F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
NALON (CarlosVisionFive)
Inici:  El nom del vent
Capítol 3 Silenci.

Evolution havia arribat a la seva destinació amb èxit, el planeta vessaba vida i puresa, als simis els va costar una mica adaptar-se. Al cap de 2 anys estaven completament dispersos i adaptats. Van aprendre a valer-se ells mateixos, sense dependre de l'ésser humà. La missió va ser un èxit, només quedava l'esperança en aquells éssers i donar per acabada la tasca dels missionaris. Era una idea molt difícil d'assumir amb una gran càrrega de malenconia. Malenconia i impotència per Nalon, els seus habitants i que possiblement ells serien els últims de la seva espècie.



Ha estat la sensació més estranya que he experimentat en la meva vida, era com si el meu cos es convertís en líquid, podia percebre com a diferents parts del meu cos fluïen sense cap ordre independentement de les altres parts. Dolor no he sentit, podia percebre una sensació similar a quan estas caient del cel. Al prinicipi sentia una espècie de formigueig i després com el meu cos s'anava expandint com el llit d'un riu avança i finalment cau per la cascada, fins que finalment vaig notar com era succionat i posteriorment escopit.

                                                                                            Peter Harks.






Peter encara no era del tot conscient que estava al planeta de destinació de l'expedició, 5 milions d'anys després de l'arribada. Estava en una muntanya completament nevada, anava amb pantalons i camisa, només aparèixer allí va notar el tallant fred en la seva pell. Va caminar per la muntanya fins que va veure unes cases, una espècie de poble al peu d'una muntanya. Es va quedar perplex mentre tiritava, hauria funcionat ?. Va començar a caminar cap al poble i no paraven d'assaltar-li preguntes; que hauria passat amb Nalon? i l'expedició? quedarien Nolans encara en aquest planeta? Quan toqués a la porta, que se li apareixeria? Un simi? Un alienigena? Un ser desconegut?...



Finalment va arribar al poble. Va tocar a una porta i va esperar que alguna cosa o algú obrís...



En aquell moment vaig sentir una adrenalina increïble. Després de tot el succeït. Després de possiblement haver abandonat a la meva família. De ser possible que sigui l'últim ser de la meva espècie, d'haver viatjat 5 milions d'anys en el temps. Sentia ànsia, adrenalina i por per veure que apareixeria darrere d'aquesta porta. Quan es va obrir la vaig veure. Recordo veure una silueta fosca que m'arribava per la cintura i llavors em vaig desmaiar. Quan vaig despertar estava en un llit i m'estava observant una noia, per la seva aparença física podria dir que era humana... Però no estava segur de si estava somiant o no.



No, Peter no somiava, es va aconseguir. Aquells simis, van evolucionar al que Peter tenia davant els seus ulls; éssers humans dotats de raó. Semblava increïble, però així era.



- Peter: On estic? Què m'ha passat? -va preguntar desorientat.

- Nena: Ets en el llit de la meva mama, ahir a la tarda quan vas tocar a la porta, just et vaig obrir i et vas desmaiar. Has estat dormint tota la nit ací a la nostra casa.

- Dona: Anna, no molestis l'hoste. Bon dia cavaller, està vostè bé? -va dir la dona amb dolçor.

- Peter: Sí, ja em trobo millor, serien simptomas del viatge en el tem... a... al tren, al tren... Sí, no m'agraden gens els trens.

- Anna: Per aquí no passen trens senyor.

- Peter: (El curiós és que existeixin al vostre planeta nana) - va pensar

- Peter: Em... Ja, em baixí en un poble de per aquí, i estic aquí gràcies a un bon  home que em va ajudar a arribar. -va dir tremolant-li la veu.

- Dona: Per cert em dic Beatriu i aquesta és la meva filla Anna.

- Peter: Encantat, jo em dic Peter.

- Beatriu: Vagi! És vostè estranger ?

- Peter: Sí, vinc de, de molt molt lluny. -va quequejar

- Beatriu: D'on ? Si es pot saber...

- Peter: Molt molt juny... Del nord, de molt al nord.



No tenia ni la més minima idea, d'on estava, com pensava la gent, ni gens. De l'única cosa que podia estar segur era que eren aparentment humans. Havia de recapacitar. Podré tornar a Nalon, amb Mary i els nens? Com deu ser esta civilització? Havia d'investigar.



Peter no era del tot conscient de la magnitud de l'aconseguit per part dels nolans. Havien aconseguit l'impossible; evitar l'extinció d'una espècie, mitjançant una altra espècie de la seva mateixa branca genètica. Es va quedar a dormir a casa de Beatriu, dona vídua. Al matí següent van portar a Peter a la ciutat propera.



- Peter: Beatriu hi ha aquí algun lloc amb llibres o manuals ?

- Beatriu: Una biblioteca dius ?

- Peter: Sí, això mateix. Hi ha llibres?

- Beatriu: Tots els que vulguis.

- Peter: Molt bé, em pots portar ?

- Beatriz: Naturalment.



El problema que tenia ell era que no constava en cap registre, era un individu no identificat en tot aquest món. Si li demanaven algun tipus d'identificació o document ho tindria cru. No és que provingui d'un altre país, és que era d'un altre planeta. Era un estranger espacial, i a més espai-temporal. De manera que li va demanar a Beatriu si podia ajudar-li a treure alguns llibres que necessitava, suposadament havia perdut la cartera. Beatriu va accedir sense problemes. Quan va entrar a la biblioteca va començar a agafar llibres i llibres, de ciències, de psicologia, i el que més necessitava en aquest moment; història, geografia i economia. En sortir de la biblioteca va preguntar a Beatriu.







- Peter: Ací teniu algun lloc on s'exposin les notícies de cada dia ?

- Beatriu: El periòdic dius ?

- Peter: Perdó ?

- Beatriu: Sí, és com un llibre bastant frèvol, amb fulls molt grans, en el qual es recull la informació de l'actualitat relacionada amb diferents camps.

- Peter: En vull un de cadascun.

- Beatriu: D'acord, anem, imagine que no portaràs diners, veritat ?

- Peter: Diners ? Què és això ?

- Beatriu: No saps què és ? Amb el que es paguen i s'intercanvien les coses.

- Peter: Ah! Sí els diners, és que a la meva terra no solem usar eixa paraula.

- Beatriu: I quina useu ?

- Peter: -es quedà pensatiu amb un semblant nerviós i va balbotejar: -Ho diem; ''mitjà''. - -aconseguint sortir del pas

- Beatriu: Què rars sou, en fi. Però llavors no en tens gens ?

- Peter: - se li ocorre una brillant mentida. - No. Em fa vergonya dir-ho però no en tinc gens. Vaig sortir de la meva terra amb la inteción de començar una nova vida.

- Beatriu: Mare meua, i no te'n véns amb una mica de diners ?

- Peter: Va ser precipitat.

- Beatriu: Necessites un treball, per poder mantenir-te, no t'ofenguis, però seria rar que visquessis amb nosaltres.

- Peter: Estic d'acord, però vull alguna cosa fàcil.



Van estar tot el dia a la ciutat visitant llocs, Peter havia congeniat molt bé amb eixes dues persones. Al capvespre van tornar a casa i Peter es va posar a investigar. El primer que va agafar va ser el periòdic, en la data posava 13 de novembre de 1989.



Segons les meves lectures i recerques, vaig treure algunes conclusions. Evidentment, són una civilització avançada i una espècie extraordinariament intel·ligent. Quant a tecnologia es podia dir que estaven molt avançats, però molt lluny de la tecnologia que hi havia a Nalon. Havia moltísims països, i havia problemes, molts problemes. Problemes polítics, econòmics, bèl·lics, socials, desigualtats, tant de gènere com a econòmiques i de drets. Havia diferents classes, algunes més distanciades en molts aspectes quant a unes altres.



Porto un temps debatent amb mi mateix si hauria de dir qui sóc, d'on vinc i per que. Però crec que no seria una bona idea.




Peter havia aconseguit un treballet a un hostal, buscava alguna cosa fàcil, per mantenir la seva ment ocupada investigant la informació més rellevant d'aquest planeta, d'aquesta espècie humana; la seva història, les seves tecnologies, els seus progressos, els seus coneixements, costums, etc... i va descobrir una cosa.



He descobert quelcom anomenat creences, religions, en molts llibres apareixia com la qüestió de la fe. Em vaig adonar que gairebé tots els fets d'aquesta espècie han tingut relació amb això cridat religions. Estava expandit per tot el planeta havent-hi diferents variants depenent de la regió. En algunes regions hi havia alguna cosa anomenada Déu i només n'hi havia un. Com una espècie de ser superior a ells, que els protegia, però no hi havia cap evidència que alguna cosa com a tal existís. Pensaven que tenien un creador. Em semblava egoista pensar que en tenir jo la idea del projecte Evolution, podria ser jo aquest Déu, per què realment només vaig tenir la idea. I tampoc podria dir que nosaltres els Nolans, erem els creadors, per que hi havia un rol que cap de nosaltres vam poder controlar. Em refereixo al temps, la destinació i les lleis de la naturalesa. El que és indubtable és que aquells éssers estaven allí gràcies a nosaltres.



Ja no podia tornar al passat amb la seva família, se'n va adonar que va cometre un error amb els seus càlculs, va assumir la idea que havia perdut a la seva família. La tristesa i el dolor del moment es compensava amb la satisfacció de poder haver salvat l'espècie. Havia refet la seva vida a un altre planeta.



Porto diversos dies debatent amb mi mateix sobre el fet de treure la veritat a la llum o no. Dir-los a aquests humans, que són fruit de l'evolució d'uns simis enviats des d'un planeta a milions de quilòmetres, en el qual habitava una espècie la qual s'anava a extingir. D'una banda em vaig adonar de la forma de pensar de les diferents societats i religions, doncs seria una tasca àrdua per no dir inútil. Em creurien? No ho crec, necessitarien evidències, a més a més, el món estava distret amb uns esdeveniments que cambiarien el seu món basant en pocs anys. No crec que fos bona idea ficar més llenya al foc, doncs s'acabarien cremant tothom Però així i tot tenia en el meu poder la major evidència; els meus coneixements en els diferents camps, superiors amb diferència als quals existien fins al moment en aquest planeta. Tot el que expliqués de Nalon i el que li concerneix s'adequaria amb els meus coneixements atorgant-li veracitat als meus arguments.



Però el problema ja no era que em creguessin o no, el veritable problema era que si em creien, que podria ocórrer després ? Destrossar milers d'anys d'història basats en un pensament que de grat o per força els va permetre arribar on estaven, no em sembla just. Milions de persones havien i fan la seva vida al voltant d'aquest pensament. Pel fet de ser conscients que són els fills d'una altra civilització, i que han sigut un mer projecte de rescat d'una espècie, no els va fer millors. Aquest fet solament sembraria el descontrol, tristesa, pessimisme, caos, etc... res bé. Aquesta civilització està en el seu dret de ser com ha sigut i no seria just destrossar la seva relativa estabilitat. Doncs he decidit mantenir el silenci i no treure a la llum la veritat.



Peter Harks, 25/09/1992




Era nit d’Estassada, i a la fonda Pedra Fita s’hi havia aplegat la clientela habitual.

Cinc homes no suposaven una clientela nombrosa, però com a molt cinc era tot el que és veia aquells dies a l’hostal. Els temps eren els que eren.

Com de costum, el vell Cob feia de rondallaire i repartia consells. Els homes de la barra xarrupaven els copis i escoltaven. A la rebotiga, fora de la vista dels clients, un jove hostaler, dret darrere la porta, somreia mentre escoltava els detalls d’una història coneguda.



Parlaven de les religions, dels seus llibres sagrats, profetes, fets relacionats. La conversa havia arribat a aquests rumbs pel que havien dit anteriorment, relacionat amb l'existencialisme. Xavier deia que l'ésser humà no pot provenir d'un altre lloc que de la mà de Déu, en canvi Dídac, ateu, deia que el dia que hi hagi una prova irrefutable hi creurà o que almenys s'ho plantejaria. Mentrestant confiaria incondicionalment en la seva benvolguda física quantica. Fora del bar, Peter

Harks escoltava amb certa malenconia i satisfacció a aquells xerraires. Satisfacció de poder escoltar els seus fills, lliures de pensar el que vulguin, però el poder escoltar-los especular era sinònim que ell va perdre als seus.

 
 
CarlosVisionFive | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]