F I C C I O N S - l'aventura de crear històries
Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq | Publica
Les ombres de la llum (Kalea)
Inici:  El nom del vent
Capítol 3 Al final de la cascada

Quan de sobte el feix de llum va aparèixer enmig de las fronteres de les Terres Fosques, Moy ,qui esperava la tornada dels dos joves des del seu carro, es va espantar. Quan per fi els va veure aparèixer va córrer cap a ells. A mesura que s’acostava, va poder comprovar que quelcom en ambdós havia canviat. En els seus rostres encara es reflectia la sorpresa i la confusió, però si et fixaves podies veure que els seus ulls brillaven amb més fulgor i que la mirada de Hikaru havia canviat. Tal vegada ara posseïa més confiança en sí mateix. 



En eixe moment el vent es va alçar acariciant les orelles dels dos amics i la Deessa els va mormolar:



-Sense temor partiu, perquè en la part alta de la cascada que s’ alça en la divisió dels rius lluminosos, una presó de foc la brillantor de la Roca de la Lluna reté…  No obstant, no vos confieu fills meus, perquè els que en el passat van atemptar contra la pau d’aquest  món, assabentats ja estan de la  vostra existència i amb la seua  gosadia vindran de nou per a la llum extingir…



-He escoltat a la Deessa! –va exclamar Hikaru sorprès. 



-De veres? Veus, tu també eres un elegit. –li va contestar la seua amiga esbossant  un somriure. 



Kalea se sentia molt feliç per Hikaru. Era evident que estava entusiasmat amb la missió que la Deessa els havia donat, ja que al fi podria ajudar a la seua raça. D’altra banda, Kalea notava que unes urpes li estrenyien el cor, perquè sabia molt bé que tant la seua vida com la del seu amic estaven en risc. Era impossible que tots eixos esclats i feixos de llum que el poder de la Deessa havia llançat, no hagueren sigut vistos pels luminos i de segur que ja s’haurien d’haver posat en marxa cap on es trobaven. Així que sense perdre més temps, la mestissa va agafar la mà de Hikaru i es va dirigir cap a Moy i Ona. 



-Què ha passat? Què era eixa llum? –va preguntar el vell home preocupat.



-Després t’ho explique Moy, ara hem d’anar-nos-en ràpid. Els luminos no tardaran en arribar fins ací!



Així doncs, davant de l‘amenaça imminent de ser descoberts, es van dirigir cap a  las Terres Lluminoses evitant els camins principals i els xicotets poblats de grangers i pastors, que apareixien a mesura que s’allunyaven de la Terra de la Nit. Però, inevitablement les reserves de menjar que portaven es van esgotar, de manera que van haver de parar a proveir-se en una xicoteta aldea. El grup va decidir aprofitar per a descansar allí i al mateix temps, preguntar els aldeans per la cascada de la qual la Deessa els havia parlat. Prompte van descobrir, gràcies a una sàvia anciana, que tots els rius de les terres Lluminoses naixien d’un mateix brollador d’aigües daurades, que després de caure per una cascada es dividia en



tres grans rius i els seus afluents, i que per tant, si seguien la direcció contraria del curs d’un d’ells, arribarien al seu destí. 







Quan van acabar, els tres es van allotjar en una humil posada. Van haver de  compartir una habitació de dos llits, perquè els diners que portaven no els donava per a més comoditats. Moy ocupava una, Kalea i Hikaru compartien l’altra. La son es va apoderar d’ells amb rapidesa, fent-los volar cap a  un univers remot on ells eren els protagonistes d’una història que cauria en l’oblit tot just despertaren.







Al dia següent van desdejunar en l’hostal i després, seguint al revés el corrent d’un xicotet rierol, es van posar en marxa amb el carro. No van tindre molts problemes, la majoria de la gent no veia més que un vell granger acompanyat pels seus dos jornalers  o simples viatgers que estaven de pas. Però, a mesura que s’ acostaven cap al seu destí, es van anar trobant amb zones més poblades on els luminos nobles vivien i on hi havia una vigilància més estricta. De vegades, havien d’allunyar-se del riu per a evitar passar per algun tipus de control que desvelara la seua identitat. 



Malgrat que tots els ciutadans luminos pareixien feliços i sense preocupacions, els que ostentaven els càrrecs més alts ja estaven alertats de que el mestís s’havia posat en marxa i vigilaven els foscos, murmurant entre ells paraules que es preocupaven perquè ningú més sentira. 







Van passar uns dies i Hikaru i Kalea es van  veure obligats a deixar arrere a Moy i a Ona. En la zona on estaven no era normal veure a un humil granger amb pocs diners. Allí els únics que eren pobres o vivíen malament eren els foscos, que treballaven sense descans per als seus amos. Ambdós amics caminaren i caminaren, travessant ciutadelles per carrerons i barris poc transitats sense perdre de vista el riu que seguien fins que a la fi, van arribar a una extensa praderia, la qual acabava en les faldes d’una muntanya amb un bosc de gran espessor, on es trobava la cascada que tant buscaven.



Aquell lloc estava replet de flors silvestres que atreien una gran quantitat d’éssers desitjosos de provar el seu dolç pol·len, com papallones o abelles. Les aigües dels rius i de la cascada eren tan daurades que brillaven rivalitzant amb el  Sol. Sense esperar ni un segon més Kalea i Hikaru van pujar a la muntanya amb precaució, però al mateix temps ansiosos per veure la masmorra de foc de la qual els havia parlat la Deessa.



Com seria? Colossal i imponent o ancestral i enigmàtica? –es preguntaven ells. No obstant,  l’únic que van trobar va ser un brollador on l’aigua eixia amb una força tronadora. No hi havia rastre de cap tipus de construcció i molt menys d’una presó de foc. 



-La Deessa va dir en la part  alta de la cascada, no? –va preguntar Hikaru un tant dubtós, a la vegada que es passava la mà pel cap– però jo no veig res. 



Kalea el va mirar pensativa i recordant les paraules de la Deessa se li va ocórrer una idea.



-Hikaru, ajuntem les nostres runes! 



En eixe moment, Kalea va entrellaçar la seua mà amb la del xic, unint així les runes i va demanar:



-Per favor Deessa Lluna mostra’ns el camí!



Ella va parèixer escoltar perquè al moment un foc blau va cremar part de les plantes del sòl, deixant al descobert una porta de ferro oxidada. 



-Ah! Estava ací després de tot –va comentar el xic al mateix temps que l’obria i apareixien unes velles escales de caragol.







El dos amics van aventurar-se per les escales, observant que cada quatre escalons hi havia una torxa que s’encenia per a il·luminar-los el camí i que a mesura que avançaven feia més calor. Tot just abaixar es van trobar amb un gran laberint de parets altes i grosses, amb carrerons sense eixida i diferents camins, encara que només un d’ells conduïa a l’eixida. Conforme avançaven es van adonar que la calor augmentava si anaven en la direcció correcta i que era menor si s’allunyaven de l’eixida. Així, no tardaren en arribar davant d’una immensa porta de metall amb gravats que avisaven d’un gran perill. La temperatura era tan elevada que ja no podien respirar ni pensar amb claredat. A més a més, la porta de ferro cremava com el dimoni en persona. Com anaven a obrir-la si no la podien tocar?







De sobte les flames de les torxes que il·luminaven l’estada començaren a levitar cap on ells es trobaven i,poc a poc, van anar formant el cos d’un ésser de foc, el Déu Sol.



Si la bellesa de la  Deessa Lluna es basava en la seua enigmàtica elegància i en l’encís de la seues paraules, el Déu Sol destacava per la seua energia i força sobrenatural. Aleshores amb una veu greu i profunda els va dir:



-Cert és que darrere d’aquestes portes es troba la Roca de la Lluna, però impossible és que un fosc puga resistir la calor de la Terra, i molt menys el foc de la bèstia que hi ha tancada en el seu interior. No m’heu de témer, perquè jo també desige tornar la Roca al seu temple. Acosteu-vos a mi per poder-vos entregar la meua benedicció. Amb capes immunes a les flames dels luminos i de la bèstia vos vestiré.



Llavors el Déu es va a costar a Hikaru i li va dir:



 -Davant el mal tu indefens estàs perquè la teua màgia va ser robada amb la Roca i manques de coneixements sobre armes, així que un regal et donaré. Agafa aquest arc, mai fallaràs amb ell, ja que les fletxes guiades seran per la teua ment, i pren aquest carcaix perquè amb ell mai les fletxes s’acabaran. Ara he de  deixar-vos, el vostre destí vos espera.







Dit açò, el Déu Sol va desaparèixer en un esclat de llum deixant als joves amb una sensació ambivalent d’esperança i incertesa pel seu futur. Kalea va agafar les dos capes i va observar que estaven fetes d’un material fi com la seda, de lluent tonalitat roja amb bords adornats per rivets d’or. Sense esperar ni un segon més, ambdós es van vestir amb elles i a l’instant van notar com la temperatura dels seus cosos s’estabilitzava, i després de que Hikaru agafara el seu arc i el seu carcaix, els dos amics obriren les portes a l’infern. 







Les portes conduïen a una gegantina sala amb rius de lava. Al fons, la Roca de la Lluna reposava en un pedestal emetent una brillantor pàl·lida. Tot estava sumit en un complet silenci carregat de tensió. 



On estava la bèstia? –es preguntaven, al mateix temps que començaven a percebre un odi intens i aterrador. Llavors quelcom viscós, d’un color groguenc li va caure damunt a Kalea. Repugnada, va mirar cap al sostre per a descobrir que aquella substància provenia d’un enorme monstre que els mirava famolenc. El seu cos deforme era llarg i negre, tenia un gran cap amb tres ulls que miraven geladors i una  boca plena de fileres de dents que refregava fent un soroll esgarrifador.



En eixe moment la bèstia va rugir i va arremetre contra ells exhalant una bola de foc, que si no fora per les capes del Déu Sol, hauria acabat carbonitzant-los. Ambdós jóvens tremolaven de terror amb cada rugit i flamarada, però sabien que no podien rendir-se perquè el destí del seu món descansava sobre els seus muscles. Així doncs, amb rapidesa, Hikaru va tensar la corda de l’arc i va disparar una fletxa directa a un dels ulls de la bèstia, fent en el blanc i fent-li caure a terra  de dolor. Kalea va aprofitar per a llançar-li una gran onada d’aigua gelada que el va estavellar contra la paret, moment que va aprofitar Hikaru per a acabar amb els seus dos ulls restants.  El monstre, cegat i aïrat va intentar colpejar als seus enemics amb violència, però l’únic que va aconseguir va ser caure a un riu de lava i desfer-se en ella per complet. 



Una sensació d’alleugeriment va envair els dos amics quan la bèstia va desaparèixer del tot. Havien vençut però no podien permetre’s el luxe de descansar, perquè encara havien de tornar la Roca de la Lluna a las Terres Fosques. Així que Kalea la va agafar amb reverència i després de guardar-se-la en una de les butxaques de la seua túnica, va tornar a l’entrada de la masmorra junt a Hikaru, on un nombrós grup de luminos nobles els esperava. 



-Bravo, vos felicite per haver sigut capaços de vèncer la meua criatura –va dir una dona que pareixia ser la líder d’aquell grup. La veritat és que em sorprèn que uns desgraciats com vosaltres sigueu tan poderosos. Deveu d’estar cansats, però no vos preocupeu; jo, ací i ara, acabaré amb la vostra molesta existència! 



Abans de que poguera tan sols fregar-los, el Déu Sol es va materialitzar davant d’ells. 



-Insolents! –va cridar furiós-. Amb la vostra cobdícia el mal en aquestes terres heu expandit! Vosaltres els rics en els bens materials sempre únicament pensant! Camineu i no vos adoneu que la malaltia de les Terres Fosques està creixent. Per això tornar la Roca de la Lluna és essencial. Correu o per la vostra gosadia molt car pagàreu!



Els nobles no s’hp van pensar dos vegades i van eixir corrent temorosos de la ira de seua deïtat. 



El fosc i la mestissa van agrair al Déu Sol la seua intervenció i es van posar en marxa cap a les Terres Fosques, on després de tornar la Roca, els dos amics van  contemplar com un nou món ressorgia.
 
Kalea | Inici: El nom del vent Comenta
 
Escriu un comentari
Nom:
Comentari:
Escriu el codi de validació:
4 punts 3 punts 2 punts 1 punts
INICIA SESSIÓ
Grup 
Contrasenya 
No recordo la contrasenya
PARTICIPANTS2903
Usuaris registrats
 
TRIA EL TEU INICI
Olor de colònia
SILVIA ALCÀNTARA  526 grups
El nom del vent
PATRICK ROTHFUSS  294 grups
L’aire que respires
CARE SANTOS  268 grups
L’altre costat de l’infern
JORDI SIERRA I FABRA  365 grups
L’aniversari
IMMA MONSÓ  354 grups
VIDEO






Bases | Participa | Premis| Calendari | Llistat de Participants | Treballs Publicats | Notícies | Històric del concurs | Contacte i Faq
Organitza:




Amb el suport de:
                   


Amb la col·laboració de:
        

[Web creada per Duma Interactiva]