F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
(LaSalleMANRESA2)
Inici:  Marina
Capítol 1

La Marina em va dir una vegada que només recordem allò que mai ha succeït. Hauria de passar una eternitat fins que arribés a comprendre aquelles paraules. Però és millor que comenci per l’inici, que en aquest cas és el final.

Al maig de 1980 vaig desaparèixer del món durant una setmana. Al llarg de set dies i set nits, ningú no va saber on era. Amics, companys, mestres i, fins i tot la policia, es van llançar a la recerca d'aquell fugitiu que alguns ja creien mort o perdut per carrers de mala reputació en un rapte d'amnèsia.

Els meus pares tenien una fàbrica de peces per locomotores de vapor, al costat del Llobregat, a l’alçada de Manresa, els voltants de la fàbrica estaven plens de natura, cosa que m’agradava molt així que de tant en tant anava a fer un volt tot i que als meus pares no els faci molta gràcia. Tots els treballadors vivien amb les seves famílies a dins de la mateixa colònia, els fills anaven a l’escola, les filles també, però sempre separats. Les dones es dedicaven a la casa, anaven al safareig, a la sala de cosir, mentre els homes estaven a la fàbrica. Treballaven 14 hores diàries, de dilluns a dissabte, resumint: només tenien festa els diumenges. Res de vacances, salaris mínims, condicions laborals precàries, ... Jo veia tot això des de la meva casa de burgés, sense cap preocupació, total, quan el meu pare mori tot això serà meu i jo no m’hauré mai d’arremangar les mànigues...  Però resulta que jo no era així, no volia que els meus companys de classe acabessin a la fàbrica igual que els seus pares i, qui sap, si també el seu avi.

A la colònia començaven a arribar notícies dels primers enfrontaments entre progressistes i conservadors a les grans ciutats, a la colònia això els hi era igual, o això deien. El meu moment havia arribat.

L’avantatge dels nens és que no tenen els prejudicis que tenen els adults i això vol dir que ningú a la classe m’odiava per ser ric. Jo anava a classe com a estratègia del meu pare, ja que ell pensava que portant-me a mi a l’escola on anaven tots els fills dels obrers se sentirien més connectats, a mi tampoc em desagradava anar a classe, de fet era l’única manera de parlar amb el meu amic Marcel, fill d’un obrer que treballava a la cadena de muntatge, la seva mare venia a netejar a casa meva, la seva germana no podia estudiar perquè se n’havia d’en cuidar de la casa i el seu germà havia mort en accident laboral a la fàbrica. Com podeu veure tenia totes les raons per odiar-me però, com he dit, els nens no tenen prejudicis i menys el Marcel, que era un tros de pa i mai havia acabat d’encaixar del tot. Aquell infern no era per ell.

A ell podia explicar-li totes les meves preocupacions i ell a mi les seves, i una era comuna: millorar les condicions laborals de la fàbrica del meu pare. Així que, aprofitant que la gent començava a dubtar arran dels conflictes a la ciutat vam començar a pensar. En una de les nostres reunions vam idear un pla i, aquella mateixa nit, ens vam posar en marxa.

La colònia es va despertar amb tots els carrers empaperats de textos escrits a mà demanant la millora d’horaris, el dret a vacances, un acord per indemnitzar les morts a la fàbrica i, el que va sobtar més a tothom, igualtat entre homes i dones.

A casa, el meu pare estava que treia foc per els queixals:

  • Qui ho pot haver fet? Se’m revoltarà tothom!


Li arribo a dir que era jo i em matava allà mateix.

Aquell mateix matí, a la fàbrica, va reunir a tot el personal i els va amenaçar amb abaixar el sou si no sortia el responsable. Això va causar batallen internes i el meu pare els va donar dos dient perquè sortís el responsable. Amb aquets dos dies la gent va arribar a un acord, crearien un sindicat sense ningú per sobre de ningú per tal de presentar-se tots els treballadors com a culpables. Quan van anar els representants a parlar amb el meu pare els va dir que ja havien vist prou el seu sou. I, la enginyosa resposta dels obrers va ser, que ja havia vist prou la seva fàbrica en funcionament, així que, des d’aquell moment, es van declarar en vaga fins que no els reduís a 12 les hores diàries de treball i una setmana de vacances, a més, de l’acord de les indemnitzacions.

De bon principi la gent tenia dubtes, jo ho entenia, es jugaven la vida i, si no sortia bé, mai tornaria a ser igual. Però el que tenien a perdre era una part molt petita del que podien arribar a guanyar, clar que molta gent no ho veia així i al cap de tres dies van anar a treballar, i en aquell moment, va començar la revolució a la colònia. Els treballadors es van trobar un piquet i no van poder passar i tot i els enfrontaments interns la vaga va durar fins que el meu pare va cedir. I aquí va ser la victòria, els carrers feien olor de lluita, la gent es va unir més que mai sota el mateix crit, van deixar les diferencies de banda i es van centrar en el que els feia iguals. Eren humans, i tenien uns drets.

El meu pare va accedir a negociar amb el sindicat i van arribar a un pacte, que li va suposar elevades pèrdues de diners i de reputació. Per altre banda, al sindicat i a tots els treballadors de la colònia els va suposar una gran millora en la seva qualitat de vida.

Tot estava be, però, el meu pare no havia deixat de buscar mai la persona dels cartells, que va ser qui va començar la revolució a la colònia.

En Lluís, un home escanyolit, amb el poc cabell que li quedava de color blanc, una barba de almenys mig any i tot el dia amb pudor de tabac, era l’encarregat de buscar el culpable. Quan en Lluís ja havia donat unes quantes voltes va arribar a la conclusió de que l’únic lloc amb tal quantitat de paper eren les oficines i l’escola. Òbviament des de l’oficina no s’havien promogut tals actes així que només quedava l’escola.

Un dia va venir el Lluís a classe, a demanar si havíem sigut algun dels alumnes de la nostre classe, havia descartat les noies, no se el perquè. Vam dir tots que no, em vaig mirar amb el Marcel i vam riure per sota el nas, però realment estàvem mots de por. Pensàvem amb la Pepa, una dona que vivia a la colònia i passava els dies amb la mare del Marcel. Quan el meu pare li va manar d’anar a treballar a casa nostre, ja que la mare d’en Marcel acabava de parir-lo, i ella és va negar a anar-hi sense cobrar el mateix sou que els homes que treballaven de majordoms, conserges o vigilants. La seva negació la va portar a tal punt de intentar cremar casa nostre, però els vigilants van aturar-la i, des de llavors no l’hem vist més.

Era una petita espurna que pretenia revifar unes brases molt i molt adormides, nosaltres, hem ajuntat la nostre espurna i la seva i hem vist com es tornaven a alçar les flames i el tronc es feia cendra. Així que això, també anava per la Pepa i per moltes d’altres que han quedat en l’oblit de molts i molts anys de foscor que la nostre flama ha il·luminat.

Espero que, a mi, no m’oblidin.

 
 
LaSalleMANRESA2 | Inici: Marina Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS3593
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  283 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  631 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  229 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  337 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  651 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]