 |
L'Entrevista |
|
|
|
Capítols |
|
|
|
Tria el teu inici |
|
|
|
Diccionaris i obres de consulta |
|
|
|
Revistes |
|
|
|
Més enllaços d'interès |
|
|
|
|
| El poder de la família |
| Inici: Quiet |
| Capítol IV: El desenllaç |
Ens va dur a dintre de casa seva, ho tenia tot desordenat, tot ple de papers i envassos de menjar precuinat. La casa, no molt gran, no pareixia que hi visques ningú més. A una taula, que estava a cinc metres de la porta, hi havia un munt de papers i fotografies, devien ser de l' estudi que havia estat fent per a trobar els homes de negre.
-Com dus l' investigació? -va dir la Mercè- Ja saps on s' amaguen?
-Si, això ja fa una setmana que ho se,- va dir en Joan -però el que no sé es que farem quan hi anem.
-Doncs si no anem no sabrem que em de fer- vaig dir- jo proposo que hi anem i una vegada allí ja decidirem el que fem.
En Joan es va oposar rotundament: - Però com anirem allí si només som quatre, un nin amb un casc i un gos que no para de mirar-me bocabadat.
-Primer, es igual que siguem pocs, ho em d' intentar! Segon, el noi duu el casc perque si no el portès desencadenaria el seu poder.
-Hi anirem!- vaig dir – Perque tot i que som pocs tenim els poders i amés si hi ha la possibilitat de trobar l 'Albert ens em d'arriscar.
-D'acord , tens raó però, l'Albert el van perdre quan ell tenia quatre anys. Ara deu tenir quinze anys.Com el reconeixerem? Pot haver canviat molt, pot ser ni ens reconegui.
-Ell a nosaltres no, però nosaltres a ell si. Té una cicatriu al clotell, no ho recordau? Li va caure un llibre quan tenia tres anys, quan encara erem una família.
-Doncs quan sortim?!- va dir la Mercè entusiasmada.
Al final vam quedar que sortiriem després d'esmorzar, en Joan era molt desordenat però cuinaba molt bé. Vam acabar plens.
Conduia Ezio, els altres estaven cansat del viatge que haviem fet abans excepte Joan, que anava de copilot indicant-li a Ezio el camí per anar al lloc on es suposava que hi havia l'organització F.E.S. , els homes de negre, i per tant pot ser també el nostre germà.
Les indicacions de Joan ens portaren a una zona de naus industrials, en concret una nau aparentment abandonada.
-Es aquí.- va dir en Joan
-Això està abandonat. Com pot ser aquí?- vaig dir jo.- T'hauràs equivocat.
-No, estic segur, tinc la direcció exacta. Es aquí.- repetí en Joan
Tots estaven convençuts de que alló era un recinte abandonat, però l'insistensia de Joan va fer que confiessin en ell. Vam baixar tots del cotxe. De sobte Mercè cridà que hi havia una camera de vigilància en un costat de la nau. Per sort nosaltres no entràvem en l'angle de visió d' aquesta. Des de llavors estaven més pendent de que no els enfoquessin que de la nau.Tots erem a fora, menys l' Ezio, que era dinsdel cotxe dormit pel llarg trajecte que havia fet. Ningú no li va dir res.
Com que al costat de la nau que havíem aparcat no hi havia cap entrada varem anar a rodejar la nau, sempre vigilant que les càmeres no ens enfoquessin. El fall que vam cometre es que, d'acord no ens enfocaven les càmeres d'aquella nau però, i le de les altres naus? No ens vam donar conta que les altres naus també tenien càmeres i que possiblement ja ens haviem enfocat. Per tant com que la nostra presència ja estava alertada per aquelles càmeres només va ser qüestió de temps. Van sortir els homes de negre, ens vam agafar i no ens va donar temps a fer us dels poders, ens apuntaven amb armes de foc. Si algú de la família usava els poders suposaria la nostra mort, perque si jo paralitzava a un home un altre em podia matar.
Una vegada agafats ens van dur a la nau del davant de la que estaven rodetjant. Aquella estava plena d'una espècie de celdes de vidre hermèticament tancades Algunes d'aquelles tenien gent dins. Jo mirava tota l'estona a veure si algun d'aquells podia ser Albert, tot i que si ho hagués set crec que no l'hauria reconegut. A nosaltres també ens van tancar en una d'aquelles celdes. No intentàrem res.Els homes que ens havíem dut allí se'n van anar i en aquella nau nomès van quedar dos homes de negre, devien ser vigilants. Dins la nau no estava tan destrossat com l'exterior més bé estava ple de tecnologia, perque cada celda tenia un aparell que projectava un raig des de fora a aquestes, perque feia que els nostres poders no poguèssin sortir d'allí, ho varem intentar vaies vegades.
A una mitja hora , més o menys, van entrar altres dos homes.Ens van obrir la porta de la celda, i ens feren sortir. No anàvem esposats el que suposava que a fora ens esperàvem més homes. Ens dugueren cap a fora en fila índia de la següent manera: un d' ells davant, després el Joan, en Raul, na Mercè, jo i per ultim l' altre home; sempre anaven seriosos. Mentre l' home del darrere s'entretenia esbroncant a un pres rabiòs i fent escàndol, jo vaig aprofitar i li vaig dir:
-Quiet!- I es va quedar paralitzat, com suposava.
-Però que cony es això!?- va dir l' altre home, el de davant. I sense donar-li temps a dir res més, en Joan va dir-li:
-Fora!- Jo em vaig quedar bocabadat.- corre anem, que encara ens enxamparan els altres!-
L' altre home poc després va aparèixer en la celda on varen estar segons abans. Vam començar a còrrer, amb direcció oposada a la porta esperant allí una altra sortida. Un dels homes de la porta va veure el que passava i va avisar els seus companys, va ser l' utima cosa que va fer aquell home per que la Mercè el va fer morir de dolor just després de que ho diguès als altres. Tots els altes homes ens començaren a perseguir.
Jo vaig dir amb veu forta i sòlida: - Quiet!!- I gairebé tots els homes que ens seguien es van paralitzar.- Òndia! No sabia que podia fer això amb molta gent, és genial!
-Va anem que he trobat una sortida aquí.- va dir la Mercè.- Va Dani, què fas?
-Has vist el que he fet? - vaig dir sobresaltat- Proveu vosaltres.
Vam sortir per aquella porta que semblava una sortida d' emergència, a fora ens esperaven molts més homes.
-Ara és hora d' intentar el que he fet abans.- Vaig dir amb segones intencions- M' enteneu, oi?
-Crec que si- va dir en Joan- Ara! Fora! - I tots els que estaven al davant d' ell van desaparèixer i van aparèixer a uns dos quilòmetres d' altura.- crec que ja se on envio a la gent, ja ho domino.
-Molt bé, ara em toca a mi! Quiets!- I tots parats, el que més hem va sorprende és que tambè vaig para les bales.
-La Mercè va dir el que havia de dir:- Mal!- I tots retorcint-se de dolor.
Però el que més em va sorprendre és que li va treure el casc al nen, i li va dir:
-Ara concèntrat i fes-los fugir a tots, d' acord?
-Si- Va dir, impassibe, seriòs, no representava estats d' ànim propis de nins dels seus anys. I es va quedar mirant un manat d' homes que venien de lluny, els mirava de manera molt rara. De sobte, però, on estaven aquells homes, armats amb cadenes, katanes, pals, ganivets,... va aparèixer una explosió inmensa, d' uns deu metres de diàmetre. Va ser en Raül, aquest nen produia explosions on ell volgués encara que no molt controlades, per això necesitava el casc!
Venien molts homes i no érem suficients. Ens van enxampar, ens apuntaven bruscament al cap. No teníem res a fer.
Ens van portar a una sala, també amb aquelles estranyes màquines que ens llevaven els poders. Va entrar un noi que segons vaig sentir era un capità, que venia a vigilar-nos. Però com podia ser un capità si tenia poc més dels setze anys.
-Soc un dels capitans de la F.E.S. - va dir un tant cregut.- I us preguntareu per que soc capità, doncs simplement per que tinc podres, com vosaltres. Els de l' organització em van tovar de petit i em van possar ADN de algun home poderòs i aixi m' he criat amb ells fa temps. I m' han fet entendre que els poderosos, o sigui vosaltres, sou un perill a la societat i per això us em de tancar.
El noi era una mica egocèntric. No ens interesava la seva vida, o això creia fains que li vaig veure una cicatriu al clatell. Vaig tenir un xoc! Llavors vaig pensar: la seva edat, té podres, està amb els de l' organització des de petit. Era ell! Els de l' organització l' havien fet dels seus.
-Mercè, ei Mercè,- Vaig dir a cau d' orella- es ell, es n' Albertet.
-Qui, aquest?- va dir amb una cara d' estranyada.- No diguis bajanades, no pot ser, no el veus?
-Si,-vaig insistir-que tot encaixa, mira-li el clatell, té la cicatriu.
-Ostres! Es veritat! -Va dir. Llavors li va dir al Joan, la seva reacció va ser la mateixa.
-Ei tu, Albert- Li vaig dir.-Es que no ens recordes. Com pot estar amb els que vam matar el pare. Ens has decepcionat a tots!
-Però, què dius de pare? Els meus pares van morir en un accident de cotxe i aquests homes em van donar un sostre i menjar.- va dir ell enraviat.- I em dic Francesco!
-Tu creus? I com es que et diuen Francesco? Com es que tens poders? I tu com saps tot això que et diuen? I com es que tens aquella cicatriu?
-Si, el nom m' el possaren aquests homes, en concret el cap de la seu, en Rigoberto Vestciano, i confio en la seua paraula, i els poders m' els posaren amb una màquina, que ho he vist fer, i que et deixa una marca al costat.- es va aixecar la camisa, es va mirar i no tenia cap marca.- com pot ser però si hauria de tenir aqui una marca? I aquesta cicatriu... no m' en recordo.
-Veus! Jo sé com te la vas fer, tu ets el nostre germà!- vaig dir decisiu, se li veia la cara de por que tenia.- Si no t' ho creus mira el nostre informe que alli constara tot.
-D' acord, ho faré i així et demostraré que us equivoqueu. Va agafar l' informe de la nostra familia. El va llegir la cara d' impressió el delatava. -Així, es veritat!? Com pot ser!?
-Aquests homes entraen a casa, mataren el pare, la mare es quedà sola, a mi i a la Mercè ens endugueren- va dir el Joan.- a tu et dugueren amb ells i en Dani va escapar.
-No veus que t' han ensarronat?- va dir la Mercè plorant.- Abans erem una família.
Ell es va asseure, amb els ulls com a plats:- No m' ho puc creure . Marxeu si us plau,
-Com? Ens deixaràs sortir així? Per que si?
-Si aneu, he d' estar sol.-va dir amb veu tènue i apagada.- Tenia família?
Nosaltres vàrem fer cas, ell va anar a una sala i va apagar totes les càmeres, el vaig espiar, vàrem sortir. Quan erem a prop del cotxe un d' ells ens va veure i van tornar a sortir tots. Pareixia que es multiplicàven. Ens vàrem intentar defensar però ni amb els bombes del Raül, cada vegada tenien a gent més forta i amb poders. De sobte va aparèixer l' Albert encara no savíem el seu poder però per poc temps, per que va dir:
-Ona!- va sortir d' ell un ona expansiva, només cap a endavant, i va calcinar a tots a una distància de uns cent metres.
-Rigoberto! Rigoberto! Surt!-Va cridar enfadat.
-Per què ho has fet?- va dir un home que segurament era aquell tal Rigoberto.- Què has fet? T' ho he donat tot.
-No. Què has fet tu? Per què no em vas dir res? I per què vas matar el meu vertader pare?
-No volia que t' assabentaras així.- Va dir aquest home apropant-se- Però...
I sense deixar-lo acabar va dir: - Ona!- I va acabar amb la seva vida i amb la del altres homes de negre que encara quedaven vius. Va fer una ona tan forta que ho va arrasar tot, i allò va ser la fi de l' organització.
Ezio encara estava al cotxe, dormit, no sabia adonat de res. Pot ser perquè duia les ventanes pujades i tota l'acció havia tingut lloc lluny del cotxe. Era com si hagués tomat algun estupefaent. Vam pujar al cotxe i despertaren a Ezio. Li vam dir que l' organització l'havia abandonat en aquella nau i ara vivia allí. Hi ha veritats que es millor que no es coneguin.
-Puc venir amb vosaltres?- va dir Albert, el petit de la família- sé que no us conec molt però si sou qui deis , els meus germans, hauria de venir amb vosaltres. Si us plau. Què ha sigut de vosaltros en tot aqust temps?
-Entra al cotxe t' ho explicarem tot en el viatge de tornada a casa.-vaig dir amb una sonrisa a la cara. |
|
| |
| Zantes & Caliber | Inici: Quiet |
Comenta (0) |
|
|
|
|
