F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Fugitius (sarabi)
Inici:  L’aire que respires
Capítol 3 Pla de fuga

L'endemà l'Etienne li demana que se'n vaja a buscar a la seua xica i es troben amb ell, al migdia, en la porta sud de la ciutat. Aleshores, Renne agafa el seu equipatge i, sense pensar, ix al carrer. Es dirigix, corrent, cap a la casa de l'Elionor. Porta un somriure en el rostre, doncs tot li està sortint a la perfecció. Quan es troba al seu carrer, la veu sortir de sa casa i es dirigix, ràpidament, cap a ella. El Renne li agafa la mà i ambdós s'allunyen de la casa fins arribar a una petita plaça. Ella s'atura, el besa en els llavis i li pregunta què ocorre. Per la seua banda, ell intenta saber com dir-li la notícia, agafa forces i comença a parlar ràpidament.

    

Vols vindre amb mi? Podem anar on tu vulgues, on no tingues que casar-te...

Felip, però i els meus pares?

Els escriurem una carta, però em d'anar-se'n ja – aleshores, s'agenolla davant d'ella – Elionor, em faries el favor de fugir en mi? No vull viure sense tu.

Jo tampoc puc perdre't. Està bé, tu guanyes. Espera'm aquí, he d'anar a agafar les meus pertinences.



    Aleshores, ell li fa un petó i ella se'n va corrent. El Renne somriu, està encantat que ella haja acceptat i vulga estar amb ell. A pesar de tot, recorda que la seua relació està plena de mentides i decidix dir-li tota la veritat quan aconseguisquen eixir de la ciutat. No serà més Felip, haurà de dir-li la raó de la seua estància a Barcelona i convèncer-la que ell no és un lladre perquè, en realitat, no ho és. Tan sols, va robar unes medicines ja que la seua família no tenia diners. Està convençut que ella ho comprendrà.

    Mentrestant està sumit en les seues cavil·lacions, no veu vindré l'Elionor fins que ella es planta davant dels seus nassos. Porta una bossa de pell i s'ha posat un abric al damunt, a més diu que ha agafat unes monedes per si de cas. El Renne no tarda en dir-li que un amic seu ja ho ha preparat tot per la seua partida. Ambdós joves es dirigeixen cap a la porta sud, agafats de la mà i amb un somriure.

    El Renne veu a l'Etienne junt a un carro tirat per dos cavalls, un vehicle humil, perfecte per al seu objectiu. La parella s'apropa i, de sobte, el carrer comença a omplir-se de soldats, l'Elionor reconeix a l'algutzir i se li escapa un crit. Renne es posa davant d'ella, protector. Per altra banda, Lluc riu maliciosament i diu:



Renne Dumont, un plaer trobar-te – aleshores, es dirigix als seus soldats – preneu-lo.

No! –  crida Elionor quan un soldat aparta al seu enamorat, però es pregunta si a escoltat bé el que ha dit en Lluc – Has dit Renne?

Oh! Preciosa Elionor, què no t'ho ha contat? – els soldats comencen a riure – doncs aquest jove, amb qui estaves disposada a anar-te'n, t'ha mentit...

No es veritat! Felip... –  però l'anomenat abaixa el cap, avergonyit – ... no, no...

Ho sent molt, benvolguda Elionor, un no és pot fiar dels lladres.

Eh... Martí – comença dient Etienne – on està la meua recompensa?

M'has venut! – crida el Renne amb furia, sense comprendre per què havia fet allò.

Ja me n'oblidava de tu – respon l'algutzir – preneu-lo a ell també.

Com?

De veritat creies que anava a agafar-lo a ella i a tu no? – va respondre senzillament el Lluc maliciosament – ell em dóna

 igual, però crec que França pagarà millor per teu cap, Etienne Pascal Lachance o Amoux Agoune o Cyril Sejourne o com vulgues que et digues – somriu – mai havia vist algú amb tants noms. Porteu-vos-los.



    Els soldats començaren a portar-los cap a la pressó, Renne no tenia forces per alçar el cap i molt menys per mirar l'Elionor, qui plorava desconsolada. Com havia passat això? Devia haver sospitat que tot allò anava massa bé. Per què no havia pogut veure les vertaderes intencions d'Etinne, si eixe era el seu nom? Li sembla que ha estat cec. L'han enganyat. Deuria haver fugit ell sol i no posar en perill a la seua estimada. Elionor, ara ella sabia la veritat, però no tota la veritat. Quan la podria tornar a veure? No ho sap. Tal volta, mai.

    Els soldats el llancen a una cel·la i els tanquen mentre riuen entre dents. Renne s'alça i observa amb odi a Etienne qui, atemorit, dóna un pas enrere. El jove furiós s'aproxima i, amb totes les seues forces, el llança al terra; l'home intenta escapar però el seu agressor l'immobilitza posant-li un peu sobre el pit.



Eres un mentider!

Tu tampoc eres millor que jo, per què estas en la presó sinó? – contraataca Etienne, enfadant-lo més.

La meua germana estava malalta! Necessitava medicines!

Et creus tot un heroi, eh?

I tu, què? – pregunta Renne llevant-li la cama de damunt i permitent-li que es sente – qui ets? Etienne? Què vas fer?

La meua història no estan noble com la teua, jo no sóc cap heroi. Durant la vida, he aprés que em tinc que cuidar sol, pel qual, sols treballe per a mi, ningú em diu que fer.

Això és molt egoista.

Tu no has viscut la meua vida – es defensa Etienne – soy el menor de set fills, mon pare era el baró de Sejourne, no era un noble ric. El primogènit va heretar tota la fortuna; el segon fill va casar-se amb una dona amb millor classe social; els tres següents van ser col·locats a l'església; al penúltim mon pare el va fer secretari d'un amic seu, però de mi es va desfer, no tenia on col·locar-me. Els meus pares no varen preocupar-se de la meua sort i els meus germans no em varen ajudar. Totes les persones que em pensava que m'apreciaven, en realitat, no ho feien. Saps a l'edat que vaig anar-me'n de casa? Als catorze anys.

I jo des dels cinc estic treballant per ajudar la família.

Al menys tenies una família que et volia!

    

    L'Etienne li dona l'esquena i es senta en un racó de la cel·la, sembla que s'ha enfadat de veritat. El Renne li ha tocat la fibra sensible, possiblement, ell també estaria així si la seua família no l'haguera ajudat. L'observa cautelosament, és un home major que viu més preocupat del passat que del futur. Es pregunta que haguera sigut d'ell si no haguera nascut el últim o si els seus pares s'hagueren preocupat un poc més per ell. A pesar de tot, el jove sent curiositat pel seu company, qui li sembla guardar molts secrets dintre seu. Però deurà esperar per descobrir-los.

    Cinc dies més tard, el Renne no pot esperar i decidix dur a la pràctica el seu pla. S'alça s'asseu davant del seu company sense importar-li que no li faja cas, d'una manera o altra es farà escoltar.

    

Vaig nàixer fa vint-i-huit anys en un baix barri de Paris. Mon pare era francès i ma mare catalana, no sé com va arribar a Paris però la veritat mai m'ha importat molt, a causa d'ella que parle català. Mon pare va morir quan jo tenia cinc anys i la meua germana, Marie-Laure, tres. A partir d'eixe moment, comencí a treballar d'ajudant d'un sabater, em guanyava les meues monedes. Tots treballàvem, ma mare i la meua germana amb ella en una sastreria – per primera volta en dies, l'Etienne el mira als ulls i ell s'alegra – la nostra vida era senzilla. Anys després, quan vaig complir dèsset, el sabater va morir i vaig tindre problemes perquè el seu fill m'odiava, tal volta, perquè son pare m'apreciava massa. Vaig buscar treball i aconseguí entrar en un treball de construcció d'una catedral, en Paris. Mai he eixit de la meua ciutat, conec Barcelona, gracies al que em contava ma mare – s'atura recordant la seua vida – i, finalment, ella va morir i Marie-Laure es va posar molt malalta després de donar a llum. No podíem permetre's medicines, així que vaig robar – amb la imatge de la seua germana al llit, van començar a sortir-li llàgrimes – la meua germana va viure gràcies a mi, no me'n penedisc de res.



    Va esperar que l'Etienne fera un comentari però es va quedar quiet al seu racó com si estiguera pensant en la nova informació que li havia donat. Durant els tres dies següents, el Renne no el va veure moure's, tan sols, s'adonava que el seu plat es buidava per la nit. L'Etienne es passava  els dies en el seu racó i, quan tots dormien, aprofitava per menjar. El jove no el va agafar ni un sol moment. De sobte, un dia va escoltar-lo parlar, i va obrir els ulls com plats sense dir res per por que es callara.



El meu nom és Etienne de Sejourne, vaig nàixer fa trenta-huit anys a la casa familiar, en el centre de Paris. Des de petit, els meus germans van deixar-me clar que era una càrrega que ningú volia. Mon pare m'evitava. L'únic amor que tenia era el de ma mare i ella va morir quan jo tenia cinc anys. Quan em van fer fora de casa, vaig canviar-me el nom per Etienne Lachance i vaig fer uns pocs diners venent les joies que havia aconseguit robar a mon pare. Aleshores, em vaig fer prestador, el qual és un ofici perillós i vaig fer uns quants enemics. M'he canviat de nom moltes vegades, he viatjat per tota França, he fugit i he enganyat per aconseguir eixir-me en la meua. Però, totes les meues accions m'han portat ací, a la presó. Et suplique que em perdones per haver-te enganyat.

No passa res – respon imaginant-se que haguera sigut d'ell sense sa mare.

Sols sóc un home atemorit pels seus fantasmes.

Eres més d'això, has sobreviscut sol més de vint anys, eres un home fort que no es rendix.

Això no es veritat, sóc dèbil, covard – de sobte, una raig creua la seua mirada i el seu rostre s'il·lumina – però, puc ajudar-te, Renne, tinc una idea.

Quina idea?

Sé com escapar i t'assegure que tindràs a la teua xica. A més, cert algutzir em déu diners.



    El Renne fa mig somriure, no sap quin és el pla però sent que li va a agradar. Amb una agilitat que el sorprèn, l'Etienne s'alça d'un bot i s'aproxima als barrots de la cel·la per primera vegada des del seu tancament. El silenci torna a estendre's entre els dos però aquesta volta la tensió ha desaparegut. El més major observa i analitza tot al seu voltant, traçant poc a poc el seu pla; Renne es queda impressionat amb la concentració del seu company i creu possible la seua fuga. Ell sol no podria, però amb la ment de l'Etienne segur surten. El seu cor comença a accelerar, l'Elionor l'espera.

    De sobte, el Renne es sobresalta, l'Etienne a començat a cridar com si estiguera boig. Un soldat s'aproxima a veure que ocorre i diu, pel baixa, alguna cosa com: Sempre hi ha algú que no aguanta... . Aleshores, treu un manoll de claus i, sense que ell ni ningú s'adone, l'Etinne li colpeja el cap contra els barrots. El jove, atemorit, mira al seu company qui somriu amb les claus en la mà. Etienne obri la cel·la, agafa l'espasa que el soldat porta i, abans que la resta de guàrdies s'adonen, pugen les escales que surten de la presó. Ha de reconèixer-ho, l'Etienne, molt a pesar, és un geni.



    Aire. Aire pur. Mai havia estat tan feliç de poder respirar l'aire de ciutat. Un aire ple de fum i pols, però més pur que el d'aquell soterrani infernal. Dies arrere, el Renne havia pensat que s'anava a podrir en aquella cel·la ja que els soldats no pareixien anar a traslladar-lo a Paris. Encara que, havia aconseguir sortir, ell havia reanimat a l'Etienne i com a conseqüència havien escapat. És lliure, són lliures.

    Campanes. De sobte, comencen a escoltar-se campanes i una mal pressentiment l'aborda. Comença a córrer cap a l'església, l'Etienne li va al darrere sense saber bé on van pensant, solament, en escapar. Arriben a les portes del campanar just quan sort una parella i una multitud de gent els aplaudix. És una boda i els nuvis són, ni més ni menys, els Lluc Martí i la bella Elionor (qui amb la cara llarga que porta no sembla tan guapa). El cor se li ix del pit i cau de genolls sobre el terra, mig inconscient. Per sort, Etienne l'arrossega fins un carreró per que no el vegen i el reanima. Quan torna en sí escolta les seues instruccions: ha d'agafar l'Elionor i anar-se'n corrent de la ciutat mentre el Lluc i la resta estan distrets. Etienne diu: si ella et vol de veritat, no ho dubtarà i s'anirà amb tu; i, si no vol anar-se'n, ves-te'n abans que et vegen. El Renne assentix amb el cap sense saber com no el van a veure, però tot li queda clar quan veu el seu company sortir del seu amagatall.

    Tranquil·lament, l'Etienne es col·loca davant de la multitud, desafiant, amb l'espasa en la mà. El Lluc l'observa enfadat perquè haja arribat allí el mateix dia de la seua boda i ordena el guàrdies que l'atrapen. Renne ha de fer un gran esforç per no sortir corrent a ajudar-lo, però recorda el seu consell i es queda quiet. El francès, prompte, es veu rodejat per una dotzena de soldats però allò que ells no saben és la seua habilitat amb l'esgrima. Sense molts problemes, deixa a la meitat fora de combat i els sis restants no saben que fer, ja que no hi ha manera de ferir-lo. Aleshores, el mateix algutzir s'aproxima i trau la seua arma. És eixe moment que el Renne aprofita per aproximar-se a la seua estimada. L'Etienne fa caure a un parell de soldats, mentre Lluc intenta aproximar-se però amb els quatre soldats davant d'ell li es difícil.

    

Elionor, vine amb mi.

Per què hauria de fer-ho? M'has mentit.

Et promet que t'ho contaré tot i, quan estiguem fora de perill, podràs enviar-li una carta als teus pares.

 

    Ell li dóna la mà i ella, indecisa, no la accepta. Aleshores, Renne s'apropa més a ella i la besa; és així com l'Elionor s'adona que el vol. Es separen i ella li agafa la mà. Junts comencen a córrer i eixe moviment no li passa desapercebut a la multitud, ja que és difícil de no veure una xica amb un vestit blanc de novia. La gent comença a cridar i el Lluc es dóna la volta per veure la parella fugir. A pesar de tot, quan l'algutzir és a punt de tirar a córrer, l'Etienne se li col·loca davant amb l'espasa en la mà.

    El Renne seguix corrent amb l'Elionor agafada a la mà. Quan arriben a la fi del carrer i tenen que girar a l'esquerra, ell es dóna la volta per veure el seu company en un duel. El veu parar estocades i li sembla que l'Etienne rejoveneix, però alguna cosa va mal. Encara que està lluny, li sembla veure que el Lluc trau un punyal amagat. Això esglaia al jove francès que crida: Etienne, cuidau! Però, en eixe moment, veu caure el seu amic. L'algutzir passa per damunt del cos d'Etienne i el senyala. Sense perdre més temps, torna a agafar l'Elionor de la mà i es dirigeixen a la porta de la ciutat, la qual els queda molt prop. Per sort, no es troben amb ningun soldat, possiblement, com és la boda de l'algutzir, s'han anat a celebrar-ho en alguna taverna. Ja hi arriben. L'Elionor es queixa que no pot córrer amb el vestit. Escolten un crit d'en Lluc, qui els perseguix. Aleshores, Renne veu un carro tirat per un cavall aparcat davant una casa i té molt clar que fer. Ajuda a la seua xica a pujar a la carreta i ell agafa les regnes. L'animal comença a trotar.

    Finalment, mentre escolten al Lluc maleir-los i demanar el seu cavall, ells abandonen Barcelona amb molta pressa. Per quan l'algutzir trobe el seu animal, ells ja hi seran molt lluny. A més, tenen el vent a favor.L'endemà l'Etienne li demana que se'n vaja a buscar a la seua xica i es troben amb ell, al migdia, en la porta sud de la ciutat. Aleshores, Renne agafa el seu equipatge i, sense pensar, ix al carrer. Es dirigix, corrent, cap a la casa de l'Elionor. Porta un somriure en el rostre, doncs tot li està sortint a la perfecció. Quan es troba al seu carrer, la veu sortir de sa casa i es dirigix, ràpidament, cap a ella. El Renne li agafa la mà i ambdós s'allunyen de la casa fins arribar a una petita plaça. Ella s'atura, el bes en els llavis i li pregunta què ocorre. Per la seua banda, ell intenta saber com dir-li la notícia, agafa forces i comença a parlar ràpidament.



Vols vindre amb mi? Podem anar on tu vulgues, on no tingues que casar-te...



Felip, però i els meus pares?



Els escriurem una carta, però em d'anar-se'n ja – aleshores, s'agenolla davant d'ella – Elionor, em faries el favor de fugir en mi? No vull viure sense tu.



Jo tampoc puc perdre't. Està bé, tu guanyes. Espera'm aquí, he d'anar a agafar les meus pertinences.









Aleshores, ell li fa un petó i ella se'n va corrent. El Renne somriu, està encantat que ella haja acceptat i vulga estar amb ell. A pesar de tot, recorda que la seua relació està plena de mentides i decidix dir-li tota la veritat quan aconseguisquen eixir de la ciutat. No serà més Felip, haurà de dir-li la raó de la seua estància a Barcelona i convèncer-la que ell no és un lladre perquè, en realitat, no ho és. Tan sols, va robar unes medicines ja que la seua família no tenia diners. Està convençut que ella ho comprendrà.



Mentrestant està sumit en les cavil·lacions, no veu vindré l'Elionor fins que ella es planta davant dels seus nassos. Porta una bossa de pell i s'ha posat un abric al damunt, a més diu que ha agafat unes monedes per si de cas. El Renne no tarda en dir-li que un amic seu ja ho ha preparat tot per la seua partida. Ambdós joves es dirigeixen cap a la porta sud, agafats de la mà i amb un somriure.



El Renne veu a l'Etienne junt a un carro tirat per dos cavalls, un vehicle humil, perfecte per al seu objectiu. La parella s'apropa i, de sobte, el carrer comença a omplir-se de soldats, l'Elionor reconeix a l'algutzir i se li escapa un crit. Renne es posa davant d'ella, protector. Per altra banda, Lluc riu maliciosament i diu:









Renne Dumont, un plaer trobar-te – aleshores, es dirigix als seus soldats – preneu-lo.



No! – crida Elionor quan un soldat aparta al seu enamorat, però es pregunta si a escoltat bé el que ha dit en Lluc – Has dit Renne?



Oh! Preciosa Elionor, què no t'ho ha comptat? – els soldats comencen a riure – doncs aquest jove, amb qui estaves disposada a anar-te'n, t'ha mentit...



No es veritat! Felip... – però l'anomenat a baixa el cap, avergonyit – ... no, no...



Ho sent molt, benvolguda Elionor, un no és pot fiar dels lladres.



Eh... Martí – comença dient Etienne – on està la meua recompensa?



M'has venut! – crida el Renne amb furia, sense comprendre per què havia fet allò.



Ja me n'oblidava de tu – respon l'algutzir – preneu-lo a ell també.



Com?



De veritat creies que anava a agafar-lo a ella i a tu no? – va respondre senzillament el Lluc maliciosament – ell em dóna



igual, però crec que França pagarà millor per teu cap, Etienne Pascal Lachance o Amoux Agoune o Cyril Sejourne o com vulgues que et digues – somriu – mai havia vist algú amb tants noms. Porteu-vos-los.









Els soldats començaren a portar-los cap a la pressó, Renne no tenia forces per alçar el cap i molt menys per mirar l'Elionor, qui plorava desconsolada. Com havia passat això? Devia haver sospitat que tot allò anava massa bé. Per què no havia pogut veure les vertaderes intencions d'Etinne, si eixe era el seu nom? Li sembla que ha estat cec. L'han enganyat. Deuria haver fugit ell sol i no posar en perill a la seua estimada. Elionor, ara ella sabia la veritat, però no tota la veritat. Quan la podria tornar a veure? No ho sap. Tal volta, mai.



Els soldats el llancen a una cel·la i els tanquen mentre riuen entre dents. Renne s'alça i observa amb odi a Etienne qui, atemorit, dóna un pas enrere. El jove furiós s'aproxima i, amb totes les seues forces, el llança al terra; l'home intenta escapar però el seu agressor l'immobilitza posant-li un peu sobre el pit.









Eres un mentider!



Tu tampoc eres millor que jo, per què estas en la presó sinó? – contraataca Etienne, enfadant-lo més.



La meua germana estava malalta! Necessitava medicines!



Et creus tot un heroi, eh?



I tu, què? – pregunta Renne llevant-li la cama de damunt i permitent-li que es sente – qui ets? Etienne? Què vas fer?



La meua història no estan noble com la teua, jo no sóc cap heroi. Durant la vida, he aprés que em tinc que cuidar sol, pel qual, sols treballe per a mi, ningú em diu que fer.



Això és molt egoista.



Tu no has viscut la meua vida – es defensa Etienne – soy el menor de set fills, mon pare era el baró de Sejourne, no era un noble ric. El primogènit va heretar tota la fortuna; el segon fill va casar-se amb una dona amb millor classe social; els tres següents van ser col·locats a l'església; al penúltim mon pare el va fer secretari d'un amic seu, però de mi es va desfer, no tenia on col·locar-me. Els meus pares no varen preocupar-se de la meua sort i els meus germans no em varen ajudar. Totes les persones que em pensava que m'apreciaven, en realitat, no ho feien. Saps a l'edat que vaig anar-me'n de casa? Als catorze anys.



I jo des dels cinc estic treballant per ajudar la família.



Al menys tenies una família que et volia!



L'Etienne li dona l'esquena i es senta en un racó de la cel·la, sembla que s'ha enfadat de veritat. El Renne li ha tocat la fibra sensible, possiblement, ell també estaria així si la seua família no l'haguera ajudat. L'observa cautelosament, és un home major que viu més preocupat del passat que del futur. Es pregunta que haguera sigut d'ell si no haguera nascut el últim o si els seus pares s'hagueren preocupat un poc més per ell. A pesar de tot, el jove sent curiositat pel seu company, qui li sembla guardar molts secrets dintre seu. Però deurà esperar per descobrir-los.



Cinc dies més tard, el Renne no pot esperar i decidix dur a la pràctica el seu pla. S'alça s'asseu davant del seu company sense importar-li que no li faja cas, d'una manera o altra es farà escoltar.



Vaig nàixer fa vint-i-huit anys en un baix barri de Paris. Mon pare era francès i ma mare catalana, no sé com va arribar a Paris però la veritat mai m'ha importat molt, a causa d'ella que parle català. Mon pare va morir quan jo tenia cinc anys i la meua germana, Marie-Laure, tres. A partir d'eixe moment, comencí a treballar d'ajudant d'un sabater, em guanyava les meues monedes. Tots treballàvem, ma mare i la meua germana amb ella en una sastreria – per primera volta en dies, l'Etienne el mira als ulls i ell s'alegra – la nostra vida era senzilla. Anys després, quan vaig complir dèsset, el sabater va morir i vaig tindre problemes perquè el seu fill m'odiava, tal volta, perquè son pare m'apreciava massa. Vaig buscar treball i aconseguí entrar en un treball de construcció d'una catedral, en Paris. Mai he eixit de la meua ciutat, conec Barcelona, gracies al que em contava ma mare – s'atura recordant la seua vida – i, finalment, ella va morir i Marie-Laure es va posar molt malalta després de donar a llum. No podíem permetre's medicines, així que vaig robar – amb la imatge de la seua germana al llit, van començar a sortir-li llàgrimes – la meua germana va viure gràcies a mi, no me'n penedisc de res.









Va esperar que l'Etienne fera un comentari però es va quedar quiet al seu racó com si estiguera pensant en la nova informació que li havia donat. Durant els tres dies següents, el Renne no el va veure moure's, tan sols, s'adonava que el seu plat es buidava per la nit. L'Etienne es passava els dies en el seu racó i, quan tots dormien, aprofitava per menjar. El jove no el va agafar ni un sol moment. De sobte, un dia va escoltar-lo parlar, i va obrir els ulls com plats sense dir res per por que es callara.









El meu nom és Etienne de Sejourne, vaig nàixer fa trenta-huit anys a la casa familiar, en el centre de Paris. Des de petit, els meus germans van deixar-me clar que era una càrrega que ningú volia. Mon pare m'evitava. L'únic amor que tenia era el de ma mare i ella va morir quan jo tenia cinc anys. Quan em van fer fora de casa, vaig canviar-me el nom per Etienne Lachance i vaig fer uns pocs diners venent les joies que havia aconseguit robar a mon pare. Aleshores, em vaig fer prestador, el qual és un ofici perillós i vaig fer uns quants enemics. M'he canviat de nom moltes vegades, he viatjat per tota França, he fugit i he enganyat per aconseguir eixir-me en la meua. Però, totes les meues accions m'han portat ací, a la presó. Et suplique que em perdones per haver-te enganyat.



No passa res – respon imaginant-se que haguera sigut d'ell sense sa mare.



Sols sóc un home atemorit pels seus fantasmes.



Eres més d'això, has sobreviscut sol més de vint anys, eres un home fort que no es rendix.



Això no es veritat, sóc dèbil, covard – de sobte, una raig creua la seua mirada i el seu rostre s'il·lumina – però, puc ajudar-te, Renne, tinc una idea.



Quina idea?



Sé com escapar i t'assegure que tindràs a la teua xica. A més, cert algutzir em déu diners.









El Renne fa mig somriure, no sap quin és el pla però sent que li va a agradar. Amb una agilitat que el sorprèn, l'Etienne s'alça d'un bot i s'aproxima als barrots de la cel·la per primera vegada des del seu tancament. El silenci torna a estendre's entre els dos però aquesta volta la tensió ha desaparegut. El més major observa i analitza tot al seu voltant, traçant poc a poc el seu pla; Renne es queda impressionat amb la concentració del seu company i creu possible la seua fuga. Ell sol no podria, però amb la ment de l'Etienne segur surten. El seu cor comença a accelerar, l'Elionor l'espera.



De sobte, el Renne es sobresalta, l'Etienne a començat a cridar com si estiguera boig. Un soldat s'aproxima a veure que ocorre i diu, pel baixa, alguna cosa com: Sempre hi ha algú que no aguanta... . Aleshores, treu un manoll de claus i, sense que ell ni ningú s'adone, l'Etinne li colpeja el cap contra els barrots. El jove, atemorit, mira al seu company qui somriu amb les claus en la mà. Etienne obri la cel·la, agafa l'espasa que el soldat porta i, abans que la resta de guàrdies s'adonen, pugen les escales que surten de la presó. Ha de reconèixer-ho, l'Etienne, molt a pesar, és un geni.









Aire. Aire pur. Mai havia estat tan feliç de poder respirar l'aire de ciutat. Un aire ple de fum i pols, però més pur que el d'aquell soterrani infernal. Dies arrere, el Renne havia pensat que s'anava a podrir en aquella cel·la ja que els soldats no pareixien anar a traslladar-lo a Paris. Encara que, havia aconseguir sortir, ell havia reanimat a l'Etienne i com a conseqüència havien escapat. És lliure, són lliures.



Campanes. De sobte, comencen a escoltar-se campanes i una mal pressentiment l'aborda. Comença a córrer cap a l'església, l'Etienne li va al darrere sense saber bé on van pensant, solament, en escapar. Arriben a les portes del campanar just quan sort una parella i una multitud de gent els aplaudix. És una boda i els nuvis són, ni més ni menys, els Lluc Martí i la bella Elionor (qui amb la cara llarga que porta no sembla tan guapa). El cor se li ix del pit i cau de genolls sobre el terra, mig inconscient. Per sort, Etienne l'arrossega fins un carreró per que no el vegen i el reanima. Quan torna en sí escolta les seues instruccions: ha d'agafar l'Elionor i anar-se'n corrent de la ciutat mentre el Lluc i la resta estan distrets. Etienne diu: si ella et vol de veritat, no ho dubtarà i s'anirà amb tu; i, si no vol anar-se'n, ves-te'n abans que et vegen. El Renne assentix amb el cap sense saber com no el van a veure, però tot li queda clar quan veu el seu company sortir del seu amagatall.



Tranquil·lament, l'Etienne es col·loca davant de la multitud, desafiant, amb l'espasa en la mà. El Lluc l'observa enfadat perquè haja arribat allí el mateix dia de la seua boda i ordena el guàrdies que l'atrapen. Renne ha de fer un gran esforç per no sortir corrent a ajudar-lo, però recorda el seu consell i es queda quiet. El francès, prompte, es veu rodejat per una dotzena de soldats però allò que ells no saben és la seua habilitat amb l'esgrima. Sense molts problemes, deixa a la meitat fora de combat i els sis restants no saben que fer, ja que no hi ha manera de ferir-lo. Aleshores, el mateix algutzir s'aproxima i trau la seua arma. És eixe moment que el Renne aprofita per aproximar-se a la seua estimada. L'Etienne fa caure a un parell de soldats, mentre Lluc intenta aproximar-se però amb els quatre soldats davant d'ell li es difícil.



Elionor, vine amb mi.



Per què hauria de fer-ho? M'has mentit.



Et promet que t'ho contaré tot i, quan estiguem fora de perill, podràs enviar-li una carta als teus pares.



Ell li dóna la mà i ella, indecisa, no la accepta. Aleshores, Renne s'apropa més a ella i la besa; és així com l'Elionor s'adona que el vol. Es separen i ella li agafa la mà. Junts comencen a córrer i eixe moviment no li passa desapercebut a la multitud, ja que és difícil de no veure una xica amb un vestit blanc de novia. La gent comença a cridar i el Lluc es dóna la volta per veure la parella fugir. A pesar de tot, quan l'algutzir és a punt de tirar a córrer, l'Etienne se li col·loca davant amb l'espasa en la mà.



El Renne seguix corrent amb l'Elionor agafada a la mà. Quan arriben a la fi del carrer i tenen que girar a l'esquerra, ell es dóna la volta per veure el seu company en un duel. El veu parar estocades i li sembla que l'Etienne rejoveneix, però alguna cosa va mal. Encara que està lluny, li sembla veure que el Lluc trau un punyal amagat. Això esglaia al jove francès que crida: Etienne, cuidau! Però, en eixe moment, veu caure el seu amic. L'algutzir passa per damunt del cos d'Etienne i el senyala. Sense perdre més temps, torna a agafar l'Elionor de la mà i es dirigeixen a la porta de la ciutat, la qual els queda molt prop. Per sort, no es troben amb ningun soldat, possiblement, com és la boda de l'algutzir, s'han anat a celebrar-ho en alguna taverna. Ja hi arriben. L'Elionor es queixa que no pot córrer amb el vestit. Escolten un crit d'en Lluc, qui els perseguix. Aleshores, Renne veu un carro tirat per un cavall aparcat davant una casa i té molt clar que fer. Ajuda a la seua xica a pujar a la carreta i ell agafa les regnes. L'animal comença a trotar.



Finalment, mentre escolten al Lluc maleir-los i demanar el seu cavall, ells abandonen Barcelona amb molta pressa. Per quan l'algutzir trobe el seu animal, ells ja hi seran molt lluny. A més, tenen el vent a favor.
 
sarabi | Inici: L’aire que respires Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]