F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Temps fred (ForésPlaValls)
Inici:  El nom del vent
Capítol 3 Arrels

Decidit a trobar la Rosa vaig començar per les xarxes socials, avui en dia podem trobar quasi tot pel món de la tecnologia i l’ internet.

Però, la meva recerca va fracassar, no vaig trobar res. De sobte se’m va acudir a tornar a l’hostal i allí demanar-li al client habitual la continuació de la història.

I com esperava, ell estava allí. Va seguir cantant-me la història. La família Bosch es va haver de resguardar dels nazis. Juntament amb dos famílies més dins un soterrani.

-La Rosa matava el temps escrivint un diari. – va comentar ell.

En aquest moment se’m va passar pel cap el diari de la biblioteca secreta. I em vaig preguntar com va arribar allí i com sabia aquell vell l’ existència d’ aquella biblioteca. La meua mare em deia que tenia una ment molt activa, sempre em qüestionava amb preguntes impossibles de resoldre, ara veig on la curiositat et pot fer arribar.

-Però Rosa va haver de parar quan la seva família va ser trobada. En aquells moments Rosa va decidir tornar al seu poble costaner i natal.- el client es va quedar en silenci uns segons.- I ja està. No sé que t’intriga d’aquesta història.

-No saps si va tornar a Alemanya?- li vaig preguntar.

- Potser sí, hi ha diferents versions d’aquesta història. El meu avi em va contar que es rumorejava de que Rosa va tornar a la seua vella llar d’Alemanya  per un jove, el mateix que li va donar un nen i una nena, però no hi estic segur.

-Necessito la seua adreça, saps qui ho deu saber?

-Jo només sé això. Ho sento Pau.

-Gràcies.

-Que és el que realment estàs buscant?

-No ho sé ni jo.

Vaig acomiadar-me d’ell i vaig anar a donar una volta pel centre de la ciutat. El cel estava ennuvolat, però no pareixia que anés a ploure. Típica vesprada alemanya, els nens eixien de l’escola, els adults dels seus treballs. Alguns no tenien la sort i els tocava treballar. A mi en canvi, em tocava investigar sobre les meues arrels, allò que els meus pares no em van contar.

-Hola.- em va fer sobresaltar i deixar de banda els meus pensaments. Era el rondaire.

-Emm... hola.

-He de dir-te una cosa Pau.

-Espera un moment, vostè sap qui sóc?

-Si, se qui ets perquè sóc l’home de Rosa i ella és la teva avia.

Em vaig asseure al banc que hi havia al costat per a que el meu cervell analitzes això amb calma. Ell es va asseure al meu costat.

-Et tinc que contar moltes coses, però aquest no es el lloc indicat, i tal vegada t’agradaria conèixer a Rosa.

-De debò?

-Segueix-me fill.

-Et puc preguntar pel teu nom?

- Em dic Pep.

Pep em va portar a un barri fora del casc antic de la ciutat. Arribarem a una casa de dos plantes. No era una gran casa però es veia cuidada i perfecta per a una parella gran.

Només al entrar hi havia un petit rebedor en diverses fotografies. Algunes de molt antigues amb un nen i una nena petits.

-Aquest és el teu pare biòlogic, et pareixes a ell.

-Pep! Ets tu?- es sent la veu d’una dona. D’una dona ben gran.

-Si, ara vinc.- va contestar ell.

Em va guiar per un passadís ample però curt, que acabava ramificant-se en dues habitacions: la cuina i el menjador. Al menjador hi havia una dona de cabells curts i grisos asseguda a un sofà llegint un llibre.

-Pau- va sospirar amb un somriure a la boca. Les seues arrugues marcaven encara més les seues expressions. – Sé que has estat buscant informació sobre mi. I estic oberta a explicar-te moltes coses.

-I l’escoltaré encantat.- em vaig acostar i no vaig poder reprimir donar-li una abraçada.

-Asseu-te al meu costat.- no vaig negar la invitació.- Bé, segurament et van explicar que ets adoptat, oi?

-Sí, em van dir que els meus pares vivien a Alemanya però eren d’ origen català.

-No et van explicar perquè els teus pares et van deixar en adopció?- em va preguntar ella.

-Crec que no ho sabien ni ells, però m’agradaria que em contis la teva història.- Rosa va somriure al escoltar-ho i em va agafar la mà.

-Bé quan ens van trobar els nazis vam escapar i ens vam tornar cap a Catalunya. Allí ens hi vam estar un parell d’anys, però jo estava enamorada. Estava enamorada d’un jove català que es va refugiar de la guerra civil a Berlín. Els dos quan ens vam tornar a trobar vam viatjar per diferents països, però prompte va arribar el teu pare i ens vam assentar a Alemanya. Ja havia acabat la guerra i el país anava progressant. El teu pare va créixer i es va anar a treballar a Catalunya. Deia que volia conèixer aquell meravellós racó de mar del que tant li havia parlat. Ell es va enamorar i la teua mare es va quedar en estat, ella no estava preparada per tenir una criatura, ella volia veure món. Llavors, quan vas néixer, els teus pares et van donar a mi i jo vaig buscar-te una família que sabia que et cuidaria i on podries ser feliç i tenir una bona educació. I ara ets tu, t’has convertit en un jove intel·ligent, educat i treballador.

-No vas saber-ne res més sobre ells?

-No, tampoc es van preocupar per mi però el teu pare em va donar una cosa per a tu, i trobo que aquest és el moment correcte per a donar-te’l.

L’àvia va regirar uns calaixos buscant la “cosa” que em va deixar el meu pare.

-Esperaves a que jo et trobés per a donar-m’ho? Si mai hagués escoltat la història i hagués investigat no m’ho haguessis pogut donar.

- Jo sabia que vindries, ets el meu nét.

Vaig somriure, ella em va allargar una caixa vella de fusta on hi havia pintat un vaixell. Vaig obrir la caixa. A l’interior hi havia una llibreta de cuir.

-Ell t’estimava i has de saber que aquí ens tens a nosaltres per al que necessitis.- em va dir Pep abans de que obrís la llibreta.

-Gràcies.- vaig agrair-li.

Vaig obrir la llibreta i el primer que vaig trobar van ser diferents fotografies i postals. Eren de llocs per on havia viatjat i cadascuna tenia una petita frase del que li havia ensenyat aquell lloc al seu pare.

Vaig fullejar les pàgines d’aquell quadern on hi estava impregnat cada lloc, cada experiència que va viure el meu pare pel món. Quan vaig arribar a l’última pàgina hi vaig trobar una petita cita.

Per molt que hagis viatjat, per molt que t’hagis perdut, sempre trobaràs el camí que et portarà fins a les teues arrels, sols has de tenir la curiositat i l’esperança de poder trobar-la i ser realment qui vulguis ser.

 
 
ForésPlaValls | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]