Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
TREBALLS PUBLICATS
 
 
camallu
IES JOSÉ VILAPLANA. Vinaròs
Inici: Camps de maduixes
Segones oportunitats
Inici:  Camps de maduixes
6 hores 39 minuts
Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.
Per això va saber que la trucada no podia ser bona.
No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.
Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.
La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.
- Sí?
Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.
Capítol 1 Els colps d'una vida
6 hores 39 minuts

Va obrir els ulls quan el primer truc del telèfon encara no havia mort, i la primera cosa que trobà en la foscor de la nit foren els dígits verds del ràdio rellotge.

Per això va saber que la trucada no podia ser bona.

No n’hi ha cap que ho sigui a la matinada.

Allargà el braç just en el moment que sobrevenia el silenci entre el primer i el segon truc, i ensopegà amb el got d’aigua que hi havia a la tauleta de nit. El va fer caure. La seva dona també s’agità, al seu costat, impulsada per aquella despertada tan brusca. Va ser ella qui encengué el llum de la seva pròpia tauleta.

La mà de l’home es va aferrar a l’auricular del telèfon. Mentre s’incorporava una mica per poder parlar, el despenjà i se l’acostà a l’orella. La pregunta va ser ràpida, alarmada.

- Sí?

Va sentir una veu neutra, opaca. Una veu desconeguda.

Era la veu de la seua néta, una veu tranquil·litzadora que no havia sentit mai. De colp, la seua altra néta va començar:

-Iaio, per favor, vine que el pare ha arribat del sopar del treball i està com un boig destrossant tot. Vine ja, per favor!


----------------------------------------------------------------


-Pare, pare! Tranquil·litzat! Què fas? Per favor, para!

-Agafeu a la xiqueta i sortiu de casa, per favor, aneu-vos!- cridava ma mare mentre el meu pare no deixava d’empentar-la en terra i agafar-la del coll. Cada vegada que ella volia posar-se dreta, rebia una altra empemta, era horrible.

La meua germana i jo intentàvem tranquil·litzar-lo, però era impossible, estava boig. Mentre cridàvem i ell destrossava les llums del passadís de casa, van trucar a la porta, no sabia si obrir o continuar agafant al pare. Era el veí de d'alt preguntant què passava. El meu pare, com un bèstia, va apropar-se a ell cridant-li: “A tu que t’importa? Vés-te’n fora! Fora! A tu qui t’ha cridat?” Ma mare i jo vam haver de posar-nos en mig perquè anava a pegar-li a ell també. La meua germana continuava a l’habitació amb Laia, la petita, perquè no veiguera res, però era impossible no escoltar els crits i els objectes caient en terra trencant-se.

El veí ens deia que anéssem amb ell a sa casa, que la policia no trigaria, però ma mare i jo no volíem deixar-lo a casa per si continuava trencant coses.

En eixe moment va arribar la policia; tres agents als que els va canviar la cara al veure l’escena: ma mare amb el muscle fora del lloc i el pijama ple de sang, jo en pijama i sang i el replà de l’escala ple de cristalls i la porta del veí amb sang.

La casa estava igual: el passadís llarg que tenim tot ple de cristalls i les parets amb sang. La sang era de mon pare que es va tallar en trencar els llums. Mirares per on mirares, tot eren destrossos. Els policies no podien amb ell i van utilitzar la pistola de descàrrega elèctrica. Eixa imatge, eixa imatge perdurarà en el meu record per sempre. Mon pare, 1,84 i 130kg de pes, va caure en terra. Era com si hagués tingut un calfred, va fer eixe moviment i va caure. En eixe moment em vaig veure segura perquè l’havien parat. Ell cridava: “Em fa mal! Em fa mal!” La meua mare intentava netejar tot amb el muscle fora del lloc; va agafar una escombra i feia un esforç per netejar, un policia es va apropar a ella i amb una mirada plena de pena i de llàstima li deia que ho deixés i que preparés els sips per anar a l’hospital. Jo estava amb la meva àvia, el meu oncle i les meues germanes al mig del passadís, com van dir els policies, era una escena terrorífica.

De seguida va arribar la Guàrdia Civil i ens van portar a les tres a l’hospital. Ell ens havia agredit a les tres. El meu part de lesions era: perforació del timpà de les dos bufetades que m’havia donat; la meua germana tenia marques al coll, l’havia agarrat fortíssim. La pitjor part va ser per a la mare: tenia el muscle fora de lloc i magulladures per tot el cos.

 
Capítol 2 Una ordre per complir
Vam entrar les tres a la consulta i quan li van dir que es llevara el jersei per a posar-li el muscle al lloc, la doctora i nosaltres ens vam quedar mudes. Ella no volia, només deia: “tota la roba no, tota la roba no”. Tenia blaus i contusions per tot el cos: els braços, l’esquena...

-Mama, per favor, això no és d’avui! Quan t’ho ha fet? Mama!

-No és res, no és res. Vinga, que me’n vull anar ja.

La doctora ens va fer sortir a nosaltres dos que vam quedar-nos amb els meus oncles que havien arribat darrere de la Guàrdia Civil. Quan vam sortir fora amb els meus oncles, la meua germana i jo vam començar a plorar, que havia estat passant que no ens havíem adonat dels colps de la nostra mare? Li van col·locar el muscle al lloc i li van ficar un cabestrell durant 15 dies. La doctora li va donar els informes i ens va dir que la Guàrdia Civil ens esperava per fer la denúncia. Ma mare no parlava, estava com si nos fos res amb ella.

En el quarter vam haver de declarar amb ella ja que érem menors d’edat. Eren les 9 del matí i a les 11 havíem d’estar als jutjats; es faria un judici ràpid perquè era diumenge. Els guàrdies li deien de denunciar, però ella no volia, i nosaltres tampoc. Ho veiem com una baralla més, però més forta.

Quan vam arribar a casa, estava la iaia amb la meua germana petita. Havia netejat un poc la casa, però quedaven els records en les nostres ments, com les taques de sang en les parets. La mare, amb el braç malament, va començar a netejar com podia i a les onze ens vam anar als jutjats. Vam declarar i vam esperar fins que arribés ell. En obrir-se la porta de la sala on estàvem vam veure el meu pare esposat, amb dos guàrdies. Ens va mirar a la cara i va començar a plorar. L’escena era tan irreal: esposat, amb la cara baixada i la mirada de por, perduda...  Quan ell va acabar de declarar van dir-nos la sentència: un any d’ordre d’allunyament i treballs a la comunitat.

L’última vegada que el vam veure va ser amb dosguàrdies agafant les coses de casa: la roba, els seus estris personals i una mirada a tota la casa. En el calaix de sempre va deixar les claus, les seues claus, les que sempre deixava al costat de les de la mare. Els guàrdies el van acompanyar fins al seu lloc de treball. Ell sempre estava fora, per això l’ordre d’allunyament no la notaríem massa. La meua germana petita sí que ho notaria perquè sempre jugava amb ell i quan estava, li agradava que la banyés ell, pels jocs que feien amb l’aigua; jocs que, anys enrere, feia amb mi i amb la meua germana: baralles d'ànecs, salts d’esponges... Ma mare considerada víctima de violència de gènere estava incòmoda a l’hora d’anar als llocs i contar-ho, com als serveis socials, al metge i a l’agent de policia que li van assignar per veure com es trobava i a qui informaria, si ell es saltara l'ordre d'allunyament.

Els dos primers dies vam estar com en un núvol. La petita preguntava, però sabia que viatjava i treballava sempre fora; li deiem que estava molt lluny i així l’aconseguíem enganyar. Ma germana i jo ja ho teníem mig oblidat i l’havíem perdonat. No podíem veure’l en persona per l’ordre, però sí mantindre contacte telefònic. Quan parlàvem amb ell plorava i ens deia que estava penedit, que era el pitjor pare del món i que ho sentia molt. La mare estava cansada i farta d’anar a llocs i d’escoltar el mateix: “Separa’t, ho tornarà a fer”. Ella s’enfadava, nosaltres vivíem del sou d’ell. Ella no tenia un treball fix i això la feia sentir-se inferior.

Un dia la mare va dir-nos que el pare volia veure’ns.

- Mare, però tenim l’ordre.

- Ja ho sé, però diu que vol abraçar-vos i parlar. Entenc que necessita abraçar-vos; per a mi seria molt dur no veure-vos i no besar-vos. També entenc que 12 mesos són molt pesats, crec que ha aguantat massa, portem dos mesos ja.
Capítol 3 El punt i a part d'una vida
- Com hem quedat?

- En el parc de les cales perquè la petita jugue i nosaltres parlem. Jo no vull obligar-vos.

- Val, anirem.

Mentre caminàvem direcció al parc, la mare em va donar el seu mòbil i em va dir que quan se n’anés a parlar amb el pare a soles, si trigava més de 10 minuts, que truqués al telèfon eixe. Posava ‘Sònia (policia)’.

- Que tens por?

- No, però no em fio, parla molt estrany. Vol veure-vos i estar amb la menuda, però insisteix molt en parlar a soles.

- Com?

- No sé, seran imaginacions meues. Però tu fes això, si trigo 10 minuts, truca.

El pare va arribar al parc, em va besar, abraçar i em va demanar perdó. A la petita la va agafar, la va besar i la va estrényer fort contra ell. Quan va veure a la mare li va donar dos petons i la va abraçar.

- Podem parlar?

- Sí, clar.

- Sí, però no aquí.

- On?

- Ací, en aquesta esplanada.

He d’explicar que el parc està al costat de les cales. Van pujar al cotxe i ma mare em va fer un gest. Vaig mirar l’hora, havien passat 10 minuts. Confosa, sense saber si trucar o no, ho vaig fer. Vaig trucar a Sònia, una veu molt dolça em va dir:

- Sí, Júlia?

- No, no sóc Júlia. Sóc la seua filla, ma mare està amb el meu pare i m’ha dit que si trigava et truqués.

- On esteu? Per favor, no us menegeu  vosaltres, de seguida aviso.

Policies, ambulàncies van arribar al parc. La meua germana es va quedar amb la petita i jo vaig anar corrents a la cala.

L’escena era de terror. A ma mare no la veia, el cotxe tenia les portes obertes i el meu pare tenia una corda al coll, amarrada a una roca.

- Papa, no ho faces! Papa!

- Sí. Aquesta vida sense ta mare no la vull!

La policia Sònia caminava amb la pistola cap al cotxe.

- Júlia,  Júlia!

De sobte, el meu pare va saltar i la corda va quedar en la roca. No puc dir amb paraules el buit que vaig sentir.

- Noooooooooooooooo!- i vaig córrer i els policies, em van agafar i ma mare va sortir del cotxe.

- Mama, mama. Què ha passat? Estàs bé?

- Sí. Hem començat a discutir, m’ha agafat fort del coll i he fingit estar morta.

- Mama, s’ha matat, s’ha matat.

- Ho sé, Laura, ho sé.- i em va abraçar.- Sònia, l’agent de policia parlava amb nosaltres. Ens tranquil·litzava, tot s’havia acabat.

Vam anar al parc amb les meues germanes i vam avisarla meua iaia i els oncles. Ma mare va entrar en shock. La petita no va assabentar-se de res, però la meua germana i jo, sí.

Encara, i d’això fa quatre anys, tenim ajuda psicològica. A la petita li vam dir que el papa ara treballava molt lluny i ara, ja fa un any, amb nou anys, li vam dir la veritat. La seua contestació ens va deixar a totes perplexes:  “Sabia que estava en el cel perquè en el parc em va dir que amb un avió se n’aniria al cel i totes les nits, l’estrella més gran, seria ell”. La mare fa dos anys que està treballant en aquesta associació d’ajuda a víctimes de violència de gènere. Acompanya les dones a informar-se de tot i les ajuda emocionalment.

Ella ho va passar molt malament, es culpava de tot, deia que tot ho havia fet malament i sentia que tenia la culpa de com va acabar el pare. No volia que ningú l’ajudara, ni en parlava. Es va tancar en ella. Jo vaig cridar a aquesta associació perquè m’explicaren com podia ajudar-la.

Va costar molt, però vam aconseguir que tinguera una meta i la seua meta és que cap dona passe el que va passar ella. Ací estem nosaltres contant la història per a estudiants com vosaltres, per avisar-vos que si passa alguna cosa, actueu! Per si algú està passant per això, que denuncie. No volem que passeu per aquest tràngol tan amarg que vam passar nosaltres. Ma mare fa les xerrades als pares i nosaltres a vosaltres.

Un silenci se sent en tota la sala. He deixat de parlar i estan tots quiets: alguns tenen llàgrimes als ulls, altres la mirada perduda i altres comencen a aplaudir.

4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  282 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  630 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  231 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  338 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  650 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]