquell edifici portava abandonat molts anys, ja que la pols havia dominat tots els espais possibles. Algunes finiestres estaven trencades, y encara que la llum entrava pels forats, la sala estava bastant fosca. Aquell era exactament l’escenari per a un crim, y per tant era l’últim lloc on jo volia estar. Per supost, Marina no pensava com jo. La seua mirada es desplaçava d’un lloc a un altre i la seua ment anava dues vegades més apresa, segurament intentant descobrir el secret darrera la pols i els anys.

 Tots haviem escoltat el que havia passat ací dins. Alguns deien que va ser un recordatori de que el perill era real, altres que va ser simplement un accident , la majoria van pensar que només era una historia i que ningú no ho podia probar, però el cas esque tots van decidir allunyar-se de la zona, i no tornar-ne mai. Potser només aquell grup d’amics saben la veritat, però la resta del mon mai la sabrem, perquè els amics mai van tornar. Només es sap que un dia estaven tots ací, com tots els estius, com més families, disfrutant de les vacances, i aleshores els crits van començar . Després dels crits, el caos va colpejar a tots. Mares buscant els seus fills, pares cridant els noms dels seus estimats, germans plorant perquè no sabien que pasava. Finalment el silenci.

Unes hores més trad la policia estava anunciant a la plaça principal que no sabien que havia passat, que després de ser alterats pels veïns de l’escàndol que provenia de dins de l’edifici, quan van entrar tothom estava per terra, adormit. No hi havia ningú despert. Però, el més estrany, quan van despertar ningú no sabia que havia passat. Ningú recordava res. La confussió era absoluta per a tots.

Aleshores es quan es van adonar.

Sis xiquets faltaven.

Sis amics perduts.

Sis fills que mai van ser torbats.

Van buscar per tot l’edifici. De dalt a baix. De baix a dalt. Diverses vegades. Després van buscar per la ciutat. Van alterar les ciutats properes. Res.

O això és el que diuen.

Personalment mai m’he cregut totes aquestes històries. Potser sóc una persona a qui li agrada molt la fantasia, però se distingir entre ficció i realitat. No obstant això, ara que sóc ací i veig amb els meus propis ulls aquest tenebre lloc, no em costa gens imaginar que potser “els contes per a xiquets” com Marina deia, si són reals.

Ivan, és només la teua ment que et fa pensar coses que òbviament no són.

Una altra vegada m’he deixat portar pels meus pensaments, que no me n’he adonat que Marina ja no esta en la mateixa habitació que jo. El meu primer pensament es correr per salvar la meua vida, per no altra raó que perquè sóc massa insegur i covard, però decideix fer cas al meu segon pensament que és buscar a Marina.

Entre en dues cambres abans de trobar-la mirant un quadre fixament. La conec prou bé per saber que si està mirant el quadre tant de temps seguit que ni s’ha adonat que estic al seu costat, deu ser perquè té alguna cosa especial.

- No vas a dir res? Saps, és de mala educació parar-te en sec per mirar a algú i no dir res.

Molt bé, potser no la conec tan bé com em pensava.

- Que estàs mirant?

- Mira el quadre i dime qué veus.

- Mmm... veig una casa en la muntanya rodejada d’un llac. Per que? Esque tu no veus el mateix?

- No volia dir que miressis el paisatge, sinó el quadre en si. Aquest edifici ha estat abandonat des de fa molts anys, per tant és normal que hi haja pols totarreu, no obstant això, fixa’t en la part superiror del marc. No hi ha pols.

- Pot ser al fantasma que habita l’edifici li agrada netejar?

Marina em mira i somriu. He vist bastants pel·lícules de detectius ja que a Marina li agraden molt i se que normalment els protagonistes són seriosos i  no els agrada que altres facin broma al seu voltant, però Marina sempre em torna les bromes, fins i tot en situacions com aquesta on realment li interessa el que fa.

- Doncs , per que el fantasma netejaria només aquest quadre i no la resta de l’edifici? A més, m’he adonat que eixa part del lateral del marc esta desgastada, com si algú la fera servir per obrir i tancar el quadre constantment.

Abans que puga fer o dir res, Marina agafa el marc i tira amb forca cap a ella. El quadre s’obri com si fos una porta i a l’altre costat apareix un tunel negre . És com en les novel·les quan misteriosament apareix un passatge secret que ningú no sabia que existia. Els personatges sempre entren perquè tenen curiositat, però jo mai ho faria.

 Per a mi, la por sempre estarà per davant de la curiositat.

Per a ella, la curiositat sempre estarà per davant de la por.

 És per això que no dubta en entrar. Cride el seu nom, però se que ara que ja ha torbat la primera peça del trencalosques no es detindra fins trobar l’última. I per molt que tinc por, i que l’única cosa que vull fer és sortir d’ací i fer com si tota aquesta vesprada mai haguera passat, entre dins del tunel, no per curiositat, sinó per Marina.
Capítol 2 Els nostres camins
Per cinquena vegada en menys de mitja hora, pregunte perquè no hi hem tornat per on haviem vingut, perquè seguim caminant quan és clar que no sabem on anem, perquè no simplement fem com si aquell quadre no s’hagués obert. Marina camina al meu costat, simplement negant amb el cap cada vegada que jo parle. Aquesta es la cinquena vegada que ho fa en menys de mitja hora.

 Potser tots tenim un limit. Jo pensava que el meu limit estava en aventurar-me en un passadis fosc, però estava equivocat ; també pensava que el limit de Marina era quasi inexistenet, però també estava equivocat en això.

Ella s’atura de sobte, es gira per enfrontar-me, em mira als ulls, i diu:

-  Ivan, sé que no entens totes aquestes coses, sé que, potser per a tu , és massa experimentar per un dia, o fins i tot per a tota una vida, però de vegades en la vida no sabem molt bé perquè les coses ens pasen justament a nosaltres, i no entenem perquè seguim caminat quan pareix no tindre sentit, i no podem explicar-nos com , ni perquè, ni si hem triat la decisió correcta, o  si hi ha una decisió correcta; no obstant això, seguim avant, i arribem al final, o al menys ho intentem, i és aleshores, i només aleshores quan les coses comencen a tenir sentit, i quan som capaços de vore les coses de moltes maneres diferents. Amb això vull dir que no tens perquè venir amb mi, pots donar mitja volta i fer com si res. Ho entedria, perquè tu ets així, i no espere que canvies, de fet estic segura de que no canviaràs, les persones per molt que diguem, mai cambiem. Doncs, tria el que vols fer, però et dic una cosa, potser si continues , al final trobaràs un sentit en aço, o potser no, però ets tu qui ho decideix, no jo. No deixes mai que ningú decideixi per tu.

Marina m’agafa la ma, i em dóna una encaixada fluixa, després es gira i continua caminant.

La veritat és que no sé molt be que dir, però ella no em dóna temps de fer altra cosa que triar el meu cami.

Quan les seues paraules per fi fan efecte en mi, i entenc el que ella volia dir, sé  exactament el meu cami.

Comence a caminar de nou, i aquesta vegada no hi ha preguntes al meu cap, tan sols silenci. Sorprenentment no tinc por, i estic caminat sol, per una vegada sense la companyia de Marina.

Després d’una bona estona caminant, veig una llum filtrant-se dins del túnel, i sé que he arribat.

- Espere que no et penedeixis del que has triat.

- Jo també ho espere. Doncs, aquest es el final del túnel, oi?

- Pareix ser que sí, vols fer els honors?

Done un pas endavant i espente amb els meus braços la porta de fusta davant nostre. A l’altre costat de l’entrada hi ha una cambra amb alguns mobles i unes bombetes penjades al sostre.

Marina comença a inspeccionar-ho tot amb els seus ulls adaptats a veure coses que altres mai veurien, però és rapidament interrompuda per un soroll que s’acosta cada vegada més.

Amdós sabem el que passa, algú està dirigint-se cap a nosaltres.

Marina em mira i per primera vegada veig coses que mai havia vist abans en ella. Entre la barreja de blau i verd que són els seus ulls, veig angoixa, nerviosisme i por.

Justament són aquestes coses les que em recorden que ella, com jo, és humana. Ella no és sempre invencible, ningú ho és. I jo tampoc no tinc perquè ser sempre un covard, de vegades tambe puc fer de héroe.

En una fracció de segon, agafe a Marina de la mà i la faig amagar-se amb mi darrera una mena d’armari.

Els pasos s’aporpen cada vegada més, fins que és clar que algú està en la mateixa habitació que nosaltres. De sobte els pasos s’aturen, afortunadament no están davant del nostre armari.

El silenci comença a expandir-se i des de la posicio on estic, amb Marina als meus braços, només soc capaç de distingir un petit soroll. El batec d’un cor. Ara, no estic molt segur de si és el meu cor, si és el de Marina , o si només és la meua imaginació.

Estem amagats pel que sembla una eternitat i mitja. Els meus músculs están adolorits, he deixat de sentir els meus peus i l’esquena s’emporta la pitjor part. Marina està en la mateixa posició i pareix ausent, com si estigués pensant en coses molt llunyanes al ací i al ara.

No hem dit res per por a ser escoltats per qui siga que està a l’altre costat, però és clar que els dos tenim dubtes, o almenys jo els tinc. La veritat esque en cap moment esperava trobar a algú ací dins, i la meua ment em diu que esta persona te que vore amb la desaparició  dels sis xiquets.

- Perdona.

Al principi pense que ho he imaginat, però quan mire a Marina, ella m’està mirant a mi, i te llagrimes als ulls. No entenc perquè plora, ni perquè es disculpa, tots dos sabem que he sigut jo el que he decidit continuar pel túnel.

- No és la teua culpa.

- Esque tinc invitats i ningú ha dit res? Tots sabem que és de mala educació espiar.

Potser parlar ha sigut una mala idea. La veu , clarament pertanyent a un home, ens fa botar als dos. Aleshores l’armari davant nostra es mou i una figura masculina  d’uns 50 anys apareix. Te els cabells blancs i curts. El nas xicotet i la boca encara més petita. Els seus ulls blaus i brillants ens miren i no sé com, però veig alguna cosa familiar dins d’aquestos. L’home somriu i diu:

- Quina sorpresa més agradable! Tots sabem que fa molt de temps que estic sol i la companyia no em vindria gens malament. No sé com heu arribat ací, però tots sabem que no sortireu, ningú ho fa.

- Ningú?

- No, encara que no tinc molts visitants que puguen intentar-ho. Només he tingut sis.  Ara bé, tots sabem que no us heu presentat, es pot saber qui sou?

No tinc paraules al meu cap, només tres lletres que per separat no són res, però juntes és transformen en un malson.

SIS.

Marina s’alca i enfronta l’home gairebé sense dir paraules. No les necesita. Els seus ulls diuen més del que mai es podría expressar amb llenguatge.

El somriure de l’home desapareix en una fracció de segon, i la conversa és silenciosa. Estic deixat de banda i no puc fer res més que mirar, esperant que algú faci el primier moviment. Qui perdrà? Qui es trencara abans? Marina o aquest misteriós home?

La meua ment em diu que l’home te totes les de guanyar.

El meu cor em diu que Marina.

- Ho sabia. Estaba segura de que havies sigut tu. Qui més ho podría haver fet? No hi ha moltes persones capaces de fer monstruositats.

Em sorpren el to de veu de Marina. Mai l’havia vist tan furiosa. Però el que em sembla encara més sorprenent esque li parla a aquest senyor com si el coneguera de fa molt de temps. I ell la mira con si l’haguera perduda i per fi l’ha trobada.

- Liv…No puc creure que…que de veritat ets tu. Després de tant de temps, per fi tornes a casa.

- Aquesta NO és la meua casa! MAI ho serà ni MAI ho ha sigut!

Marina segueix plorant, però aquesta vegada són llagrimes de frustració. Ella comença a espentejar al senyor “tots sabem” i aquest l’agafa i la tira a terra. Vaig corrent cap a ella, però ella s’alca i amb una mirada em diu que no em pose al seu cami.  Abans de que Marina comenci una altra vegada a colpejar-lo, el senyor “ tots sabem” la mira negant amb el cap, com si estigués molt decepcionat, i aleshores és posa una pastilla blava a la boca.

No entenc molt bé el que fa, però Marina sí . Es gira i crec que esta dient-me que no respire, però no estic molt segur, perquè els meus ulls deixen d’enfocar-la.

Tot és negre, i abans que la meua ment s’apague, sent com el sòl em colpeja.

FORT.
Capítol 3 Allò que recordem
- Ivan?.... Ivan?

La veu de Marina em desperta i per un segon no sé molt bé que ha passat. Aleshores el dolor m’obliga a recordar-ho tot. L’edifici abandonat. El quadre. El túnel. El meu camí. La porta. El senyor “tots sabem”. La caiguda. Marina plorant.

M’incorpore de seguida i sóc rapidament recompensat per un dolor al meu cap. Busque a Marina i quan la trobe l’abrace fort.

- Estàs bé? Estàs ferida? Et fa mal alguna cosa? Pots parlar? M’escoltes?

- Sí, no, no, sí i sí. Ivan estic bé. Ets tu el que està ferit i sagnant.

- Sagnant dius?

Pose els meus dits al cap instintivament, i efectivament trobe sang. Si aquesta fora una situació normal jo estaria ben espantat pel fet que estic sagnant, ja que això vol dir moltes coses mèdicament parlant, i cap n’és bona; però com que fa molt que hem deixat d’estar en la normalitat, la sang és l’últim dels meus problemes.

- Està bé, no em fa tant de mal.

Marina em mira no molt convençuda però no em pressiona més perquè li diga la veritat. No obstant això jo si vull saber la veritat. Tinc moltes preguntes i no ser per on començar. No sé si ella té alguna resposta però per com li parlava a aquell senyor jo diria que sap més que jo.

Obri la boca diverses vegades però cap soroll ix d’aquesta. Finalment Marina s’adona que estic paralitzat internament i sospira, com si estigués a punt de fer una revelació monumental que canviarà per sempre les nostres vides. Potser és així.

- Em dic Olívia. Marina només és un nom que jo mateixa em vaig posar. La meua mare va morir quan tenia cinc anys i el meu pare biològic és el senyor que has vist abans.

La mire atònit, paralitzat internament i ara també externament. Ella em dóna temps per processar les seues paraules. És estrany perquè com més pense, més m’adone que ara algunes coses tenen més sentit, però per altre costat no puc entendre res. Conec a Marina des que tinc deu anys i ha sigut la meua millor amiga des del segon en què em va somriure per primera vegada. La meua ment no arriba a entendre com una persona que és tan propera a tu en realitat és algú que no coneixes per a res. Però encara que no sabera el seu nom real, la persona que jo he conegut és la mateixa, i aquesta és la persona que m’inspira, a la que jo admire i a la que estime, doncs, no puc enfadar-me amb ella.Al cap i a la fi, tots tenim secrets.

- Supose que vols escoltar tota la història. Molt bé, començaré pel principi que és per on totes les històries haurien de començar. Els meus primers cinc anys van ser normals. Tenia dos pares que s’estimaven molt i que m’estimaven molt a mi. Vivíem als afores de la ciutat. Érem feliços, saps? Aleshores la meua mare va començar a posar-se mala. Al principi eren breus atacs, no durava molt de temps malalta. A poc a poc va empitjorar, fins que un dia ja no es va recuperar. Era prou menuda i no sabia que estava passant, però el meu pare un dia em va explicar que ella tenia un problema de salut i que moriria. Recorde preguntar-li perquè no es podia curar, i ell em va dir que la malaltia que patia era molt rara i que no tenia cura. Finalment ella va morir.

Després d’això, ell es va tornar boig. Ens vam mudar a la ciutat, uns carrers més avall d’ací. Jo intentava descobrir perquè ja no em feia cas, perquè ja no m’estimava. Un dia, era el meu aniversari, complia sis anys i jo només volia que ell em fera cas, aleshores vaig robar alguns papers importants del seu escriptori i els vaig trencar. Quan ell es va adonar del que havia fet, em va agafar pels cabells i em va emportar a una cambra, aleshores em va tancar amb clau i es va anar.

Marina comença a plorar una altra vegada. Les seues llàgrimes fan un camí fins a trobar-se amb el terra. Em recorden a les gotes que van lliscant pel cristall quan plou. No em mira a mi, en realitat els seus ulls estan perduts en els records del passat.

- Vaig esperar que vinguera per mi. Que em demanara perdó, però mai ho va fer. El temps passava i jo em sentia cada vegada més sola. Un dia vaig decidir que ja havia tingut prou. Tenia set anys, quasi vuit.

- Espera, m’estàs dient que vas passar quasi dos anys en una cambra sense sortir?

Marina em mira i fa que si amb el cap.

- Vaig passar quasi dos anys en aquesta cambra. Esperava no tornar mai.

Mire al meu voltant per primera vegada des que em vaig despertar. Ja no estem en la mateixa cambra que abans, sinó en una més petita. Hi ha un escriptori negre amb una cadira a joc, dos quadres penjats a la paret, una prestatgeria amb uns llibres, una catifa, una cama sobre la qual ens trobem Marina i jo seguts, una petita finestra per la qual tot just cabria el meu cap i una porta entreoberta que du a un bany. Això és tot. No puc imaginar-me estar ací dins tancat quasi dos anys, i coneixent a Marina sé que per a ella deu haver sigut una tortura, ja que és una persona prou activa.

- No estava del tot sola, Cami sempre em feia companyia, era l’encarregada de cuidar-me i per a mi va ser una segona mare, de fet ella va ser la que em va ajudar a fugir. Mai vaig saber que vas ser d’ella.

- Com vas escapar-te?

- Cami va furtar la clau que obria la porta de l’entrada i em va guiar pels túnels que van baix terra fins a arribar quasi al centre de la ciutat. Aleshores em va dir que correguera i que mai mirara arrere.

- Que va passar després?

- Vaig córrer fins que els meus peus ja no podien més i després em vaig aturar al portal d’una casa. Quan em vaig despertar era a l’estació de policia. Van intentar identificar-me, però no van trobar res i van pensar que algú m’havia abandonat. No vaig dir res per por a fer-los pensar el contrari i que m’emportaren de nou amb el meu pare. Després els serveis socials es van fer carreg de mi durant uns mesos fins que Laura i Miquel em van trobar i em van salvar.

- Els teus pares adoptius.

-Sí.

- Per què vas triar Marina?

- Com?

- El teu nom, has dit que te’l vas posar tu mateixa, per què vas elegir-lo?

- Ell odiava la mar, sempre deia que fins i tot quan pareix estar en calma és perillosa, i que no té pietat amb ningú. Sempre deia que les persones havíem de ser com el sòl, firmes i estables. Ell odiava la mar i això feia que jo l’estimes. Volia ser tempestuosa i sense pietat, volia ser invencible i volia ser millor. No volia ser el sòl, no volia ser la seua definició de persona, volia ser la meua.

Passen els minuts, o potser les hores i ningú no diu res. No és un silenci incomode, al contrari, els dos necessitem pensar en les paraules que hem intercanviat. Per a mi és complicat entendre com un pare ha pogut fer-li això a la seua filla, i supose que per a ella ha sigut difícil dir-me la seua història.

- Puc fer-te una pregunta?

Marina fa que si amb el cap sense mirar-me.

- Com és que no sabies que quan anaves pel túnel et dirigies ací? A la casa del teu pare?

- Com saps que no ho sabia?

- Per què estaves emocionada per resoldre un misteri i crec que quan vam entrar a aquella cambra al final del túnel és quan et vas adonar d’on érem. És per això que no podies reaccionar quan vas sentir els passos, perquè eren els del teu pare. Per això et vas disculpar, oi?

- Sí. Eres millor detectiu de què et penses, saps?

- He aprés de la millor.- La mire i ella està somrient, fa molt que no la veia somriure i és tan bonica que em fa somriure a mi també. Encara no puc entendre el seu passat, ni puc canviar-lo, però mirar-la en aquest moment, quan sembla feliç, encara que siga un somriure a mitges, això em fa voler donar-li un futur molt diferent, un futur a la seua alçada, ple d’aventures i de bons moments. I crec que, per molt estrany que parega, la seua història em fa estimar-la més. – Encara no m’has donat una resposta.

- No sabia que aquell túnel conduïa al meu pare, perquè mai havia obert la porta, i tampoc sabia que estava comunicat amb l’edifici abandonat, de fet feia tant que no pensava en el meu pare, que no m’havia adonat que érem prop d’on ell vivia.

- Està bé, doncs… ara què fem?

- No tinc ni idea.

- Com? Normalment quan dic això tu sempre saps que fer a continuació, sempre saps com actuar en aquests casos, la Marina que jo coneix sempre té una resposta per a qualsevol problema.

- Supose que no em sent com la Marina de sempre últimament.

- Ei, no deixes que el teu pare guanye. Ja no ets la mateixa xiqueta de huit anys que tenia por. Ets més forta i més valenta, ets la teua definició de persona, ja saps, tempestuosa i invencible, i sobretot ets millor del que ell mai serà.

- Bravo! Bravo! Quines paraules més boniques! – Mire cap a la porta, ara oberta, per veure al senyor tots sabem, o millor dit, el pare de Marina. – Bé, ara que tots sabem que esteu desperts, potser podem parlar, oi? Començaré jo, si us pareix bé. – Està parlant-nos als dos, però els seus ulls només tenen un objectiu: la seua filla. – Perquè et vas anar Olívia?

- El meu nom no és Olívia, és Marina.

Ell comença a riure- Potser has canviat el teu nom, però això no canvia qui ets, ni d’on vens. No obstant això, si tu insisteixes a respondre al nom de Marina, doncs, què he de fer jo? - Els seus ulls eren intensos i plens d’emocions. Estava clar que es sentia ferit pel comportament de la seua filla. – Només vull saber per què.

- Per què vas oblidar-te de mi, quan ella va morir el meu pare va morir amb ella. Un dia simplement vaig deixar de tindre esperances. Crec que és el meu torn.

- Ah, te'n recordes del nostre joc, oi? Quan eres menuda i esteves enfadada mai volies parlar, i aleshores jo venia i jugava amb tu a les preguntes, tu em feies una pregunta i jo t'havia de donar una resposta, i després al contrari. Oh, i aquella vegada quan…

- La meua pregunta és què vas fer amb els sis xiquets que van desaparéixer?- va tallar Marina.

- Com saps que vaig ser jo?

- Sempre ho he sabut, però, abans tu ho has admés.

El senyor ‘tots sabem’ va assentir diverses vegades abans de donar una resposta.

- Els necessitava per a … Un projecte personal. I la resta no és de la vostra incumbència.

- Què va ser d’ells? On estan? – Vas saltar jo, sorprenent tant al pare de Marina, a Marina i a mi mateixa.

- Crec que m’agradaves una mica més quan estaves adormit.

I aleshores una llum es va encendre al meu cap. Ell acabava de dir la paraula clau: adormit. Igual que totes aquelles persones a l’edifici abandonat, que van ser trobades adormides i no s’acordaven de res del que havia passat. No obstant això, jo si sabia què havia passat.

- Com hem vas adormir? I perquè jo recorde tot, I totes aquelles persones no?- no feia falta aclarir de qui parlava, ja que ambdós sabien per on jo volia anar amb aquesta conversa.

- Ja que tensa tanta curiositat, tots sabem que puc fer un esforç per explicar-me. Tinc certes… Bé, com dir-ho… substàncies connectades al sistema d’aire condicionat que va per tot l’edifici. Aquestes substàncies, una vegada són respirades, provoquen una reacció dins l’organisme que el fa adormir-se. Depenent quant d’aquesta substància inhales, recordes més, o menys. Tu no vas respirar-ho per molta estona, en canvi, aquelles persones, sí. I abans que preguntes, a mi no m’afecta aquest aire contaminat, però el perquè, és un secret.

Tenia la sensació que tenia molt a veure amb aquella pastilla que es va portar a la boca just uns segons abans que jo caiguera a terra inconscient.

- Sempre has jugat brut. – va dir Marina.

- I tots sabem que sempre ho faré. – va contestar el seu pare.

- Per supost que si, les persones mai canvien.

- Mai havia escoltat d’unes substàncies que et feren quedar-te inconscient amb només respirar-les, i a més que tu no t’adonares d'inhalar-les…- vaig dir jo, encara pensat en l'explicació d’abans.

- Ho has viscut i encara així no sones molt convençut; afortunadament, jo sé exactament com solucionar-ho.

- NO! – va exclamar Marina.

Jo no sabia molt bé que volia dir, fins que va ser massa tard, i els meus ulls van deixar d’estar oberts, i la ‘familiar’ sensació de foscor va envair-me.

El primer que vaig sentir va ser el sol contra la meua cara, escalfant-me suaument. A poc a poc vaig obrir els ulls i per un moment no vaig saber on era, fins que vaig veure la mar i el banc on estava tombat. Aquest era el nostre lloc favorit de tota la ciutat.

No sabia com havíem arribat ací, o que havia passat després de quedar adormit, però la mirada als ulls de Marina em deia que moltes paraules havien sigut intercanviades entre pare i filla.

- Ell ens ha deixat anar?

- A tu si, a mi no exactament. Per favor, no digues res, sé que no ho entés, però he de tornar i he de fer-ho sola. Encara hi ha moltes coses que he d’aclarir, i crec que ja és hora de deixar de córrer del passat.

- Pe... Però ell és perillós... Vull dir... Els xiquets i ...

- No és tan perillós com pareix, i ell diu que una vegada que els xiquets van deixar de ser-li d'ajuda, ell els va deixar anar i mai va tornar a saber res d’ells.

- I tu el creus?

- Encara no ho he decidit, però no crec que els haja matat, o alguna cosa per l’estil. Pot ser un monstre, però té els seus límits, sempre els ha tingut i sempre els tindrà.

- Per què sempre dius aquesta cosa que les persones mai canvien?

- Perquè per molt que elles afirmen que canvien, en realitat en el fons sempre seran les mateixes. Imaginat un estrat d’alguna qualitat que tu tens, per exemple, la bondat. Aquesta és la teua base, i per moltes coses que li poses al damunt, aquest primer estrat sempre dominarà per sota la resta, encara que tu penses que no.

- Entenc el que vols dir, però jo em sent diferent, vull dir, ara tinc una mica més de confiança en mi mateixa, i crec que sóc més valent que abans…

- Això és perquè has afegit algun estrat més sobre alguna qualitat, però la teua essència és la mateixa, és justament això el que et defineix.

Vaig quedar-me pensant en les seues paraules com feia sempre. Ningú no va dir res per molta estona, simplement ens vam quedar asseguts al nostre banc, mirant cap a la mar mentre el sol anunciava el final del dia. Finalment, vaig trencar el silenci:

- No vull veure com et vas, no vull que el meu últim record de tu siga aquest.

- Doncs no mires.

- Vull mirar-te, perquè potser no et tornaré a veure, i vull recordar-te.

- Confies en mi, oi?

Vaig assentir.

- Bé, ara tanca els ulls.

Ho vaig fer, i aleshores vaig sentir com ella s’apropava a mi, i em deia a cau d’orella:

- Fes com si tot això mai haguera passat. Inventa una excusa realista per explicar on has estat aquests dies, i no menciones que estaves amb mi. Oblida tot, per mi.

I després vaig sentir els seus llavis sobre els meus per primera, i última vegada. Com una dolça i tendra carícia. Ambdós sabíem el que significava, i honestament, va ser el millor adéu del món.

Quan vaig tornar a obrir els ulls, Marina ja no era. Encara que al meu cor sempre la recordaria.

I va ser aleshores, que vaig entendre unes paraules que ella mateixa em va dir feia molt de temps.

Que només recordem allò que mai ha succeït.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]