Em van fer seure entre dos ciclops pudorosos que, just quan el cotxe va fer arrencada, van lligar-me un mocador als ulls i una corda que m'envoltava els canells. Era estúpid resistir-me, així que em deixava fer mentre l'odi i la ràbia creixien en el meu interior. Els meus companys de seient parlaven amb perfecte català, no eren pas russos, però, tot i així, un d'ells anava dirigint frases curtes en rus als de davant; segurament es tractava d'indicacions per arribar allà on em volien portar. El viatge va durar uns vint minuts.

En aturar-se el cotxe un dels ciclops em va estirar fora de l'automòbil i ens vàrem endinsar a l'interior d'un edifici. Mai havia estat conscient de tot allò que no percebem per la vista, però en aquests moments, amb els ulls tapats, vaig poder fer-me un mapa mental d'aquell espai; les distàncies recorregudes, els girs, el fred i humitat de l'estància, les converses que m'acariciaven l'oïda cada cop que passàvem pel costat d'una habitació amb la porta oberta. I quiets. Ens vàrem aturar i, el gegant que m'havia arrossegat per l'edifici, em va treure el mocador dels ulls i em va fotre dins d'una habitació que feia la funció de cel·la improvisada. Li vaig demanar un cigarro i em va enviar a la merda.

En aquesta cel·la em van mantenir durant més o menys una hora, segons les meves percepcions, i passat aquest temps va entrar l'home que m'havia dut fins allà, amb l'Àngela agafada pels pèls, la va llençar al terra. El cor em va fer un bot i vaig anar corrents cap aquest desgraciat tot i saber que, amb les mans lligades, poc podia fer. De tal manera a aquest no li va costar gens ventar-me un cop de puny a la galta que em fes caure al terra, al costat de l'Àngela, i escopint sang per la boca. Va tancar la porta i ens va deixar sols, voldria estar segur de que la nostra relació era suficientment intensa abans de començar amb el brut xantatge que vindria després

- Àngela! Què t'han fet aquests malparits? Què cony és el que volen? T'han... - em va ficar el seu dit índex a la boca, aquest contacte amb ella em va tranquil·litzar tot portant la pau a cada racó del meu cos.

- Tranquil·litza't. Mira, aquests dos desgraciats són policies d'assalt, o almenys així s'han identificat. Et seré sincera, no sé on cony estem, però crec que és un edifici del PSUC per algunes converses que he pogut sentir i, també, perquè qui em va detenir era una tal Antonova-Ovsenko, una comissària soviètica. Volen acabar amb la revolució, estan detenint gent del POUM i de la CNT a tort i a dret i sembla que amb el vist-i-plau del govern. Tot el temps que m'han tingut aquí retinguda m'han preguntat per la meva vida i per Andreu Nin, el busquen. Segurament volen acabar amb ell, diuen que és un quintacolumnista! No m'han tocat, ja m'entens, però m'han amen...

La porta de l'habitació es va obrir i varen entrar els dos ciclops suosos amb un altre home de mitjana edat i amb un barret militar. Em va oferir la mà tot presentant-se, Vladimir, es deia, i es va presentar com representant del govern soviètic a Catalunya. Segurament devia ser un agent de la NKVD. Vaig escupir-li a la cara, i acte seguit aquelles dues muntanyes van saltar sobre meu clavant-me els seus genolls al meu cos per reduir-me.

- Vaja, aquest és el respecte que demostres per algú que intenta ajudar-vos?

- Ajudar-nos? Ens heu lligat, amenaçat, arrossegat pel terra com les serps, esteu detenint a molts companys sense motiu. Això és el que tu anomenes ajuda? Jo ho anomeno feixisme.

- En fi, no tinc perquè justificar-me de res. Col·laboreu amb nosaltres i tot anirà bé. - es va girar cap als dos desgraciats que em mantenien al terra- Jordi, despulla a la noia. - en aquest moments vaig dirigir-li insults que mai havien sortit de la meva boca mentre llàgrimes acumulades baixaven per les meves galtes i les d'ella, i em va mirar tot somrient - Tranquil, si ens dones allò que volem, no li passarà res. On està Andreu Nin?

Aquells porcs estaven despullant a l'Àngela tot trencant-li la roba que portava, estava quasi nua , i jo cridava que la deixessin estar recargolant-me entre els braços del policia d'assalt que em mantenia agafat. Les mans grans i fastigoses d'aquell home la tocaven per tot el cos, un cop li va treure la camisa va començar a magrejar-li un dels pits mentre la mirava amb una mirada totalment lasciva i reia. Mai més podria treure'm aquell riure del cap. Em sentia perdut, tan sols volia esfondrar-me i desaparèixer d'aquell indret, volia deixar d'existir. Ja no oferia resistència contra el policia que em mantenia al terra i tan sols esperava que acabessin amb mi tard o d'hora, però, de cop, una idea lúcida va fer parada al meu cap; m'inventaria un lloc, així guanyaríem temps. Aquell home li estava desbotonant ja la part de sota de la granota que cobria les cames de la meva companya, mentre aquesta es cumvolsionava el seu cos intentant evitar-ho i el soviètic em preguntava cridant un i altre cop on estava Andreu Nin, secretari general del POUM.

- A Sants! Està al barri de Sants! Carrer Joan Güell, desconec el número - En realitat no sabia tan sols ni on es trobava realment, però això ens donaria temps, i esperança.

Vladimir esclatà a riure, però aquest riure durà poc ja que la canvià per una serietat que li accentuava la rigidesa de la seva cara.

- Mateu-los ara mateix, res de jocs amb la noia. - digué als dos homenots que ens mantenien presoners.

Poc recordo d'aquest moment ni quan va durar, però després d'uns minuts forcejant els policies van poguer treure les seves pistoles del cinturó per executar-nos. Però, en aquell precís moment, la comissària soviètica, l'atractiva i autoritària noia de la parada d'autobús, va entrar cridant, exaltada, en rus. Seguidament va donar ordres, en català, de que ens duguessin, a mi i a l'Àngela, cap a l'entrada. L'agent soviètic va remugar-li en rus, i despés d'una forta discussió va deixar que els qui anaven a ser els nostres botxins ens duguessin cap a l'exterior.

- I vestiu-la, inútils! - va afegir mirant a l'Àngela, que tan sols duia a sobre els texans. - els anarquistes són capaços d'assaltar l'edifici si la veuen així.

Durant el trajecte cap a l'exterior, el mateix que abans havia fet amb els ulls tancats, vàren passar mil pensaments pel meu cap, era etern el camí a la llibertat. Al hall de l'edifici ens van treure la corda que ens ofegava els canells i vàrem sortir. Ja era de nit. Un grup de milicians apuntaven amb els seus fusells cap a la façana de l'edifici, eren els nostres allbieradors. Al capdavant d'aquest grup, d'un centenar de persones, hi havia en Cipriano Mera, gran amic i inigualable lluitador, el qual al filtrar-se la notícia del segrest de l'Àngela, no va dubtar ni un moment en venir a alliberar-nos de les mans d'aquella colla de sanguinaris.

El destí ens va lliurar aquell cop. Tot el què hagués pogut passar queda a l'aire; s'haguessin atrevit a més amb l'Àngela aquests porcs? Ens haguessin matat finalment als dos? Res importava ja, des d'aquell dia vaig saber que la revolució estava perduda i, per rematar-ho, dies després de que el destí ens hagués donat més temps de vida la mort va venir per emportar-se a l'Àngela durant un bombardeig de l'aviació italiana. Aquell mateix dia vaig deixar Catalunya, la terra on desitjava viure un món millor, per assentar-me a França on, uns mesos després vaig assabentar-me de la mort d'Andreu Nin a mans dels soviètics. Ara, assegut en aquesta cadira, fent un resum de la meva vida trenta anys després, em dono compte de que aquella va ser l'única part de la meva vida que puc deixar escrita per l'avenir, aquells van ser els moments de la meva vida en que vaig viure i morir plenament. Ara, vull ser lliure finalment. No tardaré en cridar a la mort, troba'm.