Obro els ulls lentament i quedo cegada per la llum. Els potents rajos de sol fan augmentar la temperatura i com una tela translúcida de calor en continu moviment, difumina l’horitzó on es fon el mar. S’escolta una simfonia de cigales tocant a consciència i un murmuri proper. 

On dimonis sóc? – em pregunto mentre m’expulso la sorra incrustada a la meva galta dreta i a la roba. 

El murmuri cada cop es fa més insistent fins que descansa durant uns moments. 

-Ai!! 

Una mossegada inesperada fa que m’aparti de seguida i miri el lloc on restava tan sols uns instants abans. No vaig poder donar crèdit al que veia. Un nan en banyador jeia submergit a la sorra. Aquest s’aixecà i començà a tossir. 

- Pocasolta! De què no em mates animal! 

Vaig quedar-me immòbil amb la mirada fixa en el petit homenet arrebossat en sorra. 

- Que mires tu mal educada? Ni que fos el primer cop que veus un nan! 

Jo continuava en estat de xoc. Que hi feia en una platja davant d’un avi de mig metre en banyador? 

- Tu! Ja n’hi ha prou no amb la miradeta? 

Vaig sacsejar el cap per tornar a la realitat, o el que fos allò, i em vaig incorporar. 

- Ho sento, perdoni, la veritat és que sí, és el primer cop que veig a un nan. On diantre sóc? 

- Ets a la platja del mig camí, Agafant la ruta directa cap el cel, just en mig, a la dreta. – respongué de mala gana mentre s’espolsava el cos. 

- Directe cap el cel? M’està prenent el pèl? 

- Si mira, no tinc res més a fer. 

- Això no és possible – vaig respondre completament atònita. 

- Doncs mira noia, a tothom ens arriba l’hora, sinó no hi seriem aquí. – el to del nan denotava cert cansament i desinterès. 

- Però si jo no he mort! 

- Això diuen tots, però després, poc a poc ho superaràs – digué sense sorprendre’s de les meves paraules. Poc després girà cua en direcció la platja. 

- Ei esperi si us plau! Ho dic de debò! Jo no estic morta! Digui’m que puc fer per sortir d’aquí! 

- Reclamar – sentencià el nan sense deturar la seva marxa 

- Que reclami? A qui? – vaig preguntar estranyada. Semblava que cada segon que passava s’endugués un tros de realitat deixant al descobert una fantasia no gens agradable. 

- A atenció al mort, vés. 85 754 12 62. Compta que el número fa poc s’ha convertit de pago, jo de tu no m’hi estaria massa estona. Apa vagi bé! 

- Però, esperi si us plau! No em pot deixar aquí tirada! 

La figura del nan es difuminà amb l’horitzó. Es veu que sí que podia deixar-me tirada. 

Vaig decidir marcar el número que el fugaç homenet em dictà i vaig esperar a ser atesa. Una veu enregistrada respongué: 

- Hola bona tarda, ha trucat vostè a atenció al mort, si desitja denunciar la seva mort premi 1. Si prefereix agrair-la premi 2. Si vol afegir-se a la llista d’espera per reencarnacions, premi 3 per fer-se budista. Si prefereix una atenció personalitzada, esperi uns minuts. Cal concretar que si decideix decantar-se per la quarta opció, li serà impossible penjar.
Ha decidit esperar-se tot i saber que el preu de trucada és de 13€ minut. Gràcies per la seva amabilitat i esperi la resposta celestial mentre escolta el nou disc de càntics gregorians. 

Genial. Si m’escuraran fins i tot morta. Capitalistes celestials! 

- Hola buenas tardes, le habla Frijolito des del cielo argentino, ¿en que puedo ayudarle? 

- Hola bona tarda, m’agradaria reclamar la meva vida. La veritat és que no em passa molt sovint això de perdre-la i no sé massa bé el procediment. 

- Oh mi amor, el sistema celestial es infalible, si a usted se le arrebató, es porque le llegó la hora, ¿comprende? Nosotros no podemos devolvérsela. 

- I qui pot? 

- Su Dios, por supuesto. Pero no acepta visitas. Aunque si está muy desesperada señorita, podría hacer un pacto con el diablo. – va respondre amb el seu accent cantarí. 

- Un pacte amb el diable? I com diantres es fa això? 

- Fácil querida, envía PACTO al 666 i recibirá en su móvil la respuesta en un plazo de dos horas, recuerda PACTO al 666. 

- I no hi ha cap altre forma? 

- Bueno, también podría encontrarle en el chiringuito de la Playa de medio camino. Tiene un negocio por allí. Le recomiendo los langostinos, tienen un sabor diabólico! 

- Ajà, moltes gràcies per l’ajuda. 

- A ti querida,’ Chaito’ que tenga un buen día! 

- Adéu. 

Vaig penjar el mòbil i vaig restar uns minuts en silenci assimilant tota la informació que havia empassat feia tan sols uns minuts. 

Vaig mirar al meu voltant en busca del bar que m’havia indicat el tele-operador celestial, i en efecte, allà estava. Guarnit de fusta i amb un cartell que anunciava amb lletres de neó: racó dels pecats, Can Pere Botera.

A cada pas que donava, semblava que la figura de la paradeta minvés. Passat un quart d’hora vaig caure a la sorra calenta sense ànim de continuar. 

Això és més surrealista que un quadre de Salvador Dalí! Tele-operadors per reclamar la vida, el diable amb un bar de tapes a la platja i encara segueixo sense trobar-li sentit al nan que s’ofegava sota la meva titànica figura. 

El cap em donava voltes i vaig decidir que ja n’hi havia prou. Que volia acabar amb això d’una vegada per totes. 

- Passo de ser una ànima errant a l’atur a l’espera de treball a una casa encantada de tres al quart. Prefereixo anar al cel. 

Al formular aquestes paraules, un seat 600 blanc aparegué de sobte del no res. Aquest, estava encaminat en direcció meva. Esperava que s’aturés, i com no ho va fer, se m’emportà per davant i vaig caure de bocatarossa al terra. 

Un homenet de metre i mig va sortir del cotxe, m’aixecà i em va dur dins del 600. 

- Sento si t’he fet mal, però és el procediment que utilitzem quan una ànima no vol entrar al cel.- anuncià una veu familiar. 

- Però si jo volia entar.hi! – vaig protestar emprenyada. 

- Ah. Aleshores és el procediment per intent d’assassinat al xofer celestial. 

Dit això arrancà i es dirigí cap a una llum blanca i pura. Una llum que m’absorbí, juntament amb la meva fugaç història. Tot el que vaig ser, tot el que vaig tindre, s'unirà per formar part d’un dels milers de sospirs de l’univers. Un més.