F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
On l'aire s'esvaeix (mcastillop)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 3 L'última vegada

L’ÚLTIMA VEGADA



 



Els anys passaren com el tic-tac d’un rellotge, i la jove Martina va esdevenir en una anciana estimada per tota la gent del seu voltant, ja que el pas del temps li ocasionà arrugues en la seua vella faç; però no li delí el seu somriure.



Les celebracions de Setmana Santa s’apropaven, i com ja era costum per a ella, agafà el diari del seu ascendent i se segué al portal de sa casa (on ella vivia sola però al mateix temps acompanyada per totes les situacions que havien vist aquelles parets). Pàgina darrere pàgina, tornava a llegir tot el que li passà a Martí i a Etiènne; però se sentia impotent perquè encara no havia pogut agafar l’estilogràfica com a conseqüència dels dubtes que tenia, tot i que en nombroses ocasions havia investigat i viatjat a Hostalric, d’on era procedent el seu oncle i també on començà aquesta història.



En el cansat cor de l’anciana sols estava el desig d’escriure la fi d’aquell viatge emprés per Martí, també conegut pel nom de “Lladre de l’aire”.



Al cap d’unes setmanes, un home alt de rostre llangorós amb cabells daurats i mirada penetrant es presentà en casa de Martina. Aquesta persona li resultava una mica familiar, com si s’hagueren conegut fa molts anys però si així fóra, l’haguera reconegut.



-Bon dia, el meu nom és François. Vosté és Martina?-digué amb un to suau.



-Sí. Què puc fer per ajudar-lo?



Definitivament, no el coneixia; no obstant, tenia el pressentiment que ja l’havia vist.



-He vingut a donar-li una cosa que és de la seua propietat des de fa molt de temps.



L’accent francés era quasi imperceptible en la seua parla, com si estiguera preparat per a conversar amb la vella. Però açò no fou un impediment per a Martina, que el detectà sense problemes.



-El què?



Amb molta cura, Martina agafà de les mans de François una capsa de fusta decorada amb petxines de totes les mesures i colors. Després de sostenir-la en els seus llargs i ossuts dits intentà obrir-la, però l’home la va interrompre.



-Pare, encara no pot veure el seu contingut.



-Disculpe, m’ha dut una capsa i no la puc obrir?-digué l’anciana que per un moment es va sentir com una xiqueta obrint un regal.



Per a excusar-se, François li respongué:



-Abans de poder descobrir el que conté, cal que ens n’anem a passejar i així li ho podré contar tot amb més detalls.



Sense cap dubte, acceptà i se’n van anar a la preciosa platja que es trobava situada a no molts metres de la casa de Martina. I d’aquesta manera, passa darrere passa (l’arena es posava entre els seus dits dels peus mentre l’aigua els banyava) i amb el suport d’un gaiato, l’anciana escoltava al visitant, que li contava el que hi ha darrere d’eixa antiga i a la vegada bonica capsa.



Resulta que fou propietat d’Etiènne, aquell fugitiu de pell d’espart, rostre llangorós amb una cicatriu en la cella dreta i no cal oblidar que fou el responsable de la fugida de Martí de la presó. A més, François li revelà el motiu de la seua visita. Era un descendent d’Etiènne, que quan era un xiquet, pujà a jugar a la golfa de la casa dels seus besavis a Perpignan, on hi havia diverses caixes i armaris de fusta molt antics. Impulsat per la forta curiositat que sentia; obrí primer les caixes, on pogué veure roba antiga i unes botes de cuir molt brutes que s’estaven podrint a causa de la humitat acumulada en l’habitatge. I després, desclogué l’armari. Dins d’aquest hi havia moltes andròmines, però la seua vista es centrà en una capsa recoberta de petxines; tantost l’agafà i mirà en el seu interior.



Martina, que estava molt interessada en la narració de François, li preguntà:



-I? Què hi havia dins?



François deixà veure en el seu rostre una petita ganyota i li respongué:



-Això ho has de descobrir tu. No et puc dir res més. Sols que per a topetar amb tu el camí has sigut molt llarg i nombrosos els missatgers.



De forma molt cortesa, l’home acompanyà la vella en el camí de tornada a sa casa. Una volta allí, s’acomiadaren i, en agraïment per la seua visita i clar està, pel regal, Martina li dóna uns pastissets de moniato casolans i una forta abraçada.



L’anciana, que en el seu interior tornava a ser curiosa, agafà la capseta i a poc a poc els seus dits feren més força per a obrir-la. No s’ho podia creure, el contingut eren tres cartes destinades a Martí, el seu avantpassat, i que com a remitent tenien a Etiènne.



Les seues mans tornaven a ser tremoloses, com la primera vegada en la que sostingué el diari, però ara la causa no era sols l’emoció, sinó que l’edat l’afectava.



Suaument desplegà les dos primeres cartes, que parlaven sobre el viatge, però no fou el missatge el que li cridà l’atenció, foren els papers on es trobaven escrites. Eren uns fulls d’unes mesures similars a les del diari, i que tenien el marge esquerre esgarrat. Allò no podia ser una coincidència, aleshores, Martina agafà el diari i buscà la part en la que faltaven fulls. Encaixaven a la perfecció. Tot i que ja sabia la temàtica de les cartes, l’emoció continguda i les ànsies de conèixer el final, li feren obrir la tercera, que deia així:



                                                                                         “Perpignan,1805



Benvolgut Lladre de l’aire,



Han passat molts anys des de la darrera volta que ens vam veure. Quan vaig desaparèixer, no volia fer-te cap mal, ja que el que vaig fer fou protegir-te per a no ser descobert. Com ja sabràs, la causa del teu empresonament va ser un robatori que no vas cometre, però el que no saps és que el vaig dissenyar jo. Per aquest motiu, vaig organitzar la teua fugida, ja que no podia suportar la idea de que un innocent pagarà pels meus pecats.



Ara que la meua mort s’apropa et vull dir que has sigut el company més fidel que he tingut (sense tindre en compte els meus canvis d’actitud) i t’agraïsc també, que m’hages posat a ratlla en certes ocasions.



Mai et podré compensar pel que et vaig fer; però ara sé que quan llegisques aquesta epístola em podràs entendre millor.



P.D.: Per a demostrar que sóc jo i no un impostor que intenta enganyar-te, t’escric en uns fulls que vaig arrancar del teu diari quan dormies durant el viatge cap a Hostalric.



Fins sempre”




Malauradament, Etiènne es morí uns dies més tard pel que no pogué enviar les cartes a Martí, qui mai va saber la veritat sobre el seu amic.



Martina es quedà de pedra, per fi havia pogut saber com acaba la història, i encara que no siga amb un final feliç, ja pot acabar de completar el diari, tal i com el seu oncle li encomanà quan era sols una xiqueta. Sense dubtar-ho en cap moment, prengué el llibre juntament amb l’estilogràfica (que s’havia guardat durant dècades) i escrigué tot el que havia llegit en les cartes. Per fi l’havia completat quan va sentir que encara li faltava alguna cosa per afegir.



En un tres i no res, recordà el que sempre li deia el seu estimat oncle Tico: “Llibres, mils; persones, milions; tu, sols una”



A partir d’açò, Martina va comprendre que devia de donar un toc personal a la història, doncs escrigué:



“Que tota la tinta gastada no ho haja sigut en va. Tant de bo Etiènne i Martí, el Lladre de l’aire, junts estiguen després de tot el que s’han demostrat; François, gràcies per fer-me sortir de la capsa que m’atrapava; i finalment, a tu t’ho dedique, Tico, que sense tu no escriuria hui”



Amb aquestes paraules, l’anciana acabà amb el que havia sigut la seua il·lusió durant tota sa vida; i tancà el diari de tapes de cuir, com si d’una porta que dóna pas a una nova vida; i el deixà amb les cartes d’Etiènne i de Tico dins la capsa, que ara protegiria el record d’una vida ja completada.
 
mcastillop | Inici: L’aire que respires Comenta
Comentaris :
Carlos Ribera 13 maig 2017
Enhorabuena María. Un relato estupendo. Ojalá ganes el premio!!!
Nuria 05 maig 2017
Tens molt de talent. Felicitats i moltíssima sort. ;)
Anna 02 maig 2017
Estaria be que tigues un bon reconeiximent. Es un relat precios.
Gema 20 abril 2017
Depres del darrer capitol, m'agradaria dir que es una història que val la pena llegir. Magnifica.
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]