Era ell, n’estava segura. Vaig entrar en un estat d’ansietat, era ell, l’havia de veure, l’havia de tocar, havia d’arribar on estava. 

Vaig encarar-me a les roques sense pensar, ferma i decidida i vaig saltar sense fer cas a les veus. Amb totes les forces que tenia vaig saltar a la primera de les cinc roques. Vaig posar el peu i instantàniament una veu va ressonar dins el meu cap <<No et vull al meu costat>>, era l’Akil. Desconcertada, vaig recuperar-me del xoc i vaig tornar a saltar. Aquesta vegada la veu va ser més forta <<Que marxis! No t’acostis a mi!>>. El crit em va deixar mig atordida. Tanmateix havia de seguir el meu camí, així que sense pensar-m’ho dues vegades vaig tornar a saltar, caient a la tercera pedra <<Només ets una càrrega, una molèstia>>. Les paraules ressonaren més fort que mai dins el meu cap tot provocant-me un dolor insuportable. Aquesta vegada la frase em va doldre. Sabia que la nostra relació no es podia qualificar com a bona, amistosa o agradable, però no m’havia imaginat pas que pogués resultar una càrrega per a ell. Però havia de continuar, ja només quedaven dos passes entre l’Akil i jo. Vaig saltar a la quarta <<Tu no ets res per mi>>. Ja n’hi havia prou! Però... perquè? Jo no sentia el mateix per ell, no pensava igual. Sens dubte l’Akil era molt més per a mi del que jo podria ser mai per ell. Tota abatuda vaig mirar l’última pedra i, gairebé per inèrcia, sense saber ben bé què feia, vaig continuar. Tant bon punt vaig posar el primer peu un soroll espantós em desestabilitzà i em féu fer una relliscada que per poc no m’envia al fons de l’estany. De la meva boca sortí un crit ofegat i em vaig posar les mans al cap mentre em retorçava de dolor pel terra. 

Quan vaig ser capaç d’obrir els ulls, aquests es van trobar amb els de l’Akil. Em miraven inpassivament i va ser llavors quan la seva veu es va començar a repetir dins el meu cap <<Tant debò no t’haguès conegut mai>>. El soroll es va fer intermitent i jo, abatuda al terra, vaig intentar incorporar-me de nou. Em vaig quedar agenollada mirant l’Akil i escoltant la veu d’aquell que m’havia fet mal. Em va saber un greu horrorós que sentís tot allò per mi. Tot al meu voltant va fer silenci deixant-me sola amb la seva veu. Seguia al terra, seguia mirant-lo, seguia esperant una explicació, un motiu. Perquè? Jo... ja no podia imaginar-me aquesta aventura sense ell. Ja no era un desconegut per a mi.
Vaig aixecar-me, no el deixaria allà encara que em costés la vida. Era massa important per mi. Al cap i a la fi en aquell moment ell s’havia entregat per mi. Tota decidida em vaig encarar a una de les arrels de l’arbre davant meu. El soroll penetrant va tornar. En un primer instant em va fer recular però vaig poder redreçar-me i saltar. En tocar l’arrel el soroll va desaparèixer i la veu es va aturar.
Vaig acostar-me a l’Akil que tornava a tenir els ulls tancats. Estava tot xop i de color de lalluna. L’ocell em seguia sense dir res. Instintivament vaig agafar el flascó amb l’aigua d’or de la font i la hi vaig fer veure, sense pensar en que d’aquesta manera perdíem absurdament una de les tres meravelles.
- Siusplau, ajuda’l – Vaig sospirar. Per dintre m’estava començant a desfer en gemecs. 

Mica en mica alguna cosa va canviar en la seva pell. Un polsim de color li tornava sutilment la tonalitat de la seva pell. Sentia fiblades d’alegria en el meu cor. Perdre aquell tresor havia valgut la pena!.
Estava tant atenta al rostre de l’Akil que no vaig veure com tot al meu voltant començava a brillar. Una resplendor havia envaït tot l’entorn. Vaig aixecar la vista i vaig veure com tota l’aigua s’anava convertit en or blanc, l’or de la font miraculosa, l’or que havia salvat la vida a l’Akil, el mateix or que convertiria els documents d’en Bashir en relats i experiències reals. 

Tota fascinada vaig oblidar el que passava al meu voltant. Vaig sentir uns sorolls darrere meu. Al girar-me vaig veure com l’Akil s’havia aixecat i estava quiet, mirant-me, somrient. Jo l’hi vaig donar l’esquena descaradament i em vaig dirigir cap al tronc. Des d’ allà vaig començar a escalar per sobre cada irregularitat i cada branquilló que sobresortia. L’Akil, com un pollet em seguia. “Només mira endavant” em deia a mi mateixa. Uns instants després vaig arribar a una branca una mica més sòlida. Vaig aprofitar i m’hi vaig asseure. Ell va acabar de pujar i es va asseure al meu costat. 

- Què passa? Es pot saber que tens? Escolta! Eh!
- Jo de tu aniria a un altre lloc, no sigui cas que caiguem per culpa del pes. –vaig dir-li secament-
- No em penses dir que tens? Què t’ha agafat.
- No ho sé, tu sabràs... – vaig insinuar.
- Perdona. Em sap greu. No t’he agraït el que has fet per mi. Moltes gràcies, m’has salvat. – fins i tot semblava afligit.
- Suposo que ara ja estem en paus.- vaig dir-li després de girar-li la cara.
La situació ja m’havia afectat prou i se’m començava a notar. L’Akil també es va girar. Estàvem els dos d’esquenes, pràcticament tal i com havíem començat.
Vaig dubtar de dir-li alguna cosa. Sabia que aquell silenci no podria durar per sempre. Abans que tot acabés li havia de recriminar totes aquelles maleïdes paraules. Aquest caradura de l’Akil...Estava a punt de començar quan de sobte em va sorprendre. Va començar ell.
- Jo....de veritat que no sé què t’ha passat, però si és culpa meva... en fi, ja ho saps, no era la meva intenció.
Una part de mi va començar-se a il•lusionar amb aquelles paraules. L’altre, la que toca de peus a terra, em va donar una estrebada i em va recordar l’enrabiada que duia dins.
- Realment ets un caradura Akil, un caradura i un fals. M’has estat enganyant durant tot aquest temps i ara, per si no fos poc, fas veure que t’entra la sensiblera i et commociones perquè m’he dignat a salvar-te? A mi no m’enganyes. Espero que no ho fagis per quedar bé com fins ara, perquè verdaderament....estàs quedant com un imbècil. – oh no...li havia dit “imbècil”.
- Però què t’empatolles? Què dius ara de sensibleries i falsedats? Aquí qui té alguna commoció cerebral o alguna cosa per l’estil ets tu! No sé ni de què m’estàs parlant. Aclara’t una mica noia!
- Akil ets un desgraciat! Ara no et fagis la víctima. Aquí qui ha dit coses molt fortes has sigut tú! Primer em dius que sóc una càrrega, que m’envagi, que tan debò mai no ens haguéssim conegut...i ara pretens dir-me que tot és cosa meva? Sóc jo la que va dient coses que no són? Potser qui s’hauria d’aclarar ets tu .

A partir d’aquí els dos vem començar a parlar i discutir. No ens escoltàvem , no ens enteníem. Tot eren crits fins que l’ocell parlà. De cop tot era silenci.
- Escolteu-me els dos. Un altre cop us porto ajuda. Ningú dels dos té raó del tot. Joveneta, -va dir mirant-me- tot el que has sentit no provenia del cor del teu company, sinó que era una prova més de l’arbre. Tots els pensaments que t’ha semblat sentir són falsos.
Dit això l’ocell es va enlairar i va començar a donar voltes al voltant de l’arbre. La imatge en si era força impactant: les aigües, d’immens arbre, l’ocell de colors...tot i així el meu cap estava ocupat mirant aquell noi de mirada de mel. El moment no podia ser més especial. Entre la remor dels xiuxiuejos de l’arbre i les aigües els nostres braços es van anar apropant. No vaig tenir temps de reaccionar, estàvem abraçats. Em vaig sentir molt reconfortada, ja s’acabava tot. Suaument ens varem anar separant i els nostres rostres es van anar roçant. Un petó tendre va culminar tot aquell ventall de sensacions màgiques. 


**************************************************
- Eh! Que això no va anar així! –la veu de l’Akil va interrompre la conversació- Vas ser tu la que et vas llençar sobre meu! Si estaves plorant i tot!
- Què dius! Ho recordo perfectament. Vas ser tu qui em va rodejar amb els braços! –vaig reclamar
- Nois...em sembla molt bé que us estimeu i aquestes coses que us preocupen als joves...però jo vull saber fins al final com va ser el viatge! – en Bashir volia la seva ració d’emocions fortes final.
- Que consti que la cosa va anar així. Després de tot allò la branca es a acabar trencant, jo tenia raó, i ens va haver de salvar un cop més l’ocell. La resta ja la saps Bashir. Vam recollir l’aigua d’or, la branca de l’arbre que canta i la ploma de l’ocell que parla. –vaig dir mentres assenyalava les troballes-
- Moltes gràcies jovenets, he sigut molt valents. Heu aconseguit complir el meu somni. Estaré sempre agraït pel que heu fet i de fet, estic convençut que no serà la última aventura.... segur que en viureu moltes més! Però això ja és una altre història....
L’akil i jo vam llençar-nos una mirada de complicitat, sabíem que tot acabava de començar i que tindríem un gran futur junts.