F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Massa joves (a_ribas)
Inici:  Un any i mig
Capítol 1 Domestica problematica

Centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Segons quins dies, mira enrere i veu això: centenars de minúscules hostilitats matrimonials. Silencis petits i molestos com pedres a dins la sabata i mirades de reüll, fulminants o desdenyoses; abraçades d’esma, petons sense ganes, holes desmenjats, adéus sense pena. Sempre havia viscut tranquil·la, vivia a casa amb el meu pare i la meva mare, i cada diumenge anàvem a dinar a cal l’àvia. A l’ institut sempre treia bones notes i tenia el meu petit grup d’amics. Tot ha anat bé... Fins ara. Encara em fa mal la galta.

Miro el meu reflexa al mirall, i gaire bé no em torno a donar jo mateixa aquesta vegada, en lloc del meu... Novio? L’he de seguir anomenant així? Tindria que deixar-lo? El més sensat que podria fer seria marxar ara mateix, a qualsevol lloc menys a aquest pis que compartim. Tindria que sortir corrents ara mateix i no mirar enrere. Però... Ben pensat, segur que només ha estat alguna cosa puntual. Estaria molt cansat de la universitat, estressat pels exàmens i els milers de deures i treballs que ha d’entregar a diari. Millor m’oblido d’això. Agafo un mocador i em seco les llàgrimes que encara em cauen (des de que han començat els crits fins després de la bufetada). M’obligo a mi mateixa a parar. Sóc una dona forta, no he de plorar per un cop així. Comença a sonar una música, i canto la melodia fins que me’n adono que es una trucada. Passo el dit pel botó verd i contesto:

- Si? Qui és?

Ningú contesta.

-Escolta? Que hi ha algú?

Sense resposta. Començo a estar intranquil·la.

-Qui siguis, no té cap gràcia, puc saber... - Sona el timbre de la porta. Carai, això sembla una pel·lícula de terror. M’apropo a la porta, i maleeixo el dia que l’Oscar em va obligar a treure la espiell. Obro la porta molt a poc a poc... I, de sobte, estic al terra amb alguna cosa a sobre.

-Aix! T’espantes per res! Com t’he trobat a faltar!

Miro la figura que encara tinc a sobre, el seu cabell ross, llis com una planxa, i els seus ulls marrons encesos em miren il·lusionada.

-Carol! Com t’he trobat a faltar!

-Ja ho se! I jo a tu!

-Que collons feu al terra? – trona una veu, i el meu cos tremola sol. La Carol em mira, i ens aixequem.L’Oscar ja ha tornat, i sembla més enfadat que abans. Em mira furiós, i en aquell moment, la Carol se’n adona de la meva galta vermella, i els meus ulls encara húmits per les llàgrimes.

-Ey, que t’ha passat?.- Està de cara a mi, té a l’Oscar a la seva esquena, encara mirant-me amb fúria. Mou els llavis, fent-me una advertència silenciosa. No se llegir els llavis, però el missatge està clar.

 

Com li diguis alguna cosa, te la torno a fotre.

 

Trago saliva, però ella sembla no adonar-se’n.

- Res... Estava dormida, encara tinc el coixí tatuat a la cara – em ric, però es nota que es fals, perquè se li arruguen les celles.

- Sí, oi, amor? Estàs feta una dormilega... –somriu l’Oscar i es posa al meu costat i em col·loca un braç sobre les espatlles. La mà que abans m’ha fet mal, ara m’acaricia al mateix lloc, i somric falsament. Però a ella no l’enganyo. Es la meva millor amiga. Sap que no sóc gens dormilega, però no diu res al respecte. Em dedica un somriure que diu: Ja parlarem després.

- Dons... Jo només passava a veure’t. D’acord, us deixo sols, ja quedarem tu i jo. Adéu! – em llença un petó i marxa.

Estic per suplicar-li que es quedi, però seria molt infantil. I tenia raó, perquè, quan ha tancat la porta, m’agafa de les espatlles i em possa d’esquena a la paret amb força. Em fa mal. Ho fa amb més força.

- Que cony li has dit?

- Res! Ho prometo! – se’m nota a la veu, tinc por.

- Estàs segura? – ara la seva mà està al meu coll, i comença a apretar, amb força. Em costa respirar.

- Segura... Molt segura... – ja em costa parlar, veig taques negres.Segueix apretant, cada cop veig pitjor. L’oxigen no m’arriba als pulmons. De cop, para, i s’allunya uns metres de mi, mirant-me a mi, em mira el coll (la marca que, segurament, m’ha deixat), i, finalment, mira el meu anell de matrimoni. És el mateix que porta ell. La seva mirada es relaxa, ara ja no hi ha fúria, sinó penediment, em fa un petó al front.

- Ho sento molt, escollim una peli i la veiem junts, d’acord?

Assenteixo, per por a que, si parlo, l’insulti i torni a fer-me mal. Se’n va al menjador, i jo em recolzo a la paret, deixo anar l’aire (que no m’havia adonat que estava aguantant) i relaxo el cos, i només em passa una cosa pel cap.



Tindria que haver fugit quan vaig poder.
 
a_ribas | Inici: Un any i mig Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts

INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2329
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Li deien Lola
PILAR ROMERA  183 grups
Marina
CARLOS RUIZ ZAFÓN  410 grups
Un any i mig
SÍLVIA SOLER  150 grups
Joc de trons
GEORGE R. R. MARTIN  232 grups
Camps de maduixes
JORDI SIERRA I FABRA  408 grups
VIDEO








Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]