Faltava menys d’una setmana, ja estava quasi de nou mesos. Em costava bastant fer algunes coses, però la meva il•lusió podia amb tots els inconvenients. Ja feia un parell de mesos que m’havien dit el sexe del nadó, i era una nena! Ja tenia alguns noms pensats, però encara no m’havia decidit.
Amb molta il•lusió vaig anar al metge, a fer-me una de les darreres revisions, però no tot varen ser alegries. El metge em va comunicar que la nena s’havia girat, enrotllant-se el cordó umbilical al voltant del coll, i per tant hauria de néixer per cesària. No em vaig preocupar gaire, ja que la nena no patiria gaires riscs, però no podia ser; el metge em va advertir del greu risc que suposava, atès a unes malalties recents que em debilitaren. No ho vaig dubtar, vaig decidir fer-me la cesària. Resignat, el metge va programar la intervenció per al dia següent, després d’intentar que canviés la meva decisió, sense èxit.
Aquella nit no vaig dormir gaire; mirava fixament el sostre, intentant no pensar en el possibles desenllaços; i per fi va arribar el dia: els infermers caminaven atrafegats d’una banda a l’altra de l’habitació, els metges es preparaven...
De sobte s’acostà una infermera molt jo ve i em demanà:
-Vol vostè que cridem a algú? Algun familiar, amic...
-De moment no, només en el cas de que surti malament l’operació vull que cridi a aquesta persona.
Li vaig donar el paper i un sobre, amb la condició de que li entregaria si em passava res. Poc després m’anestesiaren, enfonsant-me en la foscor.
-George! George!
Em vaig girar, era la Keira, i portava el meu telèfon a la mà.
-Què passa?
-Et criden de l’hospital.
Vaig agafar el telèfon, i una dona em va demanar que acudís a l’hospital el més aviat possible, que es tractava d’una urgència. No ho vaig pensar, vaig agafar l’abric i vaig sortir corrents, sense donar explicacions a la Keira.
En deu minuts ja era a l’hospital, i em va rebre la mateixa infermera que havia trucat:
-George M.?
-Sí, sóc jo.
-Ho sento molt- va dir mentre baixava la mirada- no hem pogut parar l’hemorràgia.
-De què parla?
Llavors m’ho va explicar. No m’ho podia creure, ja no hi era, se’n havia anat i jo no vaig ser al seu costat. Vaig començar a plorar i a sanglotar, no tenia consol, ja no sabia què fer.
-Va deixar una carta, ella volia que te la donés si la intervenció no sortia bé.
Amb les mans tremoloses vaig aconseguir desdoblar el paper i llegir-ne la lletra que m’era tan familiar:
Estimat George:
Si llegeixes això significa que ja no hi som, i per tant ets l’únic que pot quedar-se amb la nostra filla, Lucy, la meva llum; la nostra llum. Jo sempre hi seré, sempre estaré amb vosaltres, però vull que l’eduquis i la cuidis amb la Keira, i que te l’estimis tant com una vegada nosaltres ens estimarem.
Us estima, Alex.
-Ja no hi és...
Estava com absent, no parlava amb ningú en particular, les llàgrimes seguien brollant i sanglotava, però tenia que complir el seu últim desig:
-On és la meva filla?
-A la planta de maternitat, vol que el porti allà?
-Sí, per favor.
En arribar allà em posaren a la meva filla en braços: no era gaire grossa, tenia algun cabell i la seva mà m’agafà el dit tan prompte com li vaig donar; i llavors va obrir els ulls; les infermeres m’explicaren que de moment eren clars, però que s’enfosquirien amb el temps. Era allà, era la meva filla.
Ja havien passat sis anys, i Lucy era una noia de cabells rossos i ulls verdosos, com els de la seva mare, i tenia el seu mateix somriure.
El cementiri era buit, i el vent bufava entre les làpides i flors seques.
-Papà, per què li portem roses vermelles? M’agradaven més les blanques.
-Ja ho sé, però a nosaltres les roses vermelles ens porten molts records.
-La trobes a faltar?
-Cada dia que passa.
I allà quedaren, roses vermelles trencant el gris monòton i una nota:
Estimada:
Fa sis anys que te’n vas anar
i se que no tornaràs
m'has deixat un record teu
encara que preferiria que estiguessis aquí
La nostra filla, vas decidir tu,
que aquest siguès el teu últim regal
després de tants anys compartits,
i una mort inesperada
Gran pérdua fou la teva
per a mi i per als demés
però ho superarem
com si fos filla nostra la cuidarem
i pels seus bonics ulls
a tu te recoradem |
